En temps no gaire llunyans, la majoria de la població femenina es deixava créixer el pèl del pubis sense cap problema. Als anys seixanta i setanta, i fins i tot als vuitanta, la nebulosa idea de llibertat era tan present que inclús presidia la perruqueria púbica. Eren èpoques en què, durant la rebolcada, després d’haver caigut pantalons i faldilles, quan s’abaixaven les calces el bosc apareixia amb tota l’esplendor.
Com a màxim, perquè els pèls no sobresortissin del banyador o del biquini, es depilaven la zona que s’enfila cap a les cuixes. Però—tret d’algunes excepcions—això era tot. La cosa va continuar així fins fa una dècada, més o menys, quan depilar-se va deixar de ser una excentricitat lúbrica per convertir-se en un fet habitual. Ja no s’eliminaven només els pèls que s’endinsen en el territori de les cuixes, sinó també els del mont de Venus. Dos lustres més tard, ens trobem amb formes d’allò més diverses. Hem passat del jardí anglès al francès, amb formes geomètriques delimitades clarament. S’ha acabat la monotonia d’abans. Ara el dubte es repeteix cada cop: ¿a veure què hi trobarem…? Els grans volums pilosos es redueixen a formes estilitzades: un simpàtic caminoi que zigzagueja i perllonga la línia dels llavis vaginals, un petit nuvolet, l’opció depilació total (amb pírcing al llavi major dret, per exemple) o un trianglet traçat com amb tiralínies.
Tot això està molt bé. Però ¿què se n’ha fet, de l’entranyable parrús? Que la nostàlgia pel matoll silvestre la comparteixen moltes persones ho demostra el fet que comença a haver-hi webs dedicades als conys dels setanta. N’hi ha moltes; una es presenta amb un cant d’enyorança: «Recordi aquells anys meravellosos: sense el problema de la sida, follant sense parar, sense enutjoses mamelles de silicona… Uns anys en què les maquinetes d’afaitar eren eines que només feien servir els homes».
¿Aquesta nova nostàlgia vol dir que aviat canviarà la moda i tornarem a les abundants pastures d’abans? En absolut. Passaran lustres abans que comenci a ser atractiu presentar un matoll frondós al partenaire. En favor de la biodiversitat, seria millor que totes dues tendències convisquessin. Contra l’avorriment, varietat. Però sembla que ho fa difícil el borreguisme implícit en tota moda. Només cal recordar què va passar amb les aixelles. Diuen que, en èpoques pretèrites, les dones no se les afaitaven. M’ho crec perquè he vist fotos i pel·lícules en què dones impressionants exhibeixen pèls a les aixelles. Però un dia la moda va canviar i totes van passar a depilar-se-les. Des d’aleshores no hi hem tornat mai més, a excepció, durant els seixanta i setanta, d’algun sector radical del feminisme que no es depilava ni les cames. Des d’aleshores, els amants del pèl a l’aixella femenina tenen com a màxim consol veure, de tant en tant, el vídeo d’Arròs amarg, aquella pel·lícula en què l’esplèndida Silvana Mangano mostrava, quan alçava els braços, un garric sensualíssim. Seria una llàstima que amb el pèl púbic passés el mateix i les noves generacions haguessin de conformar-se a contemplar-lo a les webs nostàlgiques.
2002
EL MEU AMIC
EL METICULÓS
El meu amic el meticulós va a la botiga de consumibles informàtics i compra una nova càrrega de tòner per la impressora, una Samsung ML-4500. Mentre la dependenta l’hi cobra, es fixa que la caixa porta indicacions de verticalitat. No una, sinó dues: un parell de fletxes cap amunt i una copa que, a més d’indicar fragilitat, també assenyala, per la posició, quina part va cap amunt i quina cap avall. Per les advertències, doncs, és evident que s’ha de dur en posició vertical. Com que porta tinta, és comprensible. Però aleshores passa que, un cop l’ha pagat, li posen el tòner en una bossa estreta, de manera que només hi cap inclinat, contra allò que indiquen fletxes i copa. El meu amic el meticulós demana una bossa més ampla per poder-lo portar en la posició indicada.
—De bosses més amples no en tinc—li diu la dependenta—. Però no pateixi per portar-lo tort, que no passa res.
—Però, si a la caixa hi diu que s’ha de dur exactament en aquesta posició, per alguna cosa deu ser…
—I ara! A mi me’ls porten tots inclinats i no passa mai res.
El meu amic el meticulós es queda bocabadat. ¿Per què serveixen, doncs, les indicacions de la caixa? Si fins i tot els que les transporten no en fan cap cas, ¿ell tampoc no n’ha de fer? ¿Són els fabricants uns bromistes que col·loquen els pictogrames de la copa i les fletxes tan sols per fotre? I encara més: ¿alguna fallada futura d’aquella càrrega de tòner pot ser imputable al transport incorrecte? No li entra al cap que la copa i les fletxes que assenyalen cap amunt siguin simples dibuixos decoratius.
