QUIM MONZÓ
QUADERNS CREMA
PRITÀ: ¿Cap a on et gires? I per què et tapes amb la clàmide al davant? ¿Que és que el camí t’ha provocat una hèrnia inguinal?
HERALD: Aquest paio s’ha tornat boig, per Càstor!
PRITÀ: (li aparta la clàmide): Però si trempes, mala bèstia!
HERALD: No, per Zeus, jo no! Prou de desbarrar!
PRITÀ: Doncs ¿què és això que tens aquí?
HERALD: Una escítala lacedemònia.
ARISTÒFANES, Lisístrata, 986-91
¿Per què no em tapo les vergonyes, em preguntes?
Pensa si amaga l’arma cap dels déus.
L’amo del món té un llamp, i el duu ben a la vista,
i no amaga el trident el déu marí;
la llança no es camufla al tebi pit de Pal·las,
ni oculta Mart l’espasa que el fa fort.
¿Se n’avergonyeix Febus, de dur les fletxes àuries?
¿Porta Diana en secret el buirac?
L’Alcida ¿amaga el gruix de la maça nodosa?
¿Tapa el vestit la vara al déu alat?
¿Qui ha vist mai Bacus amb el tirs sota la roba?
¿Qui t’ha vist encobrir la torxa, Amor?
No és pas un crim si a mi se’m veu sempre la verga:
sense aquesta arma, no seria res.
Priapea, 9
El cambrer va somriure; amb la mà dreta va acariciar suaument el llom del bloc que aguantava amb l’esquerra, i va explicar:
—De postres tenim pastís de poma, pastís de coco, pastís de xocolata, pastís de meló, mousse de llimona, profiteroles. També hi ha fruita. De fruita tenim…
—Jo potser pendré pastís de meló—va dir la Maria-Eugènia, somrient.
El cambrer va anotar-ho i, sense alçar el cap, va dirigir els ulls cap al Ramon-Maria, que encara no s’havia decidit. Sempre li havia costat triar, quan el cambrer cantava el menú per comptes de dur-lo escrit. Si hi hagués pensat li hauria demanat, just quan començava a enumerar les postres, que fes el favor de dur el menú, com havia fet amb els primers i els segons plats, i amb els vins. No acabava d’entendre per què, tan sovint, a les postres no es presenta el menú escrit. Com que, per una banda, el cambrer parlava amb la pressa de qui ja s’ho sap de memòria i, per l’altra, el Ramon-Maria pensava en totes aquestes altres coses, no va poder retenir les postres que li proposava i va demanar-li que les hi tornés a dir. El cambrer va somriure, el va mirar amb ulls que s’esforçaven per demostrar que de cap manera no es pensava que les hi fes repetir per putejar-lo, i va tornar a començar:
—Tenim pastís de poma, pastís de coco, pastís de xocolata, pastís de meló, mousse de llimona, peres amb xocolata, profiteroles…
—¿Peres amb xocolata?—va interrompre’l la dona, alçant les celles.
—Sí.
—Abans no ho ha dit.
—¿Vol peres amb xocolata per comptes de pastís de meló? ¿L’hi canvio?
—No. Pastís de meló, com li havia dit.
El Ramon-Maria va sentir que li pujava a la gola un gust amarg: un petit eructe de bilis. Es va fregar els ulls. Li coïen. El cambrer el mirava. Es va decidir: profiteroles. Amb cara complaguda, el cambrer va pendre’n nota.
—I una altra ampolla de xampany—va afegir el Ramon-Maria quan el cambrer ja se n’anava. El cambrer es va aturar, va girar el cos i, amb un lleuger moviment del cap, va fer senyal d’haver-ho entès. Amb la mirada i un mig somriure, la Maria-Eugènia el va censurar.
—¿Una altra ampolla?—va dir en veu baixa, quan el cambrer es va haver allunyat prou—. Acabarem borratxos.
Per treure’s el gust de bilis, el Ramon-Maria va escurar el poc líquid que quedava a la copa. Es va treure el mocador de la butxaca de darrere dels pantalons, se’l va dur al front i es va descobrir eixugant-se la suor en un dels miralls de les parets. Era un home més aviat gras que no pas prim, tenia les orelles tan grosses com les galtes, que recordaven les d’un gos, li brillaven de greix i oscil·laven quan mastegava. Duia els cabells tan curts que resultava inútil i sense sentit el gest (que repetia sovint) de ficar-hi els dits i tirar-se’ls enrere. Feia estona que se sentia borratxo. Tenint en compte que, per cada copa que la Maria-Eugènia havia begut, ell n’havia begut tres, era lògic que ella comencés a sentir just ara l’inici de l’embriaguesa, i el mirés amb aquells enormes ulls brillants, en els quals no sabia si llegir-hi alguna espurna de passió. Es va mossegar el llavi inferior i, per primera vegada en tot el sopar, va pensar que potser sí.
