Publicat per
QUADERNS CREMA
Muntaner, 462 - 08006 Barcelona
Tel. 934 144 906 - Fax 934 147 107
correu@quadernscrema.com
www.quadernscrema.com
© 1983, 2004 by Joaquim Monzó
© d’aquesta edició, 2011
by Quaderns Crema, S.A.U.
Drets exclusius d’edició:
Quaderns Crema, S.A.U.
ISBN: 978-84-7727-507-7
DIPÒSIT LEGAL: B. 33 025-2011
PRIMERA EDICIÓ DIGITAL
maig de 2011
Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur—incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d’Internet—, i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.
A Mary Ann Newman
QUIM MONZÓ
QUADERNS CREMA
BARCELONA 2011
Al metro, assegut entre una dona prima com un sac d’ossos i un home que dorm amb el cap entre els genolls, l’Heribert pensa que, usualment, en aquella hora en faria tres que seria a l’estudi, treballant. Després troba estrany haver pensat «usualment», si aquests últims temps cada cop hi és menys i amb més facilitat troba excuses per, «usualment» també, no ser-hi.
Davant seu, un home es mou sincopadament: copeja el terra amb els peus, com si seguís el ritme d’una melodia, però no du auriculars ni hi ha cap ràdio engegada. A l’estació següent baixen aquest home, el que dormia amb el cap entre els genolls i l’Heribert. L’home que es mou sincopadament es queda a l’andana, a esperar l’exprés, i l’Heribert surt al carrer.
Entra a la llibreria i, mentre fa girar el torniquet, s’adona que en cap moment no ha estat conscient que hi encaminava les passes. Entrar-hi és sempre un perill de tarda evaporada, perquè podria ser (de fet sempre és així) que no en sortís fins moltes hores més tard. Aquella llibreria, dividida en dos grans magatzems, a banda i banda de carrer, i amb dues plantes esplèndides, enormes, a cada un dels dos locals, l’atreu com un espectacle. Sempre l’han seduït més les biblioteques i les llibreries que no pas els llibres en ells mateixos. Li agrada mirar aquelles esteses de lloms. Li agrada acariciar les portades de les enciclopèdies i dels diccionaris, obrir-ne un a l’atzar i mirar-ne els dibuixos, palpar les pàgines de cuixé lluent, ensumar els papers, mirar de prop les lletres, veure’n les vores deformades, amb pèls. Des que, fa dos mesos, va decidir no anar a cap més exposició de pintura (les troba totes tan mediocres...), s’ho mira tot com si fos una exhibició d’art i en cada objecte descobreix aspectes insospitats.
A la planta baixa hi ha el departament de llibres infantils. Els llibres per nens el molesten. El molesta que siguin per nens. No ha entès mai per quins set sous algú decideix quina és la ratlla divisòria que fa d’aquests els llibres per nens, d’aquells els llibres per adults, d’aquells altres els llibres eròtics, d’aquells altres de més enllà els llibres porno, i d’aquells altres encara de més enllà novel·les d’amor. I també el molesta que tot un rengle de prestatges ostenti el rètol poesia. ¿Què vol dir «poesia»? ¿Què vol dir «novel·les d’amor»?