Al meu amic el meticulós li passa una cosa semblant amb les portes de seguretat del seu pàrquing. El té al soterrani de casa i, entre el lloc on s’aparquen els cotxes i l’escala de veïns, hi ha quatre portes metàl·liques consecutives, d’aquestes que en diuen tallafocs. La seva suposició és que, si s’han gastat una pasta en quatre portes d’aquesta mena, és perquè la normativa deu preveure-les perquè, en cas d’incendi, actuïn com a barrera i les flames del pàrquing no arribin a l’escala, o a l’inrevés. Doncs bé, de les quatre portes, només una està sempre tancada: la primera, la que separa l’escala del primer passadís del pàrquing. Les altres tres estan obertes, sempre. I, per tal que ho estiguin de manera permanent, algú ha col·locat entre el marc i la fulla trossos de totxo. Així no es tanquen mai. Ell insisteix que si hi han posat quatre portes tallafocs deu ser per alguna cosa, i que, si algun cop hi ha un incendi i les flames no troben les portes que els haurien de fer de barrera, ¿de qui serà la culpa?, ¿a qui caldrà demanar responsabilitats? I aleshores li dic que, més que minuciós, és un neuròtic, i me l’enduc al bar, i el convido a una cervesa i veig que, abans d’abocar-la al got, comprova amb ulls alarmats la data de caducitat, no fos cas que ja hagués passat.
2003
A L’HOTEL
Al’hotel—qualsevol hotel—un dels moments més desconcertants és quan et fiques al llit. Treus la vànova, la deixes en una butaca o a l’armari i, aleshores, quan tornes al llit i aixeques la manta i el llençol de dalt per ficar-t’hi dins, juntament amb aquestes dues peces salta també el llençol de sota. De vegades, els laterals del matalàs queden a la vista. No hi ha cap més remei que desfer-lo, encara que només sigui parcialment, per fer-lo tal com l’hauria d’haver fet, d’entrada, la persona encarregada. ¿I com hauria d’haver fet el llit de l’hotel la persona encarregada? Doncs de manera semblant a com fem nosaltres el llit a casa. Primer, el llençol de sota, ben subjecte sota el matalàs, tant per la part de dalt com per la de baix, i evidentment també pels costats. Només aleshores procedim a col·locar el llençol de dalt i, si cal, la manta, de manera que una bona porció de totes dues peces quedi ben assegurada sota el matalàs a la part de baix, la dels peus.
I si això tan simple ho sabem nosaltres, que no som professionals de l’art de fer el llit, ¿com és que els hotels els fan ficant-hi els dos llençols alhora, i el de dalt també pels laterals, amb la qual cosa, quan l’aixeques, indefectiblement salta també el de sota? Per guanyar temps, és evident. La pressa de les cambreres s’entén, si sabem que molts contractes laborals són porqueria i si pensem en la quantitat d’habitacions que han de fer en un temps limitat. Amb aquesta pressió, és lògic que fiquin els dos llençols alhora i surtin disparades cap a l’habitació del costat. Però no és lògic que els hotels no hi posin remei. Que els paguin millor i els exigeixin menys. No sols parlem de pensions senzilles. Fins i tot en hotels amb més estrelles que la pitrera d’un militar—hotels en què a la tauleta hi trobes bombons, una cistella curulla de fruita, una ampolla de xampany i una targeta desitjant-te feliç estada—, quan aixeques el llençol de dalt per ficar-te al llit, salta el de sota i, per no trobar-te a mitja nit dormint directament damunt del matalàs, has de desfer-lo i tot seguit fer-lo tu, ben fet. No és un problema de l’hostaleria local. Passa a mig món i part de l’altre.
Si no hi pensa dormir, ningú no et prepara el llit amb l’amor amb què te’l prepares tu. Ningú no deixa la gira a la mida que tu prefereixes, ningú no s’assegura que els trossos del llençol de dalt i de la manta que queden sota el matalàs siguin prou llargs perquè, amb els tombs i més tombs que fas al llarg de la nit, no saltin i et quedis amb els peus a l’aire. Però que no siguin capaços ni de posar primer un llençol i després l’altre… És com si ho fessin a posta. Hi ha un refrany que sembla fet exprés per la situació: «Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit». Una vegada, Carlos Segarra, el líder de Los Rebeldes, el va traduir a l’espanyol com a «Si quieres dormir bien, hazte tú mismo la cama». Com que és músic i, per tant, està acostumat a pernoctar avui en un hotel i demà en un altre, és ben probable que sàpiga fins a quin punt aquesta màxima és dramàticament inapel·lable.
