ANTONI BOLINCHES

Va néixer a Barcelona l’any 1947. És llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació amb grau de llicenciat en Psicologia i màster en Sexualitat Humana. És un dels introductors de la psicologia humanista a Espanya i s’ha especialitzat en el tractament dels conflictes de parella, les disfuncions sexuals i les teràpies de creixement personal amb una metodologia pròpia coneguda com a Teràpia Vital.

És el psicòleg català més llegit i la repercussió de les seves idees, difoses a través dels seus llibres, cursos i conferències, l’acrediten com una de les figures més prestigioses dins de les noves tendències de la psicologia positiva que està creant escola entre les noves generacions de psicòlegs espanyols i iberoamericans. Actualment és vicepresident de la Societat Catalana de Sexologia, professor dels màsters en Educació Emocional i en Sexologia Clínica i Salut Sexual de la Universitat de Barcelona i col·labora també en altres importats institucions acadèmiques relacionades amb la formació de postgrau en Psicologia i Sexologia.

L’art d’enamorar és l’art de millorar

Un llibre fonamental en l’obra del reconegut psicòleg i pensador humanista Antoni Bolinches que explica de forma clara i assequible els complexos processos que faciliten l’enamorament i possibiliten l’elecció de parella. Segons l’autor, els joves del segle XXI es troben en una curiosa paradoxa afectiva en la qual els resulta més fàcil trobar persones per fer l’amor que persones per enamorar-se.

Així, doncs, quins han de ser els criteris que ens poden permetre escollir la persona adequada? Com aconseguir que l’enamorament arribi i que l’amor no se’n vagi? Les respostes a aquestes preguntes es troben a L’ART D’ENAMORAR, un llibre de gran èxit que s’ha traduït a diferents idiomes, la qual cosa ens indica que s’ha convertit en un referent per a un nou model de relacions amoroses vàlid per a totes les cultures.

Una proposta innovadora per enamorar que es fonamenta en una fórmula aparentment senzilla però d’utilitat universal: per aprendre a enamorar cal aprendre a millorar. Aquesta és la recepta del gran mestre de l’autoajuda.

«Les persones que enamoren
són les persones que es milloren.»
ANTONI BOLINCHES

Publicat en català, castellà,
portuguès, japonès i coreà

L’ART D’ENAMORAR

Guia per a un nou model
de relacions amoroses

© Antoni Bolinches, 2016

© 9 Grup Editorial

     Cossetània Edicions

     C/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls

     Tel. 977 60 25 91 • Fax 977 61 43 57

     www.cossetania.com • cossetania@cossetania.com

Disseny de la col·lecció: Pere Fuster

Producció de l'ebook: booqlab.com

1a edició: novembre 2016

ISBN: 978-84-9034-557-3

Als enamorats de l’amor perquè aconsegueixin
harmonitzar el cor i la raó.

A totes les dones que m’han estimat i a totes
les que m’han deixat que les estimi.

AGRAÏMENTS

Gràcies a les meves benvolgudes col·legues i companyes de l’equip clínic de l’Institut Psicològic Antoni Bolinches (IPAB), per la seva esforçada col·laboració. Les seves aportacions, des de l’òptica de la psicologia femenina, han resultat imprescindibles per donar al text la forma definitiva.

Gràcies a les mil dones de Barcelona, Madrid, Palma, Sant Sebastià, Sevilla i València, que han respost l’enquesta a partir de la qual hem elaborat el «Perfil d’atractivitat masculina». Gràcies també al personal de l’Institut Superior d’Estudis Psicològics (ISEP) i, especialment, al seu director, Raimon Gaja, pel suport logístic en la recollida de dades.

A tots i a totes, moltes gràcies.

INTRODUCCIÓ

Si no t’estimen com tu vols que t’estimin,
quina importància té que t’estimin?

AMADO NERVO

Abans que res i per situar el llibre en el seu context, crec convenient precisar que es tracta d’un assaig que pretén aclarir les claus psicològiques i emocionals que generen l’enamorament i possibiliten transformar-lo en amor.

Però, com que les motivacions són distintes en homes i dones, per evitar generalitzacions errònies, vull puntualitzar que la meva aspiració no és crear un tractat general de l’enamorament, sinó dissenyar una teoria funcional que ajudi les persones de tots dos sexes a sentir-se còmodes dins del vincle amorós sense haver de renunciar a part d’elles mateixes per aconseguir-ho.

