Jénia Belkévitx, sis anys.
Avui: obrera.
Era el juny del 1941…
Me’n recordo… Era molt petita, però ho recordo tot…
L’última cosa que em va quedar gravada a la memòria de la vida en temps de pau és el conte que la mare em llegia abans que m’adormís. Era el meu preferit: el conte del Peixet d’Or. Al Peixet, jo sempre li demanava alguna cosa: «Peixet d’Or, benvolgut Peixet…». I la meva germana petita també se li adreçava, però d’una manera diferent: «Abracadabra, per la voluntat del lluç de riu i d’acord al meu desig…». El que desitjàvem era passar l’estiu a ca l’àvia i que el pare hi anés amb nosaltres. Era tan divertit, el pare…
Aquell matí em vaig despertar de la por… La por d’uns sorolls desconeguts…
La mare i el pare es pensaven que nosaltres ja fèiem nones, però jo jeia al costat de la meva germaneta només fent veure que dormia. Ho vaig veure: el pare cobria la mare de petons, li besava la cara, les mans, i em va sorprendre, perquè no l’havia vist mai besar-la així. Van sortir al pati agafats per la mà i vaig córrer a la finestra: penjada del coll del pare, la mare no el volia deixar anar. El pare se’n va desempallegar i va marxar a tot córrer, però ella el va atrapar i va mirar de retenir-lo una altra vegada, li cridava alguna cosa. Aleshores jo també em vaig posar a cridar: «Pare! Pare!».
La meva germana i el meu germà petit Vàssia es van despertar. I la meva germaneta, en veure que jo plorava, es va posar a cridar també: «Pare!». Tots vam córrer a l’entrada: «Pare!». En veure’ns —ho veig com si hagués passat ahir—, el pare es va cobrir la cara amb les mans i se’n va anar cames ajudeu-me. Li feia por mirar enrere…
El sol m’il·luminava la cara. Feia un dia tan bo… Encara avui em costa de creure que aquell matí el pare marxés a la guerra. Jo era molt petita, però em sembla que era ben conscient que el veia per última vegada. Que no el tornaria a veure. I jo era tan petita…
Aleshores se’m va quedar gravat a la memòria que per a mi la guerra és quan el pare ja no hi era…
En acabat, recordo: un cel negre i un avió negre. La mare jeia al costat de la carretera amb els braços esbatanats. Li suplicàvem que s’aixequés, però ella continuava ajaguda. No es posava dreta. Els soldats van embolcallar la mare amb una lona i la van enterrar a la sorra, allà mateix. Nosaltres cridàvem i imploràvem als soldats: «No enterreu la nostra mare en aquest forat. Quan es desperti, ens n’anirem amb ella». Escarabats grans pul·lulaven sobre la sorra… Me’n feia creus: com s’ho faria la mare per viure sota terra, amb aquells escarabats. Com podríem tornar-la a trobar? Com ens reuniríem tots plegats de nou? Qui escriuria al pare?
Un dels soldats em va preguntar: «Com et dius, nena?». Me n’havia oblidat… «Petita, quin és el teu cognom? Com es diu la teva mare?» Jo no me’n recordava. Ens vam quedar al costat del túmul on jeia la mare fins la nit, fins que ens van recollir i ens van fer pujar a un carro. El carro era ple de nens. El conduïa un vell que s’aturava a recollir tots els nens que veia pel carrer. Vam arribar a un poble desconegut on uns estranys ens van distribuir per les khates.1
Vaig estar molt de temps sense poder parlar. Només mirava.
Després recordo que va arribar l’estiu. Un estiu lluminós. Una dona que no coneixia m’acariciava el cap. I jo em posava a plorar. Vaig començar a parlar de nou… A parlar de la mare i del pare. Del pare que havia fugit de nosaltres, sense ni tan sols mirar enrere… De la mare que jeia a terra… I dels escarabats que pul·lulaven per la sorra…
La dona m’acariciava el cap. En aquells instants vaig adonar-me que s’assemblava a la mare…
Guena Iuixkévitx, dotze anys.
Avui: periodista.
Era el matí del primer dia de guerra…
Feia sol i hi havia un silenci insòlit, incomprensible.
La nostra veïna, dona d’un militar, va sortir al pati plorant a llàgrima viva. Va xiuxiuejar alguna cosa a la mare, alhora que li feia senyals perquè no digués res. A tothom li feia por dir en veu alta el que passava, fins i tot quan ja se sabia, perquè algú ja n’havia estat informat. Però tenien por que els titllessin de provocateurs. D’avalotadors. I això era pitjor que la guerra. Tenien por… Això és el que penso ara… I, per descomptat, ningú no s’ho creia. I doncs, per què ho haurien d’haver fet? El nostre exèrcit custodiava les fronteres, els nostres líders eren al Kremlin! El nostre país estava ben protegit, els nostres enemics no podien envair-lo! Aleshores jo era d’aquest parer… Era un pioner.2
Vam engegar la ràdio. Esperàvem el discurs de Stalin. Necessitàvem sentir-li la veu. Però Stalin no badava boca. Més endavant va parlar Mólotov… Tots el vam escoltar. Mólotov va dir: «Estem en guerra». Però, de tota manera, ningú no se’n va fiar. On era, Stalin?
Uns avions van començar a sobrevolar la ciutat… Desenes d’avions desconeguts. Duien creus. Ocultaven el cel, ocultaven el sol. Un espectacle esgarrifós! Les bombes queien a dojo… Les explosions i el fragor no cessaven. Tot passava com en un somni… Com si no fos real… Jo ja no era un nen i recordo bé les sensacions que tenia. La por que em recorria tot el cos. Les meves paraules. Els meus pensaments. Ens llançàvem fora de casa, fugíem al carrer… Em feia la impressió que la ciutat ja no existia, que solament en quedaven runes. Fum. Flames. Algú va dir que havíem de córrer al cementiri, perquè el cementiri no el bombardejarien. Quin sentit podia tenir bombardejar els morts? Al nostre barri hi havia un gran cementiri jueu, amb arbres seculars. I tots vam córrer cap allí. Ens hi vam reunir milers de persones. Hi havia qui abraçava les estàtues, qui s’amagava rere les làpides.