2004
ANGELETS
DEL CEL
Sorprèn ja poc que algú es despulli en un lloc públic. Es despullen les models sobtadament defensores dels drets dels animals; encara que després n’hi ha que a les passarel·les exhibeixen abrics de pell sense ruboritzar-se. Es despullen els Mir quan reivindiquen millores en les condicions laborals. Es despullen els practicants d’esports poc populars per fer-se fotos amb les quals il·lustrar calendaris i aconseguir així alguns calés. Tothom que vol aconseguir de manera segura un espai a la premsa es despulla i llestos. Des de fa un munt d’anys els streakers salten als camps de futbol en protesta per tal o tal injustícia; encara que, amb el pas dels anys, hagin vist que, econòmicament, l’idealisme rendeix poc i alguns, com Mark Roberts, lloguin pit i esquena i es converteixen en homes-anunci. La gent es despulla fins i tot a l’engròs, com les masses humanes que—per contribuir a una causa que creuen artística—posen davant la càmera d’Spencer Tunick. I, fa un any, per protestar contra l’imminent inici de la guerra de l’Iraq, van passar mesos i mesos en què, tan bon punt s’ajuntaven unes quantes activistes, en un tres i no res es despullaven i formaven amb els cossos paraules com pau, o fins i tot el símbol antibel·licista, que és més complicat.
Poc abans de Nadal, vuit dones van entrar de sobte a l’Ajuntament de Barcelona i es van despullar al pati, en protesta per les ordres de desallotjament de dos edificis okupats. També van desplegar una pancarta en què es llegia: «L’especulació ens ha deixat en pilotes», acudit dolent que en boca de Los Morancos s’hauria considerat abominable i que, en canvi, dit per uns alternatius, va provocar admiració. El guàrdia urbà que vigilava l’entrada de l’Ajuntament era un senyor de seixanta anys, tan sorprès que gairebé no sabia què fer. De tot l’assumpte, el més remarcable és que les vuit dones despullades amagaven les cares rere una màscara. Una màscara blanca, neutra, com de teatre. No els feia res ensenyar el cos, amb pèls i senyals, però sí les cares. No les amagaven perquè confiessin en la possibilitat d’escapar i temessin ser després identificades gràcies a les fotos que l’endemà publicarien els diaris. Res d’això. Si hi penses, veus com, en ocasions semblants, les persones que es despullen es cobreixen les cares, si no amb màscares, amb pintura que, amb l’excusa d’imitar les faccions dels felins que defensen, les oculta. Assumit o no, hi ha un punt de vergonya en aquest cobriment. Però és un punt de vergonya curiós. No els fa vergonya mostrar els pits, el cul o els genitals, el que abans s’anomenava les parts íntimes. El que els fa vergonya és que els vegin la cara i la lliguin amb el cos que exhibeixen en una provocació reivindicativa que, per pura lògica, haurien d’afrontar amb orgull i la cara ben alta.
Esclar que, si de passada el papà i la mamà no les reconeixen quan les veuen al noticiari de la tele, doncs una esbroncada que s’estalvien.
A Maria Grazia Cucinotta
QUIM
MONZÓ
ESPLENDOR
I GLÒRIA
DE LA
INTERNACIONAL
PAPANATES
QUADERNS CREMA
BARCELONA 2011
EL XANDAL
I LA IMMOBILIARIA
La notícia va sortir fa uns quants dies a la premsa, en un racó discret, en allò que els professionals anomenen un breu. Es tracta d’una resolució judicial contra l’ús del xàndal al lloc de feina. Només amb el titular ja veus de què va l’assumpte: algú va a treballar en xàndal, l’empresa li diu que en xàndal no hi pot anar, el treballador insisteix a anar-hi amb aquesta indumentària i la cosa acaba als tribunals.
Fins aquí, tot correcte. D’aquesta mena de disputes n’hi ha a palades. El que sorprèn és el país en què passa aquesta. A França. «El Tribunal Suprem de França ha validat la rescissió del contracte d’una treballadora d’una immobiliària de Niça perquè el xàndal no és una peça de roba indicada per atendre els clients». Observeu la delicadesa de l’eufemisme que fan servir per parlar d’acomiadament: rescissió de contracte.
Fos com fos, la resolució del Tribunal Suprem s’ha esdevingut a França, que durant molts anys va ser per nosaltres la meca del xàndal. Recordem les bromes, fa un parell de dècades, quan travessàvem la frontera, visitàvem un poblet francès i vèiem que francesos i franceses sortien al carrer, a comprar la baguet, vestits amb xàndals de coloraines. Ho trobàvem exòtic, fins que el xàndal també va arribar massivament a les nostres botigues i ara el costum de portar-lo tot el sant dia, es faci esport o no, s’ha estès entre nosaltres amb la mateixa intensitat. El xàndal s’ha convertit en un element indumentari bàsic. Fins a tal punt ha arribat la identificació del xàndal amb la normalitat que, quan Vera i Barrionuevo sortien de la presó, s’exhibien davant els fotògrafs en xàndal perquè l’home del carrer, el lector de diaris o el teleespectador, s’identifiqués amb ells i veiés que no són mala gent. ¿Com han de ser mala gent si van en xàndal, com el comú dels mortals?
