EL PERIODISME DESPRÉS DE TWITTER
NOTES PER A REPENSAR UN OFICI
Albert Sáez
sèrie «la unitat»
núm. 204
Aquesta obra va obtenir el premi Joan Fuster d’assaig dels XVIII Premis Octubre, l’any 2014.
Formaven el jurat: Joan B. Culla, Rosa Solbes i Pau Viciano
Amb el suport de
© 2015, Albert Sáez
© Disseny: Enric Satué
© Coberta: kromkrathog - Fotolia.com
Drets exclusius d’aquesta edició:
© 2015, Tres i Quatre, S.L.
Edicions 3i4 S.L.
www.tresiquatre.cat
tresiquatre@tresiquatre.cat
ISBN: 978-84-16789-08-5
Edició electrònica
TAULA
1. INSTANTS D’INCERTESA
Periodisme i xarxes socials
2. DE LA IL·LUSTRACIÓ A LA POSTMODERNITAT
Canvi d’època?
El caos del ‘timeline’
Periodisme de marca blanca
Democràcia sense mediadors
3. LA CONVERSA DIGITAL
La condició periodística
Baixar del pedestal periodístic
De la conversa a la comunitat
4. NI IMPRESSORS NI CERCADORS
El preu de la informació
Barbaritats i errors en la convergència
El negoci del periodisme
Una mentalitat multiplataforma
Nous models de negoci
Un nou ecosistema informatiu
Molts fracassos i algun èxit
Comunitats de sentit
5. UN CAOS LEGAL
La Societat de la Informació
El marc regulador europeu
6. LA NOTÍCIA COM A PRODUCTE
L’algoritme del públic
L’estil periodístic
7. LA IMPOSSIBLE SOCIETAT DE LA INFORMACIÓ
8. CONCLUSIONS
9. BIBLIOGRAFIA
1. INSTANTS D’INCERTESA
Una nit de l’estiu del 2012 vaig assistir a la xarxa social Twitter a un fet que em va canviar la perspectiva. Com cada dia, el director d’El Periódico de Catalunya, Enric Hernàndez, va compartir la portada de l’endemà amb els seus seguidors. El titular principal deia: «La guia mangui de Barcelona», i descrivia un document elaborat per agents dels Mossos d’Esquadra sobre els col·lectius que delinqueixen a la ciutat de Barcelona. Eren quarts d’una de la matinada i Hernàndez va mantenir un intens debat amb els seus seguidors. El resultat van ser alguns canvis en els segons elements de titulació de la notícia principal de la portada després de les queixes de la gent que considerava que tot plegat tenia un enfocament xenòfob. No entrarem en el fons de la qüestió, però sí en el fet. Trenta, vint, deu, cinc anys abans hauria estat impossible aquella escena, aquell intercanvi de matinada entre director i lectors fins a fer una portada nova «entre tots». Aquell dia vaig entendre que la irrupció de les xarxes socials no era una anècdota pel periodisme, sinó que el sacsejava de dalt a baix, i vaig voler començar a pensar en quin sentit ho feia.
A la segona dècada del segle XXI, el periodisme viu moments d’incertesa: un estat anímic que s’empelta en una crisi econòmica general, la primera de caire global segons la majoria dels experts i la més greu des del 1929. Però s’agreuja perquè ha posat en evidència problemes de l’activitat periodística que havien quedat ocults durant la bonança econòmica. I es fa gairebé insofrible quan es detecten símptomes de decadència definitiva en el sentit que després d’aquesta crisi no solament hauran desaparegut alguns mitjans informatius i algunes empreses, sinó que hi ha la possibilitat que en el pròxim cicle econòmic desaparegui l’ofici del periodisme com l’hem conegut fins ara.
L’impacte de la crisi econòmica en el món del periodisme és ben evident. Des del 2008 fins a l’estiu del 2014, segons dades de la Federació d’Associacions de la Premsa, FAPE, a tot l’Estat espanyol s’han destruït 11.145 llocs de treball en aquest sector, després de tancar un centenar d’empreses. Importants grups de comunicació que tenien el periodisme com a base de l’activitat han estat intervinguts de facto per entitats financeres; és el cas de Prisa, Unidad Editorial i Zeta. D’altres grups estan sota sospita respecte a les seves veritables fonts de finançament, com ara Godó i Hermes. La majoria dels diaris d’informació general han tramitat en els últims exercicis expedients de regulació d’ocupació (ERO). La situació empresarial del periodisme passa per un dels pitjors moments des de la recuperació de la democràcia. I es repeteix sistemàticament a la resta d’Europa i als Estats Units. L’estiu del 2013, per exemple, es va vendre el mític The Washington Post al propietari d’Amazon per només 180 milions d’euros. El sector de la informació ha estat, per tant, una de les víctimes més importants de la primera crisi global, juntament amb l’economia financera, la construcció i l’automoció. No és una simple coincidència que el periodisme tingui aquests companys de viatge en la seva agonia econòmica.