La mare i jo vam quedar-nos-hi fins la nit. Ningú a la vora no gosava pronunciar la paraula «guerra», només se’n sentia dir una altra: «provocació». Tothom la repetia. Es rumorejava que, d’un moment a l’altre, les nostres tropes passarien a l’atac. Que Stalin havia donat l’ordre. I tots hi crèiem.
Però durant tota la nit les sirenes de les fàbriques a la perifèria de Minsk van udolar…
Els primers morts…
La primera víctima… que vaig veure… va ser un cavall. I poc després… una dona. Estava astorat. Em pensava que a la guerra només mataven als homes.
Al matí em desperto… Tinc ganes de sortir a tot córrer al carrer, però de cop i volta recordo que hi ha guerra i tanco els ulls… No m’ho vull creure.
Als carrers ja no disparaven… De sobte es va fer el silenci. I va durar uns quants dies. Després va començar una certa animació… Per exemple, vaig veure caminant pel carrer un home tot blanc, anava cobert de farina des de la punta de les sabates fins als cabells. Traginava un sac blanc. Un altre corria… De les butxaques li queien llaunes de conserva i també en duia a les mans. I caramels… Paquets de tabac… Un vianant carregava un barret curull de sucre… I un altre, també, en duia una olla tota plena… Una escena indescriptible! Un arrossegava un rotlle de tela, un altre anava embolicat amb percala blava… O vermella… Era còmic, però ningú no se’n reia. Havien bombardejat els magatzems d’aliments. També una botiga gran prop de ca nostra… La gent havia anat a corre-cuita a agafar tot el que hi quedava. En una sucreria unes quantes persones s’havien ofegat en tines de melassa. Quin horror! Tota la ciutat rosegava pipes de gira-sol. Devien haver trobat un magatzem ple de pipes. Davant dels meus ulls una dona va córrer a la botiga… No duia res: ni un sac, ni una bossa de malla, així que es va treure la camisola i les mitges gruixudes que duia. Omplertes de fajol, les arrossegava. Per alguna raó, tot això passava en silenci. Aleshores ningú no deia ni mitja paraula.
Quan vaig cridar la mare, només quedava mostassa, pots grocs de mostassa. «No agafis res», em va demanar. Més tard, em va confessar que se n’avergonyia, perquè tota la vida m’havia educat d’una altra manera. Fins i tot quan patíem fam i recordàvem aquells dies, no ens havíem de penedir de res. Així era la mare!
A la ciutat… Els soldats alemanys es passejaven tranquil·lament amunt i avall pels nostres carrers. Ho filmaven tot amb les seves càmeres i se’n reien. Abans de la guerra un dels nostres passatemps preferits era dibuixar alemanys amb dents grans com ullals. I ara caminaven entre nosaltres… Joves, ben plantats… Amb grana- des que feien goig, amagades dins les canyes de les seves botes robustes. Tocaven l’harmònica. I fins i tot bromejaven amb les nostres noies boniques…
Un alemany entrat en anys arrossegava una caixa pesada. Em va cridar i em va demanar que l’ajudés. La caixa tenia dues nanses i, tot agafant-les, la vam transportar on calia. L’alemany després em va donar uns copets a l’esquena i va treure’s de la butxaca un paquet de cigarrets. «Com a recompensa», va dir.
Vaig arribar a casa, tot impacient. Vaig seure a la cuina i vaig encendre un cigarret. No vaig sentir com s’obria la porta i entrava la mare:
—Fumes?
—Mmm…
—I d’on han sortit els cigarrets?
—Són alemanys.
—No només fumes, sinó que a més fumes cigarrets de l’enemic. És una traïció a la Pàtria.
Aquell va ser el meu primer i últim cigarret.
Una tarda la mare se’m va asseure al costat.
—No suporto veure’ls aquí. M’entens?
Volia combatre’ls. Des dels primers dies. Vam decidir buscar grups de resistència, no dubtàvem que n’hi havia. N’estàvem convençuts.
—Ets el que més m’estimo en aquest món —em va dir la mare—. Però m’entendràs i em podràs perdonar si ens passés alguna cosa, oi?
Em vaig enamorar literalment de la mare i d’aleshores ençà la vaig obeir sense piular. I així durant tota la vida.
Nataixa Gólik, cinc anys.
Avui: correctora de proves.
Vaig aprendre a pregar… Sovint recordo com vaig aprendre a pregar a la guerra…
Em van dir que hi havia guerra, i jo, amb cinc anys, com és natural, no m’imaginava pas com podia ser. No em feia gens de por. Però de la por, precisament, em vaig adormir. I em vaig passar dos dies sencers fent nones. Tot aquest temps vaig estar-me immòbil, com una nina. Tothom es pensava que era morta. Mentre la mare plorava, l’àvia deia oracions. Va resar durant dos dies i dues nits.
Vaig tornar a obrir els ulls i la primera cosa que vaig veure va ser una llum. Una llum encegadora, insòlitament brillant. Aquella llum em causava malestar. En sentir una veu, vaig entendre que pertanyia a l’àvia. Palplantada davant de la icona, l’àvia pregava. La vaig cridar: «Àvia… Àvia…». Ella no es va girar. No es po- dia creure que fos realment jo qui la cridava… Jo ja m’havia despertat… I havia obert els ulls…
Després li vaig preguntar:
—Àvia, què demanaves en les teves oracions, quan jo era morta?
—Pregava perquè la teva ànima tornés.
Al cap d’un any l’àvia va morir. Jo també vaig pregar perquè la seva ànima tornés.
Però no va tornar…
Kàtia Korotàieva, tretze anys.
Avui: enginyera hidràulica.
Li parlaré de l’olor… De l’olor de la guerra…
Abans de la guerra havia fet sis cursos a l’escola. Segons el sistema educatiu que aleshores hi havia vigent, tots havíem de fer els exàmens a partir del quart any. I vet aquí que acabàvem de fer els últims. Era el juny del 1941 i, aquell any, maig i juny van ser mesos freds. Sovint, a ca nostra, els lilàs floreixen en algun moment de maig, però aquell any van florir a mitjan juny. I el principi de la guerra per a mi encara està associat al perfum dels lilàs. I al dels gatzerins. Aquests arbres, per a mi, sempre faran olor de guerra…
Vivíem a Minsk. Hi vaig néixer, allí. El meu pare era director d’una banda militar. Em duia a totes les desfilades. A part de mi, els pares tenien dos fills més, tots dos més grans. Tots, per descomptat, m’estimaven i em consentien, perquè era la benjamina.
