Lluís Llort (1966) signa les novel·les només com a Llort. Des del febrer del 1986 treballa al diari Avui, actualment El Punt Avui. Ha publicat centenars d’articles, molts d’informació, però la majoria d’opinió, creació o crítica; els últims quinze anys al suplement Cultura.
Des del 1999, ha publicat deu novel·les i tretze títols infantils, ha participat en vuit llibres col·lectius de narracions i ha escrit una vintena de guions per a sèries d’humor de televisió.
Vull agrair al sotsinspector dels Mossos d’Esquadra i novel·lista Rafa Melero l’assessorament en temes tècnics del funcionament intern de la policia autonòmica catalana. Per un cop que escric una obra en què hi ha procediment policial, he intentat fer-ho el millor possible.
També li dono les gràcies al periodista Jordi Nadal per haver-me il·lustrat sobre la realitat de Salt i haver-me fet de guia en un breu passeig per la localitat. I, ja posats, agraeixo al també periodista Joan Ventura el contacte amb Nadal.
Gràcies a l’artista plàstic Joan Ramon (Ramon és el cognom, no me l’he deixat) per matisar-me algunes dades sobre uns pisos per a policies nacionals que es van construir a Sarrià entre el 1950 i el 1970.
Un agraïment, també, per al company de redacció Bernat Salvà, que em va explicar la teoria sobre la mena d’homes que hi ha (ell em va parlar del caçador i de l’agricultor), que vaig ampliar en boca d’un personatge.
I ara ja entraríem en els agraïments clàssics de les meves darreres novel·les: als periodistes i escriptors Òscar Montferrer i Quim Aranda i al científic i escriptor Salvador Macip. Aquest cop afegeixo a la nòmina de lectors les novel·listes Àfrica Ragel i Teresa Solana i l’expert en gènere negre i policíac Jordi Canal. Gràcies als sis per les seves atentes lectures i el seu esperit crític.
També vull mostrar el meu agraïment, més protocol·lari però no per aquest motiu menys sincer, a l’editor Àlex Martín i a les agents literàries Carina Brandt i Cristina Hernández, pels seus comentaris.
I gràcies, aquest cop més que mai, a l’Aurèlia Manils per continuar sent, després de tants anys, la meva arma secreta.
El primer que va notar, ja abans d’entrar en aquell despatx, va ser la pudor. Un cop dins, el brunzit impertinent d’un parell de mosques sobrevolant el cadàver. La tercera impressió, la punta de la sabata esquerra lliscant en una massa llefiscosa i espessa. Sang i altres fluids corporals.
Al final va sentir, venint de molt lluny, la veu de la caporal Alícia Vidal esbroncant-lo perquè havia trepitjat l’escenari del crim sense els peücs d’aïllament.
El sergent Jaume Fuentes va recular i es va calçar les fundes de paper sobre les sabates del número quaranta-tres, amb un cert esforç, repenjat al marc de la porta del despatx i encara amb la vista fixa en l’escena. No volia caure en la xarxa hipnòtica d’un element que li seduïa la mirada.
L’home, la víctima, era jove i jeia de cara amunt a terra, davant una taula d’oficina. La postura no era del tot natural, el cos s’havia adaptat al poc espai que compartia amb dues cadires. Una de tombada a terra, com ell, però amb els budells al seu lloc.
Els budells.
Allò era el que xuclava l’atenció del sergent.
Com si fos un niu de serps agonitzant, o potser acabades de néixer, els budells s’escapaven del ventre del cadàver, fets un nus. Budells tumescents. Pudents. Grisos, però encara amb la superfície setinada. Tot i el miratge de moviment, eren tan morts com el cos del qual fugien.
El Fuentes ja havia vist una col·lecció de cadàvers prou extensa i variada per tenir malsons durant quatre o cinc vides seguides, si encara l’afectés l’acarnissament amb què es pot exhibir la mort. Cossos mutilats com nines abandonades a l’abocador: si a aquesta li falta un braç, a l’altra les cames, i a la d’allà, el cap sencer. Cossos rebentats a cops de puny, de barra de ferro, de pedra, de clau anglesa, d’extintor, apunyalats, escanyats, travessats per bales, degollats, calcinats, i no sempre post mortem... I quan conservaven la cara i tenia trets humans, sempre amb aquella expressió de dolor, de ràbia, de patiment, d’incomprensió i de por, de molta por, de terror.
El que li costava d’entendre és què pot dur una persona a matar-ne una altra. I encara més amb una violència tan desmesurada i cruel, malaltissa. Feia deu anys que era mosso d’esquadra, inicialment per una tradició familiar no escrita, però sobretot perquè volia desxifrar allò que per a ell era intolerable. I per impedir que continués passant.
Potser per aquesta incomprensió del paper de l’home com a artífex de la mort, el sergent Fuentes era una mica desidiós amb el manteniment de la seva HK USP Compact. Tot i que respectava amb rigor les normes i els protocols de la professió, no ho feia prou amb l’arma; per a ell era una eina obligatòria, i no la companya estimada i necessària que era per a la majoria d’agents.
I si no podia evitar l’assassinat com a part connatural del comportament de l’individu, sí que es podia esforçar per salvar vides. Amb la intel·ligència, no amb la força. Amb les deduccions, no amb les bales. Això exigia ser molt eficient detenint assassins, tant els consumats com els potencials, aquells a qui només faltava el moment oportú, l’excusa mínima per estrenar-se. Malalts, a ulls del Fuentes, als quals arribava tard o d’hora el seu dia de fúria i, per circumstàncies aleatòries, se’ls cremaven els cables i el curtcircuit feia saltar totes les defenses racionals. Llavors, per a aquesta gent, matar podia ser fins i tot un acte plaent.