El xàndal arriba al punt culminant d’ús durant els caps de setmana, a càrrec sobretot d’habitants de les metròpolis i les seves conurbacions. Tant és així que, en molts pobles, els caps de setmana és costum—per matar l’avorriment—anar a la plaça, asseure’s en un banc i dedicar-se a contemplar les onades d’urbanites en xàndal que hi van arribant. En monovolum o en quatre per quatre, però tots en xàndal: la mamà amb un xàndal blau cel, el papà amb un xàndal rosa, la nena amb un de color verd lloro i el nen amb un de lila i amb ratlles d’un groc fosforescent tot al llarg dels camals. Són ciutadans que, si no es posen xàndal el cap de setmana, els sembla que no fan festa.
Doncs sembla que ara França fa un pas endavant i el seu Tribunal Suprem considera vàlid l’acomiadament de la treballadora que es negava a anar a l’agència immobiliària amb res que no fos un xàndal. La noia no ho deu entendre, perquè molta gent han passat de portar xàndal els dies de descans a portar-lo cada dia, feiners inclosos. ¿Quants nois van en xàndal, de dilluns a diumenge, fins i tot a l’escola? ¿Quants n’hi ha que acaben els anys d’estudi sense haver-se posat mai uns pantalons convencionals, un polo o una camisa i unes sabates no esportives? Arribats en aquest punt, quan finalment troben feina en una agència immobiliària (de Niça o d’allà on sigui), és lògic que a aquests nois els costi d’entendre que no hi poden anar, en xàndal. ¿Per què no, si és el que han fet tota la vida?
LES MONEDES
MARQUEN
Ja tenim els primers euros a les mans. Els hem tocat, mirat, de prop i a contrallum, per apendre’ns tots els senyals que diuen que diferencien els bitllets bons dels falsos. En aquests pocs dies ens hem acostumat més o menys al tacte, a la forma, al color: que les monedes d’un i dos euros siguin bicolors i els cèntims no…
Una de les conseqüències de la irrupció de la nova moneda en les nostres vides és que, des d’ara, als relats i les pel·lícules, les accions en què intervenen pessetes passen a denotar temps passats. L’1 de març la ruptura serà definitiva. Passarà com quan llegim una història de fa segles i els protagonistes parlen de maravedís o de doblons. Que algú doni cent trenta pessetes per una barra de pa o set-centes per un whisky sonarà a antic, a una època ja clausurada, com les calesses i les tartanes, o els senyors que duien lligacames per subjectar-se els mitjons. Doncs les pessetes ja fan que l’acció quedi ancorada, encara que la pel·lícula o la novel·la sigui només de l’any passat.
Totes les coses periran però, quan les escrivim, no pensem que un dia denotaran l’ahir. Avui, per exemple, moltes actituds telefòniques—en obres de teatre, pel·lícules o contes—denoten el pas del temps. ¿Com pot en Tal trucar a en Tal Altre cada dia des de casa—per assetjar-lo i insultar-lo de manera anònima—sense que aquest en descobreixi el número gràcies a l’identificador de trucades, tan habitual ara en segons quins models de telèfon? Amb l’actual generalització de l’identificador de trucades, en Tal no hauria gosat mai trucar-li des de casa. Com a mínim, se n’hauria anat a una cabina. Per no marxar de la telefonia, la inexistència de mòbils també fixa èpoques. ¿Per què tal personatge corre a la recerca d’una cabina telefònica? ¿Per què no es fica la mà a la butxaca i en treu el telefonet? Doncs no ho fa perquè no n’hi havia, i això marca distància. De la mateixa manera que la marca aquest mateix aparell al títol del primer llibre de Javier Cercas: El móvil. Quan Cercas va publicar el 1987 aquest llibre de relats, quan llegies el títol interpretaves aquest «mòbil» com a «allò que mou materialment o moralment una cosa». En canvi, als lectors que el descobreixin ara els pot assaltar el dubte. ¿Va del mòbil que es du a la butxaca o del que et condueix a l’assassinat, per exemple? La solució radical és la que s’ha adoptat en la traducció de la novel·la 99 francs, de Frédéric Beigbeder, el títol de la qual s’ha convertit, entre nosaltres, en 13,99 euros, per comptes de 99 francs o el seu equivalent en pessetes.
No podem anar al banc amb totes les videocassets i les novel·les que tenim a casa i demanar que ens converteixin en euros les pessetes que surten a l’acció. Està bé que això sigui així. Ja se n’encarregaran els adaptadors teatrals o cinematogràfics, aquests que agafen una història de Shakespeare, en vesteixen els protagonistes amb americana i corbata i els col·loquen en un bar amb parets de totxo, davant d’una cambrera mamelluda que els serveix un bloody mary que paguen amb un bitllet de cinc euros.
