Introducció

Parlar del segle XIX és parlar d’un segle de canvis d’importància transcendental per al món occidental. I entendre les conseqüències dels esdeveniments que ocorregueren durant aquell és clau per comprendre la transformació dels països europeus. Probablement és el període més important del món modern atès que va ser llavors que es va fer el canvi del món tradicional i immobilista, hereu de l’edat mitjana, al món industrialitzat que apostà per les innovacions tecnològiques fonamentals que van fer possible els grans avenços tecnològics del segle XX.

La transformació del món occidental no va ser un procés senzill ni clar, sinó que es podria considerar com la culminació de diversos factors gestats en el segle anterior. Va ser durant el segle XVIII que començaren a alçar-se les primeres veus dissidents crítiques amb el sistema de l’Antic Règim. La fortalesa del sistema i de les monarquies europees impediren la seva difusió. Però en el segle següent, quan les gairebé consecutives crisis econòmiques sacsejaren els fonaments de l’edifici absolutista, es va començar a posar en dubte l’ordre establert. Va ser així com el principal pilar de l’absolutisme a Europa, el regne de França, va caure i va donar pas a la República francesa.

La irrupció dels ideals liberals en el cor d’Europa va marcar el principal camp de batalla del segle XIX, el pensament polític. El liberalisme s’havia concebut durant el segle anterior i aprofità la inestabilitat econòmica per guanyar suports entre les classes baixes d’una societat estamental que tot just començava adonar-se que podia ambicionar unes llibertats fins al moment reservades a l’elit. D’aquesta manera, durant gairebé tota la centúria es va disputar un pols entre absolutistes i liberals. Es podria considerar com l’enfrontament entre classes, el resultat del qual no es resoldria fins al segle XX.

Si bé el liberalisme va bastir un marc ideològic per a la modernització del món occidental, no va acabar de plasmar la seva incidència real en la societat ni en els governs fins al desenvolupament del capitalisme. Malgrat que actualment es discuteix la viabilitat i l’ètica moral del capitalisme, en especial del capitalisme salvatge, s’ha de reconèixer que la seva consolidació va permetre trencar amb l’economia de l’Antic Règim. L’endarreriment en l’economia dels estats absolutistes havia quedat en evidència ja al segle XVIII en successives crisis econòmiques.

L’immobilisme de les classes dirigents impedia una modernització dels mitjans de producció. Tanmateix, alguns membres de la burgesia començaren a buscar alternatives de producció per incrementar els guanys dels seus negocis fugint del control gremial. La primera opció que trobaren va ser la de proporcionar als pagesos les matèries primeres perquè en els períodes hivernals, caracteritzats per la inactivitat de la pagesia, elaboressin els productes per comerciar. D’aquesta manera, els comerciants aconseguiren incrementar la producció de béns per exportar, eludint el control dels gremis, que a la vegada suposaven un fre a l’economia.

Quan la pràctica d’aquests «infractors» es va difondre, es va evidenciar la necessitat de desenvolupar noves opcions de producció. Per aquest motiu, es permeté la construcció de grans edificis dins dels quals començaren a agrupar pagesos immigrats del camp perquè confeccionessin béns. Naixien, així, les primeres manufactures, que tot i suposar un avanç en l’economia, continuaven sent controlades pels gremis.

La Revolució Industrial va permetre al capitalisme consolidar-se i a la vegada realitzar els canvis necessaris en la societat occidental. La mecanització de les manufactures i la construcció de fàbriques van fer perdre definitivament el control als gremis, ara sota domini exclusiu de la burgesia capitalista. La industrialització va trencar amb l’economia de l’Antic Règim, però també va trencar la societat estamental amb la creació de les classes urbanes, especialment el proletariat. I és que la construcció de grans centres de producció com eren les fàbriques suposava la demanda de grans quantitats de mà d’obra que les ciutats en general no podien satisfer. D’aquesta manera es va generar una crida per atraure el segment de la població que el camp no podia mantenir. L’èxode rural resultant va permetre créixer les ciutats amb indústria, que guanyaven mà d’obra, però que, de retruc, veien com prenia forma una nova classe social, el proletariat, fora dels esquemes de la societat de l’Antic Règim.

