Pròleg

Estic sola… A partir d’ara m’esperen molts anys de solitud…

El meu fill… Va matar un home. Amb una destral de cuina, la que faig servir per tallar carn. Acabava de tornar de la guerra i, de cop i volta, va assassinar algú… L’endemà va tornar a casa i va deixar la destral al seu lloc, a l’armari on tinc els estris de cuina. Em sembla que aquell mateix dia li vaig fer unes costelles… Al cap d’un temps, a la televisió i al diari de la tarda van dir que, al llac, uns pescadors hi havien trobat un cadàver… esquarterat… Em va trucar una amiga:

—Ho has llegit? Diuen que és un assassinat fet per un professional… S’hi nota l’estil afganès…

El meu fill era a casa, jeia al sofà i llegia un llibre. Jo encara no en sabia ni n’intuïa res, però, per alguna raó, després de sentir aquelles paraules, el vaig mirar… El cor d’una mare…

No sent els gossos com borden? No? Jo sí, tan bon punt començo a parlar-ne, d’això, sento els lladrucs dels gossos. Sento com corren… Allí, a la presó on ell és ara, hi ha pastors alemanys, són grans i negres. I tota la gent va vestida de negre, sempre de negre… Quan torno a Minsk, vaig pel carrer, passo per davant d’una fleca, d’una llar d’infants, amb la meva barra de pa i amb la llet, i sento aquest lladruc de gos. És eixordador. Em deixa cega… Una vegada gairebé m’atropella un cotxe.

Estic preparada per al moment en què hagi de visitar la tomba del meu fill… Estic preparada per jeure al seu costat… Però no ho sé… No sé com viure-hi, amb això… De vegades em fa por entrar a la cuina, veure-hi l’armari on la destral estava guardada… No ho sent? No sent res…? De veritat, res de res?

Ara no sé com és el meu fill. A qui hauré d’acollir d’aquí quinze anys? L’han condemnat a complir una sentència de quinze anys en règim especial… Que com el vaig educar? Li encantaven els balls de saló… Vam anar a Leningrad, vam visitar el Museu de l’Ermitage. Llegíem llibres plegats… (Plora.) L’Afganistan em va prendre el fill…

Vam rebre un telegrama de Taixkent: «Veniu a buscar-me, arribo en el vol…». Vaig sortir corrent al balcó, volia cridar amb totes les meves forces: «És viu! El meu fill torna viu de l’Afganistan! Aquesta guerra horrible s’ha acabat per a mi!», i em vaig desmaiar. A l’aeroport, per descomptat, hi vam arribar tard, ja feia una bona estona que el vol havia aterrat, el meu fill s’esperava en un jardí. Jeia a terra i tocava l’herba, sorprès que fos tan verda. No es podia creure que hagués tornat… Però en el seu rostre no hi havia alegria…

A la tarda van venir els nostres veïns amb la seva filla petita; estava molt maca, portava un llaç blau vistós. Ell se la va asseure als genolls, l’abraçava i plorava, les llàgrimes li rajaven a doll. Perquè allí ells mataven. I ell també… Ho vaig comprendre més tard.

Quan passava la frontera, els duaners li van prendre els calçotets d’importació. Eren americans. No estaven permesos… Així que va haver de venir sense roba interior. Em portava una bata de regal —aquell any jo havia fet els quaranta—, i l’hi van confiscar. Havia comprat un mocador per a l’àvia, i també l’hi van prendre. Només va portar flors. Eren gladiols. Però al seu rostre no hi havia alegria.

Al matí, en despertar-se, encara estava normal: «Mare! Mare!». A la tarda el seu rostre s’enfosquia, la mirada se li tornava feixuga… No l’hi puc descriure… Al principi no bevia ni una gota… S’asseia, amb els ulls clavats a la paret. S’aixecava fent un bot, agafava la jaqueta…

Jo em posava a la porta:

—On vas, Valiuixa?

Mirava a través meu, com si jo no hi fos. Se n’anava.

Vaig tornar de la feina tard, la fàbrica quedava lluny, feia el torn de nit, vaig trucar a la porta i ell no m’obria. No em reconeixia la veu. Va ser tan estrany… Bé, puc entendre que no reconegués les veus dels amics, però la meva! A més, només jo li deia Valiuixa. Era com si tota l’estona estigués esperant algú, tenia por. Un dia li vaig comprar una camisa nova i, mentre se l’emprovava, ho vaig veure: tenia els canells coberts de talls.

—Què és això?

—Res, mare, no és res.