Secularment, han estat les dones les qui han sacrificat altres projectes en benefici de l’estabilitat de la parella, però, des que han pres consciència del fet que estimar no suposa renunciar a la pròpia personalitat ni subordinar-se a l’aliena, les relacions afectives han entrat en una fase crítica que només podrà superar-se des de la imaginació i la maduresa.

Si hagués de simplificar l’actual dinàmica de l’enamorament, diria que l’home tendeix a prendre iniciatives per enamorar i la dona tendeix a adoptar actituds per seduir. L’home demana i la dona concedeix. L’home proposa i la dona decideix. Aquests han estat els rols tradicionals i encara segueixen sent els predominants, tot i que en aquests moments ens trobem en una situació de qüestionament i canvi que sembla que ens condueix vers paràmetres més simètrics i igualitaris.

Però, mentre aquest canvi es produeix o, més exactament, per contribuir a facilitar-lo, els homes hem de revisar una sèrie d’actituds que ja no poden mantenir-se per la senzilla raó que les dones no volen acceptar-les. Això fa que ens trobem en una curiosa i paradoxal situació que permet la següent formulació: mentre els homes seguim buscant dones que ja no existeixen, les dones aspiren a trobar homes que encara no existeixen.

Aquesta evident contradicció entre les expectatives recíproques és la que ens té sumits en un clima de desorientació masculina i defraudació femenina que només pot resoldre’s a través del qüestionament de l’esquema de relació masclista, que la immensa majoria del col·lectiu masculí fins ara ha defensat o practicat, en benefici propi.

El model de relació home dominant-dona dominada està suficientment desacreditat per mantenir-se gaire temps, i el projecte emergent, més simètric i igualitari, encara no està definit ni estructurat. Per això hem d’implicar-nos tots en la recerca d’un nou paradigma relacional entre homes i dones, un paradigma fonamentat en el valor d’allò complementari, en el respecte a la diferència i en el desig de compartir, que només s’assolirà si som capaços de superar atavismes llargament instaurats. Per aquesta raó em dirigeixo especialment a l’home desorientat, a aquest home d’avui que comprova que els patrons de comportament que va aprendre en la seva infantesa no l’ajuden a relacionar-se eficaçment amb les dones que desitja conèixer.

Fa més de quaranta anys que les dones varen començar a qüestionar els rols que constrenyien la seva llibertat i les subordinaven al poder masculí, i ho van fer tan bé que l’home actual ha perdut els seus referents conductuals anteriors sense tenir-ne encara d’altres que li permetin adaptar-se a la nova situació.

Les relacions de gènere del futur o seran simètriques o no seran. S’ha esgotat el temps de les imposicions i neix l’època de les negociacions. S’ha acabat el predomini masculí, però tampoc no fóra bo que comencés el femení; per això al nou projecte només li queda el camí de la coordinació afectiva i el pacte emocional.

Per contribuir a aquesta harmonització, perquè els homes siguem capaços d’entendre que per enamorar la dona d’avui ja no podem emparar-nos en els privilegis d’ahir, ha nascut L’ART D’ENAMORAR.

PRIMERA PART

UNA TEORIA DE L’ENAMORAMENT

I. L’ART D’ENAMORAR

Si la bellesa del teu rostre t’obre
les portes, la bellesa dels teus     
costums les mantindrà obertes.  

TALES DE MILET

Tots, en algun moment de la nostra vida, ens hem preguntat per què uns homes tenen més èxit que uns altres en les seves relacions amb les dones; per què a uns els resulta fàcil enamorar i d’altres han de conformar-se amb el paper de passius espectadors de l’èxit aliè.

La majoria d’hipòtesis que es plantegen estan poc documentades i són massa simplistes, ja que es limiten a fer una valoració frívola de l’assumpte que assimila l’art d’enamorar a l’art de seduir. Segons els defensors d’aquesta perspectiva n’hi ha prou de dir a les dones allò que necessiten sentir perquè l’enamorament es produeixi, però els qui pensen així confonen seduir amb enamorar, i encara que tots dos conceptes presenten aspectes comuns, no són la mateixa cosa. Per això, en un estudi que pretén ser rigorós, és necessari definir-ne operativament els diferents significats per evitar equívocs i poder argumentar amb precisió.