Havia estat un seguit de setmanes d’apropar-s’hi lentament, d’insinuacions tan subtils (es creia ell) que, de vegades, es devien convertir en imperceptibles. I ara finalment hi sopava. La mirava a l’altra banda de la taula i li semblava impossible que hi fos. Ni ell mateix no acabava de creure-s’ho. Li caldria molta traça per arribar a bon port. A estones suposava que, com sol passar, la Maria-Eugènia havia accedit a sortir a sopar tenint mentalment el mateix objectiu que ell. Però altres estones li semblava que, com també sol passar, les intencions d’ella eren anar a sopar i punt. ¿Tindria prou coratge, ell? No en dubtava perquè es considerés un individu especialment apocat, sinó perquè, en l’any que feia d’ençà que s’havia mort la Rosa-Margarida, havia practicat tan poc que n’havia perdut l’hàbit, i ara trobava que no acabava de saber què havia de fer en cada situació, davant de cada somriure, o angoixat per un silenci inacabable. Li faltava entrenament. S’imaginava, una vegada i una altra, avançant la mà per sota de la faldilla de la Maria-Eugènia, i acariciant-li les cuixes, aquelles cuixes perfectes que (reproduïdes a escala 5:1) eren a la façana del teatre, separades perquè la porta principal era just al mig. Pensar que aquelles cuixes eren ara a fregar de les seves, sota la taula, feia que la sang li inundés les galtes. Feia anys que no s’enrojolava. Perquè no se li notés, va pendre’s d’un glop la primera copa de la nova ampolla de xampany. La Maria-Eugènia reia i, quan reia, a les comissures dels ulls se li marcaven unes quantes arrugues, que el Ramon-Maria trobava enormement suggeridores. Cada arruga li semblava una osca, una lliçó, un record. La maduresa de la dona no tan sols no li feia enyorar la llisor de les pells joves sinó que li semblava un al·licient més. Cada plec d’aquell cos emmagatzemava (calculava el Ramon-Maria, mirant-se-la a través de la copa) cent mil gustos, cent mil petjades de cent mil amants. Com s’equivocaven aquells que s’interessaven per noies cada cop més joves, com més grans es feien! Una dona madura (trobava) era com un formatge envellit sàviament. La comparació amb el formatge, però, li va semblar desagradable. Es va afanyar a tornar a omplir les copes (la Maria-Eugènia també se l’havia acabat) i a pensar un nou tema de conversa.
Quan van haver pagat i es van aixecar de la taula, una veu com una campanada el va cridar. Al fons, en una taula que hi havia en un dels angles del menjador, una cara el saludava, inundada d’alegria. Era el Gil-Eudald, que agitava la mà, s’aixecava (eixugant-se els llavis amb el tovalló) i anava cap a ell. El Ramon-Maria es va mirar la Maria-Eugènia, li va dir que era un que coneixia (i tot seguit es va adonar que era una obvietat), no va saber si havia de dir-li que l’acompanyés o no, o esperar que l’altre arribés fins on eren. Finalment, com que la dona que era a taula amb el Gil-Eudald no l’acompanyava, va creure que havia de fer el mateix; es va excusar i va començar a caminar tot sol cap al Gil-Eudald. Es van trobar a mig camí, entre dues taules (ocupades, l’una per una parella que s’agafaven de la mà de feia estona, es miraven als ulls i no es deien res, i l’altra per dos homes corpulents, que discutien de projectes immobiliaris en veu alta). El Ramon-Maria i el Gil-Eudald van encaixar mans. Els dels projectes immobiliaris els van mirar de cua d’ull i van fer xerricar les cadires per demostrar que se sentien lleugerament molestos que el Ramon-Maria i el Gil-Eudald haguessin anat a trobar-se a tocar d’ells. El Gil-Eudald va agafar el Ramon-Maria del braç i el va fer anar fins a la taula de l’angle; del sostre penjava una enorme caldera d’aram, plena de flors. El Ramon-Maria va encaixar la mà de la dona, que (no contenta amb això) va estirar-lo fins que li va fer abaixar la cara. Es van fer dos petons a l’aire, a un parell de centímetres de cada galta.
—¿Està més gras?—va preguntar ella—. ¿O no? El trobo canviat.
—Vostè s’ha aprimat—va mentir el Ramon-Maria, que just ara l’havia reconeguda.
