CINQUANTA POEMES
DE «NEUE GEDICHTE»,
DE R. M. RILKE

La traducció d’aquests poemes, realitzada a quatre mans per Joan Margarit i jo, parteix d’un suggeriment de Margarit, que inicialment va proposar de traduir íntegrament els poemes de Neue Gedichte. Ja iniciada la tasca, a Margarit li va semblar preferible fer una tria de cinquanta poemes, els que li semblaven millors. A partir de traduccions dels originals alemanys fetes per mi, Margarit anava suggerint modificacions que, tot consultant altres traduccions i sense oblidar els mateixos originals, anaven donant forma a la versió que considerem definitiva.

Neue Gedichte és una obra central dins la producció rilkeana. Els dos volums de què consta l’obra van ser publicats el 1907 i el 1909 i contenen cent setanta-cinc poemes, alguns força extensos i d’altres dividits en diverses parts. Feia anys que Rilke havia anat creant els poemes dels dos llibres, mentre publicava altres obres (Stundenbuch, Das Buch der Bilder i altres textos en prosa, entre ells els Els quaderns de Malte Laurids Brigge). Els dos volums de Neue Gedichte se situen doncs entre l’etapa inicial i la posterior de l’obra del poeta de Praga (Elegies de Duino i Sonets a Orfeu). Ens trobem davant un bloc poemàtic extens i que, segons Margarit, constitueix el corpus més important i més renovador dins el conjunt de l’obra del poeta, que ja porta uns anys lliurat als que ell anomena «Dinggedichte» (Poemes objecte). La varietat temàtica dels Neue Gedichte és molt gran i hi trobem la presència del món de l’antiguitat clàssica, els temes bíblics, així com els poemes sorgits de l’observació de realitats immediates, transcendides per la potència lírica i la complexitat formal que fan únics i incomparables aquests poemes.

Atesa l’extensió i la significació de Neue Gedichte, semblava plausible fer-ne una antologia. I aquest n’és el resultat.

FELIU FORMOSA

Desembre del 2010

ENTORN
D’UNA OBRA POÈTICA

No sé si Rainer Maria Rilke és el poeta que més he llegit, però sí que és el poeta que he llegit amb més constància, gairebé ininterrompudament, des que als vint anys vaig tenir la primera notícia de la seva obra. És una poesia que sempre m’ha transmès la necessitat de viure en profunditat, la profunditat a la qual ha d’accedir la poesia per comprendre la vida. Això, però, mai no va significar per a Rilke una poesia que fos un model al qual s’havia d’assemblar la vida com alguns romàntics d’última hora van voler-hi veure (Stefan Zweig, per exemple). Aquesta obra, com jo l’entenc, té dues etapes cabdals: la primera, de 1902 a 1907, comprèn Els quaderns de Malte Lauris Brigge i els Neue Gedichte—els Nous poemes, l’obra d’un Rilke jove, dels vint-i-set als trenta-dos anys. La segona etapa la integren les Elegies de Duino i els Sonets a Orfeu, els poemes que Rilke comença el 1912 i que no acabarà fins al 1922, tres anys abans de morir.

L’obra de la primera etapa, escrita majoritàriament a París, amb molts viatges entremig, sobretot per Itàlia, representa d’una banda el coneixement de la misèria humana, la malaltia i la mort. D’altra banda, per a Rilke va ser l’accés al coneixement en el mateix sentit que aquesta experiència va tenir pel Buda. Això va significar, doncs, el despertar del poeta al món real, a comprendre la vida, donar-ne testimoni, recrear-la a partir d’ella mateixa i convertir-se així en artista, i assumeix així l’obligada experiència de la soledat. Aquest despertar és el tema d’Els quaderns de Malte.

L’escriptura dels Nous poemes coincideix amb l’etapa de convivència (no sempre física però sempre moral) amb Rodin. Entre les moltes lliçons que es poden extraure de la vida de Rilke penso que una de les més importants és que poques vegades es va equivocar en les decisions fonamentals de la seva vida. En el punt que ara ens ocupa, val la pena fixar-se en un d’aquests encerts: gairebé mai li llegim una opinió que expressi menyspreu per algú, perquè sap que el camí del menyspreu és fàcil però sense sortida. Rilke té clar que només l’admiració és un camí vàlid per al poeta. En aquest sentit, troba en Rodin un model que li permet desenvolupar la pròpia obra. Mai cap de les dificultats de relació amb aquest home difícil el va desviar de la seva estima per a ell i la seva obra ni del seu propi objectiu poètic.

Rilke veu en Rodin l’artista que no ha deixat res a l’atzar, que s’ha servit de tot per crear les seves escultures: de la pèrdua, de l’espant, de l’ansietat, de l’alegria, de la història, de la runa d’un somni, d’una vaga intuïció, de tot n’ha fet escultures i les ha deixat al seu voltant, i n’ha fet créixer una realitat silenciosa que l’ha dut a fer que el propi Rodin sembli sorgit de totes elles. Rilke sap que seguir Rodin vol dir organitzar el procés de creació des del propi interior. O sigui, aprendre a treballar, a mantenir-se permanentment preparat per quan arribi la inspiració.

Els Nous poemes són la conseqüència d’Els quaderns de Malte. És un anar cap a les coses per trobar-se amb elles, mirar des de dintre d’elles, en una poesia que, malgrat la seva perfecció formal i el seu aire sempre asserenat, no és aliena a l’expressionisme amb la seva corresponent eliminació del jo poètic: Rilke ja no és un poeta romàntic. És—com Hardy en anglès, els poetes del 98 en castellà o Maragall en català—el poeta que fa entrar la poesia alemanya en el segle XX.

Els Nous poemes són, doncs, l’exposició del món descobert per Malte Laurids Brigge, però sense glorificar-lo: això vindrà amb les Elegies de Duino i els Sonets a Orfeu, on Rilke desplegarà tota la seva capacitat ontològica, mística i mítica per una de les obsessions de la poesia de tots els temps: desmentir la mort. Entre l’existència aclaparadora de l’Àngel i la terrenalitat de la Bèstia, acompanyat sempre de la presència interior del món dels amants i del misteri dels morts joves, Rilke tancarà el cercle que va començar amb aquella «mort pròpia» d’Els quaderns de Malte en un intent, potser el més important que s’ha fet mai des de la poesia, per transcendir la finitud.

És clar que Rilke escriu altres llibres i poemes, alguns de primera magnitud, abans, després i alhora que aquestes quatre grans obres. Però, segons el meu parer, el Rilke més interessant es troba precisament en els poemes que respiren aquest alè de les Neue Gedichte, d’on n’hem traduït aquests cinquanta. Penso que la presència constant en les Elegies i els Sonets d’allò que és inexplicable els interna excessivament en el món de la mística, o en el de la música, amb una eina que, malgrat ser utilitzada per un dels seus artesans més qualificats, es revela massa pesada i obscura. Aquí, en canvi, i en tots els poemes que va escriure al llarg de la seva vida amb el mateix esperit d’aquests Nous poemes (molts del cicle Poemes a la nit o dels mateixos Sonets a Orfeu per exemple), l’artesà, l’eina i l’objectiu harmonitzen plenament i assoleixen en poemes com «Orfeu», «Eurídice», «Hermes» o «La pantera» el nivell més alt de la poesia de Rainer Maria Rilke.

JOAN MARGARIT

Desembre del 2010