«FARGO»,
LA CONTINUACIÓ
La setmana passada es va saber que, fa un mes, una japonesa de vint-i-vuit anys es va morir en un bosc de Minnessotta mentre buscava el tresor perdut de Fargo, la pel·lícula de Joel i Ethan Coen. La notícia ha trigat tres setmanes a arribar fins a nosaltres perquè els primers a publicar-la van ser els diaris japonesos; d’allà va saltar a la premsa dels Estats Units i de la dels Estats Units a l’europea. L’agència Reuters i el servei de notícies de la cadena Abc expliquen que la dona, anomenada Takako Konishi, va arribar a Minnessotta la segona setmana de novembre. Qui hagi vist Fargo deu recordar que, després d’un segrest grotesc, un personatge atura el cotxe enmig d’una extensió infinita de neu i hi enterra un maletí amb un milió de dòlars. Però és tan babau que marca la localització amb un bastonet que, evidentment, al cap de no res acaba sepultat per la neu, amb la qual cosa la pel·lícula finalitza sense que sigui capaç de descobrir el lloc exacte on el va amagar. Doncs a partir dels detalls d’aquesta seqüència, la dona va dibuixar un mapa—l’arbre, la tanca…—amb què pretenia trobar el maletí. Això va ser el que va explicar als policies que la van interrogar dies abans que es morís, quan la van veure fent tombs per aquella zona inhòspita i nevada. Els policies van provar de fer-li entendre que Fargo és una pel·lícula, no un fet real, però la dona gairebé no entenia l’anglès i va continuar al seu aire.
Que la gent confon ficció i realitat ja se sap. Que ho preguntin als actors de sèries televisives que veuen com pel carrer la gent els confon amb els personatges que interpreten i, si els personatges són dolents, fins i tot els increpen. El cinema ha aconseguit que la gent cregui que és veritat allò que no ho ha sigut mai: que els víkings duien cascos amb banyes (no en van dur mai) o que els romans saludaven alçant el braç dret, una invenció del cinema mut que alguns es van creure que era veritat, cosa que va fer que els feixistes l’adoptessin. La confusió no és nova. Fa milers d’anys que s’arrossega la història de l’Atlàntida—que s’ha provat de localitzar a l’Atlàntic, l’Àrtic, l’Antàrtic, els mars de la Xina, fins i tot al canal de la Mànega…—i, justament ara, Alan F. Alford, una de les màximes autoritats en mitologia, ha certificat finalment—per si hi havia cap dubte—que no va existir mai, més enllà del cervell de Plató, com a metàfora per explicar que «el món va néixer quan un planeta va col·lidir amb la Terra morta i seca, i va escampar d’aquesta manera les llavors i l’aigua de la vida». Una certificació, per cert, que arriba en el moment ideal, ara que s’atansa el centenari de la mort de Verdaguer, en l’imminent 2002.
Tornem a allò de la japonesa morta per confondre la ficció de Fargo amb la realitat de Minnessotta. Per embolicar la troca, la pel·lícula comença amb dues frases: «Aquesta història és real. Els fets que s’hi narren van passar a Minnessotta l’any 1987». Són unes frases que tots els aficionats al cinema consideren una broma dels Coen, una de les moltes d’aquesta esplèndida pel·lícula. Però, ja que la víctima s’ho va creure al peu de la lletra, ¿com és que, aferrant-se a aquestes frases inicials i armats d’advocats americans amb ganes de brega, els parents de Takako Konishi encara no han presentat una demanda contra els germans Coen per aquest engany que la va conduir a la mort? No devia tenir família, pobra dona.
NI JUNTS
NI BARREJATS
Des de fa dècades, els escriptors acostumen—cada cop més—a tenir agents. Julio Cortázar no en tenia, i ja aleshores n’era una excepció. Agents literaris, els anomenen, i serveixen per negociar amb les editorials els diners a percebre, una feina desagradable si qui negocia és el mateix escriptor, perquè generalment la gent sent cert pudor a l’hora de valorar-se i no gosa negociar tan alt i amb tanta seguretat com un agent, que pot posar l’escriptor pels núvols sense ruboritzar-se. A canvi de la feina, l’agent s’endú un tant per cent del que l’escriptor ingressa.
Els futbolistes, evidentment, prou feina tenen a xutar la pilota i passar-se el dia d’una banda a l’altra del camp d’entrenament per, a més, haver d’estar pendents del telèfon, de les alces i baixes en les cotitzacions del mercat i de negociar personalment els contractes, tant amb els clubs com amb les empreses que sol·liciten els seus serveis publicitaris. D’això se n’encarrega el representant, que descarrega de totes aquestes responsabilitats el futbolista i, a canvi, s’endú un tant per cent del que ingressa.
¿I els toreros? Només faltaria que, a més de jugar-se la vida davant dels toros haguessin d’anar pel món amb un maletí ple de contractes i passar-se tot el dia amb un mòbil a l’orella, i que si a tal fira toregem en una corrida i a tal altra en una altra, i que si diumenge tal no pot ser perquè toregem en tal lloc o tal altre, i vejam si, potser, seria possible que, després de torejar dissabte a Nimes, agafés l’avió i toregés diumenge a Sevilla. Com és lògic, de totes aquestes negociacions se n’encarrega l’apoderat, que, a canvi dels seus serveis, es queda amb un tant per cent.
