EL VENTALL FINÈS
M. Brugués Mitjans i Prunera
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial. Dirigiu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.
© 2015, M. Brugués Mitjans i Prunera
© 2015, Tres i Quatre, S.L.
Apartat postal 134
46182 Paterna - la Canyada (València)
tresiquatre@tresiquatre.com
www.tresiquatre.com
Maquetació i coberta: TiQ disseny
ISBN: 978-84-16789-43-6
Edició electrònica
ÍNDEX
CAPÍTOL I
CAPÍTOL II
CAPÍTOL III
CAPÍTOL IV
CAPÍTOL V
CAPÍTOL VI
CAPÍTOL VII
CAPÍTOL VIII
CAPÍTOL IX
CAPÍTOL X
CAPÍTOL XI
CAPÍTOL XII
CAPÍTOL XIII
CAPÍTOL XIV
CAPÍTOL XV
CAPÍTOL XVI
CAPÍTOL XVII
CAPÍTOL XVIII
CAPÍTOL XIX
CAPÍTOL XX
CAPÍTOL XXI
CAPÍTOL XXII
A Josep, el meu marit, pel seu suport incondicional
i a Juan-José López Burniol pels seus bons consells.
CAPÍTOL I
La Katariina estava asseguda a la butaca on tantes vegades havia vist la seva mare. La butaca ocupava un lloc predominant al petit saló, un punt des d’on es podia veure el final de l’avinguda Esplanadi, amb la plaça del Mercat al fons, al costat mateix del port d’Hèlsinki. En aquell moment de l’any, Hèlsinki deixava de ser a poc a poc la ciutat silenciosa en què el rigorós hivern l’havia convertida els mesos anteriors, i es despertava endormiscada amb l’assuaujament de les temperatures. Començaven a arribar els primers turistes, que emplenaven els cafès i centres de moda de la ciutat.
Sobtada, va mirar el rellotge. Ja eren les sis de la tarda. Segurament, els seus fills ja havien arribat a casa i ella no podia evitar, cada dia quan sortia de la feina, de passar per casa de la seva mare. Ja feia quatre mesos de la seva mort i semblava com si encara esperés trobar-la, amb una il·lusió i una empenta impròpies d’una persona de la seva edat. La seva mare s’havia mort a vuitanta-nou anys. Un càncer de pulmó se li havia emportat la vida en només dos mesos. Ni ella ni el seu germà Henry no s’imaginaven que la malaltia fos tan greu.
La Katariina encara recordava aquelles tardes d’hospital, abans del diagnòstic, en què havien programat juntes el viatge a Barcelona. Només eren tres dies, però la mare havia triat un hotel cèntric al carrer de la Boqueria, al bell mig del Barri Gòtic. En aquest viatge haurien pogut gaudir d’unes passejades en un dels entorns més màgics de la ciutat. Si més no, això li havia explicat la mare, que, a diferència d’ella, sí que havia estat a Barcelona.
Quan ella i el seu germà Henry eren petits, sovint havien sentit a parlar de Barcelona, del Barri Gòtic, del passeig de Gràcia, de la Rambla i del Gran Teatre del Liceu. La mare va viure a Barcelona durant l’adolescència, amb els seus pares. L’àvia era anglesa i l’avi, finlandès, i s’havien conegut a Londres. Aquesta havia estat la primera destinació de l’avi de la Katariina com a diplomàtic. Feia pocs anys que el país havia aconseguit la independència, i la destinació a la capital londinenca tenia l’atractiu dels projectes que s’engeguen. L’estada de la mare de la Katariina a Barcelona es va allargar tan sols un any i escaig, però sabia prou bé que aquell any li havia deixat una empremta especial. Els quinze anys que ella tenia aleshores, l’inici de l’aixecament militar del general Franco a l’Àfrica i la fugida precipitada de la família en una Europa on el tam tam de guerra es feia cada dia més ensordidor, de segur que havien d’impactar en una jove adolescent. Si més no, això pensava la Katariina.
En part, la imatge idíl·lica que la mare tenia de Barcelona li feia témer una decepció. Era com anar al cinema a veure una pel·lícula de la qual tens bones recomanacions, i per tant n’esperes molt. Però sovint passa que, te n’has arribat a crear tantes il·lusions, que no arriba a satisfer les teves expectatives i, en conseqüència, et decep. Aquesta filosofia de no esperar mai res de les coses l’havia traslladada a la seva vida quotidiana. Qui sap, potser així, algú o alguna cosa la sorprendria.
El so del mòbil la va treure de l’ensonyament:
—Mare? —va dir la Lizzy—. A quina hora penses venir a casa? Són més de les sis de la tarda i jo no trobo els pantalons texans nous. Sàpigues que sense aquests pantalons no puc anar a casa de la Jana.
La Jana era la millor amiga de la Katariina i va ser un puntal per a ella en el seu procés de separació i divorci. Sempre podia comptar-hi. Tenia també una filla i un fill d’edats similars als seus, cosa que li garantia que els seus fills sempre podien anar a casa seva.
—Ara vinc —va respondre la Katariina, amb resignació de mare.
Va agafar la cartera i es va adreçar cap a la porta de sortida pensant que encara no havia tingut prou valor per a buidar el pis i treure’n les pertinences personals de la mare. És clar que el seu germà ni tan sols havia estat capaç d’oferir-li una remota possibilitat d’ajut. Com sempre, ho havia de fer tot ella.