Tenia tot l’estiu al davant, m’esperaven les vacances. Era un moment ple de joia. Jo feia esport, anava a nedar a la piscina que hi havia a la Casa de l’Exèrcit Roig. Per això, tots envejaven la meva sort, fins i tot els meus companys de classe. I jo presumia de saber nedar d’allò més bé. El 22 de juny, un diumenge, s’havia de celebrar la inauguració del llac Komsomólskoie.3 Havien invertit molt de temps en la seva excavació i construcció, fins i tot la nostra escola havia participat en els subbótniki.4 Tenia previst d’arribar entre els primers i anar-hi a nedar. No cal dir-ho!
Al matí teníem el costum d’anar a comprar panets acabats de fornejar. Era un dels meus deures. Pel carrer vaig trobar una amiga que em va dir que la guerra havia esclatat. Al nostre carrer hi havia molts jardins, les cases estaven totes cobertes de flors. I vaig pensar: «De quina guerra em parla? Què s’empatolla?».
A casa, el pare encenia el samovar… No vaig tenir temps de dir res que els veïns ja havien arribat ràpids com un llamp. Als seus llavis només hi havia una paraula: «Guerra! Guerra!». I l’endemà, a les set del matí, el meu germà gran va rebre l’ordre de mobilització de l’oficina de reclutament. Durant el dia va passar per la feina, on va regularitzar la seva situació i li van donar la paga. Va tornar a casa amb aquests diners i va dir a la mare: «Me’n vaig al front, allà no necessitaré res. Agafa aquests calés. Compra-li un abric nou, a la Kàtia». Jo somiava que quan arribés a setè i fos alumna d’últim curs em faria fer un abric blau amb un collet d’astracan gris. I ell ho sabia…
Sí, encara recordo avui que el meu germà, quan estava a punt de marxar al front, em va donar diners per a un abric. Vivíem amb estretors, el pressupost familiar era modest… Però la mare em compraria l’abric perquè el meu germà l’hi havia demanat. No obstant això, no en va tenir temps….
A Minsk van començar els bombardejos. La mare i jo ens vam traslladar al soterrani de pedra dels veïns. Hi havia una gateta que jo m’estimava molt, una gateta feréstega que no s’allunyava mai del pati, però quan l’aviació va bombardejar i me’n vaig anar corrent a casa dels veïns, la gata em va perseguir. Jo mirava d’atrapar-la. L’animava a tornar a casa, però l’animal continuava anant darrere meu. A ell també li feia por quedar-se tot sol. Les bombes alemanyes quan queien deixaven anar un xiulet particular. Jo tenia una oïda molt fina i aquells sons em feien una impressió terrible. Tenia tanta por que les mans em suaven. Al soterrani, amb nosaltres, hi havia el fill dels veïns, tenia quatre anys. Ell no plorava pels bombardejos, però feia uns ulls com unes taronges.
Primer van cremar les cases per separat, després tota la ciutat va ser pastura de les flames. Ens agradava de mirar el foc i les fogueres, però veure cremar una casa és una cosa terrible. Les flames surten de tots costats, i el cel i els carrers s’omplen de fum. I en certs moments la resplendor enlluernadora del foc és insuportable… Recordo tres finestres obertes de bat a bat d’una casa de fusta, damunt dels ampits hi havia uns cactus exuberants. Els habitants de la casa ja no hi eren, però els cactus continuaven florint… Era com si no fossin flors vermelles, sinó flames. Flors incandescents…
Fugíem… Pel carrer, als pobles, ens donaven pa i llet, la gent no tenia cap altra cosa. I nosaltres no teníem diners. Jo havia marxat de casa amb un petit xal, i la mare, vés a saber per què, anava amb un abric d’hivern i amb sabates de taló alt. Ens donaven el menjar així, de franc, ningú no parlava mai de diners. N’hi havia riuades, de refugiats. Després algú ens va advertir que els motoristes alemanys havien tallat el camí. Així que vam reprendre la fugida en sentit invers, tornant a passar pels mateixos pobles i trobant les mateixes dones pageses amb les seves gerres de llet. I finalment vam arribar fins al nostre carrer… Uns quants dies abans tot estava verd i florit, però ara tot havia quedat reduït a cendres. Fins i tot els til·lers seculars havien desaparegut. Tot havia cremat, només en quedava una mena de sorra groga… La terra negra i fèrtil en què creixien havia desaparegut, només quedava aquella sorra groguenca. Només sorra… Feia la impressió que érem davant d’una tomba acabada d’excavar…
Hi quedaven també els forns de les fàbriques, ara tots blancs, calcinats. No s’hi veia res familiar… Tot el carrer estava abrusat. Entre les flames hi havien mort velles, vells i molts nens que no havien marxat amb tota la resta; es pensaven que l’enemic no gosaria fer-los res. El foc no s’havia apiadat de ningú. Si feies quatre passes i veies a terra un cadàver ennegrit, sabies que pertanyia a un vell calcinat. Però si, de lluny estant, veies una petita cosa rosada, aleshores sabies que era un nen: jeien tots rosats, entre les cendres…
La mare es va treure el mocador i em va tapar els ulls… Així vam anar fins a ca nostra o, millor dit, fins al punt on es trobava uns dies abans: ja no existia. Ens esperava la nostra gata, sana i estàlvia de miracle. Es va estrènyer contra mi, i prou. Cap de nosaltres no podia pronunciar ni mitja paraula… Ni tan sols la gata miolava, va estar-se muda uns quants dies. Tots havíem emmudit.
Després vaig veure els primers nazis o, més ben dit, no els vaig veure: els vaig sentir. Tots portaven botes amb soles de ferro que ressonaven molt fort. Amartellaven l’empedrat dels nostres carrers. I em feia la impressió que fins i tot també a la terra li feia mal quan aquests homes hi marxaven.
Però els lilàs havien florit tan esplendorosos aquell any… Igual que els gatzerins…
Zina Kossiak, vuit anys.
Avui: perruquera.