Tan bon punt posa el peu a l’escala automàtica, es tomba, de tal manera que puja d’esquena i va veient com s’allunya la planta baixa: l’entrada, els torniquets, les caixes registradores, les dues taules immenses amb llibres rebaixats de preu. Quan s’adona que ha pensat llibres rebaixats de preu, l’estómac se li regira. ¿Que potser aquella no és una definició tan agosarada com la que atribueix qualitats amoroses, poètiques o misterioses a d’altres llibres i, en canvi, aquesta la trobava ben raonable, almenys fins ara? Se sent com un nen: jugant a descobrir coses descobertes. Però, quan torna a girar-se per sortir de les escales i posar el peu en terra ferma, entén (com en una il·luminació: sense saber-ne els motius) que el que és de criatura és negar-se a acceptar que és bo que les coses estiguin classificades; tot i les imperfeccions de les etiquetes, aquesta és l’única manera de delimitar-les, entendre-les, controlar-les, copsar-les. (I haver qualificat aquell pensament com de criatura és també una criaturada: no se’n pot escapar; i que per qualificar d’estúpids els adjectius hagi de recórrer a un adjectiu l’hi confirma del tot.) Quan arriba a dalt i deixa vagar la vista pels rètols dels departaments (cuina, bricolatge, llibres de butxaca, textos escolars, misteri, literatura, art, narrativa, novetats, best sellers...) sent que, precisament, la cosa més lògica del món és que estiguin classificats. Quin batibull, si no! Fins el rètol poesia li sembla coherent i lògic. Tothom sap què ha de buscar sota aquell epígraf, i és precisament això el que el fa no solament vàlid sinó indispensable. Fins i tot entén que els llibres dels prestatges retolats misteri han de ser, per força, ben lluny dels prestatges de best sellers. I si el llibre és de misteri i alhora un best seller, cal buscar-lo a best sellers, perquè aquesta és la qualitat (afegida i per tant més evident) que el distingeix, per damunt de la qualitat intrínseca de misteriós. Sempre, sempre la superfície de les coses: allò que es pot palpar i veure sense que ens calgui obrir-les i destrossar-les per saber com tenen els budells. ¿Com és possible que fins ara no hagués entès la perfecció d’aquestes classificacions? És evident, també, que els llibres del departament narrativa han de ser allà i no pas a literatura. Li sembla que ha passat molt de temps des que aquelles classificacions el molestaven per arbitràries, i és fals: encara pensava d’aquella manera absurda quan ha començat a pujar l’escala automàtica, fa pocs minuts. (Però també té raó: des de fa tres setmanes, potser un mes, no està tan segur de les coses com abans: és com si hagués anat canviant imperceptiblement i ara ja no fos ell mateix; pot ser, doncs, que allò que ha pensat mentre començava a pujar l’escala no hagi estat sinó un pensament fill encara de la seva seguretat d’abans, i el que ha passat és que, mentre pujava l’escala, inapreciablement s’ha adonat que aquell pensament ja no lligava amb els seus sentiments actuals.) Una vegada—en aquell abans que, cada cop més i sense saber per què, se li fa irremissiblement llunyà—va mirar de treure’n l’entrellat i trobar les contradiccions que els prestatges amaguen: Steinbeck és al de narrativa i Hardy al de literatura. En aquella època ho havia trobat arbitrari i havia deduït que consideraven que la literatura moria al segle dinou i que, des d’aquell moment, tot era narrativa. Però també havia trobat esquerdes en aquell raonament: Kafka era a literatura. ¿Què hi feia? Havia raonat que, potser, els autors del segle vint amb una diguem-ne certa vida tràgica passaven a engruixir els prestatges de literatura. En canvi, ara tot se li fa clar: és obvi que Hardy i Kafka són literatura i Steinbeck narrativa. No cal anar contra les coses. Encara més: perquè les coses ens siguin útils, no s’hi ha d’anar en contra, sinó acceptar-les tal com vénen. Sent una esgarrifança al clatell. S’apuja el coll de l’abric, però aleshores s’adona que té calor: la calefacció està tan forta que el fa suar. Es treu l’abric.
Repassa els llibres d’art: en fulleja un de Tamara de Lempicka, un de Hopper (que li fa recordar esqueixos de somni...), un de Matisse (amb flors vermelles, amb taques violàcies, que li sembla que es mouen) i un de Magritte. ¿Allà també hi deu haver escarabats? Mira les potes de les taules on hi ha els llibres, amb l’esperança de veure-hi corcs. No n’hi ha. Torna al llibre, passa full, veu el dibuix d’una pipa, amb el rètol Ceci n’est pas une pipe a sota. «En absolut», pensa, i se sent lleugerament content.