Ja al replà de l’escala, i amb la porta encara entreoberta, va posar atenció en el retrat que la seva mare tenia al rebedor. Que joves i que atractius que apareixien els seus pares el dia del seu casament! Va tenir l’impuls sobtat d’agafar el marc, quan un objecte de fusta que hi havia al darrere va fer un soroll ensordidor al moment de tocar a terra. Amb el neguit de pensar que feia tard i que els seus fills l’esperaven a casa, va recollir aquell objecte i se’l va ficar a la cartera.
Només de posar la clau al pany de casa va sentir la discussió que, com era habitual, tenien la seva filla Lizzy, de catorze anys, i el seu fill Paul, de dotze. Se’ls estimava més que a ningú al món, però el darrer any havien estat una càrrega per a ella. Li costava d’admetre-ho, però la separació d’en John, els problemes a la feina i la mort de la seva mare l’havien asfixiada de tal manera que més d’una vegada havia pensat (això sí, amb remordiments de mala mare) que voldria estar sola i pensar; pensar en la vida que havia portat i en la vida que volia portar. Ja no se sentia una nena. Els quaranta-cinc anys que tenia li començaven a pesar, encara que ella sempre deia que va ser als trenta-vuit, el punt d’inflexió d’un procés inexorable de baixada.
Amb una volguda quotidianitat, el seu gat Muffins l’esperava al rebedor. Havia estat el gat de la seva mare, a qui feia poc més de cinc anys l’hi havien regalat, quan era només un cadell. Tant ella com els nens van pensar que un gat l’ajudaria a passar millor les hores de solitud a què la mort del pare de la Katariina l’havia abocada, i amb qui la mare havia compartit més de cinquanta-cinc anys de la seva vida. Els nens li havien volgut posar aquest nom perquè era el nom amb què l’Anna Frank anomenava el seu gat en el famós diari. La seva cunyada era al·lèrgica als gats i la Katariina no havia tingut més remei que endur-se’l a casa. Aquest gat havia fet passar moments de goig als seus fills, però de segur que el pobre gat hi havia perdut molt amb el canvi, perquè acostumat a la pau i la tendresa que es respirava a casa de la mare, ara era com un ninot de proves, que tan aviat pentinaven com feien fer de model amb les més diverses peces de roba, barrets, ulleres, bufandes i tots els complements que un es pugui imaginar.
—Mare, mare! La Lizzy no em vol deixar el seu necesser —va dir-li en Paul—. Ja saps que jo no en tinc cap, i t’he dit moltes vegades que en necessito un. No puc anar amb totes les coses escampades dins la bossa. Què dirà la Jana?
—No pateixis, Paul —va respondre la Katariina—. Pots agafar el meu. El trobaràs al meu armari del bany.
La Lizzy no va poder estar-se de fer una mirada triomfal, la d’aquell que s’ha sortit amb la seva. La Katariina no volia discussions aquella nit. En qualsevol altra ocasió, li hauria retret la poca flexibilitat de la seva conducta, però l’endemà mateix marxava amb un vol cap a Barcelona i encara havia de preparar el sopar, la seva bossa i supervisar les dels seus fills. En aquell moment va oblidar completament la capsa de fusta que havia recollit del pis de la seva mare. Només pensava a enllestir tots els preparatius i poder agafar el vol, que aprofitaria per acabar la presentació que havia de fer a Barcelona.
Era un viatge de negocis, o almenys així l’havia sabut vendre a la multinacional de telèfons mòbils on treballava. La Katariina era enginyera de telecomunicacions i, tot i ser una tècnica, les seves habilitats comunicatives li havien fet guanyar graons a l’empresa fins a convertir-se en la màxima responsable de les vendes a l’àrea mediterrània. Això incloïa tant el sud d’Europa com el nord d’Àfrica.
La delegació de la multinacional a Barcelona havia tingut moltes dificultats l’any anterior, no atribuïbles tan sols a una notòria baixada de les vendes, sinó també a la persona que s’havia posat al capdavant, el màxim responsable. Tot i que la Katariina no havia tingut ocasió de conèixer-lo en persona, les constants trucades telefòniques i les videoconferències l’havien fet arribar a detestar-lo fins al punt de ser-li un personatge repulsiu. Era un home gris (bé, ella el veia negre), baix i d’aspecte sinistre, amb els cabells enredats i sense coll, defecte imperdonable en un home —segons la Katariina—, perquè el convertia directament en un mal amant. Si alguna cosa havia tingut el seu marit era un coll llarg i estilitzat, en el qual moltes nits la Katariina havia submergit el seu cap buscant qui sap què o amagant-se de no se sap qui.
La idea de conèixer el nou delegat no l’atreia gaire, per no dir gens, però davant de l’empresa a Hèlsinki aquesta era la raó principal del seu viatge. Era una dona molt legal, i el fet de fer un viatge a costa de l’empresa en un moment econòmic tan difícil com aquell li havia portat una gran sobrecàrrega de feina. Per això tenia perfectament preparada i memoritzada no únicament la seva presentació, sinó el nou tomb que l’empresa volia donar a la venda dels telèfons mòbils, el seu principal actiu. Quadres, estadístiques i tècniques de màrqueting omplien la seva cartera.
El telèfon va sonar i, tot d’una, es va sentir la veu de la filla dient-li:
—Mare, és la Jana. Demana a quina hora ens ha de passar a buscar i si necessites que en Hans et porti a l’aeroport. Posa-t’hi, mare!