La Thaïs, la seva dona, defensava sense reserves que tots estem exposats a actuar contra els nostres principis, per evitar un mal major o obtenir un benefici que considerem irrenunciable. Ficar-nos al llit amb un altre, el gran clàssic, però també trair un amic, vendre informació, fins i tot assassinar... El Jaume ho negava. En defensa pròpia seria capaç de matar, estava entrenat per fer-ho, i també mataria per salvar la seva dona i la seva filla. Però no ho faria mai a sang freda, mai si ho podia evitar, si hi havia alguna alternativa. I, per descomptat, assegurava que no trairia mai ningú, no es ficaria mai al llit amb ningú ni vendria mai la seva dona. Per a ell, senzillament, no tenien preu molts dels supòsits que la Thaïs solia plantejar com un joc dialèctic després d’alguns dinars de diumenge. Sobretot quan eren colla i els gintònics es feien lloc entre ampolles de vi buides. I encara més per posar a prova la solidesa moral del seu estimat marit; estimat, tot i ser policia.
Un policia disciplinat que havia acumulat prou èxits per anar ascendint a ritme constant dins el cos. Un policia a qui no motivava l’ambició, sinó l’enriquidora sensació d’evitar el mal a tercers, el deure que s’autoimposava i que la seva professió li permetia acomplir.
Aquell dilluns 8 de juny, quan l’havien avisat de comissaria a un quart de nou del matí, va trigar ben poc a posar-se en marxa i arribar a la petita empresa situada en un principal del carrer Urgell, gairebé cantonada amb Consell de Cent. El Fuentes era dels que es llevava d’hora. I ara que la Bruna ja tenia cinc anys, encara més. Passava bona part del dia fora de casa i aquelles primeres hores, més fresques, més silencioses, més agradables, eren les que compartia amb la seva adorada filla, tant com podia. I amb la mare de la nena, la Thaïs, una morena d’ulls blaus en un rostre de trets delicats i un cos digne de recórrer passarel·les de moda, tot i que ara estava embarassada de sis mesos. Una esposa que li envejaven molts companys, inclòs el Santi Planes. Aquest seductor persistent tenia habilitat per lligar amb belleses de tot format i menyspreava la institució del matrimoni, amanint sempre les seves crítiques amb unes gotes de rancúnia àcida i un bon raig de vinagre de suficiència. Per al Planes, el temps màxim que es podia mantenir viva una relació era de tres o quatre dies, una setmana a tot estirar. Ara, quan en parlaven i la Thaïs sortia a la conversa, solia afegir que amb ella potser arribaria als deu dies, supòsit que sempre rebia la mateixa rèplica del Fuentes: una amenaça poc convincent de cop de puny.
El sergent Jaume Fuentes i el mosso Santi Planes eren un exemple d’aquells d’amistat des del principi. Compartien promoció i, tot i que l’un havia ascendit empès per la motivació i els èxits i l’altre s’havia mantingut al marge d’anar afegint accents circumflexos a les espatlles de l’uniforme i havia estat sempre més rebel i poc disciplinat, continuaven treballant junts en molts casos a la Unitat Territorial de l’Àrea d’Investigació Criminal dels Mossos d’Esquadra.
El Fuentes va enviar el tercer whatsapp del matí al Planes, que encara no havia arribat, perquè sabia que era més de dormir que ell. Sobretot de dia, ja que les seves nits eren ben actives si havia de creure el que li assegurava i que rubricava amb el seu somriure encisador i, algun cop, voluntàriament enigmàtic. Els que feia una estona que ja hi treballaven eren dos companys de la científica. La caporal Alícia Vidal i el mosso Marc Rovira.
—Tenim alguna cosa? —va preguntar el sergent; la seva veu era una mica nasal i més aguda del que correspondria a aquell cos corpulent, avui cenyit dins un vestit gris fosc.
—Sí, un sapastre que trepitja més del compte —va respondre la caporal.
—Perdooona —va demanar el Fuentes, conscient que la Vidal tampoc no l’hi deia enfadada i acceptant el joc de la confiança que es tenien.
—Perdonaaat —va correspondre ella, fent-li l’ullet.
—Tenim la identitat de la víctima? —va continuar el sergent, amb el bloc i el bolígraf a la mà i en actitud d’escriure.
—Sí, sergent, aquí tinc el DNI —va contestar el mosso Rovira, mostrant amb molt de compte el document d’identitat que havia extret feia pocs minuts de la cartera de l’americana de la víctima, penjada al respatller de la butaca d’oficina arrambada a la taula.
—Què hi diu? —va demanar el Fuentes des dels quatre metres que els separaven.
—Salvi Roderick Matús —va respondre el mosso, llegint el document.
—Collons, quin nom. Me’l pots repetir, sisplau? —va sol·licitar el sergent, prenent-ne nota.
—Salvi, amb be baixa. Roderick...
—Amb ce ca final?
—Sí. Matús, tal com sona. Trenta-vuit milions cinc-cents un mil quatre-cents quinze. Lletra zeta.
—Oquei, merci.
—També hi ha això —va dir la caporal al sergent, i li va ensenyar una bossa de plàstic en què s’entreveia, enmig d’un coàgul de sang allargassat, un objecte que el Fuentes va identificar com un mànec de fusta.
Els de la científica buscaven, entre altres pistes, empremtes, petjades, pèls, cabells, restes de pell, de fibres de roba o de residus que es poguessin dur enganxats a la sola del calçat. Amb tant d’interès pel detall no era estrany que el primer que havien localitzat, i que ara mostraven al sergent Fuentes, des d’una certa distància i precintat dins la bossa, fos un ganivet de cuina ensangonat.
