La darrera fase de la Guerra de Successió va tenir Barcelona com a protagonista; la ciutat patí un setge esfereïdor que va durar gairebé un any. És la Guerra dels Catalans, el darrer episodi de la Guerra de Successió.
El conflicte comença quan, malgrat l’armistici signat entre Felip V i Carles d’Àustria que posava fi a la Guerra de Successió l’1 de juliol de 1713, els Tres Comuns –la Diputació del General o primer comú, el Consell de Cent de Barcelona o segon comú i el Braç Militar de Catalunya o tercer comú– van decidir continuar pel seu compte la guerra contra els borbònics i França. Sols.
El juliol de 1713, just després de proclamar-se la continuació de la guerra a Barcelona, a Montjuïc es va hissar la bandera negra amb la calavera i el lema «Mort o els nostres privilegis conservats» que volia dir que si no es conservaven les nostres constitucions era millor morir que no pas rendir-se a Felip V. I vam perdre.
El setge va durar des del 25 de juliol de 1713 fins a l’11 de setembre de 1714.
El setge a la ciutat va durar des del 25 de juliol de 1713 fins a l’11 de setembre de 1714. El duc de Pópoli va dirigir les primeres operacions militars fins que va ser substituït pel mariscal Berwick, molt més efectiu. Barcelona va resistir heroicament fins a la rendició.
El detall
La Guerra de Successió havia començat el 1705 com un conflicte dinàstic entre Habsburgs i Borbons, però significava molt més: el domini d’Europa.
La Guerra de Successió havia començat el 1705 com un conflicte dinàstic entre Habsburgs i Borbons, però significava molt més: el domini d’Europa. S’enfrontaven dos grans blocs: d’una part, francesos i espanyols; de l’altra britànics, portuguesos, holandesos i austríacs. La guerra acaba el 1713 amb el Tractat d’Utrech que reconeix Felip d’Anjou com a rei de la corona castellana a canvi de diverses cessions territorials –Gibraltar i Menorca van passar a mans britàniques– i l’aplicació dels Decrets de Nova Planta, que significa la pèrdua completa de la sobirania per als territoris de la corona catalanoaragonesa.
Barcelona tenia aleshores entre 35.000 i 50.000 habitants. Era una ciutat activa, dinàmica, pròspera i emprenedora. Vivia una època de creixement econòmic i de gran desenvolupament. Els tretze mesos de setge i els bombardejos van comportar que tota aquesta activitat desaparegués: la majoria de les cases van quedar afectades (van caure unes 30.000 bombes).
Al segle XVIII Barcelona va viure una gran època de creixement econòmic.
El 40 per cent de la població de la ciutat es concentrava en el barri de la Ribera, el més poblat i el més castigat. Bloquejada per totes bandes, des del juliol de 1713 va començar a faltar de tot: no hi ha municions, no hi ha prou efectius i cada cop hi ha més fam (no hi van quedar animals de cap mena) i malalties. I ara que sabem una mica el context, farem un passeig per alguns punts clau.
Començarem pel Monument a Rafael Casanova. És obra de Rossend Nobas (1888) i és allà on es troben la ronda de Sant Pere amb Girona i Bailèn, entre els antics baluards de Sant Pere i del Portal Nou. S’erigeix allà on, aproximadament, Casanova va caure ferit en l’últim intent de resistir contra l’enemic. El conseller en cap duu la bandera de Santa Eulàlia amb la divisa Donec Perficiam, que vol dir «fins a reeixir».
Des de finals de segle XIX, les commemoracions de la Diada Nacional de Catalunya, se celebren aquí. En època franquista, no se sap com, cada 11 de setembre aquí on hi ha el monument es despertava amb tot de rams de flors.
Casanova va ser el darrer conseller en cap del Consell de Cent de Barcelona i comandant de la Coronela. L’11 de setembre de 1714 va exercir fins a l’últim moment com a primera autoritat de Barcelona, al capdavant de la defensa i la resistència fins als darrers combats del setge.
La Coronela era la força armada i la formaven companyies integrades pels gremis –artesans, estudiants, menestrals. El seu màxim responsable era el conseller en cap de Barcelona i la seva missió era custodiar els portals i les muralles. La integraven 4.500 civils organitzats en 48 companyies, cadascuna amb uns 80 homes.
Els Miquelets eren fusellers mercenaris o bé voluntaris reclutats per a accions especials o com a reforç de les forces regulars.
Seguim fins a l’església de Sant Pere de les Puel·les, que és el que queda de l’antic monestir benedictí femení del mateix nom, del segle X.
El detall
El monestir de Sant Pere de les Puel·les va ser refugi de l’arxiduc Carles d’Àustria durant el primer setge borbònic de 1706.