El primer curs…
Justament havia acabat el primer any d’escola, era el maig del 1941, i els pares em van portar al camp per a joves pioners de Gorodisxe, prop de Minsk. Hi vaig arribar, em vaig banyar una vegada i al cap de dos dies la guerra va esclatar. Ens van fer pujar a un tren i ens van evacuar del camp. Hi sobrevolaven avions alemanys, i nosaltres cridàvem: «Hurra!». No ens podíem imaginar que no fossin els nostres, fins que van començar a llançar bombes… Aleshores tots els colors es van esfumar… Es van apagar… I per primera vegada va aparèixer la pa- raula «mort». Tothom va començar a repetir aquella paraula incomprensible. I la mare i el pare no eren a la vora!
En el moment de marxar del camp, cadascú havia rebut una funda de coixí plena de cereals o de sucre. Ni els més petits no s’havien salvat, ningú no va marxar amb les mans buides. Calia portar com més provisions millor per al viatge, i es prenia molta cura d’allò que hi havia. Però al tren havíem vist soldats ferits. Gemegaven tant de dolor que ens hauria agradat donar-los-ho tot. D’això en dèiem: «alimentar els pares». Per a nosaltres, tots els militars eren pares.
Ens havien dit que tot Minsk havia cremat, que tota la ciutat havia estat pastura de les flames, que els alemanys ja l’havien ocupat i que nosaltres ens dirigíem a la rereguarda, on ja no hi havia guerra. El viatge es va perllongar més d’un mes. Ens enviaven a alguna ciutat i, un cop arribàvem a la destinació, no ens hi podíem quedar, perquè els alemanys ja eren a prop. I així vam arribar fins a Mordòvia. Era un lloc preciós, tot ple d’esglésies. Les cases eren baixes, i les esglésies, altes. No hi havia cap lloc on poder dormir, així que ens va tocar fer-ho sobre la palla. Quan va arribar l’hivern, només teníem un parell de sabates per a quatre. Després va començar la fam. No només nosaltres passàvem fam a l’hospici, sinó tothom al nostre voltant, perquè tot el que hi havia s’enviava al front. A l’hospici, hi havia dos-cents cinquanta nens, i una vegada ens van cridar per dinar, però, de menjar, no n’hi havia ni una engruna. Les educadores i el director eren allà, al menjador, i ens miraven amb llàgrimes als ulls. Teníem un cavall, es deia Maika… Era vell i molt afectuós i l’utilitzàvem per anar a buscar aigua. L’endemà van matar-lo. I ens van do- nar aigua i uns petits trossos de carn seva… Però ens ho van amagar durant molt de temps. No ens l’hauríem pogut menjar… De cap manera! Era l’únic cavall del nostre hospici. També hi havia dos gats famolencs. Autèntics esquelets ambulants! Encara sort que els gats estaven tan prims, vam pensar després, així no ens els havien fet menjar. Tots teníem les panxes inflades. El que és jo, per exemple, em podia empassar un cubell sencer de sopa, perquè aquella sopa només era aigua. Per molta que me’n servissin, mai no quedava tipa. Ens va salvar la natura, érem com animals ruminants. A la primavera, al costat de l’hospici…. uns quants quilòmetres al voltant… no hi havia cap arbre florit, perquè ens havíem menjat tots els brots, fins i tot els arrancàvem l’escorça jove. Menjàvem herba, tot el que creixia, fins al darrer bri. Ens havien donat jaquetes embuatades a les quals havíem afegit unes butxaques. Les omplíem d’herba, sempre en dúiem a sobre, i la mastegàvem. L’estiu ens va salvar, però a l’hivern tot es va tornar molt difícil. Els més petits —érem uns quaranta— estàvem instal·lats a part dels altres. A la nit tot eren plors. Cridàvem la mare i el pare. Les educadores i els mestres maldaven per no pronunciar mai davant nostre la paraula «mare». Ens explicaven contes i seleccionaven per a nosaltres llibres on aquesta paraula no hi apareixia. Si algú de cop i volta pronunciava la paraula «mare», de seguida se sentien plors. Uns plors inconsolables.
Vaig tornar a fer primer. Jo ja havia fet aquell curs i havia rebut un diploma d’honor, però quan a l’hospici van preguntar qui havia de tornar a fer l’examen, vaig dir: «Jo!», perquè em pensava que rebria felicitacions de nou. Quan anava a tercer, vaig fugir de l’hospici per anar a buscar la mare. L’avi Bolxakov em va trobar, afamada i esgotada, al bosc. En assabentar-se que m’havia escapat de l’hospici, em va acollir a casa seva, amb la seva família. Vivia sol, amb la seva dona. Un cop recuperades les forces, vaig començar a ajudar-los amb les feines de casa: recollia l’herba i les patates, jo ho feia tot. Només menjàvem pa, però en aquest pa, de farina, n’hi havia ben poca. Era molt amarg. Amb la farina, s’hi barrejava tot el que es podia triturar: fulles d’armoll, flors de noguer, patates. Encara avui no puc mirar amb indiferència l’herba exuberant i, de pa, me’n faig sempre un tip sense sentir-me mai saciada. Després de dècades…
Quin munt de coses recordo, encara… En són tantes…
Recordo una nena petita, com embogida, que s’havia ficat dins un hort on va trobar un cau i es va posar a vigilar un ratolinet. Se’l volia menjar… Em sembla veure-li encara la careta i també el vestit llarg que portava… Una vegada m’hi vaig apropar, a ella, i em va parlar d’aquest ratolinet… Vam seure juntes a fer guàrdia, a espiar-lo…
Tota la guerra vaig esperar el moment en què jo i l’avi posaríem les brides al cavall per anar a buscar la mare. Els evacuats passaven per ca nostra, i jo els demanava a tots si per casualitat no havien vist la meva mare. N’hi havia molts, d’evacuats, tants que a cada casa sempre hi havia una olla al foc amb sopa d’ortigues… Perquè la gent que hi arribés tingués almenys alguna cosa calenta per menjar. No teníem res més per oferir-los. Però a cada casa hi havia aquesta olla amb sopa d’ortigues… Me’n recordo bé. Les ortigues, les recollia jo.
La guerra es va acabar… Vaig esperar un dia, dos, però ningú no venia a buscar-me. La mare no apareixia, i jo sabia que el pare lluitava al front. Vaig esperar dues setmanes i després ja no vaig poder aguantar més. Vaig pujar a un tren, em vaig amagar sota un banc, i vam fer via…! Cap a quina destinació? No en tenia ni idea. Em pensava (encara raonava com una nena) que tots els trens anaven a Minsk, i que a Minsk hi hauria la mare esperant-me! I després el pare arribaria… Convertit en heroi! Tot cobert de medalles i de condecoracions.