En Hans era el marit de la Jana. Era un ésser encantador i afable, deu anys més gran que la seva dona. Per a la Katariina havia estat com un germà gran a qui va confiar la gestió del seu divorci. Era advocat especialitzat en afers de família, un brillant lletrat que destacava més pel vessant conciliador que no pas pel contenciós.
—Jana, gràcies per tot —va dir la Katariina amb veu d’agraïment—. Tu i en Hans sou els meus àngels de la guarda.
—No diguis ximpleries i anem per feina. Què vols que faci? —va contestar-li la Jana amb aquella veu de seguretat de qui ho controla tot, que tant agradava a la Katariina.
—Doncs demà no cal que et moguis de casa. Passaré amb el mateix taxi camí de l’aeroport i et deixaré els nens. Ja podràs tenir-los fins diumenge? Si fos a fer, canviaria el bitllet d’avió i tornaria dissabte.
—Aprofita el viatge tant com puguis i, malgrat les circumstàncies que has viscut, visita els llocs que teníeu programats amb la teva mare. T’anirà bé, després de l’any que has hagut de passar. Estic segura que tornaràs més animada. Que darrerament no sé com t’aguanto.
La Katariina va somriure. Era la capacitat que tenia de fer-la reaccionar, allò que més li agradava de la Jana. I per això havia arribat a ser la seva millor amiga des de la infantesa, quan es van conèixer a l’escola anglesa d’Hèlsinki. La Jana era la típica bellesa nòrdica, rossa amb ulls blaus, amb unes cames llargues, primes i estilitzades que eren l’enveja de qualsevol dona. Havia fet dels homes allò que havia volgut. En canvi, la Katariina sempre havia pensat que de finlandesa només en tenia el passaport. Era d’estatura mitjana, prima, amb els cabells castanys i uns ulls de color de mel, més propis d’una italiana que no d’una nòrdica.
Quan el despertador va sonar l’endemà al matí, la Katariina ja feia estona que estava desperta. Abans d’un viatge sempre dormia intranquil·la.
—Lizzy, Paul! Comenceu a despertar-vos, que si no em fareu fer tard —va dir amb suavitat. Tots tres tenien un mal despertar, i començar el dia amb crits era un mal presagi. Estava decidida a gaudir del seu viatge, i res no el podia espatllar.
Quan hi va arribar amb el taxi, la Jana l’esperava a la porta de casa, tres carrers més avall d’on havia viscut la seva mare, però ja al Bulevardi-Bulevarden.
—Diverteix-te molt i pensa només en tu. Els nens estaran molt bé, i jo també podré descansar si tinc els meus fills distrets —va dir-li la Jana.
La Jana tenia una filla de dotze anys i un fill de deu. Eren encantadors, com els pares, i s’entenien perfectament amb els seus fills. Això facilitava les coses a les dues mares.
—Gràcies per tot —va respondre-li la Katariina. I, adreçant-se als seus fills, els va repetir el clàssic:
—Feu bondat —que va anar seguit també de la clàssica resposta dels nens:
—Ai, mare! Que ja som grans.
El vol va sortir puntual i, sense adonar-se’n, la Katariina es trobava asseguda a l’avió amb la seva cartera entre les mans i, ara mateix, més disposada a repassar la guia de Barcelona que s’havia comprat que no pas la seva presentació. Va ser llavors quan es va adonar que encara duia la capsa que havia trobat a casa de la seva mare. Això li va fer pensar que en tornar a Hèlsinki havia de parlar immediatament amb el seu germà i, entre tots dos, buidar el pis. Era de lloguer i, com més tard ho fessin, més mesos haurien de pagar.
Va obrir la capsa i es va trobar amb la sorpresa del seu contingut: un ventall. «Que estrany», va pensar la Katariina. No l’havia vist mai abans, i això que quan era petita una de les coses que més li agradaven era disfressar-se amb la roba i els complements de la seva mare. A més, un ventall a Hèlsinki no era precisament un estri útil. Potser per això, com més l’observava més l’atreia. Era preciós, fet com d’encaix blanc i amb una rosa vermella brodada i inserida al centre, com si fos una autèntica peça d’artesania. Aleshores va recordar que la rosa era la flor preferida de la seva mare, perquè el seu ram de núvia havia estat un pom de roses blanques. En un dels seus laterals i gravat a mà hi havia la sigla «P», juntament amb una inscripció. Tot seguit va pensar que era un regal que li devia haver fet el seu pare, però li estranyava no haver-lo vist mai per casa.
El senyal lluminós dels cinturons de seguretat es va encendre, i en breus instants es va trobar aterrant a l’aeroport del Prat de la ciutat de Barcelona. Un taxi la va portar a l’hotel, situat al carrer de la Boqueria, a tocar de la Rambla. Poc abans d’arribar, el taxista li va dir, assenyalant en direcció al carrer de l’hotel:
—No puc deixar-la davant mateix de la porta. Aquest carrer és de vianants i no poden entrar-hi els taxis. Però no pateixi, l’hotel és a només deu metres.
Era un petit hotel amb encant que la seva mare havia triat tant per l’emplaçament com pel fet que la delegació de la companyia a Barcelona era a pocs metres. A la Katariina li havia agradat de veure a la web que les habitacions eren equipades amb internet d’alta velocitat i ordinadors. A més, a la part interior disposava d’un petit pati enjardinat que li seria d’utilitat, perquè el mes de juny, a Barcelona, les nits podien ser caloroses.