Més tard me’n vaig assabentar. Després del judici… Quan feia la instrucció s’havia obert les venes… Durant els exercicis d’exhibició, ell s’encarregava de la ràdio portàtil, una vegada no va aconseguir instal·lar-la a temps en un arbre i el sergent el va castigar: el va obligar a treure cinquanta galledes plenes d’excrements del lavabo i passar amb elles per davant de la formació. Al cap d’una estona, va perdre els sentits. A l’hospital li van diagnosticar una commoció nerviosa lleu. Aquella mateixa nit va intentar tallar-se les venes. La segona vegada va ser a l’Afganistan… Abans de dur a terme una incursió, van fer verificacions: l’estació de ràdio portàtil no funcionava. N’havien desaparegut unes peces que escassejaven, algú les havia robat… Però qui? El comandant el va acusar de covard, com si hagués amagat les peces expressament per no haver d’anar amb tots els altres. Allí tothom robava, desmuntaven els vehicles i en portaven les peces al dukan2 per vendre-les. Amb els diners que en treien, compraven drogues… Drogues, tabac. Menjar. Sempre tenien gana.

Per la televisió feien un programa sobre l’Édith Piaf, l’estàvem mirant junts.

—Mare —em va preguntar—, tu saps què són les drogues?

—No —vaig mentir-li. Però jo el vigilava, per veure si fumava porros.

No en vaig trobar mai cap rastre. Però allí tots consumien drogues, ho sé.

—Com eren les coses allí, a l’Afganistan? —li vaig preguntar una vegada.

—Calla, mare!

Quan ell sortia de casa, jo rellegia les seves cartes de l’Afganistan, volia arribar al moll de l’os, comprendre què li passava. No hi trobava res especial, només escrivia que trobava a faltar l’herba verda, demanava a l’àvia que es fes una fotografia a la neu i l’hi enviés. Però jo veia, sentia, que alguna cosa no rutllava. M’havien tornat una altra persona… Aquell no era el meu fill. Jo mateixa l’havia enviat a fer el servei militar. Tenia dret a una pròrroga, però jo volia que aprengués a ser valent. Ens vaig convèncer, tant a ell com a mi mateixa, que el servei militar li aniria bé, que el faria més fort. El vaig enviar a l’Afganistan amb la guitarra sota el braç, vaig organitzar un berenar de comiat. Ell va convidar els seus amics, unes quantes noies… Recordo que vaig comprar deu pastissos.

Només va parlar una vegada de l’Afganistan. Una tarda… Va entrar a la cuina, jo feia conill. Hi havia sang a l’escudella. S’hi va mullar els dits i se’ls va mirar. Els va observar amb deteniment. Després es va dir a si mateix:

—Van portar el meu amic esventrat… Em va demanar que li engegués un tret… I jo el vaig rematar…

Els dits tacats de sang… de la carn del conill. Era sang fresca… Amb aquests dits va agafar un cigarret i va sortir al balcó. Aquella tarda no em va tornar a adreçar la paraula.

Vaig anar a veure tota mena de metges. Torneu-me el meu fill! Salveu-lo! Els ho vaig explicar tot… El van examinar, li van fer una revisió, però a part de la ciàtica no li van diagnosticar res més.

Un dia, quan vaig tornar a casa, vaig trobar quatre nois desconeguts asseguts a taula.

—Mare, són de l’Afgan.3 Me’ls he trobat a l’estació de tren. No tenen on passar la nit.

—Us prepararé un pastís ara mateix. El tindré fet en un moment. —No sé per què, però me’n vaig alegrar.

Es van quedar amb nosaltres una setmana. Em sembla que van buidar tres caixes de vodka, no les vaig comptar. Cada nit em trobava cinc homes desconeguts a casa meva. El cinquè era el meu fill… No volia escoltar les seves converses, m’espantaven. Però érem a la mateixa casa… Els sentia parlar, tant si volia com si no… Deien que quan s’emboscaven durant dues setmanes, els donaven estimulants perquè es mostressin més valents. Però que tot això era estrictament confidencial. Parlaven de quina arma era millor per matar… Des de quina distància… Tot això ho vaig recordar després, un cop va passar tot allò… Llavors vaig començar a pensar, a recordar febrilment. Però abans només tenia por: «Ai —em deia a mi mateixa—, són uns bojos. Estan tots guillats».

De nit… La nit abans d’aquell dia… Quan va matar a… Vaig tenir un somni, vaig somiar que esperava el meu fill i que ell no apareixia. I llavors me’l portaven… El portaven aquells altres quatre «afganesos», els seus amics. El llançaven sobre un sòl de ciment tot brut… Però, em segueix? Tot passava a la meva cuina… Era com el terra d’una presó.

En aquell temps ell ja s’havia matriculat als cursets preparatoris de l’institut superior de radiotècnica. Va escriure una redacció molt bona. Estava content, tot li anava com una seda. Per primera vegada, fins i tot jo vaig pensar que es tranquil·litzaria. Que estudiaria. Que es casaria. Però quan arribava la nit… Les nits em feien por… Seia i es quedava mirant la paret amb semblant inexpressiu. S’adormia assegut a la butaca… Com desitjava córrer a abraçar-lo, protegir-lo amb el meu cos i no deixar que se n’anés mai. Ara també somio el meu fill: és petit i em diu que vol menjar… Tota l’estona està famolenc. Allarga les mans cap a mi… En els meus somnis sempre el veig petit i humiliat. I a la vida real? Una visita cada dos mesos. Quatre hores de conversa a través d’un vidre…

Només hi ha dues visites l’any en què puc donar-li menjar. I aquests gossos que borden… Somio aquest lladruc. Em persegueix a tot arreu.