Aquest monestir va ser refugi de l’arxiduc Carles d’Àustria durant el primer setge borbònic de 1706. Situat en un punt estratègic –a recer de la muralla, darrere del baluard de Portal Nou i al costat del Rec Comtal– fou un front de combat durant l’assalt de l’11 de setembre de 1714, quan les forces assaltants van aconseguir enderrocar la muralla.
La majoria de les benetes (benedictines) de Sant Pere eren de famílies austriacistes, per això moltes van haver de fugir. Després de 1714 el monestir va ser parcialment enderrocat per les tropes vencedores. Aquesta placeta deliciosa que hi ha davant de l’església era el fossar de la parròquia i hi ha enterrats combatents de tots dos bàndols.
Alerta que no ens passem el carrer de les Basses de Sant Pere, perquè hi ha una font: aquí és on Casanova va veure impactar el primer tret contra un dels edificis de la ciutat. Mireu la casa del número 4: és gòtica, amb elements posteriors, i és una supervivent del setge.
Fem una caminadeta fins a Sant Agustí Vell, convent dels segles XIV i XV i un altre punt clau: en una banda s’hi va atrinxerar l’exèrcit defensor i en l’altra, l’assaltant. Durant la batalla final va quedar molt malmès per les bombes; a les arcades encara s’hi poden veure marques.
Avui Sant Agustí Vell acull el centre cívic de Ciutat Vella.
El 1716 part d’aquest convent va ser enderrocat per construir la fortalesa de la Ciutadella i els monjos agustins que hi havia se’n van anar al carrer de l’Hospital, a Sant Agustí Nou. La major part de Sant Agustí Vell va esdevenir una caserna per a l’exèrcit borbònic, que hi va instal·lar l’Acadèmia Militar de Matemàtiques.
La dada
Parada imprescindible al Museu de la Xocolata. Explica el recorregut vital de la xocolata fins avui dia, les propietats organolèptiques del producte i, especialment, reivindica la tradició xocolatera barcelonina. Jo us el recomano.
Només conserva algunes, poques, estances i part del claustre. Avui Sant Agustí Vell acull el centre cívic de Ciutat Vella, l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i el Museu de la Xocolata.
Abans d’anar cap al Born, traiem el cap al carrer dels Carders: l’edifici dels 45 i 47 i 49 és l’antiga seu del gremi dels Carders, un bon exemple de casa gremial dels segles XVII i XVIII.
El detall
«Born» vol dir recinte on se celebraven els jocs d’armes de tornejos i les justes medievals.
Ara sí que som al Born. Primer, el mercat, edifici del segle XIX i de Josep Fontserè. Ens hi estarem una estona, perquè venim a veure el que queda d’aquell barri de què parlàvem al començament, la Ribera. Demana temps i val la pena anar llegint els panells informatius que expliquen què hi havia a cada tram i què va passar. Podem apreciar els estralls dels bombardejos i alguna resta de les més de 40.000 bales de ferro i de pedra que van caure. És un espai d’uns 8.000 metres quadrats que ha permès reconstruir bona part de la vida de la població barcelonina dels segles XVII i XVIII.
El barri de la Ribera era com la city de l’època.
Aquest barri, la Ribera, era com la city de l’època. Mireu:
Es van enderrocar mil cases, la mateixa quantitat que tenien en total ciutats com Mataró, Girona o Reus. La zona derruïda ocupava un 17 per cent de la superfície de la ciutat i era el motor econòmic i nucli d’una intensa activitat social. Els enderrocs van afectar el curs del Rec Comtal i van desaparèixer adoberies, tallers, l’escorxador, peixateries, magatzems, tavernes, molins de sal, adrogueries, hostals, hortes... I, també, edificis amb funcions religioses i assistencials com els convents de Santa Clara, de Sant Agustí i dels Clergues Menors, l’hospital de Santa Marta i les capelles de Montserrat i del Sant Esperit.
Amb tot això al cap, anem al passeig del Born. «Born» vol dir recinte on se celebraven els jocs d’armes de tornejos i les justes medievals. Des d’aquí, Antonio de Villarroel va dirigir les accions militars. Al número 16 hi ha un testimoni de l’època: una casa dels segles XVI i XVII amb les finestres que queden a l’esquerra escapçades per la meitat; podria ser que l’altra meitat de la casa hagués estat enderrocada, ja que coincideix amb les línies que marcaven els plans de demolició. Prop, al carrer del Consolat de Mar 35 i 41 hi ha dues cases gòtiques, amb balcons del XVI i del XVIII, que són de les poques que queden.
La dada
El peveter que veiem va ser posat el 2001. Als anys 80 ja hi havia la inscripció amb el poema de Pitarra sobre el granit vermell –vingut de la URSS i del mateix material que el del mausoleu de Lenin. Hi diu: «Al Fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor. Fins perdent nostres banderes, serà l’urna de l’honor».
