reading

DEFENSA I IL·LUSTRACIÓ D’AQUEST LLIBRE (I D’UN GÈNERE LITERARI)

Josep Carner, gran poeta i infatigable viatger, em deia un dia en desfer al meu davant el breu bagatge d’una ràpida anada de Brussel·les a París —una mica de roba, estris d’afaitar, pipes i tabac i uns quants llibres— que durant llargues temporades havia consumit cada dia una novel·la policíaca. Els llibres que treia de la maleta ho eren, i asseguraven els lleures de viatge i estada. Aquest voraç consum d’allò que entre nosaltres algú anomena, despectivament, «literatura de lladres i serenos», podia ésser un simple desig d’evasió, de distracció dels maldecaps quotidians —cosa, tanmateix, ben respectable, i que no implicaria pas cap descrèdit per als autors de tal mena de llibres, si l’efecte curatiu era aconseguit: no sé pas que els fabricants d’aspirina siguin menystinguts dintre l’honorable gremi dels apotecaris—. Però Josep Carner, amb els elogis que em feia del gènere policíac, em demostrava que no era pas una simple diversió allò que cercava en aquells llibres, d’autors generalment anglosaxons —per bé que els belgues i algun francès, darrerament, s’hi han mostrat prou experts-i que tenien per comú denominador la recerca d’un criminal.

—És el gènere literari més ben pagat del món —m’assegurava—. I això demostra que té unes exigències de perfecció que no es demanen pas als altres. Altrament, la filosofia que es conté, per exemple, a The Maltese Falcon o en alguna altra obra de Dashiell Hammett, podria ésser molt bé un dels exponents més autèntics de la nostra època, amb tots els seus drames absurds i patètics i les seves punyents contradiccions.

He intentat, en modestos assaigs, de fonamentar motu proprio unes reflexions similars sobre la novel·la policíaca. Àdhuc he anunciat els meus propòsits perfectament inoperants, per ara, d’escriure un tractat sobre «Ètica i estètica de la novel·la policíaca». Que el gènere que ha donat, ultra noms inscrits a la història de la literatura universal, com Edgar Poe, Wilkie Collins, Conan Doyle, Agatha Christie, Hammett i Simenon, per només esmentar-ne uns quants, pugui ésser considerat, a casa nostra, com un gènere menor, al qual un novel·lista digne i conscient no pot descendir, m’ha semblat sempre un error tan perjudicial per als lectors de llibres catalans —puix que han d’anar a cercar en altres literatures allò que no els dóna la pròpia— com per als qui els escriuen. He procurat de predicar amb l’exemple, sense pretensions d’iniciador —puix que ja sé que C. A. Jordana i àdhuc el gairebé oblidat Antoni Careta i Vidal havien escrit novel·les més o menys policíaques—, però sí amb el desig que altres escriptors catalans volguessin engrescar-se a escriure també llibres d’aquesta mena. No puc pas queixar-me de l’acollida que els ha donat el públic. I una demostració de la meva perseverança a guanyar un nucli de lectors catalans a aquest gènere és que avui hi reincideixo.

* * *

Aquest llibre, ultra el misteri que genèricament comporta, va lligat amb altres petits misteris bastant relacionats amb la vida de l’autor. Un d’ells és que, si no hagués estat per la fortuna adversa d’una editorial parisenca, la traducció francesa d’Un crim al Paralelo hauria sortit abans i tot que fos escrit l’original. Tinc el contracte d’edició i vaig despendre —ben útilment, això sí— la bestreta que em fou feta pels editors en signar-lo. Un altre petit misteri és que aquesta novel·la va pujar a les taules del Romea, per obra i gràcia del meu amic Josep M. Poblet, en una adaptació teatral que va aconseguir l’honor de tancar una temporada no pas massa afortunada de teatre català.[1]

