reading

[1] Un home que se’n va, p. 625.

PRÒLEG

Durant més de trenta-cinc anys he «professat» la literatura. El meu ofici ha estat ensenyar-ne, i aquesta és la meua única autoritat. Però sense eixir de les accepcions de «professar» que recull el diccionari, crec que he fet alguna cosa més: la literatura ha estat i és una part molt important de la meua vida. Ho he declarat obertament a les meues classes però també en moltes activitats extraacadèmiques com l’escriptura, la recitació de versos i algunes provatures teatrals, per exemple. Tot això no constitueix un cas únic ni tan brillant; només atorga com a tothom el mèrit de poder parlar en primera persona amb el risc que això comporta de semblar fatu, i si l’assumesc és només per la pura necessitat de repensar-me fent el que més m’ha agradat. No entrava en els meus plans escriure sobre mi mateix, però de sobte se’m va imposar el repte quan, una volta jubilat, ja no havia de pensar en classes futures i necessitava escriure una mena de llibre d’autoajuda per canviar d’activitat o potser per recordar, que és la sola manera de reviure i de no abandonar tan bruscament el món on has viscut.

He tingut bons mestres, d’aquells que m’han encaminat a les lletres i a la docència quan res dels meus orígens no podia fer presagiar que m’hi dedicaria. Per això em considere un home afortunat.

He volgut també ser un bon mestre —no ho negaré— i m’hi he esforçat per satisfacció personal, potser també per gratitud als qui m’han donat l’oportunitat de viure del que m’agrada i sobretot per voluntat de servei als meus alumnes. El compromís amb la gent i també amb el meu idioma, que ha estat clau en la vocació que he tingut, m’ha imposat durant molts anys el repte de trobar la resposta a una pregunta: «Com m’agradaria, a mi, que em presentaven un tema si jo, en lloc de ser el professor, fos l’alumne que seu davant meu?»

El relat que segueix són les vicissituds d’algú que ha cercat una resposta durant molts anys. No l’única resposta, ni tan sols «la resposta» que pot ser útil als qui la vulguen buscar en endavant. Els temps canvien i tothom té el dret de trobar i a escollir per si mateix el propi camí. Si a més de l’autor hi ha algú a qui puga servir d’alguna cosa aquest viatge des de l’escola franquista fins al penúltim any de la llarga nit de polítiques educatives retrògrades que acabem de superar al País Valencià, i si la nova escola que vindrà vol servir-se d’algun detall del passat, ja haurà pagat la pena haver esmerçat uns mesos en l’escriptura d’aquesta mena de memòries pedagògiques. Altrament, em conformaré amb el fet d’haver escrit un testimoni del meu temps.

T. Ll.

Don Antonio

Crec que som el que aprenem i ens fem segons qui ens ensenya. I és per això que he de començar recordant els meus primers mestres. L’escola unitària de Beniarbeig on vaig anar a final dels anys cinquanta i primers seixanta del segle passat era un conjunt d’edificis construïts l’any 31 per don Luis Santonja, un pròcer local que es dedicava a «donar jornals» a la gent: va fer portar la llum elèctrica al poble, va construir una xarxa de caves subterrànies per a fer arribar aigua de reg allà on no n’hi havia, va construir el grup de cases on jo vaig nàixer, va fundar la banda de música local i va pagar-ne els instruments i va construir les escoles, entre altres accions similars.

Aquell grup escolar constava de dues grans aules, una per als xiquets i una altra per a les xiquetes —costura, se’n deia, i formava un món a part, ben diferenciat del nostre— i entre totes dues hi havia les cases per al mestre i la mestra. En entrar en aquella amplíssima aula de xiquets, vèiem al fons la tarima i la taula del mestre. Per arribar-hi calia travessar totes les fileres de bancs i pupitres amb tinters de test, perquè encara escrivíem amb ploma. Una ampla bandera espanyola pintada potser al fresc baixava del sostre i dividia la paret en dues meitats. Diria que marcava el centre geomètric un crucifix —no me’l puc imaginar decantat a una banda o una altra—, i des de la destra i sinistra del crucificat les imatges de Franco i de José Antonio [Primo de Rivera] ens miraven impassibles. A l’esquerra de la bandera i de la tarima, la pissarra pintada; a la dreta, un espai buit des d’on els majors deien la lliçó. Crec que a la paret hi havia una mena d’altar a la Mare de Déu a qui cantàvem quan era hora: «Con flores a María, que madre nuestra es.»

