L’ASSASSÍ QUE LLEGIA VIDAL VIDAL
Miquel Àngel Estradé
Aquesta obra va obtenir el premi Andròmina de Narrativa de 2015, dins els XLIV Premis Octubre.
Formaven el jurat: Tomàs Llopis, Maria Antònia Oliver i Laia Climent
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial. Dirigiu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.
© 2015, Miquel Àngel Estradé
© 2015, Tres i Quatre, S.L.
Apartat postal 134
46182 Paterna - la Canyada (València)
tresiquatre@tresiquatre.com
www.tresiquatre.com
Maquetació i coberta: TiQ disseny
ISBN: 978-84-16789-48-1
Edició electrònica
ÍNDEX
El Lluc de cal Sargaire (policia)
La Carla (cap dels Mossos a Lleida, nascuda a Sant Cugat)
La Remei (d’un poble de les Garrigues i periodista)
La Cristina (regidora de l’Ajuntament de Lleida)
Alfredo «el Mochuelo» (pres del centre penitenciari Ponent)
L’editor actual del Vidal Vidal
En Roger (sergent dels Mossos i cap de la unitat d’investigació)
L’assassí (filòsof)
L’Àngel (psicòleg)
La Remei
La Carla (cap dels Mossos a Lleida)
El Lluc de cal Sargaire
L’editor
Alfredo «el Mochuelo» (degà dels presos catalans)
El Roger (cap de la unitat d’investigació criminal)
L’assassí (filòsof)
L’Àngel (psicòleg)
La Cristina
El Lluc
La Carla i el conseller (conversant privadament)
La Remei
La Margaret Evans (periodista nord-americana)
L’Alfredo
El Roger
El Lluc
La Cristina
L’Eloi (el veritable assassí)
El Roger
El Lluc
L’editor
L’Àngel (el psicòleg)
El Lluc
El Vidal Vidal (l’escriptor)
La Remei
El Roger
La Remei
El conseller i la Carla
La Margaret Evans i l’Alfredo (la periodista entrevistant el pres de Ponent)
La Cristina
El Roger
La Margaret Evans
L’Àngel (psicòleg)
Performance dels ESCLATÀNIMES
L’Eloi (el veritable assassí)
La Càndida Cabré (de l’associació d’Esclaves del Santíssim)
Llibert Algerri (alcohòlic rehabilitat, novel·lista fracassat que s’autoedita i polemista reconsagrat i sovint insolent)
El Lluc
L’Eloi (l’assassí)
La Remei
L’Àngel (psicòleg)
Margaret Evans (periodista nord-americana)
El Lluc Queraltó
La Cristina (exregidora destituïda per l’alcalde)
La Quitèria (mare de la Remei)
El Lluc Queraltó
Margaret Evans (periodista nord-americana)
L’Eloi (l’assassí)
El conseller, la Carla i el Lluc
El Lluc
Margaret Evans (esdevinguda ja mig lleidatana)
El Robert (mosso a les ordres del Lluc)
La Remei
L’Àngel (psicòleg)
Margaret Evans
El Robert (mosso encarregat de seguir l’enginyer)
La Carla
El Robert
La Margaret, la Remei i el Lluc (reunits tots tres a casa del Lluc)
La Carla
La Remei
Ventura Mitjans (cosina de l’Albert Mitjans)
L’Eloi (l’assassí)
La Cristina (exregidora)
El Lluc
La Remei i l’Alfredo «el Mochuelo» (en una entrevista publicada al segon diari de més tirada de Barcelona)
La Càndida Cabré (de les Esclaves del Santíssim)
La Margaret Evans
El Robert (nou cap de l’operatiu d’investigació criminal)
La Margaret Evans i el Vidal Vidal (la primera entrevistant el segon per a una publicació d’Edimburg i una altra de Boston)
La Quitèria dels periquitos (mare de la Remei)
El Lluc de cal Sargaire (policia)
Em pregunten si hi tornarà. I tant que hi tornarà! Com volen que no hi torni! Els de la seva mena hi tornen sempre. Hi tornen una vegada i una altra. Hi tornen malgrat que saben que això els exposa més a ser detinguts. El fet, però, que tornant-hi augmenti substancialment la possibilitat de cometre una errada, de deixar un rastre o de propiciar una casualitat que se’ls giri en contra, tant els fa. Encara més: probablement el risc que corren tornant a repetir la seva conducta criminal, en lloc de frenar-los constitueix un estímul poderós. D’altra banda, com més cops ho intenten i els surt bé més necessitat tenen d’intentar-ho de nou. Mai no en tenen prou ni s’acaben de sentir sadolls. Paradoxalment, és aquest desig sense límits allò que permet enxampar-los tard o d’hora. Perquè si quan han perpetrat ja una colla dels seus crims decidissin, de sobte, dedicar-se a una altra cosa, segurament no els descobririen mai. La societat, doncs, pot estar ben preocupada i alhora ben tranquil·la. Té motius per a estar ben preocupada perquè està comprovat que no es donen mai per satisfets i són obsessivament contumaços. Pot estar, però, també ben tranquil·la perquè de tant provar-ho és inevitable que cometin una equivocació garrafal. I en el cas improbable que no s’equivoquin, la llei de la casualitat tard o d’hora acabarà inculpant-los. Ja sé que és un consol macabre i esgarrifós, però al capdavall és un consol. Perquè si no fos per aquest impuls que els surt de molt endins i no poden controlar, alguns aconseguirien escapolir-se. Si, de cop i volta, en plena orgia assassina, deixessin d’actuar, de segur que ja no els podríem detenir mai. Aleshores les seves monstruositats restarien impunes i el ressò aterridor dels seus actes de seguida s’esvairia. Només els arxius, durant un temps, en mantindrien viu el record. Fins que un dia o altre algun funcionari, amb l’objecte d’endreçar paperassa o guanyar espai, decidiria esborrar-ne el rastre. En un cas remot, també podria esdevenir-se que al cap dels anys un investigador curiós exhumés els arxius i optés, amb la intenció d’escriure una història paorosa o completar un treball de recerca, per ressuscitar els seus crims. És clar que aleshores ja només se’n parlaria amb finalitats literàries o científiques, i quedaria ja certificada, d’aquesta manera, la seva impunitat definitiva.
