TONI CAMBRODÍ
Els secrets
de pedra
Seebook
© Del text: Toni Cambrodí i Viles
© Disseny i cobertes: Carles Pijuan i Canals
© Il·lustració: Carles Pijuan i Canals
Primera edició: setembre, 2016
Girona, 130 - pral. 2ª
08037 Barcelona
www.seebook.eu/ca/
ISBN: 978-84-944949-5-6
Advertiment legal:
És rigorosament prohibida, sense l’autorització dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic.
A la mare, al pare, a mon germà, als familiars més propers
i, especialment, a l’Alícia, al Guillem, al Marc i a l’Anna.
Els hiverns es presentaven molt freds i la boira formava part de l’escenari. Sempre. Era el disset de gener, dissabte, de l’últim any de traspàs abans del canvi de segle i aquell rígid clima es mostrava especialment inexorable en un poble petit i tranquil, de pocs habitants, cases de dos sostres d’alçària i carrers força estrets, també pocs i mal ordenats. Només hi havia una via principal, d’estètica antiga, il·luminada amb faroles no gaire ben distribuïdes, voreres pavimentades amb blocs de pedra rectangulars i la majoria de façanes revestides amb balcons sense flors. Els comerços es podien mal comptar: una pseudofarmàcia de prestatges escassos, un parell de botigues de queviures, un restaurant i altres afers menors com la ganiveteria que donava la benvinguda al carrer, una llibreria on les pèrdues comptables eren el principal actiu o la barberia de l’avorrit Sr. Dalmany. Poca cosa més.
Els seus pobladors respiraven aquell ambient i es comportaven de la mateixa manera. No hi havia moviment a partir de les set de la tarda perquè la gent es tancava al seu habitacle sense donar ni demanar res a canvi. Tothom dormia allí però gairebé ningú hi vivia. Els petits negocis esperaven, com ànima amb pena, que algun veí agraït donés vida a la peculiar economia local. Normalment sense èxit. I les esperances dels comerciants, sovint, acabaven dipositades en la presència de turistes durant els caps de setmana en que feia bon temps. No hi anaven per l’atractiu del poble, que no en tenia cap, sinó que havien de passar forçosament per allí si volien arribar a la destinació que tenien planejada. Alguns, més que no pas molts, paraven a fer-hi un cafè, estirar les cames, comprar algun comestible oblidat o, fins i tot, si es tenia prou mal gust, adquirir un record de porcellana barata esculpida amb l’encant que anaven a visitar.
Era situat a les comarques de l’interior del país. No gaire ben comunicat perquè l’accés es feia des d’una carretera local en mal estat, si bé és cert que l’autovia que els portava a la capital només era a quaranta-dos quilòmetres de la localitat. Però aquell municipi tenia una particularitat molt especial. Limitava, al nord, amb un pla de múltiples hectòmetres quadrats i compost per una infinitat d’arbres només vistos en aquella parcel·la de la Terra. Era inexplicable el seu origen des del punt de vista biològic i no tenien res a veure amb cap altra arbreda mai fitada enlloc. La seva creació es feia impossible d’esbrinar i l’essència de tot plegat superava qualsevol raciocini humà. Eren sobrenaturals. Aquells arbres estaven fets de pedra massissa i poc erosionada, de granit en estat pur, com si es tractés d’una forest parcialment fossilitzada a base de milers i milers d’anys de màgia i misteri. No semblava que aquell prodigi fos conseqüència de condicions planetàries conegudes. I més aviat s’intuïa algun fet paranormal com a responsable de preservar per a la posteritat allò que, en el seu dia, hauria estat un bosc comú.
Era el bosc de l’Àdalas, de gairebé dos mil cent hectàrees, amb una superfície insòlitament plana i format per un tipus de pi singular, imparell, semblant al pi negre, de fins a trenta-sis metres d’alçada i d’una antiguitat no mesurable. Els troncs, sempre rectes, tenien un diàmetre mínim d’un metre i el posat d’una població exorbitant de columnes gregues. La seva capçada cònica era farcida de branques inacabables i deformades com un filferro mal usat. I l’enigma raïa en què els braços d’aquells arbres de consistència pètria tenien vida perquè totes les extremitats s’omplien d’un fullatge orgànic, punxant i de color verd molt fosc. Un verd tirant a blau. A més, les fulles compartien espai amb unes pinyes d’escames prominents i forma estrambòtica.
