Apunts d’una còmplice

Ens estem acomiadant de l’època soviètica. D’una vida que era la nostra. M’afanyo a escoltar honestament tots els qui van participar en el drama socialista…

El comunisme tenia un projecte insensat: refer l’home «vell», l’antic Adam. I hi va reeixir. Potser és l’única cosa en què va reeixir. En l’espai de seixanta anys i escaig, al laboratori del marxisme-leninisme, van crear una mena d’home particular, l’Homo sovieticus1 Uns el consideren un personatge tràgic, d’altres el qualifiquen de sovok.2 Em sembla que conec bé aquest home, fins i tot que el conec massa bé, hem viscut braç a braç molts anys. Ell sóc jo. Són els meus coneguts, amics, pares. He viatjat per tota l’antiga Unió Soviètica, perquè els Homo sovieticus no són només els russos, sinó també els bielorussos, els turcmans, els ucraïnesos, els kazakhs. Ara vivim en estats diferents, parlem en llengües diferents, però no se’ns pot confondre amb ningú més. Ens reconeixem de seguida! Tots nosaltres, persones del socialisme, ens assemblem a la resta de gent i no ens hi assemblem, tenim un lèxic propi, les nostres pròpies nocions del bé i del mal, dels herois i els màrtirs. Tenim una relació particular amb la mort. En els relats dels quals prenc nota, hi apareixen constantment paraules que fan mal a l’oïda: «disparar», «afusellar», «liquidar», «passar per les armes» i les variants soviètiques de la desaparició, com ara «arrest», «deu anys sense dret a correspondència»,3 «emigració». Quant pot valdre la vida humana si recordem que fa poc morien milions de persones per causes no naturals? Estem plens d’odi i de prejudicis. Tots venim d’allà, del país que va conèixer el gulag i una guerra terrible. La col·lectivització, la deskulakització,4 la deportació de pobles sencers.

Era socialisme, i era senzillament la nostra vida. En aquella època no en parlàvem gaire. Però ara que el món ha canviat de manera irreversible, a tothom li interessa aquella vida nostra que, poc importa com fos, era la nostra. Escric, recullo els brins, les engrunes de la història del socialisme «domèstic», «interior». La manera com vivia dins l’ànima de la gent. Sempre m’ha atret aquest espai petit: l’ésser humà. En realitat, és allà on tot passa.

Per què hi ha en aquest llibre tants relats de suïcides, i no de soviètics ordinaris, amb biografies soviètiques ordinàries? Al capdavall, se suïciden per amor, per vellesa, o simplement per curiositat, pel desig de desxifrar el secret de la mort. He buscat persones que s’havien adherit totalment a l’ideal, que s’hi havien integrat tant que era impossible de deslligar-los-en: l’Estat va esdevenir el seu univers, els ho substituïa tot, fins i tot la vida pròpia. No podien abandonar la gran història, dir-li adéu, ser feliços d’una altra manera. Capbussar-s’hi. Perdre’s en una existència privada, com passa avui, ara que tot el que era petit s’ha fet gran. Les persones tenen ganes de viure simplement, sense grans idees. És una cosa que mai no havia passat a Rússia, no es troba ni tan sols en la literatura russa. En general, som guerrers. O estem en guerra o ens preparem per fer-la. Mai no hem viscut d’una altra manera. D’aquí ve la nostra psicologia militar. Fins i tot en temps de pau, tot era com a la guerra. Es tocava el tambor, onejava la bandera. El cor ens saltava dins el pit. La gent no s’adonava del seu esclavatge, fins i tot se l’estimava, aquest esclavatge. Jo també me’n recordo: després de l’escola tota la nostra classe es disposava a anar a explorar les terres verges,5 menyspreàvem els qui es negaven a fer-ho, compadíem fins al punt de vessar llàgrimes que la revolució, la guerra civil, tot això hagués passat sense nosaltres. Quan mirem enrere ens en fem creus: de veritat érem nosaltres? De veritat era jo? He reviscut aquests records al mateix temps que els meus personatges. Un d’ells em va dir: «Només un soviètic pot comprendre un soviètic». Teníem una única i mateixa memòria comunista. Érem veïns de memòria.