Deixa el llibre de Magritte i, a l’atzar, agafa un parell de volums d’una altra taula, sense mirar-ne els títols. S’asseu en una butaca que hi ha en un dels racons de la sala. Contempla la gent que s’hi passeja. De tant en tant fulleja un dels llibres, de tant en tant l’altre, content de ser capaç—tot i fullejar-los—de no arribar a saber de què tracten. Són els llibres el que li interessa, no pas el que diuen. El que diuen no té cap emoció. (Tant de temps sentint-ho i ara ho racionalitza per primer cop! Potser racionalitzar-ho, però, és també fer un pas enrere, perquè, fet i fet, el sentiment és més a la pell de les coses.) Li resulta fàcil no saber què diuen els llibres: tot és qüestió de no fixar-s’hi, d’esforçar-se a no fixar-s’hi. És ben curiós el que li passa: l’alegren actituds que abans hauria considerat estúpides, i troba dignes i honestes aquelles que en qualsevol altre moment anterior hauria considerat imbècils. Potser és que evoluciona, que es fa madur. Com una aplicació immediata d’aquestes idees que li papallonegen pel cap, troba que fullejar aquests llibres es redueix, de fet, a un seguit de gestos inútils; i troba que està bé fer gestos inútils. ¿Per què està bé fer gestos inútils? No té ganes de contestar aquesta pregunta i fins i tot considera un acte estúpid haver-se-la fet. Li fa mandra pensar. Troba que aquesta mandra és un altre símptoma de maduresa. Deixa vagar la vista pels prestatges, tractant de no fixar-se en res. Veu una noia que fulleja un llibre i mira a un costat i a l’altre. Immediatament sap que vol robar-lo. La noia mira enrere i la seva mirada topa amb la de l’Heribert. És aleshores, en la sobtada lluïssor dels ulls de la noia, que l’Heribert té la confirmació que la noia ha volgut robar el llibre que ara, mig atabalada, s’afanya a deixar al prestatge. Tot i la irritació que sent per haver-se adonat del que la noia volia fer (i, doncs, per no haver pogut continuar passant la vista per damunt de les coses sense enganxar-s’hi), està a punt d’aixecar-se, acostar-se-li i dir-li que agafi el llibre sense cap por, que s’ha confós si l’ha pres pel vigilant, si ha cregut que aquella mirada de curiositat era de retret.
Quan l’Heribert s’aixeca, la noia ja ha desaparegut rere uns prestatges. La busca per tota la sala. La descobreix quan, a tocar de la barana, dóna un cop d’ull a la planta baixa: és davant d’una registradora, pagant, esperant que la cobradora li fiqui el llibre en una bossa, i fent cops d’ull cap a l’escala.
L’Heribert troba que no és lògic sortir d’allà sense cap llibre. No és exactament que no sigui lògic: més aviat és sospitós. ¿Sospitós de què? La pregunta també li sembla estúpida i, mentre corre cap a la taula dels llibres d’art i agafa un exemplar del de Tamara de Lempicka, per castigar-se es pessiga el braç esquerre amb els dits de la mà dreta. Corrent també (sent a la pell les mirades de tots els venedors, i dels clients), baixa l’escala. És estrany que ningú no es pensi que ha robat res, pensa un moment; i al moment següent: que és evident que ningú que hagués robat res no correria i, doncs, que no li hauria calgut comprar cap llibre: arrencant a córrer n’hauria tingut prou. Mentre es posa l’abric després de pagar en una de les caixes, veu la noia, lluny, a l’altra vorera, que camina cap al sud.
Travessa l’avinguda (tan sobtadament que, per esquivar-lo, dos taxis xoquen entre ells) i la segueix, apressant el pas fins que hi és prou a la vora per no perdre-la de vista. Aleshores redueix la marxa. Se sent disposat a acostar-se-li i dir-li: «Li prego que em disculpi. No sóc vigilant de la llibreria. He vist que per culpa meva no ha robat el llibre: quan l’he mirada, com a mínim ha pensat que l’hi retreia, i no l’hi retreia».
Mira com camina davant d’ell. Pensa que fa cara de dir-se Anna, i no té ganes de raonar per què li sembla que es deu dir Anna i no pas Judith, o Cynthia. Potser sí Anne o Ann, o potser Carmen o Barbara; no pas Mary, però: no sap pas per què, però està segur que una noia que camina així no pot dir-se Mary.
Se situa a l’alçada de la noia i, durant una bona estona, hi camina al costat. Després, però, considera que no pot adreçar-se-li sense donar a entendre altres intencions que són ben lluny del missatge pur i simple que li vol transmetre. Ara, mirant-la de prop, li sembla una cara coneguda, vista en més d’una ocasió; la situa davant d’un fons de quadros, d’estàtues... ¿En alguna exposició? Sent vergonya, timidesa o por, i continua mirant-la, determinat a no dir res fins i tot abans que la mirada d’ella (sorpresa, entre irada i atemorida) el faci decidir a disminuir la velocitat, mentre ella l’accelera. «Últimament, sempre ho esguerro tot», pensa. I, tot seguit: «Hauria estat més suggestiu haver pensat “Últimament, sempre ho esguerro tot” amb llàgrimes als ulls».