Els biòlegs més prestigiosos de tot el món havien estudiat el fenomen durant les últimes dècades, desplaçant-se al bosc amb els seus equips per practicar diferents bioassajos, analítiques de flora i altres experiments de proveta. Els resultats, però, sempre havien estat negatius i oblidats perquè la relació vital entre els troncs de pedra i les fulles, fotosíntesi inclosa, era indesxifrable. Així, la ciència havia cedit el pas a les veus basades en l’ocultisme i a diverses conspiracions equívoques sobre la fi del planeta. I aquell cúmul de circumstàncies, d’abast internacional i incomprès per l’ésser humà, va acabar convertint l’Àdalas en un parc temàtic destinat a l’entreteniment dels seus visitants.
Per descomptat, l’Ajuntament de la localitat en treia el màxim profit. La Sra. Burnell, de nom Sandra, n’era l’alcaldessa i governava en representació del PEDRI, Partit d’Esquerres i Dretes per la República Independent. Tenia diversos actes programats amb la finalitat de difondre, arreu, aquella circumstància estranya, despatxant visites guiades a l’atracció empedreïda, entre altres iniciatives. El turisme era la principal font d’ingressos de l’òrgan municipal i aquesta partida afavoria una recaptació impositiva gens sufocant.
El poble també anava ple de llegendes al voltant d’aquella planura estrafolària. I no només parlaven de bruixeria o encanteris referits a l’origen del paratge que tenien a tocar. Les dites més perverses arribaven a relacionar determinats veïns amb negocis fraudulents entre laboratoris o explotacions d’àrids. I l’emigració d’alguns residents fomentava aquestes brames malgrat no estaven subjectes a prova. En aquest sentit, la família Bros havia marxat de la població, anys enrere, amb destí desconegut i no era clar si van evadir-se per por o per interès.
Una altra de les enraonies que circulaven era propietat d’un home antanyàs, el Sr. Robert de Cal Bata, científic decadent i abandonat que sempre vestia la mateixa roba, amb fred o calor. Anava malfargat amb uns pantalons de pana de color negre, vells com ell, sustentats per una corda que feia les funcions pròpies d’un cinturó, una samarreta d’imperi que semblava incrustada a la seva pell i, damunt, una camisa que dibuixava uns quadres vermells. La cara era plena d’arrugues que envoltaven, sobretot, uns ulls cansats i els pèls del nas baixaven llargs i grocs, segurament, pel fum que aspiraven durant tot el dia. Però la característica més singular era el gest tremolós que concedia la seva orella dreta només quan es posava nerviós. Vivia al carrer principal, resguardat entre muntanyes de papers i gàbies ocellaires, i tenia una saviesa il·limitada, plena d’estudis i recerques al voltant de la terra que l’havia obsessionat des de les primeres passes. Sabia del cert, o n’estava convençut, que en una recòndita part de l’Àdalas hi havia quelcom especial i valuós. I ho guardava com un secret d’estat perquè no ho havia explicat ni al seu fill, desaparegut de manera sospitosa als trenta-nou anys d’edat sense deixar rastre. Però, en si mateix, tampoc estava segur de no haver protegit les seves investigacions perquè els anys pesaven i els dubtes li oprimien el seny.
Aquell dissabte, a les sis del matí, la lluna plena es colava entre la boirada dels carrers i feia entrar una cleta de llum per la finestra de l’habitació del Jan. Un adolescent sense excés d’alçada però amb una corpulència considerable i robusta. Tenia els ulls allargassats, gairebé orientals, el nas més aviat petit i els cabells foscos. Era un enamorat de la natura, un aventurer audaç i inquiet que esperava la jornada amb més ganes que mai. Havia previst una excursió amb dos amics de tota la vida i no va necessitar despertador. Aquell excedent lumínic li va obrir les retines i, després de fer un cop d’ull al rellotge i desatendre un indici de malestar estomacal, es va alçar. Patia insomni i per això era de bon despertar. Així que es va passar una aigua per la cara abans de mig pentinar-se i, de seguida, es va vestir amb la indumentària necessària per a l’ocasió. Anaven a l’Àdalas i, mentre preparava els entrepans sense miraments, la va trucar.
—Berta?
—Uf... m’acabo d’aixecar. Què vols?