Don Antonio, aquest era el nom del mestre, era d’Alacant i parlava sempre en castellà als xiquets i en un valencià ben genuí als seus amics del poble. Era un home pulcre. Diria que es perfumava i tot, o si més no feia una olor dolçassa però bastant agradable; tenia el front ample, es pentinava els cabells enrere com era moda a l’època i sempre duia un guardapols gris o potser blau. No abandonava mai un regle gruixut, de fusta, que tant servia per a fer ratlles a la pissarra com per a castigar qualsevol incorrecció. Recorde el dia en què se li va trencar accidentalment en aplicació d’un correctiu a un dels xiquets més maleïts del poble.

Sempre m’ha intrigat aquell mestre. Cada dia actualitzava la data a la pissarra i, a sota, la paraula «Consigna» encapçalava una frase de l’ideòleg Primo de Rivera. Cada 20 de novembre, commemorant la mort del falangista, ens feia visitar en formació militar la placa als «caídos por Dios y por España» de la façana de l’església del poble, on ja ens esperava una representació del feixisme local, ens feia cantar els himnes del moment i tornàvem a l’escola cantant «Prietas las filas» sense perdre la formació. Aquell mestre, però, tenia detalls poc convencionals. Fou un dels primers del poble que va tenir un televisor i encara el veig fent una tramoia costosíssima i complicada per a passar-lo, tan voluminós i pesant com era, per l’estreta finestra que unia l’aula i el pati de la seua casa. Després estenia un fil quilomètric i connectava el seu aparell davant la nostra mirada atenta. Aquell dia feien a la tele Tres lanceros bengalíes, protagonitzada per Errol Flynn. El cinema havia entrat a l’escola. Don Antonio, a més, era fotògraf aficionat i és per això que conservem imatges d’aquell grup nombrós d’escolars.

Però, sobretot, allò que el diferenciava d’altres mestres era l’emissora de radioaficionat. Parlava amb tot el món —segons deien— i un dia a l’any, pels volts de Nadal, feia un programa radiofònic des de l’escola. Instruïa prèviament cada xiquet a cantar, contar un acudit, dir un verset o qualsevol altra cosa. Quan tot estava llest, el mestre ens feia anunciar als pares que l’endemà havien de posar la ràdio a la freqüència indicada i instal·lava l’emissora a la classe. I si conte tot això és per a dir que amb don Antonio i la seua emissora em vaig estrenar com a rapsode. Jo era un xiquet que llegia bé i el mestre em va fer declamar un poema per ràdio. Devia ser una oda a Alacant i ja no sé com començava, però en sé, encara i de memòria, el final:

Con todo deja, Alicante,

que diga de corazón

que tu playa y tu mar son

los más gratos de Levante.

Don Antonio també atenia la «diversitat» —com diuen ara els pedagogs. Aquella escola de xiquets tenia, una horteta contigua a l’aula on aquells que mostraven una inclinació preferent a l’aixada, per sobre de la de la lletra, podien fer pràctiques d’hortolà sense eixir de l’àmbit acadèmic. No vaig veure mai que el mestre els vexàs per rucs o per mals escolars sinó que respectuosament, davant l’atenta mirada de tothom, cavaven, regaven, adobaven o sembraven aquell minúscul trosset de terra i eren admirats per la pulcritud amb què feien aquelles tasques.

Per tot això em faig encara moltes preguntes sobre don Antonio. Fa uns quants anys, en llegir Les veus del Pamano, vaig confirmar i retre un homenatge íntim als mestres que van saber sobreviure amb dignitat a les condicions tan adverses d’una escola com la d’aquella època.

Vaig anar a l’escola de Beniarbeig fins a nou anys i vaig arribar a «dir la lliçó de memòria». Calia aprendre aquella Enciclopèdia Álvarez i jo ho anava fent amb èxit. No era llavors conscient del problema idiomàtic. Crec que em sabia la lliçó però no la comprenia. I un dia se’m va ocórrer traduir-me de pensament allò que acabava de dir-li al mestre: «Los ríos son corrientes de agua que van al mar», «els rius són corrents d’aigua que van a la mar» —em vaig dir—, vaig pensar en el riu que passa pel poble i no vaig tenir dubtes: «Ara ho entenc.»

