reading

UN LLIBRE QUE PORTA CUA

L’autor

Rafael Tasis i Marca (Barcelona, 1906 - París, 1967) va ser un home polifacètic, com la majoria de la gent de la seva generació, per devoció, primer, i per obligació, després. Narrador, traductor i crític, abans de la guerra, propagandista durant la guerra, redactor de la radiodifusió francesa a l’exili, impressor i llibreter resistent a la postguerra, tasques amb què combinava l’escriptura de novel·les i d’obres de teatre, la traducció, l’articulisme a la premsa d’exili, la redacció de papers de divulgació històrica i la crítica literària.

De molt jove, l’any 1921, comença a col·laborar a la revista infantil La Mainada i, l’any 1923, publica El daltabaix en la col·lecció popular «La Novel·la d’ara». L’any 1931 publica la novel·la Vint anys a la prestigiosa editorial Proa i tradueix Wilde i Margaret Kennedy. Fa crítica literària a La Publicitat, Mirador i a la Revista de Catalunya i, com a resultat d’aquesta dedicació, publica l’any 1935 l’assaig Una visió de conjunt de la novel·la catalana.

En esclatar la guerra, comença a col·laborar amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i publica tres opuscles: La revolució en els ajuntaments (1937), que aquell mateix any es tradueix al castellà, La literatura catalana moderna (1937) i Les pedres parlen (1938). S’exilia l’any següent.

Viu a París de 1939 a 1949, en plena Guerra Mundial i pateix l’ocupació nazi de la capital. A París enceta una col·laboració amb la radiodifusió francesa i publica els llibres Tot l’any (1943), Històries de coneguts (1945) i dos textos en francès: L’étudiant et la sorcière i Légende catalane (1947).

Torna a Barcelona l’any 1949 i s’hi estableix d’impressor i de llibreter. Comença, aleshores, una tasca ingent que podem classificar en cinc grans apartats: la narrativa, l’assaig sobre història i literatura, el teatre i la traducció.

Com a narrador publica: Sol ponent (1953), La Bíblia valenciana (1955), És hora de plegar (1956), Abans d’ahir (1956), Un crim al Paralelo (1960) i Tres (1962), editada primer a Mèxic i després a Barcelona (1966).

Com a articulista, col·labora a la premsa d’exili, en una mena de corresponsalia clandestina des de l’interior. Publica a El Poble Català (París, 1939-1940), Quaderns (Perpinyà, 1945-1947), La Nostra Revista (Mèxic, 1946-1955), La Nova Revista (Mèxic, 1955-1958), Pont Blau (Mèxic, 1952-1963) i a la migrada premsa interior: Ponent de Mallorca, Quart Creixent, El Pont, Jovenívola, Poemes, Xaloc, Raixa de Mallorca, Germinàbit i Serra d’Or.

L’assaig ocupa una bona part de la seva obra de postguerra, en dues grans parcel·les: la història, amb títols com: La vida del rei Pere III (1954), Pere el Cerimoniós i els seus fills (1957), Joan I, rei caçador i músic (premi Aedos 1957, 1958), diverses monografies breus de divulgació històrica com són: Les unions de nobles i el rei del punyalet (1960), L’expedició dels almogàvers (1960), La Revolució Francesa i Catalunya (1962) i La vida de Ramon Muntaner (1964). Llibres d’història, també, es poden considerar: Història d’una Penya literària (1965), dedicada a la Penya Joan Santamaria, Barcelona. Imatge i història d’una ciutat (1961) i, sobretot, la monumental Història de la premsa catalana (1966), encara vigent avui, i redactada en col·laboració amb Joan Torrent.

Pel que fa a la crítica literària, cal assenyalar: Antologia de la poesia catalana. De Ramon Llull a Verdaguer (1949-1967), La novel·la catalana (1954), i els llibres pòstums Un segle de poesia catalana (1967) i La Renaixença Catalana (1967).

Com a autor teatral estrena i publica Gulliver i els gegants (1952), Paral·lel, 1934, versió teatral de la novel·la Un crim al Paralelo, escrita en col·laboració amb J. M. Poblet, Un home entre herois (1956) i La maleta.

Finalment, com a traductor, fa versions teatrals de Johnson, de Synge, de Giradoux i tradueix novel·la contemporània anglosaxona i francesa, com ara alguns dels primers títols de la col·lecció policíaca «La cua de palla», que dirigia Manuel de Pedrolo.