El meu pare recordava que, per la seva banda, havia començat a creure en el comunisme després del vol de Gagarin. Nosaltres érem els primers! Érem capaços de tot! Així ens van educar, la mare i ell. Jo era octubrista, duia la insígnia amb el nen arrissat;6 després vaig ser pionera, i komsomol.7 La desil·lusió va arribar més tard.

Després de la perestroika,8 tothom esperava l’obertura dels arxius. Els van obrir. I hi vam descobrir una història que ens havien amagat.

«Dels cent milions de persones que poblen Rússia n’hem d’arrossegar darrere nostre noranta milions. Amb els altres no s’hi pot discutir, cal aniquilar-los.» (Zinóviev,9 1918)

«Penjar a la forca (i fer-ho així sens falta perquè tothom ho vegi bé) almenys mil kulaks empedreïts, rics. Prendre’ls tot el pa, determinar els ostatges. Fer-ho de manera que el poble ho pugui veure a centenars de verstes10 de distància al voltant, que tremolin.» (Lenin, 1918)

«Moscou literalment es mor de fam», va dir el professor Kuznetsov a Trotski. «Això no és passar gana. Quan Titus assetjava Jerusalem les mares jueves es menjaven els fills. Quan jo obligui les mares a menjar-se els fills aleshores podreu venir a dir-me: “Patim fam”.» (Trotski, 1919)

La gent llegia els diaris, les revistes, i no en deien res. Els havia caigut a sobre un horror insuportable! Com podien viure amb això? Molts van acollir la veritat com un enemic. I la llibertat, també. «No coneixem el nostre país. No sabem què pensa la majoria de la gent; els veiem, els trobem cada dia, però què pensen, què volen, no ho sabem. Tanmateix, ens permetrem de donar-los una lliçó. No trigarem a saber-ho tot i s’empararà de nosaltres l’horror», em deia un amic amb qui sovint passava el vespre parlant a la meva cuina. Jo tenia agafades amb ell. Era el 1991… Una època feliç! Crèiem que l’endemà, literalment l’endemà, començaria la llibertat. A partir del no-res, a partir dels nostres desitjos.

En les Notes de quaderns de Xalàmov, hi llegim: «Vaig participar en una gran batalla perduda per una renovació autèntica de la vida». Això ho va escriure un home que va passar disset anys als camps estalinistes. La nostàlgia de l’ideal hi va quedar. Jo dividiria els soviètics en quatre generacions: la de Stalin, la de Khrusxov, la de Bréjnev i la de Gorbatxov. Jo pertanyo a la darrera. Ens resultava més fàcil acceptar l’esfondrament de la idea comunista perquè no la vam viure en el temps en què aquesta idea era jove i forta, amb la màgia intacta d’un romanticisme desastrós i d’esperances utòpiques. Hem crescut sota el regnat dels vells del Kremlin. En una època vegetariana11 i de dejuni. Els rius de sang vessats pel comunisme ja s’havien oblidat. L’èmfasi encara feia estralls, però ja se sabia que era impossible donar vida a una utopia.