El cas de Catalunya i en especial de Barcelona, no va ser diferent que a la majoria dels països europeus que experimentaren el fenomen de la industrialització. A la vegada, però, també és un cas excepcional, ja que el Principat es troba situat dins la sobirania d’un país atípic i estrany a la dinàmica dels països europeus del moment. Annexionada definitivament després de la guerra de Successió i suprimida qualsevol institució pròpia, Barcelona encarava la resta del segle XVIII com un període de recuperació econòmica pel grau de destrucció en el territori català.

Durant tot el segle XIX, Barcelona lliuraria una lluita contra el govern central de Madrid per aconseguir els mateixos drets que les altres ciutats de la Península o obtenir una legislació que beneficiés la indústria catalana. Les respostes a les demandes barcelonines sempre varen ser negatives, malgrat que pugui resultar incongruent que un país es negui a invertir en la segona ciutat més important en estructures econòmiques i socials i la primera en producció industrial. No és estrany que les contínues repressions i el menyspreu vers la cultura i les poques institucions catalanes acabés provocant el sorgiment d’un moviment polític, el catalanisme, que reivindiqués en primera instància la justícia territorial i econòmica dins d’Espanya, per després tenir uns objectius independentistes.

El segle XIX va ser un segle convuls a Europa i el reflex dels canvis que es produïren es poden veure en la ciutat de Barcelona. El llibre que teniu a les mans fa un repàs general i alhora concret de la Barcelona del vuit-cents. És una obra que no busca situar la Ciutat Comtal dins el panorama europeu del moment, sinó mostrar la Barcelona més orgànica, la Barcelona de la gent que hi vivia i de com les influències estrangeres i d’Espanya afectaren la seva vida quotidiana. Per tant, aquest és un llibre que dóna pinzellades lleugeres sobre la història del segle XIX i que pretén mostrar la transformació de la ciutat medieval a la capital de Catalunya del segle XX.

Nous aires del nord: la Revolució Francesa

A les acaballes del segle XVIII la societat francesa va iniciar una revolta en contra dels privilegiats. Els abusos comesos per l’aristocràcia amb el beneplàcit del monarca absolutista Lluís XVI havien anat agreujant la situació de la gran majoria de la població francesa, i es va fer insostenible en esclatar una crisi econòmica i agrícola. La pobresa i la fam del poble es van traduir en un seguit de revoltes liderades per la burgesia, que imbuïda pels ideals de la Il·lustració buscava acabar amb l’Antic Règim, expressió emprada pels revolucionaris per referir-se a aquella societat estamental amb privilegis gairebé feudals.

En aquest gravat es mostra la cua que feien els infants per rebre aliments de la beneficència.

El poble es va alçar en armes a París l’11 de juliol de 1789, iniciant una revolució que va culminar amb la presa de la Bastilla. La resposta del monarca a la insurrecció de París va ser crear una Assemblea Nacional el 1791 on estiguessin representats els tres poders de la societat: l’aristocràcia, el clergat i la burgesia. Aquesta assemblea va crear i aprovar la primera Constitució nacional de França. En aquest text, la monarquia perdia el caràcter absolutista per passar a ser constitucional, l’electorat del nou òrgan de govern provenia del sufragi censatari, es procedia a la separació de poders i s’aprovava la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, la pedra angular de l’ideari dels revolucionaris.

Però aquest simulacre de democràcia no va acabar de convèncer els sectors més progressistes de la burgesia, que veien com les seves aspiracions de canvi i els ideals de llibertat, igualtat i fraternitat quedaven truncats pels grups de poder que mantenien les seves concessions. El malestar de la societat es va agreujar a causa dels sectors privilegiats, clarament monàrquics i del mateix Lluís XVI, que no es mostrà d’acord amb la situació. El rei francès demanà ajuda militar a les altres monarquies absolutistes per recuperar la situació, sent Àustria i Prússia les qui respongueren declarant la guerra a França. La nova situació va precipitar la reacció popular en forma d’una nova revolució, el rei Lluís XVI i la reina Maria Antonieta van intentar escapar de París, però van ser detinguts i empresonats. Els sectors més liberals van proclamar la República Francesa el 21 d’agost de 1792, van suspendre les funcions del rei i van crear un govern seguint els ideals del liberalisme, un nou corrent polític i de pensament d’arrels en la Il·lustració.

