Persones i paisatges
Punts de trobada entre migrants i no migrants
Núria Mata i Vinyets
© Núria Mata i Vinyets
Barcelona, febrer de 2015
ISBN: 978-8-49-426133-6
Reservats tots els drets. «No està permesa la reproducció total
o parcial d'aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la transmissió
de cap manera o per qualsevol mitjà, ja sigui mecànic, electrònic,
per fotocòpia, per registre o altres mètodes, sense el permís previ i per
escrit dels titulars del Copyright».
© Fotografies: El Hassane, Daniel, Qiang, Makiko, Rafiq, Òscar, María Rosa, Josefina, M. Manent, F. Sàbat, M. Urgell, N. Mata, M. Adillon
Disseny de portada i maquetació: Cristina Subirachs: http://www.tinasubi.cat
Seebook es un sello de Digital Tangible SL
Barcelona - España
www.seebook.eu
info@seebook.eu
ÍNDEX
AVÍS PER A NAVEGANTS
INTRODUCCIÓ (Premi Plana de Vic, 2009)
PRIMERA PART: CONVERSES
1. Sóc la veu dels sense veu. El Hassane (Marroc)
2. Som éssers humans. Amada (Equador)
3. La senzillesa d’un cor valent. Daniel (Camerun)
4. Amor, coratge i lleialtats. Kenza (Marroc)
5. Llenguatges diferents. Qiang (Xina)
6. I jo on sóc? Makiko (Japó)
7. Vull que es reconegui qui sóc. Adil (Marroc)
8. Si no pots fer el bé, almenys no facis mal. Rafiq (Pakistan)
9. Humor, pensament positiu, perseverança i agraïment. Oscar i María Rosa (Argentina)
10. Trencar el silenci. Josefina (Catalunya)
SEGONA PART: LLIGANT CAPS... PER ROMPRE LES AMARRES
11. I ara on som? I cap on anem?
12. Què és emigrar?
13. Com es desenvolupa el procés migratori?
14. Les vicissituds dels ajustaments mutus
Els malentesos i la necessitat d’acceptació mútua
Població «autòctona»i estrès migratori
Quan els dols s’infiltren en la convivència
Llengua i migració
15. Algunes trampes de la ment
16. A qui anomenem immigrant?
17. La llarga marxa cap a la humanització
18. Emigrar en temps de crisi i de globalització
Una nova Edat Mitjana?
Dissidència
Regressió social, religió, laïcitat i xenofòbia
Fonamentalisme, sectarisme i pensament reduccionista
Les identitats complexes i les anomenades segones generacions
19. Migració, vergonya i resiliència
20. Acollir
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
NOTES
AVÍS PER A NAVEGANTS
Abans de ser impresa en la forma que, finalment, aconsegueix arribar a les vostres mans, aquesta obra ha travessat un llarg recorregut que ha durat deu anys. Un trajecte molt més llarg i sinuós d’aquell que s’havia previst de bon començament. Tanmateix, potser és prou adient per a un llibre que tracta de les vicissituds del viatge intern i extern de les persones que migren d’un país a un altre, així com del viatge, en aquest cas sobretot intern, en què es troben abocades les persones que sense canviar de país es troben vivint en un entorn tan «canviant» que els desconcerta, a vegades fins al punt que els costa de reconèixer-lo com a propi.
El llibre manté la seva estructura original i es compon de dues parts diferenciades i articulades entre si. La primera part recull l’experiència migratòria d’onze persones a través dels seus relats de vida, conservats fidelment, sense modificacions, tal com elles els van transmetre en el seu moment. Gairebé tots els relats mantenen el nom real dels seus protagonistes (El Hassane, Daniel, Amada, Adil, Rafiq, Òscar, Maria Rosa, Josefina). Per diversos motius, la resta apareixen sota pseudònim. Els fragments que transcriuen directament les seves paraules s’han mantingut en català o en castellà, segons que fos la llengua en què ells es van expressar.
La segona part és d’autoria estrictament personal i no implica que els desenvolupaments que s’hi exposen siguin necessàriament compartits per les persones prèviament entrevistades. Ha estat reescrita nombroses vegades fins arribar a compondre tres versions diferents, la darrera de les quals és la que aquí es presenta. El criteri lingüístic seguit pel que fa a la transcripció de cites d’altres autors, en aquest cas, ha estat el de traduir-les al català per tal de fer més fluïda la lectura.
La primera versió d’aquesta segona part fou escrita a principis de 2004, quan tot Espanya estava en ple debat de les lleis d’estrangeria i en el context social de Catalunya s’apreciava un despertar a l’evidència de l’increment progressiu i accelerat entre la població general de persones arribades de països d’arreu del món, amb cultures, llengües i rerefons sòcio-econòmics marcadament diferents.
El propòsit bàsic era el d’acostar els anomenats «autòctons» a les complexes vivències dels anomenats «nouvinguts» (una mena d’eufemisme per referir-nos de manera amable i per suavitzar la trobada amb aquells qui, en el fons, en primer lloc són percebuts com a estrangers).Uns estrangers, en aquest cas, que no estan de pas sinó que probablement vénen a ocupar un lloc estable entre nosaltres. És precisament aquesta probabilitat que els nouvinguts entrin a formar part estable del grup el que obre la porta a una vicissitud humana fonamental, que ens obliga a transitar per un conjunt de pors ancestrals i al capdavall ens constitueix com a persones: la trobada amb «l’altre», amb allò que trobem diferent, i ho percebem com a «estrany» o estranger.
Cinc anys més tard, el 2009, una nova versió completava alguns aspectes de l’escrit inicial amb altres dades i reflexions referides a una necessitat que el temps transcorregut feia palesa: calia parlar més a fons de les vicissituds, dificultats i necessitats dels anomenats «autòctons», i posar, així, més de relleu les complexitats dels ajustaments mutus. Aquesta segona versió fou presentada al Premi Plana de Vic, convocat anualment pel Patronat d’Estudis Osonencs, i en resultà guardonada. A continuació d’aquest pròleg, podreu llegir la introducció íntegra a aquell treball guardonat, excepte les dades estadístiques que l’acompanyaven.