Els ciutadans de Lleida, doncs, poden estar segurs que hi tornarà. I tant que hi tornarà! Però si hi torna, ens donarà noves oportunitats d’identificar-lo. Si hi torna, podrem definir millor les seves rutines o les seves dèries. Si hi torna, podrem conèixer-lo una mica millor i preveure’n els moviments. Dissortadament, l’única manera que tenim de poder lligar algun cap més, doncs, és que hi torni. Ja sé que això, dit així, fa esfereir i podria arribar a desacreditar la nostra tasca professional. Però si hem de ser sincers, hem de reconèixer que, a hores d’ara, l’única oportunitat que tenim d’enxampar-lo és que hi torni. Evidentment, no cal que aquest cop acabi matant algú. Ara bé, sí que cal que ho intenti de debò i la temptativa sigui de prou entitat per a poder obtenir proves rellevants. És clar que hi ha temptatives, en som conscients, que gairebé són pitjors que un crim consumat. Però em temo que no podrem passar per menys si volem atrapar-lo d’una vegada. De vegades, per a eradicar el mal cal que aquest mal assoleixi una dimensió més gran. És una llei humana no escrita ni universal, però que es compleix més sovint que no voldríem.
Com que, si poden, hi tornen tots, és totalment previsible que ell també hi torni. En el seu cas encara té, crec jo, més motius que altres per tornar-hi. Després de llegir i escoltar tot el que ha circulat sobre els seus crims, es deu sentir molt important. Pot ser que tingui la impressió de ser el protagonista d’alguna cosa excepcional. No m’estranyaria que, en certa manera, se sentís fins i tot reconegut. Quan algú mata com ho ha fet ell és perquè considera, amb raó o sense, que l’han menyspreat profundament, que ha estat tractat molt injustament. Per tant, assassinant es rescabala, segons el seu parer, de tot el mal que li han fet; d’un mal potser difús i mig inconscient, però que el rosega per dins. És com si es cobrés, amb sang, un deute que el món ha contret amb ell. Algú així, per tant, si observa que tothom especula amb les raons que l’han empès a actuar, és lògic que se senti afalagat. Per això, quan constato que en parla tothom i se’n parla arreu, sé de segur que hi tornarà. Si la vostra vida fos una completa merda i estiguéssiu plens de rancúnia i alhora fóssiu el centre de l’atenció, no hi tornaríeu? Doncs això, probablement, és el que deu sentir ell.
Només podrem entendre la seva lògica perversa si ens posem a la seva pell. A mi, particularment, he de confessar que no em costa gaire de posar-m’hi. Potser per això el comprenc una mica. Ep, això no vol dir pas que el justifiqui. Sí que puc fer-me una idea, però, de l’odi que es pot arribar a sentir si consideres que sempre t’han menystingut. I si resulta que, a més, tens la impressió que els qui ho han fet són molt inferiors en tot, ja no et dic res. Per tant, em sembla que deu xalar de valent tornant els cops que creu que ha rebut, multiplicats per deu o per vint. Potser encara xala més quan comprova que per fi se’l prenen seriosament. Deu estar convençut que té tot el dret de passar comptes de debò sense ser compassiu. Perquè suposo que, quan arribes a pensar que estàs envoltat de gent mesquina i detestable que no es mereix res, la revenja ha de ser completa i definitiva. Un cop t’hi has posat, no pots quedar-te a mitges. I això és el que fa ell: enllestir la feina ben enllestida i quedar-se ben descansat.
La Carla (cap dels Mossos a Lleida, nascuda a Sant Cugat)
És clar que hi tornarà. Com volen que no hi torni. Si des que aquella periodista tafanera i bocamolla en va començar a parlar s’ha convertit en un personatge popular. Si a les tertúlies de bar i de perruqueria no es parla sinó d’això. Si fins i tot el conseller d’Interior ha dedicat gairebé dues hores senceres a parlar-ne amb mi. Ja em diràs tu com pot ser que dos crims, per molt lligats que estiguin, puguin arribar a aixecar tanta polseguera. Ja sé que Lleida no és Barcelona, ni Palerm ni Chicago, però tampoc no n’hi ha per a tant. Al cap i a la fi, en qualsevol ciutat, cada ics anys passen coses així. Voler ser una ciutat important comporta, n’hem de ser conscients, haver-se d’empassar unes certes dosis de merda. Vull dir que qualsevol ciutat amb una mica d’anomenada, de la mateixa manera que té bons hospitals, botigues concorregudes o una universitat de prestigi, és normal que tingui el seu assassí. I si pot ser una mica psicòpata, molt millor, oi? Em fan gràcia els lleidatans. Què pretenen? Què no hi passi mai res de truculent que cridi l’atenció? Jo crec que no s’han preguntat mai quina mena de capital serien si no hi succeís, de tant en tant, un fet que causés un cert pànic col·lectiu o commocionés. Sense algun cas sonat de corrupció institucional, d’estafa multitudinària, d’història tràgica d’amor o de crims esgarrifosos i misteriosos, no hi ha centre urbà al qual no pengin la llufa d’avorrit i provincià. I qui no en sigui conscient és que no sap en quin món viu. Evidentment, tot això, pel càrrec que ocupo, no puc dir-ho públicament. Però em moro de ganes de refregar-los-ho per la cara, a tota aquesta colla d’ignorants. Com pot ser que no parin de repetir que Lleida no es pot permetre que un assassí com aquest campi lliurement pels seus carrers? S’ho poden permetre ciutats que compten amb molts més mitjans i unitats policials molt més especialitzades i no s’ho pot permetre Lleida? Mira que en són, de rucs i pobletans! Encara no sé com vaig acceptar vindre-hi, a Lleida. Havia d’haver dit que no, quan van proposar-m’ho. Perquè si no hi paro compte i la sort no m’acompanya una mica i el detenim aviat, aquest assumpte fastigós pesarà com una llosa en el meu expedient. Encara resultarà que professionalment acabarà colgant-me. Ja tindria ous que, després de resoldre infinitat de casos tant o més rellevants i que afecten molta més gent, només em recordessin per no haver sabut enxampar aquest desgraciat. El nas em diu que costarà d’atrapar-lo. Quan m’ho diu el nas ja tremolo, perquè tinc comprovat que aquest cony de nas meu no s’equivoca quasi mai.
