reading

[1]. La redacció d’aquesta obra ha comptat amb el suport del Comissionat per a Universitats i Recerca del DIUE de la Generalitat de Catalunya.

[2]. El 2010 Óscar Sabata i Teixidó va traduir aquest text per a Edicions 3 i 4 amb el títol Cartes sobre Suècia, Noruega i Dinamarca. Les traduccions de les citacions d’aquest capítol són nostres.

Com pots veure, estimada germana, les modalitats del gènere humà no difereixen tant com els nostres escriptors de viatges ens volen fer creure.

Lady Mary Wortley Montagu, Embassy Letters

Quan les persones il·lustres viatgen només se’ls ensenya la part més favorable de la realitat; tot està amanit per tal que contemplin l’exterior il·lusori de les coses.

Princesa Ekaterina Romanovna Vorontsova Dashkova,
Memoirs

Si t’he de ser franca, considero que hauria estat menys severa en els comentaris que he fet sobre la vanitat i la depravació del poble francès si hagués visitat el nord abans que França.

Mary Wollstonecraft, Letters written during a short residence in Sweden, Norway and Denmark

A Abu Simbel s’aprèn què és la solitud. A Anglaterra, la màxima solitud a la qual es pot aspirar s’experimenta entre els éssers humans; però, allà, a les profunditats de la roca, a l’eterna obscuritat on no arriba cap so, la solitud deixa de ser una paraula per convertir-se en presència.

Florence Nightingale, Letters from Egypt

Mentre estava ocupada amb la cacera, vaig percebre que la terra cruixia sota els meus peus, i vaig sentir una gran remor, de sobte vaig veure que era enmig d’un banquet d’hipopòtams. D’aquestes bèsties immenses, n’hi havia cinc al meu voltant!

Mary Kinsgley, Travels in West Africa

La guerra, aquesta fúria devastadora, s’havia anunciat a si mateixa mitjançant una enorme onada de tranquil·litat. Mai no fou el silenci tan perfecte: el silenci d’un carrer és sempre més profund que el dels boscos o el dels camps.

Edith Wharton, Fighting France

Per les persones que han nascut sota un ordre social elaborat hi ha pocs moments tan estimulants com els que et situen al llindar del viatge salvatge. Hi has d’anar sola, separada de les tropes d’amics que passegen per camins de color de rosa, despullada de roba porpra i fina que podria condicionar-te l’aventura, sense sostre, sense defensa, sense possessions.

Gertrude Bell, The desert and the sown

Però aquest és el plaer de l’exili... Tots els antics hàbits de la ment et deixen i, per tant, és possible acostar-se als vells pensaments amb una mirada nova, fresca.

Vita Sackville-West, Passenger to Teheran

Anem! —vaig respondre tot seguit, bo i experimentant, una vegada més, aquell anhel de córrer món a la recerca de visions noves i d’impressions desconegudes.

Aurora Bertrana, Paradisos oceànics

El 1980 em vaig enamorar de la ciutat de Leningrad. Si algú de vosaltres comparteix amb mi una mica d’aquesta passió, em consideraré prou satisfeta.

Montserrat Roig, L’agulla daurada

PRÒLEG

Per als seguidors de la producció de Pilar Godayol resulta un espectacle fascinant comprovar com la seva curiositat, sumada a un infatigable ritme de treball, va donant fruits periòdicament, amb una regularitat pròpia d’un fenomen astronòmic. De fet, la primera desena d’anys del nou segle constitueix la seva (primera) dècada prodigiosa. Així, i limitant-me només als llibres (i és una limitació greu, que mutila molt sensiblement la descripció de la seva bibliografia), d’ençà de l’any 2000 una admirable (i sovint frenètica) activitat ha cristal·litzat en aportacions tan assaonades, i sovint tan innovadores, com Espais de frontera: gènere i traducció (2000; traduït a l’italià el 2002); Veus xicanes: contes (2001; edició i traducció d’una antologia, traduïda a l’italià el 2005); Germanes de Shakespeare: 20 del XX (2003); Virginia Woolf: cinc-centes lliures i una cambra pròpia (2005); Dones de Bloomsbury (2006); i Moments femenins de la humanitat: quinze dones que han fet història (2007).