Finalment, la versió actual manté el punt de mira en les tensions intrapersonals i interpersonals que donen vida a la trobada entre «migrants» i «no migrants», i que constitueixen el terreny sensible per a la progressiva construcció (o no) d’un món més democràtic i, per tant, més ric en pluralitat i més respectuós amb les diferències. Un món, doncs, ple de complexitats, que requereix l’aprenentatge i el desenvolupament continuat de certes qualitats personals a més de certes destreses interpersonals i polítiques, si és que volem que la diversitat es converteixi en riquesa compartida. Sabem prou bé que aquest aprenentatge no és senzill i que sempre corre el risc de quedar estroncat. Considerant que l’actual auge dels integrismes i dels posicionaments d’extrema dreta són una mostra punyent i a gran escala d’aquest estroncament, aquesta versió afegeix a les anteriors alguns elements per contextualitzar i reflexionar sobre aquestes problemàtiques.
Com es pot veure, els temes que s’apunten són múltiples, així com ho són les interconnexions entre ells. De fet, escriure aquest llibre és com obrir una finestra a la vida: impossible abastar-la tota, ni per amplitud ni per complexitat. Però és bo estimar la vida, sentir que en formem part, conèixer-la des de diverses perspectives i disposar d’algun mapa que ens ajudi a orientar-nos quan ens perdem. Sense cap ànim d’exhaustivitat, he procurat aportar algunes referències bibliogràfiques de dificultat diversa, i moltes d’elles assequibles a través d’Internet, perquè els lectors interessats puguin seguir aprofundint pel seu compte les propostes explicatives que s’esbossen en el decurs d’aquest assaig. No cal dir que per la meva part seguiré treballant en el desenvolupament dels temes tractats a través d’activitats professionals en format divers.
Moltes gràcies per la vostra atenció.
Núria Mata i Vinyets
Vic, a 15 de setembre de 2014
INTRODUCCIÓ
(Premi Plana de Vic, 2009)
Tal com ha passat a la resta de Catalunya i d’Espanya, des dels anys noranta i, de manera més accelerada, a partir de l’any 2000, la Comarca d’Osona, situada al cor de la Catalunya central, ha vist canviar notablement la seva configuració demogràfica i sociològica amb la incorporació d’un nombre important de població originària d’altres països estrangers.
Tot i formar part del conjunt de comarques catalanes amb l’índex migratori més baix de Catalunya, entre els anys 2000 i 2008 Osona va triplicar el percentatge d’estrangers empadronats.
L’any 2008, mentre seguia mantenint tres petits municipis amb un índex d’immigració nul (Sant Agustí del Lluçanès, Santa Cecília de Voltregà i Sobremunt), Vic, Manlleu i Viladrau superaven, de molt, l’índex promig de la comarca, i també el de Catalunya. Segons dades del Consell Comarcal d’Osona, 1 el 31 de desembre de 2008 el conjunt dels cinquanta-un municipis osonencs sumava una població total de 152.795 persones, 22.639 de les quals tenien nacionalitat estrangera i provenien de tots els continents, i d’un total de 92 països diferents.
Mentre uns i altres anàvem vivint el dia a dia amb força tranquil·litat i encert, entre la població dels diversos indrets d’Osona, van anar proliferant –i proliferen– comentaris de tot tipus respecte del que mediàticament sovint s’ha convingut a anomenar «el fenomen» migratori. La situació dels professionals de tots els àmbits és semblant a la que exposa M. A. Casadevall (2007, p.168-169) en descriure els reptes que la immigració planteja a la sanitat pública:
Pel que fa als professionals, molts es troben davant d’una situació per a la qual no estaven preparats, ja que probablement ningú havia previst l’evolució d’aquesta situació tal com s’ha desenvolupat i, per tant, no s’havien previst els mecanismes necessaris per augmentar el nombre de professionals ni millorar-ne la formació específica, ni s’havia previst la necessitat de mediadors o d’agents de salut, i per tant s’han trobat amb una situació nova, amb uns usuaris nous, que presenten problemes iguals o diferents als dels pacients de tota la vida, els autòctons, però amb percepcions i escales de valor sobre la malaltia i la salut de ben segur diferents a causa de factors culturals, religiosos, etc.
És notable el nombre i varietat d’associacions constituïdes a l’entorn de les persones immigrades a Osona. I és també notable que sigui precisament aquesta comarca la que ha protagonitzat dos fets de fort impacte polític i de signe ben oposat l’un de l’altre. Per una banda, la fusió d’escoles decretada per l’ajuntament de Vic l’any 1997 alhora que obria un procés (semblant fins a un cert punt al que s’obria entre les escoles d’educació infantil i primària de Manlleu) per tal de regular l’acollida, el repartiment equilibrat de l’alumnat i la reserva de places pels alumnes immigrats que arriben en un degoteig constant al llarg de tot el curs (Tort i Simó, 2007). Per una altra banda, la constitució l’any 2003, del partit polític «Plataforma per Catalunya», que es declara contrari a la presència d’immigrants (Zapata, 2005) i constitueix aquesta declaració de rebuig en el pal de paller que sosté la seva acció com a partit. El mateix any 2003, en la seva primera participació com a candidatura en les eleccions municipals, aquest partit aconseguí un regidor a Vic i un a Manlleu, i en les del 2007 quatre a Vic, dos a Manlleu i un a Roda de Ter, a més d’estendre la seva presència a altres municipis de Catalunya.