Per què es tira a terra, tot això? Per dues coses: castigar la ciutat i obrir-hi un esplanada de seguretat al voltant de la Ciutadella.
Hi va haver tants de morts, durant el setge, que tots els fossars van quedar plens i molta gent va haver de ser enterrada sota els mateixos carrers, que estaven oberts i aixecats. Tanmateix, anem a un fossar, el Fossar de les Moreres, un dels cementiris parroquials de Barcelona.
El Fossar de les Moreres es va convertir en un símbol de la resistència catalana al segle XIX, gràcies al poema de Serafí Pitarra que evoca aquest espai i a la missa oficiada el 1886 pel canonge Collell a Santa Maria del Mar en honor dels caiguts de la Guerra de Successió.
LLUITAR FINS A LA MORT
Una bandera és una insígnia de tela lligada a un pal. La veu bandera ve del gòtic bandwo que vol dir «signe». En origen era un instrument militar portat al camp de batalla amb finalitats cerimonials –informar de qui és qui–, pràctiques –marcar la posició del cap i facilitar la transmissió de les ordres de combat– i espirituals –la tela representa les idees i els valors que defensa aquella força militar.
A la Barcelona del setge des de lluny es veien tres banderes: la bandera vermella era el símbol per indicar que no es donaria quarter als presoners; la bandera blanca amb les àguiles feia referència a l’àguila bicèfala dels Habsburg i significava que Barcelona era fidel a Carles d’Àustria, i la bandera negra de Montjuïc amb la calavera indicava que es lluitaria fins a la mort.
Davant mateix, la magnífica Santa Maria del Mar o de les Arenes, església gòtica del XIV aixecada allà on van ser trobades les restes de santa Eulàlia. Durant el setge aquí hi va haver un dels hospitals de sang de la Coronela i feia de magatzem dels mobles i altres pertinences de famílies que s’havien quedat sense casa durant els bombardejos.
El detall
A Santa Maria del Mar hi ha un vitrall amb el retrat de Felip V encarat al Fossar de les Moreres. Busqueu-lo!
Seguim el nostre camí pel carrer de Montcada. Aquí és on vivien les famílies més notables de Barcelona, per això hi ha tants de palaus. Al numero 4 hi ha una casa que conserva l’estructura d’aquella època: a la planta baixa, l’obrador on treballava la família, que vivia al primer pis; les plantes superiors es van construir més tard. La necessitat de reallotjar la població que s’havia quedat sense llar després de l’enderrocament de la Ribera va fer que moltes cases creixessin en vertical.
La impressionant façana gòtica de Santa Maria del Mar.
Pau Ignasi de Dalmases va aplegar al seu palau una de les millors biblioteques privades de la ciutat. Aquí s’hi trobaven per fer tertúlia nobles i eclesiàstics preeminents que compartien el gust per la música i la poesia i que van fundar l’Acadèmia dels Desconfiats –la gent els deia els Savis del Born. Durant la guerra aquí s’hi llegien pamflets d’adhesió a l’arxiduc Carles i s’hi va arribar a organitzar una conspiració contra Felip V. Ara és un local de copes i espectacles. (Aix!)
La dada
El palau Dalmases va ser la residència de Pau Ignasi de Dalmases, ambaixador de Catalunya a l’estranger durant la campanya de 1713-1714.
Badarem un moment al carrer del Regomir perquè hi ha el palau Vilana Perles, propietat del notari Ramon Frederic de Vilana Perles, secretari del Despatx Universal de Carles d’Àustria. Quan els borbònics van ocupar Barcelona aquí s’hi va instal·lar José Patiño, intendent de Catalunya, que va desenvolupar la reforma fiscal basada en el Decret de Nova Planta.
Palau Vilana Perles, al carrer del Regomir.
Hem de caminar una mica, ara, per anar fins a la plaça de Sant Jaume. Mireu: la façana gòtica de la Casa de la Ciutat. Aquesta era la seu del Consell de Cent, assemblea que governava Barcelona. Era un òrgan altament representatiu on els gremis d’oficis que l’integraven tenien el màxim poder; això explicaria l’alt grau d’implicació i de compromís dels barcelonins en la defensa de la seva ciutat.
La dada
A part de la bandera, els combatents es guiaven pels tocs de les campanes de la catedral. Una, l’Honorata, va estar repicant fins que hi va impactar una bomba. La campana Honorata es va convertir en símbol de la resistència davant dels Borbons i per això Felip V la va fer fondre per fer-ne canons.
El Consell –diuen que aleshores estava format per membres radicals– va assumir les competències de la Generalitat i, durant el setge, hi va haver greus enfrontaments entre totes dues institucions. Aquí es custodiava el penó de Santa Eulàlia; això val la pena explicar-ho:
El penó, o bandera, de Santa Eulàlia era un dels símbols de Barcelona. Si el veies enarborar des d’una de les finestres d’aquesta façana gòtica volia dir que la ciutat estava en perill extrem, que anaven maldades.