Tenim, doncs, agent pels escriptors, representant pels futbolistes i apoderat pels toreros. Exactament així. I és curiós que, complint com compleixen tots tres una funció similar i rebent tots tres a canvi una remuneració—també similarment en forma de tant per cent—, agent, representant i apoderat no barregin mai els seus camps d’actuació, ni mai no facin servir l’apel·latiu del veí, com si es tractés de professions del tot diferents. I, de fet, l’únic que canvia és l’ofici del subjecte que representen i de qui tenen poders. Si fos optimista, no perdria l’esperança que, algun dia, algun d’ells cometés una relliscada a l’estil Mazagatos. Per exemple, que el torero X digués:
—Em sap greu però això haurà de parlar-ho amb el meu representant.
O que—aclaparat per les preguntes sobre si, com es diu des de fa dies, té previst fitxar per tal club—el futbolista Y contestés:
—D’això no en sé res. Aquest assumpte és en mans del meu agent.
Tot i que el millor seria que l’escriptor Z, per evitar les proposicions econòmiques d’un editor àvid per contractar-lo, s’excusés dient:
—Sí, esclar, si a mi ja m’agradaria, però aquestes coses les hauries de parlar amb el meu apoderat.
Però això no passarà mai. Pels segles dels segles, agent, representant i apoderat continuaran pels camins respectius, paral·lels, idèntics i prou a prop per, de tant en tant, picar-se l’ullet amb complicitat.
A LA TERCERA PISTA
Aquest cap de setmana s’ha sabut que, justament al lloc on es construirà la tercera pista de l’aeroport del Prat, hi ha enterrats un pilot i el seu avió. El 7 de desembre del 1940, Eduardo Laucirica Charlen feia pràctiques d’acrobàcia a prop del camp d’aviació del Prat a bord d’un Messerschmitt Bf 109 que Adolf Hitler havia cedit a l’exèrcit de Franco. Feia més d’un any que la Guerra Civil s’havia acabat i eren els inicis de la Segona Guerra Mundial. Segons explicava ahir a La Vanguardia el seu nebot Óscar, Laucirica era un bon pilot i la fallada va ser de l’avió, que va caure en picat i es va enfonsar de forma vertical en les maresmes. Les autoritats de l’exèrcit de l’aire van decidir que, amb els mitjans de què disposaven, no hi havia manera de recuperar ni el pilot ni l’avió. Van considerar Laucirica enterrat i van avisar la família.
A partir d’aquí les informacions no coincideixen. Segons les unes, la família va comprar una petita parcel·la en l’indret i hi va erigir un monòlit en memòria seva, amb una creu. Segons les altres, no va ser fins al 1973, quan van assecar l’aiguamoll, que van erigir el monòlit amb la creu. En qualsevol de tots dos casos, ara el monòlit hi és, enmig del que serà la tercera pista de l’aeroport, i és evident que, per poder-la construir, primer s’ha de treure el cadàver. Han trobat els parents del difunt i—segons explicava aquest dissabte l’enginyer aeronàutic Cristòfol Jordà—buscaran l’avió amb un detector de metalls. Jordà avisava que el pas del temps pot haver corroït el fuselatge i el més probable és que només hi trobin el motor, un Rolls-Royce model Merlin 500/45.
Convindran amb mi que la història reuneix tots els elements necessaris per convertir-se—per poca voluntat que s’hi posi, o si hi acompanya la mala sort—en una llegenda, no sé si urbana o rural; en qualsevol cas, aeronàutica. Els elements inicials són esplèndids: un Messerschmitt regal de Hitler, un pilot que amb l’avió s’enfonsa perpendicularment en un aiguamoll, un cadàver que no troben mai… I aleshores, de sobte, sis dècades després, decideixen construir justament allà la tercera pista de l’aeroport.
Pel nostre bé, val més que de passada trobin el cadàver. Perquè, si no, de res no hauran servit els debats sobre si el tren d’alta velocitat havia de passar per l’aeroport o no, i si amb un bucle o la línia 9 del metro ja n’hi ha prou i de sobres. De res no servirà debatre el grau de retrocés que significa per Barcelona el fet d’haver perdut els vols directes amb Nova York, perquè tot això no serà res més que l’aperitiu, si no trobem el cos de Laucirica. Tothom ha vist a les pel·lícules de Hollywood què passa a les cases construïdes en terrenys on hi va haver un cementiri indi, o europeu, i tenen tombes sota els fonaments. Tothom ha vist el neguit d’aquestes cases, els trons inexplicables, els llampecs sense justificació, els esperits pul·lulants, els esfondraments, les flames, la ruïna, el caos i la tragèdia. Doncs trasplantem tot això a les pistes d’aterratge del Prat i imaginin la cara de pànic del pilot a qui, des de la torre de control, li anuncien que li toca aterrar a la tercera pista.