En aquesta ocasió, Godayol ha volgut fer una contribució a la ja copiosa bibliografia sobre la narrativa de viatges. I hi ha posat, com sempre, tanta preparació com coneixement de la matèria. Amb aquests deu perfils, assimilables a les biografies interpretatives a què ja ens té avesats, s’ha proposat fixar un cànon propi d’escriptores dels tres darrers segles que troben en el viatge, primer, una experiència d’enriquiment personal i, segon, en tant que creadores, un poderós estímul intel·lectual. Un estímul que desafia la capacitat d’observació i que, alhora, esdevé un eficaç mitjà d’aprenentatge, cultural i, al capdavall, moral. Sens dubte, a més, el fet que les deu personalitats glossades presentin uns caires tan heterogenis incrementa els al·licients del volum. Per començar, i dins la curiositat que totes comparteixen, la diversitat de motivacions de cadascuna. Per a Lady Wortley Montagu, i aniré manllevant paraules de Godayol, l’anhel «de conèixer personatges exòtics i respirar ambients insòlits en països remots»; per contrast, a la princesa Dashkova la mou «el desig constant d’obtenir informació política [...] i l’interès de demostrar que està ben connectada amb les elits europees»; per part seva, Wollstonecraft associa un objectiu comercial amb «la urgència de conèixer regions remotes i indrets feréstecs» i d’«experimentar la duresa de la natura en estat salvatge»; per a Nightingale, en canvi, el viatge respon a la necessitat de fugir d’un ambient familiar hostil i de la pròpia insatisfacció; el periple africà de Kingsley, per la seva banda, respon al desig «de concloure el llibre inacabat del pare sobre fetitxes religiosos i sacrificis rituals» i, doncs, dóna lloc a una recopilació de dades etnogràfiques; la guerra europea fa despertar en Wharton l’anhel d’ajudar soldats i víctimes i, per tant, esdevé un mitjà de realització personal; en paral·lel, les expedicions de Gertrude Bell al Pròxim Orient li permeten desplegar una capacitat diplomàtica i informativa excepcional que, afegida al seu interès per l’arqueologia, fa que protagonitzi un episodi cabdal en l’expansió colonial de la Gran Bretanya; anys després, els paisatges perses recorreguts per Sakville-West per, la primera vegada, aprofitar una invitació i, més endavant, mirar que el marit tornés a Europa, posen al descobert un «tarannà ferm, apassionat i coratjós», amant dels paratges «aïllats, exòtics i perillosos»; i si a Aurora Bertrana la impulsa la «set d’aventures, nous hàbits i sensacions», a Montserrat Roig, darrera escriptora del recull, l’estada a Rússia neix d’un encàrrec molt concret que, ben aviat, es transforma en una vivència inoblidable.

El ric gruix humà del repertori d’escriptores seleccionat per Godayol podria donar peu a moltes altres consideracions: l’extracció social; l’afany d’emprendre expedicions plenes de riscos (com Kingsley i Wharton), de vegades en solitari, o bé, per contra (com Wortley Montagu i Dashkova), la necessitat de desplaçar-se amb totes les comoditats; el fet que algunes confiïn les seves impressions viatgeres a la privadesa del gènere epistolar (Wortley Montagu, Nightingale, Kingsley o Sackville-West); o, en fi, la circumstància comuna en algunes d’elles d’una ciutadania, la britànica, en uns moments en què els territoris colonials dominats per la bandera de la Union Jack s’estenien per tots els confins del planeta. És el cas de Wortley Montagu, Kingsley, Bell i Sackville-West (es dóna la coincidència, a més, que les dues darreres es troben a Bagdad el 1926); tal com diu Godayol, «l’expansió de l’Imperi Britànic facilità la circulació de ciutadans i ciutadanes de casa bona a llocs exòtics». I és que, en bona part, en efecte, ens trobem amb personatges cultes, cosmopolites i sofisticats. Per damunt de tot, però, i més enllà de qualsevol altra consideració, amb esperits lliures.

