reading

És hora de plegar, o com aprofitar les vacances per escriure una novel·la policíaca

«Escriure una bona novel·la policíaca

és un joc de bastant de taules»

Rafael Tasis

L’estiu del 1955 —gairebé els únics dies que féu vacances aquell any— Rafael Tasis va escriure, a Premià de Mar, entre el 19 i 24 de juliol, la tercera de les seves novel·les policíaques, titulada És hora de plegar. I és que l’any 1952 la família Tasis hi havia llogat una casa per passar-hi els estius. Dos eren els avantatges de triar aquesta localitat: d’una banda, la proximitat amb Barcelona —que permetia a l’escriptor de fer anades i vingudes amb facilitat i compartir algunes hores de vacances familiars— i, d’una altra, poder compaginar les tasques de la llibreria-papereria-impremta, escriure innombrables articles i complir els compromisos adquirits.

En aquest atapeït context de treball, Rafael Tasis redactà la novel·la que teniu entre mans. Pel que sembla, la idea original va venir de dues persones de l’entorn de l’escriptor que li van explicar tota la història que ens acaba plantejant. Com detalla Miquel Arimany,[1] un dels seus biògrafs i amics, es tractava de dos operaris de la seva impremta que quan plegaven d’allà anaven a treballar en una altra casa, que és on els passa l’aventura. Ho indica Tasis a la dedicatòria de la novel·la: «amb gratitud, a Agustí i a Víctor, que m’ho van explicar».

En aquesta ocasió, apreciareu que el text es presenta dividit en nou parts, que —com ja és habitual a les novel·les de Rafael Tasis— coincideixen amb plantejament, nus i desenllaç, repartits de manera equitativa. Si als capítols inicials l’escriptor ens presenta tota l’amalgama de personatges i ens planteja bona part de la trama, els posteriors ens serveixen per a anar descobrint els possibles motius del crim, i finalment, intentar resoldre’l en mans del seu duet de protagonistes. És hora de plegar s’inscriu més aviat en la branca de la «novel·la d’enigma» ja tan característica de la seva producció. El lector hi trobarà el plantejament d’una incògnita, que caldrà resoldre. La trama se centra en un petit i tranquil negoci d’argenteria del barri de Gràcia que es veurà afectat per l’arribada d’una nova dependenta, anomenada Maria Josefina Guilera, més coneguda per la Pepis, que —a causa dels seus encants físics—, farà trontollar tots els personatges. De fet, el lector s’adonarà de l’ús de la intertextualitat, que en aquest cas es desvia cap al camp cinematogràfic, com la incursió de «dona fatal», un personatge ben icònic d’aquesta mena de narracions. Així s’entén l’enamorament del protagonista, en Víctor, i els intents dels altres per aconseguir-la coincidiran amb la troballa, als inicis de la narració, del cadàver de Pere Biure, el propietari de la botiga, acompanyada d’un robatori de gran valor. Precisament aquest furt d’un misteriós collar ens fa pensar que Tasis aprofità l’avinentesa per fer un homenatge a El collar de la Núria (1927), de Cèsar August Jordana. A partir d’aquí, els maldecaps d’en Víctor i la seva personalitat —veureu que tenen una sospitosa proximitat amb els del Raskòlnikov de Dostoievski— ens conviden a pensar en falses culpabilitats i girs ben inesperats. Tot això, amanit amb una barreja de les accions, divertiment, humanitat, intriga, foscor i violència, elements que no deixen d’emparentar-se amb el gènere que ens ocupa.

Amb referència a les estructures narratives, el més important és el punt de vista de la narració i, en definitiva, la manera d’explicar. Un dels aspectes més interessants d’aquesta novel·la és que va molt més enllà de contar els fets de manera objectiva. I és que hi conviuen dues veus narratives. D’una banda, la d’un narrador extern. D’una altra, el discurs d’un personatge que no identifiquem fins a la fi de l’obra. És a dir, Tasis presenta la consciència de l’escriptura —narració en primera persona— que es construeix amb aquestes dues veus aparentment discordants que es conjuminen en una. Com veiem, el joc de ficció dins la ficció es projecta com una imatge en un joc de miralls successius. En aquest cas, tots dos discursos giren al voltant de la mateixa història, des d’un punt de vista diferent, com una metàfora d’allò que és la producció d’un text i el seu valor de veritat, com l’essència de la literatura mateixa.