Els problemes derivats de l’enfonsament de la inversió publicitària i la davallada de vendes d’exemplars i de quotes d’audiència han posat en evidència alguns ous de serp que el periodisme havia incubat en la primera dècada del segle XXI. En el cas dels mitjans informatius, per exemple, la crisi financera ha deixat sense efecte els miratges que havien inventat les empreses per maquillar els seus comptes de resultats amb ingressos desvinculats de la connexió amb el públic: les anomenades vendes en bloc, les promocions o vendes encobertes, en el cas de la premsa, i la venda a l’engròs de punts d’audiència, en el cas de la ràdio i la televisió.
En el primer cas es tractava d’una reacció estúpida a la proliferació dels diaris gratuïts i consistia a intercanviar amb les grans empreses de la febre d’or un tracte informatiu favorable (especialment amb les que cotitzaven a la borsa) per la compra de milers d’exemplars a preu de cost que es distribuïen gratuïtament en establiments bancaris, empreses de transport, poliesportius municipals o edificis oficials, en el millor dels casos. En el pitjor, es llençaven als vorals d’alguns polígons industrials prop de les rotatives. Amb aquest sistema, alguns diaris van aconseguir en el canvi de segle de mantenir un creixement artificial de difusió i d’audiència fins a equiparar-lo amb el creixement generalitzat de l’economia. D’aquesta manera, captaven recursos entre els anunciants que vivien èpoques daurades —com les immobiliàries, els bancs o els fabricants d’automòbils— i que invertien quantitats milionàries en publicitat sense justificar-ne gaire l’eficàcia atès el bon moment dels seus comptes de resultats. Però en l’operació els diaris no sumaven ni un lector. I encara menys cap comprador. Dels subscriptors, val més no parlar-ne.
Un fenomen similar es va repetir en el cas de les promocions. Aquesta pràctica va començar en la dècada dels noranta del segle XX com un reclam dels nous diaris per a robar lectors als diaris que ja existien. La primera ocurrència la va tenir un diari editat a Madrid, El Sol. Era una aventura periodística capitanejada per l’editorial Anaya, un dels gegants de la indústria dels llibres de text. Se’ls va ocórrer de regalar un llibre cada dia juntament amb el diari. Al darrere n’hi van arribar altres com El Observador de Barcelona —inspirat per Lluís Prenafeta—, que van apujar l’aposta regalant vídeos. I després, a la defensiva, hi van entrar els diaris ja consolidats, com ara El Periódico amb el seu famós Trivial o La Vanguardia amb tota mena d’enciclopèdies multimèdia. Aquesta primera fase de l’invent va resultar insostenible. Els diaris nous van tancar. L’únic coetani d’El Sol i El Observador que va sobreviure va ser El Mundo que, mentre els altres regalaven de tot, es dedicava a produir informació, amb més o menys rigor, o a fer caure governs, amb més o menys pudor. Però la llavor ja havia estat posada i els flamants departaments de promocions dels diaris es van haver de reinventar seguint aquella vella màxima que l’òrgan crea la funció. I de regalar van passar a vendre. Primer van ser productes culturals que els grups de comunicació propietaris dels diaris tenien en estoc, o simplement saldos d’empreses editorials i de distribuïdores cinematogràfiques. Al preu del diari s’hi sumava una quantitat i s’hi adjuntava un llibre o una pel·lícula. Normalment eren productes culturals fora de catàleg i lliures de drets, de manera que el sobrepreu corresponia al cost de la còpia, generalment en paper dolent, després en cintes de vídeo de baixa qualitat i finalment en DVD. No hi ha cap estudi que hagi verificat quants d’aquests llibres i d’aquestes cintes van ser efectivament consumits, però en els pisos Ikea van passar a tenir la funció decorativa que tenien les enciclopèdies de Planeta o de Salvat en els pisos del porciolisme. Com més potent era un grup, més negoci feia. Prisa, per exemple, que s’havia desplegat en el món editorial, cinematogràfic i audiovisual, controlava la cadena d’explotació d’aquesta mena d’artefactes de la cultura popular des del principi fins al final, des que premiava un autor a través d’Alfaguara fins que en venia milers d’exemplars amb El País del diumenge; des que comprava els drets d’una pel·lícula de Woody Allen fins que la passava per televisió i en venia milers de DVD amb el seu setmanari en color. Una sàvia política d’amortització dels costos en la gestió dels drets i una política de sinergia editorial van fer que, per exemple, en l’exercici del 2003 més d’un 90% dels beneficis del diari El País provinguessin dels ingressos de les promocions. La informació no va ser negoci ni encara menys la publicitat que l’acompanyava. El diari va esdevenir en aquells anys una plataforma de prescripció cultural i de distribució logística de les seves promocions, de manera que, per als consumidors professionals de les promocions, el diari era un regal que li feien amb el llibre o amb el DVD que anhelava per omplir la prestatgeria de casa.