Pilar Godayol ens els presenta per mitjà de capítols marca de la casa. Pertanyen a un gènere literari híbrid, que combina elements de la semblança biogràfica, el retrat literari, la mostra comentada de textos i l’assaig interpretatiu, tot plegat falcat en una sòlida documentació, relacionada en la bibliografia. Un gènere que l’autora domina a la perfecció i del qual treu un rendiment insospitat. El lector agraeix aquests perfils tan amens, plens de saviesa i curulls de la passió que l’autora ha reeixit a abocar-hi i transmetre. Un llibre esplèndid.

MANUEL LLANAS

INTRODUCCIÓ:
PRIMER VISQUI, DESPRÉS ESCRIGUI

«Una vegada quan era jove, vaig anar a veure el director de La Rambla i li vaig dir que volia aprendre a escriure a través del periodisme. Em va mirar i em va dir: “Primer visqui, després escrigui”», relata Mercè Rodoreda a Montserrat Roig en una entrevista de Retrats paral·lels (1976). Fent-se la desmenjada i la interessant, Rodoreda repetia aquesta anècdota amb variacions. Quinze anys després, la mateixa Roig ho reprengué d’una altra manera a Digues que m’estimes encara que sigui mentida, quan explicava que un dia Rodoreda l’havia convidada a dinar al restaurant La Punyalada i que havien enraonat d’una pila d’assumptes sota «l’alquímia del riure i l’estranya mirada» de l’autora de La plaça del diamant. Roig apuntava que, darrere les coses que li deia, hi havia el convenciment que no hi hauria entesa: «érem de dues èpoques diferents i les nostres eleccions no lligaven» (1991: 73). Més endavant, Marta Pessarrodona, a Mercè Rodoreda i el seu temps (2005), ha narrat que, com que freqüentava les dues escriptores, sempre va tenir la impressió que l’utilitzaven per saber l’una de l’altra. Fins i tot una vegada Rodoreda li arribà a dir que Roig era en un vuitanta per cent Rodoreda!

Sigui com vulgui, aquestes dues «coquetes radicals» que mantenien una «delitosa batalla de reines», per dir-ho com Pessarrodona, van viure i van escriure en majúscules, suposadament com els recomanà un dia el director de La Rambla: la primera, amb una joventut esclatant i una maduresa inacabable, exili i retorn; la segona, amb una jovenesa d’efervescència política i una maturitat de compromís amb les persones desfavorides d’arreu. Si Rodoreda reconeixia haver-se acostumat a no aferrar-se enlloc i a viure en el triangle París-Ginebra-Barcelona, Roig somniava que era possible viure sense fronteres. Per raons diferents, totes dues corregueren món i això els marcà la vida i l’escriptura.

Les deu dones que presentem aquí també van viure molt i van escriure el que veien. Dedicades a empreses no gaire d’acord amb la seva època, consagrades als seus objectius sense emmascarar les realitats forasteres, tafanejant sobre altres vides i pobles, investigant i desxifrant informació menystinguda i gairebé oblidada, pensant que el seu món confortable a occident no era el millor dels mons possibles, totes elles, apassionades o ardoroses, feren del viatge la vida i, de l’experiència, l’escriptura. Paral·lelament a les circumstàncies que en alguns casos les obligaren a deixar casa seva, sempre cal sumar-hi l’insaciable apetit per descobrir i explorar, per anar més enllà, catalitzador de les persones inquietes, coratjoses, inconformistes, de vegades turmentades.

Viatgeres i escriptores recupera una desena de periples femenins dels últims tres segles (XVIII, XIX i XX), amb un punt en comú: van voler deixar constància extensament i detallada de les seves gestes. Unes més llunyanes que d’altres en el temps, més o menys conegudes, de països diversos, totes mortes, són escriptores que, per diferents circumstàncies personals (per amor, per descobrir noves realitats, per deixar enrere l’asfíxia familiar, per causes econòmiques, per missions polítiques o editorials...) van viatjar a terres llunyanes i sovint exòtiques (des dels illots deshabitats de la Polinèsia o els deserts canviants d’Orient fins als rius feréstecs de l’Àfrica, amb cavalls o camells, a peu o amb canoa...) i van anotar no tan sols les peripècies, els descobriments i les pors personals, sinó també les diverses maneres de viure de les comunitats d’aquells indrets, de vegades màgiques, de vegades incomprensibles.