Pel que fa a l’espai on es desenvolupa l’acció, veureu com s’adiu amb les constants assenyalades sobre aquesta mena de novel·les. L’escriptor descriu la Barcelona dels anys quaranta, concretament el barri de Gràcia, indret pel qual sentia una certa debilitat. En efecte, es definia[2] com un «barceloní amb un lleuger matís gracienc», ja que havia nascut al carrer de Provença, molt a la vora del que després seria la ratlla divisòria amb un dels punts del districte de Gràcia. A més del protagonisme d’aquest barri, la història es complementa amb un recorregut pels llocs més emblemàtics de la ciutat, com són la Rambla, el Paral·lel i la plaça Reial, que ens remeten, com a lectors amb un component cultural comú, a un espai del món real, existent més enllà de l’univers de ficció, que esdevé una mena d’ancoratge amb la realitat. El seguit de referències a l’espai que apareixen al llarg de la novel·la es converteix en una mena de recorregut per l’espectre social. El centre barceloní, en aquest cas, esdevé un testimoni de l’organització per classes i ambients. En un altre sentit, hem de fer referència als espais comuns que es desenvolupen en aquesta novel·la, característics de les trames de les històries d’aquesta mena. Un cas evident és el reflex a la novel·la de la vida nocturna, els bars de mala mort i les pensions barates que apareixen en els moments més delicats de la narració. En aquest sentit, s’hi fa present l’agermanament amb alguns ambients típics de la novel·lística negra nord-americana. En definitiva, veiem que la història de la novel·la va prenent dades socials i històriques rellevants pel que fa a la seva situació dins un context històric molt concret. A partir de les dades que ens ofereix l’autor, s’estableixen clares connexions amb els elements que envoltaven la creació literària en aquell moment. Som davant d’una hàbil utilització de l’espai sobre elements i detalls contextuals.

Pel que fa als personatges, una primera diferència —en comparació amb els altres dos títols de la trilogia— rau en el fet que Jaume Vilagut i Francesc Caldes només els veureu aparèixer a la fi de la novel·la, en el moment d’extreure les darreres conclusions i elaborar els informes finals. En aquesta ocasió, no hi ha en aquesta novel·la un protagonisme destacat. Tasis hi mostra tota una sèrie de protagonistes entrelligats per diversos motius: a més de la Pepis, que provoca tot un daltabaix quan arriba a les vides de tots ells, cal mencionar-ne d’altres. En primer lloc, el propietari de l’argenteria, Pere Biure, i la seva muller —Madame Biure o Suzette—, acompanyats dels seus empleats, que conserven els noms d’aquells als quals Tasis dedica la novel·la: Agustí Espuny i Víctor Jordana. A tot aquest repertori, s’hi han d’afegir personatges secundaris, com els senyors Guilera o l’aprenent Manolo.

Quant al llenguatge, cal dir que el lector hi trobarà un ús ben acurat i normatiu, tot i que a vegades resulta un xic artificial, atesa l’evolució lingüística que ha tingut aquest tipus de narracions durant els darrers anys. Finalment, no voldríem acabar sense esmentar algunes curiositats d’interès. Primerament, la possibilitat que la novel·la fos traduïda al castellà uns mesos després de la seva publicació, per Josep Maria Francès i Ladron de Cegama, exiliat a Mèxic, que finalment no s’arribà a consumar. En segon lloc, l’excel·lent rebuda entre alguns dels exiliats i amics a qui Tasis envià la novel·la, dels quals es conserven algunes opinions: per exemple, la de Pere Calders,[3] que manifestava: «Amb És hora de plegar considero que has depassat de molt el to de la novel·la policíaca i t’he llegit amb el mateix interès i la mateixa esclavitud al llibre —en el sentit de no poder-lo deixar— que m’han desvetllat els tres o quatre grans models que recordo.» Vicenç Riera Llorca afirmava: «És hora de plegar m’ha agradat no solament pel seu valor en si considerable, sinó pel que significa que el gènere s’iniciï en la literatura catalana amb una qualitat literària que només en el transcurs dels anys ha adquirit en altres llengües.» D’altra banda, Maurici Serrahima li deia: «He llegit És hora de plegar. Et felicito. [...] Construïda d’una manera original i enginyosíssima, pren un fort relleu perquè en aquest “enginy” s’amaga alguna cosa molt més fonda. [...]. Jo diria que els vostres innegables dots de novel·lista potser han trobat la ploma, en la qual poden donar-se a fons, en la novel·la de policies, un gènere tan legítim i eficaç com el que més.» Joan Oller Rabassa —fill de Narcís Oller— li recalcava: «És admirable la gràcia i seguretat amb què jugueu aquest gènere, en el qual, com vulgarment diem, teniu la mà trencada. […] M’heu fet passar unes hores d’interès llegint aquest llibre vostre, on, a més del gènere policíac, hi he trobat uns tocs de tipus psicològic que acrediten l’art de l’autor.» Finalment, Anna Murià[4] que ressenyà la novel·la, digué: «Sense caigudes, ben equilibrada, aquesta obra de Rafael Tasis manté els diferents aspectes del seu valor al nivell de la veritable qualitat. És una de les millors novel·les policíaques que conec.» Fet i fet, ha arribat l’hora de plegar, començar la lectura i que el lector en gaudeixi. A les mans té una nova edició d’aquesta joia literària, un encert per part de l’editorial de recuperar i reivindicar un dels nostres clàssics policíacs. Una fita imprescindible que cal conèixer, perquè fou així com va començar tot.