Aquest era ja un camí sense retorn. Quan tot Catalunya i tot Espanya ja tenien les prestatgeries plenes i la consciència tranquil·la d’haver augmentat artificialment les estadístiques dels consums culturals, van arribar els cupons, tot coincidint amb l’eclosió de l’economia xinesa. Atès que l’oferta de llibres i pel·lícules havia esgotat la capacitat de demanda dels professionals de les promocions, els departaments corresponents van explorar la tercera dimensió: els cupons. Es tractava de vendre qualsevol mena d’andròmina, des de coberteries fins a pilotes de futbol amb la signatura dels jugadors del Barça, a força d’obligar els compradors de diaris a retallar uns cupons que s’estampaven a la portada o al llom de cada exemplar. Com en el cas de la «lejía Conejo» dels anys setanta del segle passat, amb els cupons s’omplia una llibreta que es bescanviava pels presumptes ganivets de Ferran Adrià en alguna cadena de supermercats. Era, deien, el paradigma de la globalització, de les estratègies de màrqueting encreuat i el zenit de les aliances win to win aplicades al negoci periodístic. Els ganivets es dissenyaven a Europa, es fabricaven a la Xina i es recollien en un supermercat, a canvi de la llibreta de cupons que facilitava el diari. Només calia generar una massa crítica suficient (sic) per consignar un contenidor i portar els ganivets amb vaixell, atès que aquest era el cost fix més arriscat. El xef que avalava els ganivets ho feia a canvi de quatre calerons i un parell de portades quan es donaven les estrelles Michelin. La campanya de publicitat es feia amb intercanvi amb les televisions i ràdios del mateix grup. El supermercat obtenia un suculent descompte quan contractava un anunci. I l’objectiu final era cobrir despeses, perquè els cupons ja donaven l’autèntic benefici en forma d’augment sostingut de la difusió. Els ganivets en qüestió no tallaven ni la crema catalana, però això tant se valia. Perquè després venien les vaixelles, tota mena d’objectes amb l’escut del Barça, les copes signades per Dalí, etc. No cal fer un detall exhaustiu de la mena de coses que els diaris van arribar a vendre amb cupons. Només cal explicar la confessió d’un alt executiu d’un diari català: arreplegant totes les promocions per cupons dels seu mitjà havia aconseguit equipar tot un apartament de platja per a la seva filla, amb adaptador de TDT i reproductor de DVD inclosos.
A partir del 2008, la crisi econòmica va posar fi a la rendibilitat econòmica d’aquestes pràctiques. El rei periodístic va descobrir que anava despullat perquè ni les vendes en bloc ni les promocions no havien reportat un augment significatiu de la massa regular de compradors i de lectors. De sobte, les empreses de serveis o les immobiliàries van deixar d’estar disposades a comprar centenars de milers d’exemplars de diaris per esgotar un pressupost multimilionari de publicitat. I els professionals de l’adquisició de les promocions van passar a allargar les cues de l’atur. Aleshores va surar la veritat de la situació del periodisme, quan es va constatar que durant la darrera etapa de creixement econòmic les empreses havien seguit una estratègia autodestructiva perquè havien fet perdre valor a la informació i havien deixat de considerar-la l’actiu fonamental del negoci. D’aquesta manera és com, a principi del segle XXI, quan la resta del sistema econòmic els havia fallat, no tenien prou força per a resistir i es demanaven si en tindrien per a remuntar. El periodisme havia reproduït aquest model dels diaris a la ràdio i a la televisió, de manera que la crisi afectava el conjunt dels mitjans informatius.
