COSTUMARI DE RECORDS
Sergi Durbà
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial. Dirigiu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.
© 2015, Sergi Durbà
© 2015, Tres i Quatre, S.L.
Apartat postal 134
46182 Paterna - la Canyada (València)
tresiquatre@tresiquatre.com
www.tresiquatre.com
Maquetació i coberta: TiQ disseny
Imatge de la coberta: Pepe Latorre
ISBN: 978-84-16789-42-9
Edició electrònica
ÍNDEX
A MANERA D’INTRODUCCIÓ...
A
AIRES CONDICIONATS
ALZIRA I EL XÚQUER
ARBOÇ
ARRELS
AUTODEFINITS
B
BANDERES
BARBERS
BARRACA
BARRENO
BAUSSET, JOSEP LLUÍS
BERENAR
BLAVOR I PICAPORT
BODES
BON ANY
BOUS AL CARRER
BOTIFARRA
BUTERONI
C
CABINES TELEFÒNIQUES
CADIRETES
CALIQUENYO
CALMES DE GENER
CAMINS
CAMPANAR
CASA DE LLAURADOR
CINEMES
CIRC
CIVISME
COENTOR
COIXINERA
COLLIDORS
COL·LOQUIER
COLOMBAIRE
CORRAL
D
DALT DEL MÉS AMUNT
DE DINAR
E
ENCANYAR
ESCULLERA
ESMOLADOR
ETIMOLOGIA
F
FALLES
FAROLEJAR
FESTES
FI DE CURS
FIRES
FORN
FURGADENTS
G
GENOVÉS, EL
GOLF
GOS RATONER VALENCIÀ
GUAL
GUARDA-RODES
H
HAQUES I RELLES
I
INFANTS
INSECTES
L
«LA HOJA»
LLAMBORDES
LLAVANER
M
MAGATZEMS
MÀQUINES DE COSIR
MARRAIXA
MARENY
MESTALLA
MIRACLES
MORT
MOTA
MOTLLADA
MUIXERANGA
MUSES
N
NACRE
NADAL
NÀIXER
O
OR
P
PAPER DE FUMAR
PARCS TEMÀTICS
PARTIDA DE PILOTA
PILOTER
PINTOR DE PARETS
PLACES ARTIFICIALS
PLUJA
POSTALS I CARTES
PROCESSONS
R
RACONS
RALL
RECREATIUS
REIXES
S
SALPASSA
SALUTACIONS
SANT JOAN, SANT ANTONI I SANT JOSEP
SARSAPARRELLA
SÉQUIES
SOQUETS
SORNEGUERIA
SOROLLA
SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA
T
TARDOR
TARONGERS
TAURONS
TELEFONIA MÒBIL
TESSEL·LA
TOPONÍMIA
TOTS SANTS
TRAURE DE POLLEGUERA
TRINQUET
V
VACANCES
VEHICLES
VENT
VITRALL
VORERA
X
XAVALLA
XXX
A Conxeta, que en glòria estiga
A Martí i a Aitana, la meua llum diària
A tots els qui
m’han fet saber
qui sóc i d’on vinc
Camins en què quallen històries mínimes
que en efervescència es dissolen
Què queda?
Queda mar
queda vida
Víctor Durbà (Pèndols)
A MANERA D’INTRODUCCIÓ...
Hi ha notícies que sorprenen, n’hi ha que impacten, n’hi ha que no es poden llegir, i n’hi ha que serveixen per a obrir aquesta obra de costums més o menys vigents, definitòries com són del poble que les forja, pròpies d’un país que perpetua estampes dignes de ser contades com a mostra de cultura popular. Ens situem al bell mig d’una missa en un poble valencià. Un feligrès, més prompte un heroi, es trau l’hòstia consagrada de la boca i la trenca davant del capellà, que respon ventant-li una galtada entre crits de «blasfemo!, blasfemo!» En un principi, l’estat de coses es manté inalterat, el capellà és qui mana i els altres qui paren la galta. Però instants després el feligrès en qüestió li torna la galtada i també li propina un puntelló al cul, per si fóra poc davant de tots els festers i tots els parroquians, que no s’ho creuen, no s’ho creuen. Ai, carai! Tot seguit, el poble en ple comenta l’incident, amb gran perplexitat, amb expressions incrèdules i sornegueres; i la premsa també se’n fa ressò. El fet és real, i actual. Les televisions en reclamen la primícia. La bola va rodant...