Àlex Martín Escribà

Universitat de Salamanca

Notes:

[1] Arimany, Miquel. Símbol vivent: biografia de Rafael Tasis. Miquel Arimany, Barcelona, 1967.

[2] Tasis, Rafael. «Mentre encara me’n recordo. Carrer de Provença». Pont Blau, 1954, núm.26, p. 411.

[3] Tots aquests fragments de cartes, els podeu llegir a: Martín Escribà, Àlex (2015), Rafael Tasis, novel·lista policíac, Alrevés, Barcelona.

[4] Murià, Anna. «És hora de plegar». La Nova Revista, 1957, núms.25-26, p.496.

Avui he trobat al diari la notícia. Quatre ratlles, sense cap comentari. Jo ja em temia que, un dia o altre, la cosa havia de traspassar. Però haig de confessar que així, de sobte, topar-me amb aquelles lletres que jo era segurament l’únic a poder entendre, m’ha fet un cert efecte. Res no em demostra que sigui ell. Per a assegurar-me’n, hauria de mirar allà, per veure si ja no hi és, i per cap diner del món no ho faria. O bé anar a identificar-lo, i no és pas a mi a qui correspon de fer-ho, jo diria. Hauré d’esperar.

Diu que la policia té tantes maneres de descobrir les coses, de relacionar-les, d’esbrinar allò que no sap ningú. No m’ho he cregut mai del tot. Es veu que no se’n pot parlar, però jo bé diria que molts misteris queden sense descobrir, moltes morts ignorades, molts assassins i lladres en llibertat, si algú, o ells mateixos, no els denuncia. I em penso que, en aquest cas, si algú no els ho va a explicar... ¿I qui en seria capaç? Només si algú trobava aquells papers que tinc escrits i que expliquen com es van presentar les coses... I encara així, no sé pas si se’n sortirien. Potser fou una imprudència d’escriure’ls, però no me’n vaig saber estar, i cada vegada que els tinc a les mans i penso que valdria més estripar-los, em sap greu de fer-ho. He canviat els noms dels personatges, dels llocs on van passar les coses, i tot plegat sembla una novel·la. Com que no sóc pas tan beneit per a explicar-ho tot en clar, m’he saltat, això sí, una conversa. Aquella conversa... D’allà va venir tot, em penso. Devia ésser el Destí qui va organitzar-la. Sí, entre el Destí i jo vàrem organitzar-ho tot. No, no sóc cap beneit, jo. Ni el Destí.

Si per alguna cosa em sap greu que tot quedi en el misteri, i que de mica en mica la gent s’oblidi del que va passar, és per això. Deu ésser orgull d’autor, com li passava a en Fontilles, aquell xicot que venia amb mi a l’escola i que mai no ha pogut estrenar la comèdia que tenia escrita. Quantes vegades ens l’havia explicada! Ens en recitava escenes senceres. Li dolia, deia ell, que la gent no sabés de què era capaç. Era un infeliç, i la seva comèdia era molt dolenta. Però comprenc el seu sentiment. Sap greu que la gent no sàpiga de què ets capaç. Que et prenguin per un infeliç. Tots començant per ella. Qui sap, però, si a ella, algun dia, li ho podré explicar tot. Li deixaré llegir aquestes pàgines. Ho comprendrà. Sabrà per què ho he fet tot.