Com diu l’Informe estadístic Osona i la Immigració a 31/12/2008 de l’Àrea de Ciutadania i Immigració del Consell Comarcal d’Osona (2008): «La realitat migratòria de la nostra comarca canvia any rere any i és imprescindible conèixer-la per dissenyar actuacions d’acollida, de foment de la convivència i de sensibilització tant a nivell municipal com a nivell comarcal.»
Aquest assaig, Persones i paisatges. Punts de trobada entre migrants i no migrants, està plantejat, precisament, com una eina de sensibilització a la població general –immigrada i no immigrada– amb l’objectiu de contribuir a desblocar certs elements psicosocials que sovint interfereixen l’entesa mútua i la cohesió social. Tot i servir-se de referències de diferents disciplines (la interculturalitat també passa necessàriament per la interdisciplinarietat), essent l’autora psicòloga de professió, el punt de mira està posat en el terreny subtil de les relacions interpersonals, dels afectes i de les idees que d’una manera o altra condicionen la comunicació, en aquest cas la comunicació intercultural.
Conscient que aquest assaig versa sobre «material altament sensible», l’autora ha intentat tenir cura de convocar alhora la sensibilitat i el raciocini. Per tractar amb encert tot allò que fa referència a l’ésser humà, no n’hi ha prou amb invocar la raó. Com ja sabem, i dit amb paraules de Blaise Pascal: el cor té raons que la raó no entén. Ens convé, doncs, anar a la cerca de quelcom semblant a allò que la filòsofa María Zambrano anomena la «raó poètica»: un tipus de raonament crític i alhora sensible, que tempera el fred rigor del pensament estrictament lògic tot apel·lant a una certa intuïció, que permet que el cor i l’esperit penetrin directa i profundament en les coses humanes gràcies a una simpatia de connaturalitat.
És per aquest motiu que aquest assaig es compon de dues parts ben diferenciades, i articulades entre si. La primera part la componen deu relats de vida, que donen veu a onze «ciutadans del món», nascuts arreu del planeta i actualment establerts a Catalunya, fet pel qual reben o reberen l’estrany malnom d’«immigrants». Al llarg d’una conversa d’almenys un parell d’hores, cadascun d’ells es va prestar a compartir algun tram del seu viatge personal. És desig de l’autora presentar les seves històries com una invitació a acompanyar-los en la cerca de si mateixos, dels seus avantpassats, del seu futur i dels seus anhels. Podria ser que en aquest conjunt de cerques els lectors hi trobin alguna cosa que els resulti familiar, semblant a si mateixos: pot ser alguna cosa desitjada, o bé alguna cosa oculta, ignorada o rebutjada, o quelcom que els estimula i els enorgulleix com a persones.
En el fons l’objectiu que aquí es pretén és el de presentar la migració com un viatge que ens descobreix a tots, a «vosaltres», a «mi» i a «ells», alguna cosa més respecte de la nostra pròpia humanitat. Un viatge amb múltiples punts de partença i també d’arribada. Un viatge que ens pot conduir vers el reconeixement de l’altre –fins ara estrany i estranger– i també vers el centre de nosaltres mateixos a través de l’experiència de l’altre. Tant se val! A la vida li agrada jugar a les paradoxes. No ens quedem enrere.
Els relats testimonials d’aquests entrevistats constitueixen un material sensible i de primera mà, susceptible de fer que ens situem no pas davant d’un fenomen sinó davant d’una altra persona. Si convidem l’empatia i la raó poètica a participar en la trobada, tenim moltes possibilitats de reconèixer-nos nosaltres mateixos en alguns dels sentiments o vivències expressats per aquestes persones de procedències i experiències vitals ben diverses, la qual cosa significa que, sense haver de ser exactament iguals que elles, podem posar-nos en la seva pell, i viceversa. D’aquesta manera, aquelles incomoditats o discrepàncies que inevitablement sorgeixen en tot encontre interpersonal –i de manera més marcada entre persones d’àmbits culturals diferents– trobaran un espai humà –en el sentit més profund de la paraula– en el qual desplegar-se. Un espai propici al respecte i a l’apropament, si així es desitja.
Les històries de vida d’aquestes onze persones foren recollides entre finals de l’any 2003 i principis de 2004, quan –en ple batibull sobre la llei d’estrangeria, els processos de regularització i els discursos sobre la integració– semblava molt convenient facilitar que la societat catalana percebés millor que els «immigrants» no arriben només amb un somni sinó també amb un patrimoni (Bennegadi: 2008, p. 19). L’autora no coneixia prèviament cap d’aquestes persones entrevistades. Gairebé totes elles foren assistents o bé acudiren a l’entrevista animades per algú que havia assistit a una jornada sobre temes migratoris organitzada per l’autora a la ciutat de Barcelona, la qual va aplegar dues-centes cinquanta persones de procedències geogràfiques, socials i laborals extraordinàriament variades. A totes elles se’ls va oferir la possibilitat de deixar-se entrevistar per recollir la seva experiència migratòria. No es va fer cap selecció especial. Un cop completat el nombre cercat de testimonis, es va tancar el procés. El seus països d’origen són el Marroc, l’Equador, Camerun, Xina, Japó, Pakistan, l’Argentina i Catalunya (experiència de l’exili). Malgrat que en aquell moment, la majoria residien a l’àrea metropolitana de Barcelona, una parella a la Garrotxa i només un a Osona, els seus relats, vius i reflexius alhora, ajuden a captar que, tal com diu Bennegadi (2008, p. 20 i 23), el treball d’aculturació amb què es troba ineludiblement confrontada la persona que migra és un treball personal, individual, no és un treball grupal, encara que afecta i també es veu afectat per les relacions amb el grup cultural d’origen, així com amb el de nova inserció. Queda clar que es necessiten estratègies de grup, però cal tenir ben en compte les estratègies individuals.
