reading

PRÒLEG

El punt de partida d’aquest llibre és una conferència que vaig impartir en el marc de la Universitat d’Estiu de Gandia l’any 2006. Es tractava d’una intervenció que creia més aviat conjuntural, determinada per un article a la premsa i un seguit de declaracions esbalaïdores, efectuades per un mandatari polític inscrit en un partit polític llavors ja residual, però que arribà a tenir representació en les Corts Valencianes i una nodrida nòmina de representants a l’Ajuntament de la capital del país. Sense manies i avalat pels vots populars, el tribú afirmava que un valencià del segle XXI i un avantpassat seu antiquíssim, de cinc o sis mil anys abans de Crist, compartien el mateix ADN, com així mateix succeïa entre els palestins. Cosa que no deixa de ser sorprenent, perquè esbrinar què i qui era un palestí —o un serbi, un neerlandès o un valencià— quan l’Homo sapiens sapiens transitava pel pèlag divers de les cultures neolítiques o amb prou feines les havia superades, esdevé una proesa especulativa només a l’abast d’intel·ligències privilegiades, o afectades per alguna disfunció transitòria.

La conferència «Valencians sense ADN» va ser la meua rèplica immediata a aquesta ximpleria. El títol, que jugava una mica amb la ironia i l’ambigüitat, convidava a pensar que els valencians no és que no tinguessen ADN, sinó que no eren propietaris d’un ADN específic i singular i, encara menys, un ADN capaç de resistir les envestides de les mutacions enfront de les intermitents onades de pobladors, colons, forasters, immigrants, estrangers i jubilats a la recerca de sol i una fiscalitat confortable que han circulat per aquests topants i s’han instal·lat a casa nostra. La manera com el nostre representant polític s’havia format l’opinió i d’on havia tret les dades, són qüestions que ignore. Algú li ho havia d’haver bufat a l’orella, perquè la seua capacitat especulativa per comparar dues matèries genètiques separades per una caterva d’anys posseïa, m’és mal de dir-ho, però què hi farem, unes limitacions escandaloses. Els valencians no disposen d’un ADN especial. Al capdavall, els humans comparteixen un mateix genoma a causa de l’extraordinària joventut de la nostra espècie, en termes evolutius. La major diferència genètica no es dóna entre els pobles, sinó entre els mascles i les femelles, i es limita a un sol cromosoma! Trobem més disparitats entre els individus d’una mateixa localitat —en un grup de cinquanta persones estadísticament hi ha reunides totes les diferències mundials— que entre els individus de continents diferents. A primer colp d’ull un lituà i un ruandès no s’assemblen gens, ni que siga pel color de la pell, però amb prou feines difereixen en el 10% dels gens. Entre els grans primats, sobretot els ximpanzés, però també els goril·les, els orangutans i els bonobos, es registra una diversitat genètica tres vegades més gran que entre els vuit mil milions d’humans que poblem la Terra.

Hi ha diferències, en efecte, però des de la perspectiva genètica són irrisòries, i cal associar-les a les formes de vida, que és com dir a la «història», als ordenaments econòmics i socials i, sens dubte, als ambientals. Si ho contemplem des de l’angle de la biologia, un valencià d’ara mateix i un presumpte avantpassat seu del Neolític, són en essència els mateixos, amb diferències poc significatives, i això val per a totes les poblacions actuals del món. El que cal tenir en compte, però, és la discontinuïtat entre aquest home del Neolític i els homes i les dones d’avui dia que es reconeixen com a valencians. Les ruptures històriques al llarg de cinc mil anys han estat tan abruptes que anul·len la temerària i absurda idea d’una «identitat» compartida.

Per raons que no fan al cas, la publicació de la conferència anà ajornant-se, junt amb altres textos del curs, fins que entrà en el calaix de l’oblit. En canvi, el que diagnosticava com una d’aquestes tempestes passatgeres, a les quals el sofert ciutadà amb una mica de sentit comú i una mica de solvència cultural de tant en tant ha de suportar estoicament dels nostres presidents, parlamentaris, batles i regidors tocats per un indigenisme de molt de soroll i poques nous, ha ampliat el seu radi de seguidors i ha penetrat en les xarxes socials amb la impunitat i la bel·ligerància que concedeix l’anonimat. Cada vegada més, la intoxicació especulativa entorn dels orígens dels valencians, ara sota l’argúcia genètica, ha vist multiplicar els seus emissors, perfeccionar els mitjans difusors i captivar noves audiències; a les convençudes d’antuvi, no cal dir-ho, els ha vingut com anell al dit per reafirmar-se en els seus axiomes inapel·lables. Calia de nou, doncs, rebatre els arguments, que sovint no arriben ni a la categoria d’arguments i es queden en articles de fe als quals els seus partidaris s’adhereixen com s’adhereixen els membres d’una secta: per prescripcions del credo i sense cap criteri racional. Però aquell article inicial s’ha convertit ara en un llibre.

