Matí de la mort
Poemes
Jordi Llavina
Dibuixos de Marta Espinach Llavina
Edicions 3i4
Tres i Quatre, S.L.
Apartat postal 134, 46182 Paterna - la Canyada (València)
tresiquatre@tresiquatre.com
www.tresiquatre.com
Maquetació: TiQ disseny
Coberta: Toni Payà
© 2015, Jordi Llavina
© dels dibuixos 2015, Marta Espinach Llavina
ISBN: 978-84-16789-28-3
Edició electrònica
Taula
Les feies mortes
Fossar fluent
Ens en anem
El riu
El camió de la serradora
Pis en venda
Una font
Els ulls de Séverine
Ermita de muntanya
Rellotge
Final d’estiu
Un dia a Conca
Epístola a una amiga
1.
2.
3.
4.
5.
Llor sec
Accidents
El condemnat
Cap de vell
Dinar de Nadal
Joan carregat de foscúries
L’expressió
Un pessebre
No assenyaleu amb el dit!
Mistos i taronges
L’últim sopar
Llavors va arribar ella
L’esperança
El poema
Alguna explicació i unes quantes endreces
A la meva mare,
a desgrat del títol
i de la matèria del llibre
Les feies mortes
Els morts amics ressusciten en tu
Umberto Saba
Totes aquestes ànimes, tantes, les feies mortes
—desferres de l’oblit, despulles del record—.
Però va haver-hi un temps en què semblaven fortes
les seves mans, i es creien mestresses d’un cor fort,
i feien com les canyes, que, a frec d’aigua, veus tortes
fins que el vent passa i tornen, tot d’una, al vell acord.
A la vinya de l’ésser, es poda les redortes
i l’arrel podereja. Eines de tall: la mort.
Totes aquestes ànimes que va velar la llum,
que ara només són pols, i pol·len groc en l’aire,
i aquell color que, al lluny, es va desfent del fum,
varen xisclar de goig i emmalaltir de febre,
van viure amor i plors. Jo avui les dreço al caire
del meu poema abans no ens colgui la tenebra.
Tens set, i beus,
però és la mort, de fet, qui beu en tu:
tu ets el seu bot, i ets el seu vi.
Tens gana, menges,
i no és sinó la mort qui menja en tu:
tu ets el seu plat, i la seva pitança.
Quan fas l’amor, també és la mort
qui viu l’instant de goig,
lluny de la seva eternitat estèril:
tu ets el seu cor, ets el seu cos,
la mort vesteix la teva pell.
I, quan recordes qui vas ser temps ha,
és sols la mort qui fa memòria.
La mort, però, no que no pot escriure.
Fossar fluent
The grave proves the child ephemeral
W. H. Auden
Ens en anem
¿Ens en anem?, preguntava la mare
als seus dos fills, a la platja, cadells
arrebossats, de cap a peus, de sorra;
i, més que una pregunta, allò era un prec,
un prec dit en veu baixa. Ara el petit
cavava amb una pala, o bé rasclava
la sorra fosca a tocar de les ones
com si llaurés un camp (i era rosada
damunt la terra, el rastre salivós),
i el gran omplia la galleda al mar
i n’abocava l’aigua feta un doll
damunt aquell ciment engrunadís
amb què s’havia de bastir el castell.
Ens en anem, tornava a dir la mare,
ja gairebé sense to de pregunta,
no gens imperativa, amb la veu blana,
com qui posa tres punts rere la frase,
i així tornava a convidar els seus fills
a acompanyar-la, car ja eren les dues
de la tarda, hora de fer un pensament,
perquè el dinar —apuntava— no es fa sol.
Encara no, deia un dels dos, i l’altre:
Un quart... Va: cinc minuts, que ja acabem.
Veig els dos nens, íntimament units
en aquell noble esforç d’alçar el fortí
dels seus dies de joia, encara sense
dolor ni hostilitats —fonaments sòlids—.
Si l’un s’encarregava del fossat
que cerclava el castell, tot ple d’una aigua
enverinada amb cocodrils famèlics
(ho proclamava així una fantasia
probablement apresa de la ràdio),
l’altre aixecava —anava compactant—
el mur massís de la muralla. Okay,
cinc minutets, concedia la mare.
I us estimàveu tant, vosaltres dos,
quan éreu nens, que ara no entenc per què
us odieu amb una força encara
superior a la d’aquell amor
amb què vau créixer a l’estiu, a la mar,
o a la tardor i l’hivern, a la ciutat.
Ens en anem, torneu a pensar avui,
talment com si ho sentíssiu de bell nou
d’aquesta boca muda de la mare,
del cos que esteu vetllant, de la memòria
i d’uns dies de llum de fa mig segle,
de la veu morta: ens en anem. I és ella
qui se n’ha anat, esclar, primer —no: el pare,
que es va morir fa divuit anys—, i us deixa
orfes i sols, atenent els amics
—cada un, els seus—, escrupolosament
donant cada un dels dos l’esquena a l’altre,
quasi dos vells que resten despullats
—amb el vestit entresuat, i, als ulls,
ulleres fosques com un antifaç—
en una sala gens hospitalària
del tanatori, a prop del camp del Barça,
ben a la vista de tothom. Penseu
—i, en això, almenys, esteu d’acord tots dos—:
«Mai de la vida haguessis existit,
germà odiat, odiós germà meu!
Poder haver alçat tot sol aquells castells,
refer el camí dels càtars a frec d’aigua!».
I ara que us veig, visiblement incòmodes,
penso en els memorables germans Pomeroy,