—Res. Només era per recordar-te que a les set marxem. Estic impacient. Ens veiem al banc, val? Afanya’t! —va comentar sense donar-li temps a dir adéu. I va penjar.
La Berta era la noia del grup. I tenia feina a enllestir-se. Li agradava estar guapa i, a sobre, n’era. El seu atractiu més desfermat eren els ulls, blaus com els de son pare, amb una mirada penetrant que magnetitzava qualsevol ésser viu. Per això les corbes de disseny escultural i els cabells clars sempre quedaven en segon terme. Sabia que era necessària a l’equip perquè coneixia perfectament el comportament de les zones forestals i els seus estudis recents l’avalaven, tot i que mai havia explorat a fons el soler adjacent. El repte l’esperava. Tocaven tres quarts de set quan va estar a punt i només havia d’agafar el telèfon una altra vegada per resoldre la cadena d’avisos pactada.
—Pol!
—Hola, Berta —contestava amb veu d’adormit.
—No em diguis que encara ets al llit fent el dropo! El Jan et dirà de tot si fas tard!
—La son em pot i ja ho saps...
El Pol era molt i bon dormidor. De ben segur, el més tranquil del grup però també el més tossut i perfeccionista, amant de les matemàtiques i, en menor mesura, de la física. Era força alt, potent i s’entrenava tots els dies de la setmana, anant a córrer cada matí, per tal de mantenir-se en forma. Li costava engegar però, quan s’activava, no tenia fre ni enteniment. La seva pell excel·lia un aspecte dominat pels cabells llargs, ulls de color mel i dents blanques com la neu. I potser aquesta faç era la causant de l’absència de concentració que patien les jovencelles quan se’l miraven.
—Tens quinze minuts per enllestir-te —va concloure la Berta amb veu de pocs amics.
—D’acord. Fins ara.
Els tres adolescents vivien als respectius nius parentals i ho feien repartits pels carrerons que desembocaven al principal. Res quedava lluny en aquell indret. Eren a mitja hora de l’objectiu i, per tant, la caminada d’aquell dia començava, més que mai, a la porta de casa. Havien quedat davant la ganiveteria, on hi havia un banc de pedra desgastada, per repassar el contingut de les motxilles i partir en direcció al bosc amb la finalitat de comprovar si, realment, estava tan impregnat de misteri.
El Jan s’havia acomiadat la nit anterior i li va faltar temps per sortir volant. Els seus pares, acostumats, encara dormien. No passava el mateix a casa de la Berta. La seva mare era més patidora i estava desperta fins i tot abans que l’alarma sonés puntualment. Ja li tenia preparada la motxilla fins a l’últim detall i només quedava el dir-se adéu… sense estalviar el discurs que feia abans de cada sortida.
—Vigileu i no us endinseu gaire al bosc. Hi ha poca cobertura i si us passa alguna cosa no em podràs telefonar —li va dir amb la veu entretallada.
—Sí, mare, ens veiem demà entre vuit i nou del vespre —amb el to despreocupat per no fer-la patir més del que ja ho feia habitualment.
Més de pressa van anar a casa del Pol perquè feia tard. Només va tenir temps per clavar un petó a la seva mare i marxar corrent tot etzibant un cop de porta que va fer trontollar els fonaments de la llar. No es va acomiadar del seu pare perquè encara era al bany, com cada matí, on s’arreglava excessivament fins que en sortia a deshora per fer tard, també.
La Berta i el Jan eren a lloc. Puntuals, com sempre. I ella va invertir els primers minuts a minvar l’ansietat que ell portava des de casa. No volia que els nervis i la tardança habitual del Pol afectessin l’inici d’una jornada expectant. Afortunadament, el retard no va ser històric i tot va quedar absorbit per l’excel·lent harmonia que regnava en les seves trobades. Sense perdre més temps, van passar llista dels estris que havien decidit endur-se perquè l’equipatge era àmpliament previsor. Havien de passar quaranta hores al bosc i, per tant, necessitaven menjar i beure per fer sis o set àpats a base d’entrepans d’embotit i diverses llaunes. La tenda de campanya per a tres hostes, els sacs de dormir, estoretes aïllants, arnesos i cordes d’escalada per si de cas, eines i navalles multiús, llanternes, capelines i roba d’abric completaven unes motxilles plenes a vessar.