Això, si aquesta notícia d’avui no duu conseqüències... Aviat ho sabrem. No puc fer més que esperar. I jo ja hi estic fet. Esperar.

El taller de l’argenter Pere Biure tenia trenta anys d’existència. L’havia obert, en uns moments que semblaven d’un il·luminat optimisme per a Barcelona —després de la Guerra Europea—, el senyor Jaume, pare de l’actual propietari. De fadrí a l’obrador d’un dels argenters més famosos de Gràcia, on s’havia ensinistrat en els gustos de la clientela i les oscil·lacions de les modes, havia començat a treballar per compte propi al pis, i aquesta feina extraordinària havia anat adquirint prou volum perquè es decidís a establir-se pel propi compte. Tenia bones mans, tothom ho deia, i una fama d’honradesa que li havia valgut la confiança d’alguns d’aquells pagesos que baixaven a Barcelona amb un saquet de plata, decidits a bescanviar, en igualtat de pes, monedes d’un duro contra argenteria treballada, sobretot coberts. Veure com els dos platets de la balança s’anivellaven a mesura que al que determinaria el preu de l’adquisició anaven caient els Amadeus, era per a aquells hortolans o vinyaters enriquits la satisfacció de llur sentiment de justícia en les transaccions. Plata contra plata, es deien. Però per a això, és clar, calia estar segur que hom els donava plata de debò, en la mateixa lliga i les mateixes mil·lèsimes que aquella que l’Estat considerava prou bona per a representar el seu símbol més sagrat: la moneda.

Aquesta seguretat, el senyor Jaume Biure els l’havia sempre donada, i el seu fill Pere, que estava d’aprenent al costat d’ell d’ençà que havia sortit del col·legi i havia començat d’ajudar-lo, havia après com era de convenient de mantenir-la. La confiança dels clients era la primera condició d’un bon negoci, i en aquell cas no calia gaire esforç per a comprendre que en la mateixa base de la truca duia la seva justa recompensa. (Una recompensa que variava segons el curs de la plata, però que mai no minvà tant per a reduir la diferència que anava entre les cinc pessetes de valor oficial dels duros i les dues pessetes que valia la plata que contenien.)

Amb aquesta base, l’obrador del senyor Biure havia adquirit en pocs anys una certa importància. Si l’antic fadrí del taller gracienc no hagués estat un home molt prudent, enemic d’estirar més el braç que la mànega, i hagués ampliat el seu negoci amb la joieria, un ram en el qual la fantasia dels clients és molt més remuneradora, probablement aquell establiment hauria arribat a posar-se al costat, si no dels Bagués i els Roca, d’altres obradors d’argenteria, esdevinguts «fàbriques», per conservar la fama d’uns preus inferiors als de botiga, i que en realitat compraven llurs articles a tallers que els fabricaven en sèrie, quan no els encarregaven a petits artesans que treballaven en pisos encofurnats.

Però no havia estat així. Al cap de trenta anys, l’obrador d’argenteria del senyor Jaume Biure seguia estant en el mateix carrer de segon ordre del nucli de Barcelona, molt prop del carrer de Fernando, però sense arribar-hi mai a abocar-s’hi. Valia a dir també, en descàrrec del senyor Jaume Biure, que el seu únic fill, Pere, després d’haver estat al seu costat aprenent l’ofici i preparant-se per a ésser el seu successor, l’havia abandonat i s’havia passat molts anys a l’estranger. Primerament la guerra, i després aquell exili de Pere Biure, havien estat cops molt durs per a l’argenter, que es sentia bon xic primparat de salut i que, als seus seixanta-cinc anys, no volia maldecaps. Havia trigat molt de temps a refer-se dels perjudicis de la guerra i de la postguerra i, fidel als seus vells principis d’honestedat comercial —donar plata contra plata ara esdevenia una cosa impossible—, no havia arribat a acostumar-se a les noves normes de mercat negre que regien per a tantes professions i de manera particular per a la seva. Havia anat fent, doncs, la viu-viu, fins que un atac de cor l’havia definitivament retirat de l’ofici i del món. Sort que el seu fill, Pere, avisat a temps, pogué assistir a l’enterrament i presidir, l’endemà mateix, les tasques de l’obrador. Els deu anys que Pere Biure s’havia passat a França li havien permès de perfeccionar el seu ofici. Era un bon argenter i sabia dibuixar joiells moderns que no haurien fet cap mal paper als aparadors de la Place Vendôme. Tenia també idees modernes i volia ampliar el negoci, i àdhuc traslladar-lo a un indret més comercial, més cap a la ciutat nova. El Passeig de Gràcia, qui sap si la Diagonal, l’atreien. Però per a arribar-hi calien molts diners, i tant els que havia deixat, en morir, el senyor Jaume, com els que havia pogut arraconar el seu fill en el curs de les seves accidentades i un xic misterioses anyades franceses, eren ben pocs. Molt insuficients en tot cas per a pensar en traspassos i en establiments de gran categoria.