Els valencians, en efecte, som un país de sainet, ni que siga per gràcia d’una hòstia consagrada. Al mateix temps, de manera inconscient, també som un poble descregut, avesat a la frustració, amb un punt d’exotisme que ens permet de sobreviure entre la impotència i la soledat més absolutes que ens ofereix la jungla de l’ESTAT, així en majúscules. Aquesta, per tant, i no cap altra, és la raó de ser més evident i més forta d’aquesta obra que s’enceta ara sota el nom de Costumari de records, un recull de vivències i indagacions personals que batega impulsat per uns elements comuns com ara la llengua, la mar Mediterrània i, sobretot, el costum, o més aviat els costums, això és, els hàbits, les rutines i els rituals que encara ronden per gran part del territori valencià. Perquè aquesta obra és un consuetudinari, un conjunt d’aspectes, pràctiques o detalls que es veuen reflectits en la vida quotidiana, imperceptibles de vegades, tanmateix representatius d’aquestes terres i de la seua memòria col·lectiva, arrelats a unes maneres de fer, de parlar i de pensar. Perquè el costum fa llei.
Que ningú no espere trobar en aquest llibre un afany d’erudició, ni tampoc un rebost de paraules i termes difícils d’interpretar. El que s’hi exposa és molt senzill, molt directe, molt amè, amb el punt de romanticisme necessari per a abraçar el lector que percep i valora la seua realitat més immediata. Naix de l’observació més banal i és fàcilment comprensible pel poble, que a més a més és el protagonista de la gran majoria dels escrits; també, com no podia ser d’una altra manera, el destinatari principal. En essència, compta amb ingredients de sobres coneguts pels amants de la cultura popular i, a més, es deixa guiar per la ironia, sempre amb la mirada fixa en un dels mots moderns que més mal ha fet al decurs natural d’aquest raconet del país: el progrés, és a dir, el fet de transformar i transformar sense massa necessitat de fer-ho, simplement perquè sí, o perquè toca, que és com li agrada de dir a la gent de per ací.
La gran majoria dels escrits que ara vénen giren al voltant d’un context a la deriva, desorientat, incrèdul, per una banda conservador de costums i tradicions i per una altra disposat a deixar-se endur per les pedres del camí. És un espai perfumat de la realitat dels nostres carrers i la vitalitat minvada del territori valencià, les cases de teules i la mar que l’abraça, de la gent que hi viu i de la que ja no hi és, treballadora, submisa, innocent... És l’espai, en definitiva, de tots aquells qui en algun moment han percebut les actituds i els sentiments que el proïsme sol vendre per costum: la falsedat i la hipocresia, la tendència humana a voler córrer sense abans reflexionar si el que es deixa enrere paga la pena de tornar a ser assaborit.
Bernat Capó, autor del Costumari valencià, en el darrer dels seus volums, assegura: «Si hi ha cap costum que no hi siga, l’haurà de recollir un altre.» Tant de bo aquesta obra siga capaç d’acostar-se, ni que siga mínimament, a aquest desig; des d’una altra perspectiva, això sí, amb un altre estil, paral·lel als temps frenètics i canviants d’avui, al servei de tots aquells qui estimen les nostres arrels i senten la necessitat de formar-ne part. Perquè amb això ja en tinc prou per a donar-vos les gràcies i convidar-vos a pensar que encara hi ha molt a estimar en aquest país soluble i alhora resistent al pas dels anys.