Mentrestant, hauré d’entomar un reguitzell de retrets i de comentaris demagògics. Però potser allò que m’irrita més és sentir com ara tothom dóna lliçons de criminologia. Gent que no en té ni puta idea gosa pontificar sobre aquest cas. Només havent llegit les quatre superficialitats que s’han publicat, ja en tenen prou per a emetre judicis rotunds. Són judicis tan simples com inapel·lables, que qualsevol entès evitaria per sistema. Fa basarda de veure com els mateixos que aparenten ser una autoritat en futbol o economia de la globalització, sense ser-ne, també han esdevingut experts en sociologia criminal. Ja té pebrots la cosa, però el carabassar se’ls escolta com si fossin uns perfectes entesos. Què hi farem!
Pel que es veu, fins i tot han sortit uns quants psicòlegs advertint que, si no engarjolem aviat l’assassí, augmentaran les neurosis infantils i a molta canalla li costarà d’agafar el son. Vaja, que, segons aquests professionals, que pots comptar quina qualificació deuen tenir, la salut mental de la quitxalla lleidatana perilla. Ja seria l’hòstia que, si no el descobríssim aviat, els traumes de la mainada s’estenguessin com una epidèmia. Confio que no em truqui el director general d’Infància, un dia d’aquests, demanant-me explicacions. Ja seria l’hòstia que comencessin a proliferar les demandes contra la Generalitat per no haver pres les mesures pertinents. Perquè, tal com estan avui les coses, ja t’ho pots esperar tot.
Si hi torna, que hi tornarà, haurem de rumiar-nos alguna acció pública per tal que la ciutadania tingui la impressió que la situació està sota control. Haurem d’intensificar totes aquelles mesures que puguin contribuir a fer que la població no pensi que està desemparada i que qualsevol pot ser la nova víctima.
Amb aquest clima d’alarma social que s’ha creat i que uns quants, tot s’ha de dir, han procurat exagerar, si s’escampés que no sabem per on començar la investigació, podria succeir qualsevol cosa. Perquè em temo que, si comparec als mitjans i ofereixo estadístiques comparatives, no servirà de res. Per molt que els expliqui que hi ha ciutats més insegures i amb força més crims per habitant, continuaran pensant que només volem excusar-nos per tal de tapar la nostra incompetència.
I això que quan vaig aterrar a Lleida van felicitar-me perquè anava a una destinació tranquil·la. Ara no recordo qui va ser que va assegurar-me que era el lloc perfecte per a promocionar-me. Si bé es veritat que allò truculent que succeeix aquí sempre s’exagera una mica més, sobretot des dels mitjans de Barcelona, també ho és que, de la mateixa manera que aixeca enrenou, desapareix d’avui per demà, segons m’anaven dient. Comptat i debatut, van insistir-me, a Lleida tot ho has de dividir per la meitat si vols tenir-ne la dimensió real. Per tant, segons aquests, tot és la meitat de senzill i de complicat i requereix la meitat de feina. I jo vaig creure-m’ho!
La Remei (d’un poble de les Garrigues i periodista)
Jo diria que hi tornarà. I, si vull ser sincera, em convé que hi torni. Ja sé que és molt bèstia dir-ho així, però és la pura veritat. Si no fos per aquest assassí, ja m’haurien acomiadat. Sí, sí, tal com ho sentiu. Amb la puta crisi han previst que vagin al carrer com a mínim una vintena llarga de treballadors de l’empresa. Un d’aquests segurament havia de ser jo, i el director ja fa uns mesos que, d’alguna manera, va advertir-m’ho. Els anunciants, els lectors i els pressupostos institucionals, abans tan interessats a acabar-nos d’esgrogueir del tot, han minvat com una mala cosa. I això que practiquem el periodisme més infecte de la ciutat i amb menys escrúpols. Fa temps que hi perdem calés, anava excusant-se l’home, i ja no podem perdre-n’hi més. Com que tota la plantilla sabem que és veritat que l’empresa té pèrdues, des d’aleshores que ningú no dorm tranquil. El degoteig d’acomiadaments no para. El pitjor, però, és veure com han proliferat els rumors. Segons aquests rumors, un dia d’aquests el nostre grup de comunicació fotrà un pet com un aglà, i ja tenen embastat el concurs de creditors. Entre l’una cosa i l’altra, és evident que pot tocar el rebre a qualsevol, perquè en aquesta professió nostra no s’hi valen els mateixos criteris que en algunes altres.
Quan ja estava convençuda que em llegirien la cartilla, em cau el mannà. Sense saber ni per què ni com, va arribar a la redacció un sobre adreçat a mi. Com que cobreixo notícies de sang i fetge i m’he guanyat la fama d’experta en desgràcies, calamitats i accidents, no és pas el primer que he rebut. Sempre pul·lula alguna ànima caritativa disposada a donar un cop de mà a una pobra periodista que necessita una mica de pebre macabre o pudent per acabar d’arrodonir la seva crònica. De vegades, no sempre, no m’han autoritzat a publicar-ho sense haver-ho comprovat abans. Em sembla que d’això en diuen deontologia periodística. Però quan gairebé cobres a tant la ratlla i, a sobre, disposes de la meitat del temps recomanable, arribes a la conclusió que ja se la poden fúmer al cul, la famosa deontologia. Jo no me la puc permetre, li anava dient a una companya que, de tant practicar-la, la van fer fora en tres mesos, perquè només omplia la meitat de l’espai assignat. Això sí, l’omplia amb una pulcritud molt lloable, que espero que l’ajudi a superar la depressió en què m’han comentat que ha caigut.