Hem vist una mica més amunt la importància i l’origen de les banderes. Bé. Doncs el 15 de setembre els vencedors van exigir el lliurament de totes les banderes de la ciutat: les 48 de la Coronela, la de Sant Jordi, que era la de la Generalitat, i la de Santa Eulàlia, la del Consell de Cent. Totes van ser enviades a Madrid per ser exposades a l’església de la Virgen de Atocha com a trofeus de guerra. Al cap d’un temps, Felip V va ordenar que les tornessin a Barcelona, on van ser cremades públicament.
Davant la Casa de la Ciutat hi ha el palau de la Generalitat. La seva història la coneixerem en una altra ruta, aquí ens aturem per explicar que, en aquell moment difícil, el Consell de Cent i la Generalitat estaven enfrontats. La primera estava molt afeblida perquè els borbònics tenien el Principat gairebé ocupat, per això les regnes de la defensa de Barcelona les agafa el Consell de Cent.
Un baluard era un espai fortificat que, des de la muralla, es projectava cap a l’interior i s’hi emplaçaven les bateries d’artilleria. A Barcelona n’hi havia onze: de Llevant, de Santa Clara, del Portal Nou, de Sant Pere, de Jonqueres, de l’Orb, de Tallers, de Sant Antoni, de Santa Madrona, dels Estudiants i de Migdia.
El detall
Un baluard era un espai fortificat que, des de la muralla, es projectava cap a l’interior i s’hi emplaçaven les bateries d’artilleria.
S’han trobat restes dels baluards: entre plaça Universitat i el carrer Tallers hi havia el baluard de Tallers. Entre els carrers de Fontanella, Jovellanos i Ramelleres, hi havia el dels Estudiants. Al Portal de l’Àngel, el de l’Orb. Al mercat de Sant Antoni, el de San Antoni. Al voltant del parc de la Ciutadella, el de Santa Clara. A l’alçada del passeig Lluís Companys amb avinguda Vilanova, el del Portal Nou. I a l’alçada de Sant Pere de les Puel·les, el de Sant Pere. Al parc Zoològic, el de Llevant. A la plaça d’Urquinaona, el de Jonqueres. A l’estació de França, el del Migdia. A l’Arc de Triomf, el del Portal Nou. Al costat de les Drassanes, el baluard de Santa Madrona; hi anem.
El baluard de Santa Madrona, al Paral·lel.
Per anar fins al baluard de Santa Madrona cal caminar una mica, perquè és al Paral·lel, però és que és l’únic que queda. Va viure el setge i va ser reconstruït a finals del XVIII per reforçar les defenses de cara al mar. Ara forma part d’un espai, els jardins del baluard i Portal de Santa Madrona, molt interessants i molt bonics de veure. Us agradarà segur.
Ara que ja tenim situats els baluards, explicarem una mica la batalla final:
Enarborant la bandera de Santa Eulàlia, Rafael Casanova liderà el contraatac al terraplè de Jonqueres, a prop del baluard de Jonqueres, on va ser ferit.
Els baluards de Llevant i de Santa Clara i el Portal Nou van rebre el primer assalt enemic l’11 de setembre. Els atacants es van llançar contra el de Llevant i van obrir una bretxa a la muralla entre els baluards de Santa Clara i de Llevant; els defensors van poder repel·lir-los. El baluard del Migdia va entomar la segona i la tercera ofensives; la tercera ofensiva dels borbònics va ser letal.
El detall
Els baluards de Llevant i de Santa Clara i el Portal Nou van rebre el primer assalt enemic l’11 de setembre.
Al baluard de Sant Pere l’atac es va produir unes hores més tard: els assetjants van creuar la línia defensiva i entrar a la ciutat. Enarborant la bandera de Santa Eulàlia, Rafael Casanova liderà el contraatac al terraplè de Jonqueres, a prop del baluard de Jonqueres, on va ser ferit a la cuixa. Al cap d’una hora escassa, la Junta de Govern acordava capitular davant Berwick.
Acabarem aquesta ruta a l’entrada del parc de la Ciutadella. No hi entrem encara, això és de la ruta següent, però recordarem què eren els Decrets de Nova Planta: eren el conjunt de lleis promulgades per Felip V que significaven implantar el règim absolutista a la monarquia espanyola. El rei es va arrogar la sobirania dels regnes de la Península dient que hi tenia dret diví. En l’ordre pràctic volia dir que a tots els territoris sota la corona de Felip V i els seus descendents hi regia un únic, uniforme i centralitzat sistema legislatiu, polític i jurisdiccional basat en les lleis de Castella i supeditat absolutament al rei. Van quedar al marge de tot això tres territoris: el País Basc, Navarra i l’Aran, que van ser fidels a la Casa de Borbó des del principi i per això van mantenir els seus privilegis anteriors a la guerra.