És clar que com més es vol aprofundir en la significació d’un concepte més matisos hem de considerar-ne i, per tant, més discrepàncies poden produir-se en la interpretació. Per aquesta raó, en psicologia, per evitar interpretacions errònies, s’utilitzen les definicions operatives. Una definició operativa és la convenció acceptada d’un determinat concepte dins del marc de referència en el qual serà utilitzat. En el nostre cas, per facilitar la comprensió dels elements bàsics de l’assaig, estudiarem les tres variables que configuren la vivència amorosa: seducció, enamorament i amor. Evidentment, en la biografia de les persones és difícil determinar on comença una cosa i quan es converteix en una altra. D’aquí que, per establir criteris que ens ajudin a precisar l’abast i la dinàmica dels diferents components, convingui, primer, aïllar cada vocable i aclarir-ne el significat. Amb aquest fi he recopilat les següents definicions:

– Seducció: Acció i efecte de seduir.

– Seduir: Induir algú a alguna cosa amb embelliments i promeses. Induir algú amb engany a mantenir relacions sexuals.

– Enamorament: Acció i efecte d’enamorar o enamorar-se.

– Enamorar: Excitar en una persona la passió de l’amor.

– Excitar: Moure, estimular, provocar, inspirar algun sentiment, passió o moviment.

– Passió: Inclinació o preferència molt viva d’una persona a una altra. Qualsevol pertorbació o afecte desordenat de l’ànim.

– Amor (de les deu significacions diferents que hi figuren, recollim les dues que es relacionen amb l’àmbit del nostre estudi):

Després d’aquest recorregut semàntic estic més confós que abans d’iniciar la consulta. Seducció s’associa a engany, enamorament ens remet a enamorar, i enamorar ens condueix a excitar la passió de l’amor, i en arribar a l’amor ens perdem en una sèrie de matisacions que poc tenen a veure amb el fenomen de l’enamorament. Per tant, deixarem al marge les definicions acadèmiques i ens introduirem en la significació psicològica de cadascun dels sentiments que cal estudiar.

Per aquest motiu proposo que acceptem, dins del context dels nostres arguments, el significat de la definició operativa dels tres conceptes clau de l’art d’enamorar:

– Seducció: Ritual interactiu en virtut del qual una persona és capaç de provocar, en una altra, interès sexual.

– Enamorament: Fase inicial d’un vincle afectiu sentimental i sexual d’alta intensitat passional.

– Amor: Vinculació afectiva sentimental i sexual que desitja perviure com a projecte estable.

Segons aquesta descripció dels conceptes que configuren el fenomen amorós, el nostre tractat ha de servir per portar llum a diverses coses:

– Quins són els elements que ens ajuden a seduir?

– Per quines raons el ritual de la seducció es converteix en enamorament?

– En virtut de quins requisits l’enamorament pot transformar-se en amor?

Si podem contestar aquestes tres preguntes, entendrem en tota la seva profunditat els subtils i complexos mecanismes psicològics que s’activen en el fenomen amorós, i estarem en condicions d’optimitzar la nostra capacitat d’enamorar. Però ja us anticipo que no existeix un ritual màgic ni una fórmula infal·lible que garanteixi l’èxit de la seducció. Per fortuna, avui dia, i cada vegada més, la relació entre homes i dones es produeix en un marc de llibertat d’elecció, en el qual s’exerceix el dret d’acceptació o rebuig segons com evolucionen els primers contactes. L’únic que podem fer, des del coneixement psicològic, és crear les millors condicions perquè els missatges de seducció siguin acceptats.

L’eficàcia d’un intent de seducció, com la de qualsevol altra iniciativa de comunicació, requereix la conjunció de dues variables que la facilitin. La primera depèn de l’emissor i la segona, del receptor, i cada una, al seu torn, està condicionada per un munt de factors que és necessari conèixer, si volem influir en el desenllaç. Evidentment, no podem controlar totes les variables implicades en el procés, però, precisament perquè no les podem controlar totes, intentarem conèixer-ne tantes com puguem per poder-les orientar amb eficàcia cap als objectius desitjats; ara bé, hem de tenir present que, pel que fa a l’art d’enamorar, no existeixen regles fixes ni mètodes definitius. Si n’hi hagués, parlaríem de la ciència d’enamorar, però, com que, per sort, l’amor és un dels pocs sentiments que s’escapa dels dictats de la raó, no podem recórrer a estratègies prefixades per assolir l’èxit.