Tots dos van desaparèixer als bombardejos, això em van explicar després els veïns. Van sortir a buscar-me i van córrer cap a l’estació…
Ara ja tinc cinquanta-un anys i tinc fills, però de tota manera encara necessito la mare…
Taïssa Nasvétnikova, set anys.
Avui: professora.
Abans de la guerra…
Segons el que recordo… Tot estava bé: la llar d’infants, les matinées infantils, el nostre pati. Les nenes, els nens. Llegia molt, em feien por els cucs i m’estimava els gossos. Vivíem a Vítebsk, el pare treballava a la Direcció de Construcció. El millor record que tinc de nena és quan el pare em va ensenyar a nedar al Dvinà.
Després va arribar l’escola i conservo aquestes imatges: l’àmplia escalinata, la paret transparent, de vidre, el sol encegador i la sensació de felicitat. La impressió que la vida era una festa.
Els primers dies de la guerra el pare se’n va anar al front. Recordo el comiat a l’estació… Ell volia convèncer la mare que farien fora els alemanys, però que, de tota manera, a nosaltres ens havien d’evacuar. La mare no entenia per què. Si ens quedàvem a casa, ell ens trobaria més ràpidament. A l’instant. I jo repetia sense parar: «Pare estimat, sisplau, torna aviat. Pare estimat…».
El pare se’n va anar, i nosaltres també, uns dies més tard. Durant tot el trajecte van bombardejar el nostre tren: érem un blanc fàcil, perquè altres combois ens seguien cada cinc-cents metres de distància. Viatjàvem lleugers d’equipatge: la mare duia un vestit fi de setí amb piquets blancs, i jo, un sarafan de percala vermella amb floretes. Els adults deien que el vermell es veia massa bé des de dalt i, tan bon punt començava un atac, tothom corria als arbustos; a mi, em cobrien amb tot el que tenien a mà, perquè el meu sarafan no es veiés, perquè jo era com un fanal.
Bevíem aigua dels pantans i de les rases. La gent va començar a tenir malalties intestinals. Jo també vaig caure malalta. Vaig trigar tres dies a recobrar la consciència… Després la mare em va explicar com m’havien salvat. Quan vam fer parada a Briansk, un comboi militar va arribar a la via del costat. La mare tenia vint-i-sis anys, era molt guapa. Ens van immobilitzar durant molt de temps. Va sortir del vagó, i un oficial del tren del costat li va tirar floretes. La mare li va demanar: «Deixi’m tranquil·la, no suporto veure el seu somriure. La meva filla es mor». Va resultar ser un metge militar. Va pujar d’un salt al nostre vagó, em va examinar i va cridar un dels seus camarades: «Afanya’t, porta te, galetes i belladona». Aquelles galetes de l’exèrcit… Un litre de te fort i algunes pastilles de belladona em van salvar la vida.
Mentre fèiem camí cap a Aktiúbinsk,5 tot el nostre tren es va posar malalt. A nosaltres, els nens, ens prohibien anar on jeien els morts, els caiguts en combat; ens protegien d’aquella visió. Però de tota manera sentíem les converses: n’acaben d’enterrar un munt en una fossa, i tants en un altre lloc… La mare arribava, estava groga com la cera, les mans li tremolaven. El que és jo, no deixava de preguntar-li: «On ha anat, tota aquella gent?».
No recordo cap paisatge; és sorprenent, perquè m’agradava la natura. Només em van quedar gravats a la memòria els arbustos on ens amagàvem. Els barrancs. No sé per què em feia la impressió que no hi havia bosc, només travessàvem planures, un desert. Una vegada vaig passar molta por; després d’allò, ja no vaig témer cap bombardeig. Ningú ens va avisar que el tren s’aturaria deu minuts o un quart d’hora, a tot estirar. Una breu parada. De cop i volta, el tren va marxar… I em vaig quedar sola. No sé qui em va agafar… Però em van llançar literalment dins un vagó, però no pas al nostre… Era el penúltim, em sembla… Aleshores, per primera vegada, realment vaig tenir por de quedar-me sola, que la mare se n’anés sense mi. Mentre ella era a prop meu, jo no tenia por de res. En aquell instant vaig emmudir de terror. I fins que la mare no va arribar corrents fins on jo era i em va estrènyer entre els seus braços, jo no vaig badar boca, ningú no va ser capaç d’arrancar-me ni mitja paraula. La mare era tot el meu món. El meu univers. Tant era així que, quan alguna cosa em feia mal, n’hi havia prou que m’agafés la mà perquè tot em passés. A la nit sempre dormia al seu costat i, com més m’estrenyia contra ella, menys por sentia. Amb la mare a prop meu, em feia la impressió que tot era com abans, com quan érem a casa. N’hi havia prou amb tancar els ulls i ja no hi havia guerra. A la mare, però, no li agradava parlar de la mort. I jo no deixava de fer-li preguntes…
Des d’Aktiúbinsk vam anar fins a Magnitogorsk, on vivia el germà del pare. Abans de la guerra, ell tenia una família nombrosa, amb molts homes. Quan vam arribar a ca seva només hi quedaven les dones. Tots els homes havien marxat a la guerra. Al final del 1941 vam rebre dos comunicats de defunció: els fills de l’oncle havien mort…
D’aquell hivern recordo també l’epidèmia de varicel·la que es va escampar per l’escola. I els meus pantalons vermells… Amb la cartilla de racionament, la mare va aconseguir un tall de franel·la de color bordeus amb què em va fer uns pantalons. I els nens, a l’escola, em feien la guitza, tot dient-me: «Passerell amb el cul vermell! Passerell amb el cul vermell». Passava molta vergonya. Poc després amb les cartilles vam rebre uns esclops. Me’ls lligava amb cordills com podia i així em passejava amunt i avall. Se m’encetava la pell del fregadís, tenia butllofes i m’havia de posar una plantilla per evitar les ferides. Aquell any l’hivern era tan fred que sempre tenia les mans i els peus congelats. A l’escola la calefacció s’espatllava sovint, a les classes hi havia gel a terra i relliscàvem entre els pupitres. No ens trèiem l’abric ni les manyoples, hi fèiem forats per poder agafar el plomí. Recordo que tothom llegia molt… A cor què vols… Com mai abans… Vam esgotar la biblioteca per a nens i adolescents. Aleshores ens van autoritzar a llegir llibres per a adults. A les noies se’ls arronsava el llombrígol… Fins i tot als nens no els agradaven gaire: saltaven les pàgines en què es parlava de la mort. Però jo les llegia…
Va nevar molt. Tots els nens van córrer fora per fer un ninot de neu. Jo me’n feia creus: com podien fer ninots i divertir-se, si hi havia guerra?