Don Antonio, aquell bon mestre, atenia noranta xiquets asseguts per nivells, els menuts davant i els grans darrere. Diuen que hi ha hagut experiències pedagògiques molt interessants en escoles unitàries. Jo només sé que ningú no guarda mal record d’aquella de don Antonio.

Els meus orígens com a batxiller o els inicis del vell Chabás

L’any 1962 es va crear a Dénia una secció delegada de l’Institut d’Ensenyament Mitjà d’Alcoi i al curs següent m’hi van portar a fer Ingrés de Batxillerat, no amb la pretensió de fer de mi un batxiller —jo era llavors un xiquet de nou anys, alt, però tímid i poqueta cosa—, sinó com una solució a la massificació de l’escola de don Antonio. Ningú no esperava, ni jo mateix m’ho havia plantejat, que al final de curs m’examinaria i aprovaria l’examen d’Ingrés que obria la porta del batxillerat.

Aquell institut també era fruit del temps. L’edifici era un antic teatre reconvertit en centre escolar i ocupava exactament el solar de l’actual plaça del Consell, a l’encreuament del carrer de Diana i el carrer de la Mar, encara que coneixent les instal·lacions que ens acollien costa d’entendre com es podia haver passat de l’una cosa a l’altra. S’hi entrava pel carrer de la Mar: a la dreta, a la planta baixa, un corredor menava recte a secretaria i un altre corredor, eixint d’aquest cap a l’esquerre, conduïa a un pati central i al fons a la cantina, quan es va obrir, uns anys més tard, amb la pretensió d’oferir per un preu mòdic un got de llimonada a hora de dinar perquè l’aigua potable de Dénia no era aleshores gens potable.

Quasi des de la porta d’entrada a l’edifici, una escala es bifurcava i pujava als pisos superiors. La major part de les classes eren a la primera planta, on un llarg replà feia de distribuïdor cap a l’anomenat pavelló de les xiques i el dels xics —molt més laberíntic que l’altre—, al fons dels quals un pati de nou dividit per una paret separava els esplais masculins i els femenins. Sembla que durant les obres d’adequació de l’edifici, els obrers havien fet un forat en aquella paret per a passar d’una banda a l’altra i l’havien tapat després, potser un dia abans de començar les classes. Les juntes de ciment entre els totxos encara eren tendres en aquells primers dies.

Jo, a nou anys, encara no hi pensava però els majors tenien tres maneres de festejar les companyes: la primera des de les finestres de les aules que confrontaven a través del pati central amb les del pavelló femení, la segona saltant per dalt la paret que separava ambdós patis i la tercera i més violenta, que vaig veure practicar més d’un dia, fent una puntada de peu al tendre de la tal paret i passant d’una banda a una altra com havien fet els obrers durant tot l’estiu. No cal dir que els càstigs no feien minvar les passions aventureres.

En aquell institut comarcal tot era precari i provisional. Érem uns dos-cents estudiants a tot estirar que veníem de tots els pobles del voltant, des de Teulada a Pego i des de Xaló i Castells passant per Parcent i la Rectoria. Allò era una gran lliçó —la primera— de geografia humana i de dialectologia. Aprenguérem que a Xàbia i a Dénia diuen «aquí», que a «Pedregué van amun» i que a Gata diuen «Vaixc», «atxò» i «xitxanta catxons de petx», per exemple, coses curioses del nostre l’idioma, que només teníem permès de parlar al pati i al carrer quan eixíem de classe.

També entre aquelles parets vam començar a practicar la narratologia. Els dilluns ens contàvem la pel·lícula que havien fet als cinemes dels pobles respectius. Recorde que la de Beniarbeig no solia tenir gaire acceptació perquè era més aviat d’amor i jo no la devia contar amb prou passió. En canvi, la vehemència de Carles Mulet, de Gata, i l’estil de Pere el Platanero, de Pedreguer, tenien molts més adeptes. Aquelles pel·lícules solien ser de més acció, d’espases especialment, i Pere el Platanero ho contava com ningú: enfrontava el bo i el dolent en el moment climàtic del relat i els feia dir:

—Nosequenosequantos.