Feia fred. I la boira era tan espessa que costava veure-hi uns metres enllà. Humida, gelada, es clavava als ossos i deixava els cabells gebrats; però tenien l’esperança que a mig dia escamparia. Així que es van penjar la vida a les esquenes i van començar a transitar els darrers metres del carrer que donava sortida al poble. El bosc, tapat per un ambient dens, encara no alterava la vista d’aquells joves intrèpids i, probablement per les ganes d’arribar-hi, marcaven un ritme fort, decidit i buit de paraules. Fins que el Pol va trencar el gel.
—Escolteu, entrarem pel sud-oest, oi?
—Sí, ens ve de pas i, a més, diuen que és la porta del bosc —va contestar la Berta.
—Saps el perquè? —continuava interessat.
—És la zona amb més clarianes i també la més visitada per turistes i curiosos. M’han comentat que cap al nord es fa més espès i complex.
El Pol no es va immutar. Per defecte, no tenia por. De fet, cap dels tres eren porucs però sí que se’ls veia intranquils. Estaven a punt de petjar un sòl gairebé desconegut i no sabien què hi anaven a buscar. Tampoc els importava. L’únic objectiu era passar un cap de setmana fora de casa i poder compartir una nit, i dos dies, tot explicant-se les pròpies frisances adolescents. Però a l’hora de la veritat, el fet de desconèixer el seu futur més immediat els inquietava i això convertia l’excursió en una aventura.
Havien deixat enrere el poble. La llum començava a guanyar terreny i facilitava la visibilitat d’un entorn que es destapava amb intriga. Darrere el fum ja s’intuïa la forma ferotge i apaïsada d’una massa forestal impactant. S’acostaven les primeres mostres dels arbres que vivien eternament a l’Àdalas. Uns pins rocosos que excedien qualsevol límit d’altura natural els acabaven de donar la benvinguda.
—Ja hi som! —va destacar el Jan tot fregant-se les mans.
La Berta era l’encarregada de fer camí. Mai s’hi havia endinsat més del que els pares, i l’Ajuntament, recomanaven i tampoc tenia prevista la ruta a seguir. Aquesta conjuntura aportava suspens a l’escapada però tots confiaven en el seu sisè sentit.
I quan només havien envaït uns metres el camp, es van veure obligats a parar per contemplar el que els seus ulls intentaven digerir. No era la primera vegada que presenciaven, de tan a prop, aquells arbres colossals. Però sempre ho semblava. Eren nans al costat d’uns troncs d’amplada exorbitant, amb unes escorces que semblaven incrustades a cops i uns solcs que feien gairebé un pam de fondària. Estaven repartits a una distància relativament simètrica i pujaven rectes, molt amunt, com si tinguessin la fi de generar vertigen. Les branques tocaven les veïnes i quedaven totes entrellaçades formant una teranyina admirable, de color pòrtland clar, que contrastava exageradament amb el fet més inexplicable de la ciència botànica.
—Com poden tenir fulles aquests arbres de pedra? Algú m’ho pot explicar? —va preguntar el Pol sense obtenir cap resposta a canvi. Ningú la sabia.
El terra era ple d’herbada però es podia caminar. No gaire alta i tampoc punyent. De color verd maragda barrejat amb el daurat de quan es torna, en part, seca. No hi havia flors. De cap tipus ni color. I aquest era un altre dels trets que els tenia desconcertats mentre la bromada hi donava un aire tètric i de feredat a la vegada. Les cares eren de respecte. I d’èxtasi.
Ella va trencar un silenci sepulcral per marcar el pas.
—Seguiu-me. Anirem per aquí… —assenyalant el dibuix, semblant al d’un camí, que feia el terra.
I van començar una incursió casual, alliberant les toxines pròpies de la impaciència i fixant bé tots els detalls significants per tal d’assegurar la tornada a casa. Anaven a bon ritme però passaven els quarts i res canviava. Milers de socs gegants, un darrere l’altre, com si es tractés d’una font inesgotable de monotonia. Continuaven embadalits per aquell paisatge fins que, després d’un parell d’hores avançant, van poder escoltar el primer senyal de vida existent. Es tractava del cant melodiós i allargat d’un ocell i aquell succés els va fer decidir. Era el moment de parar a esmorzar i el Pol va fer públic el seu parer sobre l’audició no programada.