La dona va eixamplar els llavis en senyal d’agraïment. Va comentar que feia molt de temps que no es veien. Efectivament, feia molt de temps que no es veien. El Ramon-Maria es mirava el Gil-Eudald, que duia ulleres lleugerament fumades, i (ara que s’hi fixava) molts cabells. Abans ¿en tenia tants? Era perruquí, allò, o un transplantament? El van convidar a asseure’s. El Ramon-Maria va aixecar el braç en direcció a la taula que havia ocupat i va balbotejar que no, que l’esperaven. Cada tant, el Gil-Eudald i la senyora (Caterina: de cop n’havia recordat el nom) miraven cap a la Maria-Eugènia, que era a la porta de la sala i es posava finalment l’abric, ajudada per la noia del guardarroba. El Ramon-Maria va decidir que hauria hagut, efectivament, d’anar a saludar-los acompanyat de la Maria-Eugènia, i també que ara hauria de ser ja amb ella, per donar propina a la noia del guardarroba. El Gil-Eudald li va preguntar com li anava la vida. La dona es va interessar per si venia sovint a aquell restaurant; abans que tingués temps de respondre-li, li va explicar que ells hi venien molt sovint, i va cantar les excel·lències de certs plats. El Gil-Eudald va voler saber si s’havia refet; econòmicament parlant, va aclarir. El Ramon-Maria es va empassar un nou glop de bilis i li va dir que pse. El Gil-Eudald li va explicar que se’l veia com si encara no s’hagués refet del tot. El Ramon-Maria va fer que no amb el cap, sense saber si l’altre entendria aquell no com una confirmació o com una negativa de l’afirmació que acabava de fer-li. El Gil-Eudald va posar cara tràgica (la dona, que tota l’estona mantenia un somriure neutre, el va imitar) i li va dir que, realment, havia estat una llàstima, una mala sort imprevisible, inconcebible, i que mai, en tots els anys que duia a la borsa, no s’hi havia produït una situació tan lamentable. Li va posar la mà a l’espatlla, li va recordar que hi havia gent que encara n’havia sortit més mal parada, i que ell mateix, fins ara feia poc, no havia començat a aixecar el cap. Havia canviat d’adreça, va explicar; es va treure la cartera, va separar una targeta del feix que en duia i l’hi va allargar. El Ramon-Maria va observar que el barri on s’havia mudat era de més categoria que no pas el d’abans, i se la va guardar a la butxaca de l’americana. La Caterina va assenyalar la Maria-Eugènia, va dir que, pobra, s’esperava de feia molta estona i que li digués que vingués. El Ramon-Maria va excusar-se: se n’havien d’anar. Va encaixar les mans de tots dos, va fer un altre parell de petons a prop de les galtes de la senyora i va anar cap a la Maria-Eugènia, que l’esperava al costat de la porta, xerrant i rient amb la noia del guardaroba, que tenia la gavardina del Ramon-Maria a la mà. Quan ell va arribar van callar totes dues alhora. La del guardaroba el va ajudar a posar-se la gavardina; la Maria-Eugènia el va agafar de bracet.
S’havia posat la gavardina amb tan poca traça que una musclera li havia quedat doblegada i fora de lloc. Va ficar la mà per desdoblegar-la i, com que no se’n sortia, va tibar de la musclera amb tant d’ímpetu que va estar a punt de perdre l’equilibri. La Maria-Eugènia era a tocar de la cartellera del teatre, mirant-se a les fotos. Per un moment, el Ramon-Maria no va acabar d’entendre què hi feien, una altra vegada a les portes del teatre, a aquella hora, amb els llums apagats i les reixes corregudes; però de seguida va recordar que, com que havien decidit d’anar a sopar a un lloc que els fes perdre poc temps per arribar-hi, havien triat aquell restaurant pretensiós que hi havia a prop del teatre, en part perquè era a prop del teatre, en part perquè era pretensiós (i el Ramon-Maria havia calculat inconscientment que, potser, a la Maria-Eugènia allò l’impressionaria) i en part perquè era dels pocs restaurants que encara funcionaven a aquelles hores. El Ramon-Maria era ara al costat de la Maria-Eugènia, mirant també la foto on apareixia vestida només amb un plomall daurat, una petxina damunt de cada mugró i un cor de purpurina entre les cames. Va pensar a dir alguna cosa (fins i tot li semblava clar quina) però quan va obrir la boca per dir-la ja se n’hi havia anat del cap. Va tornar a sentir el regust de bilis a la gola. Ella tampoc no deia res, i l’estona de silenci es va anar fent cada vegada més densa. ¿Havia arribat el moment de fer cap proposta? Si havia arribat, ¿havia de ser ell qui la fes? ¿Per què no ella? I si era a ell a qui pertocava el pas següent, ¿fins a quin punt havia d’arriscar-se?
—¿Què fem?—va aconseguir dir, finalment.
La Maria-Eugènia es va girar per mirar-lo. El Ramon-Maria va trobar que, en la cara de la dona, la lluïssor dels ulls i la seriositat dels llavis es contradeien. Potser no havia dit la frase encertada. Si havia de jutjar pels ulls, no aniria amb cap mena de subterfugis i li proposaria obscenitats. Si havia de jutjar pels llavis, li preguntaria (de la manera menys sospitosa) si volia que l’acompanyés a casa. I en acabat ja veuria.
—¿Qui hi ha, a casa teva?—se li va avançar la Maria-Eugènia.
