Coberta

1001
HISTÒRIES DEL BARÇA

Robinbook

1001
HISTÒRIES DEL BARÇA

Adrià Soldevila i Abraham Giraldés

l'Arca

«Nosaltres hem caigut moltes vegades, com a equip i com a país. I ens hem aixecat. I ho seguirem fent tantes i tantes vegades.»

JOSEP GUARDIOLA

Índex

  1. Pròleg. D’un club, d’un país
  2. 1. La Fundació
    1. Un suís a Barcelona
    2. El Gimnàs Solé i el Gimnàs Tolosa
    3. El primer partit
    4. Un club nòmada
    5. Els deien sportsmen
    6. Els inicis de la premsa esportiva
    7. Bartomeu Terradas, el primer president català
    8. En el punt de mort
    9. El curiós cas de Juan de Garchitorena
    10. Les primeres rivalitats: el FC Barcelona contra el Català
    11. Gaspar Rosés, el catalanitzador del Barça
  3. 2. El Barça de la Guerra
    1. El futbol enmig d’una ciutat convulsa
    2. El primer mite, Paulino Alcántara
    3. La falsa eufòria de la Primera Guerra Mundial
    4. La primera postguerra
    5. El club de Catalunya
    6. La primera dictadura, Primo de Rivera
    7. El final de Gamper
    8. La República Catalana
    9. L’Olimpíada Popular i el suport del Barça
    10. En l’esclat de la Guerra Civil espanyola: crisi
    11. Sunyol, el president afusellat
    12. El Barça, la institució catalana més important
    13. La gira americana, la salvació del club
  4. 3. En la postguerra més dura, futbol
    1. Arribada dels franquistes a Barcelona
    2. La reobertura franquista de les Corts
    3. L’espanyolització i les imposicions
    4. La rivalitat amb el Reial Madrid
    5. El simbolisme del club, un problema per al règim
    6. La Penya Solera, la primera de la postguerra
    7. A la vora del precipici de la segona divisió
    8. Montal pare, el democratitzador
    9. Les Noces d’Or
    10. Molt més que cinc copes (i hi ha qui diu que en són sis!)
    11. El cas Di Stéfano, més que un simple traspàs
    12. Les eleccions del 1953
    13. La idea d’un Camp Nou
  5. 4. El Barcelona més gris i la transició (1960-78)
    1. La crisi dels 30 anys: més enllà dels diners
    2. L’afer Galinsoga
    3. Adéu a les Corts
    4. Ortiz de Mendívil i el seu rellotge
    5. Del «més que un club» a les ampolles d’una final
    6. Montal fill, el gran revolucionari
    7. El penal de Guruceta
    8. L’holandès volador amb una senyera al braç i les Noces de Platí
    9. El concert prohibit
    10. Les retransmissions esportives en català
    11. Homenatge al president Tarradellas
    12. Adéu al gran president catalanista
    13. Santiago Bernabéu, estimulador de catalanisme i barcelonisme
  6. 5. L’imperi de Núñez (1978-2000)
    1. L’arribada a la presidència
    2. La voluntat d’un gran empresari
    3. Sense pressions polítiques
    4. La Recopa, recuperació dels símbols
    5. De l’ampliació del Camp Nou a la reconstrucció de la Masia
    6. Som una nació
    7. La Copa de la confirmació
    8. El segrest de Quini
    9. El motí de l’Hesperia
    10. La Creu de Sant Jordi
    11. A Madrid també ho tenen clar
    12. Nicolau Casaus, més que un vicepresident
    13. El Centenari
    14. El continuisme i el fracàs de Gaspart
  7. 6. El Barça avui (2003-actualitat)
    1. El «cercle virtuós» de Laporta
    2. Una pretemporada amb sabor a crema catalana
    3. La primera senyera a la samarreta
    4. UNICEF: situant el Barça i Catalunya al món
    5. L’Estatut del 2009 i el Camp Nou com a seu electoral
    6. El minut 17’14’’
    7. L’històric Barça – Reial Madrid del 2012
    8. La samarreta quadribarrada
    9. De la mà del Barça, projectant el poble català
    10. El Concert per la Llibertat
    11. La Consulta
    12. La crisi institucional i la dimissió de Rosell
  8. Bibliografia