I l’altre contestava:

—Nosequantosnosequintos—. Repetir tot el diàleg en castellà era matèria impossible i no aportava res a la intenció del narrador, que feia el gest de desembeinar l’espasa i pronunciava l’onomatopeia del xoc dels acers:

—Kxe-kxe-kxe! Kxe-kxe-kxe! Kxe-kxe-kxe!

El dolent per fi es dessagnava amb la darrera estocada o s’estimbava d’un penya-segat entre els aplaudiments arravatats dels espectadors, que el Platanero també incloïa en el seu relat. Si l’heroi i l’heroïna acabaven junts, com sol passar al cinema, ja no ens interessava tant.

La nostra senzillesa s’estenia també als professors. En aquells primers temps eren sobretot llicenciats en exercici d’altres professions que, segurament per una gratificació mínima i poc segura, feien unes classes i contribuïen a redimir del terròs i de l’aixada o de la bugada i de la granera els caps considerats més desperts de la comarca. Entre altres, don Roberto Rivera, cap de duanes del port de Dénia, va ser el meu primer professor de matemàtiques; don Antonio Grua, director de la famosa fàbrica de ciment, era el professor de ciències naturals; don Jaime Miquel, farmacèutic, ensenyava matemàtiques o química, no em va fer classe però el recorde bé; don Arturo Vicens, bon dibuixant, era el de més edat i s’encarregava de la seua matèria. Don Arturo tenia a més la particularitat que era sord i no podia distingir una classe silenciosa d’una classe esvalotada; per tant cada deu minuts cridava: «Callen!» i, si ja hi havia silenci —cosa que de vegades ocorria—, començava la gresca. Don Arturo tenia dues frases fixes: «El paper tort ix tort», és a dir, que calia posar el paper recte a la taula per dibuixar bé; i «Vaja, després aniré a veure què ha fet», per quan un alumne anava a la seua taula a ensenyar-li el dibuix que feia. Un dia, una alumna se li va acostar amb una pregunta poc habitual: «Don Arturo, puc anar al lavabo?», i el bon home va aplicar com a resposta la segona frase del repertori esmentat. Crec que la situació va fer la volta al món.

Aquells professors ocasionals es van guanyar ben aviat un cert renom i uns afectes sincers i singulars. Els seus mètodes, sempre basats en l’aprenentatge memorístic, eren comentats àmpliament, també als casinos de molts dels nostres pobles, per homes que, havent passat una guerra, albiraven il·lusionats la possibilitat de veure els seus fills amb un títol de batxiller sota el braç. Un dels professors més respectats, temuts i estimats alhora era don José Sastre Bernabeu, un jove advocat que s’encarregava eficaçment d’ensenyar geografia d’Espanya a primer de batxillerat. Els qui anàvem justs d’edat teníem deu anys. El programa i l’objectiu de l’assignatura era fer-nos aprendre de memòria les comarques i les ciutats més importants de cada província d’Espanya. El professor Sastre entrava a classe proveït d’un regle, preferiblement de fusta perquè no es trencava tant com els de plàstic, feia eixir al voltant de la seua taula un grup de cinc o sis alumnes i els preguntava la lliçó; el premi devia ser una bona nota i el càstig «unes ratlles a la pissarra» fetes amb el famós regle, que era la manera de dir una altra cosa. Val a dir que don José era capaç d’arribar a classe de bon humor i això el feia altament humà i pròxim a ulls nostres a pesar que tots vam tastar adés rient adés plorant la seua medecina pedagògica. Sovint venia a primera hora de la vesprada. Moltes vegades havia fet un dinar professional i entrava a l’aula fumant-se un bon cigar que en començar a parlar se li apagava i el llençava a la paperera, de la qual cosa es beneficiava un determinat company entre classe i classe fent unes xamades llargues, intenses i generoses.