La dada
Entre el 1715 i el 1727 els qui arribaven a Barcelona per mar el primer que veien era el cap del general Josep Moragues dins una gàbia, penjant d’un pal ben alt, per tal de demostrar la contundència de la repressió contra els qui gosaven resistir-se al rei Felip V.
BOTIFLERS I MAULETS
Heu sentit moltes vegades les paraules «botifler» i «maulet», oi? Doncs neixen durant aquest guerra:
«Botifler» és el nom que es donaven a si mateixos els partidaris de Felip V. El nom de botifler ve de l’expressió francesa beaute fleur o bella flor en referència a la flor de lis o de lliri que forma l’escut d’armes dels borbons. Ha esdevingut el malnom per referir-se als «traïdors catalans».
«Maulets» eren els partidaris de l’arxiduc Carles. Eren un grup partisà de valencians que van triar el seu nom, maulet, de la veu àrab mawla, que vol dir esclau.
L’ordre va ser donada per Felip V: cal una fortalesa per atacar la ciutat si es rebel·la. Les obres de la Ciutadella van començar el 1716 i acabar el 1719.
L’enginyer responsable fou Joris Prosper de Verboom i va fer un recinte en forma d’estrella en el qual destacaven el palau del governador, l’arsenal i la capella.
Els barcelonins van veure, sempre, en la Ciutadella el símbol del poder de l’ocupació militar. Ja al 1794 els regidors de Barcelona van presentar al rei la petició d’enderrocar-la. Res de res. El 1841 la Junta Suprema de Vigilància de Catalunya va acordar demolir-la, i es va començar a fer. Però intervingué el capità general, Van Halen, que ho va impedir i va obligar a reconstruir els murs. El 1845 i el 1862 es van presentar noves peticions en el mateix sentit. I res.
Barcelona el 1806, amb la Ciutadella a la dreta, en forma d’estrella.
Però el final de la fortalesa era a la vora. El 1863 Víctor Balaguer va promoure una campanya periodística que, afavorida pel triomf de la Revolució del 1868, el 1869 cedia els terrenys de la Ciutadella a la ciutat de Barcelona. I es va construir el parc.
La dada
En Víctor Balaguer va ser polític, periodista i escriptor, un dels impulsors de la Renaixença. Ell és el responsable dels noms dels carrers de l’Eixample.
Així doncs, la Ciutadella que ara visitarem és el resultat de la intervenció feta per acollir l’Exposició del 1888. De la vella fortalesa només en queden tres edificis: el palau del governador, que ocupa un institut de secundària; la capella, i l’arsenal, que ocupa el Parlament de Catalunya.
Comencem.
Pots entrar a la Ciutadella per deu accessos, però nosaltres entrarem per la banda imponent, per l’Arc de Triomf. Un arc de triomf que no és militar sinó que està dedicat al progrés: era la porta d’accés al recinte firal.
L’Arc de Triomf era la porta d’accés al recinte firal.
Ens el mirem amb atenció perquè explica coses. El fris principal està dedicat a les nacions que participen a l’exposició; la figura del centre és Barcelona i se sap per l’escut de la ciutat que duu al pit; al seu costat, la deessa Cíbele, la mare terra, i Pal·les Atena, deessa de la guerra, la saviesa, les arts, la justícia i la civilització i que porta un escut amb les lletres P i F: Progrés i Felicitat. Dalt de tot, la corona reial i l’escut de la monarquia amb dos lleons i les columnes d’Hèrcules –el fundador mític de Barcelona. A l’altra banda, el repartiment de guardons als participants en l’exposició i l’al·legoria de la ciutat envoltada de personatges mitològics.
Josep Fontserè.
Fixem-nos en la part dreta: al·legoria a l’Agricultura –les figures que porten safates amb menjar–, la Indústria –la roda dentada– i el comerç –el déu Mercuri. Pal·les Atena porta una branca d’olivera, símbol de la pau; Ceres, uns grans de raïm. A l’esquerra hi ha Apol·lo, déu del sol, la música, la poesia i la bellesa, que a la mà dreta porta la flama símbol del progrés i amb l’esquerra assenyala les arts, representades per una dona que porta una paleta de pintor, una figura que porta una gúbia d’escultor i un temple que representa l’arquitectura. Veieu les muses Euterpe i Terpsícore? Una dona amb la flama a la mà i un avi ajagut damunt un canó representen la ciència.
El detall
A les torres de l’arc hi ha dotze figures alades: unes toquen trompetes i altres porten branques de llorer. Simbolitzen la fama i amb ella la glòria de Barcelona en el context universal.