Per sort, totes aquestes nicieses genètiques són marginals. Ni de lluny estan incorporades al corpus d’idees que circulen pels àmbits acadèmics, educatius o de recerca, ni tampoc a les fantasies de la sociologia recreativa que a voltes posen a navegar els mitjans de comunicació. No fer cas de les estupideses del pensament és la millor manera de rebutjar-les i condemnar-les a la irrellevància. Però en el país que vivim, i patim, mai no se sap fins a quin punt pot arribar la insensatesa. La filologia i la història, i d’altres ciències amenes, es conreen entre el riu de la Sénia i el Segura amb una ànsia febricitant. En cada carrer hi trobarem un conspicu representant dels rams, i fins és possible que en cada casa n’hi haja més d’un sense compartir el mateix punt de vista. Sovint fa la impressió que la paraula de la universitat és la menys escoltada, la que suscita més desconfiança. Per això l’èxit dels ignorants, dels visionaris o senzillament dels poca-vergonyes és extraordinari. Les transaccions amb la insensatesa són plenes de possibilitats inversores, perquè la insensatesa sempre parteix d’alguna cosa real i immediata o aboca a una cosa tangible i concreta. El segle XX ha subministrat exemples eloqüents i esfereïdors de com certes idees, patrimonialitzades per minories risibles, han acabat per encaterinar les multituds i llançar-les a solucions funestes. El segle XXI, malauradament, porta el mateix camí.

Abans de fer el salt cap a les masses, l’indigenisme valencià només havia covat en escadussers lletraferits, que mai no creuaren el limes de la política i romangueren en el clos dels esbargiments culturals. L’origen dels valencians era susceptible de lliurar-lo a les ales de la imaginació. El llibre de Nicolau Primitiu, Los Ibero Sicanos, de 1957 i reeditat el 1971, només pot eixir d’unes mans i un desvarieg antropològicament valencians, allà on l’esperpent és el fil que nua toponímies inversemblants, interpretacions llunàtiques de la literatura i navegacions atrotinades per la lingüística i la història. La novetat no residia en la reivindicació dels ibers com els ancestres dels valencians, que d’altres ja havien proposat, sinó en la reculada cap a una altra civilització que es perdia en l’origen dels temps. La «talassocràcia iberosicana», que així es deia aquesta civilització protohistòrica, havia substituït al seu torn la micènica, el rastre de la qual es trobava en l’Odissea o en les teogonies d’Hesíode. Els clàssics grecs i llatins, combinats amb sagues escandinaves i mitologia jueva i egípcia, portaren el nostre intrèpid erudit a identificar els sicans amb els Titans, a situar els «berybraces», enemics dels argonautes, en les costes del País Valencià, abans de ser expulsats pels ibers; Dèdal, l’arquitecte del laberint del Minotaure, trobà refugi en Sicània, i també Hèrcules, el qual es casà amb la filla d’un rei sicà; com que Ítaca, geogràficament una illa o una península, devia estar prop de Cullera, no calia descartar que Ulisses fos un iberosicà cullerenc. «Si l’haguessen deixat —conclou Antoni Furió, que ha dedicat a Los Ibero-Sicanos reflexions perspicaces—, don Nicolau Primitiu no sols hauria fet una història universal de la Ribera, sinó que hauria fet passar tota la història universal per la Ribera». Vicent Marés, tres segles abans, en La Fénix Troyana, la tirava encara més lluny, en situar la seua Xelva natal ni més ni menys que al Paradís terrenal i, doncs, adjudicar-li el mèrit de ser la primera població fundada a la Península Ibèrica.