Pensàvem poc, nosaltres, només havíem de respondre ràpidament i correcta. Un dia, don José Sastre va substituir algun professor que no havia vingut i va voler preguntar lliçons de geografia per a mantenir l’ordre a la classe. No eren les famoses comarques i ciutats sinó un tema més avançat que no havíem estudiat encara. Li va tocar a un company, justament i malauradament el que solia fumar-se els puros:

—Diga’m —li va etzibar el professor— els ports de mar més importants d’Espanya.

El xicot no s’ho esperava, allò, i contra tot pronòstic es va decidir a pensar uns segons, els màxims permesos abans de sentir-se el cop sec del regle que castigava el silenci dels ignorants, i va contestar resoludament:

—Madrid.

—Madrid? Té port de mar, Madrid?

I llavors no hi va haver recurs ni apel·lació, aquell company de nom Vicent va rebre un bon collaró de reglades.

Altres no usaven el regle. Don Saturnino, per exemple, era el llicenciat en filosofia i lletres per antonomàsia, potser havia estat al seminari i era natural d’Oriola. Amb aquest professor era imprescindible saber les respostes a dues preguntes importantíssimes: on havia nascut Miguel Hernández i quin riu passa per aquell poble. Sabent això, ja era tot molt més fàcil. Don Saturnino professà moltes assignatures amb nosaltres, llatí, geografia, història, literatura i potser alguna més. Es destacava com a professor de llatí perquè era capaç de declinar l’hic, haec, hoc cantant-lo al ritme aproximat d’un foxtrot. Era un numeret de lluïment personal que ell administrava sàviament en el temps. Amb les altres assignatures era home d’explicació tan eloqüent i exacta com les pàgines del manual de torn, que llegia en veu alta invariablement i repetida, modulant la veu i entonant de diversa manera cada vegada, tantes com calgués, i fent sempre al final de cada lectura la pregunta clau:

—¿Lo entiende usted? ¿Lo entiende ya?

Per a evitar explicacions massa vehements, era recomanable, a la segona o a la tercera, de contestar que sí.

No em van afectar les lliçons de geografia i història d’aquest professor, però sí les de literatura. Per a ell, saber literatura era aprendre sense marge d’error el major nombre de títols d’obres de cada autor. El seu model de saviesa era un concurs televisiu anomenat Cesta y puntos en què els participants, alumnes de col·legis amb noms ben sonors de marededéus i de sants, contestaven preguntes de totes les matèries segons un reglament que imitava el del bàsquet, amb àrbitres, xandalls i xiulets. Convindria consignar que als anys seixanta el bàsquet era un esport molt minoritari, més aviat considerat tou —femení— i totalment eclipsat pel futbol; potser per això el volien divulgar amb muntatges com aquest. El nostre professor ens volia tan savis com els guanyadors del popular Cesta y puntos. Era per això que en matèria literària ens aconsellava de no aprendre, i ni tan sols llegir, els resums argumentals de les obres que hi havia en lletra petita al manual. Això no servia de res, ens deia. I no cal dir que, per a ell, de tota la literatura, l’obra, la gran obra, era el Quijote. El llegia cada estiu, segons deia, i venerava Cervantes perquè ell solet amb una mà havia posat fi expeditivament a les novel·les de cavalleries, un gènere abominable i dolent, que va desaparèixer del mapa tan bon punt don Miguel va posar en circulació les aventures d’Alonso Quijano. Els meus alumnes, amb qui he compartit pàgines i pàgines del Tirant, saben com he lamentat una teoria tan poc rigorosa per bé que potser molt estesa en els meus anys d’estudiant de batxillerat, quan llegir era considerat pel comú dels mortals un afer de desqueferats i de dropos.

Don Saturnino també marcava una diferència en aquells anys inicials de la meua vida d’estudiant. Era capaç de recitar de memòria i amb força traça alguns poemes de Fray Luís de León, de Calderón de la Barca, de Lope de Vega i potser també de Gabriel y Galán, entre altres que potser ja he oblidat, i sobretot del seu paisà Miguel Hernández per qui sentia una veneració que estava per damunt de qualsevol consideració ideològica o política. El relat de la mort a la presó del poeta tenia en la seua boca una intensitat commovedora. Tot allò, però, encara era molt lluny, massa, de la nostra incipient adolescència.