El va desorientar una pregunta tan directa. Van començar a caminar. Va dir que, potser, la fillastra. Durant el sopar (i els dies abans, d’ençà que havien quedat, i fins i tot abans que quedessin) havia somiat el moment en què, si tot anava bé, es preguntarien a quina casa havien de fer cap. Però, encara que no acabés de veure clar per què no podia ser ella qui formulés la pregunta, sempre s’havia imaginat fent-la ell. Finalment, la Maria-Eugènia feia la proposta ideal i ell es trobava poc a punt i (ara se n’adonava) massa begut. Un cafè. Si pogués fer un cafè i mig despertar de l’embriaguesa… Davant d’un bar obert, va dir d’entrar-hi. La Maria-Eugènia va acceptar. Va demanar una copa de brandi. Ell, a punt de demanar un cafè, es va aturar. Potser seria millor demanar una copa. Tal vegada el que li feia nosa no era l’embriaguesa, sinó que l’embriaguesa es trobés en un punt d’encallament que l’embotava. Tot i aquesta consideració, va demanar un cafè.
La Maria-Eugènia es prenia el brandi (un conyac suau, lleuger, que el Ramon-Maria no acabava d’entendre per què anomenava brandi i no conyac) amb parsimònia. D’un parell de glops, el Ramon-Maria es va acabar el cafè. Com que la Maria-Eugènia era a mig brandi (definitivament, l’irritava que en digués brandi, del conyac), per no estar-s’hi esperant sense pendre res, va demanar un rom amb cocacola. El cambrer canviava el bidó de cervesa buit per un de nou. Quan va haver acabat li va servir el rom amb cocacola. Minuts més tard, la Maria-Eugènia es va acabar el conyac; el Ramon-Maria encara tenia el got a mitges. La Maria-Eugènia (per no estar-s’hi esperant sense beure res) va demanar un altre brandi. Etc.
Absolutament begut, el Ramon-Maria va pujar les escales que duien al pis de la Maria-Eugènia com per un calidoscopi: tot el que veia era una espiral plena de portes que, de tan vernissades, li semblaven de plàstic. Girés on girés els ulls, veia portes lluents, amb espiells circulars, de reixeta. El Ramon-Maria (amb una excusa que cap dels dos ja no recordava) s’havia negat a entrar a l’ascensor, i això havia fet riure la Maria-Eugènia fins a un punt tan desmesurat que només el justificava la necessitat de trencar el gel encara una mica més. La dona va treure la clau del moneder, la va apuntar cap al pany, però s’hi va repensar, es va girar i va besar el Ramon-Maria amb tanta passió que semblava que volgués arrencar-li el llavi superior. Mirats de prop, els ulls de la Maria-Eugènia eren un mar de llums, un oceà de nit, un naufragi, amb barques plenes de gent amb salvavides color carabassa i tot de venes vermelles a punt d’esclatar. Li costava veure-hi les nines, de tant com es movien i ho ocupaven tot. La Maria-Eugènia es va girar cap a la porta i va aconseguir ficar la clau al pany. Hi van entrar. La Maria-Eugènia va deixar l’abric al penjarobes. Mentre tancava la porta, el Ramon-Maria veia cada cop més clar que l’estat etílic en què es trobava no afavoriria gens les coses.
El pis era gran, tan atapeït de mobles que els ulls del Ramon-Maria no donaven l’abast a copsar-ho tot. En aquell moment, amb prou feines retenia un càntir de fang gris que hi havia sota d’una marina més o menys impressionista i entre un gerro pretesament xinès i una cortina color pols. La Maria-Eugènia era a la sala, abocada sobre una tauleta baixa; preparava un parell de gots. Una de les tires de l’escot li havia relliscat; mirava el Ramon-Maria amb la intenció clara de veure si s’havia adonat que mostrava mitja sina. Quan (després dels minuts que ell va dedicar a acabar de passar per la porta) va haver comprovat que sí, va somriure-li de manera descocada. Amb els gots a la mà, es va alçar, se li va acostar, i n’hi va allargar un. Un dels talons de les sabates li va ballar; es va torçar lleugerament el turmell. Mentre engolia, va llençar les sabates lluny, de dues puntades de peu. Al Ramon-Maria li va semblar que l’alçada de la dona havia minvat ben bé mig metre. Una de les sabates havia anat a parar contra la reproducció en miniatura d’una cabina de telèfons londinenca que hi havia sobre una tauleta de vidre.