Sergi Durbà
Estiu de 2014
A
AIRES CONDICIONATS
Sol passar que quan l’estiu s’endinsa en l’insofrible mes d’agost i la calor torra fins i tot les ungles dels peus, hom es para a pensar en els desavantatges d’aquests aparells d’aire condicionat tan sofisticats que han posat fi definitivament a l’ancestral costum d’eixir a la fresca i també a altres rutines potser no tan efectives però sí igualment definitòries de la nostra manera d’afrontar les altíssimes temperatures: tancar finestres i abaixar persianes, gitar-se a terra i no al llit, dutxar-se amb aigua fresca abans de dormir, desplaçar-se a la mar o a la muntanya, fer vida a les terrasses i als balcons... Si fa no fa, aquestes eren algunes de les solucions populars més recurrents fins que l’alta tecnologia va substituir, de retruc, el cèlebre ventilador. La comoditat, aleshores, va envair el nostre espai vital tot convertint-nos en persones sedentàries i, sobretot, en persones vegetals. Però, és clar, pocs pareixen haver deduït les conseqüències que se’n deriven. Ara mateix, de fet, molts de nosaltres formem part de la nòmina de malalts per faringitis que maleeixen els aparells d’aire condicionat. Fet i fet, van aconseguint, a banda d’esborrar costums mediterranis, fulminar les nostres goles i engreixar les llistes de malalts d’aquest raconet del país. Això sense comptar amb el soroll corresponent i les inevitables despeses econòmiques, més doloroses encara considerant que arriben de dues bandes: una, la factura de la llum i una altra, el cost de les medecines. Francament, no sé si compensa... Però això hem esdevingut, éssers humans capaços de negar el nostre envejable clima i el nostre benvolgut entorn. Increïble, però cert.
ALZIRA I EL XÚQUER
També és un costum molt arrelat entre els habitants d’aquestes terres valencianes anar a contemplar els desperfectes que cada any, entre els mesos de setembre i octubre, sol causar la gota freda. És molt cridanera, per això mateix, l’admiració que els habitants d’Alzira (la Ribera) guarden pel riu Xúquer al pas pel pont de ferro, joia de l’arquitectura industrial i un dels accessos principals al poble. Per a bé o per a mal, la virulència amb què baixa el seu cabal després de les pluges torrencials que solen caure-hi cíclicament recorda que el dia més impensat es pot fer realitat la dita amenaçadora que caracteritza els veïns d’aquesta localitat: «Algun dia diran: ací estava Alzira.» I això mateix es pot dir d’altres localitats pròximes: Carcaixent, Benimuslem... Coses del clima mediterrani, al cap i a la fi, tot i això especialment remarcables en aquesta població riberenca que recorda a cada pas i a cada carrer una de les avingudes d’aigua més dramàtiques que han afectat la comarca i el país en general, l’anomenada pantanà de Tous. No és estrany, per això, de trobar-se en les façanes de molts habitatges taulellets fets d’argila que recorden aquell desastre, gairebé tots amb el mateix text, alguns de molt costumistes, tot siga dit de passada: «Fins ací va aplegar el nivell de la riuada del 20 d’octubre de 1982, faltant només 32 centímetres per a arribar a besar els peus de la imatge de Santa Maria de la Murta.» Sens dubte, crida l’atenció que siguen els veïns, i només ells, els qui tenen més present el desastre que s’hi va viure, anònimament, amb llàgrimes als ulls quan s’hi fa referència, amb l’ai al cor quan es desencadena una gota freda. Per si de cas torna a passar. Déu no ho vulga!
