reading

1. TOT VA COMENÇAR AIXÍ

Liverpool, 24 d’abril de 1985. Cap a un quart de deu del vespre, pels carrers no hi havia ni una ànima a causa de l’eliminatòria de la copa d’Europa de clubs de futbol. Panathinaikós Athlitikós Omilos d’Atenes-Liverpool Football Club. Una eliminatòria decisiva de semifinals, i a la vegada de tràmit pel resultat aconseguit per l’equip anglès al seu estadi, on va deixar-la mig sentenciada gràcies a un contundent 4-0 a favor seu.

Aquella nit de dimecres, la gran majoria de ciutadans del comtat metropolità de Merseyside, hipnotitzats de cara al televisor, veien les imatges d’aquell partit de futbol entre britànics i grecs. Uns afeccionats preferien la intimitat de la llar amb la família, i molts altres, amb ganes de festa, s’estimaven més fruir de l’espectacle a les tavernes i els pubs de la ciutat dels Beatles. Entre aquests últims, hi havia el Gary Cooper, un hooligan de divuit anys força actiu d’un dels grups d’afeccionats esportius més radicals que donaven suport al Liverpool Football Club: The Nutty Crew (la Colla dels Sonats). Aquell grup de hooligans, coincidint amb els grans triomfs europeus de les darreres temporades, seguia amb passió i fervor l’equip allà on fos, però a partir de la dècada dels setanta s’integrà en els grups membres de l’extrema dreta anglesa, que canviaren a poc a poc la devoció esportiva de la Nutty Crew, i també dels altres tres grups d’afeccionats radicals del Liverpool: The Breck Road (els de la Carretera de Breck), The Ordinary Mob (la Xusma Ordinària) i The Huyton Baddies (els Dolents de Huyton), que s’aplegaven a la grada Kop de l’estadi Anfield per convertir-la en una zona de pur fanatisme i gamberrisme.

El Cooper sovint posava els peus a la vella taverna de Liverpool The Hanged Sheep, el punt de trobada i seu social d’un gran nombre de membres de la Nutty Crew. Allà els gots grossos de cervesa es barrejaven amb els comentaris de la religió futbolística de l’equip red. Les banderes del Liverpool i d’Anglaterra, i, per descomptat, les fotografies del personatge més emblemàtic i respectat del club, Bill Shankly, així com de jugadors llegendaris del club del comtat de Merseyside omplien de dalt a baix les quatre parets desgastades del local que des de temps enrere, molt de temps enrere, havien sigut pintades d’un color semblant a l’ocre.

Per al Gary Cooper, el Liverpool Football Club era la seua vida, el seu amor a uns colors. I la Nutty Crew, la via per a cremar l’adrenalina acumulada en l’època thatcheriana, en què la marginació, la crisi econòmica i l’atur eren els flagells de la comunitat anglesa. Formaven part de la seua vida els altercats a les tavernes, el saqueig d’establiments d’alimentació i l’apedregament de trens i autobusos amb què anaven seguidors rivals cada cap de setmana que jugaven a l’estadi Anfield, i, és clar, sobretot les agressions i les baralles amb afeccionats d’equips londinencs i del Manchester fins que la policia apareixia per una cantonada d’un carrer o en un túnel del metro per malmetre la baralla. El modus operandi, el mateix de sempre: buscar, esperar el moment idoni i atacar o assaltar. Gairebé com animals depredadors.

La classificació del Liverpool per a la gran final estava a punt de fer-se efectiva, encara que restava un minut perquè l’àrbitre xiulés el final del partit a l’estadi Apóstolos Nikolaïdis. Panathinaikós 0-Liverpool 1. El gol, aquella vesprada en terres gregues, era una simple anècdota de l’eliminatòria en un partit de tornada només de tràmit. A la taverna The Hanged Sheep, en els darrers instants del matx començaren el compte enrere: «Deu, nou, vuit, set, sis, cinc, quatre, tres, dos, un... zero!». Quan l’àrbitre donà per finalitzada l’eliminatòria, The Hanged Sheep va esclatar de joia. El jove Cooper, impulsivament, va besar l’ocell Liver de l’escut de la samarreta oficial del Liverpool de color roig que duia.

—Toca-la! —va indicar el Cooper al seu amic inseparable, el Terry Mickeal Wilson, un hooligan com ell, de divuit anys amb cara d’ovella i ungles de llop que treballava de salvavides a Broadgreen. El Terry Wilson era un jove brètol que un dia prenia una pastilla i un altre dia es pegava una ratlla de coca o agafava una trompa de campionat a la salut del seu equip.