L’HOME
QUE NO FUMA
Suposo que es deuen haver fixat en el personatge. Les característiques físiques no importen gaire. Pot ser alt o baix, home o dona, més aviat gras o prim. Ros, calb o moreno. En qualsevol dels casos, la característica definitòria és que, tan bon punt entra al bar—a l’hora d’esmorzar, per exemple—, fins i tot abans de demanar què vol—un entrepà, un refresc, un carajillo d’anís del Mono—, es treu de la butxaca el paquet de tabac, del paquet en treu un cigarret, se’l posa a la boca, l’encén, li fa una pipada i, immediatament, l’encasta a la mossa del cendrer.
I allà s’hi queda fins que, al cap d’una estona, mig cigarret s’ha convertit en cendra, moment en què el nostre personatge el mira per primer cop des que l’hi ha deixat, l’agafa, li fa una nova pipada i torna a abandonar-lo al cendrer, fins que ja gairebé tot és cendra. En aquest instant l’agafa novament—per tercera vegada en tot el procés—, l’aixafa, i sense perdre ni un segon treu del paquet un nou cigarret! Amb el qual repeteix exactament el procés: una pipada al començament i una altra a la meitat, i la resta del temps el cigarret fonent-se en fum que—irremeiablement—no va mai cap a ell sinó cap al veí de barra.
Que quedi clar que les campanyes de persecució dels fumadors no em són simpàtiques. Però és que el nostre personatge, en el fons, no és fumador. El que xoca d’ell és que, de fet, amb prou feines fuma. Si es fumés els cigarrets amb delit, una pipada rere l’altra, res a dir. Però és que no se’ls fuma. Els encén, un rere l’altre, però amb la mateixa intensitat amb què els treu del paquet aviat se n’oblida. Els fa una pipada i els abandona al cendrer, permetent que deixin anar una ploma de fum. De la qual cosa es dedueix que fumar—el que entenem per fumar—no li agrada. A qui de debò li agrada fumar xucla el cigarret, amb més o menys pressa o avidesa, però no li fa una pipada i tot seguit l’abandona a la seva sort. Al nostre personatge—tan abundant a les barres dels bars—el que li agrada és cremar paper i tabac. ¿Fa el mateix a casa? ¿I a la feina? ¿O només ho fa al bar, quan està envoltat de gent? Per algun mecanisme mental—qui sap si per sentir-se més segur, o perquè de jove va decidir que aquell era el model que volia seguir a la vida—considera que encendre un cigarret li dóna un posat, però un cop encès no sent la necessitat de fumar-se’l.
En canvi, el fum del cigarret—de tots els cigarrets que encén, un rere l’altre—l’han de suportar els veïns de barra, amb estoïcisme i, en el meu cas, admiració. ¿S’ha fumat alguna vegada un cigarret sencer, pipada rere pipada? Quan va començar a fumar, ¿ja ho feia així o, reconeixent inconscientment que en el fons fumar no és per ell, ha anat espaiant les pipades fins a arribar a la situació actual, en què, més que per ell, encén el cigarret perquè l’assaboreixin els que l’envolten? Estic per girar-me i dir-li: «Gràcies per la teva generositat, és evident que a tu fumar no t’interessa gens i que, si encens un cigarret rere l’altre, és per nosaltres, per fer-nos un favor, perquè els que t’envoltem degustem l’olor pertinaç de la teva marca de tabac. Però, ja que a cada cigarret només li fas dues pipades, ¿per què no els hi fas seguides i l’apagues d’una vegada?».
EL COMERCIAL
I LA RÚBRICA
Al llibre Manual bàsic de grafologia, Elisenda Lluís escriu: «La rúbrica és allò que s’afegeix a l’escriptura d’una firma: ratlles, angles, ornaments, etcètera, que no és llegible. Tant la rúbrica com l’escriptura en una firma reflecteixen la targeta de visita individual d’un subjecte, el segell personal, com es relaciona amb la seva individualitat. Curiosament és als països llatins on es firma amb rúbrica. És un gest d’expressivitat. Algú pot firmar amb o sense rúbrica. Mauricio Xandró defineix la rúbrica com un caminador de personalitat, ja que quan la persona evoluciona va prescindint de rúbrica, mentre que quan busquem la nostra personalitat—en els nostres primers anys de joventut—provem diverses firmes i tendim a ornar-les amb rúbrica, perquè volem donar una imatge especial de nosaltres, quan deixem de voler donar una imatge impactant i creixem, la firma ho mostra, i es fa més sòbria».
Doncs l’altre dia, a casa d’un amic que es passa el dia penjat del telèfon s’hi va presentar el que ara anomenen un comercial (i abans en deien un venedor, un corredor, un representant…). Era un comercial d’una companyia telefònica, d’aquestes que asseguren que, si marques un prefix de quatre números abans de cada trucada, pagaràs una barbaritat menys de factura. Veient el volum de les seves factures telefòniques, el meu amic es va interessar per l’oferta i, com que el comercial li va pintar el paradís a l’oli, va acabar decidint apuntar-s’hi.
