ÀNCORA DEL TEMPS
ANTOLOGIA DE DIETARIS ACTUALS
Joan Borja
sèrie «la unitat»
núm. 202
Amb el suport de
© dels textos 2013, els autors
© de la selecció 2013, Joan Borja
© Coberta: TiQ Disseny
Drets exclusius d’aquesta edició:
© 2015, Tres i Quatre, S.L.
Edicions 3i4 S.L.
www.tresiquatre.cat
tresiquatre@tresiquatre.cat
ISBN: 978-84-16789-04-7
Edició electrònica
ÍNDEX
Introducció
Joan Triadú
Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent (2001)
Valentí Puig
Porta incògnita (2002)
Feliu Formosa
El present vulnerable. Diari I (1973-1978) (1979)
Josep Piera
El cingle verd (1982)
Pere Gimferrer
Dietari, 1979-1980 (1981)
Raimon
Les hores guanyades (1983)
Enric Sòria
Mentre parlem. Fragments d’un dietari iniciàtic (1991)
Carme Riera
Temps d’una espera (1998)
Maig
Ramon Guillem
La cambra insomne (1992)
Oriol Bohigas
Dit o fet. Dietari de records (1992)
Enric Sòria
La lentitud del mar. Dietari, 1989-1997 (2005)
Jaume Subirana
Suomenlinna. Un llibre de notes (2000)
Toni Mollà
Espill d’insolències (2000)
Àlex Susanna
Quadern d’ombres (1999)
Miquel Pairolí
L’enigma (1999)
Joan Garí
Les hores fecundes (2002)
Guillem Simó
En aquesta part del món. Dietaris (1974-2003) (2005)
Pere Rovira
Diari sense dies 1998-2003 (2004)
Vicent Alonso
Trajecte circular (2004)
Oriol Pi de Cabanyes
A punta d’espasa (2005)
Joan Garí
Senyals de fum (2006)
Rafa Gomar
Vianant (2006)
Ferran Garcia-Oliver
El vaixell de Genseric (2007)
Enric Balaguer
La casa que vull (2009)
Introducció
Quan l’any 2007 la literatura catalana va ser la invitada d’honor en la 58a Fira del Llibre de Frankfurt, el diari espanyol El País va publicar, en el suplement Babelia, un sucós monogràfic intitulat «Viaje a la cultura catalana». S’hi establia, a partir de cent trenta-quatre enquestes a crítics i escriptors, un cànon amb els cinquanta millors llibres de la història de la literatura catalana. I, tot just després de les poesies de Marc i del Tirant de Martorell, hi feia pòdium El quadern gris, de Josep Pla. El periodista Francesc Parcerisas s’hi veia, així doncs, en el compromís d’explicar a un públic profà, a penes en mitja dotzena de ratlles, de què tractava, aproximadament, l’obra completa del palafrugellenc universal. I ho va expressar així: «La mejor prosa del siglo xx es la de Josep Pla (1897-1981). Grafómano brutal (45 volúmenes de Obra completa), escribió sobre todo y sobre nada.» L’expressió és de les que queden retingudes en la ment. D’un costat, perquè encerta a esquivar el compromís d’un encasellament impossible per al projecte creatiu de Josep Pla —que pren vida als afores de les convencions. De l’altre, perquè l’obra planiana segurament no admet una millor caracterització temàtica que la consignada pel sagaç periodista: «Sobre tot i sobre res.» Sobre la vida, exactament.
Els textos aplegats en aquesta antologia tenen en comú precisament això: una remarcable heterogeneïtat temàtica i la incompromesa llibertat per a escriure «sobre tot i sobre res»; sobre la vida quotidiana que, redimida per la vella alquímia de les paraules, esdevé objecte central d’expressió, creativitat, reflexió i seducció literària. Una particular concreció de l’art en què les rutines i les dèries culturals del dia a dia assumeixen un protagonisme sense complexos i suggereixen l’esborrament dels límits genèrics tradicionals. Són discursos, per això, que apunten al cor nu de la literatura: al diàleg decisiu entre les paraules i la vida, que més que cap altra cosa caracteritza, defineix i singularitza l’essència humana. I és que, efectivament, els textos dietarístics s’alimenten de l’experiència de cada dia; però, recíprocament, en el cas dels autors de dietaris són sovint les paraules —les paraules que teixeixen propostes literàries— les que nodreixen els dies: els omplin, els fixen, els signifiquen. I creen un seductor espai de confusió entre realitat i literatura, on la quotidianitat habilita opcions per a fruir, dins la pròpia, unes altres vides de propina.