Quant eren petits, la seva mare els havia parlat de la seva estada a Barcelona i del pis que ocupaven al passeig de Gràcia. Era un pis baix, un entresòl amb una terrassa al darrere que, pel que explicava, havia estat un racó de felicitat per a tota la família.
En baixar del taxi va parar atenció en la singularitat de l’edifici cantoner que s’alçava davant d’ella. Tenia la façana decorada amb ventalls i paraigües i un drac xinès de color verd que penjava d’una paret a tall de gàrgola, però que sostenia un llantió. Allò que més la va sobtar va ser que la cresta que tenia l’espinada del seu llom acabés formant un ventall matusser i sense encant, que no tenia res a veure amb el que havia trobat a casa de la seva mare.
Quan va arribar a l’habitació i va veure els dos llits individuals no va poder evitar de tornar a pensar en ella amb enyorament, i es va entristir. En aquell moment, es va enrogir pensant que el noi que li havia pujat l’equipatge potser se n’havia adonat.
La Katariina es va dutxar i, com era habitual quan viatjava, va treure allò que ella anomenava «necesser de supervivència» i es va empolainar tant com va poder. Volia causar un bon efecte a la delegació de Barcelona, però va pensar que amb les ulleres i la cara de cansada que feia només un miracle hi podria posar remei.
Es va adormir de seguida, però abans va trucar als seus fills per saber què feien. No es va despertar fins que no va sonar el despertador, i es va disposar, com si es tractés d’una entrevista de feina, a no deixar passar cap detall en el seu físic ni en el vestuari. Volia donar una imatge d’autoritat, i això, en una dona, sempre implicava algun esforç extra. El delegat anterior li havia causat molts problemes, i no volia tornar a passar per una situació semblant amb l’actual. L’única manera que tenia era començar amb bon peu.
L’esmorzar es va limitar a un cafè i, carregada amb la cartera i el portàtil, es va disposar a anar cap a la delegació. Havia triat, amb especial cura, un vestit jaqueta i pantalons de color negre, amb una petita ratlla blanca. Aquest vestit li agradava especialment per la imatge de serietat que li donava quan el portava. L’havia combinat amb unes sabates de saló de color negre amb força taló. Era perfectament coneixedora de la limitació de la seva alçada, i considerava que, essent una dona, li podia restar control en les situacions professionals en què es podia trobar.
Encara no havia vist res de Barcelona, i l’arribada a la plaça de la Catedral li va causar una agradable sensació, fins i tot nostàlgica. Quan va veure les paradetes d’un mercat d’antiguitats va pensar en el mercat del port d’Hèlsinki, on el dissabte al matí se solia perdre enmig d’una munió de turistes delerosos de comprar els típics records de Finlàndia.
Com que anava bé de temps, es va dedicar a contemplar l’edifici de la delegació. No era gaire gran, només cinc plantes, amb una façana de línies senzilles però que combinava perfectament amb l’edifici que el precedia; ambdós s’integraven en un entorn en què es combinaven les restes romàniques i els estils romànics i gòtics amb una elegància encisadora. Li va agradar especialment perquè era situat al final d’un dels eixos comercials més importants de la ciutat. Aquest fet li donava una especial vàlua. Acostant-se a la porta, va parar atenció en els baixos, que acollien un important punt de venda dels telèfons de la companyia. Amb disgust, va observar que els telèfons no hi eren exposats com si fossin peces úniques. No se sabia què eren models antics ni què eren novetats. Es barrejaven, sense cap mena de criteri, els models més accessibles i els més cars. «Que diferent de la botiga principal d’Hèlsinki, on els models s’exhibeixen com si fossin joies!», va pensar la Katariina.
Es va adreçar a la recepció i es va anunciar. Tot seguit, va ser acompanyada fins al cinquè pis, on l’esperava el nou delegat amb el seu equip de treball. La Katariina estava molt nerviosa, i temia que la seva veu i els seus gestos la delatessin. En arribar al cinquè pis, va respirar profundament i, quan es van obrir les portes, va aparèixer davant seu el nou delegat.
—Senyora Katariina, sóc l’Enric, el nou delegat. I aquest és el meu equip: la Isabella, la Joana, en Joan i en Pere. Si em vol acompanyar a la sala de juntes, si us plau.
La Katariina va seguir la comitiva sense dir res i van entrar en una petita sala de juntes que connectava, per una porta que hi havia a mà esquerra, amb el despatx del delegat. L’Enric va agafar l’americana de la Katariina, sense que ella ni tan sols se n’adonés, i això la va molestar. Així i tot, va amagar el seu desgrat i, prenent el control de la situació, es va adreçar a la resta de l’equip per comunicar-los la preocupació que hi havia a la seu central d’Hèlsinki a causa de la baixada de les vendes el darrer any.
Aquesta notícia, prou coneguda, però no per això menys colpidora, va caure com una galleda d’aigua freda sobre l’Enric, que feia just cinc mesos que encapçalava la delegació.
—Senyora Katariina, permeti’m de dir-li que la situació actual és complicada però que ens en sortirem. De totes maneres, per a això cal una mica més de temps. Tant el meu equip com jo mateix hem hagut de plantar cara a una situació difícil, a causa de la situació en què va deixar la companyia l’anterior delegat. D’això, n’és prou coneixedor el senyor Zimmerman.