La debilitat del periodisme actual és empresarial i econòmica. Però té una dimensió ontològica. La crisi global ha revelat les febleses de la darrera dècada i ha obert la capsa de Pandora. Les empreses periodístiques ja no noten l’escalf dels seus lectors. La seva activitat ha caigut exponencialment perquè sense lectors no hi ha anuncis. I sense anuncis ni lectors no hi ha ingressos. Ni, encara menys, marge de benefici. La translació interna d’aquesta incertesa s’ha plasmat de maneres diverses: des de l’acomiadament massiu dels periodistes fins a la hipertròfia dels espais de participació dels lectors. Es tracta d’un sil·logisme en estat pur: les empreses periodístiques no van invertir ni un euro en la millora dels seus continguts, sinó que van confiar en les vendes en bloc i en les promocions per captar els beneficis del cicle econòmic expansiu. Però quan arriba la recessió donen la culpa als continguts de la pèrdua de connexió amb el públic. Curiós, si més no.
La caiguda d’inversió publicitària entre el 2008 i el 2013 ha comportat un retorn de les empreses periodístiques a la publicació de continguts en forma de reclams publicitaris. Són aquells «remitidos» de la dècada del 1920 que van néixer quan els publicistes no havien ideat el concepte de campanya. Companyies d’aviació que patrocinen rutes turístiques o entrevistes amb consellers d’Economia a canvi d’aprovacions d’ERO. Com que els diaris no convoquen prou lectors a través de la qualitat de la informació que donen, per contractar espais als anunciants els intenten vendre directament els continguts informatius. I pensen que els lectors tornaran a comprar gat per llebre com en el cas de les promocions.
La segona expressió de la decadència del periodisme com a activitat econòmica té també una dimensió professional i compta amb l’entusiasme d’algunes redaccions. És l’anomenat «periodisme ciutadà». La base teòrica de l’invent és molt senzilla. Les noves tecnologies permeten que siguin els mateixos protagonistes dels fets els qui els facin públics. Sense intermediaris. Sense interferències, diuen alguns, dels poders fàctics que controlen les empreses periodístiques per la via de la inversió publicitària. No cal ser un professional del periodisme per a explicar un fet. Ho poden fer els qui l’han presenciat o els qui l’han organitzat. Ja no calen escribes perquè qualsevol pot fer un blog a internet o enviar les imatges de qualsevol tragèdia. Alguns periodistes s’enlluernen amb aquesta mena de refundació del periodisme per venjar-se dels reclams publicitaris que els obliguen a posar en pàgina les empreses. Els teòrics de la conspiració hi veuen una via d’emancipació de les trames que tenien el monopoli de la informació. I les empreses hi veuen una manera d’abaratir la producció dels continguts. Somnien nous grans negocis amb diaris electrònics fets a base de notes de premsa o de notes d’agència amanides amb comentaris, fotos i vídeos tramesos gratuïtament pel públic o per les empreses que generaran centenars de milers de pàgines vistes que, algun dia, reportaran milions d’euros d’ingressos publicitaris. De nou, un menyspreu absolut pels continguts. És allò que en diuen un nou model de negoci. Però no estem segurs que sigui tan nou i encara menys que sigui negoci.
De les incerteses que genera la crisi del periodisme actual neix el títol d’aquest treball. El periodisme després de Twitter reuneix una sèrie de notes per a repensar un dels oficis més bonics del món: el de periodista. Mirar, explicar i interpretar, tres senzilles habilitats que fa qualsevol persona des de ben petita però que des del segle XVI alguns tenen el privilegi de poder practicar en veu alta, adreçant-se als qui no coneixen i que, a més, des de la segona part del segle XX, els ha permès de guanyar-se dignament la vida. Diem «després de Twitter» per sintetitzar que la crisi del model empresarial periodístic com a activitat econòmica ha coincidit amb un canvi d’hàbits socials en el consum de la informació. Una hipotètica nova època, un probable nou paradigma que, entre altres coses, utilitza la tecnologia per comunicar-se massivament des de qualsevol punt del planeta amb una tauleta intel·ligent connectada a una xarxa de telecomunicacions. La penetració d’aquesta forma de viure i d’informar-se entre les generacions de menys de quaranta anys dels països desenvolupats fa preveure que, quan s’acabi la crisi, el periodisme no serà com era abans. I amb aquesta perspectiva volem preguntar-nos si la seva existència encara tindrà sentit. El periodisme és una realitat històrica i, per tant, de la mateixa manera que un dia va aparèixer, un altre pot desaparèixer. Pretenem treure-hi totes les capes que s’hi han superposat per comprovar si el nucli encara perdura. Volem, en definitiva, resseguir-ne la història fins a trobar-ne els orígens i tornar a començar per veure si reprendrà el rumb.