Els adults sempre tenien l’orella enganxada a la ràdio; no podien viure sense ella. Igual que nosaltres. Celebràvem cada salva que es feia a Moscou, «vivíem» amb passió cada notícia: com anaven les coses allà, al front? I la resistència? Els partisans? Projectaven pel·lícules sobre les batalles de Stalingrad i de Moscou. Les havíem vist quinze, vint vegades. Si en feien una tres cops seguits, no ens en perdíem cap sessió. Els passis s'organitzaven a l’escola; no teníem una sala de cine especial, així que les sessions es feien al passadís i tots nosaltres sèiem per terra. Ens quedàvem així dues o tres hores. Em fascinava la mort… La mare m’esbroncava per això. Anava a veure metges, els preguntava per què em comportava d’aquesta manera… Per què m’interessava per coses que no tenien res a veure amb la meva edat. I què havia de fer perquè jo em comportés altrament.
Vaig tornar a llegir contes per a nens… Però, aleshores, en què parava atenció? Eren plens de mort… De vessaments de sang… Per a mi, va ser tot un descobriment…
A finals del 1944… vaig veure els primers presoners alemanys… Caminaven formant una columna llarga pel carrer. I el que més em va sobtar és que la gent s’hi apropava per donar-los pa. Estava tan astorada que vaig córrer fins on treballava la mare i li vaig preguntar: «Mare, per què hi ha gent dels nostres que dóna pa als alemanys?». La mare no va dir res, es va limitar a esclatar en plors.
Va ser aleshores, també, que vaig veure el primer mort, amb uniforme alemany. Avançava amb la columna i, de cop i volta, es va desplomar a terra. La columna es va aturar un instant i després es va tornar a posar en marxa. Al seu costat, van apostar-hi un dels nostres soldats. Vaig córrer cap allí… M’atreia la idea de veure la mort de prop, de ser-hi a la vora. Ens n’alegràvem tant, quan a la ràdio informaven de les baixes dels alemanys…! Però el que vaig veure… era algú que semblava adormit… Ni tan sols semblava ajagut, sinó que estigués assegut, arraulit, el cap reclinat cap a un costat. No sabia si odiar-lo o compadir-lo. Era l’enemic. El nostre enemic! No recordo si era jove o vell. Semblava molt cansat. Això també l’hi vaig dir, a la mare, i una altra vegada es va posar a plorar.
El 9 de maig ens va despertar algú que cridava molt fort. Era molt d’hora. La mare se’n va anar a preguntar què passava i va tornar a corre-cuita, tota esverada: «Victòria! De debò que hem guanyat?». Era tan estrany: la guerra havia acabat, una guerra tan llarga. Hi havia qui plorava, qui reia, qui cridava… Els qui havien perdut éssers estimats tenien els ulls negats, però tanmateix s’alegraven de la victòria! Tothom es va ajuntar en un apartament; n’hi havia que portaven un grapat de cereals, patates o remolatxes. No oblidaré mai aquell dia. O, més ben dit, aquell matí… A la tarda res ja no era igual…
Durant la guerra, vés a saber per què, tothom parlava sempre en veu baixa, fins i tot em semblava que xiuxiuejaven. I de sobte es va començar a parlar en veu alta. Els nens ens quedàvem tota l’estona a la vora dels adults, que ens aviciaven, ens acaronaven i ens feien fora, tot dient: «Aneu a fer un tomb, avui hi ha festa!». I poc després ens tornaven a cridar perquè tornéssim al seu costat. No ens havien fet mai tants petons ni tantes abraçades com aquell dia.
De tota manera, jo tenia bona sort, perquè el pare havia tornat de la guerra i m’havia portat de regal unes joguines boniques. Eren joguines alemanyes. Me’n feia creus: com hi podia haver joguines alemanyes tan boniques…?
Amb el pare, també, vaig intentar parlar de la mort. Dels bombardejos. De quan a la mare i a mi ens havien evacuat… De com, a tots dos cantons del camí, hi jeien soldats nostres, morts. Les cares cobertes de branques. I les mosques que hi brunzien al costat… Núvols de mosques… Li vaig parlar de l’alemany mort… I del pare d’una amiga meva, que havia tornat de la guerra i al cap d’uns quants dies havia fet el darrer badall. A causa d’un atac de cor. Era impensable: morir després de la guerra, quan tots érem tan feliços…
Però el pare callava…
Mixa Maiórov, cinc anys.
Avui: doctor en ciències agràries.
Durant la guerra m’agradava somiar… Somiar com vivíem en temps de pau, com vivíem abans de la guerra…
El meu primer somni…
L’àvia acabava de fer les feines de casa… Jo esperava aquell moment. Ella acostava la taula a la finestra, estenia una tela, la cobria de buata, al damunt, hi posava un altre tros de tela i començava a fer un cobrellit nou. Jo també tenia la meva part de feina: l’àvia fixava un dels costats del cobrellit amb petits claus als quals lligava cordills que fregava amb guix, i jo l’estirava de l’altre costat. «Au, Mixenka, més fort!», m’animava l’àvia. Aleshores, jo estirava. Ella el deixava anar, i patapam! Quedava una ratlla de guix al setí vermell o blau. Les ratlles s’entrecreuaven formant petits rombes contornejats per puntades de fil negre. Operació següent: l’àvia disposava els patrons de paper retallats (d’això, avui dia, en diuen plantilles) i un dibuix apareixia sobre el cobrellit. Era un espectacle preciós i interessant. L’àvia tenia unes mans d’or, les camises li sortien molt bé, sobretot els colls. La seva màquina de cosir Singer continuava brunzint mentre jo dormia. I quan l’avi dormia, també.