L’escriptura i la publicació de dietaris ha estat —i és— un fenomen tan inadvertit com extraordinàriament fecund en les lletres catalanes contemporànies. Ara la crítica hi comença a parar esment amb ressenyes, reflexions, valoracions, interrogants, simposis i estudis monogràfics. La tesi doctoral que la investigadora Anna Esteve ha elaborat en la Universitat d’Alacant sobre el tema, i la subsegüent publicació El dietarisme entre dos segles (1970-2000) (reconegut amb el Premi Serra d’Or d’Estudis Literaris 2011), assenyalen un punt d’inflexió just i necessari. Però durant massa anys el dèficit d’atencions analítiques ha contrastat amb la viva proliferació dels textos: els manuals acadèmics i les programacions docents han enfocat amb més o menys encert les cares de la poesia, els perfils de la narrativa breu, la notable aventura de la novel·la, els nous camins teatrals i, fins i tot, algunes contribucions excepcionals en el camp de l’assaig. Han tendit a eludir, en canvi, l’indiscutible protagonisme que durant el segle xx —i l’inici del xxi, fins a l’actualitat— ha tingut l’anomenada literatura del jo. I particularment el dietarisme.
Tanmateix, és un fet: la literatura catalana contemporània s’ha caracteritzat i es caracteritza —entre més coses— per una curiosíssima propensió a la conjugació en primera persona; una propensió que, sovint maridada amb la poètica de la quotidianitat, s’ha demostrat particularment fèrtil en el conreu de dietaris. I això, a les tres grans àrees geogràfiques del domini lingüístic. Si a Catalunya s’hi poden esmentar els noms d’Oriol Bohigas, Ferran Canyameres, M. Aurèlia Capmany, Narcís Comadira, Miquel Desclot, Ramon Farré, J. V. Foix, Feliu Formosa, Sebastià Gasch, Gaziel, Pere Gimferrer, Rosa Leveroni, Marià Manent, Víctor Mora, Josep Maria Montaner, Miquel Pairolí, Manuel de Pedrolo, Eugeni Perea, Oriol Pi de Cabanyes, Jaume Pla, Josep Pla, Eduald Puig, Joan Puig i Ferrater, Albert Ràfols-Casamada, Montserrat Roig, Antoni Rovira i Virgili, Maurici Serrahima, Jaume Subirana, Àlex Susanna, Joan Teixidor, Joan Triadú, Vicenç Villatoro o Olga Xirinacs; a les illes Balears apareixerien els de Blai Bonet, Gabriel Janer Manila, Josep Marí, Jaume Pomar, Ponç Pons, Valentí Puig, Carme Riera o Guillem Simó; i, al País Valencià, Vicent Alonso, Enric Balaguer, Emili Boïls, Joan Fuster, Ferran Garcia Oliver, Joan Garí, Rafa Gomar, Ramon Guillem, Josep Igual, Joan M. Monjo, Ignasi Mora, Josep Piera, Raimon, Enric Sòria, Xulio-Ricardo Trigo, etc. I val a dir que aquesta propensió dietarística s’estén fins i tot a l’àmbit de la novel·la, on no pocs autors recorren a la forma del dietari per presentar i fer progressar el fil argumental. Pensem ara, sense anar més lluny, en narracions com les estudiades pel professor Joaquim Espinós en «Diaris i ficció. La forma dietarística en la narrativa catalana recent» (2007): L’adolescent de sal, de Biel Mesquida (1975); L’hora violeta, de Montserrat Roig (1980); Passions apòcrifes, de Francesc J. Bodí (1995); Espècies perdudes, de Vicent Josep Escartí (1997); La passió segons Renée Vivien, de Maria Mercè Marçal (1999); La llibreta groga, de Robert Saladrigas (2004); o La pell freda, d’Albert Sánchez-Piñol (2002).