Dóna un cop d’ull per les habitacions. Com és habitual, l’Helena no hi és. Pensa a preparar-se el dinar, però a l’hora de la tarda que és considera més oportú saltar-se’l i preparar directament el sopar. ¿Quin sopar, però? Obre la nevera i passa llista a l’interior: glaçons, una ampolla de vodka, dues ampolles de vi blanc, mantega, gambes, pollastre, carn de bou, melmelades, pans diversos, tomàquets, mongetes, blat de moro, taronjada, suc de naronja, suc de tomàquet, aigües minerals amb gas, cebes, patates, olives, tàperes. La simple perspectiva de calcular què en podria fer, de tot allò, el mareja. Potser per eludir rumiar-hi més estona, decideix que, precisament perquè és tan tard, val la pena aprofitar aquests últims moments de claror: puja a l’estudi, prepara colors, engega la ràdio i, sense gaires ganes, continua omplint de petites llesques de negre aquella tela on, dibuixat al carbó, un home assegut en un tamboret repenja el cap en una barra de bar.
Com que s’avorreix, agafa el llibre que ha comprat. Se’l mira, el toca. Sap tant que li agradarà (tant el llibre com cadascuna de les reproduccions, fins les que desconeix) que retarda el moment d’obrir-lo. Com més trigui a aixecar la coberta i a mirar la primera pàgina, com més demori l’inici del plaer de llegir-lo, més en retardarà la fi. S’adona també que, com més aviat el comenci a llegir, més aviat l’acabarà. (S’adona ràpidament que allò és dir el mateix a l’inrevés. Per un moment, el sorprèn que dient les coses a l’inrevés es pugui dir el mateix. De seguida veu que allò és una obvietat. Que se sorprengui per coses evidents el fa sentir rovellat.)
Sense gaires ganes, divaga una estona sobre el fet que, a la vida, tot va (o tot li ha anat) massa de pressa. Després considera si no és que retarda començar a llegir el llibre perquè, de fet, li fa mandra. ¿O allò que li fa mandra és rumiar tanta estona? Tanta estona no: tants anys seguits. Baixa a la sala. Engega el televisor, va a la cuina, obre la nevera, en treu l’ampolla de vodka, se’n serveix un got, torna a la sala, s’asseu al sofà i es posa a mirar la tele. Recorda, però, que no ha netejat els pinzells, ni ha apagat la ràdio. S’aixeca, doncs, deixa el got sobre una tauleta baixa (i mentre ho fa pensa que hauria d’haver-lo deixat sobre un platet), puja a l’estudi, neteja els pinzells, es renta les mans, tanca la ràdio, torna a baixar a la sala i novament s’asseu davant del televisor. Aleshores li ve al cap que ha promès dur el disc de The Dave Brubeck Quartet a la Hildegarda la primera vegada que es tornin a veure. Per tenir-lo localitzat quan arribi el moment, el busca ara: una per una, mira totes les cobertes dels discos, del primer a l’últim; com que no el troba, torna a mirar-les, de l’últim al primer. De sobte recorda que, fa unes quantes setmanes, l’Helena el va deixar a la Hipòlita. Torna a asseure’s davant del televisor, just en el moment que comença una pel·lícula. Se sent content d’arribar al punt.
Després de força estona, s’adona que no sap què passa a la pantalla. Ha vist la pel·lícula des del principi i ara no en sabria explicar l’argument. Ho intenta: a la pantalla, dues parelles heterosexuals (¿heterosexuals?, dubta; potser cal definir-les com de sexes diversos) discuteixen sobre no sap què al voltant d’una taula de restaurant. Amb el comandament a distància en distorsiona els colors: la pell de la gent es fa d’un rosat vermellós, com de plàstic; i el verd de les tovalles, ben fluorescent. Sembla tot tan irreal, amb aquell plugim neguitós que l’exageració tonal dóna a actors i objectes, que, a la fi, se sent descansat i pot continuar contemplant la pel·lícula sense preocupar-se per l’argument ni pels moviments dels actors.
Dues hores més tard el desperten els seus roncs. Tanca el televisor i s’arrossega fins al llit.
