Presentació

En Crist Jesús els cristians reconeixem «la imatge visible del Déu invisible» (Col 1,15). A través d’ell percebem tant el que és Déu com el que estem cridats a ser els humans: plenitud de receptivitat i de donació. En el fet de donar-se plenament Déu en Jesús i Jesús en Déu es manifesta el misteri «del qual, tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia» (Jn 1,16). Els himnes dels inicis insisteixen: «Déu volgué que residís en ell tota la plenitud» (Col 1,19); «tot troba la seva recapitulació en ell» (Ef 1,10); «qui va baixar és el mateix que després ha pujat més amunt de tots els cels, per dur a la plenitud totes les coses» (Ef 4,10). En Crist se’ns mostra el nostre destí últim, perquè hem estat portats a l’existència: per participar d’aquesta mateixa plenitud (pleroma) que sobrepassa el que podem esperar. Com Pau, desitgem estar arrelats i fonamentats en ell i «arribar a comprendre l’amor de Crist que sobrepassa tot coneixement i així ser omplerts del tot de la plenitud de Déu» (Ef 3,17-19).

«La realitat és Crist» (Col 2,17) i ho és perquè els cristians reconeixem en ell la unificació del que és diví, humà i còsmic amb un màxim de diafanitat. Aquesta diafanitat prové de la transparència d’una manera de ser totalment descentrada de si que estableix la veritable comunió amb Déu, les persones i les coses.

El que identifiquem en Jesús està cridat a ser viscut per cada ésser humà. Qui opera aquesta transformació és l’Esperit Sant, la dynamis divina que es va vessar en Jesús, el Crist —«l’Ungit»— des de la seva concepció i que també està present en cada persona des de l’instant mateix de la seva aparició pel fet d’existir. Aquesta unció, en la mesura en què ens hi obrim, ens va cristificant, transformant en alter Christus.

Si bé hi ha una cristologia descendent i una altra ascendent, també podem parlar d’una cristologia interior. Interior no significa aliena al món, sinó revelació d’allò que el món conté i allotja. Brolla de dins de les coses i de les persones no com un esforç, sinó com el desenvolupament d’una llavor (Lc 13,19), com la germinació d’un nucli ocult però sempre present en tot. Venim a la vida per acollir el —lliurament de Déu i per convertir-nos en matrius del seu desplegament en nosaltres i en el món.

Cada tradició religiosa és un camí cap al desvetllament del que és Real. Els cristians som els qui hem estat seduïts per Jesús de Natzaret, el qual va viure obert de tal manera a l’Altre de si, que va descobrir que aquesta Alteritat constituïa la seva més profunda i íntima identitat. A través d’ell accedim a la revelació del que som i ens hi sentim atrets perquè la nostra existència sigui l’ocasió de la seva transparència.

Aquestes pàgines tenen com a primer suport unes altres pàgines: els Evangelis que ens relaten la vida de Jesús el Natzarè, confessat com el Crist i el Fill de Déu pels seus seguidors. Pel fet de parlar d’un personatge històric, remeten a una exterioritat, llunyana en l’espai i el temps i, com a tal, inaccessible; però, com a manifestació de l’etern donar-se de Déu, som contemporanis seus. Cada generació és equidistant de Crist i capaç de Crist. A través d’aquesta contemporaneïtat no només accedim al seu exterior, sinó que l’habitem i som habitats per ell. El transvasament de l’exterior a l’interior es produeix per mitjà de la meditació i la contemplació assídues dels textos. Ens advenen notícies seves a través de paraules escrites, i per això les considerem sagrades, paraules que recullen l’ensenyament i els relats d’un camí viscut anticipadament per ell. La sacralitat del text té la seva culminació quan transforma qui el llegeix.

Nosaltres recorrem als Evangelis, tal com per altres camins hi ha altres textos. En aquestes pàgines entrarem en alguns dels nostres. Són textos iniciàtics, que creixen amb qui els llegeix, tal com va dir Gregori Magne. Créixer significa aquí obrir-se i deixar-se configurar per la forma crística de la qual Jesús n’és pauta i model arquetípic, mysterium coniunctionis del passat, del present i del que ha de venir, del que ja està venint en aquest anar i venir pels textos i per la vida cap a ell.

Conjunció d’exterioritat i interioritat que va transformant l’existència i va propiciant la transparència de les paraules, els actes i els gestos, conduint-nos a un estat que anomenem santedat i, més contemporàniament, de no-dualitat. Així, a través de la vida de Jesús i dels relats que ens la transmeten, la forma excedeix la forma a alhora que la concreció és l’oportunitat perquè es mostri l’Immanifestat. Com a cristians accedim a l’Origen de tot el que és a través de la persona de Jesús de Natzaret. La interiorització de Crist en cadascú es converteix en la seva encarnació contínua, com continu és també l’acte creador de Déu. D’això, en va parlar un frare dominic fa alguns segles, Eckhart de Hochheim, mestre no només de les lletres, sinó, sobretot, de la vida, però el seu excés no el van suportar alguns de la seva generació. També Juliana, ermitana de Norwich, va dir que Crist era mare, que ens engendrava en la seva sang, que les llagues eren les obertures de la matriu. I Joan, el de la Creu, aquell frare mínim, mig mudèjar de Fontiveros, va dir que, quan a l’ànima, que està enamorada, li falta el que és natural, se li infon el diví, natural i sobrenaturalment, perquè no es produeixi un buit a la naturalesa.