La pregunta sembla evident: què ha propiciat el vent del dietarisme, en el singular context de la literatura catalana dels segles xx i xxi; com és que hi ha inflat tantes —i tan admirables— veles textuals? Qualsevol temptativa de resposta hauria de tenir en compte, naturalment, una enorme complexitat de factors. Però hi destacaria, sens dubte, el pes d’una sòlida tradició en prosa de no-ficció, que pren base en Eugeni d’Ors, té sens dubte en Josep Pla un pilar fonamental i troba en Joan Fuster la segona referència excepcional abans de desembocar en la important eclosió dels últims trenta o trenta-cinc anys. Són tres noms, els apuntats, que no debades apareixen amb recurrència en el textos d’aquesta antologia. I no perquè s’hi haja projectat una determinada voluntat en la tria. Que l’esperit literari de Xènius, Pla o Fuster habite aquest o aquell altre fragment de l’antologia no respon a cap càlcul concret. Però tampoc no és cap casualitat. Respon, simplement, a un fenomen evident, potser no prou reconegut ni comentat: la poderosa ascendència que aquests tres prosistes —sobretot Pla, i en segon lloc Fuster— han exercit directament o indirectament sobre els dietaristes actuals i sobre l’important fenomen literari que protagonitzen. Per expressar-ho d’alguna manera: fa l’efecte que els autors i les autores de la dietarística actual —els protagonistes d’aquesta antologia i els qui n’han quedat fora— són néts de Xènius, fills de Pla, i germans menors de Fuster. I, en qualsevol cas, també parents —més o menys pròxims— d’una gran família d’escriptors i escriptores universals que, adés sí i ara també, irrompen a la superfície dels discursos i participen en els diàlegs proposats.
Efectivament, la pluralitat de veus, el diàleg permanent —la literatura sobre literatura, el joc amé de la intertextualitat— és ben habitual en els dietaris ací considerats. La reflexió metaliterària —els llibres com a font i estímul de coneixences— proporciona sovint un contrast guspirejant a la descripció i el comentari dels petits prodigis quotidians, viscuts en present o evocats en la memòria. Al capdavall, aquests dietaris no deixen de ser una forma de la literatura del jo que implica, en tots els casos, una persona que viu, llig i escriu; un jo que entén la lectura i l’escriptura indestriablement involucrades amb l’aventura vital, de manera que el dia a dia transcrit sobre el quadern de notes és fet de converses, sensacions, amistats, paisatges, idees, pensaments, il·lusions, temences i dubtes: de l’experiència llegida i escrita tant com de la realitat directa.
En el perfil del dietarista entra, així doncs, el culte a les paraules i els dies: la plena consciència que és en la facultat del llenguatge on la condició humana fa niu; i que, per això mateix, és amb el patrimoni intangible de la llengua que es poden erigir les més excelses catedrals del pensament, la creativitat i l’expressió. Clarament dit: els autors tendeixen a creure en l’art del llenguatge i practiquen en conseqüència l’orfebreria de les paraules. Resulta curiós de constatar que, en efecte, la pràctica totalitat dels dietaristes actuals han publicat també obra poètica. Són poetes. I de vegades, fins i tot, compaginen la composició dels versos amb les anotacions del dietari, que no poques voltes se’n fa ressò. El fet hauria de meréixer, potser, més atenció per part dels teòrics de la literatura. Al cap i a la fi, dietarisme i poesia són formes de l’expressió literària molt més pròximes que no sembla a priori: en l’un i l’altra, al capdavall, trobem discursos construïts dins l’esfera del jo, que percacen formes pròpies en la representació, la conceptualització, la fixació, la interpretació i la focalització dels esdeveniments, les qualitats i les coses. Ambdós tipus de discursos, de més a més, proven de recodificar el món forjant nous relleus amb la capacitat expressiva de les paraules. I hi ha, encara, en el generós espai de les interseccions, la qüestió de la fragmentarietat. Vicent Alonso ho formula amb la claredat necessària: «Per la seua fragmentarietat, el dietari i el llibre de poemes s’assemblen més del que es reconeix habitualment.» En el dietari, com en el poemari, el corrent textual pot saltar inopinadament d’un tema a un altre, deslliurat de la tirania que les concepcions unitàries imposen al procés creatiu. I així, sense servituds a la totalitat, els versos d’un poema poden volar tan lliures i autònoms com lliure i autònoma vola l’anotació d’un dietari... El fet cert —siga com vulga— és que escriure en prosa la vida de cada dia i alhora esprémer-ne versos és una combinació estadísticament freqüent en la literatura contemporània. I per a comprovar-ho n’hi ha prou de reparar en la trajectòria de dietaristes i poetes com el citat Vicent Alonso, Miquel Desclot, Feliu Formosa, Pere Gimferrer, Rafa Gomar, Ramon Guillem, Josep Igual, Ramon Pelegero, Josep Piera, Jaume Pomar, Ponç Pons, Valentí Puig, Albert Ràfols-Casamada, Guillem Simó, Enric Sòria, Jaume Subirana, Àlex Susanna, Joan Teixidor, Xulio Ricardo Trigo, Vicenç Villatoro, Olga Xirinacs o el mateix Joan Fuster.