Potser tindrà un interès —per als lectors i àdhuc per als ben hipotètics estudiosos futurs de la meva obra literària— que conti com vaig escriure aquest llibre. La cosa passava a París, en els primers mesos de l’any 1944. El problema de les subsistències —vital per a un pare de família que ha de mantenir muller i tres fills petits— es feia cada dia més paorós en aquella França ocupada pels alemanys i desballestada per sabotatges, represàlies, bombardeigs i deportacions. Un dia —devia ésser pel maig— van assegurar-me que a Chatou, no pas gaire lluny de París, era possible de comprar pastanagues. (Si en diem carottes, aquesta arrel fusiforme i comestible aconsegueix tot d’una un prestigi gastronòmic que a casa nostra sempre li ha estat regatejat. Altrament, passàvem gana i pitjor era de menjar aquella altra arrel més dubtosament comestible que en deien rutabaga, nom exòtic que significa senzillament ‘nap-i-col’.)

La persona que em donava la notícia em mereixia crèdit. I per provar-ho només es perdia el temps i l’import del trajecte d’anar i tornar. Així, un bon dia, abans de les sis del matí, jo sortia de casa meva, amb una espaiosa motxilla, camí de Chatou. El tren elèctric que de l’estació de Saint-Lazare, no pas gaire lluny de casa meva, duia en aquell poblet privilegiat, em desembarcà en una plaça en la qual no hi havia el més petit rastre de pastanagues ni de cap altre vegetal comestible. Un indígena, al qual vaig fer una tímida pregunta, em contestà que feia mesos, per no dir anys, que no havien vist la fisonomia de les prestigioses carottes.

I tanmateix, no era pas jo sol qui havia baixat a Chatou, cercant la preciosa collita. El ciutadà de Chatou em signà els meus companys d’aventura.

—Seguiu-los. Tots van a cercar el mateix. Qui sap...

Ja havia fet el viatge i vaig decidir de continuar la meva recerca. Darrere els altres viatgers, vaig travessar el poble i van sortir al camp, carretera enllà, sense veure enlloc res comestible. Topàrem un altre poble, igualment inhòspit, i també vam deixar-lo enrere, en el nostre afany il·luminat per la il·lusió de les pastanagues. Quan n’havíem travessats tres i érem a un quilòmetre del darrer, vam trobar una colla de persones que feien cua a la llinda d’un camp, mentre uns pagesos anaven arrencant pastanagues i en feien, a ull, uns manats molt més esponerosos de fulla i mata que de la daurada arrel. Per últim havíem trobat les pastanagues! Alguns dels ciutadans que feien cua van dir-me que ja hi eren de la nit abans. N’hi havia tants, que semblava difícil que n’hi hagués per a tots. Però la meva tenacitat va veure’s recompensada: quan em tocà el torn, el pagès va lliurar-me, contra cent francs, un d’aquells preciosos manats, i generosament accedí a separar, d’un cop de falç, les pastanagues de llur ja inútil complement de verdura. Carregat —lleument carregat, ai las!— amb la meva compra, vaig reprendre el retorn cap a Chatou i el tren de París.

Quan era a l’estació, esperant el comboi, van sonar les sirenes. Volia dir que es preparava un bombardeig. Si a París, fins a cert punt, hom rebia amb fatalisme no pas gaire alarmat aquest avís, en una estació ferroviària, en una línia que qui sap si tenia utilitat estratègica per als ocupants o per als alliberadors, la perspectiva d’un bombardeig era molt més anguniejadora. Si els avions eren americans, rics per tant en municions i noblement avars del risc de llurs pilots, el perill augmentava en una proporció enorme.

No podia fer res més que esperar, si volia sortir de dubtes, i com que l’indret no oferia gaires llocs segurs de refugi, vaig preferir d’esperar ben assegut en un banc de l’estació. I com que bé calia pensar en una altra cosa que no fos el perill que potser m’amenaçava, vaig recordar una notícia que havia llegit, feia una pila d’anys, en un diari de Barcelona, sobre la mort d’una venedora de dècims de la loteria i la descoberta del seu assassí. Al seu dia, aquella història m’havia impressionat, pel seu costat vagament dostoievskià —la traducció del Crim i Càstig feta per Andreu Nin era recent— i vet aquí que en aquell moment el drama sòrdid se’m presentava i em plantejava tot de possibles sortides, tot de personatges que es movien entorn de la víctima i el seu criminal. Vaig tenir temps, en l’hora llarga que va durar l’alarma, de pensar en els noms i les circumstàncies de tots aquells personatges, de lligar bé l’anècdota i repartir, com convenia, les circumstàncies que feien sospitosa cada una d’aquelles figures barcelonines imaginàries.