Sent fressa de llençols i es pregunta si és aquella fressa el que l’ha despertat o si, uns moments abans, ha sentit caure sabates, o si és ara que, com que ha sentit fressa de llençols, creu que abans hauria d’haver sentit la remor de l’Helena despullant-se. Encara que hagi plegat amb cura la roba, les sabates (en el silenci de la nit) acostumen a fer soroll quan les deixa sobre el terra de fusta, i és aquest el soroll que sempre el desperta. ¿I abans de les sabates? ¿Ha sentit grinyolar el terra sota les passes de l’Helena? El preocupa no ser capaç de saber quin soroll exacte l’ha despertat. El preocupa que li sembli anar perdent de mica en mica la sensibilitat auditiva d’abans, quan, a diferència d’ara, tot i estar clarament adormit controlava perfectament els sons del voltant, i els moviments que els produïen.
Té fred a l’esquena. D’aquí a pocs minuts, el cos de l’Helena, que ara és fred, s’haurà escalfat i serà bo de girar-se, fent com si dormís, i abraçar-s’hi. Pensa que estaria bé un quadro que reproduís aquella escena: un llit doble, amb un home dormint en un dels cantons i, a l’altre, una dona alçant els llençols per entrar-hi. ¿Com se sabria, però, que els alça per entrar-hi i no pas per sortir-ne? Aquest pensament fa que se li esvaeixi la imatge, i, com que està absolutament segur que no aconseguirà recuperar-la, ni ho intenta. Continua fent l’adormit, com si no s’hagués adonat de l’arribada de l’Helena. Obre un ull i, com que tal com estava situat no aconseguia veure ni els números ni les busques fluorescents del despertador que té sobre la tauleta de nit, es regira, com si somiés, i (sempre d’esquena a l’Helena) posa el cap de tal manera que ara, quan obre l’ull, veu l’hora: un quart de cinc. Dubta si girar-se i abraçar-la o esperar que ho faci ella. ¿Per què, últimament, ella no ho fa?
La sent respirar profundament. ¿És possible que s’hagi adormit tan de pressa? Totes aquelles reunions interminables per programar les exposicions estivals... Sempre ha cregut que fins i tot les exhibicions d’estiu es programaven amb anys (o, com a mínim, amb mesos) d’antelació. L’Helena, però, té aquell nas per la novetat, aquella habilitat per saber seguir el batec del moment, que fa que no pugui permetre’s preveure les exposicions sinó pocs mesos abans. Fa un badall llarg i mira d’adormir-se. Li passa pel cap la imatge d’un escarabat, i, per molt que lluita per esborrar-la, la imatge persistent el desvetlla cada cop més. Després sent que l’Helena, ja adormida, respira pesadament. Abans d’adormir-se ell (o de despertar-se, perquè des de fa dies—i, sobretot, des de la nit abans—és com si dormís despert, o com si visqués adormit), l’últim cop que obre l’ull per mirar el despertador són dos quarts de sis.
Últimament, cada cop li agrada més quedar-se al llit fins ben tard. Abans, cada matí que la nit anterior no havia fet el tronera, l’Heribert es llevava a les nou (ni massa d’hora ni massa tard, es deia), es dutxava, esmorzava amb sucs de cítrics i, a les deu o quarts d’onze, pujava a l’estudi, engegava la ràdio o el tocadiscos (cada cop més la ràdio, perquè va començar a anguniejar-lo haver de triar quins discos volia sentir) i pintava fins a les dues. Després dinava; a casa si hi era l’Helena i en un restaurant si no hi era, perquè li feia mandra cuinar per ell sol. El problema és que, des de fa més de sis mesos, tip de repetir sempre de restaurant, ha decidit dinar cada dia en un lloc diferent i, doncs, quan l’Helena no és a casa a dinar cada cop ha d’anar més lluny, ja que (tot i que alguns cops—pocs—ha fet trampa i ha anat dues vegades al mateix lloc) ja es coneix tots els restaurants del barri, i els dels barris veïns. Algun dia, també, ha agafat el metro, ha travessat el riu i ha anat a dinar fora de la ciutat. Però aquesta pràctica no és habitual, ja que li impedeix poder tornar a treballar a la tarda i (sobretot ara que prepara una exposició doble que, segons l’Hug i l’Helena, serà la demostració definitiva que la consagració de l’any abans és irrevocable) li cal treballar també a la tarda, perquè les coses no avancen al ritme previst. Això fa que hagi arraconat l’antiga rutina (o absència de rutina) de no fer res a les tardes. Abans, de vegades, tornava a casa a llegir, a mirar la tele o el vídeo; o, també de vegades, anava a donar un tomb per les sales d’exposicions. De vegades (molt de tard en tard) no feia cap d’aquestes tres coses i es ficava en un cinema. Ara, amb les presses per fer els quadros de l’exposició (tret dels dies de festa, i si no és per alguna causa que pugui considerar major), torna a casa i es tanca a l’estudi, a pintar o a preveure possibles quadros. Les últimes setmanes, tot i que ha pres algunes notes, pel cap alt n’ha enllestit un parell que considera mediocres; i, a passes que cada dia s’acceleren més, s’acosta la data en què s’hauran de començar a penjar els quadros a les dues sales d’exposicions.