Totes aquestes invencions no traspassaven estrictes cercles erudits i se’ls donava poca credibilitat o gens. Però amb els primers tempteigs de la Transició democràtica, cap a mitjan dels anys setanta del segle passat, quallà el que aleshores es convingué anomenar «el búnquer barraqueta». Dins seu s’atrinxeraren nostàlgics del règim franquista que trobaren en el xovinisme regional una arma poderosa de persuasió i de confusió política. Curiosament, una part dels mentors intel·lectuals procedien de les files del catalanisme cultural i literari, espantats per la dinàmica expansiva de les tesis propalades per Joan Fuster. Al principi, els estirabots dels seus adeptes sols provocaven el somriure, i al fenomen no se li donava més pervivència que al d’una rosada. Però la cridadissa dels corifeus del búnquer barraqueta es convertí en el corretjós moviment polític del blaverisme, a més d’una activa ideologia que impregnà sectors populars quantitativament gens negligibles, fins a condicionar les sístoles i diàstoles de la política quotidiana. El que va començar gairebé com una broma de mal gust, ha acabat convertint-se en un malson.

La qüestió lingüística, no hi ha cap dubte, s’insereix de ple en el debat dels orígens. Probablement, la llengua és el ressort fonamental que ha donat solta als desficacis. Més recentment, a la primeria de 2010, tot un vicepresident de la cambra autonòmica es depenjava amb un llibre en què, entre altres perles, afirmava que els mossàrabs parlaven valencià, un idioma independent que es formà a partir del llenguatge ibèric, posteriorment mesclat amb el baix llatí. Això vol dir, per tant, que el «romanç valencià» continuà usant-se als segles XI i XII «al Regne Àrab de València», un «Regne Àrab» que, dit així i amb majúscules, només existeix en la ment del parlamentari convertit en historiador de cap de setmana. Els mossàrabs han donat i continuen donant molt de joc als indigenistes, entre altres raons, perquè els permet sostenir una continuïtat racial mil·lenària.

Encara tres anys més tard, el juny de 2013, un altre coreligionari del mateix grup polític, a ulls de tothom i davant l’espant dels esperits gens habituats als dobles salts especulatius sense xarxa ni trellat, proclamava que el valencià venia de l’iber, amb una antiguitat consagrada per les pedres de sis-cents anys abans de Crist. El valencià, al·legava en conseqüència, es remunta a la més «profunda prehistòria», i per tant també els valencians usuaris d’una de les parles, doncs, més antigues d’Europa. Després, al llarg de la història, aquesta llengua no ha fet sinó sumar les «aportacions» dels que hi han tingut a bé de traure el cap per aquests verals: gregues i romanes, visigodes i bizantines, musulmanes, castellanes, aragoneses, catalanes, europees, «mediterrànies en general», africanes, judaiques i americanes; segurament, qui sap, en el còmput de les americanes caldria posar-hi «coca-cola» i, ben prompte, «fèisbuc». La reivindicació ibera no es queda en un mer al·legat espasmòdic, sinó que pren la volada d’una proposta política de «tramitació especial d’urgència» dirigida al Consell, per tal que sol·licite a la Real Academia Española la supressió de la definició del valencià com una varietat del català. I el següent pas és l’aprovació per les Corts, l’abril de 2015, de la Llei de defensa de les senyes d’identitat valencianes, derogada l’octubre següent, però, on pren carta de naturalesa la «individualitat de la llengua valenciana respecte a les altres llengües de l’Estat i el seu valor com a patrimoni exclusiu del poble valencià». L’exhibició de múscul patriòtico-regional acontenta els parroquians, sempre amatents als càntics de la regió que avança amb marxa triomfal, i especula amb la captació de vots en hores baixes del partit propulsor de la iniciativa.

L’estafa de l’ADN i la d’una soca ibera incòlume que transcendeix el temps, estàlvia de totes i cada una de les arribades, generalment poc pacífiques, de pobles forasters al solar valencià, es presenta com la darrera actualització del programa de l’essencialisme més visceral i dement d’aquest país nostre. Mereix una resposta, una legítima defensa en nom del sentit comú, perquè idees d’aquesta mena, llançades damunt una població de lectures escasses, de mandres atàviques i mal defensada contra les infeccions populistes, poden escampar-se amb més facilitat del que d’entrada podríem concedir. Antigament, s’hauria tirat al dret amb la noció de «raça». Ara resulta més modern, suggeridor i, no cal dir-ho, trampós, defensar una proposta d’aquest caire apel·lant a la genètica. Si un temps reeixí allò de «abans moros que catalans» —una deriva racial a fi de comptes—, ara ja es pot passar directament a la consigna «Valencians eterns: de Bolomor a la Ciutat de les Ciències».