El segon somni…
L’avi fa sabates. Aquí, també, jo tenia la meva part de feina: afilar les tatxes de fusta. Ara totes les soles es fixen amb petits claus metàl·lics, però es rovellen i la sola no triga a desprendre’s. Potser ja aleshores es feien servir clauets metàl·lics, però jo els recordo de fusta. Calia tallar cercles d’un vell tac de bedoll ben llis amb una serra, posar-los a assecar sota un cobert, després esbocinar-los en trossos d’aproximadament tres centímetres d’amplada i d’una desena de centímetres de longitud, que també es deixaven assecar. A partir d’aquests petits trossos de fusta, era fàcil fabricar cabotes de dos o tres mil·límetres de gruix per a les tatxes. El trinxet de sabater estava molt esmolat i no resultava gens complicat tallar aquests petits discos per tots dos costats: en deixes un sobre el banc, i clic d’un costat, i clac de l’altre, i això esdevé una tatxa. Tot seguit, amb l’ajut de la seva alena de sabater, l’avi fa un forat a la sola de la sabata i hi clava una tatxa… Un cop de martellet, i au! La tatxa és al seu lloc. Les posa en dues rengleres, aquestes tatxes; d’aquesta manera, no només la sabata queda més maca, sinó que també és més resistent: secs, els petits claus de bedoll s’inflen per l’efecte de la humitat i subjecten encara amb més fermesa la sola, que no se’n desprendrà abans de desgastar-se del tot.
L’avi confeccionava també vàlenki6 o, més ben dit, hi afegia una doble sola a les botes, de manera que duressin més i es poguessin fer servir sense esclops de goma. O bé reforçava amb cuir el taló de les vàlenki perquè els esclops de goma no es desgastessin massa amb el fregadís. La meva feina era entorxar el fil de lli, enquitranar-lo amb brea, encerar la llinya i enfilar-la a l’agulla. Però l’agulla de sabater era molt valuosa i per això l’avi sovint emprava una cerra, sia de porc senglar, sia de porc domèstic, però aquesta darrera era més tova. De cerres, l’avi en tenia un munt. Es podien fer servir per cosir les soles o bé per fixar una peça petita en un lloc difícil: la cerra era flexible i s’esmunyia pertot.
El tercer somni…
Els nois grans preparaven una representació teatral al cobert espaiós dels veïns. L’obra parlava de guàrdies fronterers i d’espies. Les entrades valien deu copecs, però jo no els tenia i no m’hi deixaven entrar, així que em poso a cridar: jo també vull «veure la guerra». Observava d’esquitllentes l’interior del cobert: els guàrdies fronterers duen jaquetes militars autèntiques. L’espectacle és impressionant…
Després els somnis s’interrompen…
No trigo a veure soldats amb uniformes autèntics a casa nostra… L’àvia dóna menjar als soldats cansats i polsegosos, i ells li diuen: «Arriben els alemanys!». No deixo de preguntar a l’àvia: «Com són, aquests alemanys?».
Carreguem fardells al carro i m’hi fan seure al damunt… Ens n’anem vés a saber on… Després tornem… Els alemanys són a casa nostra! S’assemblen als nostres soldats, només que duen un altre uniforme i estan alegres tota l’estona. Jo, l’àvia i la mare ara vivim darrere de l’estufa,7 i l’avi, al cobert. L’àvia ha deixat de fer cobrellits i l’avi de confeccionar sabates. Una vegada, descorro la cortina: en un racó, al costat de la finestra, un alemany, amb auriculars, fa girar els dials de la ràdio. Se sent música i després parlar nítidament en rus… Mentrestant, un altre alemany unta el pa amb mantega. Quan em veu, branda el ganivet davant del meu nas; corro la cortina i no torno a sortir de darrere de l’estufa.
Davant de casa nostra passa un home escortat, vestit amb una jaqueta cremada; va amb els peus nus i les mans lligades amb filferro espinós. Està tot negre… Després me’l trobo penjat davant del soviet rural.8 Deien que era un pilot dels nostres. A la nit el torno a somiar, penjat al nostre pati…
Aquells dies… Als meus records tot es tenyeix de negre: tancs negres, motocicletes negres i soldats alemanys amb uniformes negres. No estic segur que tot fos en realitat d’aquesta manera, però és així com jo ho recordo. D’aquesta manera se m’ha quedat gravat a la memòria… Una pel·lícula en blanc i negre…
M’emboliquen amb alguna cosa negra, i ens amaguem al pantà. Durant tot un dia i tota una nit. La nit és freda. Ocells desconeguts llancen crits terribles. La lluna resplendeix amb una llum encegadora. Fa por! I si els mastins dels alemanys ens descobreixen o senten la nostra olor? De tant en tant ens arriben els seus lladrucs raucs. Al matí me’n vaig cap a casa! Vull tornar a casa meva! Tothom vol tornar al caliu de la llar! Però ja no hi ha casa, només una pila de fumalls abrasats. Tot està calcinat… Les restes d’un gran incendi… Entre les cendres trobem un grapat de sal: el que sempre teníem al costat del forn. El recollim amb cura, juntament amb l’argila, i fiquem tota aquesta barreja dins d’un gerro. Tot això és el que queda de casa nostra…
L’àvia va emmudir, no va badar boca, i després, de nit, de sobte va rompre el plor: «Ah, la meva petita khata! La meva khata estimada! Aquí, on vaig passar la meva joventut… On vaig celebrar les meves noces… Aquí, on vaig donar a llum els meus fills…». L’àvia vaga com una ànima en pena pel nostre pati ennegrit.
Al matí, obro els ulls: hem dormit a terra. Al nostre hort…
Zina Ximànskaia, onze anys.
Avui: caixera.
Pensar en el passat em fa somriure… És un somriure de sorpresa: de debò tot allò em va passar a mi?
