Tres i Quatre, S.L.

Apartat postal 134, 46182 Paterna - la Canyada (València)

tresiquatre@tresiquatre.com

www.tresiquatre.com

Maquetació: TiQ disseny

Coberta: Toni Payà

© 2016, Àlex Reig

ISBN: 978-84-16789-31-3

Edició electrònica

TAULA

Malaltia

L’Hostal París

Caure i plorar (la sàvia negra)

Fugir

Sol a Barcelona

L’erotisme arcaic. Un record

Renéixer

Evocar

La tristesa

L’alcohol i la follia

Carn viva

Voldria que tot el meu cos es fongués amb el teu

Epíleg

Per a tu

Júlia

un poemari que només aspira a fondre’s amb el teu cos.

el cor que se’m desboca

T’adoro fins l’esquelet

Joan Vinyoli

Malaltia

Vida. A l’Andreu Vidal

Em pregunto per la vida sota el llit

i per les flors amagades d’aquest març que passa i

per aquest hivern tan cru que porto a les venes

i a la sang, que floreix de cop en un gest

i

llavors és quan em mires, i jo em recullo

i no vull sortir de casa, ja no més de casa

i torno a les preguntes, des del sofà

còmodament estirat però mort de por

i intento formular hipòtesis vàlides

intuïcions encertades, justes,

però sóc tan enfora ja,

que se’m mengen els cucs

que he deixat a terra;

els mateixos cucs morts de gana

que em miren,

com tu, aquest hivern,

quan revelo un gest imprevist

i em dius que veus el nen que vaig ser

i et demano llavors suplicant

que em portis a dins del ventre

i que em tornis a fer de mare

que no hi ha més llum, et dic,

en aquest pou tan negre

si no és dins de les teves entranyes.

a fora, et dic, m’agitaria constantment

entre el res i el no-res.

Salobre i xicraini

Era un dia d’hivern i tot el teu cos

esperava mentre una grip espantosa

el devorava; no veies els fanals de la nit

ni el teu carrer, les portes del qual estaven

cremades, i l’olor, de bon matí, et travessava

els narius, i els ulls cansats també se’n ressentien

senties com la terra girava, i el seu moviment

impertorbable, es barrava al teu coll, com un esternut

i llavors miraves els arbres, i els contemplaves parat

en una filera, morts de tristesa;

encara t’esperen

t’esperen les portes cremades, t’espera

l’espera inaguantable, i les mans per les mans

i aquest tros de cel que no difereix ja gaire

del tros de terra en què enterraràs, demà,

els ossos.

com la calç, els ossos

com la vida, els ossos

com els ulls i el mar, els ossos

i miraves més enllà, i es perdia el somrís

a la llunyania i no era possible navegar

pels mapes, i eren teves totes les cendres

i et mirava la mahalta, amagada al fons del riu

la gent es confonia

i et treien els peus de terra i el cap de fora

les estrelles;

així et perdràs

sol, i sense color, com la fusta

quan crema, com el cos

quan mor.