reading

TAULA

Prefaci

La poesia de Vicent Andrés Estellés entre el 1952 i el 1958: de les homilies a les tenebres

CIUTAT A CAU D’ORELLA

I. CIUTAT QUE S’ENDEVINA

III

VII

VIII

II. CIUTAT QUE ES VEU

III

III. CIUTAT QUE SE SAP

¡Oh ciutat aleshores del només!

EL COR AL MARGE DE L’ÈGLOGA

PETIT CONCERT D’UN ABRIL

ELEGIA

CRIATURA EN DISSABTE

GOIG DEL CARRER

MORT D’HIPÒLIT I LES NITS DE FEDRA

AQUEST MAR QUE SABEM

MEMÒRIA TRISTÍSSIMA

DONZELL AMARG

1. DONZELL AMARG

III

2. LA TERRA EIXUTA

III

3. EL MARGE DE LA SÉQUIA

TERCETS DEL DESIG

LES GALTES

L’ESPATLA

EL SILENCI

ELS DIES

ISABEL A BURJASSOT

LA MOLA, AÇÒ, LLUCIFER

PEL MAIG I ELS MORTS JUSTAMENT IMPACIENTS

POC TEMPS DESPRÉS DE LA NIT D’ALBA A ELX

PER ALLÒ QUE FOU TAN BELL, CAR FOU TAN PUR

4. PLATJA, EN SETEMBRE

III

VII

VIII

BALADA DE VERONI

ADAGIOS DE VERONI

LA NIT

CANÇÓ DE BRESSOL

ARA, DESPRÉS, EN FI...

POTSER, A L’HORA DE L’ALBA...

ÉS AIXÍ, SI US PLAU

PASSARÀ DE LLARG

PREC

PAPERS INÈDITS D’ X.X.X.

LES EPÍSTOLES

ELS DIES, EL CARRER, TOTES LES COSES

EPÍSTOLA TARRAGONINA

ISABEL A CATALUNYA

A SANT VICENT FERRER

LES NITS QUE VAN FENT LA NIT

LA CASA, ARA SÍ

L’HOTEL PARÍS

III

VII

VIII

XII

XIII

XIV

XVI

XVII

XVIII

XIX

XXI

XXII

EL MONÒLEG

III

VII

VIII

TESTIMONI D’HORACI

III

VII

VIII

XII

XIII

XIV

XVI

XVII

XVIII

XIX

XXI

XXII

XXIII

XXIV

XXV

XXVI

L’ENTREACTE

III

VII

VIII

XII

XIII

XIV

XVI

XVII

XVIII

XIX

LA CLAU QUE OBRI TOTS ELS PANYS

GRUP QUASI DE CANÇÓ

EPISODI I PLANT D’AMMON

PER TANTES I TANTES COSES

EL PROCÉS

PODRIA ÉSSER UN NOCTURN

I BÉ?

L’ALTRE SUCCÉS

COM EL REI ALFONS A NÀPOLS

QUAN EM DEIXEN AL CEMENTERI I TOTS SE N’HAGEN ANAT

DIT DE LA MORT AL VOLTANT DE LES QUATRE DEL MATÍ

AMB UN FONS SUBVERSIU

AMB LES UNGLES, AMB LES DENTS

II. LLIBRE D’EXILIS

Acabe d’arribar. És l’únic que us demane.

He perdut mitja vida aprenent certes coses

Un desig. El desig d’escriure llargues cartes,

Et vull amb un antic amor de mariner.

No sé d’on vinc. Em costa dir aquestes paraules,

Com l’aigua, l’aigua bruta dels geranis podrits.

Hi havia vells sarcòfags, i pintures romàniques,

No et diré «Anem ací». No et diré «Anem allà».

Sóc un, un qualsevol, del campament; et pregue.

El fang, la pluja, el fang, els carrers plens de fang,

He vist coses. Finestres, i genolls, i cistelles,

No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.

Seran restituïts, un per un, tots els membres,

Els averanys, els cònsols, els pals sense banderes,

Establim, lentament, una sintaxi, forta,

Creem cossos, motius, llocs de destrucció.

Hi ha l’estrèpit dels ferros, hi ha el fum a les façanes,

Et vaig dir, vaig tractar de dir-te com estaves,

Ho conec totalment. Sé ben bé cada dia

Diria noms, només. Noms de pobles, de rius,

Mare, pare. No puc. Crec que ja no puc més.