El dia que va esclatar la guerra havíem anat al circ, la classe al complet. A l’espectacle del matí. No ens imaginàvem res. Res en absolut… Els adults ja n’estaven al corrent, però nosaltres no. Aplaudíem. Rèiem. Hi havia un elefant gran. Enorme! Els micos ballaven… I de cop i volta… Vam sortir en massa al carrer, tots contents, però als carrers la gent vessava llàgrimes. «Ha esclatat la guerra!», deien. I nosaltres, els nens, cridàvem: «Hurra!». Estàvem contents. Ara tindríem l’oportunitat de demostrar de què érem capaços i de donar un cop de mà als nostres valerosos soldats. Ens convertiríem en herois. Els meus llibres preferits eren els bèl·lics. Els que parlaven de batalles, de gestes… I fantasiejava… Imaginava que m’inclinava sobre un soldat ferit, el treia d’entre el fum. De les flames… A casa, a la paret sobre el meu escriptori, hi havia enganxades fotos de guerra retallades dels diaris. Hi havia Voroixílov, Budionni…9
La meva amiga i jo sempre havíem volgut marxar a combatre a Finlàndia, i els nostres amics, els nois, a la guerra d’Espanya. Vèiem la guerra com l’esdeveniment més interessant de la vida. L’aventura més gran. La somiàvem, érem fills dels nostres temps. Uns bons nois! La meva amiga sempre anava amb una vella budiónovka10 al cap; no sé d’on l’havia tret, però era la seva gorra preferida. I com ho faríem per anar a la guerra? Ara l’hi explicaré… Es va quedar a dormir a casa meva; això, per descomptat, formava part del pla… A trenc d’alba, sense fer soroll, vam sortir de puntetes de casa. Ssst! Dúiem algunes provisions. El meu germà gran, que devia vigilar-nos des de feia alguns dies, s’havia adonat que parlàvem xiuxiuejant i que preparàvem d’amagatotis els nostres sacs. Ens va enxampar al pati i ens va obligar a tornar. Després d’estirar-nos les orelles, em va amenaçar de llençar tots els llibres de guerra de la meva biblioteca. Vaig plorar tot el dia. Així és com érem, aleshores! I després va arribar la guerra de debò…
Al cap d’una setmana, les tropes alemanyes entraven a Minsk. D’ells, dels alemanys, no en tinc un record gaire viu. La primera cosa que em va quedar gravada a la memòria va ser la seva maquinària. Cotxes grans, motocicletes grans… Nosaltres no en teníem i mai no havíem vist res semblant…
La gent es va quedar sorda, muda. De la por, van obrir uns ulls com unes taronges… A les palissades i als pals havien afixat cartells i decrets estrangers. Amb instruccions estrangeres. Un «nou ordre» s’instaurava. Al cap de poc temps les escoles van tornar a obrir. La mare va decidir que, només pel fet que hi hagués guerra, no calia deixar d’estudiar; de tota manera, m’havia d’instruir. I vet aquí que, a la primera classe, la professora de geografia, la mateixa que havíem tingut abans de la guerra, es va posar a malparlar contra el poder soviètic. I també contra Lenin. Em vaig jurar que no hi aniria més, a aquella escola. No i no, de cap manera! En tornar a casa, vaig besar tots els retrats dels meus llibres de text… Tots aquells retrats estimats dels nostres líders…
Els alemanys irrompien als apartaments, sempre buscaven algú. Ara un jueu, ara un partisà… La ma- re em deia que amagués el meu mocador de pionera. De dia l’obeïa, però de nit, quan me n’anava a dormir, me’l posava. La mare tenia por: i si els alemanys picaven a la porta en plena nit? Mirava de convèncer-me. Jo plorava. Esperava que la mare s’adormís, que a casa i al carrer tot quedés en silenci, i aleshores treia el mocador vermell de l’armari i els llibres soviètics. La meva amiga feia el mateix, dormia amb la seva budiónovka.
Avui encara me’n faig creus: de debò que aquella era jo?
Jénia Selénia, cinc anys.
Avui: periodista.
Aquell diumenge del 22 de juny… El meu germà i jo vam anar a buscar bolets. Ja era la temporada dels rovellons. Teníem a la vora un petit bosc, en coneixíem cada arbust, cada clariana, tots els tipus de bolets que hi creixien, també totes les baies i fins i tot les flors. Sabíem on es trobaven l’epilobi i l’hipèric. El bruc vermell… Tornàvem ja a casa quan vam sentir el retruny d’un tro. Venia del cel… Vam aixecar el cap: damunt nostre, al cel, dotze o quinze avions… Volaven alt, molt alt, i vaig pensar que abans els nostres avions no volaven a aquesta altura. Després vam sentir un brunzit: rrrrr!
A l’instant vam veure la mare que, apressada, venia cap a nosaltres: les llàgrimes li corrien galtes avall, tenia la veu trencada. És la impressió que em va quedar gravada del primer dia de guerra: la mare no ens cridava amb veu tendra, com de costum, sinó que xisclava: «Fills, fills meus!». Feia uns ulls com unes taronges, que de grans se li menjaven tot el rostre…
Al cap de dos dies, més o menys, un grup de soldats de l’Exèrcit Roig va passar per la nostra granja. Coberts de pols i de suor, amb els llavis ressecs, van córrer a beure l’aigua del nostre pou… Va semblar que tot d’un plegat revifaven. I com se’ls va il·luminar la cara quan al cel van aparèixer quatre dels nostres avions! Tots vam distingir que duien estrelles roges, eren ben visibles: «Són avions nostres! Nostres!», vam cridar juntament amb els soldats roigs. Tot d’una uns petits avions negres, apareguts vés a saber d’on, van arremolinar-se al voltant dels nostres, amb espetecs, retrunys… Era un so ben estrany… com si algú estripés un tros d’hule o una tela… però més fort. No sabia encara que, de lluny estant o des de dalt, les ràfegues de metralleta feien aquest soroll. En caure, els nostres avions deixaven franges vermelles de foc i de fum. Pataplaf! Petrificats, els soldats de l’Exèrcit Roig ploraven, sense vergonya. Era la primera vegada… La primera vegada que veia plorar soldats de l’Exèrcit Roig… A les pel·lícules de guerra que feien al nostre poble, no ploraven mai.
I després… Uns dies més tard… la tia Kàtia, la germana de la mare, va arribar a més córrer del poble de Kabakí. Tota negra, feia por de veure-la. Va explicar que els alemanys havien arribat al seu poble, que havien reunit els activistes, els havien conduït als afores i disparat amb metralletes. Entre les víctimes, hi havia també el germà de la mare, diputat del soviet rural. Un vell comunista.
Recordo encara les paraules de la tia Kàtia: «Li van destrossar el cap. Vaig recollir els bocins del seu cervell amb les meves mans… Eren tan blancs…».
Es va quedar dos dies amb nosaltres… No va deixar de repetir les mateixes paraules… En aquests dos dies els cabells se li van tornar blancs. I mentre la mare seia al costat de la tia Kàtia i l’abraçava plorant, jo li amanyagava el cap. Tenia por.
Por que la mare es tornés tota blanca, ella també…