A la resta de les monarquies absolutistes d’Europa, una república liberal les inquietava, per no dir que les atemoria, davant la perspectiva que el moviment liberal revolucionari es pogués estendre cap als seus països i, en conseqüència, perdre els trons i els governs, a més d’un possible final similar al dels reis francesos, els quals van ser guillotinats el 1793: el 21 de gener, Lluís XVI, i el 16 d’octubre, Maria Antonieta. Per aquest motiu, Prússia i el Gran Arxiducat d’Àustria s’havien declarat defensores de l’absolutisme i van ser les primeres en declarar la guerra, seguides pel Regne Unit i el Sacre Imperi Romanogermànic. En aquells moments la República Francesa estava immersa en plena efervescència revolucionària i la inestabilitat interna va afeblir el país, que veia com havia de fer front a una coalició europea. La derrota semblava evident, però els revolucionaris van tenir dos encerts que els hi permetrien capgirar la situació: per una banda, van fusionar la causa revolucionària amb la defensa de la pàtria, enaltint el sentiment patriòtic en les classes més baixes, les quals nodrien la columna vertebral dels exèrcits, i per l’altra banda, un jove general, Napoleó Bonaparte, va començar a destacar gràcies a grans victòries contra Àustria, que la forçaren a signar un tractat de pau l’any 1797.

Quadre de Federico Jiménez Nicanor que representa la defensa de Saragossa davant els francesos.

L’estabilitat dels fronts va permetre a la República Francesa dur a terme un seguit d’ofensives en diferents punts d’Europa, tant per pressionar els rivals a les colònies, com la campanya d’Egipte de 1798 per afeblir el Regne Unit, com també per difondre els ideals liberals i promoure la caiguda de les monarquies. La gran rellevància del paper de l’exèrcit francès en la República Francesa va provocar el final de la Revolució Liberal, quan l’exitós Napoleó Bonaparte va realitzar un cop d’estat el 9 de novembre de 1799. El general francès va dissoldre els consells legislatius i s’autoproclamà cònsol vitalici. Morien d’aquesta manera les idees democràtiques de la república, i si bé el nou govern mantenia el caràcter liberal conservant tots els canvis realitzats durant els anys de revolució, només passarien pocs anys fins que, el 1804, el general Bonaparte decidís transformar el consolat vitalici en un imperi hereditari. Així, doncs, el govern havia tornat a parar a mans d’una sola persona.

La guerra del Francès

La guerra del Francès (1808-1814), com se la coneix a Catalunya, o de la Independència, terme més usat a Espanya, va ser una guerra d’alliberament contra l’invasor francès dins del context de les guerres napoleòniques.

A finals dels anys noranta del segle XVIII a Espanya hi havia malestar social causat per una crisi en les collites que comportava la carestia i l’encariment dels aliments bàsics. La situació havia desembocat en revoltes urbanes en algunes de les principals ciutats de la Península i la repressió consegüent no havia aconseguit acabar completament amb la dissidència. Aquesta situació d’inestabilitat social fou vista pel Directori francès com el senyal inequívoc que Espanya estava prou madura per exportar els ideals revolucionaris. El mètode escollit va ser la guerra, i així, el 1793 el Directori declarà la guerra al regne d’Espanya, que a la vegada també la declarava a la República Francesa.

El desenvolupament de la Guerra Gran (1793-1795) va començar sent favorable per a Espanya, que aprofità la indefensió del sud de França per ocupar-lo ràpidament. La causa de les ràpides victòries espanyoles va ser que el gruix dels exèrcits francesos estaven concentrats al nord del país, lluitant contra Prússia. En veure el ràpid avanç de l’exèrcit espanyol, s’enviaren reforços cap al sud i el feren retrocedir fins a les seves fronteres. Llavors, l’exèrcit francès es preparà per l’ofensiva i entrà per l’Empordà, derrotant l’exèrcit espanyol, causant una desbandada general i la caiguda del castell de Sant Ferran de Figueres, que va deixar la regió desprotegida. L’exèrcit francès va ocupar les poblacions de l’Empordà aprofitant que no trobava resistència. La derrota va ser gairebé total i Espanya va haver de signar un tractat de pau a Basilea el 1795 on renunciava a les seves pretensions territorials sobre el sud de França, reconeixia com a Estat la República Francesa i formalitzava una aliança militar. La dura derrota militar i la pèrdua de l’oportunitat de recuperar els territoris perduts feren que el sentiment d’odi vers els francesos creixés en la majoria de la població.