ARBOÇ
Sí, la tardor és temps d’esclata-sangs, però també és temps d’arboços, d’alborços segons la variant formal valenciana, uns fruits deliciosos que podem trobar escampats arreu de la geografia mediterrània, bé siga en xicotets promontoris i tossals, bé siga en els parcs i passejos que tenim enfront de casa. Els arboços no agraden a tothom. Són dolços i també un poc àcids, de to vermellós quan són madurs, granulats i aspres, molt carnosos. Sol haver-n’hi detractors i entusiastes a parts iguals, no debades és un fruit delicat amb el qual un pot arribar a emborratxar-se si en menja massa. Diuen, per això, que l’arboç conté una certa quantitat d’etanol. D’altra banda, també és conegut per cirera d’arboç. I és molt curiós de comprovar la sorpresa del foraster quan sent que el fruit en qüestió és el madroño, justament el mateix que es menja l’óssa que figura a l’escut de la Comunidad de Madrid. Paradigmàtic és, sens dubte, que alguns mai no l’hagen tastat, fins i tot que ignoren què és. L’arboç, en qualsevol cas, és un fruit nostre i com a tal l’hem d’apreciar.
ARRELS
Resulta difícil d’explicar en poques línies aquelles jornades en què es conjuguen gran part de les qüestions que fan bategar aquesta obra. Primer perquè ja no és molt comú veure pobles valencians lliurats majoritàriament a les inclemències del camp; segon perquè no passa gaire sovint que hom tinga l’oportunitat d’endinsar-se en la llar d’un artesà dedicat als afers de la pilota, en aquest cas el de fer didals de cuir per als jugadors de raspall; i tercer, per un seguit de motius que, de vegades, rectifiquen la visió tortuosa que hom té d’aquest país. Què s’ha de pensar si no quan se sent un senegalès parlant magníficament el valencià pels carrers de Sumacàrcer, a la Ribera; o quan es veu el trinquet de Bellreguard (la Safor) ple de gom a gom, amb uns aficionats atents al resultat d’un desafiament i uns altres pocs celebrant-hi amb certa eufòria i desenfrè la pròxima boda d’un amic. Què cal pensar quan es comprova que tot discorre sota l’eficiència comercial d’un singular desafiament entre pilotaires de raspall i un jugador d’escala i corda. I què cal pensar quan tot s’acaba amb els sospirs d’un divendres a la nit en què es recorren tots aquells pobles i reductes valencians on pareix que el temps no avança i el progrés no arriba. Què cal pensar-ne, doncs? Doncs això precisament: no res; no siga cosa que parlant-ne i escrivint-ho es revelen certes coses que en qualsevol cas és preferible deixar-les com estan.
AUTODEFINITS
Reapareixen durant els períodes de vacances, sobretot a l’estiu i, pel que es veu, representen un entreteniment capaç de resistir el pas del temps i l’avanç de les tecnologies. Són els clàssics encreuats i els seus competidors més immediats, els sudokus. En general, unes publicacions totalment desfasades el principal reclam comercial de les quals són les dones, atractives o no, que figuren a les portades. Perquè la resta ja és ben sabuda: un conjunt de jeroglífics per resoldre i també unes poques pàgines reservades a les solucions, tot amb un color engroguit que, sens dubte, forma part de la idiosincràsia d’aquests llibrets sovint presents en su kiosco habitual, tot siga dit de passada. De més a més, encara que no és gaire comú, aquestes revistetes també deixen lloc a algun anunci, però sempre respectuós amb l’ortodòxia que presideix la publicació en qüestió, com ara la següent: «Uñas chic, Nail Art: acrílico, gel, fibra de vidrio, tip’s, nailart. Actualízate con los mejores diseños para esta temporada.» Quasi res porta el diari. Evidentment, tot és en castellà, per a més desgràcia dels fidels als encreuats de Josep Lluís Pitarch, potser l’únic homenot d’aquestes terres que des de les pàgines del diari Levante s’ha dignat a demostrar que, també en aquest àmbit, la normalització lingüística del valencià, a banda de desitjable, pot ser real.