Arribava, doncs, a casa meva, triomfal aventurer, amb les carottes i l’argument complet d’una novel·la policíaca. Escriure-la fou joc de ben poques taules. I potser tot això explica l’ambient ben pretèrit del meu llibre, els seus detalls monetaris —que avui ens fan somriure, de veure que barata sortia la mala vida, i la bona, a la nostra ciutat— i el mateix lèxic dels protagonistes d’UN CRIM AL PARALELO. Els fets narrats s’esdevenen —prou que el lector intel·ligent ho endevinarà— en una Barcelona que vivia, mig innocent, mig pecaminosa, entre el terç i el quart decenni d’aquest segle, i no cal pas dir que, si l’anècdota inicial pot tenir una base real, els noms propis dels protagonistes, així com els indrets on l’acció té lloc, són purament imaginaris i sense cap relació amb individus vivents o amb reals adreces on poguessin viure.

Una cosa crec que he d’advertir, i fa referència al llenguatge: és volgudament acostat al que és propi en els llocs de l’acció. Ja es comprèn que les meves concessions no arriben al català absolutament depauperat que s’hi sent a cada cantonada; però m’ha semblat que Paralelo lligaria més que Paral·lel, i moneder més que portamonedes. Així en tots altres casos. I ara, en revisar-la, m’he atès al mateix criteri.

RAFAEL TASIS

Barcelona, març de 1960

Notes:

[1] L’obra es titulava Paralelo 1934 i fou estrenada l’any 1953 al teatre Romea. (Nota de Rafael Tasis i Ferrer.)

I. L’HORA DEL VERMUT

Josep va sortir del taller, tot cargolant una cigarreta. Eren les set tocades, i gairebé era fosc. L’estret carrer semblava encara més encaixonat que de costum entre les ribes abruptes de les seves cases. Dintre la brutícia general de les façanes, només la del davant mateix de la impremta, pintada d’un rosa estantís, era una taca de claror, accentuada encara per una enorme estrella vermella, rutilant ja de totes les seves bombetes.

El nom del carrer li venia de les tàpies que l’havien format, quan només era un passadís entre tot d’hortes i jardins arrecerats sota les muralles de la ciutat. Els jardins, les hortes i la muralla havien desaparegut temps ha, i el carrer continuava, amb el seu nom desuet, més baix que l’avinguda on desembocava. Una rampa llefiscosa salvava el desnivell. Però Josep sempre s’estimava més de donar la volta i anar-se’n, a poc a poc i amb la cigarreta penjada als llavis, cap al carrer de Sant Ramon.

Els obrers de la impremta, tot conversant abans de dispersar-se, s’obrien pas entre les dues voreres d’aquell carrer sempre atapeït de gent, i on els vehicles mai no eren cap perill per als vianants. Només de nit s’arriscava algun automòbil pel desigual empedrat i duia una colla de turistes o quatre burgesos barcelonins, amics dels espectacles pujats de to, als cabarets i tavernes que feien permanent l’animació del carrer. De migdia per avall, les voreres estaven preses per tot de mosses molt pintades i curtes de faldilles, amb el gran moneder penjant de la mà i el somriure professional als llavis. En canvi, la rambla estava sempre envaïda per la mainada que jugava a l’eixarranca o a lladres i serenos, sense fer cap cas del món absurd de la gent gran. També hi tenien lloc sovint tot d’importants conciliàbuls entre colles de soldats o de mariners que vacil·laven davant les portes més llampants i discutien amb passió o desmenjament, segons els tarannàs, els preus de la tarifa oficial.