Ara, cinc anys més tard, sense abandonar la tasca de sensibilització anteriorment esmentada, considero necessari completar-la posant de relleu una altra mancança diferent, la que fa referència a l’estudi, el reconeixement i el desplegament d’estratègies per pal·liar les inquietuds i els problemes quotidians de la població «autòctona», que en alguns casos –que sovint coincideixen amb les capes més desfavorides socialment– es troba sotmesa a una mena de migració silenciosa, com un exili no reconegut, pel molt que ha canviat la configuració del seu barri i per les poques possibilitats que troba d’expressar el seu malestar de manera reparatòria i legitimada. Cal ajudar els anomenats «autòctons» a no caure en un cercle viciós de queixes reiteratives i tancades, i també cal obrir vies per tal que l’exposició responsable de les dificultats amb què es troben confrontats en el seu dia a dia sigui rebuda amb respecte i tinguda en compte sense ser magnificada, ni tampoc menystinguda o tractada amb hostilitat.
Seria injust dir que no s’està fent res en aquest sentit. Tot el treball de mediació comunitària desplegat en els darrers tres anys des del Consell Comarcal d’Osona, per exemple, és una bona mostra d’estratègia conciliatòria força reeixida portada a terme des d’un estament públic. Però queda molt a fer. Entre altres coses, desfer un malentès que s’ha convertit en acord social tàcit: sembla ser que en el nostre imaginari col·lectiu està molt ben assentada la creença que si atenem les necessitats d’uns, necessàriament haurem de desatendre les dels altres. També la creença que «qui estima de debò» (llegeixi’s qui vol ser solidari i agraït) ha de ser altruista al cent per cent i no pot demanar res per a si mateix. Aquest tipus de creences acaben fent un curtcircuit que ens paralitza i ens encalla en dinàmiques molt més conflictives i empobridores que les que es poden crear després de fer l’esforç de captar des de les diverses perspectives la complexitat de la situació.
Certament, sempre resulta conflictiu observar una situació complexa que encara no sabem ben bé com abordar. Podem tenir por que la complexitat ens desbordi. Però si mantenim la fortalesa interior i no mirem cap a una altra banda, tard o d’hora tindrem el goig de veure que hem sabut construir situacions noves, que abans no havíem pogut ni imaginar, amb cabuda per a tothom.
Necessitem coratge per no fer-nos enrere i per mirar cara a cara la complexitat del moment històric que estem vivint. Coratge per reconèixer tot el potencial humà, i també l’enorme esforç que han de desplegar les persones immigrades. I coratge també per encarar el fet que la societat osonenca, com la catalana en general, sovint està sotmesa a una pressió subtil per tal que no expressi malestar respecte dels canvis que implica per a ella la immigració, a no ser que estigui disposada a pagar el preu de ser titllada, amb raó o sense, d’excloent i de racista. Aquesta pressió és una font de tensió i d’estrès per la població osonenca i, si no implementem maneres d’ocupar-nos-en adequadament pot acabar provocant, precisament, l’efecte que pretenia evitar: pot ser que la tensió acumulada es descarregui sobre la població immigrada, i el dany ja estarà fet.
El que pretén la segona part d’aquest assaig és completar els relats de la primera amb algunes reflexions extretes de diverses disciplines per tal d’obrir un escenari més ampli en el qual es puguin articular les diverses perspectives. Un rerefons que ens ajudi a mantenir la necessària confrontació amb la complexitat del que estem vivint sense recórrer a l’estratègia falsament resolutiva d’atacar-nos els uns al altres, sinó mirant de detectar en cada situació allò que més contribuirà a protegir la dignitat de totes les persones implicades.
Val a dir que aquest assaig no pretén fer un ús partidista de les informacions que conté ni presentar-les de manera que es puguin utilitzar com un ensinistrament encaminat a condicionar les persones a pensar i a actuar en un determinat sentit únic. Ans al contrari, el que pretén és propiciar l’apropament crític a una realitat complexa, que inclou no tan sols la diversitat de ciutadans sinó també les diferents mentalitats que inevitablement es barregen dins de la ment de cadascú, pel fet que els nostres coneixements contrastats coexisteixen amb altres conviccions, coneixements i veritats a mitges, sovint transmesos secularment de generació en generació, i que segueixen presents en la penombra.
Així doncs, sigueu benvingudes i benvinguts a aquest treball, fruit de la perseverança i de l’estima. Des d’aquesta introducció us repto a llegir des del cor, el lloc des del qual han estat escrites i viscudes aquestes històries. Deixeu-vos sorprendre, rigueu, ploreu, rebel·leu-vos contra alguna cosa que, en veure-la escrita, us incomodi. Tot el que vulgueu, menys quedar-vos indiferents. Després –només després– reflexioneu, subratlleu, anoteu, pregunteu, investigueu, discutiu amb vosaltres mateixos o amb qui ho considereu oportú. I amb la vostra nova collita a la mà, reorganitzeu els vostres esquemes i actueu en coherència. Que no és precisament en això en el que consisteix l’ofici-aventura de viure? O és que potser no hem vingut a desenvolupar la nostra plenitud?
Agraeixo de tot cor a cada persona entrevistada la generositat i el valor que suposa exposar una part de la intimitat pròpia a la mirada d’un estrany, primer jo i ara vosaltres, benvolguts lectores i lectors. És per això que us demano que llegiu amb respecte les pàgines que segueixen. I us dono les gràcies per ser entre nosaltres, per prestar-nos la vostra atenció i encoratjar-nos. Segurament que detectareu mancances i potser també errors. Fareu bé de mostrar-me’ls. Només podem avançar si acceptem el risc de cometre errors i la responsabilitat de corregir-los. Talment com «vosaltres» i com «ells», jo també estic embarcada en el viatge, en la dèria d’enfortir-me jo mateixa mirant d’afegir un altre maó de la millor qualitat possible al nostre món en construcció.