Quan vaig obrir el sobre em vaig quedar perplexa. Contenia un text escrit per l’assassí mateix. Més o menys començava dient que li queia simpàtica i que havia seguit manta vegada un programa de cuina que havia fet dos anys enrere. Hi afegia que volia que la gent sabés realment per què matava i per què volia continuar fent-ho, perquè ja estava fart de sentir tantes rucades sobre les motivacions que l’empenyien. Acabava, per si no el creia, donant-me uns quants detalls precisos sobre la primera víctima, que només podien saber la policia i ell. Si els comproves, veuràs que no t’enganyo, xiqueta. També contenia un text que semblava extret d’algun llibre. Era aquest: «Hi havia finalment, per què no dir les coses pel seu nom, la por de la soledat. Sentir aquell nus a la boca de l’estómac, cada cop que retornaria a casa sabent que no hi trobaria ningú. Cap somriure feliç perquè has arribat, cap petó de benvinguda, cap paraula amable. La fredor de les parets mudes, dels mobles inerts; l’enganyifa de la televisió engegada tota l’estona per dissimular el silenci i esquivar la sordidesa. Esquivar la sordidesa? Però si, pensant-ho bé, la sordidesa màxima envaeix la casa justament a través de la pantalla que no para de perbocar bajanades, el vòmit nauseabund de la societat actual passada pel túrmix catòdic.»
Amb caràcter de postdata més que inquietant, concretava que aviat tornaria a rebre notícies seves. Es permetia, doncs, un toc afectuós i entranyable i unes reflexions existencials, que em van agradar i em van inspirar confiança. Encara que, ben pensat, potser m’haurien d’haver provocat un esglai.
Amb una bomba informativa així a la mà, em tremolava tot el cos. No sabia ben bé què fer-ne. La cosa més lògica era anar de pet al despatx del director i posar-lo al corrent de tot. Però també va passar-me pel cap d’oferir la notícia a algun altre mitjà de més abast i capaç de pagar-me una bona quantitat. És clar que rumiant, rumiant, també vaig concloure que els morts i els assassins de Lleida en realitat només valen la meitat o menys que els de Barcelona, Madrid o Londres. Per tant, potser valia més no moure’m de casa. Potser era millor no exposar-me a vendre fora una mercaderia com aquella que, al cap i a la fi, ningú no em garantia que no la consideressin massa localista.
Quan el director va haver sentit totes les meves explicacions i va haver llegit i rellegit la carta, va tenir gairebé un orgasme. Tot i que va fer un esforç per contenir-se, vaig poder llucar com li sortia l’instint assassí periodístic. Em refereixo, és clar, a aquell famós instint que, segons alguns, se’ls desperta als periodistes de raça quan ensumen una notícia d’aquelles que trasbalsen i commocionen. En altres paraules: l’home ja somiava els increments de tirada i de vendes que tot plegat podia comportar. També somiava, crec jo, el protagonisme que adquiriria, perquè tothom voldria saber com el nostre periòdic havia pogut contactar amb l’assassí que tenia atemorida la ciutat i saber-ne tantes coses.
La Cristina (regidora de l’Ajuntament de Lleida)
L’alcalde està acollonit només de pensar que pugui tornar-hi. M’ha preguntat dos o tres cops si crec que hi tornarà. De fet, ho pregunta a tothom a qui té una mica de confiança. És com si se sentís concernit personalment pels efectes d’aquests crims. Costa de creure, però és així. Jo li he contestat que penso que sí que hi tornarà. La veritat és que no tinc gaires motius per pensar-ho. Més ben dit, tinc exactament els mateixos motius per a pensar que hi tornarà que per a pensar que no hi tornarà. Però, com que m’agrada veure’l tremolar per la seva reelecció i la seva fastigosa carrera política, he contestat que sí que hi tornarà, fent veure que estic tan preocupada com ell. Aquest alcalde nostre és, en realitat, un mitja merda i un egòlatra sense mesura. Ho puc afirmar amb aquesta rotunditat perquè, a més de ser del mateix partit, el conec perfectament. Si la gent sabés les tones d’hipocresia que gasta, cauria de cul. Ha aconseguit passar per amable, dialogant i conciliador, però només és un dèspota neuròtic. S’ha de reconèixer, de tota manera, que la seva imatge pública és impecable i els mitjans de comunicació, en general, li besen el cul. És clar que aquesta devoció que li professen té un preu. Si comencéssim a sumar quant ens costa a tots els ciutadans la publicitat institucional, potser finalment la ciutadania s’escandalitzaria. Però, curiosament, ni l’oposició hi burxa ni cap periodista hi fica el nas. O els té tots ben comprats o bé té la sort de cara.
Com que sé que és un impostor i únicament pateix per les expectatives de vot i de popularitat, no sabeu com ric veient-lo cagat de por. Pateix per si aquests crims poden fer creure a la gent que Lleida no és el paradís que ell dibuixa constantment. Perquè, lògicament, si aquesta ciutat modèlica i pròspera que ell ha creat (perquè presumeix d’haver-la creada ell) ara està amenaçada per un criminal embogit disposat a fer una escabetxada, més d’un pot arribar a pensar que no és tan modèlica ni tan pròspera, ni tan ben governada.
El fet cert és que, mirant-m’ho des de l’àrea de promoció turística i cultural, no em fa gens de por que hi torni. No és pas que ho vulgui, encara no estic tan sonada, però tampoc no m’atabala. Vull dir que, pel que sé, moltes de les ciutats nòrdiques on no paren de succeir crims, reals o inventats per la literatura, han experimentat un increment de visitants sostingut. Potser no hi van riuades, perquè ja sabem que avui llegim quatre (i encara sort de les dones i del boca-orella que fem), però el creixement de visitants és constant. És més o menys el que ha passat amb Tor, el Pamano o el Baztan, on, des que els escriptors n’han parlat com a escenaris de crims i tragèdies sagnants, la gent hi va més. És un determinat tipus de gent, ja ho sé, però al cap i a la fi hi deixa calés i genera moviment. Per tant, si els suecs, els navarresos o els pallaresos trauen profit dels crims dels seus assassins, per què, dic jo, no podem beneficiar-nos els lleidatans dels crims del nostre? Pel que he llegit fins ara, el nostre assassí pinta tant o més bé. No m’estranyaria que, si els pròxims assassinats confirmessin alguns dels trets que ja s’intueixen, arribés a l’altura dels homònims pirinencs o nòrdics.