Periodisme i xarxes socials
Tot i que la durada, intensitat i profunditat de la crisi econòmica general ens distorsiona la mirada, ningú no dubta que l’exercici del periodisme viu una transformació important que alguns arriben a considerar substancial. Les actituds dels professionals i del conjunt de la societat estan, ara per ara, força polaritzades. Gairebé ens serviria la simplificació que va fer Umberto Eco als anys seixanta del segle passat, quan va identificar dues grans posicions davant l’esclat de la cultura de masses (còmic, televisió, música pop, etc.): els apocalíptics, que hi veien la fi de la cultura occidental, i els integrats, que consideraven aquell fenomen la culminació del procés de democratització en l’àmbit de l’art i la creació.
Quan es mira el periodisme des de les xarxes socials —aquest entramat organitzat a través de la connectivitat mòbil, resultat de la suma d’internet i els telèfons intel·ligents—, les posicions acostumen a respondre als grans paradigmes del pensament actual que defineix Tzvetan Todorov[1] en el seu últim llibre. Trobem, d’una banda, la postura messiànica, la dels qui veuen en les noves xarxes socials l’instrument definitiu per a emancipar la informació del jou dels mitjans de comunicació de masses i, sobretot, de les seves empreses. Són els qui consideren que la informació a mans dels mitjans de comunicació ha estat tradicionalment manipulada al servei de les classes dominants (sic), del poder polític i de les elits intel·lectuals. Les xarxes i la possibilitat que ofereixen de desvincular la difusió massiva d’informació de l’activitat empresarial dels mitjans (això que Manuel Castells anomena «autocomunicació de masses») són vistes com un pas més en el democratització de la informació que ara ja no és segrestada pels qui controlen la tecnologia i el capital, sinó que ha tornat a mans del poble, emancipat i apoderat.
L’altra cara de la moneda dels messiànics són els neoliberals, els qui consideren que les xarxes socials alliberen els mitjans de comunicació de la càrrega dels periodistes professionals i dels costos de la seva feina. El paradigma d’aquests nous negocis de la comunicació són empreses com Facebook: 900 milions d’usuaris, valor de sortida a la borsa de 82.000 milions d’euros (els primers tres mesos de cotització va perdre el 38%), 3.000 treballadors, facturació de 3.700 milions i beneficis de 1.000 milions. Facebook és un mitjà de comunicació que es presenta com a plataforma «tecnològica» perquè els seus usuaris intercanviïn continguts i esdevé alternativa com a mitjà d’informació i com a suport publicitari a les empreses tradicionals de comunicació. Els costos es concentren en la tecnologia i en el màrqueting, mentre que la publicitat es ven al cèntim i fragmentada.
Informació sense mitjans i informació sense periodistes es troben, com dèiem, en la cruïlla de l’anomenat «periodisme ciutadà». No és l’únic cas en què messiànics i neoliberals coincideixen des de punts de partida en aparença radicalment oposats. Sigui com sigui, el periodisme s’ha de pensar avui —professionalment i empresarialment— des d’una realitat molt més complexa que aquestes posicions extremistes: els mitjans de comunicació de masses (empreses i professionals) han perdut el monopoli de la informació en aquelles regions del planeta i en aquelles franges d’edat amb alta penetració de les xarxes socials. Això n’ha fet disminuir la capacitat de generar ingressos per la venda de continguts o de publicitat a partir de l’acumulació de grans audiències i ha fet baixar la retribució tant del treball com del capital invertit. Si ho mirem amb detall, aquest procés no ha començat amb les xarxes socials, sinó molt abans, però la tecnologia digital l’ha accelerat exponencialment. La manera de fer periodisme, doncs, s’ha de repensar, sense messianismes ni pulsions ultraliberals. Un camí possible és buscar-ne el sentit en el moment en què apareix. Ara per ara, ni el públic troba raons per a consumir informació de pagament als mitjans de comunicació ni els anunciants motius per a invertir-hi. Ho intentem.
Notes:
[1] Todorov, T. 2012. Los enemigos íntimos de la democracia. Barcelona. Galaxia Gutenberg.