A les torres hi ha dotze figures alades: unes toquen trompetes i altres porten branques de llorer. Simbolitzen la fama i amb ella la glòria de Barcelona en el context universal.
Travessem el carrer i ens plantem a l’entrada del parc. Fem memòria.
Un cop en mans de la ciutat, aquest espai s’havia d’urbanitzar. El concurs el va guanyar Josep Fontserè, però no el va poder acabar perquè anava tot molt lent i se li va tirar al damunt un esdeveniment que transformaria la Ciutadella i la ciutat: l’Exposició Universal que se celebrà de l’abril al desembre de 1888.
Fontserè havia projectat uns jardins per al gaudi dels barcelonins sota el lema «els jardins són a les ciutats el que els pulmons al cos humà». S’inspirava en els jardins de França, Itàlia i Anglaterra i hi projectà una plaça central amb un passeig de circumval·lació, una font monumental i diversos elements ornamentals, dos llacs i una zona de bosc, a més de diversos edificis com el Mercat del Born, un escorxador, un pont de ferro sobre les línies del tren i casetes de serveis.
L’alcalde, Francesc Rius i Taulet, va triar Elies Rogent per seguir el projecte del seu antecessor. Però Rogent va presentar un pla general nou, impulsà les obres i intervingué en els projectes que hi havia començats incloent-hi nous edificis.
Hi van treballar els millors: Antoni Gaudí va col·laborar en la construcció de la font de la Cascada; Lluís Domènech i Montaner va fer el Castell dels Tres Dragons; Antoni Rovira i Trias va fer el Museu Martorell; Josep Amargós va acabar l’umbracle i part de la Galeria de les Màquines.
El Castell dels Tres Dragons, de Lluís Domènech i Montaner.
Ara travessem les portes, ens esperen gairebé 18 hectàrees –sense comptar el zoo– i ens rep el passeig dels Til·lers (si hi venim a la primavera gaudirem del perfum que escampen). A la dreta, el castell dels Tres Dragons, de Domènech i Montaner, que havia de ser el restaurant de l’Exposició. L’obra no anava gaire bé: l’arquitecte, barallat amb el llicenciatari del cafè–restaurant, va abandonar i va ser substituït per Josep Forteza, que el va enllestir quan ja quedava molt poc per inaugurar l’esdeveniment.
Finalitzada l’exposició, va restar abandonat i l’alcalde, Joan Coll i Pujol, li va demanar a Domènech i Montaner que li donés el toc final per acollir-hi un museu d’història; per això, si us hi fixeu, hi ha aquests motius heràldics. Es va inaugurar quan feia quatre-cents anys del descobriment d’Amèrica. Del 1920 fins al 2011 va allotjar el Museu de Zoologia; a partir d’aleshores esdevingué seu científica del museu.
La dada
Finalitzada l’exposició, va restar abandonat i l’alcalde, Joan Coll i Pujol, li va demanar a Domènech i Montaner que li donés el toc final per acollir-hi un museu d’història; per això, si us hi fixeu, hi ha aquests motius heràldics.
És un edifici de maó vist i ferro amb forma de castell, amb merlets i tot. Té decoració ceràmica, especialment als merlets, i tenia vitralls, en part desapareguts: el principal, que ocupava tota la façana, va ser destruït quan la Guerra Civil. El nom li ve d’una de les «gatades» de Serafí Pitarra que es deia així, El castell dels tres dragons.
PER PETAR-SE DE RIURE
Una gatada era una peça còmica curta en la qual es ridiculitza una actitud heroica o grandiloqüent. Va ser un gènere molt apreciat per la gent durant el segle XIX. Diu que es petaven de riure. El castell dels tres dragons era una gatada en vers i en dos actes que es va estrenar amb molt d’èxit al Teatre Odèon el 1865.
A l’esquerra, el monument dedicat al centenari de l’Exposició. A la dreta, ep!: l’Umbracle i l’Hivernacle. Aturem-nos.
L’Umbracle és l’edific de maó vist; el metàl·lic és l’Hivernacle.
L’Umbracle i l’Hivernacle.
L’Umbracle és arrodonit amb la coberta esglaonada feta amb llistons de fusta. A l’interior acull plantes tropicals.
L’Hivernacle el formen tres naus, la del mig més alta, i és l’únic de Barcelona de plantes monumentals. Tots dos formen part de la Ruta del Modernisme i eren part del conjunt del Museu de Ciències Naturals. L’Hivernacle ha passat per moments difícils i sembla que continuen. Després de funcionar com a restaurant, va ser tancat al 2009 i així segueix. Bastant malmès. Llàstima.
Aquest edifici que veieu al seu costat és neoclàssic i era la secció de geologia del Museu d’Història Natural, actual Museu Martorell.