El sergent va començar a elucubrar, amb el motor deductiu tot just engegat i augmentant de revolucions progressivament. El ganivet era l’arma que duia l’assassí o l’havia utilitzat la víctima per defensar-se? I en aquest cas, l’assassí l’havia desarmat? No és lògic que un assassí abandoni l’arma al lloc dels fets. I si era el cas, no trobarien cap empremta, era evident, va aventurar el Fuentes. Però tornant a la hipòtesi que el ganivet fos del mort, si l’agressor li havia pres, potser l’assassinat no havia estat premeditat. Fins i tot podria haver estat en defensa pròpia i, endut per la por, l’autor hauria fugit sense pensar en res més. Potser sí que hi hauria empremtes.
El Fuentes va desar el bloc i va passejar la mirada pel petit despatx.
La víctima i l’assassí es coneixien. Això podia explicar una cita en una oficina un diumenge a la tarda o al vespre. Si es coneixien, podien haver discutit per cent milions de motius, com ara feina, dones, diners, drogues, futbol, religió, política, dones, diners, deutes, dones... La discussió podria haver anat pujant de to fins a arribar al fot el camp o truco a la policia, tu no trucaràs a ningú, marxa o et faig fora a hòsties, no em fas por, que si et pego, que si no, que si te’n vas, que si no, que trec el ganivet i no m’obliguis a utilitzar-lo, que desa això si no tens collons per clavar-me’l, que sí, que no, que te l’arrabasso... i t’obro un tall de trenta-cinc o quaranta centímetres que va del lateral esquerre de l’abdomen fins a gairebé el lateral dret i estripa també, com paper mullat, la camisa blau cel que vestia el mort. Un color que el Fuentes va poder distingir pel coll i les espatlles, perquè tota la resta, bona part del pit i les mànigues, estava xopa de sang. El sergent Fuentes va decidir moure’s per avançar en altres aspectes i donar temps al seu company perquè arribés.
Dos dels quatre mossos que s’hi havien presentat primer, comprovant l’alerta donada per una veïna, esperaven amb prudència per si podien ser d’utilitat, ara que el procediment habitual ja s’havia posat en marxa. Els altres dos policies eren al carrer, a la porta d’accés a l’edifici, tranquil·litzant, sense donar explicacions concretes, els veïns i tafaners que volien saber què hi feien, des de poc després de les vuit del matí, dos cotxes patrulla aparcats davant aquella escala.
El Fuentes va optar per no interferir en la feina dels de la científica i va sortir del despatx per parlar amb els mossos que encara eren a la porta del pis. La decoració de l’empresa era funcional, de catàleg de mobles d’oficina i sense cap tret característic. Freda, massa i tot. Pel que havien pogut esbrinar fins a aquell moment, el negoci era una agència immobiliària. Mal negoci, va pensar el Fuentes. Quan pogués remenar els calaixos, arxivadors i l’ordinador portàtil que havia vist a la taula del despatx, amb uns petits auriculars endollats, en descobriria molt més, o això esperava, però de moment tot semblava massa nou, massa al seu lloc, massa net, massa artificial. O realment era una agència inaugurada feia poc, encara amb poca activitat —tot i que alguns polítics, els que manaven, insistien a escampar que la greu crisi econòmica ja era història—, o tot plegat era una tapadora, una de tantes. Què hi feia, aquell noi, un diumenge al vespre en una oficina amb aparent poc moviment administratiu? Havia de ser una tapadora, el Fuentes n’estava segur.
La Thaïs, la seva dona, sempre l’acusava de veure tapadores a tot arreu. Un restaurant amb pocs clients tot i servir bons plats i oferir un preu ajustat? Tapadora. Una agent literària que gestiona pocs autors, cap de famós, i té llogat un despatx de luxe al Passeig de Gràcia? Tapadora. Que el germà de la Thaïs, poc més gran que ella, es compra un cotxe de quaranta mil euros treballant de comercial en una empresa de filtres de cafetera? Tapadora. Per molt que la seva germana ho justifiqués assegurant que havia sabut invertir bé la seva part de l’herència de la tieta, quan això d’ invertir ja no es conjugava amb bé. El Climent Abadal, el germà de la Thaïs, devia vendre altres productes, a part de filtres de cafetera, o fer altres feines molt més ben remunerades. O això, o tenia molta sort al pòquer, encara que aleshores n’hauria fet ostentació fins i tot davant el cunyat policia.
El sergent va arribar a la porta del replà, on els dos mossos havien enganxat amb no gaire traça un parell de trams de cinta de plàstic amb el logotip del cos per impedir el pas de les persones no autoritzades i allunyar els curiosos. Aquelles cintes que solen servir més aviat de reclam, com ho són per a les mosques les adhesives que pengen dels sostres a les cases dels pobles calorosos; la gent no les traspassa, però s’hi acosta tant com pot i s’hi enganxa, havia reflexionat més d’un cop el Fuentes. La parella de mossos li va donar algunes dades d’interès. L’oficina era en una escala de veïns. Dels quatre pisos que hi havia al principal, dos eren empreses. En concret, aquesta petita ocupava una tercera part de pis, compartit amb un altre negoci, una agència de traduccions. Havia estat una de les traductores qui, en arribar a les vuit del matí, havia vist la porta oberta i, després de trucar al timbre dues vegades i una tercera de manera insistent, s’havia atrevit a entrar. Va trobar el cadàver i, tot i l’ensurt, va tenir la serenor de trucar als Mossos d’Esquadra. Sí, li havien demanat que no marxés fins que algú li prengués una declaració més extensa. L’altra empresa, que ocupava un pis sencer, era una agència de transports internacionals. A la resta de l’edifici no hi havia més negocis. També havien parlat amb algú dels dos habitatges del principal i dels quatre del primer pis. Ningú no havia sentit res d’estrany, ni de nit ni de matinada, ni cops, ni crits, ni discussions. Sí, tenien les dades de tots.