Ben mirat, el caràcter fragmentari del discurs dietarístic sembla adir-se perfectament amb la cultura de la postmodernitat. I resultaria per això temptador de suggerir una eventual relació entre l’auge de la producció dietarística i els hàbits de consum contemporanis, precisament caracteritzats per la fragmentarietat. L’espectacular allau de propostes que el món globalitzat ens ofereix invita a encarar la complexitat de les ofertes amb estratègies fragmentàries. En una mesura o una altra —per dir-ho així—, tendim a esdevenir tastaolletes impenitents. El zàping televisiu és un exemple paradigmàtic d’aquesta fragmentarietat. Com també la navegació per internet, passant d’una pàgina a una altra, canviant de tema, pessigant informació ara una mica d’ací, ara una mica d’allà. Els dietaris comparteixen aquesta fragmentarietat: se suggereixen al lector com un àpat a base de tapes —com un menú ricament assortit—, que permetrà al consumidor d’alternar els plats i percebre una gran diversitat de sabors.
L’antologia que ací presentem pretén precisament això: facilitar al lector una degustació representativa de les múltiples i sucoses propostes que, en el camp dels dietaris, s’han anat cuinant en la literatura catalana actual. La paleta de sabors de què partíem és —així ho volem valorar— absolutament extraordinària. I la dificultat principal ha consistit, per això, a seleccionar uns autors i deixar fora la resta; optar per uns llibres, desestimar-ne uns altres; prendre’n uns fragments concrets, sacrificar-ne molts que goludament hi hauríem volgut incorporar. Una antologia se la juga en el moment de triar. En aquest cas, tanmateix, n’hem defugit el compromís. Més ben dit: l’hem delegat. Hem renunciat al propi criteri en benefici d’una important suma de subjectivitats alienes —que és estratègia socorreguda com a succedani de l’objectivitat. Clar i ras: els autors de la present antologia són, simplement, els que van quedar més ben situats en l’enquesta sobre diaris i dietaris que el 2008 va fer el Grup de Recerca de Literatura Contemporània de la Universitat d’Alacant a partir de l’opinió de cent cinquanta crítics, escriptors i especialistes universitaris. Els principals resultats d’aquella enquesta —amb les corresponents anàlisis— van ser presentats per Anna Esteve i Dari Escandell en el V Simposi Internacional de Literatura Autobiogràfica (el novembre del 2008) i es publicaven poc després en un monogràfic de la revista L’Espill sobre «Dietaris i dietarisme». El rànquing resultant —per descomptat— només apunta inclinacions i tendències de conjunt a partir d’un seguit d’estimacions personals. Però, a falta d’un criteri millor, ha estat la referència que hem considerat en la tria de dietaris i dietaristes.
Al final, els autors i els dietaris actuals que van ser més votats són els que han acabat nodrint fragments per a la present antologia. Per ordre alfabètic d’autors: Trajecte circular, de Vicent Alonso; La casa que vull, d’Enric Balaguer; Dit i fet. Dietari de records, d’Oriol Bohigas; El present vulnerable. Diari I (1973-1978) i El somriure de l’atzar. Diari II, de Feliu Formosa; El vaixell de Genseric, de Ferran Garcia Oliver; Senyals de fum i Les hores fecundes, de Joan Garí; Dietari, 1979-1980 i Segon dietari, 1980-1982, de Pere Gimferrer; Vianant, de Rafa Gomar; La cambra insomne, de Ramon Guillem; Espill d’insolències, de Toni Mollà; L’enigma, de Miquel Pairolí; Les hores guanyades, de Raimon Pelegero; A punta d’espasa, d’Oriol Pi de Cabanyes; El cingle verd, de Josep Piera; Bosc endins i Matèria obscura, de Valentí Puig; Temps d’una espera, de Carme Riera; Diari sense dies 1998-2003, de Pere Rovira; Mentre parlem. Fragments d’un dietari iniciàtic i La lentitud del mar, d’Enric Sòria; Suomenlinna. Un llibre de notes, de Jaume Subirana; Quadern d’ombres, d’Àlex Susanna; i Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent, de Joan Triadú. Que haurien pogut ser uns altres? Perfectament. Però una cosa és clara: qualsevol tria, en el moment de planificar una antologia com aquesta, suggeriria controvèrsies tan amenes, raonades i raonables com les que —en som conscients— potser motivarà aquesta opció.