Núria Mata i Vinyets
Vic, a 15 de setembre de 2009
PRIMERA PART: CONVERSES
Sóc la veu dels sense veu
El Hassane (Marroc)
Fa uns minuts que sóc al carrer, just al davant de l’entrada principal de l’immoble on estem citats. A les dotze en punt, sona el mòbil. «Sóc El Hassane. Sóc aquí, però no sé ben bé on haig d’anar.» «Jo sóc just a davant del número sis, on vam quedar», li responc mentre miro a banda i banda del carrer sense saber exactament qui busco. «Ah, ja et veig!» diu una veu al meu darrere. Em giro i descobreixo, sorpresa, que estic parlant per telèfon amb la persona que tinc just al meu costat. Un home jove, menut, d’aparença física flexible, els ulls ben oberts i la mirada lluminosa de qui se sent una mica perdut però cerca amb la certesa de trobar; els cabells curts, la cara més aviat esblanqueïda, vorejada per una fina barba que culmina en una barbeta punxeguda, i un bigoti que emmarca un somriure gairebé permanent. És El Hassane.
Enriolats per la situació, ens saludem amb dos petons i enfilem escales amunt tot parlant. El Hassane és la primera persona que entrevisto per a aquest llibre. Li explico la il·lusió i la inquietud d’aquest començament. Sense deixar de somriure, busquem un racó tranquil i a recer de la pluja que avui mulla aquest jardí interior, i durant quasi dues hores conversem plàcidament.
Comencem per l’associació a la qual pertany. El seu to de veu més aviat baix i les seves maneres amables no aconsegueixen dissimular la passió que sent per aquesta associació que ell mateix ha fet néixer i créixer, sempre –no es cansarà mai de remarcar-ho– amb l’ajut i per a l’ajut d’altres persones. Li agrada d’explicar-me amb precisió els diferents canvis i etapes d’aquesta associació sociocultural que porta el nom de la regió on ell va néixer. Una regió geogràfica a cavall de dos països: el Marroc i Algèria. El seu poble natal és al Marroc, enfilat a les muntanyes. Però, ara centrem-nos en la seva història.
El Hassane té trenta-vuit anys, i en fa quinze que és a Catalunya, concretament a Reus. Prové d’una família de nou germans, que ell defineix com a pobra. Recorda haver passat gana: era habitual poder menjar només un cop al dia. Abans que ell, un altre germà una mica més jove va intentar marxar del Marroc i travessar l’estret de Gibraltar. La família va fer un esforç econòmic i es va organitzar per reunir l’equivalent dels cinc-cents euros necessaris pel viatge: «Això ho va fer la mare. Sempre són les mares les qui ho fan». Tot i així, un cop a la frontera i després de passar una nit dins del vaixell que el duia cap a Algesires, el germà va haver de recular cap a casa: en aquella època el Marroc no expedia visats per anar a Espanya, i no el van deixar passar. Unes setmanes més tard fou El Hassane qui decidí intentar-ho, utilitzant els quatre cents euros i escaig restants que el germà no havia fet servir. El Hassane havia visitat amb anterioritat uns parents establerts a França, amb la idea d’emigrar posteriorment allí, i el seu passaport encara duia el visat expedit en aquella ocasió. Tot i que ja caducat, aquell visat li permeté de creuar l’estret, aparentment amb destinació França. Era l’any 1988.
Quan el germà no va poder passar, El Hassane en lloc d’arronsar-se va començar a pensar: «Com ho puc fer, jo?» El Hassane descriu així el seu avalot interior.
És que has estudiat, t’han preparat per fer determinades coses, i després no et deixen passar. No et donen feina, perquè no n’hi ha. Tampoc no pots tornar al teu començament; a allò que fa l’altra gent, que és el treball del camp. T’han preparat per una cosa que no pots fer. Com has de menjar si no saps fer el que tots fan normalment? I com podràs viure sense poder ser el que potser estàs predestinat a ser?
I també hi havia un problema afegit: veies els emigrants dels anys seixanta i setanta que tornaven de França, tots amb els seus cotxes, una bona situació econòmica, etc. Parlaves amb altres de la teva generació que venien d’allà i veies que tu tenies sis vegades més cultura, estaves més preparat, però no tenies res; era tot el que podies esperar de la teva terra. I deies... però quina sort! I per què ha de ser així? I, clar, quan veus això tu no pots parar, reflexiones i inventes coses per trobar un camí. Jo crec que amb això vaig aprendre a intentar el que és la mentalitat emprenedora. Jo diria que és com la canya, que quan les seves arrels són a terra, malgrat que el vent la doblega i sembla que la faci caure, ella torna. Per a mi és això. Vaig aprendre molt d’aquesta situació: sempre endavant; mai no dono una guerra per perduda. Sempre endavant i endavant. Si em topo amb aquesta paret, doncs passo per allà. Si em tanquen allà, passo per una altra banda. Fins que no m’ho tanquen tot, no paro. És una manera de fer.
I així vaig provar sort. Me’n recordo que vaig agafar l’autobús des de Berkane, el meu poble, fins a Nador. Després un autocar, a la nit, fins a Tànger. Arribo a Tànger, compro un bitllet –d’anada– i em fico al vaixell. I quan arribo a la duana en veig tornar alguns que no els deixaven passar. I jo... Gràcies al visat em van deixar passar. No van veure que estava caducat. Vaig passar i em vaig dir “No m’ho crec: has passat la frontera!”. Era setembre quan vaig passar. I allà em vaig trobar amb algú, amb una persona de Marràqueix. Vam parlar de la nostra situació: tots dos sense saber on anar i amb pocs diners; no els podíem pas gastar tots en transports! Vam decidir de fer autostop junts.