La dada
La Gran Cascada té una estructura central en forma d’arc de triomf i dos pavellons, un a cada costat, i dues escales laterals, amb un estany a dos nivells.
Seguim endavant i girem a la dreta. Mira: una de les fonts Wallace. En queden cinc de les dotze que el filantrop Sir Richard Wallas va donar, al segle XIX, a la ciutat.
Tirem endavant i allà hi ha la Gran Cascada, de Fontserè amb la col·laboració de Gaudí, que llavors era jovenet i desconegut. Té una estructura central en forma d’arc de triomf i dos pavellons, un a cada costat, i dues escales laterals, amb un estany a dos nivells. Havia de ser més petita, però, al final, Fontserè va decidir fer-la monumental, com és ara. El que més destaca és la daurada Quadriga de l’Aurora; a sota, el Naixement de Venus, l’Amfitrite, Dànae, Neptú i Leda i quatre grius que escupen aigua.
Un camí ens porta al llac, bé, l’estany. S’alimenta de l’aigua freàtica i disposa d’un circuit de recirculació que controla l’aportació d’aigua necessària i el manté en bones condicions. Els voltants són verds d’arbres i hi veiem ànecs i oques salvatges, gavines i gavians... A l’aigua, ens fixem en una espècie molt atractiva, el xiprer calb. Una passarel·la en un dels costats de la riba duu fins a una petita explanada, com una illa, que fa de mirador. Si voleu fem un passeig amb barca.
A l’esquerra del llac, el Mamut de mida real. No és que sigui una gran escultura però té una història interessant: en principi, amb el mamut, hi havia d’haver un total de dotze escultures d’espècies prehistòriques, totes de mida real, però el promotor d’aquesta idea, Norbert Font –geòleg i escriptor– va morir abans de dur-lo a terme. I va quedar el Mamut solet.
El Mamut de la Ciutadella.
El detall
En principi, amb el mamut, hi havia d’haver un total de dotze escultures d’espècies prehistòriques, totes de mida real, però el promotor d’aquesta idea, Norbert Font –geòleg i escriptor– va morir abans de dur-lo a terme. I va quedar el Mamut solet.
Ja hem arribat al Parlament de Catalunya. Aquest edifici era l’antic arsenal de la fortalesa de la Ciutadella i conserva l’estructura i l’aspecte original, tot i que ha estat ampliat. Fa més de 5.500 metres quadrats i té dues plantes i unes golfes. Està fet de pedra de Montjuïc i rajola vermella. El 1900 es va decidir que fos un museu i se li van afegir dues ales laterals; per això les façanes estan decorades amb vint-i-quatre bustos d’artistes catalans i de persones relacionades amb l’art de Catalunya. Va ser al 1932 quan l’Ajuntament va cedir l’edifici a la Generalitat perquè fos seu del Parlament.
L’edifici que ara és el Parlament de Catalunya era l’antic arsenal de la fortalesa de la Ciutadella.
A l’estanyol del jardí del Patí d’Armes –elegantíssim i dissenyat per Forestier el 1917– hi una rèplica de la preciosa Lo Desconsol de Josep Llimona.
El detall
A l’estanyol del jardí del Patí d’Armes –elegantíssim i dissenyat per Forestier el 1917– hi una rèplica de la preciosa Lo Desconsol de Josep Llimona.
Just al costat de la biblioteca del Parlament, allà on hi havia l’antiga porta del zoo, aquests cérvols a la carrera són el monument a Walt Disney. A la vora, el monument als Voluntaris Catalans, a la placa hi diu «Als catalans morts a França i arreu del món en defensa de la llibertat, 1914–1918 / 1939–1945». Doncs resulta que quan el franquisme aquesta placa va ser substituïda per una altra que només esmentava la Primera Guerra Mundial i, a més, el sexe, nu, de l’escultura va ser tapat amb una fulla de parra que encara hi és.
Més enllà veiem que s’alça l’estàtua eqüestre del general Prim, perquè ell va ser l’impulsor del parc quan era president del Consell de Ministres espanyol. Després anirem al zoo.
IN-INDE-INDEPENDÈNCIA (DE CUBA)
Joan Prim i Prats, militar i polític fill de Reus, era un home progressista que va ser governador militar de Barcelona, capità general de Puerto Rico i president del Consell de Ministres. El 1870 Prim va proposar al govern la independència de Cuba si així ho volien els cubans en referèndum, una amnistia per als patriotes cubans i que els Estats Units compensessin econòmicament Espanya. Ni cas.
Joan Prim i Prats.
Acabarem aquest passeig pel parc de la Ciutadella al parc Zoològic. Allotja 4.000 animals de 400 espècies; gairebé 1.200 arbres de 96 espècies diferents, i 300 espècies vegetals més. Avui, la missió d’un zoo no és ensenyar espècies engabiades sinó intervenir en la conservació, la recerca científica i la divulgació de la fauna salvatge i els seus hàbitats naturals. El de Barcelona col·labora amb zoos de tot el món, institucions científiques i universitats. Conserva, investiga i educa.