Amb el pas dels anys, van anar venint altres professors que van aportar un aire diferent a la nostra vida acadèmica. Allò coincidia amb els últims anys del batxillerat elemental, però la superació de la temuda revàlida, la nova saba professoral i el fet de començar el batxillerat superior no em van marcar tant com el gran descobriment de la meua vida. Cal, per tant, fer un incís per parlar-ne abans de continuar amb els mestres.

La llengua escrita

A casa, com a tot arreu al nostre entorn, la llengua parlada era el valencià. Parlar en castellà als nostres pobles i entre la nostra gent era una manera de fer-se veure que vorejava el ridícul; però la llengua escrita era el castellà exclusivament, com també era l’idioma de l’escola, de l’església i de tot allò que tenia alguna aparença de cultura, com ara actes festers i parlaments de tots els «oradors» més o menys sagrats. Quant al teatre, tocava fer-lo en valencià només si era un sainet. Els sociolingüistes ja han explicat a bastament la situació i no cal insistir-hi.

Devia ser cap a l’estiu de 1969 quan mon pare va rebre un sobre de color, més gran que els habituals, que potser no duia remitent i semblava contenir alguna cosa de publicitat; ell no en va fer gens de cas i allò anava per casa canviant de lloc sense que ningú tingués un moment per a obrir-ho o llençar-ho. Jo era molt discret amb aquestes coses de la correspondència adreçada a mon pare i mirava aquell sobre amb curiositat, però no vaig gosar destapar-lo fins que no vaig estar ben segur que no era cosa important per a ell. El famós sobre contenia, finalment, una revista desconeguda que es deia Gorg i va ser el descobriment que em va canviar la vida. A la «Presentació» de l’exemplar, que era el primer número dels vint-i-nou que se’n van arribar a publicar, vaig poder llegir què era un «gorg» i el sentit del nom de la capçalera: així com l’aigua va fent a poc a poc un clot i un toll en el llit d’un riu quan cau des d’una certa altura, així aquella revista aniria aprofundint la divulgació de la llengua dels valencians. Allò em va interessar de seguida. Hauria d’escriure-ho amb lletres més grans i més negres: el primer pensament que em va venir en llegir les primeres frases d’aquella revista va ser: «La meua llengua, la que parle cada dia, també es pot escriure!» Això era extraordinari, i vaig decidir que volia aprendre a escriure-la.

En passar a la pàgina següent hi havia un extracte de La llengua dels valencians —el llibre clàssic de Sanchis Guarner. El text destacava: «La llengua dels valencians és el valencià.» I jo ho vaig entendre de seguida, a la primera i sense prejudicis: «La llengua dels valencians és el valencià i no el castellà.» De cap manera, mai, no hauria pogut pensar —ni jo ni ningú llavors— que Sanchis pretenia oposar «valencià» a «català», de cap manera; a més, la revista ho deixava ben clar, s’adreçava al públic dels Països Catalans i parlava de llibres de qualsevol autor del nostre àmbit nacional. Simultàniament, el meu amic i company d’estudis Carles Mulet, que d’uns anys ençà ja no contava les pel·lícules de Gata, també havia estat temptat per l’estímul de la llengua i anava molt per davant meu. Devia ser a l’inici del curs següent, 69-70, el de sisè de batxillerat, quan vam començar a parlar d’aquestes qüestions. Veníem del nostre valencià col·loquial i tanmateix podíem llegir amb bastant solvència qualsevol text normalitzat. Total, ens dèiem, entre el valencià i el català només hi ha unes poques paraules de diferència: «llavors», «doncs» i unes quantes més que anàvem trobant als textos que llegíem —ningú no ens havia explicat què era un estàndard ni una variant geogràfica. També vam descobrir per exemple que l’«aquí» que deien a Dénia i a Xàbia no era un castellanisme, del qual havíem fet tanta befa, contra el nostre «ací» de tota la vida, sinó que era l’adverbi de segon grau de proximitat. A partir d’aquelles primeres elucubracions, cada dia apreníem coses noves d’aquell idioma nostre que ens fascinava i que ens feia descobrir com a cosa nostra indrets de Catalunya o de les Illes que desconeixíem a pesar d’haver estudiat geografia amb don José Sastre. Era una altra manera d’aprendre. Carles, a més, afegia a les seues idees clares la capacitat de saber-se de memòria els fragments més emblemàtics de La llengua dels valencians i de Nosaltres els valencians, i els recitava a qui el provocava ni que fos tímidament i riallera.