El senyor Zimmerman era el director general de l’empresa, un home dur però equànime que s’havia encarregat directament del fitxatge del nou delegat mitjançant una empresa de head hunters de Barcelona. De l’Enric, li n’havia destacat el perfil conciliador, el rigor i la dedicació. Era també un enginyer de telecomunicacions com ells, i tot i tenir un perfil tècnic, idoni per a l’àrea de producció, l’empresa seleccionadora l’havia ressaltat per la capacitat de contactar amb la gent, qualitat que també el convertia en un bon comercial.
La defensa que el delegat havia fet de la seva gent la va fer sentir molt malament. No podia haver tingut més mal començament, i ara no podia fer res més que actuar en el marc de la més absoluta naturalitat. Tot seguit, va treure el portàtil de la funda i va preparar-se per a la projecció de la presentació en Power Point.
Amb els llums apagats i la pantalla abaixada, la Katariina va veure com l’ordinador trigava més del compte a engegar-se, però no hi va donar importància. Tot va ser projectar el primer quadre d’estadística que portava preparat, que li va ser impossible de passar al següent. L’ordinador va quedar bloquejat sense poder avançar ni retrocedir. En aquell moment, la Katariina va notar com les galtes se li envermellien i una suor freda li baixava pel front. Tot i la incomoditat de la situació, la foscor de l’estança la reconfortava. No li agradava gaire de mostrar els sentiments en públic, i menys a les persones que depenien d’ella. Però de sobte els llums es van encendre i la veu de l’Enric la va sobresaltar.
—Katariina, permeti’m que l’ajudi. Si li sembla podem passar al meu despatx per comprovar d’on ve el problema.
—Sí, gràcies —va assentir, amb veu d’agraïment. Les paraules de l’Enric l’havien reconfortat, i el va seguir sense dir res més. La resta de l’equip va desaparèixer de seguida, tan bon punt ells dos van travessar la porta que hi havia a la sala de juntes i que comunicava amb el despatx del delegat.
L’Enric va agafar el portàtil amb resolució i, asseient-se en una de les dues cadires que tenia davant la taula, va oferir l’altra a la Katariina.
—A veure on és el problema —va murmurar l’Enric per a si mateix.
La Katariina va aprofitar aquests breus instants per a observar-lo. La situació creada no li havia fet possible de parar l’atenció en ell. L’Enric era un home alt, de cabells castanys, ulls de color verd fort i una pell bastant blanca. La Katariina li va fer una edat similar a la seva. No havia pres esment en el currículum quan el director general l’hi havia presentat. No portava anell de casat, i això la va fer encuriosir. El senyor Zimmerman li havia comentat que tenia un perfil idoni per a ocupar-se de la planta de producció que la companyia tenia als afores d’Hèlsinki. Sempre s’havia queixat de la disparitat de criteris que hi havia entre l’equip de vendes i màrqueting i el de producció, i de les constants dificultats que tenien els tècnics de producció per a entendre què volia el mercat. En aquest punt, va recordar les paraules del senyor Zimmerman:
—Katariina, és una llàstima que aquest home no tingui disponibilitat per a treballar fora de Barcelona. Crec que seria un bon fitxatge per a la nostra planta de producció, aquí a Hèlsinki.
Aquestes paraules havien induït la Katariina a pensar que era un home casat i amb fills.
—Crec que ja sé d’on ve el problema —va dir-li l’Enric amb un somriure i una mirada divertida, ben diferent de la que havia tingut fins aleshores.
—Sí? —va respondre la Katariina.
—Aquests videojocs en línia ocupen molt d’espai, i hi ha determinats portàtils que s’arriben a bloquejar —va afirmar l’Enric.
—Videojocs en línia? —va repetir la Katariina amb incredulitat, just en el moment en què s’acabava d’adonar de l’abast de la tragèdia.
—És el meu fill Paul, que té dotze anys, el que m’ha instal·lat el joc. I mira que li he dit un munt de vegades que no m’ho faci, perquè això fa que els programes triguin més a obrir-se’m.
—No pateixi —va dir-li l’Enric amb un to distès. Desaré la seva presentació en el meu portàtil i així la podrà fer tal com la tenia programada.
La situació va relaxar l’Enric, que feia més d’una setmana que tenia un cert neguit per la vinguda de la directora comercial de la seu central de la companyia. Era conscient que les vendes no acabaven d’anar bé, tot i apuntar a una clara recuperació, i esperava més retrets que no afalacs. L’arribada de la Katariina no havia fet res sinó confirmar els seus pitjors temors.
També era conscient que l’assumpció d’aquesta nova responsabilitat no arribava en el millor moment de la seva vida. No feia ni dos mesos que s’havia separat de la seva esposa, l’Elena. Tot i no haver tingut fills, el procés de separació havia estat especialment dolorós per a ell, perquè l’havia deixat per un altre home.
—Gràcies pel seu ajut —va dir-li la Katariina, amb to afable—. Quan vulgui ja podem continuar la presentació.
La presentació va anar molt bé. La Katariina va parlar amb gran seguretat i aplom, i va agradar força a l’equip de la delegació. Tot i la foscor de l’estança, durant la presentació, l’Enric no va deixar d’observar la Katariina, però no es van mirar als ulls cap vegada, atesa la concentració d’ella en la projecció.
En acabar, tot l’equip, al qual es van afegir més treballadors de la delegació, van adreçar-se al menjador, on s’havia preparat un càtering. L’Enric no es va separar ni un sol moment de la Katariina i li va anar presentant la resta de persones, que coneixia no tan sols pel nom i la tasca que tenien encomanada, sinó per les seves qualitats professionals, que no va deixar de ressaltar de cadascuna i davant seu. Això va avergonyir encara més la Katariina per l’entrada que havia tingut al matí, però el mal ja era fet, i era a ella a qui pertocava d’arreglar-lo.