El gènere

La novel·la policíaca en llengua catalana, que darrerament sembla experimentar un creixement i una difusió extraordinaris, ha viscut totes les vicissituds de la nostra llengua. En les primeres dècades del segle es publiquen algunes traduccions, sobretot dels clàssics britànics, i així trobem que Sherlock Holmes parla ben aviat —i amb èxit, pel que sembla— en català. És un període que intenta la normalitat cultural, després de segles de decadència. Fins i tot, en la dècada dels trenta, alguns autors s’interessen pel gènere (Antoni Careta i Vidal, C. A. Jordana) i, per exemple, l’any 1936, una jove Mercè Rodoreda publica Crim, una mena de paròdia de la novel·la de lladres i serenos, obra que després de la guerra rebutjarà.

És, precisament, Rafael Tasis, bon coneixedor de la novel·la anglosaxona i nord-americana, qui consolidarà, amb totes les conseqüències, el gènere a casa nostra, d’una manera definitiva. Manuel de Pedrolo el seguirà i culminarà la tasca amb la creació i direcció de l’excepcional col·lecció d’Edicions 62 «La cua de palla». En l’arrel d’aquest anostrament, hi ha una voluntat de servei, de guanyar nous lectors, de fer possible una aparença de normalitat en el buit cultural que provoca el franquisme a casa nostra. És només una aparença, és clar, perquè la semiclandestinitat amb què es produeix l’edició i divulgació de llibres en la nostra llengua i la prohibició de l’ensenyament del català a les generacions més joves fan que el panorama no es pugui aclarir només amb voluntarismes. La gran diferència que hi ha entre les novel·les policíaques que Tasis escriu i publica i les que escrivim i publiquem un bon grapat d’autors en l’actualitat és que, en nosaltres, el voluntarisme hi és absent. Si Serra, Torrent, Oliver, Martín, Borràs i jo mateix fem novel·la policíaca és perquè ens interessa el gènere, ens agrada i ens diverteix, ens hi trobem còmodes o no sabem fer altra cosa. Amb això no vull dir que Tasis considerés la novel·la policíaca de segona categoria, sinó, simplement, que allò que l’impulsava a escriure’n anava més enllà de la simple tria estètica de l’escriptor, i que abastava una actitud social, resistent, diríem, ben legítima, d’altra banda.

Sabut és el confusionisme que es crea amb la denominació i classificació del gènere. Hi ha qui parla de «novel·la policíaca o d’enigma» i estableix una clara diferència amb la «novel·la negra o de violència social». La primera començaria amb la mítica i llunyana novel·la de William Goldwin Caleb Williams, culminaria amb el Sherlock Holmes de sir Arthur Conan Doyle i entraria en decadència amb Christie, la darrera gran autora d’aquesta manera de fer. La segona naixeria amb Dashiell Hammet i abastaria tots els autors nord-americans fins als nostres dies.

En alguns papers, però, he sostingut la teoria que, si bé hi ha clares diferències entre allò que anomenem «novel·la d’enigma» i allò que alguns anomenen «novel·la negra», no són tan importants per a parlar de dos gèneres diferents, sinó de dues branques del mateix arbre comú: la novel·la que té per subjecte un delicte —o allò que la societat entén per delicte—, bàsicament l’assassinat.

Tot i que Tasis va traduir per a la col·lecció «La cua de palla» alguns dels títols més significatius de l’escola dura de la novel·la de lladres i serenos (especialment La clau de vidre, de Dashiell Hammet), les tres novel·les policíaques, protagonitzades pel periodista Francesc Caldes i pel comissari Jaume Vilagut, que va publicar s’inscriurien més en la branca de la «novel·la d’enigma» que no pas en l’altra, tot i que la botànica de la literatura sempre m’ha provocat una certa urticària i no crec gaire, per no dir gens, en les classificacions inamovibles.

L’obra

La Bíblia valenciana duu data de redacció: 1944. És a dir, quan Rafael Tasis era a París. I en ella s’esmenta un cas anterior del comissari Vilagut, «el crim del carrer de la Riereta», que correspondria a la novel·la posterior Un crim al Paralelo (1960), en el pròleg de la qual se’ns diu que l’obra va ser concebuda l’any 1944, al París ocupat pels nazis. Si esmento el fet és perquè crec que, com a mínim aquestes dues novel·les, van ser escrites seguides, en un període concret de l’autor. I això explicaria, també, que l’acció d’ambdós llibres se situï en la Barcelona de pre-guerra, als voltants de l’any 1934, quan la Generalitat de Catalunya tenia competències en matèria d’ordre públic i un comissari com en Jaume Vilagut era, si no probable, com a mínim possible, i un periodista, repòrter del fet divers, com Francesc Caldes era no només probable, sinó fins i tot habitual.