Per millorar la capacitat d’enamorar és més important la manera de ser que la forma de fer. És a dir, l’important és que la forma de fer sigui una conseqüència de la manera de ser. Per això el meu assaig es refereix a l’art d’enamorar, perquè pretén possibilitar que, des dels valors personals, cadascú aprengui a expressar el millor de si mateix i, en fer-ho, millori implícitament la seva capacitat de seducció. La ciència intenta basar-se en valors objectius i demostracions empíriques, en canvi, l’art és l’expressió de valors innats i coneixements adquirits a través del talent individual. Per això, en relació amb la facultat d’enamorar, confio més en l’art que en la ciència. És clar que això ens obliga a buscar en el nostre interior els instruments que han de contribuir a millorar l’eficàcia de la respectiva capacitat de relació personal, però sempre és millor dependre dels processos interns que de les normes externes.

L’evolució lògica del plantejament exposat ens porta a formular la hipòtesi bàsica en la qual es fonamenta tot el meu discurs: Les persones que enamoren són les persones que milloren.

En coherència amb aquest postulat, la capacitat d’enamorar no és més que l’expressió del creixement intern aplicat a l’àmbit de les relacions socials, de les quals sorgeixen les relacions afectives en funció de la nostra capacitat d’atracció. Tinguem present aquesta idea i treballem per desenvolupar els nostres valors, perquè qui millora guanya atractiu i qui guanya atractiu optimitza la seva capacitat d’enamorar.

Les persones no ens volen pel que nosaltres necessitem d’elles sinó pel que elles troben en nosaltres. Si en relacionar-nos aconseguim captar la seva atenció i fer que se sentin bé i valorades és fàcil que s’iniciï un corrent de simpatia que, d’acord amb la respectiva orientació sexual, pot donar pas a un sentiment amorós. No conec una manera millor d’enamorar que facilitar, amb la nostra actitud, relacions interessants i gratificants. Això és el que ens fa atractius i aquesta és la primera facultat que hem de desenvolupar.

Ara bé, el perfil d’atractivitat presenta formulacions distintes segons si es tracta d’homes o dones. La bellesa, la intel·ligència o la sensibilitat, per esmentar només tres dels seus elements constitutius, són valorades de diferent manera segons el sexe de qui posseeix l’atribut i això ens impedeix realitzar un tractament unitari del tema.

Davant la disjuntiva d’elecció entre una versió femenina o masculina de l’assaig, he optat per un plantejament que, partint de l’estudi de l’atractivitat masculina, ens proporcioni una utilitat triple:

I per aconseguir aquests tres objectius la primera i principal prioritat és esbrinar quines són les apetències, les necessitats, els gustos i els criteris de la dona d’avui, pel que fa al tipus d’home amb el qual vol relacionar-se. Per això hem decidit investigar els trets de l’home atractiu des del punt de vista de les seves naturals avaluadores i destinatàries: les dones.

L’HOME ATRACTIU

Atractiu no és el mateix que guapo, interessant o seductor, tot i que hi estigui relacionat. Per això, a l’hora de precisar el concepte hem realitzat un petit experiment de camp per sol·licitar l’opinió femenina sobre els trets que configuren l’atractivitat masculina.

En la mostra han participat un total de mil dones entre els vint i els cinquanta anys, que han omplert un senzill formulari amb la següent pregunta: «Quines característiques ha de tenir un home per ser atractiu? Digueu-nos les tres més importants.»

Naturalment, d’entre les tres mil respostes obtingudes, hi ha atribucions per a tots els gustos, però més enllà de qualificatius anecdòtics com ara maco, «pijo», excèntric o «superman sexual», el més important és que els resultats mostren un predomini absolut de valors essencials, susceptibles de ser desenvolupats voluntàriament. I atès que el que ara pretenem és que l’enquesta, a més de dibuixar un perfil real d’atractivitat masculina, serveixi també per facilitar la nostra presa de consciència pel que fa a la possibilitat de desenvolupar aquells atributs que per la seva naturalesa ho permetin, hem agrupat els resultats en quatre categories de trets prou homogenis perquè el seu valor descriptiu ens faciliti la realització d’inferències que puguin resultar útils a tots aquells qui comparteixin que millorar és un bon camí per enamorar.

Després de realitzar l’atribució de trets i freqüències en les quatre categories establertes, estem en condicions de dissenyar un perfil d’atractivitat masculina (vegeu la figura 1) que pot considerar-se fiable perquè, tot i que la mostra és reduïda, els resultats obtinguts es corresponen amb altres referents empírics que he compilat en els àmbits clínic, divulgatiu i docent, durant més de trenta anys d’exercici professional.