Havent acabat el dinar, l’Enric li va comentar que havien reservat taula per a sopar en un restaurant de la zona. Hi hauria les quatre persones de més confiança i ells dos. La Katariina no hi havia comptat, amb això, i es va adonar que no portava la roba adequada. Com si l’Enric li hagués endevinat el pensament, va afegir:
—No és un restaurant de la nouvelle cuisine, sinó un de senzill. Però hem pensat que li pot agradar perquè hi podrà tastar, perquè és la base de la seva carta, una de les produccions més universals de la nostra cuina: els embotits.
La Katariina va assentir.
—Li va bé de quedar a les vuit? —va preguntar-li l’Enric.
—Sí, és clar —va respondre, essent conscient que, tot i ser molt tard per a ella, l’equip de la delegació faria un esforç considerable sopant tan d’hora.
Un quart abans de l’hora convinguda, la Katariina, que no deixava res a la improvisació, ja era davant el restaurant. La idea d’arribar primera i esperar-se sola a dins, però, no la convèncer, no fos cas que arribés un Javier Bardem i la convidés a passar el cap de setmana a Santander (havia vist feia poc la pel·lícula Vicky Cristina Barcelona i aquesta idea l’atemoria). És clar que ella, va pensar, no era la Penélope Cruz. Fos com fos, va decidir de fer una volta pel barri.
El carrer del restaurant era ple d’antiquaris, de manera que es va decidir a aturar-se a tots els aparadors per fer temps. Un antiquari de roba que hi havia gairebé enfront del restaurant va cridar-li l’atenció i es va decidir a entrar-hi.
La seva mare li havia fet sentir el gust per la roba de casa, i l’antiquari anava guarnit amb roba que a ella li va semblar antiga. Un dels objectes que hi havia a la botiga va atreure-la. Era un ventall, molt semblant al que ella havia trobat a casa de la seva mare. Era dins una vitrina. El dibuix no era el mateix, o això li va semblar, però tenia la mateixa estructura. La punta anava muntada sobre uns llistons de fusta de pi i, en un extrem, hi penjava una corda blanca treballada a tall de braçalet, acabada amb una borla daurada. Encara més estrany se li va fer de veure que al costat hi havia una funda de fusta, idèntica a la que ella havia trobat.
—Li interessa aquest ventall? —va demanar-li la noia de la botiga.
—És molt bonic. És antic de debò? —va preguntar la Katariina.
—Sí que ho és. Per això té aquest preu.
—Sap d’on procedeix i quines característiques té? —va inquirir, ansiosa, la Katariina.
—Em sap greu de no poder-li’n donar més detalls. Si vol venir demà, hi haurà l’encarregada de la botiga, i com que ella porta les compres, podrà donar-li’n més informació.
La Katariina es va adonar de l’hora que era i va sortir a corre-cuita de la botiga quan una veu la va sorprendre.
—Katariina. És aquí davant mateix, el restaurant —va dir-li l’Enric.
La Katariina el va respondre amb un somriure i tots dos van entrar al restaurant, on ja hi havia els altres quatre membres de la delegació. Li va semblar que parlaven d’ella, perquè quan va entrar van interrompre bruscament el diàleg que tenien.
—Katariina, ara mateix parlàvem de vostè i del domini que té de la llengua castellana. No té cap accent, gairebé sembla com si fos del país. Això ens ha sorprès molt de vostè —va dir la Isabella, amb franca admiració.
—Bé, el mèrit no és tot meu. El meu pare era catedràtic de llengua castellana a la Universitat de Llengües Estrangeres d’Hèlsinki i la meva mare també el parla (bé, el parlava) molt bé. Precisament, els meus pares es van conèixer quan la meva mare va assistir com a alumna a un curs que impartia el meu pare —va respondre, amb nostàlgia, la Katariina.
A l’Enric no li va pas passar per alt la melangia i la tristor que desprenien les paraules de la Katariina.
—I, fins i tot, parlo una mica de català —va afegir la Katariina, penedint-se tot seguit d’haver-ho dit.
—Parli una mica en català, si us plau —van afegir gairebé unànimement la resta del grup.
En aquell moment, el cambrer va arribar amb safates plenes de diverses varietats d’embotit i pa presentat de totes les maneres imaginables. Tot i la insistència de la resta de la delegació per a saber fins on arribava el domini de la llengua catalana de la Katariina, ella s’hi va negar rotundament.
Durant el sopar, la conversa va ser distesa, i la Katariina va considerar que havia arribat el moment de fer alguna concessió. De manera que es va adreçar a la resta del grup.
—Aquest sopar m’agrada molt, i us agraeixo sincerament la vostra agradable companyia. I més si tenim en compte que avui és divendres. No tinc cap mena de dubte que el treball en equip que emprendrem d’ara endavant contribuirà a millorar els resultats obtinguts aquest darrer any. Per això penso que una bona manera de començar és que ens tractem de tu a partir d’ara —va dir la Katariina.
El silenci que va haver-hi tot seguit la va incomodar. L’Enric es va afanyar a respondre-li.
—Agraïm les seves, perdó, les teves paraules i la confiança dipositada en nosaltres. Aquest equip ve d’una situació viscuda força desagradable —va dir, adreçant-se a ella—. I això ens costarà de superar. Però ho intentarem —va afegir.
