Resurrecció i mort de G. T.
Josep Lluís Roig
Aquesta obra va obtenir el premi de narrativa Certamen Literari de la Ciutat de Vila-real 2014.
Formaven el jurat: Carme Manuel, Raquel Ricart i Domènec Marzà.
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial. Dirigiu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.
© 2015, Josep Lluís Roig
© 2015, Tres i Quatre, S.L.
Apartat postal 134
46182 Paterna - la Canyada (València)
tresiquatre@tresiquatre.com
www.tresiquatre.com
Maquetació i coberta: TiQ disseny
Il·lustració de la coberta: antiga Colonia «Flor de mayo» en l’actualitat, Irene Roig, 2015
ISBN: 978-84-16789-45-0
Edició electrònica
ÍNDEX
15 DE MARÇ
I
II
III
IV
V
VI
VII
VIII
IX
X
16 DE MARÇ
I
II
III
IV
V
17 DE MARÇ
I
II
III
IV
V
VI
VII
VIII
IX
1
2
3
4
5
X
18 DE MARÇ
I
II
III
ÀUDIO D’ANNE PER A SER ESCOLTAT AL COTXE
IV
V
VI
VII
DECLARACIÓ TRADUÏDA PER ANNE-LISE
VIII
IX
X
XI
19 DE MARÇ
I
II
III
IV
20 DE MARÇ
I
II
III
IV
21 DE MARÇ
NOTES
15 DE MARÇ
I
Guro havia mort vint-i-tres anys abans, quan la sang fresca el va tocar de prop en un accident anònim sobre una autopista nevada d’entrada a Oslo. Ara l’obsedia el record de la seua joventut, quan no era conscient de tot això. Quan no sabia com de fàcil és destrossar les coses. Quan la seua relació va tirar pel camí que semblava lògic. Xic coneix xica a l’acadèmia de policia, parella que ix junta de l’acadèmia però no oficialment encara.
Es veien al pis d’ell. Ella encara vivia amb sa mare. No volia deixar-la sola, li sabia greu. Ells dos que tocaven el cel i els cossos. Ells dos que grataven els mateixos núvols on residia Déu.
Però van callar la seua relació perquè, amb una mica de sort, els enviaren a controlar el trànsit junts. Per a això no necessitaven massa experiència i els veterans solien defugir les hores avorrides de denúncies ridícules per excés de velocitat, per cotxes mal aparcats i altres nicieses semblants.
Un dia qualsevol, un accident qualsevol, a l’autopista nord d’entrada a Oslo. Havien reservat per a l’endemà un restaurant car perquè ella insistia que complien un any junts i ell no tenia cap argument per a negar-ho. Li havia mostrat, al mòbil, un vestit espectacular, d’aquells que obliga a girar els ulls. Comprat per a l’ocasió.
Un dia qualsevol, un accident qualsevol, a l’autopista nord d’entrada a Oslo. Van acudir-hi per regular el trànsit, fer un colp de mà. Ell es va dirigir cap als cotxes accidentats, per mirar si tot estava en ordre, ella li va pegar una darrera ullada de comiat còmplice i un camió que no pogué frenar la va destrossar. Vint ella. Vint-i-un ell.
El descens a l’infern de vegades no és una cosa voluntària.
II
Però ara, a quaranta-quatre anys, en el curs d’una investigació, havia conegut una xica. En realitat, una Xica. Cosa que així, en majúscules, no li havia passat des que havia mort, d’alguna manera, també ell, en aquella autopista.
Ara que havia aplegat a investigador dins de la policia així com per inèrcia, perquè els difunts no desentonen, no destorben però són tossuts a seguir la línia fixada, ara que trobava que la seua no-vida seria sols una simple línia contínua com les dels monitors que certifiquen el descans del cor, ARA, en la persecució d’un assassí a sou, l’havia coneguda en un alberg de l’Exèrcit de Salvació, aquella institució protestant poc transparent.
Guro tenia certa prevenció contra aquella institució. No tant per la gent de base, la que es barallava amb els miserables, els drogoaddictes, els exclosos, els no; sinó pels altres, els de dalt, els que es pensaven superiors.
Però Anne era de les que s’embrutaven les mans, encara que potser això no siga rellevant quan l’amor a primera vista ataca amb totes les armes químiques. Encara que, com que ell era mort, li va costar dos mesos de ressuscitar.
El dia que va prendre la decisió, es va alçar diumenge tard. Massa a prop de migdia. S’havia passat bona part de la nit de volta. Llocs a l’antiga, d’aquells que enganxaven una mica les soles de les sabates. Algunes vegades, com aquella nit, bevia perquè sabia com de difícil era que una cosa, a la vida, isquera bé. Però beure no li solucionava els problemes. Ell ja n’era conscient.