El Fuentes va agrair la feina als dos mossos i va tornar cap al despatx. Ara amb més calma. Amb mirada de policia investigador, un format que no sempre duia activat; preferia economitzar-lo. Sherlock Holmes era un personatge de ficció. No li havia semblat que el pany de l’entrada estigués forçat. La porta d’accés des del replà de l’escala i la del despatx on havia tingut lloc l’assassinat estaven unides per un passadís de gairebé cinc metres de llarg. A mà dreta hi havia un petit lavabo, amb vàter, pica amb mirall i plat de dutxa. Segurament a la part del pis ocupat per l’agència de traduccions li havia tocat el bany gros. Hi havia una tovallola no gaire neta penjada al costat de la pica, un dispensador de sabó líquid mig ple i un rotllo de paper de vàter, gairebé acabat, al suport corresponent, més un de nou damunt la cisterna del vàter. Al plat de dutxa, sense cortines, hi havia una escombra, una pala de recollir brossa, un cubell amb aigua bruta i un pal de fregar en remull. Tot nou. I una ampolla de detergent líquid amb lleixiu.
El Fuentes, des del lavabo, va demanar en veu alta als de la científica si havien agafat una mostra d’aquella aigua i la Vidal li va dir que sí i que no toqués res, sobretot els collons dels que saben fer la seva feina. Somrient i prou, perquè el Fuentes mai no era prou hàbil ni ràpid per disparar una bona rèplica contra ningú, i encara menys contra l’Alícia Vidal, va decidir anar a revisar la tercera estança de l’empresa. Seguint pel passadís, també a mà dreta, hi havia una sala petita, d’uns quatre metres quadrats, sense finestres. S’hi acumulaven cinc capses de cartró, amb tríptics publicitaris i catàlegs, fins allà on es podia veure, una taula d’oficina a mig muntar, o a mig desmuntar, dues cadires i pols, però tampoc acumulada al llarg de gaire temps. No, allà no semblava que hi hagués res d’interessant.
El Fuentes va continuar cap al despatx del mort. Encara amb la mirada d’investigador. La seva habitual, la de color castany que solia enxampar al mirall, era una mica decaiguda, com si sempre estigués patint per alguna cosa, com si volgués dissimular alguna mena de dolor. En canvi, l’aspecte físic no feia pensar en cap problema de salut; passava un parell de centímetres del metre vuitanta i era de complexió més aviat forta, amb la pell una mica greixosa i morena, com els cabells, que clarejaven en un parell de zones.
Un cridaner esquitx de sang reclamava l’atenció des d’una de les parets blanques del despatx. Un arc poc tancat, d’un metre de llargada, ara ja d’un to marronós i amb tot de serrells, regalims de poc recorregut. El Fuentes tenia clar com havia estat dibuixat. Després de tallar i segmentar pell, greix i vísceres, empès amb considerable esforç per la mà executora, el ganivet havia arribat a l’altre lateral de l’abdomen de la víctima i s’havia accelerat, lliure de res que el frenés. En el moment en què l’assassí havia aturat la inèrcia de la trajectòria de l’arma en l’aire, aquesta havia escopit el raig de sang que ara tacava la paret.
No es veien altres signes de lluita: ni objectes per terra, tret de la cadira, ni calaixos remenats, ni res trencat, ni ratllades o cops a les parets, cosa pràcticament inevitable si dos homes, o més, es barallen en un espai tan limitat, de set o vuit metres quadrats. I era estrany que a algú a qui molt probablement havien esbudellat de viu en viu no hagués oposat resistència. Decididament, es coneixien. I l’atac havia estat per sorpresa i fulminant.
Un renec de fàstic de l’Alícia Vidal va fer que el Fuentes tornés a ser conscient de la bafarada. La pudor venia de les vísceres, però també dels excrements que s’escapaven del cadàver. I amb un fons menys intens d’orina, tapat per la resta de ferums.
El Fuentes va acostar-se amb compte al cadàver. Es va adonar que tenia un fort cop al cap, al costat de l’ull esquerre. Un dels braços, també l’esquerre, quedava sota el cos. L’altre encara intentava retenir els budells, abraçant-los amb un gest crispat i del tot inútil. Era factible, doncs, que hagués rebut el cop al cap quan encara estava dret. L’havien esbudellat primer, sí. Era viu quan el van apunyalar i potser també després del cop.
Els de la científica anaven treballant en ordre, diligents com sempre i avui encara més, perquè la pudor era asfixiant i volien acabar com més aviat millor. I no podien obrir el petit balcó que donava al sempre transitat carrer Urgell per no alterar cap mostra que pogués ser analitzable i passar a la categoria de prova. Per desgràcia, no eren unes condicions poc habituals quan hi havia cadàvers implicats.
Ja havien fet unes quantes desenes de fotografies, de l’escenari del crim i del cadàver. Un home jove, de menys de trenta anys. Atlètic. El Fuentes s’hi va acostar una mica més per analitzar el cop contundent al pols esquerre, una mica amagat entre els cabells foscos i arrissats de la víctima. Potser havia cridat demanant auxili, o havia xisclat de dolor i d’angoixa mentre intentava retenir els budells dins l’abdomen i l’assassí l’havia colpejat per silenciar-lo mentre moria. Si era això, devia morir de pressa, perquè cap veí no havia sentit res. És clar que, segons l’hora en què hagués passat, segurament al vespre de la nit anterior, pel grau de coagulació de la sang de terra, tothom es devia estar empassant programes de televisió, sèries o pel·lícules on sovintegen crits que haurien tapat sense esforç la ranera agònica del veí de sota.