Abans que Jaume I es decidís a incorporar els territoris andalusins del País Valencià, a la Corona d’Aragó hi havien passat berbers i àrabs, bizantins, visigots i romans; més enrere encara el transitaren fenicis, grecs i uns quants cartaginesos, abans que els ibers bastissen una civilització certament esplendorosa. Gaspar Escolano, en la seua Dècada de la història de València, davant aquest rosari incessant, que ell adoba amb d’altres de més exòtics com els tiris o els armenis de Túbal, afirma amb molta raó i amb un cert deix amarg: «como las moradas del mundo no se den para siempre, sino arrendadas para limitado tiempo». Uns més que altres, però tots els pobles, davant els fets inapel·lables de la història, havien romàs al solar valencià un temps limitat. No hi havia cap propietari evitern de la morada, sinó llogaters a termini: fins a l’arribada de Jaume I i el cristianisme triomfant, és clar. A la nòmina bàsica de catalans del XIII, i en menor mesura d’aragonesos, s’afegí un col·lectiu nombrós de jueus i una miríada multicolor d’esclaus de tot arreu, entre el mar Negre i el golf de Guinea. Des de la perspectiva exclusivament ètnica, la persistència al llarg del temps d’uns gens intactes és una pura il·lusió de l’esperit. Les barreres de la religió i els prejudicis racials frenaren sens dubte la intensitat de les fusions, però no les pogueren evitar, i això és el que compta.

Pretendre, per consegüent, que els valencians mil·lenàriament han romàs estalvis del tràfec migratori i les amalgames, i que la «sang» ancestral s’ha conservat immune a contaminacions estranyes, resistent a qualsevol assalt ètnic forà, no condueix sinó a l’absurd. El territori no ofereix cap condició geogràfica especial per a la preservació de la puresa originària. I, mentre no es demostre el contrari, els valencians no han estat cap poble escollit per Déu. Sens dubte que els valencians d’avui dia, pel que fa precisament a la seua dimensió com a «poble», tenen uns orígens, però són molt més recents, es poden datar perfectament i amb avals documentals en abundància.

La història sempre és eloqüent i tossuda! L’Eppur si muove, que va dir aquell, és una llei inexorable que la governa. Les situacions paradisíaques —o infernals, segons com es mire— de paràlisi absoluta, d’absència de moviment, «eternes», si existeixen, no pertanyen a aquest món. El moviment ho arrossega tot, inclosos els gens, aquestes minúscules criatures entremaliades i atzaroses. L’instint de supervivència, el comerç, la guerra, la curiositat, el botí, l’«amor» fan que, des que l’home és home, aquest no haja parat mai de moure’s en totes les direccions, fins a conformar avui dia unes estructures de les poblacions humanes extremadament complexes. Les diferències comencen en el si del mateix poble, de la mateixa comarca i es mantenen a mesura que augmentem d’escala. Les fronteres delimiten els estats, però no els gens. Els seculars vaivens demogràfics provoquen, en el si d’aquests estats, que el mapa genètic es presente més amb clarobscurs que no amb traços precisos. Per aquesta raó no hi ha pobles purs, no hi ha valencians genèticament purs. ¿I si n’hi hagués? ¿Això determinaria cap superiorat, cap dret suplementari, privilegis exclusius? La història mostra així mateix que pretensions d’aquesta mena han conduït al desastre. La presumpta superioritat biològica es presenta com una coartada perillosa per a projectes polítics de dominació.

I, tanmateix, tots els pobles, totes les nacions, posseeixen trets col·lectius que els identifiquen. Les particularitats ètniques poden ser-ne alguns dels més singulars. Els bascos o els jueus les tenen, però són un component més i de cap de les maneres el decisiu. Les identitats culturals, per contra, són els marcadors essencials. Com els bascos i els jueus, els valencians posseeixen la seua identitat cultural. No és l’objecte d’aquest assaig resoldre-la. Ara bé, si hi ha res que puga definir-la és la llengua. I no és poca cosa. Aquesta identitat cultural també és un producte històric: precedeix l’arribada dels colonitzadors del segle XIII i roman a hores d’ara oberta a les suggestions de la globalització. En la barreja genètica mil·lenària dels valencians trobem manifestacions culturals que, sense perdre la identitat pròpia, són producte de l’amalgama. Per exemple: res més lluny de la realitat considerar que la música folklòrica, allò que en principi sembla ser un tret inconfusible entre Morella i Oriola, s’ha mostrat impermeable a l’exterior per tal de sintetitzar millor que en cap altre registre l’ànima valenciana. Com que el país està situat en una posició central entre el Mediterrani del nord i del sud, i per ací han passat moros, cristians i jueus, i emigrants de moltes bandes, la música tradicional i folklòrica exhibeix un pluralisme estilístic fins a cert punt desconcertant. En el seu si conviuen els gèneres profà i religiós, el cant sil·làbic i melismàtic, els ritmes binaris i els ternaris, els models melòdics i les escales tonals, i d’altres més. N’hi ha que són autòctons, n’hi ha que són compartits amb altres pobles de la vora, n’hi ha, com els ritmes aksak, que tenen més a veure, segons creuen els especialistes, amb els Balcans. La «puresa» musical també és un miratge.