Josep, fent algun gest distret de comiat a algun company —no pas a tots naturalment, i menys encara a l’encarregat de les caixes, llepabotes del burgès— seguia el curs del carrer, ple de remolins i de contracorrents. Una rossa pleneta que estrenyia amb amor damunt les eines un moneder vermell l’envestí sense convicció:

—Véns, ros?

No podia pas dir-se que Josep fos ros. Els seus cabells negres i rullats sortien per sota de la gorra decantada. Féu l’ullet a la dama revinguda i dibuixà un somriure de cortesia i de renúncia. La rossa pleneta comentà, sense malícia:

—Sempre fidel a la vella, eh? Bon profit, noi!

Però com que, amatent al negoci, ja es tombava envers un grup de soldats vestits de caqui, que s’empenyien i feien tabola, sol·licitats a dreta i esquerra per les sirenes de les voreres, Josep va creure’s dispensat de contestar la insinuació. Seguí el seu camí cap a la primera travessia i tombà la cantonada, mentre la rossa es marfonia en veure com tot el grup militar s’endinsava en una entrada blau cel, remorosa de músiques de pianola i de rialles.

El carrer de Sant Ramon tenia una atmosfera menys carregada. A Josep li agradava sobretot pel fet de desembocar en l’indret de Barcelona que sempre havia preferit. En la cruïlla del carrer de Sant Pau, entre el brogit constant de venedors ambulants, mosses cridaneres, venedors de dècims, enllustrabotes i badocs, la vida de la gran ciutat fluïa sense interrupció. I Josep la bevia a grans glops i hi trobava una mena de gust de malvasia, la beguda predilecta de la seva infantesa, la que marcava els seus escassos records de felicitat. Com la malvasia, aquella vida ciutadana que rajava a doll pels quatre cantons de Sant Ramon era al mateix temps dolça i espessa. Era un compost d’aquell soroll de castanyoles i de repics de talons que davallava de l’acadèmia de ball flamenc instal·lada en un principal, dels udols dels altaveus, de la música martellejant dels pianos elèctrics dels bars, dels cops de clàxon dels taxis; de les mil converses en català i castellà que anaven rajant, sense ocupar-se de les altres; de la bravada d’oli cremat de la bunyoleria que s’imposava damunt totes les altres presències pel seu perfum, mentre els tubs calents de la pasta s’anaven cargolant en el daurat serpent del xurro saborós; del color morat pàl·lid que havia pres el cel i dels llums que s’havien anat encenent, blancs, vermells, verds, grocs, en els dos cinemes d’allà a la vora, en les botigues i els cafès...

Va restar un moment indecís, a la voravia. La Rambla, negra de gent, amb les parades de flors, els plàtans esponerosos plens d’unes boletes d’argent vell que eren els pardals piuladors, amb les cadires de ferro i vímet, els quioscos de diaris i els bars voltats de grups que discutien els partits de futbol, s’oferia a un extrem del carrer. L’altre s’obria a una avinguda igualment remorosa, però més ampla, partida en dues ribes distintes pel corrent continuat dels tramvies i els cotxes: el Paralelo. Josep va deixar-se dur pels vianants i es trobà aviat prop de la Bretxa de Sant Pau. Gairebé davant l’església, una cara li cridà l’atenció.

—Amparo!

—Josep! Tu per ací? Quina casualitat!

—I tu, d’on rediables surts?

Somreia, satisfet, tot mirant-se-la. Amparo devia tenir vint anys. Era més aviat alta, bruna de pell i de cabells, de formes rodones sense excés. Tenia una cara de bon veure: ulls riallers, boca vermella i un nasset un pensament arromangat. Tot plegat podia passar molt bé per bellesa, però probablement només era joventut. Parlava amb un accent valencià molt marcat, deia «Txossep» i evocava entre rialles i frases precipitades els records comuns de la infantesa: les collites de taronges, les platges assolellades del poble, els vasets de malvasia de les festes assenyalades, el prestigi de València, la capital.

Josep va poder aviat saber que Amparo vivia a Barcelona de feia uns quants mesos. Hi havia vingut per treballar. Al poble tothom deia que «tenia tan bones mans», i això li havia valgut d’entrar com a mitja fadrina a casa d’una modista. Una feina bastant mal pagada, no et creguis. I el més trist era que de tant en tant es presentava «la calma» i havies de fer festa.