Ambdues obres, però, difereixen en l’ambient i la intenció: mentre que La Bíblia valenciana se situa als carrers que envolten la catedral de Barcelona, carrers que respiren la pau de l’antigor i la solera dels palaus vinguts a menys o de les botigues d’antiquaris i de llibreters de vell, Un crim al Paralelo se situa en una Barcelona by night d’abans de la guerra, quan el Paral·lel competia amb Pigalle i els music hall, els cabarets, els cafès-concert i les sales de joc generaven la vida brava que requereix una bona novel·la d’aquestes característiques.

El paisatge urbà i l’època de La Bíblia valenciana són determinants: quaranta-dos anys després de la seva redacció i trenta-un anys després de la seva publicació s’han convertit, sens dubte, en el principal atractiu de l’obra. Com insinuava més amunt, l’època ens sorprèn perquè respira una normalitat política impensable fins i tot avui: els policies i els jutges catalans no són un artifici, una convenció: eren —¡ai las!— una realitat documentable. I el barri de la catedral de Barcelona encara no s’havia degradat —conten les cròniques barcelonines—, ni convertit en visita apressada i obligada de turistes obtusos que cerquen to take pictures del famós barrió goticó.

El llenguatge de la novel·la, que l’editor actual ha respectat amb cura exquisida, és un altre dels atractius de la lectura que us proposem: allò que avui en dia li hauria valgut més d’un retret fins i tot enfurismat té, en canvi, el bouquet dels hors-d’age més conspicus. Tasis, com els seus companys de generació, és hereu de la normalització encetada pels modernistes i culminada (i hi ha qui pensa, escapçada) pels noucentistes i usa un català normatiu i correctíssim que vol allunyar-se de formes més col·loquials i d’errors de procedència diglòssica. Llegiu-ho, doncs, com si es tractés d’un clàssic.

La història que ens proposa Tasis en aquesta aventura dels amics Caldes i Vilagut té, a més, un atractiu suplementari. Després de l’èxit d’El nom de la rosa d’Umberto Eco, les novel·les de misteri amb referències erudites (sobretot si aquestes referències són de llibres medievals) s’han posat de moda. I, vegeu per on, un text català gairebé oblidat per tothom s’avançava fa quaranta anys a la new wave d’ara mateix. Perquè, sense cap mena de voluntat de desvelar-vos la intriga del relat, La Bíblia valenciana gira al voltant d’un llibre mític: la Bíblia traduïda al català per misser Bonifaci Ferrer (¡parent de sant, sí!) i impresa a la ciutat de València pel mestre castellà Alfonso Fernandez de Còrdova i el mestre alemany Lambert Palmart, i destruïda, per ordre de la Santa Inquisició... Una galeria de personatges arquetípics fan rotllana al voltant d’aquesta meravella dels incunables: Gustau de Catllar, hereu escampa d’una nissaga camperola catalana, amb arrels al País Valencià i a la Catalunya Nova, Carles Valls, milionari i erudit, col·leccionista de llibres antics, el llibreter de vell Sauleda, el més prestigiós de Barcelona, Mr. Thompson-Sondberg, prepotent comprador nord-americà, i Carme Rivolet, querida (o amistançada, com diria l’autor), primer De Catllar i després de Felip Molins, hereu del milionari Valls.

Tres morts —xifra àulica en la novel·la policíaca (Raymond Chandler dixit)—, un investigador sagaç, lector de novel·les policíaques i que empra mètodes de deducció manllevats a Charles-Auguste Dupin (la gran creació d’Edgar Allan Poe) i a Sherlock Holmes, i un comissari jove i enamoradís que fa l’aleta a Elionor Sauleda, filla del llibreter, completen el panorama i fan atractiva l’acció.

Si és un encert fer una nova edició de La Bíblia valenciana, encara ho és més que aparegui a València, ateses les evidents relacions que aquesta novel·la tan barcelonina té amb la capital de l’Horta. I per a mi, personalment, que es publiqui a la mateixa col·lecció on havia aparegut la meva La corona valenciana (títol que volia ser un homenatge al peoner Tasis) és un acte de justícia.

I, ara, oblideu-vos d’introduccions i de justificacions i, per favor, endinseu-vos en la lectura de La Bíblia valenciana. M’agraireu el consell o em maleireu els ossos perquè, de ben segur, us encisarà un bon grapat d’hores sense possibilitat d’abandonar-la fins que arribeu a la sorpresa final...

JAUME FUSTER