El Fuentes va valorar que l’osca principal d’aquell cop probablement havia trencat l’os zigomàtic, el que forma la conca de l’ull. En principi, un cop donat amb la mà dreta. Tot plegat ja ho determinaria el forense amb molta més precisió, per exemple si havia estat previ o posterior a l’apunyalament. Per la forma que tenien l’osca i el trau, però, s’havia utilitzat un objecte angulós, no arrodonit.
—Alícia, ja heu trobat amb què li van donar el cop al cap?
—Doncs no, ara que ho dius... —va respondre la caporal, aturant-se un moment i reajustant-se la mascareta per minimitzar la pudor, infructuosament, abans d’afegir per al seu company de la científica—: Tu has vist res, Marc?
—Nno... No, no... —I es va sumar a la recerca ocular dels altres dos.
—Fa pinta que aquí no hi deu ser, Jaume. Ja l’hauríem identificat.
—I si hi sumem l’aspecte del cop, que no tenim l’objecte amb què s’ha fet però sí el ganivet, significa...? —va reptar mig de broma el sergent Fuentes.
—Culata de pistola —va ser la resposta de la policia, sense dubtar-ho i sense aturar la feina, escampant pólvores als vidres de les dues fulles de la porta del balcó, per recollir possibles empremtes.
—Bingo —va felicitar-la el sergent.
El Fuentes dubtava de si anar a interrogar la traductora de l’oficina veïna o continuar fent hipòtesis a l’escenari del crim, aprofitant que sempre és millor in situ i en calent que més tard, amb l’únic suport visual de les fotografies. Des d’allà on era, altre cop al llindar de la porta, no molestava els moviments dels de la científica.
Va consultar el mòbil. No tenia cap missatge del Santi. Que estrany. El sergent ja patia per si arribarien el jutge i la seva troupe, disposats a fer l’aixecament de cadàver, abans que el seu company. Com si el sentís —de vegades, el Jaume Fuentes sospitava que el Santi Planes li llegia el pensament—, va notar que algú s’acostava pel curt passadís, des de la porta principal.
—Qui em va parir! Quina pudor de merda... Si se sent des del carrer! —va exclamar el Planes abans d’arribar a la sala—. I doncs, què tenim? —va ser el «bon dia», precedint l’aparició d’un somriure lluent de dents perfectes, a joc amb una mirada de color blau grisós emmarcada per uns cabells de to ros fosc. La pell blanca i lleugerament pigada de la cara estava encatifada amb una barba de dos o tres mil·límetres de pèl daurat.
—Tu? Molta son —va respondre amb sorna el Jaume Fuentes.
—Jaume, el trànsit està fatal a aquestes hores, tot són mamàs portant els nens a l’escola. A més, m’has agafat a mig dutxar-me... —va justificar el Planes, amb la poca credibilitat d’una veu més fosca del que era habitual. Al to greu que ja tenia, ideal per cantar blues, s’hi afegia la falta de descans i un excés de tabac i alcohol, segons delatava el tuf de la caçadora texana que duia.
—Amb final feliç? —se’n va fotre la caporal Vidal.
—Aquesta sort només la tinc quan et dutxes amb mi, carinyo —va contraatacar el Planes.
El Santi Planes, que tenia una merescuda fama de seductor, havia mantingut feia un parell d’anys una relació bàsicament sexual amb l’Alícia Vidal, que a parer gairebé unànime dels companys era de les mosses més atractives de la comissaria de les Corts. La va repassar descaradament de dalt a baix, amb aquella gorra de paper blanc que li retenia la cabellera rossa, la mascareta cobrint-li la boca, els guants d’aïllament i els peücs. La caporal no havia considerat necessària aquell dia la granota habitual, també de paper blanc. Tothom trobava curiós que, quan ella i el Santi ho van deixar, després d’uns mesos de veure’s, no hi va haver aquelles situacions de tensió per part de l’un, de l’altre o de tots dos. Mantenien bona sintonia, cosa que, en altres relacions esporàdiques, i tant en el cas d’ell com en el d’ella, no havia passat.
—Quan acabeu de flirtejar podem estar per la feina? —va reclamar el Fuentes.
—A les seves ordres, sergent —va respondre el Planes, fent el gest de quadrar-se. L’Alícia Vidal va mirar de cua d’ull aquell cos de metre setanta-nou, que semblava més alt gràcies a la complexió fibrosa i ben proporcionada.
—Tenim una víctima amb DNI a nom de... —El Fuentes va consultar el bloc—: Salvi Roderick Matús.
—Roderick, amb ce ca final? —va demanar el Planes.
—Sí. I una altra ce, però de dos pams, que li travessa el ventre de banda a banda.
—No entenc com ens pot caber tanta cosa dins el cos... —va valorar el Planes, observant el budellam escampat per terra—. Sembla quan et compres, no ho sé, una impressora o una torradora, que la treus de la capsa i mai més no la pots tornar a encaixar amb totes aquelles proteccions i tancar-la sense forçar el cartró, no?
—I per què vols tornar la torradora a la capsa? —va demanar la Vidal.
—Tenim l’arma? —es va interessar el Planes, ignorant la pregunta i donant mostres del seu àgil joc de cintura.
—Sí. Però dubto que tingui empremtes. I si en té, aposto que seran del mort. O això, o l’assassí és idiota... —va respondre la caporal.
—N’hi ha molts, d’idiotes... —va observar el Planes.