L’amic del Cooper, de cabells rossos i ulls molt blaus, immediatament li va donar una palmellada, i tot seguit, ple de satisfacció, li passà el palmell de la mà pels cabells rapats a l’u.

—Gary, no ens poden aturar —va dir el Wilson—. Qui ho intenta o se’ns posa al davant l’arrosseguem per terra. En poden donar fe: el Lech Poznan, el Benfica, l’Austria de Viena i aquests pelacanyes del Panathinaikós. Malgrat que l’Everton haja guanyat la league, aquesta ciutat només té dos grans equips: el Liverpool i els suplents del Liverpool. —Va recordar una frase cèlebre del Bill Shankly, l’entrenador més idolatrat de la història del club.

—El Liverpool és el rei d’Europa! —va cridar el Gary Cooper per fer-se sentir enmig de tota aquella cridòria embogida de hooligans que abarrotaven la taverna.

El Liverpool Football Club era el primer finalista.

Els gots de cervesa brindaven i ballaven incontrolats d’un costat a l’altre entre les tremoloses mans dels hooligans, que estaven desbordats d’entusiasme i alegria, i cantaven tots orgullosos el mític himne del club, el You’ll never walk alone.

When you walk trough a storm

hold your head up high

and don’t be afraid of the dark

at the end of the storm

there’s a golden cloud

with the sweet silver say of the lark

walk on through the wind

walk on through the rain

though your dreams

be tossed and toooorn...

walk on, walk on

until hope in your heart

and you’ll never walk alone

you’ll never walk alone

walk on, walk on

until hope, in your heart

and you’ll never walk alone

you’ll never walk alone.

Els seguidors reds aplegats al pub, quan finalitzaren la cançó, començaren a saltar i cantar desenfrenadament un fragment de la marxa militar americana The Stars and Stripes Forever, del compositor americà John Philip Sousa:

Liverpool, Liverpool, Liverpool,

Liverpool, Liverpool, Liverpool.

Liverpool, Liverpool, Liverpool,

Li-ver-pool!

Quan els morí aquella paraula a la gola, un home morè amb bigoti d’un metre vuitanta d’estatura que vorejava els quaranta anys i al qual tots anomenaven Tanker, ja que ningú no sabia el vertader nom del cap de la Nutty Crew, es dirigí cap al tauler d’anuncis del grup que era a prop de l’entrada de la taverna i hi va penjar un cartellet escrit amb retolador: «Vols anar a Brussel·les a la final del 29 de maig? Apunta-t’hi! Com més aviat, millor. Així sabrem les places que necessitem i el nombre d’entrades. El nostre Liverpool Football Club necessita el nostre suport incondicional per a guanyar la cinquena copa d’Europa. Liverpool, tu mai no caminaràs sol. THE NUTTY CREW».

—Terry, aniràs a Brussel·les? —volgué saber el Gary Cooper.

El seu amic somrigué i li respongué:

—No ho sé; potser sí, potser no. Fucking hell, porte els pantalons amb les butxaques descosides... —Va mostrar-li les butxaques buides.

El Gary el va tallar:

—Holy shit, diu el mort al degollat.

—Qui t’ha fet eixe forat? —somrigué el Terry Wilson—. Què me’n dius, de preguntar demà quants calés calen per a anar a la final.

—D’acord, nano.

El Gary Cooper ho tenia pràcticament decidit, anar a la final, des de l’eliminatòria de quarts de final contra el Fussballklub Austria, de Viena, pensaren què pensarien sa mare i el gerent de l’empresa on treballava. Malgrat ser dia feiner el dimecres, volia viatjar a Brussel·les en companyia d’aquella colla de grillats pel futbol com ell, fos com fos. Tenia en el pensament trencar la vidriola de terrissa en forma de porc, on guardava els estalvis des de petit; l’ocasió valia la pena. Calculava que a la panxa d’aquell animaló hi devia haver unes dues-centes lliures, més que suficients per a complir l’anhelat desig. Mai en tota la vida no havia desitjat res amb tanta força, i per res del món no tenia la més petita intenció de canviar de pensament, malgrat que l’economia familiar no era gaire sortada i a la feina hi havia un munt de coses per fer que corrien pressa. Brussel·les l’esperava. «El Liverpool Football Club ha de sentir-se empès el 29 de maig per a aconseguir el trofeu», va pensar, finalment, el jove hooligan de l’equip red.