—Justament avui hem plegat, després de la fuga de Sant Josep. I haurem d’estar-nos parades tres setmanes, un mes, què sé jo, fins que a aquella mala bruixa li vingui bé de tornar-nos a cridar. ¿Quin programa més galdós, no et sembla?

—Això rai, podràs anar cada tarda al cine.

—Creu-t’ho, xe. I d’on sortiran les aguiletes? La meva germana ja té prou maldecaps amb els tres menuts. No tinc res a dir-ne: em dóna llit i un plat a taula a casa seva. Val la pena que m’ho afanyi una mica! I m’ho afanyo, no creguis.

S’havien posat a caminar de costat i es trobaren ja al Paralelo. Josep estava exultant. Convidà la noia a fer el vermut i tingué un instant de remordiment per la seva follia. Era ben bé llençar una pesseta! Bah, què hi farem! Un dia és un dia. Van triar una taula del primer rengle a la terrassa de l’Espanyol i es van asseure entre els centenars de consumidors.

I tu, què m’expliques de bo? ¿Què fas a Barcelona?

Josep va explicar que treballava com a caixista en una gran impremta.

I això què és?

—Mira, ajunto lletres de fusta, lletres molt grosses per fer aquests cartells de teatre que hi ha aquí davant...

—Deu ser ben distret...

—Distret et sembla? Jo ho trobo molt pesat i avorrit. I encara, si ens paguessin bé! Però ens donen sis rals... Bé, deixem-ho córrer. Què, ¿t’agrada Barcelona?

—Molt, és clar. És una ciutat molt gran i bonica. La Rambla està molt bé, no creus? Hi vaig cada diumenge. El Passeig de Gràcia, la Diagonal... massa luxe, jo trobo. Però, i València...? ¿Te’n recordes de la flaire de taronges i llimones del Grau? ¿I de les roses dels Vivers? Ara totes deuen estar badades... I les falles de Sant Josep? Què vols que t’hi digui, xe, quan arriben aquests dies, no sé què donaria per estar a València. Sant Josep! Demà passat. És el teu sant, Josep... Les falles! Només que tingués prou diners, ho plantaria tot i agafaria tot seguit el tren fallero per poder-hi ser demà. I a tu, ¿no t’agradaria també d’anar-te’n a València?

—I tant! Però és el que tu dius. Hauria de tenir prou diners.

—Les falles! Cent anys que visqués lluny de València, i mai no aconseguiria d’oblidar-les!

Llur imaginació s’abrandava com les fogueres que a aquelles hores s’estaven preparant, a cada plaça de València, per a la festa de Sant Josep, fràgils monuments carregats de simbolisme satíric, guarnits d’escultura de guix i palla, aquelles falles on s’esplaiava tot el geni maliciós, i ensems bonjan dels valencians. Al voltant d’aquells monuments efímers, barreja de tradicionalisme i de les més modernes fantasies de l’art, els valencians s’empenyien, admiraven, criticaven, reien, ballaven, recitaven les poesies humorístiques que uns poetes anònims havien escrit expressament. I per últim, per Sant Josep, tot allò cremava, amb cruixits i espetecs de la fusta, amb guspires que el vent s’enduia en el cel de la ciutat agitada.

Les festes seguien a tot València, amb concerts, balls, curses de braus, partits de futbol... I no poder assistir-hi, tanmateix!

Amb l’evocació de les falles havien sorgit d’altres records. Un dia d’estiu, Josep i Amparo s’havien passejat per la platja, a entrada de fosc, dient-se tot el que els passava pel cap. Àdhuc havien bescanviat un bes indecís. Tots dos eren tan joves, aleshores! Davant l’actual Amparo i la seva exaltació, el minyó retrobava la tendra emoció d’aquell vespre llunyà.

—Vius tot sol a Barcelona? —li preguntà tot d’una la noia.

—No... Estic a casa d’una senyora...

—És una dispesa?