L’aliança firmada a la Pau de Basilea el 1795 va permetre Napoleó Bonaparte demanar al rei Carles IV el dret de pas de les tropes franceses el 1808 per atacar Portugal, aliat d’Anglaterra. Amb aquesta aliança, es va permetre l’entrada de diversos exèrcits francesos a la Península, els quals es van anar distribuint pel territori fins que per ordres de Napoleó van envair els enclavaments espanyols més importants, ocupant per sorpresa tot el país. L’emperador francès va aconseguir l’abdicació de Carles IV després d’empresonar-lo a ell i al seu fill Ferran a la ciutat de Baiona, i va entronitzar el seu germà, Josep I Bonaparte. En pocs mesos, l’ocupació francesa es va fer efectiva a tot el país. Catalunya va ser el territori més ben assegurat en ser la zona de pas més directa, per això les tropes napoleòniques van ocupar el castell de Sant Ferran de Figueres i Barcelona.

En el Principat, la presència francesa va encendre de nou els odis de la població pel record de la recent derrota de la Guerra Gran i va ser atiada per l’Església, que es veia amenaçada amb la possibilitat de la instauració del laïcisme. Per a la resistència de Catalunya es tocà a sometent, la convocatòria a les armes de la població per defensar el país, una acció que des del 1714 no es donava al Principat. Amb l’exèrcit desarticulat i la impossibilitat de formar una força armada capaç de plantar cara a l’imbatut exèrcit napoleònic, es crearen partides de guerrillers per fustigar la rereguarda francesa i els combois de subministres per debilitar la seva presència en el territori. Malgrat aquesta oposició, el 1811 el Principat havia caigut completament i va ser annexionat dins de l’imperi napoleònic.

A diferència de la Guerra Gran, el Principat va organitzar la defensa del territori des d’un principi. A Lleida es va crear la Junta Superior Catalana, que va estar coordinant les forces de miquelets i tropes irregulars i actuà com a govern provisional durant la guerra. La resistència catalana, a més de les forces armades, es va basar en la distribució de pamflets contra la propaganda napoleònica. Des del govern francès es va procedir a buscar el suport de les classes dirigents amb promeses de concessió de més autonomia per a Catalunya. El governador general de Catalunya, el mariscal Pierre François Augereau, va promulgar un decret imperial el 8 de febrer de 1810 en el qual atorgava un govern autònom a Catalunya. A la propaganda, escrita tota en català, Augereau va fer servir els arguments de les vinculacions medievals de Catalunya amb França des de temps de Carlemany per donar a entendre que l’imperi de Napoleó tornaria al país la grandesa perduda. Aquesta seria criticada pels sectors a l’oposició francesa, com es destaca en aquest text de Ramon Ferrer, cronista de la guerra: «Ilyéase en el Diario la Proclama del Mariscal Augereau... Es en idioma del país y recuerda con astuta finura las glorias de los antiguos catalanes, queriendo persuadir a los actuales que el gobierno de Napoleón es ciertamente el gobierno de un verdadero Padre y Protector de las Ciencias. Pero esto es para los barceloneses lo mismo que dar música a un sordo».

Els sectors més progressistes i sensibles a les noves idees liberals van ser els que més suport van donar al govern francès, guanyant l’animadversió de la resta de la població i el malnom d’«afrancesats». A partir de l’any 1812, Catalunya va passar a ser un departament més de l’imperi napoleònic, si més no per voluntat del seu cònsol vitalici. Malgrat que legalment el Principat s’havia incorporat a l’imperi, els darrers governs d’afrancesats no eren massa partidaris de l’annexió, sinó que volien una monarquia bonapartista-liberal per a Espanya. Aquest refús podria ser el símbol inequívoc de fins a quin punt les promeses sobre l’autonomia de Catalunya i la tolerància per la cultura i la llengua catalana no haurien perdurat i haurien estat aixafades pel centralisme francès. Per aquest motiu, molts governants afrancesats van entorpir les reformes franceses per dificultar la seva aplicació a Catalunya amb el que hauria estat una pèrdua d’identitat.

Tanmateix, la gran majoria de la població catalana es mostrava indiferent al pols polític del conflicte, si bé veien que els francesos havien ocupat el territori i havien imposat les seves lleis, per l’altre costat, el bàndol espanyol collava a la Junta Superior Catalana perquè realitzés quintes per augmentar les forces armades davant les nombroses desercions pel maltractament dels oficials a la tropa. Atesa la poca voluntat per participar en la guerra, així com la indiferència de la causa nacionalista espanyola o ideològica liberal, la Junta va usar la violència per reclutar nous soldats, perdent suports entre la població.