Als vespres es troba amb els amics. Sobretot amb l’Hug i amb l’Hilari, i van a sopar. Després de sopar, els horaris són tot el que vulgueu menys habituals i, encara que tracta de no anar a dormir gaire tard per poder llevar-se d’hora i treballar més, després també li costa llevar-se. Últimament sobretot, cada cop li agrada més quedar-se al llit contemplant el sostre.
A les nou en punt sona el telèfon. L’Helena es regira, enfonsa el cap en el coixí per no sentir-lo i continua dormint. A les palpentes, l’Heribert despenja l’aparell. És l’Hilari, que li proposa quedar per sopar aquest vespre. L’Hilari hi durà unes noies que coneix. Queden d’acord. Penja. L’Heribert se sent la son als ulls, com punys, però està massa desvetllat per adormir-se una altra vegada.
Deu minuts més tard és davant d’una naronja partida pel mig, que es menja, grill a grill, amb l’ajut d’una cullereta dentada. Quan se l’ha menjada, puja a l’estudi, s’asseu davant del cavallet, prepara les pintures i continua omplint de negre aquella tela de l’home assegut en un tamboret. Se sent tan cansat que li costa acabar de treballar el vestit de l’home i la fusta de la barra. Dos quarts més tard sent remor a la cuina, suposa que és l’Helena, que ja s’ha llevat, i baixa. Mentre ella escampa melmelada d’avajons per una llesca de pa de sègol, ell obre una ampolla de vi blanc i se’n serveix una copa.
—Fas cara d’adormit—diu ella—. Fes-me un petó. Aquest any no me n’has fet cap, encara. Mmm... Així. Primer de tot, bon any, ¿eh? ¿Com et prova? A mi, meravellosament. M’ho he passat molt bé. Ja saps que és una ciutat que m’agrada molt, petita però no depriment. És una llàstima que no poguessis venir-hi. La nit de Cap d’Any vaig anar amb la Hannah a sopar a un restaurant alemany, preciós, amb cambrers amb davantals blancs i llargs, fins a mitja cama, i amb armilles negres. Era un lloc com del segle passat. I ella té una casa preciosa a mitja hora de la ciutat. ¿Has treballat? Ja ho deus tenir tot enllestit. Ara pujaré a veure què has fet. ¿No? Afanya’t, vida; no falten ni tres setmanes. I al pas que dus... ¿Què dic tres setmanes? D’aquí a dues setmanes ja han d’estar muntant-ho tot. Ja estic tipa d’anar sempre a corre-cuita a l’últim moment. Tingue’m, almenys tu (precisament tu), aquesta consideració. A veure si ara farem malbé tant d’esforç... No seria el primer cas. Aquest últim any les coses t’han anat tan bé... Amb l’Hug anaves fent, però quan tu i jo ens vam trobar va ser la perfecció. No parlo per mi, sinó per la galeria, i (què coi!) també per mi. Si em fessis cas i... ¿Per què has d’arrossegar-lo, l’Hug? ¿L’has de dur a l’esquena tota la vida? ¿T’hauria aconseguit mai, l’Hug, els articles que t’he aconseguit jo, des del mateix febrer? No em valores prou. No em fas cas. A ell sí que n’hi faries. Li telefonaré que et renyi. Almenys que serveixi per alguna cosa. Te’l creus més a ell que no pas a mi. Esclar que va aconseguir que se’t rendís tota la premsa del món, però el terreny l’hi havia aplanat jo. ¿Qui havia aconseguit que abans se’t rendís la premsa de la ciutat? Aconseguir després que et reconeguessin a d’altres països era fàcil. A mi sí que no em va ser fàcil, aquí. ¿I per què ho he fet, tot això? Perquè t’estimo. Vinga, fes-me un petó. ¿T’agrada el pentinat? No m’has dit res del pentinat: ara hauria de fer-te una escena, com a les historietes, quan el marit