Hi havia alguna cosa en la mirada de l’Enric que feia entendrir la Katariina. La seva mirada era neta, honesta, però els seus ulls reflectien una profunda melangia, i saber d’on venia començava a ser per a la Katariina una nova comesa abans de tornar a Hèlsinki.
CAPÍTOL II
Aquella nit la Katariina va dormir profundament i quan es va despertar es va adonar, horroritzada, que només tenia mitja hora per a poder esmorzar a l’hotel. Eren gairebé les deu del matí i el servei de menjador tancava al cap de trenta minuts. De manera que, sense dutxar-se, es va enfundar els texans i la mateixa brusa que portava la nit abans i va baixar les escales corrents. Quan va arribar a la planta baixa, va comprovar alleugerida que l’esmorzar se servia a l’agradable jardinet que hi havia a la part interior de l’hotel, on un considerable nombre d’hostes encara esmorzava. L’espai era decorat amb una frondosa vegetació natural exquisidament triada, que hi conferia un aspecte elegant i selecte.
En aquell moment va pensar que, abans d’iniciar el passeig per les rutes que la seva mare li havia programat, fóra convenient de passar per la botiga de l’antiquari de roba, i que valdria més anar-hi amb el ventall que havia trobat a casa seva. Si hi anava a primera hora, podria parlar més tranquil·lament amb l’encarregada de la botiga.
Així doncs, amb la guia de Barcelona sota el braç, el ventall dins la bossa de mà, la càmera fotogràfica i les ulleres de sol, la Katariina va sortir al carrer de la Boqueria com una turista més. Va parar atenció en uns indigents que dormien al carrer, poc més amunt de l’hotel. La situació de crisi econòmica que es vivia a Europa havia fet augmentar el nombre de gent sense sostre que vivia al carrer, un fet especialment greu a Finlàndia per les baixes temperatures que hi havia, però va poder comprovar que la situació es repetia a Barcelona.
El carrer del Call, continuació del carrer de la Boqueria, era ple de botigues i joieries que tenien com a especialitat els cristalls, les pedres i els minerals. Va decidir que, de tornada, compraria alguna peça per a la Lizzy. Li agradaven molt les pedres i tenia una habilitat natural, no precisament heretada d’ella, sinó de l’àvia materna, per a combinar-les de la millor manera possible fins a compondre dissenys d’una especial bellesa.
Amb pas ferm es va adreçar, en primer lloc, a la botiga de l’antiquari de roba i, quan va passar per davant del restaurant on havia sopat la nit anterior amb l’equip de la delegació, va aturar el record en la nit tan agradable que havia passat i en l’Enric, l’home de la mirada trista. I també en la complicitat que hi havia entre tots els membres del seu equip de treball, cosa que li feia preveure uns bons temps per a la delegació que la companyia tenia al sud d’Europa.
Quan va obrir la porta de l’antiquari, va adreçar-se a la qui es pensava que era, sens dubte, l’encarregada, però es va esperar quan veure que atenia una clienta. Així doncs, es va tornar a mirar el ventall del dia anterior. El fet de ser dins una vitrina de vidre li donava una posició predominant dins la botiga, com si es tractés d’una peça d’artesania.
—Li agrada? —va preguntar-li l’encarregada quan va acabar d’atendre la clienta.
—Molt. Quina mena de ventall és? —va preguntar, encuriosida.
—És un ventall de núvia —va respondre, amb determinació, l’encarregada.
—Un ventall de núvia? —va repetir, estranyada.
—Per què li fa estrany? —va dir-li.
—El puc veure amb més deteniment, si us plau? —va preguntar-li, sense donar resposta a la seva pregunta.
—És clar. Ara mateix l’hi trec de la vitrina. No és el típic ventall de turista —va precisar.
Aquesta resposta la va ofendre, perquè va suposar que la botiguera havia intuït per accent que era estrangera i que ara, segurament, la tractaria com una turista més que pretenia emportar-se un record de Barcelona.
—La meva mare en tenia un de semblant, i ahir quan el vaig veure em vaig adonar que, tot i ser diferents de disseny, eren molts similars.
—Miri, aquests ventalls eren de núvies. Era tradició, a final del segle XIX i començament de la primera meitat del segle XX, que els promesos regalessin aquests ventalls a les seves promeses, com si fos un regal de noces. Es diferenciaven d’un ventall normal i corrent per la bellesa del disseny i pel cordó blanc que, a tall de polsera, permetia que la núvia el dugués el dia del seu casament com si fos un braçalet.
—Aquests ventalls venien dins d’estotjos? —va preguntar la Katariina, tot traient el seu estoig de la bossa.
—Sí, efectivament. L’estoig era fet de fusta, com un bagul en miniatura, i sempre era com aquest que hem pogut conservar. I veig que vostè en té un d’igual —va afegir l’encarregada quan va veure el que treia la Katariina de la bossa—. Me’l deixa veure? —va demanar. I afegí, tot seguit:
—És curiós.
—Què és curiós? —va demanar la Katariina.
—No havia vist mai un ventall tan delicat i de tanta bellesa, amb un disseny del tot original i molt costós de treballar per l’època en què devia ser elaborat artesanament.
—És un ventall artesanal? —va dir la Katariina.