Cinc minuts més tard, mentre es deixaven caure al llit (un llit amb dossers en un dormitori tan farcit d’objectes d’estils diversos com la part del pis que havia vist fins aleshores), el Ramon-Maria pensava que hauria d’estar molt més content del que ho estava, tot i que de fet ho estava molt. D’ençà que va entrar en aquell teatre per treballar-hi de trompetista, havia vist la Maria-Eugènia dalt d’un núvol. Primer, havia hagut de muntar un seguit d’estratagemes per captar l’atenció de la dona i, en acabat, agafar l’embranzida necessària per convidar-la. I ara que el somni per fi es materialitzava, es trobava lamentant que les coses no anessin d’una altra manera. L’horroritzava pensar que, de tan borratxo com estava, li seria difícil quedar dignament. Fins i tot si aconseguia un mínim de dignitat, li seria difícil mantenir-la gaire estona: bé perquè, per no perdre’l, acabaria de seguida; bé perquè, per no acabar de seguida, tractaria de refredar la passió actuant d’una manera mecànica, i fins i tot es veuria obligat a recórrer al mètode tradicional que consisteix a pensar en situacions desagradables, cosa que (ineludiblement) el duria al mateix resultat. La Maria-Eugènia va tancar els ulls. Somreia d’orella a orella, amb llavis esmaltats de vermell. El Ramon-Maria li mirava les potes de gall que (quan aclucava els ulls, rendint-se a un amant que posposava el moment d’iniciar l’atac) li escrostonaven la capa de pintura. Ara, a diferència de quan eren al restaurant, no les trobava tan encisadores, aquelles arrugues. No veia per enlloc que fossin suggeridores, ni plenes d’històries sàvies, ni de lliçons. I pensar que la maduresa d’aquella dona emmagatzemava la sapiència que havia anat acumulant amb altres homes, més aviat el repugnava. La Maria-Eugènia era sobre el llit, encara mig vestida. El Ramon-Maria no podia recordar com s’ho havia fet, per mig despullar-la. ¿O havia estat ella?
Va fer un esforç per veure la situació tal com era. U: tot i el risc de quedar malament, era impossible tornar enrere, buscar alguna excusa i deixar-ho córrer. Dos: ja que hi era, havia de fer alguna cosa i no quedar-se aturat. Tres: posats a fer alguna cosa, el que el faria semblar menys obtús (hagués estat ell qui hagués mig despullat la Maria-Eugènia o no) seria contribuir a acabar de treure-li la roba. Quatre: si, de tan gat com anava, no aconseguia res, podia per una banda excusar-se explicant-li que tot era conseqüència de l’excés d’alcohol, i per altra banda podia dedicar-li una atenció manual o bucal (de les quals sempre s’havia sentit legítimament orgullós) que la compensés de tots aquells enutjos, ni que fos parcialment i fins l’endemà al matí, si és que hi havia endemà al matí. Decidit, va allargar la mà per descordar-li el gafet dels sostenidors; la Maria-Eugènia va fer cara de pensar que aquella mà duia altres intencions i que les desitjava ferventment. Quan el Ramon-Maria se’n va adonar, es va sentir obligat a modificar lleugerament el curs del viatge i esplaiar la mà amb una estada als pits (primer l’esquerre, després el dret) de la dona (que va aclucar els ulls del tot, com si estigués torrant-se al sol, en una platja, a l’agost) abans de continuar fins al gafet. Suava, ell.
Quan els sostenidors van ser fora, va veure que hauria de tornar a dedicar atenció als pits: l’aparició a la llum d’aquelles sines grosses i tibades, de primera vedette, ho feia ineludible. Una part considerable dels membres de l’orquestra assegurava que els pits de la Maria-Eugènia eren producte de la silicona i, ara que els tocava, comprovava que no era així. Quina enveja, per cert, si els companys de l’orquestra el veiessin ara, amb la Maria-Eugènia! Però de seguida es va adonar de la ximpleria: només imaginar les cares dels altres músics (mig transparents sobre la paret del davant, mirant-lo i rient-se’n) es va esgarrifar. Amb la mà dreta, com de passada, va comprovar que l’estat d’inanició continuava.
Serrant fort les dents, la Maria-Eugènia va avançar un genoll entre les cuixes del Ramon-Maria, que (horroritzat) veia clar que, en el decurs d’aquell avanç, la dona s’adonaria, per força, del defalliment. ¿S’enfurismaria d’entrada? No tan sols tantejava el terreny amb el genoll, la Maria-Eugènia, sinó que, arribat el moment, es va ajudar amb la mà, i (aparentment, va pensar ell) no va semblar trobar en la letargia de l’home res d’especialment punible. Ben al contrari: convençuda, segurament, que amb una mica d’ajut la recuperació seria imminent (i aquest convenciment va horroritzar encara més el Ramon-Maria) hi va aplicar un treball d’una habilitat i d’un barroquisme dels quals l’home recordava haver estat objecte ben poques vegades. Quan es va fer evident que amb la mà no aconseguia els objectius previstos, la Maria-Eugènia va iniciar una davallada lenta, besant-lo al llarg de l’estèrnum, de l’estómac… Tota l’estona, el Ramon-Maria s’esforçava a pensar en cares, en cossos, en cuixes, en el coll d’una veïna que li agradava, en els genolls de la cambrera del bar del teatre, en aquella espectadora de texans cenyits que la nit abans s’havia assegut a la primera fila. Una gota de suor li va regalimar front avall, va esquivar la cella esquerra i va anar a caure-li a l’ull. Els ulls li coïen. Si girava la nina de l’ull esquerre cap a la tauleta de nit, la lent li feia veure doble la caixa de xarop per la tos que hi havia. S’hi hauria de posar gotes. Va rependre el fil. Va pensar en aquella noia que havia passat per davant de la taula on prenia el vermut, al migdia. I en aquella parella que havia vist un vespre al parc, feia cosa de dues setmanes, acariciant-se. I en l’amiga de la fillastra, que havia anat un parell de dies abans a casa, i que tenia uns llavis per desfer-s’hi. I en la mateixa Maria-Eugènia, dalt de l’escenari, amb plomalls al darrere, mitges de malla i sabates de taló alt. Era de l’opinió que li havia de ser molt més fàcil excitar-se pensant en la Maria-Eugènia que veia cada nit dalt de l’escenari que no pas en la Maria-Eugènia que ara abraçava desesperadament, sense aconseguir cap resposta d’aquell tros de carn que li penjava entre les cames, abocant-lo al ridícul.