Siga com vulga, una volta focalitzats els dietaris quedava encara un segon repte: decidir quin o quins havien de ser, en cada cas, les seccions o els passatges reportats. Els dietaristes mateix, en la majoria de casos, són els qui n’han elegit els fragments reproduïts; en els altres, la decisió ha estat nostra. I un dels riscos ací consistia a manllevar, de cada obra, els moments de culminació discursiva. Perquè si retallàvem el punt dolç de cada dietari i n’ajuntàvem totes les porcions, el resultat podia ser un veritable plat de sucre, infal·liblement embafador. No n’estem del tot segurs, d’haver-ne evitat la temptació. És el lector que llija l’antologia completa qui ho haurà de jutjar. I en qualsevol cas sempre ens queda un pretext bo, i és que el tast dels dietaris que ací se serveix no deixa de tenir per objectiu de presentar, suggerir, encuriosir i vindicar les obres de què l’antologia beu. No importa que el mateix volum també acabe essent consumit amb dosis fragmentàries —un mos ací, un glop allà—, si aconsegueix estimular l’interés per aquest o aquell dietari, per un determinat autor o pel conjunt de la seua producció. El producte ja haurà valgut la pena. Perquè l’aspiració de partida no és sinó propiciar el festeig de la comunicació entre el potencial públic lector i l’excepcional nòmina de dietaristes amb què compta la literatura catalana actual. Tant de bo que els textos de l’antologia acaben insinuant i encetant camins de seducció envers les obres originals, íntegres: justament per a això pensem que, en essència, han de servir aquesta mena de publicacions.
Si d’una cosa estem convençuts és que, lluny del paper accidental, subordinat i secundari que tradicionalment s’ha atribuït als diaris i dietaris —i als textos autobiogràfics en general—, l’activitat dietarística contemporània ha generat i continua generant espais i propostes expressives que mereixen un protagonisme incontrovertit en l’actual paisatge de les lletres catalanes. Creuem instintivament els dits perquè aquesta antologia contribuïsca a l’increment d’atencions i consideracions crítiques. Volem pensar que la pot fer, tal contribució, perquè posats l’un rere l’altre els fragments seleccionats resulta impossible de no observar la riquíssima diversitat de formes, personalitats, temes, estils, recursos, estratègies i delicades fantasies que es despleguen en l’univers dietarístic actual. S’hi pot documentar, per exemple, una completa gamma de matisos en la implicació del jo: des dels casos en què el discurs orbita al voltant d’un jo que hi exerceix de poderós centre gravitatori, fins als extrems en què aquest jo s’esborra quasi per complet i esdevé una mera referència llunyana, oculta, inescrutable.
Alain Girard, en un vell treball de l’any 1963, proposava de diferenciar entre diaris (on predomina l’afectivitat i on l’autor parla de la vida quotidiana) i dietaris (on es destaca el contingut intel·lectual i una reflexió més intemporal). Anna Caballé comentava sobre la qüestió: «En el diario íntimo esa mirada está más atenta a explicarse uno mismo y suele resultar por ello reiterativa y quebrada, mientras que en el dietario prevalece la invención literaria, el artificio, la voluntad de construir un discurso homogéneo, anclado, decíamos, en referencias culturales y estéticas.» Tanmateix, Enric Balaguer, en un treball del 1999 sobre «Diaris i dietaris. Una ullada a la producció més recent», ja posava en quarantena —i amb raons— aquesta suposada dicotomia: «Com a polaritats, la distribució en diaris i dietaris és evident que respon a una pràctica d’escriptura real. No obstant açò, sense desdenyar el que aporta d’interessant i útil aquesta distinció, l’escriptura dels dietaris es presenta, sovint, amb la cavil·lositat de zones intermèdies més que no tant en les polaritats. És més usual l’hibridisme que l’adscripció taxativa al diari o dietari en termes de Girard. Per un altre costat, en la literatura catalana l’ús dels termes és prou aleatori.»