—No... És una mena de parenta... Vivim per ací...

Indicà vagament una direcció, cap a l’interior del barri de Sant Pau. Però no va voler entretenir-se en cap pensament molestós. Es sentia embriagat pels seus records d’adolescència i ple d’un renovat amor envers aquella dona jove que li duia, en aquell Paralelo vibrant de llums i sorolls, tot un feix d’imatges irresistibles de la seva terra i dels seus anys de minyonesa.

—¿No trobes que estaria bé que poguéssim anar a València tots dos? —digué de sobte, sense saber ben bé per què.

—De debò t’agradaria d’anar-hi amb mi? Prou que m’agradaria també. Però, malauradament, no ens podem permetre aquests luxes. Mira, aquest vermut és el primer que prenc d’ençà que sóc a Barcelona. Qui sap si és per això mateix que em sento no sé com... No em facis cas si dic coses... És pesat, per això, d’ésser pobra d’aquesta manera! Sempre haver de treballar, i sempre estar sense diners! I en canvi veure tota aquesta gent que es passegen, que van al teatre i al cine, que omplen les sales de ball els dies de cada dia i les terrasses dels cafès com aquesta, i que escolten músiques que els vénen de gust, i què sé jo més, i que són feliços, vaja...

A llur entorn, regnava el brogit habitual del Paralelo. Les taules eren plenes de gent que conversava i reia. Enfront brillaven les bombetes que dibuixaven les entrades dels music-halls i els rètols dels teatres. Més avall, s’alçaven les tres xemeneies de la fàbrica d’electricitat i hom endevinava el port: algun toc de sirena arribava a penetrar entre els sons del carrer, els cops de clàxon i el dringar de les campanetes del tramvia. I, confonent-se amb l’ombra de la nit, la gran massa de Montjuïc posava una taca negra.

—I per què ells i nosaltres no? ¿No tenim tots plegats els mateixos drets a la felicitat i a la bona vida?

I, sense transició, Josep afegí:

—Que bonica estàs avui, Amparo! Ara sí que ets una dona de debò!

Amparo esclatà en una rialla. Però de sobte es tornà vermella i s’abocà damunt la copa de vermut, esforçant-se sense traça a posar-s’hi un raig de sifó. Josep li prengué de les mans l’ampolla i la va servir.

—Escolta —parlava en veu sorda, però amb una mena de tremolor—. Vaig a mirar si aquest vespre puc obtenir unes quantes pessetes. Tu aquests dies estàs sense feina. Jo també podria deixar el taller uns quants dies. I després, qui sap? Potser podríem treballar tots dos a València...

—Tots dos? Però ja saps què dius? Són bogeries, Josep!

—Deixa-ho córrer. Bogeria o no, ¿no t’agradaria de venir amb mi a veure les falles?

—I tant! No cal pas que t’ho digui, em penso... Però no puc pas deixar plantada així la meva germana... I després, no veus que no estaria bé? Un xicot i una noia que se’n van pel món plegats i sols, sense estar casats ni tan sols promesos... Oh, Josep!

* * *

S’havien deixat a quarts de nou. Amparo s’enfilà a un tramvia per tornar a casa de la seva germana. No havien decidit encara res. Però es tornarien a veure, després de sopar, en un cinema situat a mig camí dels respectius domicilis «per parlar-ne». Josep sentia que el cap li bullia. Era com si també a ell li hagués fet efecte l’aperitiu. Hagué d’aturar-se uns segons a la cantonada del carrer on vivia, per asserenar-se i establir el seu pla.

A aquella hora, Maria devia haver arribat ja al pis. ¿Podria atrevir-se a dir-li totes les coses que pensava? Si ella volia, tot esdevindria fàcil. Però el més probable era que refusés rodonament el que li demanaria ell. Es malfiaria, es posaria gelosa i dolenta. Mare de Déu! Quina bestiesa havia fet, deixant-se dur fins a aquella situació!