Un emigrant marroquí que estava a França ens va portar fins a prop de Madrid. Després, un que treballava el matí ens va portar fins una mica més enllà, no recordo on... I després vam seguir fent autostop fins arribar a Sant Sebastià. Havíem aconseguit arribar molts quilòmetres lluny, però de cop vam dir: “Però què hi fem aquí? No tenim diners ni feina ni res”. Van passar uns emigrants que anaven a França i vam decidir d’anar amb ells. Però esquivar els controls de la frontera amb dues persones amagades al camió era arriscat i costava més diners dels que teníem: només podíem pagar el lloc per un. Vam decidir que ell passava i jo em quedava.
Llavors vaig pensar: “A veure: què haig de fer? Trobar una feina, el que sigui...” I em vaig quedar allà. I, com que no tenia diners, vaig passar una nit sota un pont, per poder dormir. Però al matí soroll de cotxes, què sé jo! Era setembre i vaig passar fred. Després vaig continuar baixant cap a Pamplona. Anava demanant si hi havia feina i em deien que no, però que a Tarragona sí que en trobaria: el setembre és època de collita allà, no sé si de taronges o d’altres coses del camp. M’anava informant pel carrer a través de persones que parlaven francès. Llavors jo encara no parlava castellà. Portava quinze dies aquí i només sabia dir “aquí marroquí”. I jo seguia baixant.
A Saragossa, vaig dormir a l’estació i allà em va agafar una “crisi de ronyons”. Anava amb tren, el dolor era tan fort que ni em movia, no podia ni anar al lavabo. Vaig haver de baixar a mig camí. Ja no podia aguantar més. Mai no m’havia passat. Va ser pel fred que havia passat a sota el pont. I va venir la guàrdia civil i ja no recordo res més, perquè vaig quedar inconscient. Van cridar l’ambulància i em van portar a l’hospital d’Osca. Hi vaig estar tres dies... una setmana... Em van donar una injecció d’insulina i vaig començar a agafar consciència. Després de tres o set dies ja estava bé. Em van dir que tenia una pedra, que necessitaria una operació, anàlisis... Però jo ja no podia quedar-me més allà. Què hi farem! Havia pogut fer set dies de descans! I vaig continuar fent autostop.
Arribant a la província de Tarragona, un altre jove marroquí que estava carregant una furgoneta en el mercat de La Canonja el va veure caminant pel carrer amb la seva bossa i, intuint la seva situació, li va fer un senyal amb la mà. El Hassane s’hi va acostar i es van posar a parlar. El jove vivia al camp, en una vivenda força desastrosa, però el va acollir. I El Hassane es va quedar a treballar amb ell. Després se n’hi van anar afegint d’altres. Quan ja van ser quatre o cinc van començar a pensar a buscar un pis.
I jo vaig tenir la sort que el propietari de les terres aquestes tenia fills i necessitava algú que els fes classes. I jo els vaig començar a donar classes de francès, de matemàtiques, de tot. I ell, com que em va veure preparat, va pensar que potser aquell no era el meu lloc. I em va buscar feina en una fruiteria.
Al mateix temps vaig començar a anar a classes de català i vaig anar tramitant els “papers d’estudiant”. Així vaig quedar sempre dins de la legalitat. Ho vaig aconseguir amb una mica de sort i una mica de plantejament: “Si estic aquí m’interessa més fer això que allò. I el que més necessito és assegurar-me d’estar aquí, però legal; que no vingui la policia i m’expulsi.” Els estudis eren una via d’accés a la legalitat.
Un noi que era pintor i professor de l´Escola d´Art del carrer Vent de Reus, Carles Amil, que va morir fa poquet, em va ajudar. Vaig parlar amb ell, i ell i el director em van ajudar a entrar a l’Escola d’Art de Reus. Hi vaig estudiar un any.
Després, a poc a poc, va iniciar i completar la carrera d’econòmiques. Al Marroc havia estudiat un any a la Facultat de Ciències Jurídiques d´Oujda. Pot semblar estrany que un fill de família pobra d’un poble de les muntanyes del Marroc hagi pogut no tan sols estudiar sinó arribar a un nivell universitari. Ell ho argumenta així:
No és que l’educació bàsica fos obligatòria llavors al Marroc. I, en tot cas, la qüestió de l’obligatorietat o no hauria estat irrellevant, ja que l’important era satisfer les necessitats més elementals. Primer menjar. Si no tens el menjar garantit, de què serveix anar a estudiar?
Però el meu pare sempre ens va deixar llibertat i volia que tinguéssim el que més desitgéssim i ens convingués. El meu germà i jo vam estudiar perquè des del principi teníem un expedient brillant. Sempre anàvem els primers.
La família va saber reconèixer i donar suport als seus talents. No hi havia prou diners. No era possible proporcionar estudis a tots els altres germans, no tan brillants acadèmicament.
Però nosaltres també ens vam sacrificar. Sempre vam tenir present que el primer per a nosaltres eren els estudis, estudiar. Érem del poble i anar a la ciutat era un esforç però, malgrat tot, sempre sempre érem els primers de la classe. És per això que el primer any de batxillerat el vaig fer a l’Escola Militar de Marràqueix. És tot un prestigi anar-hi.
A l’Escola Militar només hi arriben els millors estudiants seleccionats de tot el país. Vam passar una selecció i, si no ho recordo malament, vam quedar cent-vuitanta. Has de tenir un bon expedient, perquè un cop a dins l’Estat es fa càrrec de totes les despeses. I el meu germà i jo vam ser seleccionats per entrar-hi.
Però jo només hi vaig estudiar un any, perquè el que hi havia allà jo no ho acceptava. Penso que sóc una mica rebel, i no m’agrada estar controlat i que ja ho hagin decidit tot per mi. Sempre m’ha agradat fer les coses independent i pensar més enllà. I a l’Acadèmia no podia. Va ser quan vaig començar a pensar a marxar i venir cap aquí.