Aquesta aleatorietat és la que, efectivament, s’ha acabat imposant. I tant en registres col·loquials com en textos especialitzats finalment fem servir indistintament les denominacions diari i dietari. Això fins al punt que, si ateníem la dicotomia que Girard i Caballé (entre molts altres) proposaven, el Diari de Fuster hauria constituït, ben paradoxalment, un paradigma de dietari, per tal com s’hi destaquen les reflexions més intemporals, de caire intel·lectual (on el jo queda quasi sempre relegat a la simple assumpció del discurs i s’eviten els elements afectius, personals, quotidians, íntims): és el pol on podríem situar també —i ben clarament— els diaris de J. V. Foix, Pere Gimferrer o Oriol Pi de Cabanyes. Amb tot i això, els textos aplegats en l’antologia corroboren l’observació de Balaguer: és normalment entre aquest pol i el contrari —el de l’atenció al jo íntim i les seues circumstàncies que trobem en diaris com els d’Amiel, Mansfield, Nin, Pavese o Gide— on es produeixen les més diverses formes d’hibridisme.
Anna Esteve, en el treball que adés esmentàvem, apuntava que «els dietaris que es publiquen a partir dels anys setanta si comparteixen algun tret és precisament aquest: la pretensió literària, la qualitat estètica. Són, quasi tots, dietaris d’escriptor que restringeixen l’expressió íntima i s’ancoren de ple en el terreny literari, des d’on apunten diferents dreceres i tendències». I parla, així, d’una «baixa proporció d’intimitat en els dietaris catalans contemporanis». Fóra interessantíssim d’indagar les causes per les quals el dietarisme català actual és deficitari en «complicitat voyerística» —com també ho fóra aclarir per què hi ha un predomini aclaparador d’homes: Maria Aurèlia Capmany, Olga Xirinacs, Montserrat Roig i Carme Riera hi són veritables excepcions. Però no és ací segurament el lloc oportú per a sospesar quina ha estat, en això, la incidència del particular context cultural de la postguerra i la transició; com hi ha influït el fet de tractar-se d’una cultura minoritzada amb un important solatge històric i una decidida aspiració de normalització; fins quin punt hi pesen els models i l’ascendència de Josep Pla i Joan Fuster, etc. Ens hem d’acontentar, per això, a expressar simplement el nostre acord amb l’autora quan judica: «Com sempre, la virtut és al bell mig. Per això solen ser més atractives les obres que proporcionen alè de vida i de literatura en dosis ben compassades.» I a fer notar que la major part dels dietaris d’aquesta antologia se situen precisament en aquest virtuós espai d’equilibris en què la vida i la literatura comparteixen alé.
Diaris o dietaris? Íntims? Estètics i culturals? «Dietari fals? Dietari ver? Extern o bé intern?», s’interrogava Pere Gimferrer. I de seguida es contestava: «Els qui escrivim un dietari sabem que això té tant de risc i tanta d’ambigüitat i tanta de seducció i tantes de defallences com tota la literatura. O com la vida.» La veritat és que fa de mal establir tipologies, classificacions, caracteritzacions i taxonomies dins l’àmbit del dietarisme. Al capdavall, la gènesi dels diaris o dietaris actuals és alhora una causa i una conseqüència de la dissolució de les fronteres genèriques. Fa la impressió que la recerca de noves propostes creatives i comunicatives invita a indagar possibilitats expressives entre els límits de les formes tradicionals; i, al mateix temps, l’exploració —i l’explotació— d’aquests espais intersticials els va eixamplant fins a l’esborrament de límits. Així sembla entendre-ho Eloi Grasset quan afirma que «el dietari i la seva inclusió en l’imaginari dels gèneres literaris representa un dels detonants per a l’explosió de la noció mateixa de gènere literari». Per això conclou: «El dietari esborra els gèneres.» I dedueix com a corol·lari que «hem d’aprendre a buscar la literatura en un altre lloc, més enllà dels gèneres».