Els capítols, ordenats cronològicament, es presenten com a breus esbossos biogràfics, destacant-ne els moments que han marcat les protagonistes i les seves trajectòries i fent èmfasi, sobretot, en els testimonis escrits que ens han deixat i en les visions del món que ens han ofert. Tot i que moltes de les escriptores van donar a conèixer més d’un text sobre viatges, en aquest volum ens centrem, majoritàriament, en una de les seves obres, per aprofundir-hi, per fixar-nos en un moment concret, més o menys revelador. La nostra recerca es fonamenta en cartes, dietaris, memòries i llibres de viatge o, en general, prosa de no-ficció, fet que esdevé un homenatge a la literatura narrativa no imaginativa, gènere potser encara no prou considerat per la tradició literària dominant. Val a dir que, tret de les catalanes, les citacions de la resta d’obres, predominantment escrites en llengua anglesa, són traduccions de l’autora del llibre, amb les quals ha fos tres de les seves passions: l’escriptura, els llibres de viatge i l’ofici de traduir.

La Constantinoble de Lady Mary Wortley Montagu, l’Europa de la princesa Ekaterina Romanovna Dashkova, l’Escandinàvia de Mary Wollstonecraft, l’Egipte de Florence Nightingale, l’Àfrica de Mary Kingsley, la França d’Edith Wharton, l’Aràbia Saudita de Gertrude Bell, la Pèrsia de Vita Sackville-West, la Polinèsia oriental d’Aurora Bertrana i el Leningrad de Montserrat Roig constitueixen una mostra variada de la presència de les dones en la cultura literària viatgera de diverses èpoques. Coratjoses i agosarades, majoritàriament de procedència burgesa i aristòcrata, aquestes deu escriptores i els seus relats no poden fer justícia a les incomptables que han posat per escrit les seves experiències de veure món, però sí que poden esdevenir un petit homenatge a totes, per encomanar-se a un somni, per no posar-se al servei dels discursos de l’època, per nedar a contracorrent en moments en què el paper més habitual de la dona era tenir cura de la casa, l’home i les criatures. Donar veu i valor a totes elles ens compromet, ens vigoritza, fa menys òrfena l’orfenesa de la història de la literatura de viatges femenina.

El 9 de març de 1926 Vita Sackville-West escrivia en una carta des de Teheran a Virginia Woolf: «He descobert la meva veritable funció a la vida: sóc una esnob. Una esnob geogràfica». Entre aquestes paraules i els nostres temps gairebé s’escolen nou dècades de diferència, noranta anys de canvis socials i polítics, de guerres i repressions, de vindicacions feministes i canvis en el mercat de treball, de revolucions i innovacions tecnològiques. Viatjar ja no és un luxe, com ho fou en les èpoques de la majoria de les biografiades. Actualment, les dones es mouen i es desplacen per moltes raons, sovint sense restriccions. Recuperar aquest estol de viatgeres intrèpides i els seus relats ens ofereix la possibilitat de recórrer llocs inhòspits en temps remots, d’indagar en ambients i situacions que ens han precedit, de lluitar contra l’oblit de la petita història, aquella que es desenvolupa al marge de l’oficial. Tot plegat des d’una mirada femenina, tan necessària, tan complementària.

La ruta de Viatgeres i escriptores[1] està impregnada d’anades i de vingudes a biblioteques i arxius d’arreu, de consells i suggeriments, d’escriptures i reescriptures; en definitiva, de persones reals. Resto especialment agraïda a dos col·legues molt estimats: a Manuel Llanas, pel pròleg, evidentment, i per la il·lusió amb què sempre m’ha aconsellat noms i bibliografia, per correu electrònic, amb fotocòpies a la casella de la feina, en converses sàvies i disteses; i, com sempre, a Montserrat Bacardí per la colossal paciència de viure cada pas de la confecció de l’obra, amb eufòria i generositat, amb indicacions i estímuls impagables.