La dada
El zoo de Barcelona col·labora amb zoos de tot el món, institucions científiques i universitats. Conserva, investiga i educa.
Deixeu-me dir que la porta d’entrada al recinte és infame.
Quan es va acabar l’Exposició del 1888 hi havia tot d’edificis disponibles. En l’espai que ocupava la Galeria de les Màquines s’hi va instal·lar el zoo, que va ser inaugurat el 1892 el dia de la Mercè. Els primers animals en allotjar-s’hi venien de la col·lecció privada de Lluís Martí i Codolar –que els tenia en un edifici d’Horta de nom la Granja Vella.
L’AVI DEL PARC
Un dels animals de Martí i Codolar era un elefant asiàtic femella, que es va fer molt popular: era l’Avi del parc. «Avi» era una perversió del nom de l’elefant, que es deia Baby.
Lluís Martí i Codolar i «Avi».
Quan es va morir –una fractura mal curada en una pota– el va substituir un altre elefant, la Júlia, que el soldà destronat del Marroc, Muley Afid, que vivia a Barcelona, va regalar. La Júlia va morir de gana quan la Guerra Civil; la fam que la gent passava va fer que la seva carn es repartís per les carnisseries.
El zoo va ser emprat per la propaganda del règim de Franco. La Vanguardia del 13 d’agost de 1939 deia això: «Mientras Madrid se moría de hambre, los concejales rojos se atracaban, sacrificando a los animales del Parque Zoológico».
Ara bé, de tots els animals que han viscut al zoo, el més emblemàtic sempre ha estat en Floquet de Neu, un goril·la albí, de moment únic en el món. I un altre de molt estimat també era l’orca Ulisses, que va marxar el 1994 perquè ja no cabia a les instal·lacions.
La Dama del Paraigües, una de les estàtues més emblemàtiques i estimades de la ciutat.
Si entrem al zoo hem d’anar a veure la Dama del Paraigües. Aquesta estàtua tan estimada pels barcelonins era a la galeria central del palau de la Indústria, l’edifici principal de l’exposició. Culmina una font on no hi havia d’anar ella sinó una al·legoria al progrés que no es va arribar a fer. I van posar aquesta obra de Joan Roig i Solè que estava a Reus, ciutat de l’escultor.
Ui! No va agradar gens! La gent la va considerar poca cosa en comparació a la magnificència d’altres escultures i l’esplendor dels edificis. Molts deien que quedaria caduca, perquè el vestit que portava la Dama passaria de moda... i llavors, què eh? Avui és de les més emblemàtiques i estimades de la ciutat. Com són les coses.
El nucli antic de Sarrià és petit i l’emmarquen dues rieres, la de Gardenyes i la Riera Blanca, avui soterrades, i que segueixen a grans trets el recorregut de la Via Augusta, la primera, i l’avinguda Foix, la segona.
Sarrià va ser l’últim poble en ser annexionat a Barcelona, el 1921.
Aquesta visita no només ens porta pel Sarrià de sempre, sinó que també traurem el cap per l’avinguda Foix i per parts de la vila que són a Collserola.
Visitarem Sarrià començant per la plaça del Consell de la Vila perquè hi ha la seu del districte allotjada a l’edifici que era l’ajuntament. La Casa de la Vila, del segle XIX i de Francesc Mariné, va substituir l’ajuntament anterior, vell i petit, que era a la plaça.
Casa de la Vila de Sarrià.
Aquest d’ara, neoclàssic, imposa; val la pena fer un cop d’ull a l’interior, mireu l’escala, magnífica. A l’esquerra, abans d’entrar, hi ha la preciosa Pomona, de Josep Clarà.
El detall
El primer esment de Sarrià és d’un document del segle X i se li diu Sirriano, que sembla que era el nom d’una família.
Feu una volta pel darrera fins a la placeta del Rector Voltà i la del Roser, on hi ha la Casa del Rector, un edifici neoclàssic de primers del XX.
Anem ara a la plaça de Sarrià, comandada per la parròquia de Sant Vicenç. Aquesta església està documentada al segle X –ho explica una placa de la façana– però l’edifici és del XVIII. A dins, un retaule del XVI de la Mare de Déu del Roser, d’Agustí Pujol, i un altre del XVII d’Andreu Sala que era l’antic retaule del convent de Santa Clara dedicat a Sant Antoni. Si un dia aneu al MNAC busqueu un retaule del XV dedicat a Sant Vicenç obra de Jaume Huguet; és el que hi havia aquí presidint l’altar major.
La plaça de Sarrià, diumenge de sardanes.
Casa MargenatCasa Llansà,Can Foix