Ell no té ànima de militar, ell és un explorador...
Per sort, nosaltres hem tingut una certa llibertat d’escollir, de fer coses. El nostre pare ens ha donat llibertat per elegir. De fet, sovint al Marroc deixen, deixen... Potser el nostre pare ens deixava... massa i tot. El nostre pare ja estava casat, tenia dues dones, i nosaltres som de la segona dona... i, no obstant, ens donava la llibertat d’escollir el que fos bo per a nosaltres.
El pare és algú molt especial en la vida i en el cor d’El Hassane. Fa poc més d’un any que va morir, després d’una caiguda i d’un cert temps a l’hospital. A El Hassane se li torna la veu humida quan ho explica. El seu parlar es torna més dolç i una mica entretallat.
És que estem parlant del meu pare i ja m’agafa emoció. És tota una vida, són afectes. I, per sort, ell ha vist que tot s’ha assolit: quan vivia al poble... després, tot el que va fer per tenir una casa... I ja se n’ha anat una mica tranquil. Ja està tot solucionat; cadascú està en un lloc, per tant ja no té preocupació. És això, més o menys, com s’ha anat fent la família. El pare va morir tranquil perquè va veure que tot estava solucionat... Jo li tinc molt d’afecte al meu pare perquè ell m’estimava d’una manera especial. Ell era el pare. Però, després d’ell, la primera pregunta era per El Hassane.
A l’inici de la seva vida a Catalunya El Hassane compaginava treball, estudis, aprenentatge de la llengua, millora de l’habitatge i els començaments de la seva associació. «Anava fent d’aquesta manera. Vam llogar una casa a Reus amb tres o quatre persones. Al cap d’uns anys, hi vam estar vivint vint persones. Hi ha aquesta mentalitat que sempre que hi ha algú dels teus l’aculls.»
A principis dels noranta, abans que es fes la primera regularització, van crear una associació mixta, de sindicalistes i immigrants. A la Junta Directiva hi havia tres marroquins i tres espanyols, diu. Però no era una associació només per a marroquins i espanyols sinó que estava oberta a tots: senegalesos, xinesos... Els seus objectius eren: «defensar els drets de legalitat dels immigrants que hi havia a la zona i, un cop regularitzats, facilitar la feina, informar, sensibilitzar».
Van ser pocs els qui la van utilitzar, però tots van aconseguir la regularització. Molts d’ells van anar deixant l’associació uns anys més tard. Un cop assolits els papers, cadascú ja tenia una altra prioritat: el treball, la seva família. Primer objectiu assolit, doncs. I vam començar a treballar d’una altra manera.
El 1996, vam descobrir noves necessitats: molts emigrants ja estaven portant les seves famílies per reagrupament familiar; hi havia nens, etc. Vam fer propostes a l’Ajuntament de Reus. Necessitàvem classes d’àrab per nens i ho vam aconseguir ja els estius del 96 i 97. L’Ajuntament va cedir un espai en un Centre Cívic. Com tota associació que comença, al principi no teníem local propi, utilitzàvem el de Comissions Obreres.
Després van deixar les classes i van treballar conjuntament amb la branca de SOS Racisme que es va constituir a Reus: aquesta vegada es tractava de tallers de sensibilització a les escoles. Quan aquesta activitat es va aturar, El Hassane, com a persona inquieta que és, no es va quedar parat. «Havia de fer, havia de convertir alguna cosa en realitat» diu. Parlant amb uns amics sorgí la idea de crear l’ONG actual, legalitzada l’abril de 2002.
El primer any es van fixar l’objectiu de donar-se a conèixer, de crear-se un espai entre altres ONG i associacions. «Era com dir: nosaltres també existim i volem fer coses; podeu confiar en nosaltres.» Anaven fent assessorament legal, tramitació de papers. Aconseguiren novament un local en el Centre Cívic cedit per l’Ajuntament. Volien fer classes de català i castellà però van optar per no fer-ho en veure que ja se n’ocupava «el Centre Lingüístic Català».
Al cap d’un any, es va intensificar la problemàtica sorgida l’abril del 2000 entorn de l’interès de la comunitat musulmana de fer una mesquita a Reus. Aquesta qüestió va prendre rellevància i es va barrejar amb altres de l’interès de l’associació, que es va posicionar a favor de la comunitat musulmana i en contra del Consistori, que «després va passar factura» desallotjant-los. En quedar fora del Centre Cívic, El Hassane muntà una assessoria per a immigrants (la feina que segueix fent, en el moment de realitzar aquesta entrevista), en la qual deixà un espai per a l’associació, que actua amb plena llibertat.
Una de les accions que van emprendre en aquella època té a veure amb un bar que cobrava vint cèntims més cars els cafès amb llet als magribins (només als magribins). El Hassane va anar a parlar personalment amb els cambrers:
“Jo no puc acceptar venir aquí i que em cobris un preu diferent que a un català o a un castellà. Jo sóc espanyol, visc aquí, estic nacionalitzat. Pensa el que vulguis, però a mi no em cobraràs això. Crida el teu cap o el qui sigui.”
Al final no vaig tenir cap més remei que anar als mitjans de comunicació. Van venir els diaris i van contrastar que la informació era certa: el tiquet d’ells deia un preu i el meu un altre. Van fer una foto i ho van denunciar. Això no va agradar a l’alcalde. Però són fets.
Si no ho faig jo... Jo ho haig de fer. Jo em sento que sóc la veu dels sense veu. Que em passen factura? No em preocupa. Perquè si compleixo uns deures jo crec que m’hauré de defensar. Jo sé que després d’un temps es reconeixen les feines. Poden pensar que podria fer-ho per interès personal. Però al cap d’un temps les coses cauen pel seu propi pes. Si fas les coses i ets transparent, al final es veu.