FIGURA 1. Perfil d’atractivitat masculina

La primera i estimulant conclusió de la lectura del perfil és l’aclaparadora majoria assolida pels valors personals, que encara s’accentua més si afegim les tendències actitudinals, que no són més que l’expressió relacional d’aquests valors. Per concloure, i resumint, sembla que la importància dels aspectes psicològics per sobre dels físics és pràcticament de 3 a 1. Dit d’una manera més clara: 3/4 parts dels atributs que configuren l’atractivitat masculina són psicològics i 1/4 part físics.

En conseqüència, basant-nos en l’evidència segons la qual és més fàcil desenvolupar valors psicològics que millorar l’aparença física, i atès que l’atractiu masculí depèn més del primer aspecte que del segon, estem en condicions de formular una teoria de l’atractivitat, de conseqüències estimulants per al nostre gènere, que podem enunciar de la següent manera discursiva:

Aquesta teoria de l’atractivitat obre un repte d’incalculables conseqüències per a la població masculina, perquè obliga l’home a responsabilitzar-se de la seva pròpia sort en l’àmbit de l’afectivitat. Tenir èxit en l’amor ja no depèn de ser un seductor a la manera de Tenorio o de Casanova, sinó del desenvolupament adequat de la personalitat. Perquè ara, i d’acord amb la investigació realitzada, estem en condicions de definir l’atractivitat com la capacitat de despertar l’interès aliè com a conseqüència del desenvolupament adequat dels valors personals. I és possible potenciar cadascun d’aquests valors si ens apliquem en la tasca amb voluntat i convenciment.

Assenyalem, doncs, quins són els trets bàsics de l’atractivitat i vegem com podem afavorir-ne l’emergència, partint de la classificació establerta en l’estudi.

Intel·ligència

Què és la intel·ligència? A què es refereixen les dones quan la situen al capdamunt de l’atractivitat masculina? Això és el primer que hem d’aclarir si aspirem a servir-nos d’aquest atribut per millorar el nostre atractiu.

És difícil definir el concepte perquè l’intent acaba sent tautològic. Quan al creador de les primeres proves psicomètriques sobre la intel·ligència, Alfred Binet, van demanar-li una definició, va respondre: «La intel·ligència és el que mesuren els meus tests.» L’anècdota serveix per il·lustrar la dificultat de descriure una abstracció que només pot ser compresa des de si mateixa. Tan sols podem entendre què és la intel·ligència a partir de l’atribut mateix, per tant la intel·ligència és allò que ens permet saber que som intel·ligents, però, com que aquest plantejament ens condueix a un cul-de-sac, és millor precisar el concepte des de la seva funció i utilitat pràctica.

L’accepció d’intel·ligència que més m’agrada és la que la defineix com a capacitat d’adaptació a un medi hostil. En aquest sentit, la intel·ligència s’associa amb la facultat de resoldre situacions noves mitjançant l’exercici de la lògica. Però tampoc no és aquest l’aspecte de la intel·ligència que enamora les dones, sinó el de la seva adequada aplicació en la relació social. L’home que resulta atractiu és qui entén les coses aviat i les sap resoldre, qui pren iniciatives, qui analitza situacions i actua en conseqüència, qui entén els arguments dels altres i sap estructurar els propis; però, sobretot, qui utilitza l’intel·lecte per bastir ponts en comptes d’aixecar murs. Aquest és l’home que agrada a les dones.

La intel·ligència és una arma carregada de futur. Qui l’empra per enaltir-se i fer sentir inferiors els altres s’aïlla socialment, però qui la destina a afavorir la seva capacitat de comunicació hi troba la millor ambaixadora de l’èxit social. Decidiu quin tipus d’intel·ligència us interessa.

Com haureu pogut observar, em refereixo a la intel·ligència com a qualitat orientada adaptativament sense esmentar els aspectes quantitatius. La raó d’aquesta omissió obeeix la clara intenció de deixar patent que la intel·ligència ens beneficia més per la seva qualitat que per la quantitat. En conseqüència, des d’un punt de vista social, el que importa no és ser molt intel·ligent sinó bon intel·ligent. Conec persones de coeficient intel·lectual alt a les quals la intel·ligència només els serveix per ofendre subtilment els altres, i en conec d’altres, menys dotades, que tenen la virtut de convertir la seva intel·ligència en energia positiva al servei de la comunicació interpersonal. Per tant, qui desitgi millorar la seva capacitat d’enamorar més que preocupar-se per la magnitud de la seva intel·ligència haurà d’ocupar-se a fer-ne un bon ús.