Això va ser durant la primera guerra txetxena. En una estació, a Moscou, vaig conèixer una dona que venia de la regió de Tambov. Viatjava a Txetxènia per anar a buscar el fill a la guerra: «No vull que mori. No vull que mati». L’Estat ja no posseïa la seva ànima. Era una dona lliure. Persones com ella n’hi havia poques. N’hi havia molts més a qui la llibertat enutjava: «He comprat tres diaris i cadascun diu la seva veritat. On és, aleshores, la veritat autèntica? Abans, al matí, es llegia el Pravda i se sabia tot. S’entenia tot». La gent, anestesiada per la idea, emergia a poc a poc de la letargia. Si començava a parlar del tema del penediment, em contestaven: «Per què hauria de penedir-me’n?». Tots se sentien víctimes, no còmplices. Un deia: «Jo també vaig estar a la presó»; un altre: «Jo vaig fer la guerra», i un tercer: «Jo vaig reconstruir la meva ciutat en runes, nit i dia carregava totxos». Era completament inesperat: estaven tots ebris de llibertat, però no estaven preparats per a gaudir-ne. On era, aquesta llibertat? Només a la cuina, on, per costum, se seguia malparlant del poder. Malparlaven de Ieltsin i de Gorbatxov. De Ieltsin, perquè havia traït Rússia. I Gorbatxov? De Gorbatxov, perquè ho havia traït tot. Tot el segle XX. A casa nostra, ara tot acabaria essent com és costum en altres països. Com a casa de tothom. Es pensava que aquesta vegada resultaria.

Rússia canviava i s’odiava per tot el que canviava. «El Mongol inert», com escrivia Marx de Rússia.

La civilització soviètica… M’afanyo a reproduir-ne les petjades. Cares que conec bé. Faig preguntes no sobre el socialisme, sinó sobre l’amor, la gelosia, la infància, la vellesa. Sobre la música, les danses, els pentinats. Sobre milers de detalls d’una vida que ha desaparegut. És l’única manera de fer entrar la catàstrofe dins un límit familiar i d’intentar explicar-ne alguna cosa. D’esbrinar-ne quelcom. No em canso de meravellar-me en veure fins a quin punt és apassionant una vida humana ordinària. La quantitat infinita de veritats humanes. La història només s’interessa pels fets, però les emocions en queden al marge. No s’acostuma a deixar-les entrar en la història. Miro el món amb els ulls d’una dona de lletres i no d’una historiadora. Em sorprèn l’ésser humà…

El meu pare ja no hi és. I no puc acabar la conversa que manteníem. Em va dir que, per a ell, morir a la guerra era més fàcil que per als joves reclutes que avui moren a Txetxènia. Als anys quaranta sortien d’un infern per ficar-se dins un altre. Abans de la guerra, el pare havia fet els estudis a Minsk, en un institut de periodisme. Recordava que sovint, quan tornaven de les vacances, no hi trobaven ni un dels professors que coneixien. Tots havien estat arrestats. No entenien el que passava, però tenien por. Tanta por com a la guerra.

No vaig tenir gaires converses amb el cor a la mà amb el pare. Em compadia. I jo, el compadia? Em resulta difícil respondre a aquesta pregunta. Érem implacables amb els pares. Ens semblava que la llibertat era molt senzilla. Al cap de poc temps ja havíem ajupit l’esquena sota el seu pes, perquè ningú no ens havia ensenyat la llibertat. Només havíem après a morir per ella.

Heus-la aquí, la llibertat! Esperàvem que fos així? Estàvem disposats a morir pels nostres ideals. A combatre per ells. Però va començar una història com les de Txékhov. Sense història. Es van esfondrar tots els valors, excepte els valors de la vida. De la vida en general. Els nous somnis eren fer-se construir una casa, comprar-se un cotxe bo, plantar un groseller. Es va constatar que la llibertat era la rehabilitació d’aquell esperit petitburgès que a Rússia es tenia el costum de denigrar. La llibertat de Sa Majestat el Consum. La immensitat de les tenebres. Tenebres de desitjos, d’instints: una vida humana secreta de la qual teníem una idea aproximada. Havíem passat tota la vida sobrevivint, no vivint. Però ara l’experiència de la guerra ja no era necessària, calia oblidar-la. Milers de noves emocions, estats, reaccions. De sobte tot havia canviat al nostre voltant: les plaques, els objectes, els diners, la bandera. I fins i tot l’individu. S’havia tornat més acolorit, més aïllat; el monòlit havia esclatat, i la vida es dispersava en illetes, en àtoms, en cèl·lules. Com va dir Dahl,12 «la llibertat és voluntat», «aquesta petita llibertat estimada»… Els grans espais. El Mal Suprem es va transformar en una llegenda llunyana, en un thriller polític. Ningú no parlava ja d’idees; es parlava de crèdits, de percentatges, de pagarés; no es treballava per a viure, sinó per a «fer» diners, per a «guanyar-los». Duraria molt de temps, això? «La mentida dels diners és inextirpable de l’ànima russa», va escriure Tsvetàieva. Però si semblava que els personatges d’Ostrovski i de Saltikov-Sxedrín13 havien tornat a la vida i passejaven pels nostres carrers.