L’Església és un jardí amb sorpreses, on hi germinen llavors antigues que al seu dia no ho van fer però que no van morir, i on arbres vigorosos d’altres temps són avui troncs oblidats. L’Església és més gran que ella mateixa, però no ho sap. Posa límits a les seves possibilitats. Sempre ho ha fet i ho continua fent. Però les llavors de l’Evangeli no coneixen aquestes demarcacions i per això hi ha Església més enllà de l’Església, com hi ha Evangeli més enllà del text i hi ha Crist naixent en tot cor buidat de si mateix.

El Crist naixent s’allotja en cada interior humà. Hi ha llavors de divinitat —la crida a viure l’existència com a plenitud de rebre i donar-se, tal com s’esdevé en l’interior de Déu— escampades pertot arreu. Jesús de Natzaret va venir a despertar-nos i des d’aleshores som a trenc d’alba a pesar de tant endormiscament per part nostra.

I. HORITZÓ

1

«Veniu i ho veureu»

(Jn 1,39)

Un riu voreja el desert. Gent i veus a la riba. Paraules contundents d’un home que no afalaga. Joan, «el qui ha assolit el favor de Déu» —aquest és el significat del seu nom—, prové d’un lloc solitari on només hi ha coves, roques i alguns animals esquius. Insta el canvi. Sense concessions. Hi ha diferents gammes d’oients: els qui porten temps a la recerca i s’han fet deixebles d’aquest asceta esquerp; els qui acaben d’arribar i escolten entre estranyats i atrets, i els qui no acaben mai d’arribar, entretinguts.

La recerca és a les entranyes de l’ésser humà, de nosaltres, animals de profunditats i anhels infinits. Busquem perquè som éssers oberts i aquesta obertura no té fi, com inacabable és el Misteri. Necessitem escoltar paraules veritables que ens nodreixin. Les que provenien d’aquest home que menjava insectes i vestia amb pell de camell resultaven creïbles. Malgrat la seva duresa, anunciava quelcom accessible: l’oportunitat de rebre un bany de purificació i començar la vida de nou. El Temple quedava lluny, a la capital. Molts no tenien diners per satisfer les ofrenes propiciatòries que es requerien cada any per aplacar el sentiment de culpa que generava una estructura religiosa neurotitzant. Aquell sentinella solitari havia escrutat els signes i sentia la imminència de l’Esperat pel seu poble.

Un d’aquells dies va arribar fins allà algú que ningú va saber reconèixer ni percebre. Un capvespre, l’home del desert, acostumat a amplis horitzons de silenci, va dir que havia vist. Què va veure? Un taljah, un anyell, paraula hebrea que també significa servent. No era un lleó, ni una àguila, ni un búfal. Només un anyell, un servent «que no aixecaria la veu pels carrers, ni trencaria les canyes esquerdades, ni apagaria el ble que fumeja», va recordar de sobte Joan haver llegit en algun llibre dels profetes. L’home del desert no es va sentir digne davant de tanta puresa, de tanta innocència. Ell predicava un baptisme de conversió però no esperava que hi acudís aquell que netejaria les aigües i ompliria de sentit el seu gest pel sol fet de fer-se present. Joan va voler ser batejat per ell, però l’Esperat no hi va accedir. En aquells moments venia a rebre, no a exercir. Encara no havia arribat l’hora d’actuar.

Alguna cosa va succeir llavors al riu. Quelcom va obrir-se o es va esquinçar. Quelcom va revelar-se i després es va tornar a velar. Només Joan i Jesús ho van percebre. Per aquesta proximitat, per aquesta afinitat, la tradició els atribueix parentiu de sang.

Joan va comprendre que ja no era necessari continuar parlant ni anunciar. Només li quedava indicar:

—Guaiteu. Obriu la mirada interior i apreneu a reconèixer-lo, perquè ja és entre nosaltres.

Entre nosaltres hi és sempre, però no podem, no sabem o no ens atrevim a reconèixer-lo. Només els qui tenen la mirada penetrant, exercitada en la nuesa del desert, el poden percebre.

Dos deixebles escolten i entenen. L’endemà observen entre la multitud i l’identifiquen per la seva manera d’estar, de respirar, d’escoltar, de mirar, de moure’s. Esperen tot el dia fins que Jesús es retira. El segueixen i, en assolir-lo —qui va atrapar qui?—, li pregunten:

—Mestre, on vius, on tens arrelat el teu ésser?

Menein és el verb grec que hi apareix, el qual és utilitzat quaranta-cinc vegades a l’evangeli de Sant Joan. És el verb joànic per excel·lència. Es refereix a la permanència del Fill en el Pare i del Pare en el Fill, en el cor de les profunditats trinitàries. La pregunta dels deixebles és la pregunta teologal i existencial cabdal: D’on beus, Senyor? De què et nodreixes? Quin és el secret que fa que des que t’hem vist no podem deixar d’anar darrere teu?

anem,venimvenir

Però ens agitem en excés i oblidem que som, i això ens porta a malviure. Tanmateix, continuem buscant, no deixem d’anar a la recerca. La humanitat porta innombrables generacions acudint a la vora de mestres per beure paraules pures, capaces de desvetllar, d’indicar camins i d’iniciar processos. La veu dels mestres de tots els temps té la sonoritat d’aquest retorn a casa. Tot i ser llunyana, resulta estranyament familiar. En això reconeixem que estem davant les paraules veritables. «Veniu i ho veureu.» Allà hi anem venint, a la inassolible profunditat de la nostra pròpia proximitat. Allà, que és aquí i ara. Però necessitem profetes i el Mestre perquè ens ho revelin. Necessitem anar darrere d’ells perquè ens diguin que tornem a la casa de l’Ésser que és en el nostre ésser. Per això hem d’aprendre a veure, i també a escoltar i interpretar visions i sons.