—Sigui com sigui, no compteu que fins a última hora del vespre o demà al matí puguem donar-vos resultats d’una primera recerca comparativa —va detallar la Vidal, amb la professionalitat acostumada.
—Collonut —va ser l’única resposta que va donar el Planes, abans d’interessar-se per l’opinió del seu company i superior—: Tu què en penses?
—No ho sé, poden ser moltes coses... Per començar, què feia aquest paio un diumenge al vespre a l’oficina?
—Potser no tenia família... —va suggerir el Planes, mig de broma.
—Esperar que el matessin —va deixar anar en veu molt baixa el Rovira; gairebé feia un any que estava al cos, però li costava sentir-se i comportar-se com un més.
—L’assassí no va trobar-lo per casualitat, havia de saber que hi era —va seguir el Fuentes, sense fer cas dels comentaris dels companys—. Potser la víctima l’havia citat, o a l’inrevés. Aposto que es coneixien.
—Per què un, d’assassí, i en masculí?
—Planes, no m’emprenyis, és una manera de parlar.
—I quin mòbil creus que hi pot haver?
—Una revenja, una discussió que va anar pujant de to... El robatori gairebé el descartaria... O potser no, i els lladres no comptaven que hi hauria algú i per això el van matar. Però no, no sembla un escenari de robatori, o és que van robar alguna cosa molt específica i sense remenar gens... Ah, i té un cop al cap que m’hi jugo que li van fer amb una pistola. En aquest cas, l’assassinat no hauria estat fortuït, algú hauria vingut expressament a matar-lo.
—I què et fa pensar que el cop al cap és d’una pistola? —va preguntar el Planes, observant la ferida des d’un parell de metres de distància.
—Si mates algú amb un ganivet i abandones l’arma allà mateix, és evident que si també colpeges la víctima amb un cendrer, per exemple, no te l’enduràs a casa, oi? En canvi, si li piques amb la culata d’una pistola, és normal que la tornis a enfundar... Amb tot, això del ganivet és molt estrany. Tot plegat és estrany...
—On era, jo, quan van explicar a l’acadèmia aquest mètode deductiu?
—Al bar, com sempre —va disparar la Vidal.
Van riure una mica, tots quatre. El Planes va tornar a l’atac.
—I si hagués llençat l’objecte... pel balcó?
—Negatiu —es va afanyar a respondre l’Alícia Vidal—. El balcó fa dies que no l’obren.
—I què feia aquest noi, aquí? —va continuar el Planes—: Vull dir, de què és l’empresa?
—És una immobiliària, però... amb tot plegat, no ho sé, em fa pudor de tapadora... —va comentar el Fuentes.
—Doncs a mi de merda... Podem anar fora a comentar la jugada? —va proposar el Planes, amb ganes d’allunyar-se d’aquell despatx claustrofòbic.
—Va, som-hi —va concedir el sergent, abans d’acomiadar-se dels companys—: Anem aquí al costat a prendre declaració a la noia que ha trobat el cos. Espero notícies vostres amb el que sigui, sobretot amb el que tingui a veure amb el ganivet.
—No pateixis, així que tingui alguna cosa t’envio un whatsapp —va respondre resolutiva la Vidal.
Els dos homes van sortir de l’oficina esquivant amb pocs miraments les cintes de plàstic. Quan el Santi Planes ja tenia tots dos peus a les escales per baixar i sortir al carrer, el Jaume Fuentes el va aturar.
—Santi, espera, abans de marxar vull parlar amb la noia que ha trobat el cadàver. I potser fem una segona passada entre els veïns, a veure si algú ha recordat alguna cosa.
—D’acord —s’hi va avenir el Planes—. I qui ha sigut que l’ha trobat?
—Una traductora d’aquesta agència —va afegir el Fuentes mentre trucava al timbre.
Uns segons després va obrir la porta una noia obesa, amb una expressió més emocionada que preocupada.
—Bon dia, sóc el sergent Fuentes. Vostè és...? —Mentre consultava les anotacions, la noia va avançar-se.
—La Cristina Clos?
—Exacte.
—No, no sóc jo, però ara l’aviso. Si volen passar? —els va oferir la noia, amb amabilitat i repassant el Planes amb la mirada.
Els dos mossos van entrar a l’oficina, més àmplia que la veïna i amb una olor floral, d’ambientador.
—Aquí sí que es pot respirar —va comentar el Planes, amb un somriure.
La noia grassa, tot i que no era fàcil que entengués què havia provocat el comentari, li va tornar el somriure abans d’avisar la seva companya, que treballava en un despatx adjacent i que ja s’acostava als policies.
—Sóc el sergent Fuentes. El meu company, l’agent Planes —va afegir mentre donava la mà a la traductora—. Com està? Podem parlar uns minuts amb vostè?
Aquesta era prima, de cabells arrissats i clars, somriure amable i, segons va comprovar el Planes fent veure que avaluava l’espai, un culet preciós.
—Sí, sí. Els estava esperant.
—Ens serà de molta ajuda, gràcies —va afegir protocol·làriament el Fuentes.
—De res. No puc dir que no m’hagi afectat, però com que m’han demanat que no marxés fins que m’ho diguessin, m’he posat a treballar per treure-m’ho del cap.
—No res! Diu això però és una pencaire com n’hi ha poques —va afegir la companya, incloent-se en el grup i sense mostrar cap intenció de tornar a la seva feina.
—Podem anar a un lloc més discret? —va demanar el Fuentes, ignorant la ganyota que la noia obesa li va dedicar sense dissimular gaire.
La Cristina Clos i els dos policies van entrar en un petit despatx amb dues taules encarades, cadascuna amb un ordinador i paperassa al damunt.
—Només hi ha dues cadires... —va disculpar-se la noia.