Allò, però, que ja no veig tan clar és que la persona a càrrec de la narració —Remei, crec que es diu— tingui prou talent literari. Perquè no hem d’oblidar que els crims de Tor, per exemple, segons qui els hagués recreat, haurien pogut esdevenir una poca-soltada tan macabra com vulgueu, però sense un bri d’originalitat. Si s’hagués propagat una imatge de fets propis de quatre bosquerols desgraciats, que mataven més per ignorants i bèsties que no pas per dolents de debò, en lloc de despertar un interès morbós haurien despertat llàstima. Un assassí, per tal que la gent l’odiï i alhora s’hi senti atreta, ha de tenir personalitat, ha d’aparèixer com un malvat captivador. Sense aquesta ambivalència prou estudiada, els seus crims impressionaran molt poc. Per això pateixo, perquè els dos articles que ha publicat fins ara la tal Remei no m’acaben de convèncer. Malgrat que esmenta un text literari que hi dóna una certa pàtina culta, li manca categoria. No ho sé, el pinta una mica com un psicòpata d’estar per casa. El retrata com un criminal del terròs incapaç de matar amb el mateix urc malèfic que el d’un assassí d’una urbs. I si no aconsegueix que l’opinió pública el vegi com un assassí amb tots els i uts i capaç de matar de manera enginyosa, ja hem begut oli. Si es trasllada la imatge que mata d’una manera vulgar i rústega, només aconseguirem que no el preguin seriosament a la resta del país i, més aviat, se n’acabin fotent. Ja puc imaginar-me com ho poden acabar tractant alguns mitjans de Barcelona o de Madrid, i em poso les mans al cap només de pensar-hi. Pot passar, ja ho adverteixo, que quan es refereixin a l’assassí de Lleida hi dediquin un espai petit o marginal i emprant algun terme despectiu. Evidentment, també hi detecto, en tot això, un altre perill tant o més gros. Perquè, en el cas que les peripècies del nostre assassí atreguin el públic urbà i cosmopolita, que tot podria ser, llavors els mitjans barcelonins ja tindran cobert, amb ell, l’espai destinat a Lleida. Parlant i escrivint sobre ell no els caldrà fer referència a res més. Una cosa així també resultaria nociva i enutjosa i tampoc no la voldria. Si durant una temporada, quan toqui narrar allò que passa a Ponent, tot gira entorn d’aquests crims i els que poden venir, farem goig. Tot plegat pot contribuir a reforçar aquesta visió que al cap i casal hi ha sobre la recòndita i extrema Lleida. Seria com tornar als temps del califat, quan el valiat lleidatà representava els confins més salvatges i perillosos. Formàvem part dels confins remots on s’enviaven els qui es volia desterrar sense que ho semblés del tot, amb la confiança que s’hi podririen i no emprenyarien.
Alfredo «el Mochuelo» (pres del centre penitenciari Ponent)
Què saben ells si hi tornarà? Jo d’ell no hi tornaria. Més ben dit, faria tot el contrari del que la policia i els diaris poguessin preveure. No tenen ni punyetera idea de res i pretenen saber si hi tornarà. Jo, en canvi, sí que sé si hi tornarà o no. Però ho diré quan em roti, si és que em rota, perquè també pot ser que no ho digui mai. Penseu que sé coses molt grosses que comprometrien molta gent si em decidís a esbombar-les. Però de moment penso estar callat com un mort. Per cert, conec morts que s’han fet un tip de parlar i d’acusar. Però d’això, que té tela, ja en parlaré un altre dia extensament.
Tinc cinquanta-vuit anys i me n’he passat trenta-dos a la presó. Evidentment, no me’ls hi he passat tots seguits, i entremig he sortit per algun permís, he estat en tercer grau i en un centre de desintoxicació. Si a tots aquests anys hi afegeixo els dos i mig que m’he passat en llibertat condicional i els tres llargs que he estat evadit, ja em direu què en queda. He estat a totes les presons de Catalunya, a totes, absolutament a totes. Però després de donar tombs i més tombs m’he instal·lat definitivament a la de Ponent. Per mi és la millor i hi estic com a casa. Fa catorze anys seguits que hi sóc i ja no penso anar a cap més. De fet, a la direcció general ja em pregunten què vull fer i on em vull quedar i tot. Em deixen triar. Són com de la família, perquè de família es pot dir que no en tinc. Els pares ja fa anys que es van morir. Un dels germans també la va dinyar per culpa de les drogues, com tants altres de la seva fornada i de la meva. L’altre germà, l’únic que em queda, que és fill de la segona dona de mon pare, una mala puta que per mi ja fa anys que és morta i ben morta, no vol saber res de mi. Que consti que jo tampoc no en vull saber res. No s’ho mereix. Perquè jo puc ser un delinqüent (i per això pago presó), però ell és pitjor que un delinqüent: és un degenerat.
Ells no saben si hi tornarà, però jo sí que ho sé. Ho sé segur. Com pot ser que ho afirmi amb aquesta rotunditat? Doncs és molt senzill: perquè el conec. Sé qui és i què és. A mi no pot enganyar-me. Vam compartir cel·la uns quants mesos. Us podeu imaginar com pots arribar a conèixer algú de bé, si ets una mica observador i comunicatiu, si hi convius durant tants dies i tantes hores seguides? No us ho podeu imaginar, és clar. Durant aquests trenta-dos anys de presó he conegut centenars de presos i es pot dir que tinc apamats tots els principals. Tots els qui tenen una certa entitat, sé de quin peu calcen. Entre el que hem viscut, hem parlat i hem caminat junts, i tot allò altre que s’ha dit sobre nosaltres, o que han fet córrer els nostres amics i enemics comuns —que de vegades són els mateixos—, n’hi hauria prou per a escriure una biografia completa de tots.
