Nota històrica

Bielorússia… Per al món som una terra incognita, una terra desconeguda, inexplorada. «Rússia Blanca», així sona més o menys el nom del nostre país en anglès. Tothom coneix Txernòbil, però només pel que fa a Ucraïna i Rússia. Cal que descorreguem el vel de desconeixement que envolta Bielorússia…

Naródnaia gazeta, 27 d’abril del 1996

El 26 d’abril del 1986, a la 1.23.58 h, un seguit d’explosions destruí el reactor i l’edifici de la quarta unitat de generació elèctrica de la central nuclear de Txernòbil, situada prop de la frontera amb Bielorússia. La catàstrofe de Txernòbil esdevingué el desastre tecnològic més greu del segle XX.

Per a la petita Bielorússia (amb una població de deu milions d’habitants) representà una catàstrofe nacional, tot i que els bielorussos no tenen cap central nuclear. Bielorússia continuava sent un país agrícola, amb una població eminentment rural. Durant els anys de la Gran Guerra Pàtria, en terres bielorusses els nazis destruïren 619 pobles juntament amb els seus habitants. Després de Txernòbil, el país en perdé 485. D’aquests pobles, setanta estan sepultats per sempre més. Durant la guerra, un de cada quatre bielorussos morí; avui, un de cada cinc viu en territori contaminat. La xifra ascendeix a 2,1 milions de persones, 700.000 de les quals són nens. Entre els factors del descens demogràfic, la radiació ocupa el primer lloc. A les regions de Gómel i Moguiliov (les més afectades per l’accident de Txernòbil), la mortalitat ha superat la natalitat en un 20%.

Com a resultat de la catàstrofe, s’alliberaren a l’atmosfera 50 × 10⁶ Ci de radionúclids, el 70% dels quals caigué sobre Bielorússia: el 23% del seu territori està contaminat per radionúclids, amb una concentració superior a 1 Ci/km² de cesi-137. A tall de comparació: a Ucraïna està contaminat el 4,8% del territori; a Rússia, el 0,5%. La superfície de les terres conreables que presenta un nivell de contaminació igual o superior a 1 Ci/km² excedeix l’1,8 milions d’hectàrees; la superfície contaminada d’estronci-90, amb una concentració de 0,3 Ci/km² o més, arriba a quasi mig milió d’hectàrees. La superfície de terra totalment prohibida per a ús agrícola representa 264.000 hectàrees. Bielorússia és un país ric en boscos, però el 26% dels quals i més de la meitat dels prats situats a les conques negadívoles dels rius Prípiat, Dnièper i Soj es troben en zones de contaminació radioactiva…

A conseqüència de la influència constant de petites dosis de radiació, cada any augmenta el nombre de malalts de càncer, així com de nens amb retard mental, disfuncions neuropsicològiques i mutacions genètiques…

«Txernòbil», Belarússkaia entsiklopédia [Enciclopèdia de Bielorússia], 1996, pàg. 7, 24, 49, 101 i 149

Segons les dades, el 29 d’abril del 1986 es registrà un elevat nivell de radiació a Polònia, Alemanya, Àustria i Romania; el 30 d’abril, a Suïssa i el nord d’Itàlia; l’1 i el 2 de maig, a França, Bèlgica, els Països Baixos, la Gran Bretanya i el nord de Grècia; el 3 de maig, a Israel, Kuwait, Turquia…

Les substàncies gasoses i volàtils foren projectades a gran altura i tingueren una dispersió global: el 2 de maig se’n registrà la presència al Japó; el 4 de maig, a la Xina; el 5, a l’Índia; el 5 i el 6 de maig, als Estats Units i al Canadà.

Amb menys d’una setmana n’hi va haver prou perquè Txernòbil es convertís en un problema per al món sencer…

Posledstviia Txernòbilskoi avàrii v Belarussi [Conseqüències de l’accident de Txernòbil a Bielorússia], Minsk, Escola Superior Internacional de Radioecologia Sàkharov, 1992, pàg. 82.

El quart reactor —instal·lació denominada «Refugi»— continua custodiant en les seves entranyes de plom i ciment armat prop de 200 tones de materials nuclears. A més, el combustible es barrejà parcialment amb el grafit i el ciment. Ningú no sap què passa avui amb aquest combustible.

El sarcòfag es bastí a corre-cuita: es tracta d’una construcció única al món, de la qual els enginyers de Sant Petersburg que la dissenyaren es poden enorgullir. Havia d’estar operativa durant trenta anys. Però el muntatge es féu «a distància»: les planxes s’uniren amb ajuda de robots i d’helicòpters, motiu per qual estan clivellades. Avui, segons algunes dades, la superfície total de zones defectuoses i esquerdades, per les quals es continuen escapant aerosols radioactius, sobrepassa els 200 m². Si el vent bufa del nord, al sud es detecta activitat radioactiva: amb urani, plutoni i cesi. A més, els dies de sol, amb el llum apagat, a la sala del reactor es veuen columnes de llum que cauen de dalt. Què és, això? La pluja també hi entra. I amb l’impacte de la humitat sobre la massa de combustible és possible que es produeixi una reacció en cadena…

El sarcòfag és un difunt que respira. Respira mort. Quant de temps aguantarà? Ningú no sap donar-ne una resposta, perquè avui és impossible acostar-se a molts dels nusos i de les construccions per establir-ne el grau de solidesa. En canvi, tothom entén que la destrucció del «Refugi» tindria unes conseqüències encara més terribles que les del 1986.