—Ja era hora que algú ens recordés que aquí hi ha vida més enllà de la nostra... —deixant anar un somriure irònic.
—Era un pit-roig o m’equivoco? —va afegir el Jan.
—Si no ho saps tu... —replicava la Berta abandonada a la sort.
—El cant ho semblava... —no ho dubtava pas. —A més, hi veuen amb poca llum i, en aquesta zona, no en sobra. Segur que no està sol i és probable que tampoc perdin de vista les nostres restes de menjar.
El Jan ho tenia clar. No seria l’última vegada que veurien aquell ocell davanter, ni els seus partidaris encara amagats, però l’estupor generat per les poques mostres d’existència vital continuava xocant en el grup. Només havien topat amb una excepció volandera i es mantenia el panorama uniforme copsat des del principi. Així que, després de l’entrepà, van reprendre el viatge per desvestir més natura abans de plantar la tenda. Continuaven en direcció al nord i, per moments, l’espai s’anava tornant més compacte alhora que la sensació de solitud minvava i, a poc a poc, el mutisme es desfeia entre els presents. La quantitat de fauna creixia conforme transitaven endins i els acabava d’asserenar. Els pit-rojos es presentaven en formació però no eren els únics que trencaven la quietud. També van advertir un equip de llebres, papallones, aranyes i insectes; ampliant el ventall d’espècies animals per moments. L’arbreda, però, continuava fent fredor tot i que la boira despuntava el seu ascens.
I els ànims van començar a perdre tibantor a mesura que transcorrien les imatges i el corresponent brogit de fons. L’espontaneïtat va fer acte de presència i, d’aquesta manera, les converses es tornaren més disteses i informals: els estudis, alguna que altra trifulga amb els de casa o aquella percepció de formigueig a la panxa que tenien o havien tingut per algú altre. Totes pròpies de l’edat i alguna, fins i tot, inevitable i prescindible.
—Jan, demà, a quina hora serem a casa? —preguntava el Pol com si es tractés d’una qüestió vital.
—Per què?
—Hòstia, a les vuit del vespre fan el partit!
—Futbol? És al·lucinant... No puc creure que, enmig de l’Àdalas, els vostres cervells tinguin la capacitat de pensar-hi! —va reprendre la Berta.
Així anaven fent, transitant sense presses, amb poques pauses i, cada cop més, amb passes fermes a l’espera de trobar el lloc més adequat per acampar. Estaven físicament exultants, a pesar d’unes lleugeres molèsties que semblava arrossegar el Jan a la part ventral, i persuadits pel desenvolupament de l’aventura que havien planificat. Fins que, de sobte, quan tot just passava un quart de les dues del migdia i després de recórrer més de deu quilòmetres, es trobaren amb un fet que els va captivar. Les pestanyes van deixar de parpellejar i la xerramenta presentà, de manera instintiva, un canvi d’accent.
—Ho veieu? —va xiuxiuejar el Jan.
—Què collons passa aquí?
El Pol va contestar preguntant. I la Berta no tenia paraules. Muda. El silenci més absolut es va apoderar de l’ambient. No podien creure el que veien els seus ulls. Eren davant una porció de bosc on no hi havia bosc. Ni un arbre. Només l’herbada que portaven aixafant des de la primera petjada. Aquell espai no era molt gran, devia fer uns nou-cents metres de llarg per cinc-cents d’ample i dibuixava una forma semblant a la d’un ronyó. No entenien com era possible aquella divisió tan brutal, passant d’uns pins fets de pedra i de longitud aberrant al no-res. Van romandre uns minuts bloquejats, mirant-se els uns als altres i sense potestat per barrinar res. Allí es van estacionar. Era el moment de perfilar el dinar per fer el recompte de les hores diürnes restants i decidir on plantar la tenda per passar-hi la nit.
Primer, l’àpat. Van estar comentant la troballa, observant cadascun dels detalls i gaudint d’aquell moment com si els quarts i les hores no disposessin de constància. El diàleg era monotemàtic i prevalia l’actitud indagadora per tal d’ensopegar amb una resposta que aclarís l’anomalia que estaven trepitjant. La tarda va passar volant, sense rèplica als interrogants, i encara havien de clavar la primera piqueta. Es van haver d’apressar i ho van fer instal·lant el refugi al bell mig d’aquell buit. Era l’única oportunitat que tenien per poder veure alguna cosa que no fos branques i més branques de roca i fulles; tot i que la boira tornava a caure i prohibia una de les imatges que haurien justificat la sortida (tocar el cel des d’aquell punt hauria estat fascinant). A més, la claror es desplomava i el temps per continuar escorcollant aquella zona, també. En el millor dels casos, llanterna en mà, podien esgotar les últimes vistes a curta distància per buscar alguna bestiola o altra.