El Ramon-Maria era al lavabo, amb el cap enrere i deixant caure als ulls gotes d’humidificador de lents de contacte. En acabat, va moure els globus oculars a banda i banda perquè el líquid s’hi escampés bé.
Es va observar al mirall. Tenia el blanc dels ulls com un mapa: travessat en totes direccions per camins, carreteres comarcals, carreteres de primera i autopistes, totes vermelles i a punt de rebentar. Va glopejar aigua. Es va rentar la cara. Es va descordar els pantalons i es va tocar. Sobretot, tractava de convence’s, calia no perdre la fe i rumiar alguna cosa que l’excités. Per exemple: aquella pel·lícula on el netejador de vidres d’una empresa (que es passava el dia dalt d’una bastida, fregant els vidres de tot l’edifici) veia, en una de les oficines, una adolescent rossa abocada sobre l’escriptori, amb les faldilles apujades, oberta i apressant el gerent. O aquella altra en què la bibliotecària s’enfilava a una escala per buscar un llibre determinat, mentre l’home que l’havia demanat li mirava les cuixes per sota de la faldilla. O aquella altra, d’una executiva a qui se li espatllava el cotxe i havia de buscar l’ajut d’un camioner. O aquella que passava en un hotel, amb una dona que cridava el servei d’habitacions. O aquella d’una aristòcrata enigmàtica que viatjava en un transatlàntic, vestida de vint-i-un botó, amb sabates de taló molt alt, i que (per error) anava a parar a la sala de màquines, on sis mariners suats i en samarreta l’observaven empassant-se la saliva.
Es va contemplar: no hi havia res a fer. Era poc més que un xampinyó.
Desesperat, va deixar anar el puny contra el mirall. Es vendria l’ànima al diable, si calgués! Ho hauria donat tot perquè el diable es fes visible en aquell precís moment, i poguessin pactar. Va cridar el nom del dimoni; no es va pas presentar. Estava tan borratxo, però, que si s’hagués materialitzat tampoc no l’hauria sabut veure.
Seien al sofà. El Ramon-Maria amb un coixí entre el maluc i el braç, aferrant-s’hi més que no pas simplement tenint-lo agafat. La Maria-Eugènia havia engegat el vídeo i hi passava la pel·lícula que havia gravat aquell vespre, mentre eren al teatre. Li va preguntar si volia cafè. Ell li va preguntar si ella en pendria. Ella va dir que sí. Ell va acceptar-ne.
De fet, el Ramon-Maria no podia pas dir que fes cara decebuda o indignada. S’ho havia pres millor del que ell havia previst. Aparentment. Però ¿i per dins? ¿El maleïa, mentre li servia cafè a la tassa? ¿Realment no li importava? I si no li importava ¿era que tant se li’n donava? Això el feria: que a aquella dona que tant l’excitava (encara que momentàniament semblés que no) tant se li’n donés, el feria més que cap altra cosa. Li va acostar la tassa. Que si hi volia sucre. En volia. ¿Quantes culleradetes? Dues. El Ramon-Maria el va remenar a poc a poc, esmerçant-hi molt més temps del necessari. No sabia si treure el tema i excusar-se. Podia al·legar que els últims dies havia anat molt ple de feina. O dir-li que, de vegades, el primer cop, amb els nervis i l’ansietat, passen coses així. O jurar-li que no ho entenia, que no li havia passat mai. O que feia anys que no li passava. I afegir-hi que li agradava molt. Que no era culpa d’ella, de debò. O assegurar-li que, precisament, era per ella que li passava allò: perquè la veia massa lluny, massa amunt. Que era, ni més ni menys, la Maria-Eugènia que omplia la façana del teatre, oberta de cames i a escala 5:1, i que (vulguis o no) aquestes coses pesen. Que, en definitiva, allò que li passava era una demostració que no tan sols li agradava molt sinó que li importava més del que es pensava. El que no gosava fer era esclatar a plorar i dir-li que era ben injust no poder comanar a voluntat aquell tros de carn arrugat que, en principi, era tan seu com el braç dret, el braç esquerre, la cama dreta o la cama esquerra. I si els braços i les cames els podia fer anar amunt i avall com volia i quan volia ¿per què no podia fer el mateix amb el membre? ¿Per què no hi tindria un os, com havia sentit a dir que l’hi tenien els goril·les, els catxalots o els lleons? Li va regalimar una