Vet aquí. Feia dos anys que arribava de València, per fer el servei militar a Barcelona. La seva mare li havia donat una carta de presentació per a una antiga amiga, Maria Bardají. «Ja veuràs com ella t’orientarà. Em penso que es guanya bé la vida. És una dona amb molt de cap, i per poc que tu li siguis simpàtic...» Va resultar-li simpàtic, i Maria li oferí allotjament, un plat i taula i la roba neta. Després va saber-se arranjar per a fer-li acabar abans d’hora el servei i el féu entrar a la impremta, tot i que amb prou feines si coneixia les caixes. Tot això va resultar una mica massa còmode per al noi i va aviciar-s’hi aviat. Quan la seva mare va morir d’una tifoide, al poble nadiu, tingué la sensació que l’única persona que li restava al món era Maria Bardají.

Havia estat feble, ho reconeixia. No havia sabut resistir a les insinuacions de la dona que li donava bons plats i de tant en tant li comprava mitjons llampants de seda i corbates vermelles i blaves.

«A les fosques i entre els llençols, totes les dones són iguals!», es recordava d’haver rondinat, repetint-se una lliçó de moral cínica, quan les darreres angúnies i repugnàncies li omplien d’amargor els llavis. Joves o velles, boniques o lletges, tant se valia, mentre us sabessin tractar bé, cuinessin amb traça algun bon tall, us sargissin i planxessin la roba i encara, de tant en tant, us posessin a la mà un bitlletó per a fumar i prendre cafè i copa.

La cosa trista era que, en realitat, la moral cínica s’errava: les dones no eren pas totes iguals. Prou que se n’havia adonat feia temps. Però la topada d’aquell vespre amb Amparo, la revelació dels seus vint anys desbordants de frescor l’havien trasbalsat.

¿Tota la vida hauria d’estar-se amb aquella dona, arrossegant-la com els grillons d’un presidiari? La rossa del carrer de les Tàpies havia dit «la vella»... I Josep reveia Maria Bardají, amb els seus cabells tenyits d’un negre verdejant, embotornada la cara de pell groguissa, plena de plaques de farina d’arròs i de carmí mal col·locat, amb aquell caminar sacsejat d’alcavota, mentre anava oferint els seus dècims de la rifa a la clientela dels music-halls del Paralelo.

I encara, si hagués estat generosa! Però ja feia temps que, potser per haver-se acostumat a la nova situació, semblava oblidar aquelles rauxes de tendresa agraïda que al començament es traduïen en regals per al seu amic. Devia imaginar-se que amb el plat de patates o mongetes de cada dia, amb el paquet de cigarretes dels dissabtes i amb el cantó de llit enlairat que li deixava n’hi havia ben bé prou per a recompensar el dispensador dels plaers on encara es complaïa la seva carn pansida.

Allò s’havia d’acabar. Cada dia es sentia més enfonsat en un toll d’ignomínia. No eren pas els escrúpols de consciència, tanmateix, que li cridaven que es separés de Maria. Més aviat era el sentiment instintiu que estava perdent la seva joventut, i que lliurava d’una manera insensible, però segura, la seva joia, la lleugeresa dels seus membres i la negror dels seus cabells rullats a aquella dona envellida que ho necessitava per reviscolar la seva felicitat carnal, però que en canvi només li donava un precari recés sense benestar.

Aviat, n’estava segur, ell també es veuria ple d’arrugues, amb dues bufetes sota els ulls, desdentegat, tot ell sacsons de greix, exacta còpia de la dona revellida que li era imposada pel destí. Seria tot el que en trauria... I això que Maria era rica, prou que ho sabia el xicot. Hi havia d’altres ingressos, a més de les comissions i les propines de la venda de bitllets. Cada dia hi havia nous afers, noves combinacions que venien a augmentar el racó de la vella. No li hauria pas costat gaire de mostrar-se generosa amb ell. Però es veia que Maria recelava de tothom, i mai no li havia deixat tafanejar en els seus negocis. Malgrat les seves insinuacions, mai no havia consentit a explicar-li la raó de les visites que rebia tan sovint al salonet del seu pis.