La catastròfica derrota en el front rus juntament amb un seguit de victòries espanyoles amb ajuda dels anglesos varen provocar la retirada de les tropes franceses de la Península. La retirada es féu de manera progressiva, sent Barcelona l’última ciutat important que estigué sota el domini francès fins a l’11 de maig de 1814. La victòria va suposar una enorme injecció de moral per a la població, que havia passat enormes penúries durant la guerra. L’aplicació de les idees revolucionàries franceses en l’administració dels territoris espanyols sotmesos i en especial al Principat van deixar en evidència les carències i l’endarreriment de la monarquia espanyola. La voluntat de canvi juntament amb el projecte il·lusionant de la Constitució de Cadis van fer que els dirigents esperessin grans coses del nou govern del nou rei, Ferran VII.

L’Antic Règim a Espanya

Els estats satèl·lits creats a partir de les conquestes de Bonaparte van adoptar el mateix model d’administració civil que l’imperi francès. L’entrada dels nous corrents de pensament van ser rebuts amb recel per la majoria dels habitants dels països ocupats, de forta tradició monàrquica. Però alguns sectors de la burgesia i la baixa noblesa començaren a imbuir-se d’aquests ideals revolucionaris. La desfeta de l’imperi napoleònic i el retorn de les velles monarquies va tornar a estabilitzar el panorama europeu. La derrota de Napoleó no va comportar la mort dels ideals liberals, sinó que els sectors progressistes de la societat d’aquests estats restaurats no es varen conformar amb el retorn de l’antic ordre. Els partidaris de l’Antic Règim havien guanyat a la França revolucionària i havien posat fi a la república liberal, però el model absolutista havia quedat tocat de mort. Després d’un lapse breu de temps, on la pau social tornava a regnar, esclataren tot un seguit de revoltes liberals per tot Europa que van acabar per destruir l’Antic Règim.

El cas del regne d’Espanya va ser diferent. Després d’haver estat ocupat per l’imperi napoleònic i haver-se alliberat a través de la guerra de la Independència o del Francès, la restauració de la monarquia absolutista del rei Ferran VII no va agradar als sectors més progressistes. Durant l’ocupació francesa, es va proclamar rei a Josep I Bonaparte, germà de Napoleó. El seu breu regnat va causar diverses reaccions en la societat; per una banda, els sectors conservadors i absolutistes van radicalitzar el seu suport al rei Ferran VII, però, d’altra banda, l’ocupació va soscavar el suport de molts partidaris de la monarquia dels Borbó, que van començar a veure amb bons ulls la instauració, de l’administració civil francesa molt més eficient i moderna que l’anterior. D’aquesta manera irrompien els ideals liberals al regne espanyol, després d’haver intentat els governants, debades, protegir el país d’aquests ideals.

Retrat del rei Ferran VII.

La fi de la guerra va permetre al rei tornar de l’exili. Va ser rebut amb entusiasme per la població i ràpidament es guanyà el mot del Deseado, en motiu de l’exili que havia patit. Però, el desencís dels progressistes amb el rei Ferran VII vingué quan el monarca va imposar l’absolutisme amb el suport de l’exèrcit i dels conservadors, refusant la proposta d’un govern constitucional. Els progressistes, un cop recuperat el govern del país, havien plantejat un seguit de reformes liberals per modernitzar l’estat abandonant definitivament l’absolutisme. El projecte liberal considerava una monarquia constitucional recolzada en la Constitució de Cadis, la qual havia estat redactada per les Corts que s’havien reunit a la ciutat andalusa l’any 1812. Aquesta constitució reflectia els ideals liberals de tal manera que la sobirania del regne ja no requeia en el rei sinó en la nació espanyola. Es limitava el paper del monarca, que havia d’escoltar un consell d’Estat, se separaven els poders, dels quals el rei només retenia l’executiu. Les Corts passaven a ser un òrgan amb potestat per legislar i eren elegides cada dos anys a partir del sufragi universal masculí. La Constitució concedia llibertats d’impremta i d’indústria, a més de reconèixer el dret de propietat. En conjunt, la Constitució de Cadis era tot un avanç en les constitu­cions de l’època.