Ara el riu, certament, que més bé s’endevina.

No puc dir el teu nom. Com una antiga pàtria,

Havem escrit papers, innombrables papers.

Aleshores hi havia boscos, assuavides

Parle per tots. Mireu-los. Homes, dones, infants.

Hi ha indicis, hi ha un silenci, hi ha unes prades humides,

Hi ha, sobretot, l’afany d’ésser, del tot, explícit.

Ascensors funerals, mudes caixes metàl·liques,

L’acordió, el vaixell, els ulls de la salmorra,

(Aquesta nit et sé, per primera vegada,

Ple de penediment, el cap entre els genolls,

Reportar, anar fent l’inventari, buscant

Així com aquell pare que té un fill, vencedor

L’escala en la foscor; prop, la remor de l’aigua,

Veig, des de les terrasses —les terrasses domèstiques

Pense en els morts i pense en els qui estan morint-se,

Jo vull que em soterreu a l’ombra del meu àngel.

Allò que un fa es desfà, ho desfan lentament

Hermèticament closos, entre quatre parets,

Hi ha un àngel entre els àngels, que porta el meu cognom.

Aleshores es féu invicta i gloriosa.

Semblant un cavaller, un noble cavaller,

Jo he amat els meus pares, he amat els meus germans,

Hauré d’esperar més; hauré d’esperar més,

Veig, des dels ponts, el lent, el trist, l’irremeiable

III. CORAL ROMPUT

Prefaci

Quan el 1972 l’Editorial Tres i Quatre iniciava la publicació de l’obra completa de Vicent Andrés Estellés (1924-1993), els editors —i Joan Fuster, que apadrinava la maniobra amb un preciós estudi preliminar— intuïen que estaven invertint en un valor que es configuraria aviat com el poeta valencià més emblemàtic i més eficaç comunicativament de la literatura catalana contemporània. Hi havia l’aposta arriscada per la qualitat d’un autor que encara no havia donat a la impremta sinó una petita part del seu cabal creatiu i ni tan sols havia escrit, en aquell moment, un bon grapat dels seus llibres. Hi havia, també, la urgència de crear símbols de cultura cívica i nacional en un país que començava a desemperesir-se abans d’obrir els ulls a una nova època. Hi havia, finalment, un repte editorial que calia amortitzar, fer-lo viable en el balanç de la comptabilitat prosaica i, sobretot, evitar el naufragi prematur i desil·lusionador —desmobilitzador, al capdavall— de tants projectes culturals voluntaristes.

Així, el primer volum de la sèrie havia d’acumular un bon doll d’inversió poètica com a senyal d’eixida de l’operació, fins i tot a costa de la cronologia i de la coherència del recull, de caràcter en certa mesura antològic. Es tractava d’oferir un tast exquisit a fi de seduir i fidelitzar els lectors. El segon i el tercer volums i així fins al desè, que cloïa la seqüència el 1990 amb un epíleg de Jaume Pérez Montaner, van anar organitzant-se també a força d’impulsos que responien, sense una clara planificació del programa, a les diverses conjuntures editorials —i a les de l’autor, que havia emprès una frenètica etapa creativa i de publicació, on a la poesia s’afegien narracions o escrits memorialístics i també un llibre de poesia en castellà. Alguns poemaris cabdals, com ara el Llibre de meravelles, no ingressaren en l’obra completa perquè havien assolit una vida editorial pròpia com a llibres unitaris. Uns altres anaven apareixent solts com a bestretes del que, ja pòstumament, seria el Mural del País Valencià (1996).