El comercial li va allargar un formulari, que el meu amic va omplir damunt la tauleta del rebedor. Al final, l’home el va fer firmar en un requadre. La seva firma és senzilla: el nom i el primer cognom, escrits junts i de forma ràpida. Li va retornar el formulari. El tipus va mirar la firma, va arrufar el nas i va dir:
—Home, aquesta firma… Posi-li una rúbrica al voltant.
El meu amic es va quedar parat davant de la proposta i li va contestar que la seva firma era aquella, que (amb les lògiques variacions produïdes pel pas del temps i els canvis en la cal·ligrafia) ell firmava d’aquella manera des que era jove, i de cap altra. Per tant, la seva firma no du rúbrica. El comercial va bufar.
—Però és que, a la companyia, aquesta firma no me l’acceptaran.
—¿Com que no l’hi acceptaran? És la meva. ¿Vol que me n’inventi una de diferent?
—Posi-li una rúbrica, home. ¿Què li costa?
Era evident que al comercial la falta de rúbrica li semblava una mancança; que, sense rúbrica, no era una firma com Déu mana, sinó el simple nom escrit i prou. ¿No havia vist mai abans una firma sense ornaments ni ratlles? ¿De debò creia que, sense això, una firma no ho és? Per convence’l que no l’enganyava, el meu amic va buscar a l’americana, va treure la cartera i, de la cartera, el carnet d’identitat. L’hi va ensenyar perquè veiés que la firma era realment aquella. El comercial va tocar l’ase, va recollir el formulari de mala gana i se’n va anar amb cara d’estar decidit a afegir-hi ell mateix l’ampul·losa rúbrica que li havia negat el meu amic. Que va tancar la porta convençut que, tan bon punt el comercial entrés a l’ascensor, fins i tot abans d’arribar a la planta baixa ja l’hi hauria afegit, ell mateix: una rúbrica preciosa, ben abarrocada.
PUNTS NEGRES
L’altre diumenge, al noticiari, parlaven de com és de perillós l’Eix Transversal, segons a quina velocitat van els cotxes, i vaig sentir que el locutor explicava que calia buscar solucions «per als trams de concentració d’accidents, abans coneguts com a punts negres».
Em vaig quedar parat. No ho havia sentit mai: «trams de concentració d’accidents, abans coneguts com a punts negres». ¿Per què ara els anomenen d’una altra manera? La meva suposició és que, aplicant-hi la normativa del neopuritanisme, ja no es deu poder parlar de punts negres, ja que l’adjectiu adjudica un matís racista. Certament, el diccionari ofereix, de negre, accepcions negatives: «Enfosquit per la brutor, Dur les ungles negres. ||FIG.Tenir el cor negre, l’ànima negra. Té la consciència molt negra, «Infernal. Màgia negra || Summament trist, malenconiós; infaust».
Potser m’equivoco, però diria que aquestes accepcions de l’adjectiu negre, més que amb la qüestió racial, tenen a veure amb l’absència de llum. La nit és fosca i, des de sempre, a la nit ens envaeix la inseguretat, la indefensió, l’angoixa. Si els humans hem convertit l’adjectiu negre en sinònim d’infaust o dolent és per les tenebres, no perquè alguns tinguem la pell més fosca que d’altres. En canvi, expressions com «treballar com un negre» sí que tenen a veure amb l’explotació i l’esclavisme. A la pel·lícula Ghost world, un dels fils és la història d’un restaurant que, dècades enrere, feia servir la cara d’un noi negre com a marca i li aplicava un nom pejoratiu. Amb l’arribada del neopuritanisme, van blanquejar-li la cara i van substituir el nom per un altre de semblant, però sense màcula racista. Sembla sensat. D’expressions similarment dubtoses n’hi ha moltes: «enganyar com a un xino» encara és d’ús comú, i Comediants la fan servir sense cap problema en l’última obra, en què precisament col·laboren amb xinesos.
Si els punts negres de les carreteres ja no els podem anomenar així, ¿com caldrà anomenar el bienni negre durant el qual la Ceda va ocupar el govern de la República? ¿I El Be Negre? ¿I L’Ovella Negra del carrer Sitges? No podrem dir tampoc que en Tal és l’ovella negra de la família i haurem de substituir aquesta expressió per un eufemisme complicat, perquè, després de canviar negra per un altre adjectiu, algú ens podria recordar que tampoc no és correcte vilipendiar l’ovella. I l’astronomia ja pot anar-se’n oblidant, dels forats negres.
Si tot fos tan rígid, en el curs del programa Negro sobre blanco, Guillermo Cabrera Infante no es podria haver permès la broma de dir a Sánchez Dragó: «L’hauries d’haver titulat Negro sobre blanca». Igualment, hauríem de deixar de parlar de novel·la negra, perquè aplicar el concepte de negror a la novel·l