Preguntava a tothom amb qui em trobava: «Com prova, la llibertat?». Els pares i els nens donaven respostes diferents. Els qui havien nascut a l’URSS i els qui havien nascut després de l’URSS no compartien la mateixa experiència. Venien de planetes diferents.

Els pares: la llibertat és l’absència de por; els tres dies del mes d’agost al llarg dels quals van derrotar el cop d’agost;14 una persona que escull dins una botiga entre cent classes d’embotits és més lliure que algú que en tria entre una desena; és no haver conegut mai les fuetades, però no viurem el temps suficient per a veure generacions no fuetejades; els russos no entenen la llibertat, el que necessiten és un cosac i un fuet.

Els fills: la llibertat és l’amor; la llibertat interior és un valor absolut; és quan un no té por dels propis desitjos; és tenir les butxaques plenes, així un ho tindrà tot; és quan un pot viure sense pensar en la llibertat. La llibertat és una cosa normal.

Busco una llengua. Les persones tenen moltes llengües: la llengua en què es parla amb els nens, aquella en què es parla d’amor. I encara hi ha una llengua en què ens parlem a nosaltres mateixos, en què tenim converses interiors. Al carrer, a la feina, de viatge: pertot arreu se sent una altra cosa, no són només les paraules les que canvien, és també quelcom diferent. Fins i tot al matí i a la tarda una persona no parla la mateixa llengua. I pel que fa al que passa a la nit entre dues persones, això desapareix per complet de la història. Tractem únicament amb la història dels homes diürns. El suïcidi és un tema nocturn, la persona es troba aleshores a la frontera del ser i del no-ser. Del somni. Vull comprendre-ho tot amb la meticulositat d’una persona diürna. He sentit dir: «No té por que això li agradi?».

---

Viatgem amb cotxe a través de la regió de Smolensk. En un poble ens aturem a prop d’una botiga. Que familiars que són les cares (he crescut en un poble), cares molt belles, magnífiques…, i que degradant i miserable que és, la vida al voltant! Hem parlat sobre la vida. «Sobre la llibertat, pregunta?» «Passi a la nostra botiga: hi ha vodka, tot el que vulgueu, Standard, Gorbatschow, Putinka… Tones d’embotits, de formatge, de peix. Fins i tot hi ha plàtans. Quina altra llibertat necessitem? Amb això en tenim prou!» «I la terra, us l’han donada?»

—«Qui ajupirà l’esquena per conrear-la? Qui la vulgui que la prengui. A casa nostra hi ha en Vasska Krutoi, que la va agafar. El seu petit té vuit anys, va al costat del pare darrere de l’arada. Si treballes per a ell, res de ficar-te alguna cosa a la butxaca o fer una petita migdiada! És un feixista!»

Dins «La llegenda del gran inquisidor», de Dostoievski, hi ha una discussió sobre la llibertat. Sobre el fet que el camí cap a la llibertat és difícil, dolorós, tràgic. «Per a què cal conèixer aquest bé i mal del dimoni quan és tan car?» La persona ha d’escollir tot el temps: la llibertat, o el benestar i una vida ben organitzada, la llibertat amb els patiments, o la felicitat sense llibertat. I la majoria de les persones escullen la segona via.

El gran inquisidor diu al Crist que ha tornat a la Terra: «Per què has vingut a fer-nos nosa? Perquè ens fas nosa, i ho saps molt bé».