llàgrima, galta avall. ¿Per què els homes van perdre l’os del penis, i no el van conservar igual que els altres grans simis? Ho sentia no com una injustícia a l’espècie, sinó com un greuge personal. ¿Qui l’hi havia robat? En la situació actual, el tal tros de carn arrugat era tan poc seu que creure que li pertanyia era una fantasia sense fonaments. ¿A qui pertanyia, doncs? ¿A Déu? ¿Al mateix Déu fill de puta que li havia jugat la gran broma de fer-li el regal de l’alcohol per ajudar-lo a vèncer l’apocament? (I que hi havia afegit la petita broma que feia que, quan n’havia pres tant com per estar, efectivament, desinhibit, el mateix alcohol n’hi impedís la culminació.) Déu era un cínic gras, amb la cara botida i barba de dos dies, immensament avorrit; perquè l’eternitat devia ser, de fet, una presó de tedi: una presó d’on l’Omnipotent no podia ni tan sols somiar en fugir. Ni suïcidar-se, no podia. Ni tenir la tranquil·litat que, com a mínim, arribaria un dia que la mort el deslliuraria de totes les càrregues. Per això, per distreure’s de tota aquesta teranyina sense fi, Déu havia decidit crear un univers, unes galàxies, unes constel·lacions, uns planetes i unes bèsties. I, entre les bèsties, unes que poguessin trencar-se el cap rumiant. I, per fer-ho més divertit, tot plegat, en va crear de dos sexes. ¿Per què no en va crear d’un de sol? ¿Per què no en va crear de tres, o de quatre, o de cinc? I ¿com se li havia acudit la idea perversa de dissenyar una cosa tan perfecta, tan complexa, tan atractiva i tan incomprensible com la dona? (I suposava que, per les dones, els homes devien ser d’una complexitat semblant. ¿O no?) ¿Quin dissenyador seria capaç de millorar-ho? S’imaginava davant dels representants d’una associació de dissenyadors (tot americanes i camises i corbates estudiadíssimes fins en la deixadesa), ensenyant-los un espècimen de mostra i reptant-los que el milloressin. Impossible! S’imaginava Déu, mirant cap a la Terra des de més enllà dels núvols, escurant-se les dents, badallant i somrient amb crueldat.
Va arribar el primer tall publicitari. Va pensar que la Maria-Eugènia agafaria el comanament a distància i acceleraria la videocasset fins a la continuació de la pel·lícula; no va ser així. Al primer espot hi va sortir un senyor molt pentinat, amb un paquet de detergent a la mà, amb l’etiqueta en blanc, i una senyora (també acabada de sortir de la perruqueria) que li deia que el detergent que gastava habitualment ja era prou bo. L’home insistia que provés el que ell duia. Ella, finalment, hi accedia, mig a contracor. Però després de rentar la roba la cara se li omplia d’alegria: amb el detergent misteriós la roba li quedava molt més blanca. L’home aprofitava aquest moment per arrencar el paper que tapava l’etiqueta del paquet, amb la marca en lletres ben grosses, vermelles i de pal sec. Al segon espot, tot de nens vestits d’indis amb plomes corrien al voltant d’una taula. Després, obrien l’armari de la cuina i quedaven decebuts perquè el que buscaven no hi era. Però quan alçaven el cap veien que sa mare (una model que feia cara de no haver tingut mai cap fill ni de preveure tenir-ne cap en els vint anys immediats, pel cap baix) els ensenyava una caixa de galetes que havia amagat en un dels prestatges que hi havia sobre la pica de la cuina. Evidentment, això era el que els nens buscaven, perquè de cop se’ls esborrava la decepció de la cara i reien, abraçats a la falsa mare i devorant el contingut de la caixa. Al tercer espot, una dona bellíssima, amb un banyador blanc que deixava al descobert la meitat de les natges i els malucs fins més amunt de la cresta ilíaca, caminava per la vora d’una piscina, entrava en tot de salons majestuosos, on no hi havia absolutament ningú, tret d’un home (acabat d’afaitar i vestit amb esmòquing blanc, que duia als dits una copa cònica amb un líquid groc) que la mirava des de darrere d’una cortina. Immediatament, l’home i la dona s’allunyaven abraçats, entre columnes i cortines que voleiaven, cap a una porta exageradament alta que hi havia al fons, i més enllà de la qual bufava un huracà devastador.