—El meu pare no havia volgut mai estirar més el braç que la mànega. Jo tampoc. Quan la cosa es pugui fer, es farà —explicava, algun cop que la conversa s’ho duia, als seus fadrins.

En realitat, li feia una mica de por embrancar-se en una empresa massa important. Els maldecaps no faltarien, i ell s’havia acostumat, en els seus anys d’aventura, a no haver de pensar més que en les seves necessitats personals i, a tot estirar, en les de la seva muller, una francesa que sovint se n’anava a passar temporades amb la seva família, a Montpeller. No tenien fills.

La botiga del carrer d’Avinyó era més aviat petita, amb una rebotiga encara més exigua i un entresòl que servia d’obrador, i al qual hom pujava per una escala de cargol. Durant molts anys —fet i fet, d’ençà de la guerra i fins a la tornada de Pere Biure i al canvi forçós d’amo— la botiga només era una mena de despatxet per a rebre els clients, amb un taulell tapissat de vellut vermell, uns quants armaris tancats amb pany i clau i una vitrina on s’exhibien mitja dotzena de peces d’una certa sumptuositat. Els aparadors eren petits i contenien ben poca cosa: vuit anys seguits s’hi exhibiren els mateixos canelobres de plata, amb un rètol que deia «Venut» per a evitar inquisitives intromissions de tota mena de controls oficials. Aquells canelobres, amb les seves espelmes vermelles, bon xic descolorides, eren primerament motiu de discreta broma per part dels veïns de més confiança. Més endavant, tothom va acostumar-se a llur immutabilitat, i probablement ningú no els veia, com no veien els escrostaments de les façanes, els sots de l’empedrat o la forma de la font de ferro colat de la cantonada.

L’arribada de Pere havia produït un cert canvi en la botiga i àdhuc en els aparadors. Els temps havien canviat, també, i ja no era tan arriscat exposar alguna peça bona. La senyora Biure —Madame Biure, com li agradava de fer-se dir pels que no tenien prou confiança per a anomenar-la Suzette— va influir també en el canvi. No era dona per a passar la vida tancada en el pis, i el que havien heretat, ella i el seu marit, del difunt argenter, no era ni prou gran ni prou confortable per a justificar una constant atenció i una llarga estada. Va descobrir, doncs, que tenir una botiga i no treure’n el profit que calia era llençar els diners del lloguer, i va instar el seu marit a renovar la decoració, fer més accessible l’entrada i rejovenir els aparadors. Ella ja s’oferia a fer de dependenta i atendre la clientela. Va començar amb una certa empenta d’anar cada dia a l’establiment, col·laborà amb força gust als canvis que s’hi introduïen, i s’esforçà una temporada a atendre els clients. Però el seu català era tan imperfecte com el castellà que havia après al Lycée de Montpeller, i no tots els compradors —bon tros se’n faltava— arribaven a entendre la curiosa barreja de sintaxi, mots i pronunciacions que era, per a Madame Biure, l’idioma idoni per a fer de dependenta de la botiga del seu marit.

Aviat se’n cansà. I com que s’acostava el moment d’anar a visitar la seva família, la seva substitució fou inevitable. Fou aleshores que el senyor Biure, després de moltes reflexions i de deixar que la seva muller examinés críticament les aptituds de les candidates, va contractar com a dependenta la senyoreta Maria Josefina Guilera, més coneguda entre els seus parents, amics i veïns amb el nom de Pepis. Va recomanar-la en Víctor.

* * *