Com que, a més de conèixer perfectament aquest que ara persegueixen, n’he conegut molts d’altres, d’assassins, em veig amb cor de pronosticar què farà o de descobrir on s’amaga. Què per què ho hauria de fer, tot això, si la delació és tan malvista entre els presos, malgrat que una part són confidents habituals? Doncs perquè ell se’n va fer un fart, de delatar, i cantava pels descosits. Quan volia obtenir alguna cosa de la institució no tenia amics ni parents. Es venia per un cafè, el molt cabró. Quan n’hi pagaven dos, llavors no només xerrava allò que havia pogut arreplegar parant l’orella, sinó que fins i tot arribava a inventar-se falsos intents d’evasió o descrivia objectes punxants amagats imaginaris. Quan ja l’havien calat, tant els reclusos com els funcionaris, va gaudir de la sort de tenir l’excarceració a tocar. Si no, li haurien fet la pell.
Jo ho sé tot d’ell. Per tant, si m’escoltessin, podrien enxampar-lo de seguida, abans no en torni a pelar un altre. Evidentment, si volen que els expliqui el que sé, que és molt, hauran de donar-me unes compensacions. No sóc ruc, i totes les coses tenen un preu. Si m’ofereixen allò que vull, en deu minuts els ho diré tot. I amb allò que els diré en tindran prou per a detenir-lo el mateix dia.
L’editor actual del Vidal Vidal
Li he preguntat al Joan, el meu soci, si havia llegit la notícia que publicava avui a la portada el diari. M’ha contestat que sí, que com volia que no l’hagués llegida si no es parlava de res més. I te la creus?, li he respost més ràpid que una centella. Home, no sé si una cosa així se la poden inventar, m’ha dit una mica circumspecte. Encara que estem acostumats a notícies tremebundes que després han resultat inofensives, no crec que aquest cop la cosa vagi per aquí. Si s’han tirat a la piscina d’aquesta manera, és que deuen tenir informació confidencial de pes. Si no, si només en tinguessin indicis vagues, ho haurien presentat d’una altra manera. Hi haurien fet unes referències més críptiques i sense concretar tant. Per tant, o bé els han enganyat ben enganyats i, si és així, per a ells anirà el pollastre i acabaran fent un ridícul de por, o aquesta vegada disposen d’informació valuosa. Encara hi ha afegit més coses semblants, però jo li he replicat: sí, és clar, el que dius té molta lògica, però creus de debò que aquest assassí pot ser un lector apassionat i devot de l’obra del Vidal Vidal?
S’ha limitat a dir-me: i per què no? Tot i que m’ha semblat que tampoc no n’estava prou convençut. Per polemitzar una mica més se m’ha acudit contestar-li: home, ves, perquè em costa d’imaginar-me que un paio que, pel que expliquen, va pelant gent sense un motiu clar i que deu estar ben sonat, pugui ser lector del Vidal. Encara més, costa de creure que pugui ser lector de ningú ni de res, si no és d’alguna revista pornogràfica o de banalitats. Que un individu així pugui arribar a llegir-se un llibre d’assaig o una novel·la, la veritat és que ho veig molt improbable. I encara ho veig més improbable si l’obra és escrita en català, mira. Quan m’ha contestat si els coneixia tots, els lectors del Vidal Vidal, i quants en coneixia, d’assassins, m’ha semblat, per un moment, que em prenia el número. Així i tot, li he dit que d’assassí no en conec cap, és cert, però que he llegit coses sobre algun de famós. Els acostumen a presentar, més aviat, com a no gaire cultes o poc lletrats. I respecte a quina mena de lectors té el Vidal Vidal, em decantaria per un altre perfil. Encara que, pensant-hi bé, podria tenir-ne algun que fos un autèntic criminal. De fet, no pot descartar-se pas i, per tant, podria tenir raó. Amb molta seguretat, el Joan ha acabat dient-me que i tant que en tenia, i tota. Encara més: està convençut que algun o altre dels qui l’han llegit, o bé ha comès algun delicte inconfessable i aterridor, o bé és capaç de cometre’l en qualsevol moment. Es tracta, segons el seu parer, d’una pura qüestió d’estadística, de probabilitat matemàtica. Perquè el que discutíem no és pas què llegeixen els assassins, sinó què ha pogut arribar a llegir un de concret, que es podria donar la singularitat que no tingués res a veure amb cap altre del seu gènere. D’altra banda, s’ha demostrat que hi ha i hi ha hagut assassins que prou que llegien.
És cert que el Joan acostuma a tocar-hi bastant, encara que de vegades el seu to peca d’arrogància. En aquest cas, pot ser que el que diu tingui sentit i no hagi desbarrat, però no ho acabo de veure gens clar. Com més hi rumio, més penso que en tot aquest afer hi ha alguna cosa que no lliga, que no encaixa, vaja. D’una banda, resulta molt estrany que hagin decidit publicar què llegeix l’assassí, si no és que estigui directament relacionat amb els crims comesos. És a dir, el fet que llegeixi una cosa o una altra només pot ser rellevant si, d’alguna manera, i ara mateix no puc pas imaginar-me de quina, pot haver influït en les morts perpetrades o pot servir per a indagar sobre alguna pista decisiva. Perquè allò que em resisteixo a creure és que l’escriptor estigui embolicat en un afer com aquest. Tampoc no em crec que els seus textos puguin induir ningú a cometre cap mort. Però, d’altra banda, si ni ell ni els seus llibres no hi tenen una implicació directa, per què destaquen que aquest sonat que pela gent els llegeix amb devoció? També podria ser que, simplement, els hagués llegit, però la referència a la devoció sigui una concessió periodística per a fer més interessant la notícia. Amb tot, el fet que els llegeixi, encara que sigui sense gaire interès, no deixa de resultar estrany i sorprenent, ves. Ja seria paradoxal que en un país que es llegeix tan poc tinguéssim un assassí que no para de fer-ho.