Hi va haver un home que va començar a festejar-me… Em va portar flors… Quan se’m va presentar amb el ram, li vaig deixar anar un crit: «Allunyi’s, de mi, sóc la mare d’un assassí!». Al principi em feia por trobar-me coneguts pel carrer, em tancava al bany i esperava que les parets em caiguessin al damunt. Tenia la sensació que al carrer tots em reconeixien, m’assenyalaven, murmuraven els uns als altres: «Recordeu aquell cas terrible? L’assassí és el seu fill. Va esquarterar un home. A l’estil “afganès”…». Només sortia de casa a la nit, vaig aprendre-ho tot sobre aus nocturnes. Les reconeixia pels seus cants.

Van obrir una instrucció… El sumari va durar uns quants mesos… Ell no parlava. Vaig anar a Moscou, a l’hospital militar Burdenko. Allí vaig conèixer uns nois que havien servit en les forces especials, igual que ell. Els vaig obrir el meu cor…

—Nois, per què el meu fill ha estat capaç de matar un home?

—Això vol dir que el paio s’ho mereixia.

D’alguna manera m’havia de convèncer que ell podia fer-ho… Matar… Vaig passar una llarga estona parlant amb ells, fent-los preguntes, i ho vaig comprendre: és clar que podia! Els preguntava sobre la mort… No, no sobre la mort, sinó sobre la capacitat de matar. Però aquest tema no els despertava cap sentiment especial, cap dels sentiments que normalment produeix qualsevol assassinat en una persona que no ha vist mai la sang. Aquells nois parlaven de la guerra com si es tractés d’un treball rutinari, d’una feina que calia fer. Més tard vaig conèixer altres nois que també havien estat a l’Afganistan i que havien anat amb els equips de rescat a Armènia després del terratrèmol. Sentia curiositat, era com una obsessió meva: Tenien por? Què sentien en veure la mort? Però no, no els feia cap por, gens ni mica, fins i tot tenien la compassió adormida. Cranis i ossos esmicolats, aixafats… Escoles senceres sepultades… Sota terra. Les aules. La terra va engolir els nens que eren dins les classes. Però ells recordaven i explicaven altres coses: els cellers atapeïts d’ampolles que havien desenterrat, els conyacs i els vins que havien tastat. Feien broma: tant de bo se sacsegés la terra en algun altre lloc. Però que fos un lloc càlid, on hi creixés el raïm i hi fessin vi bo. Que potser estan en bon seny, aquests nois? Segur que no se’ls ha trabucat l’enteniment?

«Aquell paio, fins i tot mort, l’odio». Això em va escriure el meu fill fa poc. Ara que ja han passat cinc anys. Què va succeir, llavors? No se li pot arrencar ni un mot. Sé només que aquell noi es deia Iura; es vantava que havia guanyat molts diners a l’Afganistan. Després es va saber que havia servit a Etiòpia, que era sotstinent. O sigui que mentia sobre l’Afganistan…

Al judici, només l’advocada va dir que hi estaven jutjant un malalt. Que al banc dels acusats hi havia un malalt, no un criminal. Que calia guarir-lo. Però aleshores, d’això fa set anys… Aleshores la veritat sobre l’Afganistan encara no se sabia. D’aquests nois en deien herois. Soldats internacionalistes. Però el meu fill era un assassí… Perquè va fer aquí el mateix que feien allí. Per la mateixa acció, allí els donaven medalles i condecoracions… Per què, llavors, només el van jutjar a ell? Oi que no van jutjar els qui el van enviar allí? Els qui el van ensenyar a matar! Jo, això, no l’hi vaig ensenyar… (Fora de si, crida.)

El meu fill va matar un home amb la meva destral de cuina… I l’endemà la va portar i la va desar a l’armari. Com si fos una cullera o una forquilla qualsevol…

Envejo aquesta mare que té un fill que va tornar sense cames… Tant és que ell l’odiï quan s’emborratxa. Que ell odiï el món sencer… Tant és que s’abalanci damunt seu com un animal. La mare li paga prostitutes perquè no es torni boig… Una vegada ella mateixa li va fer l’amor perquè el fill pretenia llançar-se des d’un desè pis. Estaria disposada a qualsevol cosa… Envejo totes les mares, fins i tot a les qui van enterrar els seus fills. Seuria al costat de la seva tomba i em sentiria feliç. Li portaria flors.

Sent els gossos com borden? Em persegueixen. Els sento…