La restauració de l’absolutisme posava fi al somni liberal espanyol i iniciava la persecució de tots els seus simpatitzants. La societat espanyola i catalana va començar a dividir-se entre partidaris de la monarquia, en especial entre les classes altes i les rurals, i els partidaris de la Revolució Liberal, que tenien suports entre la burgesia i les classes populars de les ciutats. Aquesta polarització de la societat afectaria l’estabilitat política del país, que s’agreujaria pel paper cada cop més actiu de l’exèrcit en la política.

La fi de l’absolutisme

Durant tot el segle XIX els militars estaran constantment intervenint en la vida política i protagonitzant alçaments i cops d’estat en no estar d’acord amb el rumb del país o per defensar els seus privilegis. Un d’aquests alçaments, instigat pel general Riego, va tenir èxit i va obligar el rei Ferran VII a acceptar la Constitució de 1812. Començava un període de tres anys anomenat Trienni Liberal (1820-1823), on el govern establert pels militars faria reformes de caire liberal. Davant d’aquesta situació, el rei va demanar l’ajut de les potències absolutistes per recuperar el control del país. La resposta va ser enviar els Cent Mil Fills de Sant Lluís, un exèrcit francès creat exclusivament per apaivagar els incendis liberals dins del gran edifici que era l’Europa absolutista.

L’arribada de l’exèrcit francès en territori català va interrompre el procés revolucionari liberal. Per un moment, els liberals catalans es van plantejar presentar batalla a l’exèrcit absolutista, però l’anarquia interna i la falta de recursos van fer decidir al general liberal Francisco Espoz y Mina negociar amb el delegat del comandant francès, el mariscal Moncey. L’1 de novembre de 1823 es va signar un armistici a Barcelona on es rendien les forces militars i s’entregaven les places fortes de Tarragona i Hostalric, encara en mans dels liberals. El 4 de novembre la guarnició de Barcelona va retirar-se i el mateix dia va ser ocupada per les tropes franceses, posant fi a la revolta liberal a Catalunya.

La restitució de la monarquia absolutista va tallar de soca-rel qualsevol intent d’implantació de les idees liberals. La dècada següent del regnat de Ferran VII passaria a anomenar-se la Dècada Ominosa (1823-1833), caracteritzada per la persecució i la repressió dels partidaris liberals, cosa que va suposar l’exili de milers d’intel·lectuals. La inestabilitat política a la Península va repercutir en les colònies d’ultramar. Els moviments independentistes de les colònies americanes van aprofitar el buit de poder per aconseguir la independència. A més, els alts comandaments de l’exèrcit van tenir dificultats per mobilitzar els efectius per sufocar les revoltes, perquè la majoria dels soldats temien el viat­ge cap a les Amèriques, davant les penoses condicions en què es trobaven i les desastroses derrotes que havien rebut fins al moment. Al final, quan Espanya recuperà l’estabilitat interna, només conservava les colònies de Cuba i Filipines. La pèrdua de les colònies perjudicà l’economia espanyola, la qual es trobava endarrerida; a més la noblesa i el clergat bloquejaven la modernització del país. Això va portar a un augment del sentiment anticlerical, que es traduí en la crema de convents i la violència contra els sacerdots.

Pintura en què es representa una escena de la primera guerra carlina.

El 29 de setembre de 1833 moria el rei Ferran VII, fet que va permetre el rebrot dels anhels liberals del país. La seva defunció posava punt final a un regnat que al principi havia estat acollit amb l’esperança que el rei milloraria les condicions de vida. El cas és que Ferran VII fou un rei absolutista envoltat d’aduladors, sense escrúpols i arter, que no dubtà a canviar l’absolutisme per idees liberals moderades per continuar gaudint del poder. Aquest gir moderat va desagradar als sectors conservadors, però la tensió i el conflicte esclataren a l’hora de decidir la seva successió. Ferran VII, sense descendència masculina, només havia tingut dues filles després de dos matrimonis, va decidir entregar el tron a la seva filla gran, Isabel II, de només 3 anys. Aquesta decisió tampoc no va agradar als més conservadors, que esperaven que el tron aniria a parar al germà del rei, el príncep d’Astúries Carles Maria Isidre de Borbó. Fins al 1830 havia estat en vigor la llei sàlica, que impedia que una dona fos coronada reina, però Ferran VII, preveient que no tindria més descendència i per assegurar la continuació del seu llinatge, la féu derogar a partir d’una pragmàtica sanció. El príncep Carles Maria, descontent amb la decisió de Ferran VII i contrari a què Isabel fos coronada reina, s’alçà en armes en la coneguda guerra dels Set Anys (1833-1840), que seria la primera de les guerres carlines que al llarg del segle XIX s’anirien succeint i que representarien en essència la lluita de l’absolutisme contra el liberalisme.