Revista Ogoniok, núm. 17, abril del 1996

Abans de Txernòbil… per cada 100.000 habitants bielorussos es constataven prop de 82 casos de malalties oncològiques. Avui, l’estadística és la següent: per cada 100.000 habitants, n’hi ha 6.000 de malalts, és a dir, la xifra s’ha multiplicat per 74.

En els darrers deu anys, la mortalitat ha augmentat en un 23,5%. De vella, només hi mor una de cada catorze persones; en general, moren individus en edat laboral, d’entre quaranta-sis i cinquanta anys. A les regions més contaminades, durant un reconeixement mèdic, s’ha establert que, de cada deu persones, set estan malaltes. Vas pels pobles i et quedes astorat en veure com ha crescut l’espai destinat a cementiris…

Avui dia moltes xifres encara es desconeixen. Es mantenen en secret; fins a aquest punt són monstruoses. La Unió Soviètica va enviar al lloc de la catàstrofe 800.000 soldats del servei d’emergència i liquidadors ^{cridats a files, l’edat mitjana dels quals era de trenta-tres anys. I als nois els van portar a servir a l’exèrcit directament des de l’escola…}

Només en les llistes de liquidadors de Bielorússia, hi figuren 115.493 efectius. Segons dades del Ministeri de Sanitat, des del 1990 fins al 2003 moriren 8.553 liquidadors. Dues persones al dia…

---

Així començà la història…

L’any 1986… En les primeres planes dels diaris soviètics i estrangers, reportatges sobre el judici dels acusats per la catàstrofe de Txernòbil…

En canvi, ara… Imagineu-vos un edifici de quatre plantes buit. Una casa sense inquilins, però amb objectes, mobles i roba que ningú ja no podrà fer servir mai. Perquè aquesta casa és a Txernòbil… Però, precisament en una d’aquestes cases de la ciutat morta, les persones encarregades de processar els acusats de l’accident nuclear hi oferiren una petita conferència de premsa. En les més altes instàncies, al Comitè Central del Partit Comunista, es decidí que la causa s’havia d’examinar al lloc del crim. A Txernòbil. El judici se celebrà a l’edifici de la Casa de Cultura local. Al banc dels acusats, hi havia sis persones: el director de la central nuclear, Víktor Briukhànov; l’enginyer en cap, Nikolai Fomin; l’adjunt de l’enginyer en cap, Anatoli Diàtlov; el cap de torn, Borís Rogojkin; el cap del taller del reactor, Aleksandr Kovalenko, i l’inspector del Servei Estatal d’Inspecció d’Energia Atòmica de l’URSS, Iuri Lauixkin.

Els seients destinats al públic estan buits. Només hi ha periodistes. A més, tampoc ningú no hi viu ja, allí; la ciutat està «tancada» per ser una «zona de control radioactiu rigorós». ¿No degué ser aquest, el motiu pel qual s’escollí aquest lloc per al judici? Com menys testimonis, menys soroll. Ni càmeres ni periodistes occidentals. Per descomptat, al banc dels acusats tots volien veure-hi desenes de funcionaris responsables, inclosos els de Moscou. També la ciència contemporània havia de carregar la seva part de responsabilitat. Però es conformaren amb els «guardaagulles».

Sentència: Víktor Briukhànov, Nikolai Fomin i Anatoli Diàtlov reberen cadascun una condemna de deu anys. Per a la resta, les penes foren més curtes. A la presó, Anatoli Diàtlov i Iuri Lauixkin moriren a conseqüència de la forta radiació rebuda. L’enginyer en cap Nikolai Fomin va perdre el seny… En canvi, el director de la central, Víktor Briukhànov, complí la condemna de cap a cap: els deu anys sencers. Anaren a rebre’l els seus familiars i uns quants periodistes. L’esdeveniment passà desapercebut.

L’exdirector viu a Kíev, on treballa com a simple oficinista en una empresa…

Així acaba la història…

---

D’aquí poc temps, Ucraïna emprendrà una obra grandiosa. Sobre el sarcòfag que l’any 1986 cobrí el quart bloc destruït de la central nuclear de Txernòbil hi apareixerà un nou refugi, amb el nom d’«Arca». A aquest projecte, 28 països donants hi destinaran, en un futur pròxim, unes inversions inicials de capital que ultrapassen els 768 milions de dòlars. El nou sarcòfag haurà de durar no ja trenta anys, sinó cent. I ha estat concebut amb una grandària molt superior, atès que ha de tenir prou volum perquè es puguin realitzar els treballs per sepultar-hi de nou els residus. Es necessiten uns fonaments sòlids: en realitat, cal fer material rocós artificial a partir de les columnes i les planxes de formigó. Acte seguit, caldrà preparar el dipòsit on es traslladaran els residus radioactius extrets de sota del sarcòfag vell. Es construirà un nou refugi amb acer d’alta qualitat, capaç de resistir les radiacions gamma. Només de metall, en caldran 18.000 tones…

L’«Arca» serà una construcció sense precedents en la història de la humanitat. En primer lloc, meravellen les seves dimensions: l’embolcall doble arribarà als 150 metres d’alçària. I estèticament s’assemblarà a la torre Eiffel…

D’informacions aparegudes en publicacions bielorusses a Internet entre el 2002 i el 2005