La col·lecció Emaús vol oferir llibres

de lectura assequible que ajudin

a viure el camí cristià en el moment actual.

Per això porta el nom d'aquell poble

cap a on anaven dos deixebles desesperançats

quan es van trobar amb Jesús,

que es va posar a caminar al costat seu,

i els va fer entendre i viure

la novetat de l'Evangeli.

David Masobro

La casa de les petites alegries

Col·lecció Emaús 138

Centre de Pastoral Litúrgica

Director de la col·lecció Emaús: Josep Lligadas

Disseny de la coberta: Mercè Solé

Dibuix de la coberta: realitzat per un intern de l’Hospital Psiquiàtric de Sant Boi

© Edita: CENTRE DE PASTORAL LITÚRGICA

Nàpols 346, 1 – 08025 Barcelona

Tel. (+34) 933 022 235 – Fax (+34) 933 184 218

cpl@cpl.es – www.cpl.es

Edició digital: febrer de 2017

ISBN: 978-84-9805-992-2

Printed in UE

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si us cal fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

A la meva família i esposa

Introducció

Diu un proverbi zen que “les coses grans són grans; en canvi, les coses petites són grans si les mirem de prop”. Això és el que he intentat mostrar en aquestes pàgines. En llocs on poques vegades hi ha curacions i grans esdeveniments he trobat “petites coses” que són com gotes que omplen de color i claror tota una vida. A tot arreu hi ha coratge, generositat, amistat, solidaritat, amor incondicional... Depèn de nosaltres fer de la nostra existència una casa d’amor i acolliment. De fet, al final de la nostra vida serem tan sols amor donat i vessat per Déu, com un regal, en els nostres cors.

“... Ai! Com que no podem salvar-ho tot, aprenguem, almenys, a preservar la casa de l’amor. Que vingui la pesta, que vingui la guerra i, amb totes les portes tancades, nosaltres us defensarem fins a la fi, si esteu al nostre costat. Aleshores, enlloc d’una mort solitària, plena d’idees i alimentada de paraules, coneixereu la mort acompanyats, confosos amb nosaltres en el terrible petó de l’amor. Però els homes prefereixen la idea!!” (De l’obra de teatre Estat de setge d’Albert Camus).

1. Conte de Nadal

T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho (Lluc 10,21)

Una de les coses que més m’ha impactat dels anys compartits amb malalts amb trastorns mentals greus és quan veig que un pacient, tot sortint del seu cercle tancat d’aïllament i marginació, és capaç de sortir d’ell mateix, descentrar-se i ajudar una altra persona.

En el pavelló on col·laborava em va sorprendre molt gratament veure que un malalt cada dia en acabar d’esmorzar anava a veure un altre malalt, gran, amb demència i que vivia lligat a una cadira de rodes. Recordo que no el deixava sol ni un moment, que li donava de menjar i li explicava acudits que el feien petar de riure.

Va passar el temps, i el senyor gran de la meva història va morir de sobte, un cap de setmana. Vaig deixar de veure aquell noi que el feia riure... Un dia, anant cap al pavelló on col·laborava, me’l vaig trobar passejant. Recordo els seus ulls clars i la seva expressió de pau una mica estranya. El vaig saludar i li vaig dir: “Recordo que tu venies al pavelló i que tenies cura d’aquell senyor gran que va morir fa uns mesos”.

Ell em va dir: “Si, era jo. ¿I saps per què ho feia? Doncs perquè jo sóc el nen Jesús i he vingut a aquest món a cuidar i a donar alegria a la gent. Sobretot als més malalts. A aquests jo els curo les malalties i absorbeixo els seus dolors”.

Davant d’aquesta explicació, no vaig saber què dir. Amb el temps i rumiant vaig pensar: Feia temps que no sentia una definició tan bona de qui és Jesús! És la teologia dels petits en aquest món, però grans en el Regne de Déu.

2. ¿Qui ets, Déu?

Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi (Apocalipsi 3,20)

És Setmana Santa a l’Hospital. Els arbres del jardí s’omplen de flors, com els ulls dels malalts s’omplen d’esperances. Esperances de curar-se, de rebre la visita del familiar o de l’amic, que algú els convidi a un entrepà o a un cafè.

És Setmana Santa i alguns estem preparant la celebració de la Vetlla Pasqual. La porta de l’església està ajustada però oberta. De sobte, un home pica a la porta i entra tímidament. Va vestit gairebé d’etiqueta i porta un barret molt elegant. Camina tranquil·lament per l’església, es dirigeix a mi i em diu: “Bona tarda, sóc Déu, ¿voleu que us faci algun miracle?”. Em quedo en estat de “shock” i li dic: “Doncs... bé... ara mateix no, però segui si us plau i si el necessitem ja el cridarem, moltes gràcies”. I continuem preparant la celebració. El temps se’ns tira a sobre i encara s’han de col·locar les cadires. I penso: aquest senyor ens pot ajudar! I efectivament ho fa amb un somriure i amb molt de gust. Es pot dir que “Déu” ens ha ajudat a col·locar les cadires.