La Corona en mans d’una dona

Anomenada pels seus biògrafs com la «reina castiza», atesa l’escassa edat de la reina, Maria Cristina, mare d’Isabel II, va assumir el paper de reina regent fins a la majoria d’edat d’aquella. D’aquesta manera, el tron va quedar en mans dels regents nomenats per Maria Cristina i l’alta noblesa, que empraren la regència per poder usar la Corona en benefici dels seus interessos. Veient que els partidaris conservadors donaven suport al pretendent Carles, la reina mare i els regents s’abocaren a buscar suports entre els sectors liberals que de nou havien sorgit després de la desaparició del rei Ferran VII. Aquests sectors liberals havien tornat a aparèixer especialment en les regions més desenvolupades: les ciutats i les zones industrials del litoral mediterrani, perquè el carlisme tenia els seus feus a les zones interiors del país.

La reina Isabel II.

El 1843 Isabel II es féu càrrec del govern del país, després de la regència de la seva mare (1833-1840) i la del general Baldomero Espartero (1840-1843). Aquesta última etapa va ser bastant desastrosa i el govern va decidir avançar la majoria d’edat de la reina als 13 anys. Tot i que va regnar plenament, el cert és que va ser fàcilment manipulada pels seus ministres i consellers, en especial la camarilla de religiosos dirigida per Antoni Maria Claret, els quals buscaren el benefici propi per davant del país. Els favoritismes dins la cort i la diversitat d’amants que va tenir la reina entre els seus cortesans van donar munició a l’oposició carlina i republicana, però també se’l va considerar el govern europeu més corrupte del segle XIX. Tot i la voluntat d’Isabel II i els seus cortesans de continuar governant en profit de la monarquia, el cert és que la pressió popular els va obligar a iniciar la transició entre una monarquia absolutista i una monarquia constitucional. Aquest procés de traspàs de poders va ser lent i en contra de la voluntat de la reina, la qual va dificultar, a través de corrupcions electorals i debilitament de les institucions d’Estat, el desenvolupament de la democràcia espanyola.

A la creixent oposició al seu govern per part dels carlins, es varen sumar els liberals i republicans que volien la instauració d’un govern central fort en un sistema democràtic progressista. La realitat va ser una altra, la reina va fer jocs malabars amb els partits polítics per assegurar-se la pau social i participar de manera activa en el govern de la nació, nomenant-se a si mateixa presidenta del govern en diverses ocasions. Les successives guerres carlines suposaven una devastació periòdica del territori pel pas d’ambdós exèrcits, fet que moltes obres foren destruïdes o avortades pels insurgents. I és que Isabel II va rebre de Ferran VII un país dividit amb un alt nivell d’endarreriment i uns recursos més aviat escassos per poder dur a terme grans projectes. A això se li ha de sumar la inestabilitat interna dels seus suports liberals, així com l’immobilisme de les classes altes de la societat, que volien conservar l’ordre establert.

Tots aquests factors van fer que les reformes liberals que es van realitzar fossin insuficients i no van evitar la primera crisi econòmica de l’Espanya capitalista. Malgrat això, es pot considerar que al final del regnat de la reina Isabel II el liberalisme es va imposar al país.

Les Carlinades

Anomenades popularment Carlinades per part dels catalans, les guerres carlines van ser tres guerres civils disputades durant el segle XIX a Espanya. En aquests conflictes s’enfrontaren els partidaris liberals i moderats de la reina Isabel II, interessats en la modernització del país contra els partidaris absolutistes del pretendent al tron, Carles Maria Isidre i els seus descendents, els quals conformaven sectors de la població més conservadora, terratinents i l’Església. En general, les grans ciutats i les zones costaneres van donar el seu suport als liberals i a la reina, mentre que a l’interior del país, en especial la zona de Navarra i el País Basc, eren absolutistes. Aquesta polarització del conflicte és causada perquè en les grans poblacions es començava a desenvolupar la indústria, que de retruc portava el progrés de la tècnica i la ciència. En canvi, a les zones d’interior, clarament de caràcter rural, la població era més conservadora davant dels canvis i contrària a la modernització.

El pretendent al tron Carles Maria Isidre, germà del rei Ferran VII.