De manera que diumenge al matí es va alçar tard i amb el cap pesant. Va allargar la dutxa acollidora. No es va afaitar. Si havia de ser, havia de ser com era ell. Tanmateix, es va vestir amb compte, però sense exagerar. De diumenge informal.
Abans d’abandonar el piset, el mateix piset de quan va començar a ser policia i que ja no havia pogut, ni volgut, canviar –el sentimentalisme era un punt de feblesa que evitava que l’orgull l’encegara—, abans d’eixir del pis, es va pegar una ullada a l’espill per primera vegada després de tant de temps. Havia mig quedat. Que passaria a saludar-la. Per a què més.
Espolsà aquests pensaments del cap i s’encaminà cap a l’alberg a recollir la senyoreta Anne, aquella que s’havia fet un forat dins del seu cor. I de la seua carn.
III
Feia dos mesos llargs que l’havia coneguda. Temps més que suficient perquè ella deixara créixer mil excuses, si volia. L’Alberg de Heimdalsgata continuava igual que abans. Igual que dos mesos abans. Les tragèdies ocorren. Les institucions perduren. L’Exèrcit de Salvació s’havia recuperat d’uns pocs incidents amb excessiva facilitat, va pensar Guro Tangvald, però qui era ell per a jutjar.
En alguns casos, feien una bona feina. Això era innegable. Però sota les catifes brillants sempre s’amaga la ronya. És connatural a la naturalesa humana. No hi havia res de diví, en això.
Tan bon punt va entrar, Anne ja l’havia vist. L’havia saludat de lluny, li havia fet, des de darrere del taulell, el gest d’un moment i havia desaparegut dins de la cuina, va suposar. El local no havia canviat gens, en aquells dos mesos, indiferent a les vides anònimes d’alcohòlics, drogoaddictes, esquizofrènics, gent perduda en rutes impossibles i assassins que circulaven diàriament per aquell menjador, per l’alberg adjacent, per les males consciències, sense que ningú volguera preguntar-se massa coses. Anne eixiria en un moment i ell havia d’allunyar-se dels pensaments propis i l’ansietat.
Tardava. Anne tardava. Guro es posava nerviós i comptava els minuts d’un en un sense acabar d’esquivar del tot la impaciència. Repassava com l’havia coneguda, en el procés d’aquella investigació, com ella l’havia mirat malament, com després no; quantes portes obertes entre tots dos havien deixat en tancar el cas.
Podia jurar que havia provat de no tornar a veure-la. La diferència d’edat n’era un dels motius. La desconfiança mateixa en la humanitat que ell professava sense anestèsia, com els morts, la predilecció per ofegar les penes i la lucidesa amb l’alcohol, la diferència d’edat i de manera de veure la vida.
Ella li havia deixat totes les portes obertes. Ella, una xica amb una vida en contacte amb gent de religió i amb els invisibles de la societat, l’Exèrcit de Salvació, totes aquelles coses. Ell, policia, intuïtiu, sí, però una mica cabró. I un no viu. No calia enganyar ningú. Ella i ell, que es deixaven les portes obertes però no. Ell s’hi havia resistit. Però només ho havia allargat. Dos mesos llargs abans de la resurrecció de l’esperit i la carn.
Li va sonar el mòbil quan ja no sabia si s’havia d’esperar o desistir, quan era un bon moment per a desaparèixer i no tornar mai. Un cas rar, estrany: el necessitaven. Guro ja sabia interpretar els senyals. No li ho havien d’explicar. No en tenien ni puta idea. El sol·licitaven. El necessitaven. A ell, que gairebé parlava amb els morts.
En penjar, es va adonar que la tenia enfront, que s’esperava. Ara tot el no-discurs que s’havia preparat ja no aprofitava. Se n’havia d’anar, amb certa urgència. Només hi cabia un temps curt per a unes poques paraules, però ella li va allargar una targeta, una clau magnètica d’una porta. Amb un número que va reconèixer de seguida. L’habitació on s’havia hostatjat l’assassí o justicier que els havia fet conèixer.
—Tinc pressa. No em puc quedar.
—És igual; vés, ara puge jo —Anne, sense dir res més, va ser clara, fins i tot explícita.
Guro s’encaminà amb rapidesa cap a l’habitació. Com per no donar temps a la veu interior. Amb rapidesa per no recordar la diferència d’anys, amb rapidesa per no recordar el que ell ja sabia: que l’amor és com una muntanya russa i que a ell no li agradaven gens els parcs d’atraccions. Però per a què hi havia acudit, si no. Per què ella l’havia esperat, per què ell sabia, per què tots dos sabien. Per què aquests dos mesos se li havia fet tan dura una solitud acostumada.