Es planteja la seva tasca a l’associació com una inversió de futur. Costa un esforç, però no se sent sol. «Tinc molt suport. Sol no podria. Si no hi ha suport de la comunitat no es pot fer. I tinc prestigi de ser molt estimat per la meva comunitat. Ara ja em coneixen.»
Quan diu «la meva comunitat» es refereix a la comunitat musulmana. «Veig que em donen suport. I que jo estic amb ells. I en el moment adequat jo dic les coses en defensa de. Fins i tot l’assessoria jo la vaig muntar per ser una assessoria solidària. Jo faig una feina de camp: què necessita la comunitat? Això. Doncs anem per fer això.»
En la qüestió de la mesquita va defensar davant l’Ajuntament les necessitats de la comunitat musulmana:
Aquesta comunitat està amb llibertat de culte. Necessita un local, necessita tenir on anar a fer les seves pregàries. I no és concebible deixar-ho córrer tot per un conflicte. Paciència, sí. Però deixar-ho estar, no.
Hi va haver tota una picabaralla durant un temps. Però al final ja s’està solucionant el tema amb un espai cedit per l’Ajuntament a la comunitat. I ara s’està girant la truita amb tot això. Han reconegut la feina feta. Han reconegut que el que feia era per un interès general, no per a mi. Ara ja estem dins d’una altra dinàmica i des de fa un any i mig som membres permanents del Consell de Cooperació dins de l’Ajuntament.
El Hassane, sortint de l’Ajuntament de Reus, l’any 2004 (© El Hassane)
Aquest any han presentat projectes de codesenvolupament. Alguns han estat acceptats i subvencionats.
Ja s’ha generat un dinamisme que està canviant el missatge de veure si les ONG són d’aquí o no. Ja no es tracta d’apartar la immigració sinó d’escoltar. I, si hi ha una bona iniciativa, s’ha de potenciar. I s’està canviant el missatge i la dinàmica de “només ONG que siguin d’aquí”, d’aquesta zona, sinó que també es necessiten immigrants, que coneixen la seva zona, i fer projectes de codesenvolupament entre tots. 2 Cada vegada és més present la idea del codesenvolupament, i la importància del paper actiu dels immigrants destacant que són ells els qui millor coneixen la seva zona i haurien de ser protagonistes. Del que sigui. Però han de contribuir. Sense ells no es pot fer el desenvolupament. Per a mi és una satisfacció, perquè aquesta és precisament la idea de la nostra associació: treballar com a un col·lectiu que està aquí havent emigrat del seu país d’origen i es vol organitzar per estar bé i ser útil aquí i al mateix temps treballar també per al seu poble.
Ja són més de cent associats i estan iniciant un projecte ambiciós d’expandir-se prop de París, on també hi ha un gran nombre d’emigrats de la seva zona.
La religió i la comunitat són fets molt importants pels musulmans.
I no se senten rebutjats, malgrat que un altre digui segons què. Ells no s’enteren que aquest és d’extrema dreta. Tant els fa a ells; és a dir, no es preocupen que hi hagi extrema dreta. Quan parlo amb la gent d’aquí diuen que hi ha molts racistes, i estan molt preocupats. Però els musulmans no ho veuen així. Per això dic: jo mai no he sentit rebuig. Tan sols aquest fet puntual d’aquesta cafeteria. Però jo no ho entenc com a rebuig sinó com una mena de negoci... No és racisme “pur i dur”. No és racisme, però és un fet que hi ha allà i ens dóna l’alarma.
A l’anar-se fent un lloc aquí, El Hassane ha aconseguit anar reunint a prop d’ell els altres germans seus –excepte la germana gran, que està casada i viu amb el seu marit. Ara estan mirant que la mare també pugui venir. Ell ha obert un camí i després han anat venint els altres. «És més o menys així com va l’emigració.» No és que haguessin previst ben bé d’anar venint un darrere l’altre, però el seu projecte migratori sempre ha tingut una dimensió familiar:
Si algú se’n va és per ajudar la seva família. El que un ha rebut de la família és un deute que ha de retornar. Per exemple, a mi em van donar quatre cents euros i escaig; i és un deute que jo tinc amb ells, perquè la meva mare deu aquests diners a altres persones. Doncs el primer que he fet ha estat enviar els diners. Anava enviant. I, a poc a poc, la meva presència aquí es va fer més forta. Ja treballava i no devia diners. Tot va anar canviant de mica en mica. Després de poc més d’un any, el meu germà més gran va poder marxar a Holanda amb un visat. Després, el meu segon germà va fer oposicions a funcionari. Així és com es van solucionant una mica tots els problemes d’una família.
Amb el temps i a base de coratge, de treball i de suport, tot ha anat millorant. Però tampoc no han mancat els moments d’enyorament, de trobar a faltar...
el paisatge, els amics, la família, la terra. La teva. És per això que estic treballant per ella. El que no m’ha donat ella i que m’estan donant aquí ho comparteixo allà. Malgrat que estàs integrat aquí i hi estàs tot... hi ha alguna cosa subtil. Si ara m’ho preguntes, m’adonaré del que trobo a faltar però, si no, és alguna cosa que està amb tu, com l’ombra. És l’ombra que existeix amb tu. En el moment adequat, si en parlen, la notes. Si no, potser no hi penses. Però existeix, no ho pots oblidar això. Estic fent l’equilibri entre els dos móns. Intento no oblidar-ne cap, i entenc les dues parts. No sé si m’agradaria tornar definitivament allà. Depèn... El que de debò m’agradaria seria construir la vida entre les dues parts. Perquè no puc deixar ni l’una ni l’altra. És difícil. Aquí també m’agrada, també. És una terra que... a mi sí que m’ha donat i m’està donant molt. I també la sento meva. Però també hi ha l’altra i... És com una dona, saps, quan té el cor partit entre els fills i el marit. És el mateix. I has de saber donar a cadascú el que necessiti.