A la nit, tot pregant em pregunto: Realment, ¿qui ets. Déu meu? ¿com ets? I em ve al cap l’episodi del vespre. Déu és aquell que entra bondadosament a la teva vida de cada dia, a la teva història, amb dolcesa i tranquil·litat, oferint-se ell mateix, sense enviar ningú altre. Déu és aquell que sempre està atent a les teves necessitats i et vol ajudar. Només cal que trobi oberta la porta del teu cor. I hi entrarà! Encara que la trobi ajustada.

3. Tornar a viure

Nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans. Qui no estima, continua mort (1 Joan 3,14)

Fa uns anys vaig conèixer en Joan. De les primeres impressions que vaig tenir recordo la seva extrema magresa, els seus grans ulls enfonsats i la mirada fixa, vidriosa i perduda. Deia poques paraules, gairebé sempre es limitava a dir “no”. No volia menjar, ni afaitar-se, ni jugar al dòmino amb altres pacients...

Van anar passant els dies i, setmana a setmana, mes a mes, la seva actitud va anar canviant. Va anar menjant, es va anar engreixant i un dia, de sobte, es va posar a jugar al dòmino amb els altres companys sense dir ni una sola paraula.

La seva recuperació va ser emocionant. Ara ja era un més entre els altres pacients: xerrava pels descosits, reia i explicava històries del seu poble. La seva dona, en veure la recuperació, no podia contenir les llàgrimes d’alegria. Jo ho vaig viure com una resurrecció, en un tipus d’Hospital on, sincerament, veus poques històries de recuperació. Aproximadament al cap d’un any en Joan va rebre l’alta mèdica i va tornar a casa.

Però la història no acaba aquí. Un dissabte vaig veure el Joan. Anava vestit amb roba de carrer i el seu aspecte era somrient i immillorable. Ens va saludar a tots amb afecte i tendresa i es va posar a jugar amb nosaltres tot el matí. Després va entrar al pavelló i va saludar els infermers, auxiliars i tots els malalts que coneixia. Va anar venint a l’Hospital durant un any. Quan jo tornava cap a casa m’acompanyava fins l’estació del metro i m’explicava com li anava la nova vida amb la dona i les filles. Un dia em va comentar: “Vinc a l’Hospital cada dissabte perquè estic tan agraït de com m’han tractat aquí que m’agradaria tornar encara que fos una petita part de tot el que he rebut”.

Per a mi, com a creient, el cas del Joan va ser una veritable resurrecció. En Joan va passar de la mort a la vida. I no només això. Va passar de la mort a ser no només un ésser viu sinó una vida que dona vida.

4. Em vaig confondre (carta)

Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se’ls va acostar i es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo (Lluc 24,15).

Estimat Antonio, em dic David. Potser ja no te’n recordes de mi. És normal. Suposo que coneixes a tanta gent! Recordo que un dia anava passejant amb aquell company teu, aquell noi jove que tenia el cervell destrossat per les drogues. Sí, aquell noi alt i prim que tenia barba i que se sentia trist per tot el que havia fet patir a la seva mare quan consumia... Malgrat tot, deia, la mare continua venint-me a veure... no hi ha amor més gran... Et recordo bé. Anaves vestit amb un pijama blau, brut, ple de taques de cafè i foradat per cremades de cigarreta. El teu cabell era llarg, negre, net i desordenat i els teus ulls eren tan foscos i oberts com la immensitat d’un llac. Recordo que et vas apropar a nosaltres i amb els ulls plens de llàgrimes ens vas demanar una cigarreta. Jo et vaig dir: “No ploris” i el meu company et va donar una cigarreta rossa. Vas deixar de plorar immediatament. Recordo els teus dits cremats per les vegades que t’adormies amb la cigarreta encesa en les llargues estones de soledat als jardins de l’Hospital. Vas estar caminant i fumant al nostre costat i, de sobte, vas parlar. Ho recordo com si fos ara, Antonio. Ens vas dir: “Una pregunta: Jo... ¿dec ser Déu, veritat?” I jo et vaig mirar i et vaig dir: “No, tu ets l’Antonio”. I és aquí on et vull demanar perdó per la meva ximpleria. Perdona, Antonio, em vaig confondre. Realment tu eres Déu. Eres el mateix Déu que, petit i pobre, havies vingut a visitar-nos i caminaves al nostre costat, com aquella vegada amb els deixebles d’Emmaús. Eres Déu nafrat i suplicant que trucaves a la porta del nostre cor... No sé si et vas sentir estimat i acollit. Perdona’m Antonio. Perdona’m Déu.