Simpatia

Aquesta és la virtut que més valoren les dones, després de la intel·ligència, com a element fonamental d’atractivitat masculina. Vegem en què consisteix i com podem desenvolupar-la.

Etimològicament la paraula simpatia deriva del grec syn (‘amb’) i pathein (‘sentir’), per tant, en els seus orígens, significava ‘sentir amb’, és a dir, ‘compartir un sentiment’. Aquesta accepció és molt semblant a la semàntica actual, que la defineix com a inclinació o afecte natural que experimenta una persona respecte a una altra, de la qual sorgeix, per extensió, la seva variant interactiva, que pot definir-se com capacitat de despertar l’interès aliè a través de l’exercici de l’enginy i el do de gents. Aquesta versió social de la simpatia és la que afavoreix l’èxit en les relacions interpersonals i és, per tant, la que convé analitzar aquí.

Segons com ho entenc jo, la simpatia és una conseqüència actitudinal de determinats aspectes de la intel·ligència i el caràcter de les persones. Per ser simpàtic cal ser intel·ligent malgrat que, naturalment, no tots els intel·ligents són simpàtics. La simpatia és un derivat de la intel·ligència verbal, l’habilitat social i la capacitat d’adaptació a l’entorn. La persona simpàtica sintonitza ràpidament amb les circumstàncies que componen una determinada situació i té la virtut de reaccionar de forma versàtil als estímuls del medi, la qual cosa li permet prendre iniciatives que són acceptades i celebrades pels altres.

Al costat d’aquesta intel·ligència social constructiva i de la facilitat de paraula, per ser simpàtic és necessari tenir també una determinada estructura de caràcter, el perfil de la qual es correspon amb el concepte junguià d’extraversió. Es considera extravertida la persona oberta i comunicativa que orienta una part important dels seus interessos envers els contactes amb el món extern i les relacions interpersonals. Evidentment, això no suposa manca d’inquietuds internes, sinó, més aviat, que una part important les projecta vers l’exterior en forma de missatge comunicatiu que afavoreix el seu èxit social.

En conseqüència, i d’acord amb tot el que s’ha exposat, podem concloure que qui orienta constructivament la seva intel·ligència i té un caràcter extravertit és fàcil que resulti simpàtic. Ara bé, els qui no tenen aquest perfil no estan condemnats a l’aïllament social ni al fracàs afectiu, simplement hauran de rendibilitzar altres característiques de la seva persona que puguin transformar-se en atractivitat. Cadascú ha d’enamorar des dels seus valors distintius, però això no implica renunciar a millorar el marge de sociabilitat que el nostre potencial permeti. No tots som extravertits però tots podem guanyar extraversió. No tothom és simpàtic però cadascú pot cultivar la seva simpatia, perquè el que sí que tenim tots és la capacitat de millorar, i en aquesta facultat es forja el tercer valor de l’atractivitat: la personalitat.

Personalitat

La personalitat, entesa com a expressió de la idiosincràsia particular de cadascú, no és en si mateixa un factor d’atractivitat perquè és comuna a tots els individus. No són els aspectes generals de la condició de persona els que ens fan atractius, sinó aquells que, sent distintius, ens fan singulars.

Dir que tota persona té personalitat és una obvietat tan clara que ens fa oblidar, amb massa freqüència, una altra realitat igualment evident i més transcendent: la facultat de millorar voluntàriament la personalitat. Si prenem consciència d’aquesta possibilitat, la nostra capacitat d’enamorar augmentarà de forma significativa, perquè qui millora la seva personalitat resulta més atractiu i qui resulta més atractiu té més èxit en les seves relacions.

No és necessari que realitzem una altra enquesta per saber que les dones prefereixen la maduresa a la immaduresa, i l’equilibri al desequilibri; i això mateix passa amb la simpatia, la intel·ligència o qualsevol dels atributs esmentats com a components de l’atractivitat. Quan una dona valora la personalitat d’un home no es refereix a la seva condició de persona sinó als atributs que li atorguen un valor especial. Pot ser la bondat, la seguretat, la comprensió, l’honestedat o qualsevol altra de les característiques positives que configuren la seva identitat. L’important és que el conjunt resultant li confereixi un atractiu singular.

No tothom agrada per les mateixes coses, però tothom pot agradar per algunaSaviesaponderacióneixfapot