En Roger (sergent dels Mossos i cap de la unitat d’investigació)
Si la gent sabés com m’ha esbroncat la Carla, no en tindria tan bona imatge. Quan ha llegit el que ha publicat la premsa sobre els assassinats m’ha fotut la cavalleria per sobre. M’ha cridat al seu despatx i, tot fent valdre la seva condició de comissària, m’ha recriminat com podia ser que una periodista de pa sucat amb oli com aquesta Remei, que ja tenia un peu fora de l’empresa, hagués provocat tant enrenou. L’escandalitza que aquesta aprenent de periodista sigui capaç d’afirmar que els dos assassinats els ha comès la mateixa persona, i nosaltres, en més de tres mesos d’investigacions, encara no hàgim pogut establir si tenen cap relació. M’anava dient si em pensava que tot això era un joc, i que ja n’estava tipa, de respostes vagues, suposicions d’estar per casa i promeses incomplertes. Ah, també m’ha dit que el conseller està molt emprenyat per la manera com portem aquest assumpte i que si el fem quedar com un incompetent, ja podem preparar-nos. Pots tenir per cert que si m’he d’empassar unes quantes carretades de merda, algú més m’ajudarà a mastegar-la, hi ha afegit la Carla, tot aixecant la veu. Aquesta amenaça potser no anava adreçada només a mi, però és evident que jo no me n’escaparé i rebré segur.
La primera víctima va ser un empresari de la construcció de Belchite, establert a Lleida fa una colla d’anys, a qui vam trobar mort al seu xalet d’Alcoletge. Des que s’havia separat de la dona hi vivia sol. Algú altre el devia esperar de matinada un divendres, quan tornava d’un sopar amb els amics. El sopar s’havia allargat fins a les talúries i havia acabat a la millor casa de putes de la ciutat. El o els qui l’esperaven el devien intimidar i, un cop dins del menjador de l’edifici, van subministrar-li prou quantitat d’anestèsia per provocar-li una aturada cardíaca definitiva. El fet curiós és que no semblava haver-s’hi resistit i no presentava cap signe de violència ni cap cop ni ferida. L’exdona, que viu a Cambrils, pel que sembla està satisfeta amb la pensió que ell li passava. El fill, que cursava un Erasmus a Bolonya, va costar de fer reaccionar, de tan estupefacte com es va quedar quan va saber-ho. Aquest empresari era tan públic i notori —el seu patrimoni i els seus comptes corrents i de valors així ho reflecteixen— que havia fet calé llarg els anys de la bombolla immobiliària. També era públic i notori que n’havia quedat a deure un bon grapat. Tots els possibles deutors que hem investigat fins ara, però, no presenten cap indici evident de culpabilitat ni infonen cap mena de sospita rellevant. Ara bé, alguns podrien tenir motius objectius per a voler-li mal. Continuarem investigant-los, és clar, però no sé si en traurem res d’interessant.
La segona víctima, l’exdirector d’una oficina d’una de les principals entitats bancàries del país, que s’acabava de prejubilar, també vivia sol al seu àtic de Prat de la Riba. El va matar un paquet postal bomba que va esclatar-li a la cara. L’explosió va provocar-li una hemorràgia que els serveis d’urgència, tot i l’eficàcia amb què van actuar, no van poder estroncar. Arran, doncs, de l’explosiu, va morir dessagnat. Vivia sol perquè la seva dona s’havia mort l’any abans d’un càncer de pulmó i no tenien fills. Tot i que en vam escorcollar a fons els documents, el mòbil i l’ordinador, no hi vam trobar res que fes pensar que algú volgués assassinar-lo. Quant al seu entorn professional, tampoc no vam poder trobar-hi cap pista que ens pogués conduir a un client emprenyat o arruïnat, frisós de fer-li pagar la seva desgràcia. Vam identificar, això sí, almenys una dotzena llarga de possibles damnificats per decisions seves, les quals els havien perjudicat econòmicament. Cap d’ells, però, no havia manifestat cap conducta que fos realment sospitosa o pogués palesar un desig de venjança.
Entre l’un assassinat i l’altre han transcorregut una mica més de tres mesos. Fins ara, només tenen en comú que les víctimes eren homes de mitjana edat, amb un bon estatus econòmic, i que vivien sols. Però ja em direu si amb això n’hi ha prou per a deduir que l’autor dels crims pot ser el mateix, si resulta que de persones amb aquest perfil, a Lleida, n’hi ha centenars. Doncs per la Carla és evident que ambdós crims presenten prou similituds per, si més no, plantejar-nos-ho com una de les hipòtesis més coherents. És clar que, si parla així, únicament és perquè la desgraciada aquesta que fa de periodista, perquè en realitat no ho és i només en fa, ha publicat el que ha publicat. Perquè, abans que aquesta xiqueta ho esbombés, que jo recordi, la Carla, encara que ara digui el contrari, no va esmentar-la mai, aquesta hipòtesi. Però, com que és la cap, si assegura que ella ja va insinuar-nos-ho, els altres hem d’assentir i callar. Ves què hi farem!
Sí que és veritat que un germà bessó que tinc, l’Eudald, un dia que dinàvem junts va preguntar-me si no havíem sospesat la possibilitat que les dues morts les hagués provocades la mateixa persona. Em va deixar parat, amb el seu comentari, perquè no acostumem a parlar mai de la feina i sempre ha tendit a viure en el seu món tancat i tan peculiar, on aquesta classe de fets no tenen cabuda. També recordo que li vaig dir que, si bé algú ja havia plantejat aquesta hipòtesi, de seguida l’havíem descartada perquè no disposàvem de cap indici sobre el qual fonamentar-la. A veure si ara resultarà que tenia raó i que, tot i que sembla que viu en un altre planeta, té més intuïció o criteri que tots nosaltres plegats.