Afortunadament, ni la cambra era lluny ni Anne va tardar, perquè, per uns moments, Guro dubtà. Però Anne no es va fer esperar. Apuntalà la porta i el va besar, tendraapassionadament, amb saliva, molt per damunt de les expectatives de Guro. El va estirar sobre el llit estret, de cos i mig, que tenia només el llençol de sota posat. Li tragué els pantalons i calçotets, per separar-se’n.
Es despullà davant d’ell. La llum entrava per la finestra matinal i li envoltava la pell blanca i tèbia. Guro no podia evitar de pensar com l’emocionava aquell cos, quantes voltes l’havia imaginat, amb certes rodoneses lleugerament marcades, uns grams de més, molt millor que uns de menys, aquella certa corba que convidava a recolzar el cap sobre la panxa. Podies imaginar dies de sofà, sexe, televisió i tendresa que regalava futur, no immediatesa. Decididament, se sentia major i vell. Com un alcohòlic davant l’última botella de whisky que quedava al món.
Però ella es despullà i el cervell masculí encengué un cert pilot automàtic per oblidar que l’esperaven, que encenia les urgències. Ella es despullà, se li’n pujà damunt i el féu entrar.
Guro hauria volgut aguantar més, però els pilots automàtics es van precipitar. Anne es va alçar, per besar-lo llargament a la boca, prendre un parell de tovalloles, allargar-li’n una mentre es netejava una mica —no hi havia bany en aquelles habitacions— i somriure com amb una certa timidesa.
Ell, llavors, s’adonà que. Però ella tenia vint-i-llargs o potser vint-i-escaig i. I ell no. Tot allò li devia córrer amunt i avall, amb rapidesa, per la cara mal afaitada —l’última resistència. Tant, que ella li somrigué, amable. El tranquil·litzà.
—Tens pressa, vés-te’n tranquil. Ha anat molt bé.
—Però... I les precaucions i no sabia i estàs bé...?
Anne el va tallar amb el simple gest del silenci. Amable, tàctil, mentre es tornava a posar la roba, àgil i desitjable. Ja vestida, abans que ell s’haguera incorporat, amb la mà al pany, el va commotranquil·litzar.
—Fa dos mesos que prenc pastilles per a... I també prenc paciència. T’has fet desitjar.
I es féu fonedissa per la porta com un miracle que mai no haguera existit. Però sí que hi havia existit. Guro va desitjar que alguns moments tingueren prou força per a canviar les persones.
IV
No era estrany que l’hagueren cridat, perquè aquell escenari era el més calmat que havia vist en la seua vida. Com si no haguera mort. Com si no haguera estat assassinada.
L’habitació era blanca. Immaculada. Potser blanca no era prou per a descriure-la: tota ella era un color d’anunci de detergent, d’anunci de lleixiu. Les parets, la catifa, les sabatilles, el pijama, els llençols, l’edredó, la pell cadavèrica, els cabells sense tintar, les cortines, els mobles, un marc sense quadre, el llum i la bombeta de baix consum de llum freda que gelava tot aquell blanc. El cadàver estirat a sobre el llit, la corda que li lligava les mans sense causar-li cap zona violàcia, com si la morta haguera desistit de defendre’s, als seus molts-i-llargs anys.
L’única nota de color eren dos fermalls antics i tricolors que tenia dipositats a sobre els ulls. Dos pins, que en diríem ara.
El van deixar que pegara una volta per la casa, que ho escodrinyara tot sense ni tan sols exclamar-se. Que isquera de l’habitació i caminara la volta pel pis, fred i deshumanitzat com un mausoleu. Totes les finestres eren tancades, no hi havia cap porta forçada. L’assassí, fóra qui fóra, no havia deixat cap empremta, cap petjada, però sí la porta oberta en marxar.
—Fa molt que ha mort?
Jon, el forense, que ja guardava el maletí, va comentar que unes quatre hores, cap a les sis del matí. O una mica abans.
—Després, en l’autòpsia, t’ho confirmaré. I tampoc no em demanes la causa de la mort. Tan bon punt tinga l’informe, te’l faré arribar.
Jon Haslund va acabar de tancar el maletí. Després, educadament, es va acomiadar. Guro mostrà, amb un grunyit, la conformitat. Sabia que era inútil d’insistir.
De manera que va recollir la informació.
—Va, feu-me un resum.
V
Va baixar al carrer per esperar que se n’anara tot el món. Temia i anhelava el moment de trobar-se a soles amb el cadàver. Adés, quan encara era mort, tenia una facilitat insòlita per a posar-se en el lloc de les víctimes. Com si aquestes el reconegueren com a igual i es dignaren a comunicar-s’hi. Ara, però, dubtava si encara funcionaria.