—No pateixi, no li farem perdre gaire temps. Ens pot explicar com ha anat? Com l’ha trobat? —va demanar el Fuentes, indicant a la traductora que s’assegués, mentre ell es mig asseia a la vora de la taula i el Planes es quedava dret, recolzat en una prestatgeria plena d’arxivadors, diccionaris i altres llibres.
—He arribat a les vuit, com sempre. Quan anava a posar la clau al pany he notat que l’altra porta estava oberta. Com que estan tan juntes... No conec gaire el noi, el Salvi. Hem coincidit potser tres o quatre cops i sembla simpàtic. Ell sempre arriba més tard, em fa l’efecte. Això segur que ho sap més la Sandra, que no se li escapa res i encara menys si té a veure amb nois —va declarar amb una mica d’ironia la Cristina Clos.
—Sap si era habitual que fos a l’oficina els diumenges o en hores intempestives? —va voler saber el Fuentes.
—No, ni idea... —I va cridar, cap al despatx de fora—: Sandra! Saps si el Salvi venia gaire els diumenges?
«Com vols que ho sàpiga?!», es va sentir per resposta.
—Quant temps fa que treballa aquí, vostè? —va demanar el Fuentes.
—Uns cinc anys.
—I al costat sempre hi ha hagut aquesta empresa?
—No. O sí, de fet. El local sí, però abans hi havia una assessoria comptable, un professional d’aquests que fan declaracions de renda i altres tràmits. Després va estar ben bé un any buit i ara fa... Perdó —va demanar la noia abans de cridar cap a l’exterior—. Sandra! Sandra, el noi aquest del costat quant fa, sis o set mesos, que va venir?
Van sentir la resposta com si la noia fos a la mateixa habitació: «Vuit, fa vuit mesos!».
—Doncs vuit —va concloure la Clos.
—Aquí només hi treballeu vosaltres dues? —va preguntar el Planes, saltant-se el tractament de vostè.
—No, en falten tres més, una altra traductora, la Vicki, que seu aquí davant i que fa dos dies que està de baixa... més o menys com cada mes.
—Ah... I els altres? —va mirar d’avançar el Fuentes.
—La Txell, l’administrativa. Ha anat al banc a fer unes gestions. I la Martina, la jefa, que va i ve quan i com vol. Fins a migdia no crec que es presenti. Ah, i la Sandra, que treballa a la taula de fora. Ella coordina les feines que entren i surten amb la resta de traductors, els freelance. I també revisa textos.
—Per tant, eren les vuit del matí i ha vist la porta oberta de l’oficina del costat —va reprendre el tema el sergent Fuentes, encara anotant algunes dades.
—Sí, he trucat dos o tres cops i
—Però oberta del tot? Una mica...? —va interrompre el Planes.
—Més de la meitat, diria. Ni ajustada, ni de bat a bat, saps?
—I has tocat gaires coses, quan has entrat? —va insistir el Planes.
—No... Crec que no. De fet he entrat amb una mica de por, perquè em pensava que era un robatori i tenia por que els lladres encara hi fossin... Per això he trucat bastant.
—I no ha sentit res —va col·laborar el Fuentes.
—No, cap resposta ni cap soroll. Res. I he entrat i he notat la pudor.
—Tot i la pudor, ha entrat —va confirmar el Fuentes.
—Sí, podia ser una canonada rebentada... Però aleshores he vist el cos a terra, amb... tots els budells... —La Cristina es va tapar mitja cara amb la mà dreta, com si intentés protegir-se, alhora, del record de la pudor i de la imatge violenta—. Molt fort, ha sigut molt fort...
—Tranquil·la, tranquil·la... —va recomanar el Planes—. Vols un got d’aigua? —va oferir sense necessitat de preveure què hauria fet davant una resposta afirmativa.
—No, no cal, gràcies.
—I des d’on ha trucat? —va preguntar el Fuentes.
—Des del fix que hi ha a la taula de fora, a la de la Sandra.
—I mentre trucava no ha sentit cap soroll d’algú que fugís, per exemple —va comentar el sergent.
—Ai, no m’espanti! No, no he sentit res, i això que he deixat la porta del replà oberta del tot, la nostra, vull dir! Sort que no hi havia ningú amagat, ara que hi penso...
—Tranquil·la, no passa res... —va insistir un cop més el Planes, dedicant una mirada de reprovació al seu company. Sovint li molestava aquella diligència del Fuentes per arribar al fons de tot, insensible a les emocions en joc.
—Creuen que pot tornar? —va demanar una mica espantada la traductora.
—Qui? —va preguntar de manera automàtica el Planes.
—L’assassí.
—Per què ho dius en singular? —es va interessar l’agent.
—No ho sé... Vols dir que són més d’un?
—No, no ho sabem. Podria ser —va aventurar el Planes—. Però, segons les estadístiques, la possibilitat que tornin, un o els que siguin, és d’un zero coma zero zero zero dos per cent. Insignificant.
El Fuentes va llançar una mirada sorneguera al seu company, aixecant una cella com a mostra d’incredulitat. El Santi Planes era expert a tranquil·litzar tothom. El sergent sospitava que desprenia una mena de poder narcotitzant.
—I si tornen? —va insistir la noia.
—Encara desconeixem el mòbil, però podria haver estat un deute econòmic, una discussió... Vostè deu diners? —va demanar el Fuentes, mirant de seguir el to relaxat del seu company.
—No... Bé, tinc una hipoteca.
—Els bancs encara no maten per això! —va afegir el Fuentes, rient.
—Cristina... Cristina, oi? —va voler confirmar el Planes.
—Sí.