La Maria-Eugènia va deixar caure el cap sobre l’espatlla del Ramon-Maria, que la va abraçar, la va besar i va deixar anar el coixí pensant que potser se’n sortiria si agafava embranzida, abandonava l’estat d’ànim catastrofista en què es trobava i s’hi apassionava. Moltes vegades els problemes són purament mentals, havia sentit a dir milers de cops a milers de persones i en relació a milers de coses. Li va acariciar un pit, es va detenir en el mugró, el va tibar amb l’índex i el polze, el va deixar anar, el va acariciar amb el capciró de l’índex. Després va baixar la mà, va acariciar-li l’estómac, es va deturar al melic, el va resseguir amb el dit petit; es va fixar que a la cuixa hi havia una clapa de pèls que la depilació havia oblidat i, amb la mà plana, va fer pressió sobre el ventre. Va jugar amb els rínxols del pubis. La Maria-Eugènia, amb la cara a tocar de la del Ramon-Maria i mirant-lo als ulls, ben endins, li va acariciar la cuixa i el va palpar. Ell també es va palpar. Res. Ella li va enretirar la mà.
—Deixa-ho estar. No té importància. Els homes us creieu que això és el centre del món. I no ho és en absolut.
El Ramon-Maria hi va estar d’acord. La Maria-Eugènia es va recordar d’una vegada, de joveneta, que va conèixer el director d’un teatre. La primera nit que van sortir, a l’home li va passar el mateix que ara al Ramon-Maria, i va suplir la impotència amb la imaginació. En canvi, quan l’endemà s’havien esvanit els dry martinis i el director estava tan orgullós de l’erecció que passejava pel dormitori, la imaginació va desaparèixer per complet. La Maria-Eugènia va observar un parell de pèls blancs a la cella dreta del Ramon-Maria. Li va besar el coll, el pit, els braços. Li va acariciar els mugrons amb una insistència que al Ramon-Maria li feia sentir el mateix que quan algú fa xisclar una forquilla contra un plat. (Quina mania, per cert, amb els mugrons! La Rosa-Margarida també tenia aquell desfici, va recordar un instant; ràpidament va intentar treure-se-la del cap, perquè la veia morta, pal·lidíssima, amb els llavis gastats.)
A la tele, un nen es calçava uns patins de gel. Amb la mà lliure va pitjar dissimuladament un botó del comanament a distància. En el nou canal, un noi ros, de cabells llargs i bigoti, cantava:
Mujer, me estás pidiendo amor y yo no puedo darte nada. Mujer, no sigas, por favor, porque la llama del amor no enciende pólvora mojada.
Va tornar a pitjar el botó. Un cotxe esplèndid, amb motor de quatre cilindres en línia (amb una cilindrada de 1905 cc, construït íntegrament en aleació lleugera, amb una potència màxima de 125 cv a 5500 rpm) i frens de disc a totes quatre rodes. La Maria-Eugènia continuava la davallada. Es va aturar, esclar, al melic, però ben aviat va arribar a la pelvis. Es va entretenir una estona en els pèls, com per dissimular, i hi va deixar anar l’alè, càlid. A la fi, però, indefectiblement es va acarar al que, d’ençà que havia començat la davallada, es veia que havia de ser-ne l’objectiu.
Al cap d’uns minuts de tasca infructuosa, el Ramon-Maria va alçar el cap de la Maria-Eugènia amb totes dues mans i li va dir que ho deixés estar. Per primer cop, la dona el va mirar amb indignació continguda. Es va aixecar i se’n va anar a una altra habitació. El Ramon-Maria sentia calaixos que s’obrien i es tancaven amb més força de la necessària. Era clar que havia arribat el moment de tocar el dos. Es va aixecar. En un prestatge, al costat d’una estatueta de Sargadelos, va trobar un paquet de tabac. En va treure un cigarret i el va encendre. Però només va fer una pipada; el va aixafar al cendrer, un cendrer amb un toro dibuixat i el nom d’un hotel de Ciotat. A la tele, just ara acabava l’intermedi publicitari i tornava la pel·lícula. Es va posar els eslips i els pantalons. La Maria-Eugènia va aparèixer dins d’una bata. El Ramon-Maria va anunciar que se n’anava.
—Queda’t. Acabem de veure la pel·lícula—va dir la Maria-Eugènia mentre s’asseia al sofà, pitjava un botó del comanament i rebobinava fins al final de l’intermedi publicitari. ¿De debò havia seguit el film? Si no era així (i no era així, n’estava ben segur; ¿o s’equivocava?), ¿per què rebobinava aquells pocs minuts, com si els necessités per seguir el desenvolupament de la història? Després va pitjar un altre botó i la pel·lícula va continuar. La Maria-Eugènia tenia els ulls fixos en la pantalla. La va imaginar al cap d’uns vint o trenta anys, en aquella mateixa casa: tancada, avorrida, amb els cabells blancs, irascible. Es va adonar que estava dret, sense saber si asseure’s o no.
—És que crec que és millor que me’n vagi.
—Fes el que vulguis.
Si bé per una banda era millor anar-se’n i acabar amb aquella situació desagradable, per altra banda, si es quedava fins al final de la pel·