En aquestes circumstàncies, la maniobra inicial, tan encertada per molts motius i tan oportuna en el seu moment, no arribava a satisfer les expectatives creades. Gairebé quatre dècades després d’aquell moment, l’editorial i alguns estudiosos de l’autor vam plantejar-nos la necessitat de reeditar l’obra estellesiana, començant, en una primera i decisiva etapa, per la poesia en català, que és sens dubte el nucli ferm de la producció de l’autor. Però això havia de fer-se en un nou marc de referència que permetés contemplar la panoràmica del seu itinerari creatiu i planificar l’empresa amb uns criteris explícits i ben meditats. Calia posar a l’abast del públic una producció ordenada i homologada de la poesia de l’autor, contrastada amb les variants significatives que presentava en el seu procés d’elaboració, i per a això era condició prèvia introduir-se en el laboratori creatiu d’Estellés, el seu arxiu personal, que romania en el domicili familiar. La Institució de les Lletres Catalanes va acordar una generosa contribució a aquest intent de preservar una parcel·la rellevant del patrimoni literari català i va possibilitar la realització d’un escorcoll sistemàtic de la documentació existent i el consegüent processament dels materials trobats. Fruit d’aquesta iniciativa va ser la realització de diversos treballs preparatoris de la publicació que avui s’inicia i en la qual col·laboraran alguns del principals estudiosos del poeta, començant per Ferran Carbó, que ha tingut cura de dos volums corresponents a la producció lírica d’una primera etapa creativa.

De fet, durant aquests darrers anys els estudis sobre la figura de l’escriptor de Burjassot no han cessat, ans al contrari, s’han multiplicat i han crescut en nombre i també en la varietat dels aspectes abordats. Se n’han elaborat tesis doctorals, articles, llibres monogràfics i miscel·lànies que han anat tractant de vessants diferents com ara la llengua i l’estil de l’autor, els gèneres literaris practicats per ell, les tradicions literàries que va adoptar com a ingredients vessats en el seu gresol creatiu, o els envitricollats episodis de l’elaboració de l’escriptura poètica. Perquè Estellés és un poeta fecund i plural, de llarga i tenaç trajectòria, capaç d’escriure en simultaneïtat diversos conjunts poemàtics que més tard corregia, agrupava i reagrupava en poemaris diferents. L’eclosió creativa irrefrenable es combinava, en el seu procés de producció, amb una aspiració estètica que el duia sovint a esmenar els textos, a reelaborar l’estil o la composició dels productes editorials en què s’articulaven els poemes. Tot això fa de la cronologia de la poesia estellesiana un repte per a l’estudiós que intenta posar ordre en uns resultats rere els quals s’amaga la frenètica passió creativa d’un poeta desmesurat.

Calia, tanmateix, configurar la postproducció editorial, prendre decisions sovint difícils, tan respectuoses amb les presumptes intencions de l’autor com amb les legítimes expectatives dels lectors. Això ha implicat a vegades la superació d’una paradoxa, la de conjuminar rigor amb llegibilitat. Ha implicat, per exemple, imposar una ordenació cronològica aproximativa però eficaç com a disposició dels successius volums de l’obra completa i proposar així als lectors un itinerari de lectura. Ha calgut, a més, recompondre alguns llibres unitaris que havien estat fragmentats en el procés d’edició de l’obra completa. Sense oblidar la inserció dels poemaris exclosos de la selecció editorial anterior.

Aquesta edició vol ser una edició plenament fiable. És a dir, feta a partir de la consideració i la ponderació de la documentació disponible ara com ara, però sense exhibició en cap aparat erudit de variants ni de detalls irrellevants. S’imposava d’aplicar un sedàs selectiu, a partir d’uns criteris degudament explicitats, a fi de donar una resolució raonable als dubtes sobre la cronologia de l’escriptura, l’esmena versemblant de les errates, la recuperació d’alguns sentits perduts en el procés d’edició... En dos mots: esporgar i restituir allò necessari, i fer-ho d’una manera justificada i honesta, però sense derivar cap a una edició acordada al cent per cent amb criteris estrictament ecdòtics, que entrebancaria la lectura fluida que els textos poètics reclamen. Per això les notes interpretatives i els comentaris contextualitzadors s’han integrat generalment en les introduccions de cada volum a fi de deixar expedit el camí al plaer de la lectura dels versos.

Transcorregudes més de quatre dècades des de l’inici d’aquella iniciativa il·lusionada d’afaiçonar l’obra estellesiana, s’imposava ara de reprendre la tasca de fixació del seus textos amb el rigor que correspon a un autor que ha ingressat ja en el cànon dels clàssics contemporanis. Amb aquest nord encetem ara el camí de reeditar aquesta peça clau del nostre patrimoni literari. Un patrimoni que continua viu i actiu, capaç avui com ahir de seduir els lectors amb la frescor de la paraula inspirada, viscuda i treballada artísticament amb vocació de pervivència.

VICENT SALVADOR

(Universitat Jaume I)

JOSEP MURGADES

(Universitat de Barcelona)