Les cultures, les llengües, els pobles competeixen entre ells. El català eliminà l’àrab, que al seu torn prescindí del llatí, el qual arraconà l’iber fins que s’esvaí. No són els gens els causants d’aquestes brutals substitucions, ni encara les poblacions en si mateixes. Els culpables són els ordenaments polítics, la forma d’organització social. No és l’emigració castellana la que posa en perill de desaparició el català al País Valencià. És el conjunt de lleis arbitrades per l’Estat espanyol des del segle XVIII allò que ho precipita. Ara, al segle XXI, s’hi afegeix aquesta onada genèticament plural i globalitzada. Tancar-se en pany i clau, com alguns pretenen, ací i en altres bandes d’Occident, a més d’impossible és negar el moviment de la història. Els «bàrbars» de nou els tenim a dins. Per una ironia de la història podria ser que no pocs magribins que han escollit el País Valencià fossen descendents dels moros que van expulsar el 1609. Els gens tornen a casa!

El llibre consta de nou capítols, més la bibliografia que he fet servir. El primer és una reflexió entorn dels desplaçaments i les migracions que governen la història humana des que uns homínids decidiren canviar d’aires i veure què hi havia més enllà del cor d’Àfrica on habitaven. Aquestes mateixes constants, aplicades al País Valencià, formen part del segon capítol. Els sis següents tracten de forma particularitzada cada un dels col·lectius ètnics i culturals que, com a protagonistes principals o actors secundaris, han proporcionat història i històries per als relats dels orígens dels valencians. Què han dit cronistes, erudits, historiadors i lletraferits, i què continuen dient, de tots aquests pobles a l’hora d’integrar-los en la seqüència narrativa confereix un indicador de les nostres pròpies fòbies i devocions, bondats i vergonyes, seguretats i inseguretats. Les exclusions diuen tant com les presències. Els esclaus mai no han merescut la seua inclusió en cap relat, probablement perquè posseir, també, gens d’esclaus en les venes és una credencial col·lectiva infamant. El silenci dels erudits ha estat clamorós. És per això que el tractament del capítol és un pèl diferent, perquè he hagut d’acudir més a la comprovació documental que al diàleg amb el que historiadors, cronistes i conreadors de curiositats genealògiques hi han dit, com faig en la resta de col·lectius posats a examen. Hi ha un fil més o menys cronològic que uneix els capítols, però poden llegir-se independentment els uns dels altres. Tanca l’assaig una mirada cap a la «nació», què suposava entre aquells valencians del Quatrecents majoritàriament descendents de catalans. Ni de lluny la qüestió dels orígens, de la «sang», quedava fora del significat d’un concepte ja present als segles medievals, i un camp de mines en els temps moderns.

Comptat i debatut, la «identitat», d’un poble, és producte tant d’una història objectiva com d’una història subjectiva. I els subjectes col·lectius, ens recorda Yves Charles Zarca, es reconeixen i s’afirmen a través de les narracions, les històries i els mites compartits, de tal manera que donen solidesa a la seua consciència de si mateixos i conformen la seua pròpia identitat. La historiografia, essencial en la formació d’aquesta consciència, no és neutra i al País Valencià, en efecte, ha esdevingut cavall de batalla, tot i que menys en l’àmbit estrictament acadèmic que en les seccions de cartes al director de la premsa regional, en opuscles de signe pamfletari, en trifulques parlamentàries i en cavil·lacions, com les de don Nicolau Primitiu, agafades pels cabells. La idea de la immutabilitat subjau en tots ells, obsessionats per diluir o eliminar el component «català», en una negació obtusa i insensata dels irrefutables testimonis documentals, arqueològics i literaris. El negacionisme, que abraça camps tan diversos com el d’impugnar l’Holocaust o que una de les nostres ancestres va ser Lucy la pitecàntropa, prova fins a quin punt la pugna per la «narració» dels fets és, i més en el món cibernètic en el qual vivim, tant o més important que els fets mateixos.