Disquisicions teòriques al marge, el lector o la lectora de dietaris —fóra interessant d’assajar-ne un perfil a partir de dades empíriques— esdevé de seguida còmplice d’una absoluta llibertat comunicativa si accepta el pacte de lectura que la forma del dietari proposa. Perquè el discurs dietarístic legitima la presentació del pensament en un estadi aparentment nu, senzill, directe, natural, espontani, sense maquillatges, entre bastidors... És l’art verbal en brut, sense lligams ni compromisos: literatura en estat pur. La paraula emancipada, directament parada sobre el paper, sense restriccions ni intermediacions. No al servei d’una trama argumental, ni encotillada per la mètrica i la rima dels versos, ni captiva d’estereotips genèrics. Franca, desimbolta; sense afectacions, cadenes ni impostacions. És allò que explicava Fuster: «Els llibres han de construir-se d’acord amb unes exigències concretes, segons la clientela els demana. En el “diari” no existeix res de tot això. Hi ha una llibertat prèvia. És una manera d’escriure “d’anar per casa”: l’escriptura en samarreta, si puc dir-ho així.»
Tot s’hi val, a priori, en aquesta «escriptura en samarreta» que és el diari. Si més no, confiem que aquesta antologia servirà per a mostrar la diversitat de formes, estils, estratègies i enginys que els autors de dietaris poden fer servir en el moment de proposar i construir ponts de comunicació. Fet i fet, l’únic requisit d’un dietari és la datació: l’estructuració dels fragments textuals segons la lògica del calendari; l’adscripció de les observacions i les reflexions al referent de les jornades. I encara encara. Perquè, tal com conclou un estudi de Dolors Madrenas i Joan M. Ribera publicat en L’Espill núm. 30, «cada vegada són menys els dietaris que utilitzen la forma datada com a estructura». Després de tot, el paradoxal sintagma diari sense dates té una certa i contrastable tradició en la literatura catalana. Puig i Ferreter ja escrivia en les seues Ressonàncies: «D’aquí el seu caràcter dispers o de notes vàries, o diari sense dates. Diari de pensament més que no pas de fets, o de sentiments o de coses succeïdes»; Núria Serrahima elegia precisament aquest sintagma per al títol del seu Diari sense dates (1990), i un títol molt semblant triava Pere Rovira per al seu Diari sense dies 1998-2003 (2004); de Feliu Formosa és el capítol «Diari sense dates» en El present vulnerable (1979); i «Diari sense dates» és també un dels contes publicats per Víctor Mora en El cafè dels homes tristos (1966).
De manera que ni tan sols la datació no és preceptiva en els diaris. Una simple successió de fragments textuals pot ser considerada com a dietari sempre que s’hi propose el corresponent pacte de lectura, amb l’única condició que aquest pacte ha de quedar certificat per l’arrelament del text al temps històric de l’escriptura. L’ancoratge temporal n’és, per tant, l’únic criteri. Perquè comptat i debatut, els diaris no són sinó —en fórmula encunyada per Anna Esteve— «l’escriptura d’un jo en el temps»: textos que progressen seguint una determinada cadència del calendari; paraules vinclades als dies que jalonen la vida. Precisament aquest desenvolupament del discurs dietarístic seguint el flux cronològic és el que ha servit per a ordenar els fragments que integren el present volum. Com en un dietari més —un gran diari coral—, el viatge proposat al lector en aquest aplec antològic discorre d’acord amb la lògica dels almanacs. I el resultat final té, si més no, el valor d’oferir una nova visió panoràmica i calidoscòpica sobre mig segle d’històries personals, avatars polítics, iniciatives culturals, agitacions ideològiques, dinàmiques institucionals, avanços científics, conquestes morals, passions concretes i petits miracles quotidians. Amb tants estils i tantes concrecions formals com autors hi ha. Però amb la característica comuna de fer servir el dietari com a nou vehicle formal per a assolir uns fins estètics determinats.
Al cap i a la fi, es tracta de literatura; de fer literatura: de percaçar formes de l’expressió i la creativitat enllà dels gèneres convencionals. D’esponjar i ampliar l’experiència amb l’art de les paraules. Significar, enriquir i compartir la memòria dels dies: els instants viscuts, els records, l’enyorança; les persones estimades, conegudes, saludades; els fets anecdòtics; les vivències remotes i immediates; els episodis de l’actualitat social; els vicis, les virtuts, els hàbits, els costums; la geografia dels sentiments i les emocions; les frustracions i les grans commocions; els colors, les textures, els sabors; les pel·lícules, les escultures, els edificis, els llibres, els espectacles, la música; els paisatges i les angoixes; els delits i les quimeres. La literatura, àncora del temps. Llegir i escriure sobre tot i sobre res: sobre la vida, exactament.