PRÒLEG D’un club, d’un país

Quan hom llegeix en les cròniques o reportatges que els mitjans estrangers publiquen sobre els partits del Futbol Club Barcelona expressions com «the Catalan giants», es fa evident el paper destacat que fa el club blaugrana en la propagació del fet català arreu del món. Llegir críticament la història de l’entitat, d’altra banda, reforça l’argument que el futbol no genera aldarulls ni alimenta ideologies, sinó que els estadis són una caixa de ressonància del que batega en la ciutat a qui l’equip representa. En el cas del Barça, en la seva trajectòria es combinen dirigents que han manifestat públicament el seu catalanisme, des de la pedagogia periodística de Josep Sunyol fins a l’exhibició sense complexos de Joan Laporta, amb episodis de pronunciaments públics liderats pel soci, per l’aficionat, pel poble. Des de la xiulada a l’himne espanyol al camp de les Corts en plena dictadura de Primo de Rivera, el juny del 1925, passant per l’observació absoluta per part del seguidor culer de la «vaga dels tramvies» del 1951, fins als actuals i regulars càntics per la independència quan el cronòmetre assenyala els 17 minuts i 14 segons de cada part, el lligam amb el país que sempre ha caracteritzat el Barça l’han travat, també i sovint, els seus aficionats. I continua sent així en l’actualitat, quan el club ha adoptat la senyera com a uniforme però en altres aspectes sembla haver retornat a la política de la discreció i la prudència que Jordi Carbonell qualificaria de traïdora. Els clubs més potents del món no renuncien als símbols que els lliguen al seu entorn ni tampoc els dilueixen, però acumulen sense pausa presumptes seguidors en el mercat global del futbol-negoci.

Per això és interessant que, en aquest moment, l’Adrià Soldevila i l’Abraham Giraldés intentin clarificar la relació entre el Futbol Club Barcelona i el catalanisme polític, i no només perquè mostrin, així, una curiositat que és necessària en una etapa complicada per al periodisme. També per donar al Cèsar el que és del Cèsar i destriar els instants en què realment ha existit una connexió clara entre club i institucions o partits dels dies en què l’estadi ha servit per amplificar els sentiments populars. Dit a través de casos pràctics, la diferència entre la candidatura a la presidència del club de Sixte Cambra i l’escàndol Guruceta, en què abans de les queixes d’Agustí Montal i Costa hi va haver un intent de retirada dels jugadors, coixins volant cap al verd com llagostes cap als camps, i crits de «policía asesina» per part d’uns aficionats farts d’usar substitutius i de mirar amb els ulls entreoberts enmig de la foscor. N’estic segur que l’Adrià i l’Abraham distingiran també la demostració ben documentada de l’anècdota, com les aparicions de l’expresident Jordi Pujol per animar la plantilla en l’entrenament previ a una final (el 1983, abans de la botifarra de Schuster), per simular botar al costat de Hristo Stòitxkov o per demanar a Sandro Rosell, fill d’un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya i gerent del club, que tanqués l’operació Ronaldinho per aixecar la moral dels catalans. La freqüent correspondència sobre afers de l’entitat que es van intercanviar Pujol i Montal fill, durant els seixanta i els setanta, és més reveladora.

La proposta dels autors es trobarà, sovint, amb diverses arestes. Com documenta en el seu Barcelona Blaugrana l’historiador Carles Viñas, els vestidors de l’estadi de les Corts es van habilitar com a refugi dels membres de l’estament eclesiàstic, partidaris del glorioso alzamiento nacional, que eren perseguits en les setmanes posteriors a la insurrecció del juliol del 1936. Poc després, com relata extraordinàriament Oriol Bernis a Driblant la nit, el jugador blaugrana Josep Raich va haver d’exiliar-se a França per la seva condició de membre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (en l’argot popular, els fejocistes), que practicava un apostolat laic marcadament catalanista, però que no era ben vist per les esquerres contrarevolucionàries, que, al Molins de Rei de Raich, van actuar de forma especialment sanguinària. Gairebé al mateix temps, però, el desembre del 1936, el Barça i l’Espanyol disputaven un derbi amistós «per la llibertat i la República» a l’estadi olímpic de Montjuïc. Efectuada la corresponent depuración, la construcció del Camp Nou, a mitjan dècada dels cinquanta, va rebre una important empenta gràcies a la requalificació del terreny del vell camp de les Corts i l’especulació que se’n va derivar, tal com es recorda a la Ruta de la Memòria del districte, «amb l’aquiescència del dictador». Per contra, les successives ampliacions parcials de les Corts es van fer en els anys més durs de la postguerra, en un clima obertament hostil cap a un Barça dirigit per persones fèrriament afins al nou règim i designades a dit.

En tot cas, el recorregut del tema que l’Adrià i l’Abraham han desenvolupat en aquest llibre supera el centenar d’anys. Carles Santacana, a El Barça i el franquisme, situa el punt d’arrencada en el suport explícit a la creació de la Mancomunitat de Catalunya que va manifestar el FC Barcelona presidit per Joan Gamper, a cavall entre la primera i la segona dècades del segle XX. El detallat treball de Santacana, en què no s’obvia el que escrivia amb precisió Manuel Vázquez Montalbán sobre la política barcelonista, se centra en el tardofranquisme: Soldevila i Giraldés escometen la globalitat de la relació entre el Futbol Club Barcelona i el catalanisme polític en una tasca d’unes dimensions tan remarcables com les de l’expectació que em genera començar a observar els fruits del seu treball.

JORDI SUNYER

Olot, novembre del 2013