Josep va respirar profundament, com si tingués por d’ofegar-se amb la violència de la seva exaltació. Ara estava decidit. Demanaria diners a Maria, i li diria ben clar i net que ja estava cansat de viure a l’esquena d’ella —bé, a l’esquena; parlem-ne!—, que volia volar amb les pròpies ales i no estar més en la galdosa companyia d’una dona vella, viciosa i mesquina. Recentment havien tingut discussions per qualsevol motiu, i ella s’havia vanagloriat de tenir-lo fermat com un tirabuquet. Ja veuríem qui tenia més energia. En primer lloc, demanaria els diners. Després diria que se’n volia anar a València, a veure les falles. I que ni tan sols sabia si mai podria tornar del seu viatge.

Altra vegada se li presentà, fresca i somrient, la cara d’Amparo, i el brutal contrast amb la de Maria se li féu més viu en aquell carrer de la Riereta on vivien. El taverner estava a la porta de la botiga, en mànegues de camisa, i el saludà amb un gest. L’escala s’obria davant per davant d’un fanal de gas, però no per això era menys negra i fonda com una gola de llop. No hi havia portera, naturalment. A cada replà només vivia un llogater. Maria s’estava al primer pis.

Abans de submergir-se en l’ombra espessa de l’escala, Josep aspirà novament una glopada de l’aire fresc de la nit.

* * *

A un quart d’una de la nit el ràpid de València sortia del baixador del Passeig de Gràcia. En un dels vagons de tercera, ben assegudets en un racó de banc, donant-se la mà sense dir res, sense maletes ni altre equipatge que un farcellet de roba, hi havia Josep Ballester i Amparo Llopis, que se n’anaven cap a València per veure les festes de Sant Josep.

* * *

L’endemà, divuit de març, era diumenge. Cap al tard, en tornar de llurs distraccions preferides —els nois havien anat a futbol, dues noies a un ball de la ronda de Sant Pau i tota una família al cinema els llogaters del 86 del carrer de la Riereta van estranyar-se de no haver sentit en tot el dia gens de soroll al pis de la venedora de dècims. El veí del segon en parlà amb el taverner de la mateixa casa i amb el flequer de la cantonada. Aquests dos honorables botiguers van afirmar que d’ençà del vespre abans no havien vist en forat ni en finestra la dona ni Josep, el jove que vivia amb ella. Pel celobert minúscul hom veia, en canvi, tancades i inexpressives, les finestres de la cuina i el rebedor del pis de Maria Bardají. Van quedar que ja en tornarien a parlar l’endemà.

Però el dilluns, que també era festa per ser la diada de Sant Josep —justament era el sant del senyor Pepet Jordà, el llogater del segon—, hom tingué la certesa que aquell prolongat silenci no era gens de bon ésser. Després d’haver trucat mitja hora seguida a la porta del pis, una comissió de veïns va dirigir-se a la comissaria de policia del districte per denunciar el cas. El senyor Pepet es cregué obligat d’indicar que el dissabte al vespre havia pogut sentir, des de casa seva, els ressons d’una discussió molt violenta, potser i tot amb plors i cops.

Quan la policia va arribar amb un manyà, el senyor Pepet i el taverner de baix foren els únics testimonis autoritzats a penetrar en el pis. Van trobar-hi el cos encarcarat de Maria Bardají, la qual havia estat escanyada. Estava desplomada en una cadira de braços, amb el coll torçat com un titella desfet. La cara estava morada i botida; els ulls, esgarrifosament oberts. El pis estava en bastant ordre, llevat d’un moble, entre calaixera i canterano, que havia estat espanyat. Per la catifa de moqueta hom veia un escampall de papers escrits.

Eren les onze. A migdia en punt va arribar el jutge de guàrdia, amb el secretari i l’agutzil. També arribà el comissari de policia del barri, acompanyat d’uns quants agents.

Després de tantes emocions, al senyor Pepet Jordà li fou precís de fer un gran esforç per a decidir-se a anar a presidir, a casa seva, aquell àpat suculent que tradicionalment aplegava una taulada de fills, néts, nebots, cunyats i cosins a casa seva, en celebració de Sant Josep.