reading

Direcció de la col·lecció: Laia Climent, Universitat Jaume I

Comitè científic:

Cèlia Amorós (Universidad Nacional de Educación a Distancia)

Antònia Cabanilles (Universitat de València)

Carles Cortés (Universitat d’Alacant)

M. Àngels Francés (Universitat d’Alacant)

Montserrat Palau (Universitat Rovira i Virgili de Tarragona

Antònia Ramon Villalonga (Universitat Lumière – Lyon 2)

Elisabeth Russell (Universitat Rovira i Virgili de Tarragona)

Isabel Segura (Institut Interuniversitari d’Estudis de Dones i Gènere)

Apartat postal 134

46182 Paterna - la Canyada

Disseny: Enric Satué

Imatge de coberta: Clotilde Cerdà i Bosch a tres anys

ISBN: 978-84-16789-11-5

Edició electrònica

I. D’UN BELL ÀLBUM

En un bell àlbum, d’espectaculars cobertes de seda vermella, decorades amb diversos motius daurats, es conserven episodis d’una vida, petits fragments d’una intensa vida, que ha volgut ser comprimida en l’espai d’unes pàgines, un espai sempre limitat. Però la vida d’Esmeralda Cervantes ha esbotzat la bella enquadernació del volum i ha sortit de mare, del llibre. El llom ha saltat esqueixat per la continuada pressió dels centenars de fulls sobre els quals algú, pacientment, molt probablement Clotilde Cerdà mateix, va anar enganxant amb cola els fragments d’una vida, la seva vida, que no cabia en un àlbum, en un volum.

L’àlbum va ser adquirit per la Biblioteca de Catalunya ara fa més de deu anys a un antiquari de la ciutat de Naumburg.

Què hi feia el fons més important, pràcticament l’únic, d’Esmeralda Cervantes - Clotilde Cerdà a Alemanya? En aquell moment no ho sabíem. Ara ho podem intuir. Sigui com sigui, el fet important és que ja és a la Biblioteca de Catalunya.

Hem triat l’àlbum com a font bàsica de la nostra narració perquè és una mena d’autobiografia d’Esmeralda Cervantes que Clotilde Cerdà ha volgut deixar per a la posteritat, una Esmeralda Cervantes que és ella, però, alhora, tampoc no és ben bé ella. És el personatge públic que va voler construir.

L’àlbum conforma un relat de la vida d’Esmeralda Cervantes que ordena, classifica alguns episodis i algunes de les relacions de la seva vida. El contingut revela el que socialment és reconegut en l’època per a configurar identitats, una identitat que Esmeralda Cervantes vol restringir, bàsicament, al vessant professional.

Podríem convenir amb Philippe Lejeune, transcrit per Anna Maria Guasch (2009, p. 17), que tota autobiografia denota la voluntat de recuperar i de construir la mirada de l’altre sobre una mateixa. Diríem que l’àlbum que ens ocupa es construeix amb voluntat narrativa, tal com ja hem dit, per ser llegida Esmeralda Cervantes, en cap cas Clotilde Cerdà. Aquesta, que amb tanta cura va anar teixint el personatge públic Esmeralda Cervantes, vol quedar amagada rere les lluentors de l’arpista, de la pedagoga, de la benefactora.

Clotilde Cerdà sap, per l’experiència que ha observat en la trajectòria vital del seu pare, la tendència a l’oblit de la societat catalana i barcelonina, en particular. En definitiva, sap la mala memòria, la desmemòria envers aquelles persones que no formen part de les classes hegemòniques, que ignora creacions i aportacions fetes al marge dels seus interessos. El model de ciutat dissenyat per Ildefons Cerdà mai no va comptar amb el suport de les classes dirigents barcelonines i, des del moment que fou aprovat pel govern de l’estat espanyol, va ser desvirtuat. Paradoxalment, l’aposta de l’ajuntament barceloní va ser per un projecte de ciutat radial, centralista, en un moment en què es renegociaven amb Madrid les relacions entre l’anomenat centre i les perifèries per posar límits a l’estructura centralista de l’estat, que ignorava les diversitats socials, econòmiques, polítiques i culturals.

Ildefons Cerdà també va escriure un diari, després dels fets narrats, a partir de les notes que en el curs de la seva vida havia recollit. El diari, els diaris d’Ildefons Cerdà, van ser escrits quan l’enginyer, un cop aprovat el seu pla d’Eixample, presenciava els primers símptomes del desvirtuament amb què s’executava. Ildefons Cerdà va voler fer una narració detallada de la seva vida professional: estudis, viatges, activitat política i detencions, projecte d’eixample i reforma de Barcelona, dificultats per a cobrar del Ministeri de Foment la feina feta...

Les anotacions referents a la seva vida familiar són escasses, excepte quan parla de la seva infantesa. En canvi, a la família que ell va contribuir a crear, hi fa referències molt sintètiques, escrites amb llapis, fora de l’ordre cronològic que li pertocaria, la qual cosa ens fa suposar que, en un primer moment, va bandejar-les.

Inscriu la data de naixement de les seves filles, però, en el cas de Clotilde, que anomena Clotildina, la fa néixer el 28 de gener de 1862, un any després de la data que consta en el registre civil (RC, SCT).

En canvi, l’àlbum d’Esmeralda Cervantes vol escindir els dos àmbits, el professional del personal. És, per tant, una narració més lineal en el sentit que tot allò que ella vol que se sàpiga hi és inclòs per crear el personatge públic que va anar construint, de manera persistent, any rere any. En l’àlbum d’Esmeralda Cervantes els escrits textuals de la narradora són breus inscripcions a mà, en francès i en castellà, que descriuen i sintetitzen el document que anota.

Podríem convenir amb Susan Kirkpatrick, a través de Meri Torras, que l’impuls autobiogràfic de l’àlbum obeeix al desig de donar sentit al passat establint una cadena d’unió significativa entre els fets (Torras, 2003, p. 22).