torna a casa i no s’adona que la dona s’ha fet un pentinat nou. Me’l va fer el perruquer de la Hannah. I després tenia tant de fred la nit de Cap d’Any, amb aquest clatell al descobert... Em fa més jove, ¿oi? No vaig poder telefonar-te, de tan enfeinada que estava. No aquella nit. Aquella nit no estava enfeinada, esclar; fèiem una copa per celebrar la programació de l’estiu. A l’estiu vénen molts passerells i s’ha d’organitzar tot de manera encara més metòdica, per no omplir l’estiu de restes de sèrie i vendre de debò. ¿Quina hora és? Això de llevar-se tard fa que se te’n vagi el dia de seguida. Me’n vaig volant. Mmmm... He quedat amb la Hipòlita. Ajuda’m a cordar-me. Gràcies. Un petonet. No m’esperis a dinar. I espavila’t!
Com que cap dels dos no té ganes d’anar a un restaurant, de seguida que l’Hug ha arribat l’Heribert ha començat a preparar les gambes. Ara, cara a cara, a banda i banda d’una taula amb tovalles blanques, l’Heribert i l’Hug les devoren. Pelant-ne una, l’Heribert pensa que les cloves de les gambes no són tan diferents de les dels escarabats. Obre una altra ampolla de vi blanc.
—Noi—diu l’Hug—, jo sóc aquí per renyar-te, però com que ja ets prou grandet per saber què has de fer, només et diré que ens hi van les garrofes. No muntis números de circ, ni et facis l’extravagant, ara. De crisis creatives (si és que vols dir-ne així, encara que a mi em fa riure) en té tothom, i tothom se’n surt, i si no se’n surt ho fa veure i continua endavant. Potser el que et fa falta és una mica de distracció. Per mi que et passes massa hores a casa, treballant. Et convé una mica de diversió. Surt amb noies. Suposo que no t’has de preocupar per l’Helena, a aquestes alçades. No surts prou a refrescar-te el cap. A més, és que te les deixes perdre, perquè mira que tens possibilitats... Abans no eres així: vivies més alegrement. Fins fa un parell de mesos no paraves d’explicar-me aventures. Has anat ensopint-te, sortint cada cop menys. ¿O és que surts i no m’ho expliques? Si no m’ho expliquessis, no t’ho perdonaria mai. M’emprenyaria molt una falta de confiança així. Dic que te les deixes perdre perquè aquella noia, la Hildegarda, que em vas presentar precisament tu, és un bombonet, i si volguessis... Li agrades molt. Ho sé perquè, fa cinc o sis dies, vam quedar per trobar-nos un moment, perquè m’havia telefonat molts cops, des que ens vas presentar, per ensenyar-me els quadros que pinta, però com que a mi em semblava molt estrany que, mirant-te com et mira, no estiguéssiu embolicats, doncs li deia que no, que un altre dia... ¿Saps que abans cantava òpera? Va arribar a cantar al Metropolitan. ¿Ja ho sabies o no et sorprèn? En un cor, però cantava, i no tothom ha cantat, encara que sigui en un cor. No riguis. Ara es veu que li ha agafat per pintar, i al final em va dur a casa seva a ensenyar-me els quadros. El marit volta per Europa, cantant, que és cantant d’òpera i, escolta, no vulguis saber com va anar la cosa. Feia anys que no trobava una dona que només d’acariciar-la se’t desfà com mantega. I aquells llavis molsuts... I els ullarros. T’ho dic perquè no siguis ruc i t’afanyis. I, després, a treballar de valent, que d’aquí a dues (¿a dues o a tres?), a dues o a tres setmanes, hem de penjar quadros. Truca-li. De debò. A mi no m’importa. Ja saps que tu i jo, en altres èpoques... ¿Te’n recordes, dels números que havíem organitzat? Ah!