De manera que esperà fins que va desaparèixer tothom. Sol, entrà al pis, repassà l’habitació. La blancor de l’habitatge li era extremadament propera. El seu pis havia tingut, encara tenia, aquell blanc a mig camí entre el cel i la mort. Aquell blanc seu que ja havia passat a blanc trencat.
El buit que havia deixat el cadàver sobre el llit, el coixí amb mínims esguits de saliva, li van parlar. Els va imaginar: ella i l’assassí que no tenia nom, encara. Guro refaria l’escena temps després, quan el cas va prendre forma:
Hi ha històries que no s’acaben mai. Això pensava Nini Haslund, la morta, quan, des del llit, va sentir com s’obria la porta del pis. Hi havia molt poques persones que sabien on era la clau d’emergència de sa casa, i només una tenia motius per a entrar sense avisar abans.
Nini Haslund acabava de botar la ratlla dels cent anys i sabia que havia remogut el tarquim del fons de la història. Involuntàriament, però hi ha coses que, una vegada remogudes, no tornen a l’oblit amb facilitat.
Va sentir la porta. El va sentir entrar. Ell coneixia el pis i buscà l’habitació. Nini va somriure per dins. Potser inconscientment, d’uns anys ençà, havia convertit el pis en un monument blanc. Un bon lloc per a morir. Com un hospital portàtil. Guro podia reconèixer-s’hi, en això.
Visualitzà l’assassí, que havia de ser major. No tant com ella. Encara amb certa força. Ell, l’home major, entrà a l’habitació. Nini sabia que no es podria defensar, quan l’home l’atacara. Però aquest optà per parlar. Intentava justificar-se. Explicar els motius. Però ella no estava disposada a concedir-li el perdó. Anys abans, potser l’haguera entès. Encara que tant de temps després ja no es tractava del passat, sinó del futur. Que l’escrigueren els altres. Ella ja no podia.
Ell parlava tan acaloradament que impulsava minúscules partícules de saliva cap a la cara. Encara que les seues paraules eren tan buides, a hores d’ara, que ella decidí de tallar-lo. Fins i tot Guro va dir les paraules imaginades en veu alta:
—Deixa d’escopir-me a la cara quan em parles i fes el favor d’anar-te’n!
L’home major acusà el colp. Callà. Va agafar un coixí d’una butaca i el premé contra la cara de Nini fins que deixà de respirar. Ella, abans de la inconsciència prèvia a la fi, encara tingué temps de pensar que com a mínim així no arribaria a la mort bruta de saliva.
L’home tornà el coixí al mateix lloc d’on l’havia agafat, quan ella deixà de respirar. Després, abandonà el pis sense tancar la porta. Al cap i a la fi, la respectava massa per a deixar la possibilitat que es podrira allí, abandonada. Així segur que la trobarien prompte.
Però no pensà a deixar la clau d’entrada on era abans, de manera que la va llançar al carrer, una mica més enllà: després es dirigí cap a casa, per a enllestir les últimes disposicions abans de la pròpia mort.
VI
En eixir al carrer, després de pegar la primera ullada a l’apartament, es va mirar el rellotge. Encara era d’hora. Malgrat que les coses havien ocorregut en una successió condensada, el temps no s’havia accelerat. De manera que ho aprofità per escorcollar una mica els desaigües, per si de cas l’assassí hi havia llançat res pels voltants. En acabant, s’encaminà cap a la central de la policia a peu. Ara s’adonava que era un magnífic dia de final d’hivern, on se li obrien noves possibilitats a la vida, potser. Els dies s’allargarien, la neu arraconada començaria a fondre’s i començaria a veure’s gent que dormia pel carrer, gent que, d’alguna manera, preferia els racons a una habitació en un alberg.
El fred amable se li desplaçava entre la roba i l’anorac obert. Se’l va cordar i es va centrar a caminar per on tocava el sol, perquè per l’ombra encara quedaven plaques de gel amb els dies comptats, però encara assassines a sou d’ossos i turmells innocents.
Al despatxet, l’esperava ja l’informe preliminar del bonàs d’en Jon Haslund. Mai no havia afirmat res que es poguera desmentir. Però se li podia demanar una hipòtesi. Fet i fet, l’informe preliminar era, en realitat, una hipòtesi: semblava que havia mort ofegada. Potser un coixí. Alguna cosa tova que no deixara marques. No s’havia resistit. Era difícil de saber si li havien lligat les mans abans o molt poc després de morir. Res de tot allò no el va sorprendre.
Kristina se li aparegué al davant amb uns fulls. Li agradava de veure com d’eficient era la policia. Tan bon punt tingueren totes les peces, podrien començar. Encara que mai no tenies totes les peces, ni a la vida ni en els casos.
Es conformava que les coses encaixaren d’una manera raonable.
—De què creus que va tot açò, Kristina?