—Doncs, Cristina, no pateixis. Tu fes vida normal perquè aquest merder no va amb tu —va assegurar ell, abans d’afegir—: Tens una targeta? —La noia va negar—. No? Tant és, m’apunto el teu mòbil per si t’hem de fer més preguntes, que no ho crec, i ara et deixem tranquil·la.
El Planes va entrar el telèfon de la noia a l’agenda del seu. No se sap mai quan pot fer falta. O per a què. Els dos policies es van acomiadar agraint l’estona que els havia dedicat i, quan sortien, van dir adéu també a la noia obesa, la Sandra, que va dedicar al Fuentes i al Planes unes mirades de sentiments molt diferents, contraposats. En correspondència, l’un ni s’hi va fixar i l’altre li va respondre amb un llarg somriure que va quedar una estona flotant en l’oficina, oscil·lant i desfent-se lentament com el fum, un fum vermell de passió. O així ho va voler percebre la Sandra.
Els dos companys van tornar al despatx del costat. Des de fora ja notaven l’enrenou. El jutge ja havia arribat i feia l’aixecament del cadàver, acompanyat del secretari judicial, el forense i l’oficial de jutjat. Els de la científica havien enllestit la feina, però estaven recollint el material. En aquell moment van arribar dos homes de la funerària amb una llitera per traslladar el cadàver, molt abans del previst, segons es va queixar l’oficial de jutjat. L’espai era tan limitat que el Fuentes i el Planes es van adonar que hi feien més nosa que servei, o sigui que van saludar el jutge i els altres funcionaris i van tornar a marxar, aquest cop fins al carrer. En sentir-se lliure, el Planes va tenir gana.
—Què, nen, anem a esmorzar?
—Anem. Un talladet me’l prendré de gust.
—Doncs jo em fotria un entrepà de... No, millor un parell de botifarrons. Que aquí a prop, a Viladomat, hi ha un bar cutre però que els fan de puta mare.
—M’estàs prenent el pèl, oi?
—No, no, de veritat que els fan bons, d’arròs o de ceba, n’acostumen a tenir. No sé de quin coi de poble els hi porten...
—De veritat que tindràs els collons de menjar-te botifarrons després del panorama que acabem de veure? La sang per terra. La pudor de merda...
El Santi Planes es va aturar un moment, en ple carrer, per escenificar millor que s’estava plantejant el que li havia fet veure el seu company. Va aprofitar per treure un Peter Stuyvesant del paquet i encendre’l. I va deixar anar alhora el primer fum i la resposta que el Fuentes ja havia tingut clara de bon començament.
—La veritat, sí. Amb una cerveseta. I si et faig fàstic, no em miris. —Va xuclar el cigarret—. Va, anem, que els meus budells són vius i belluguen de gana.
—Que bèstia que ets!
El mòbil del Jaume Fuentes va donar avís que acabava de rebre un missatge de WhatsApp. Assegut a la seva taula de la comissaria de les Corts, el sergent va llegir el missatge de la caporal Vidal amb els resultats de les primeres anàlisis. El ganivet tenia empremtes i no corresponien a la víctima. Eren poc més de les quatre de la tarda. El Fuentes li va agrair el missatge i li va demanar que el mantingués informat. L’Alícia Vidal va respondre que no tenia gaires esperances, però que les empremtes ja estaven entrades al sistema AFIS d’identificació automàtica. Esperava que li podria dir alguna cosa abans d’una hora i li recomanava que anés a fer un cafè.
La referència al cafè li va fer recordar que no n’havia pres cap després del dinar senzill i enllestit en pocs minuts de ja feia una bona estona. Es va aixecar de la cadira, va agafar el moneder de l’americana que tenia al penja-robes de la paret i va anar cap a les màquines d’autoservei. Just davant seu hi havia la sergent Armengol, traient un tallat. Es van saludar amb un somriure.
—Ja tenim el triplet... —va ser el comentari de circumstàncies de la sergent.
—Sí, ha estat un any rodó per al Barça —va correspondre el Fuentes, tot i que el futbol no li interessava gaire.
—Vas veure el partit, dissabte?
—Una estona —va mentir el Fuentes—. Molt... molt bo, oi?
Ella va assentir mentre xarrupava el tallat, adonant-se que devia tenir al davant l’únic home que coneixia capaç de desaprofitar una ocasió per xerrar durant mitja hora, i amb els ulls emocionats, sobre les proeses del Barça. Valia més tocar temes de feina, va decidir la sergent.
—I què, Jaume, en què estàs?
—El més fresc és un paio que han esbudellat en una oficina del carrer Urgell. D’aquest matí mateix.
—Un atracament?
—No ho crec. Fa pinta de tapadora, l’empresa. Ara em vull posar a fons a buscar dades que m’ho confirmin. —El Fuentes va introduir les monedes i va prémer el botó de cafè sol, amb sucre—. I tu?
—Un noi esquizofrènic, dijous a la nit va pelar dues persones i en va ferir tres més en tres atacs diferents, al metro.
—Què dius?! —va exclamar incrèdul el policia.
—Va sortir a les notícies... —gairebé va recriminar la seva companya.
—Hem passat el cap de setmana fora i ni hem vist les notícies...
—Ni el futbol —va afegir somrient l’Armengol.
—De fet, no... —va admetre el Fuentes, una mica avergonyit.
La sergent va tornar al seu cas.
—I el pitjor és que encara no l’hem pogut detenir. Vam entrevistar la seva mare, i un germà. Però res. Diuen o fan veure que no tenen ni idea d’on es pot amagar.
—I com els va matar?
—Uf! La primera víctima la va empènyer quan arribava el comboi; després va atacar a cops dos romanesos i encara va estar a punt de degollar un skin dins un vagó...
—Quin grillat, no?