Per aquell temps, al mateix carrer de la Mar, anant cap al port, va obrir la Llibreria Montgó. Carles i jo visitàvem aquell establiment ple de llibres a les hores d’esbarjo o mentre esperàvem l’autobús que ens tornava als pobles respectius. Al fons sempre hi havia Paco, el propietari, un home —jove encara— que no parlava, només llegia i fumava amb pipa i perfumava l’establiment. Paco tenia un germà molt més parlador i gran lector com ell, que ens atenia, ens orientava i ens mostrà de seguida una lleixa amb una dotzena de llibres en català. En tan poc espai podies trobar una obra de Soler i Godes al costat d’un llibre d’Erich From, de Bertrand Russell o del teòleg Bernard Besret, entre els que recorde, i els compràvem i els llegíem àvidament i indiscriminada només perquè eren en català. Hi havia, però, una dificultat que havíem de salvar: a l’institut no podíem portar llibres escrits en un idioma diferent del castellà i, menys encara, llegir-los. «No hablen en valenciano, que despues no sabran hablar en castellano», ens deia amablement don Obdulio Díaz, nou professor de llatí i director del centre; no vull pensar què hauria dit si hagués sabut que no només hi parlàvem sinó que també hi llegíem, «en valenciano». Ho va saber més tard. De mica en mica, havíem adquirit molta pràctica com a contrabandistes bibliòfils. Compràvem els llibres, ens els embolicaven amb paper blanc, sense cap referència a l’establiment, i els entaforàvem a les motxilles d’on no eixien fins que no arribàvem a casa. També, ben aviat, vam poder traure a l’aula els nostres llibres clandestins, però abans havien de passar més coses i jo havia de llegir Tirant lo Blanc en aquella edició amb dos volums de Seix Barral i pròleg de Martí de Riquer.

La lectura de la novel·la de Martorell va ser importantíssima per a mi, perquè vaig descobrir que la llengua clàssica em sonava pròxima, agradable i l’entenia bastant bé. Potser perquè encara em sentia tocat per aquella tesi de don Saturnino sobre les novel·les de cavalleries, vaig fer tots els esforços possibles perquè aquell món entrés en mi d’una manera tan profunda que no ha deixat mai d’interessar-me. El camí més fàcil va ser el pròleg del savi medievalista. Amb ell vaig aprendre tot el que em calia saber sobre la cavalleria i sobre els cavallers. Però, de tot aquell extens estudi, hi ha una paraula, un topònim, que em va afectar de molt a prop: Matoses. Martorell fa burla del seu cosí Monpalau perquè aquest li pregunta en una carta què volen dir uns mots determinats i l’altre li respon que com que viu a València i no a Matoses, pot preguntar-ho a qualsevol infant que trobe pel carrer. Matoses havia estat un poblat morisc de l’actual terme de Pedreguer, els habitants del qual devien tenir fama de rústecs, segons una nota a peu de pàgina que vaig llegir aleshores. El cas és que la meua àvia paterna era originària de Pedreguer i un dia, essent jo un infant de quatre o cinc anys, vaig anar amb ella i el meu avi, amb un carro amprat al veí, a un tros de terra que ella tenia precisament a Matoses. El nom m’havia quedat a la memòria i quan els avis van repartir les poques terres que tenien entre els fills, Matoses va anar a parar al meu oncle que vivia a Pedreguer, i puc dir que només una vegada he estat a Matoses. Així que llegir, uns quants anys més tard, aquell mot de la ploma de l’autor de Tirant lo Blanc va tenir un efecte màgic que lligava en mi i per sempre el lloc, el territori, la llengua, la literatura i la història.

Aquella inclinació cap a la llengua clàssica es va reforçar de seguida amb les cançons de Raimon, a qui molts devem les primeres notícies d’Ausiàs Marc, de Turmeda i de tots els altres, però potser fou Matoses allò que havia obrat el miracle; i els miracles, si són bons, duren per sempre.