—Sense cap mena de dubte. Si s’hi fixa, conté la inscripció «P», que coincideix també amb la inicial del ventall que tenim a la botiga. És una sigla que correspon a un petit taller artesanal que hi havia al Poblenou i que després es va dedicar a la fabricació industrial, fins que es va trobar obligat a tancar les portes cap als anys setanta del segle passat. El vol vendre? —va dir, de sobte, l’encarregada—. Li faria un bon preu, perquè el valoraria com una peça exclusiva. És un ventall que no es troba dins la col·lecció de ventalls que havia comercialitzat aquest taller. I pensi que me la conec molt bé, aquesta col·lecció.
—No. Em sap greu. Era de la meva mare i m’agradaria conservar-lo —va respondre-li, confusa.
No entenia per què la seva mare tenia un ventall de núvia i no l’havia portat el dia del seu casament, ni com era que no l’haguessin vist mai per casa.
—Gràcies per la seva explicació —va respondre-li la Katariina, contrariada, abans de sortir de la botiga.
—A vostè. I ja ho sap: si s’hi repensa l’hi comprem. El dibuix d’aquesta rosa vermella treballada en punta de boixet el converteix en una peça única i molt valuosa. Li’n faríem un bon preu.
La Katariina va sortir de la botiga amb els mateixos dubtes que abans d’entrar-hi, o més i tot. El fet que el ventall de la seva mare fos un ventall de núvia encara la inquietava més, i no sabia per què. Per uns moments va deixar de pensar-hi i va decidir de perdre’s pel Barri Gòtic enmig d’una multitud de nadius i estrangers que aprofitaven el dissabte per a passejar i comprar.
Era un dia blau, radiant, el cel tenia un color que hauria resultat difícil de plasmar en un quadre, de tan net. Poques vegades a Hèlsinki tenien un dia tan esplèndid. La temperatura era suau, idònia per a passejar en una ciutat tan mediterrània com Barcelona. Quan va arribar a la plaça de Sant Jaume, va observar a banda i banda l’Ajuntament de Barcelona i el Palau de la Generalitat. En aquell moment no sabia distingir quin era quin, de manera que, amb força naturalitat, es va afegir a un grup de turistes que, acompanyats d’una guia de parla anglesa, els comentava que la plaça de Sant Jaume era el centre polític de la ciutat.
Embadalida per les explicacions de la guia, va parar atenció en un home gran que caminava amb dificultat per un carreró paral·lel al carrer que transcorria entre el Palau de la Generalitat i el seu pont neogòtic. L’home caminava amb passos molt lents i curts, però anava acompanyat d’una persona més jove que el sostenia amb seguretat i alhora molta tendresa. Tot i que la distància que els separava no li permetia d’entendre què deien, va observar que tenien una conversa ben animada. Per un moment, es va fixar en els apunts que li havia fet la seva mare, inclosos els dissenys gràfics, i es va adonar que aquest petit carrer, sense tenir cap aspecte artístic que a priori el fes destacable, apareixia a les seves rutes.
Cansada de les explicacions de la guia, que havia arribat a un alt grau de detall i ara els explicava la composició actual del Govern de la Generalitat de Catalunya, va decidir de continuar per aquell petit carrer que tenia, al fons, una tanca de ferro forjat amb un petit pati interior on donaven uns finestrals senyorials de traceria flamígera, com si fos un antic palau ara convertit en apartaments. L’home vell i l’acompanyant s’havien aturat a mà esquerra, i l’acompanyant assenyalava amb la mà alguna cosa de la paret que no arribava a veure. Quina sorpresa que es va endur quan va veure que l’acompanyant era l’Enric, el nou delegat! El seu descobriment la va descol·locar de tal manera que, sense pensar-s’ho, es va amagar a l’entrada d’un petit pub que hi havia en aquell mateix tram del carrer. La pressió que va rebre per part dels encarregats la va fer entrar i prendre una cervesa per fer temps perquè es poguessin allunyar i prendre-hi prou distància. Es va esperar gairebé mitja hora i, després d’haver-se assegurat que ja no hi eren, es va decidir a sortir i observar què hi havia en aquell punt de la paret que els havia cridat tant l’atenció.
Aleshores va ser quan va poder veure, inserit a la paret d’un edifici sense cap encant, un sant Jordi tosc —d’aspecte infantil, com si fos una talla romànica— que, muntat a cavall, matava el drac introduint-li la llança a la boca. «No n’hi ha per a tant», va pensar, sense poder treure’s del cap la imatge de tendresa que desprenia l’Enric agafant amb el braç la cintura del qui devia ser el seu pare. Havia de continuar necessàriament pel carrer del Paradís, del qual la seva mare havia parlat amb un especial èmfasi, perquè sembla que devia el nom al fet que, a la Barcelona romana, en aquest punt hi havia el jardí del temple d’August, el temple més gran de la ciutat, que s’alçava en el cim del mont Tàber. Va trigar tan sols uns breus instants a localitzar la mola que indicava el cim, just davant l’entrada de la casa gòtica que, amb un pati d’escales descobertes, allotjava el Centre Excursionista de Catalunya. La seva mare li havia explicat que havia anat a esquiar i havia tingut un monitor del Centre a l’estació de la Molina. La seva mare havia estat una gran esquiadora. Aquesta afecció, si bé no l’havia compartida amb ella, havia estat un gran nexe d’unió amb el germà petit de la mare, l’oncle Albert.
Dins el Centre, hi tenia assenyalat com a cita obligada la visita de les quatre columnes corínties pertanyents a un dels angles del temple romà d’August. Es va quedar bocabadada admirant-ne la bellesa i l’alçada, malgrat que el lloc on eren no els podia donar la perspectiva de què eren mereixedores.