«El gran apreci [sic] en què Tu el tenies ha estat en perjudici de la llàstima. Has exigit massa d’ell […] Apreciant-lo menys, hauries exigit menys d’ell i li hauries imposat un feix més lleuger, més proporcionat al teu amor. L’home és feble i covard. […] L’ànima feble, és culpable de no poder contenir uns dons tan terribles?»

«Perquè no hi ha per a l’home que s’ha quedat lliure cap neguit més constant i més punxant que el de buscar un ésser davant qui ajupir-se […] [i] a qui delegar aquest do de la llibertat que l’infeliç adquireix naixent.»15

* * *

Als anys noranta… Sí, érem feliços, i no tornarem mai a aquella ingenuïtat que era nostra aleshores. Ens semblava que la tria estava feta, que el comunisme havia perdut la partida per sempre. Però tot no feia més que començar.

Vint anys, van passar… «No ens espanteu amb el socialisme!», diuen els nens als pares.

Un professor d’universitat que conec em va explicar: «A les acaballes dels anys noranta els estudiants reien quan jo evocava la Unió Soviètica, estaven segurs que davant seu s’obria un nou futur. Ara el panorama és ben diferent. Els estudiants d’avui ja han après què és el capitalisme; han sentit dins la seva pell la desigualtat, penúria, riquesa insolent. Davant dels ulls tenen la vida dels pares, als quals no ha aportat res el pillatge del país. I tenen idees radicals. Somien fer la seva revolució. Porten samarretes vermelles amb els retrats de Lenin i de Che Guevara».

En la societat es veu sorgir una interpel·lació a tot allò relatiu a la Unió Soviètica. Del culte a Stalin. La meitat dels joves de dinou a trenta anys consideren Stalin com «un gran estadista polític». Un nou culte a Stalin en un país on Stalin ha exterminat almenys tanta gent com va fer Hitler?! De nou està de moda tot allò soviètic. Per exemple, els «cafès soviètics», amb noms soviètics i plats soviètics. Han aparegut «xocolatines soviètiques», llonganissa soviètica, amb una olor i un gust que ens són familiars des de nens. I, per descomptat, el «vodka soviètic». Hi ha desenes de programes a la televisió i desenes de llocs webs «soviètics» nostàlgics a la xarxa. Es pot fer turisme als camps de treball estalinistes: a les illes Solovkí, a Magadan.16 Els anuncis publicitaris prometen que, perquè l’experiència sigui completa, us donaran un uniforme de presoner i un pic. Us ensenyaran els barracons restaurats. I, finalment, us organitzaran una excursió de pesca.

Es veuen ressorgir idees passades de moda: les del «gran imperi», o les de la «mà de ferro», de l’«especificitat de la via russa». Han restablert l’himne soviètic; tenim komsomols, només que ara s’anomenen Naixi («els nostres»);17 hi ha el partit del poder, que és una còpia del Partit Comunista. El president té tant de poder com un secretari general. Un poder absolut. I en lloc del marxisme-leninisme, tenim l’ortodòxia.

Abans de la revolució del 1917, Aleksandr Grin18 va escriure: «És com si el futur hagués deixat d’ocupar el lloc que li havia de pertocar». Han passat cent anys i vet aquí que de nou el futur no és al seu lloc. Ens hem endinsat en una època de segona mà.

Una barricada és un lloc perillós per a un artista. Un parany. A les barricades s’esguerra la vista, la pupil·la es contrau, el món perd els colors. Allà el món és blanc i negre. Des d’una barricada no es distingeix l’ésser humà, es veu només un punt negre, un blanc. He passat tota la vida a les barricades, voldria anar-me’n. Aprendre a gaudir de la vida. Trobar una visió normal. Però de nou hi ha desenes de milers de persones que surten als carrers. Que s’agafen per la mà. Duen cintes blanques a les jaquetes.19 Un símbol de renaixement. De llum. I jo estic amb ells.

M’he trobat al carrer joves que vestien samarretes amb la falç i el martell, i el retrat de Lenin. Ho saben, què és el comunisme?