L’assassí (filòsof)
I tant, que hi tornaré! Hi tornaré, en poden estar segurs, perquè tant els que he pelat com molts altres que vindran, i que ja tinc a la llista, s’ho mereixen. Hi ha d’haver algú que faci de Déu justicier i els faci pagar per la seva maldat. Com que, de moment, aquest Déu justicier no apareix per enlloc, em toca fer la feina a mi. No pot ser que tanta gent pateixi misèria o gana i que aquesta colla de cabrons visquin com reis i multipliquin els seus beneficis exponencialment sense fotre brot. No només han acumulat prou capital per a viure sense pencar, ells i els seus descendents, sinó que a sobre se’n foten. Però ara se’ls ha acabat la bicoca i juro que ja mai més no dormiran tranquils. Han donat pel sac mitja humanitat, però pagaran un preu tan alt per les seves malifetes i les seves martingales, que se n’acabaran penedint durant tot el que els resta de vida. Fins no fa gaire, han presumit dels seus cotxes de luxe, de les seves mansions amb piscina i de les putes cares amb què es fan acompanyar. Com han presumit, també, dels seus contactes privilegiats, dels vins de preu estratosfèric o, en veu baixa, de la cocaïna que els regalaven. Quan comencin, però, a sentir el meu alè al clatell, i el sentiran ben aviat, ja veurem com s’ho fan per continuar presumint-ne. Si no en poden presumir més, s’hauran de preguntar forçosament, fatxendes com són, de què els haurà servit tot plegat. Quan arribin a aquest punt de no-retorn, i hi arribaran aviat, aleshores la meva victòria serà definitiva. Perquè, tot i que m’agrada força matar-los, encara gaudeixo més veient-los patir. És tan reconfortant veure com s’escagarrinen i no paren de tremolar de pànic, que encara no sé pas per què no en mato més sovint. Tot i que acostuma a ser gent que es vanta de ser valenta i decidida, en realitat són porucs i covards. Amb els qui consideren inferiors o subordinats no els costa d’abraonar-s’hi ni abusar-ne. Quan topen, però, amb algú disposat a plantar-los cara de debò, de seguida reculen. Per això, quan s’acabin convencent que no tindré pietat d’ells i seré implacable i cruel, estic segur que viuran permanentment obsessionats. No podran aclucar l’ull sense deixar de pensar que potser l’endemà ja no hi seran. Això serà el que em produirà més satisfacció. També me’n produirà molta el fet de saber que els meus crims tenen multitud de còmplices. Perquè, encara que la majoria de gent, quan llegeixi que han trobat el cadàver d’un altre, opti per seguir la notícia sense alegrar-se’n públicament, jo sé que per dins sentirà un gran plaer. Sentirà el plaer que proporciona constatar que, finalment, algú ha fet justícia de veritat.
Jo mateix l’he pogut sentir, aquest plaer, quan en altres països ha aparegut algú decidit a posar les coses al seu lloc i passar comptes de debò. Acostumen a ser notícies que cal saber interpretar correctament, perquè tendeixen a tergiversar-les quan les presenten com a accidents fortuïts o accions puntuals d’un boig. Si hi aprofundeixes, però, t’adones que són execucions premeditades amb una intencionalitat ben clara. Evidentment, hi ha molt d’interès a tapar o dissimular aquesta intencionalitat tan palmària, perquè no corri l’exemple. No es vol, és clar, que les víctimes comencin a organitzar-se per començar a aniquilar solidàriament i sistemàticament els seus botxins. Perquè, si s’estengués l’exemple, els qui han abusat sense escrúpols dels seus privilegis no tindrien cap més remei que fugir o tornar tot allò que han robat, mentre demanen perdó agenollats. Seria tan bonic veure’ls córrer esporuguits! Però potser encara ho seria més contemplar com tornen el botí que han arrabassat als pobres desgraciats que han estafat, mentre la gent els escarneix, els insulta i els omple d’escopinades. Quin espectacle tan meravellós s’esdevindria, mare meva!
El tercer homicidi ja el tinc rumiat i tot. De moment tinc escollides tres possibles víctimes. Les he seguides uns dies, a cadascuna, per tal de garantir que tenen el perfil que busco. Només em queda decidir quina he d’enviar primer a l’altre barri. Estic, doncs, en un dels moments crucials. Resulta tan emocionant decidir-ho, que gairebé no puc dormir del desassossec que em causa pensar que tinc les seves vides a les meves mans. No us podeu imaginar com em sento. Ara bé, tampoc no es tracta d’allargar aquesta situació gaire temps més. Tinc comprovat que arriba un punt que, si no tries d’una vegada, llavors et costa molt de fer-ho i vas fent-hi tombs i més tombs. Tant és així, que em fa la impressió que, o bé en designes un, encara que sigui usant els daus, o bé acabaries no decantant-te per cap. Em refereixo al fet que pot succeir que frueixis tant jugant amb les seves vides i te les sentis tan teves, que no vulguis renunciar a cap d’elles, talment com passa amb una joguina de la qual t’has encaterinat.
He de decidir-me, doncs, aviat, i consumar l’acció. Quan ho hagi fet i la premsa ho hagi esventat, la notícia s’escamparà com una mala cosa. Contribuiran a escampar-la tots els qui només estan esperant per especular qui pot ser l’assassí i qui la propera víctima. El que em fa més gràcia és que tots aquests que pretenen saber alguna cosa sobre les meves intencions van completament errats. No en tenen ni idea, però pontifiquen com si fossin uns experts. Més d’un fa l’interessant mirant d’impressionar els amics o els coneguts, tot vantant-se de coneixements de criminologia que no té.
Tindran una sorpresa tan gran quan vegin el tercer cadàver, que totes les teories que han fet circular per fer veure que tenen controlada la situació se’ls desmuntaran completament. Aleshores, quan la gent s’adoni que està més indefensa i exposada que mai, i que la següent víctima pot ser qualsevol, li vindrà un pànic de collons de mico. Hi ha tanta gent que té un motiu o altre per a tenir por i pensar que pot ser l’escollit, que aquesta ciutat plena de corruptes i malfactors tremolarà de l’una punta a l’altra. I, només de pensar que tots aquests malparits passaran un bon mal de ventre per culpa meva, em sento útil i recompensat i trobo més sentit que mai a la meva vida.
L’Àngel (psicòleg)
Mentre em prenia el cafè amb llet del matí he llegit la notícia al diari. Ja resulta ben curiós que els Mossos no s’haguessin adonat que l’autor dels dos crims podia ser la mateixa persona i ho hagi descobert una periodista de pa sucat amb oli. Perquè, que em perdonin, però aquella pàmfila no té pinta de ser gaire espavilada. Costa de creure que hagi rebut a la redacció una carta del mateix assassí explicant-li-ho tot. Perquè, si bé molts d’aquests criminals tenen un perfil narcisista, no és clar que tinguin la iniciativa d’organitzar-se una campanya de promoció personal ells mateixos. Més aviat acostumen a ser tipus avesats a esperar un gest dels altres que ells puguin interpretar, encara que sigui erròniament, com un elogi o un afalac.