El que quedava de vespre, i fins a l’hora de sopar, el van dedicar a planificar l’endemà. I després de negociar moltes propostes, tots van coincidir a l’hora de triar l’opció definitiva. Era necessari continuar cap al nord per veure si localitzaven una explicació que donés sentit al que tenien sota la lona. I es concedien un parell d’hores més abans d’enfilar el sud-oest per tornar a casa.
Només restava menjar i dormir. L’entrepà va baixar ràpid i el son va resultar fàcil. El cansament i les emocions viscudes durant tot el dia van pesar més que les ganes de continuar enraonant.
—Bona nit, tropa! —va assestar el Pol.
—I bona lluna —responia la Berta, tot enviant un sms a la seva mare per dir-li que estaven bé. La cobertura era poc fiable però només era necessària durant un segon per entregar l’encàrrec. Era l’única norma que havien de respectar durant tot el cap de setmana. Un trist missatge de mòbil, com a mínim a casa d’un dels pares, suposava una penyora per continuar fent sortides nocturnes. I complien el requisit més tard que d’hora, al temps de descompte, per estalviar-se sancions innecessàries.
La nit es tornava gèlida, sota zero, però els donava un respir. El tenien ben merescut. Tots tres, protegits per la tenda i els sacs calorífics, respiraven un ambient màgic i mai viscut en cap de les moltes excursions que havien fet plegats. I només la Berta destinava l’últim alè a deixar volar, mentalment, els seus sentiments vers el Jan. N’estava enamorada.
Al poble, els pares dels hostatges de l’Àdalas no deixaven de patir, encara que alguns (més ells que elles) forcessin un posat despreocupat i poc sincer. És cert, però, que aquell sms d’última hora va apaivagar lleugerament l’angoixa, tot i que la mare de la Berta continuava essent la que ho portava pitjor. I li va faltar temps per telefonar als pares del Jan. Només es tractava de dir-los que els nens estaven bé i així, ella, quedava més tranquil·la. Després feia el mateix amb els del Pol.
Mentrestant, el carrer principal es mantenia idèntic. La monotonia diària s’havia alimentat de nou i rarejava el moviment, des de feia estona, amb l’excepció del Sr. Robert i la seva croada de cada dissabte. Tenia algunes enemistats veïnals i caminava concentrat per emprendre l’assalt més maldient i ordinari, fent gala d’una puntualitat extraordinària.
La Sra. Mercè vivia dues cases més amunt i, divorciada feia quinze anys perquè el seu home va fugir, regentava el restaurant de menjar ràpid i casolà. Un local petit on s’ensumava una lleugera olor a aigua bruta, per falta de lleixiu, i s’hi exhibien grans quadres que retrataven una pintura incomprensible. Una barana de fusta malalta separava la barra d’unes taules rectangulars que suportaven unes tovalles descuidades i que deixaven indiferent (com els plats que s’hi cuinaven). Així era la Sra. Mercè, com el restaurant, o fins i tot pitjor. Tota grossa, a prop del mig segle d’edat i lleugerament educada. Tenia mala fama i no només per l’aspecte de la seva cuina. Les males llengües deien que, de jove, havia prestat els seus serveis més íntims i personals. El seu fort caràcter l’ajudava a sobreviure, malgrat els pocs ingressos que generava, i era la garantia per mantenir una actitud hostil amb el Sr. Robert. Alguns deien que hi havia deutes pel mig, altres malpensaven que el desamor ocult i desigual els havia passat factura. En qualsevol cas, la Sra. Mercè assegurava conèixer tots els secrets que envoltaven aquell vell home retirat i pensionat. Absolutament tots.
A l’hora de sempre, i amb l’orella apuntant la intenció de trémer, el Sr. Robert es personava al restaurant per prendre i pagar un refrigeri.
—Bona nit, garsa. Posa’m un bourbon amb gel! —mentre s’encenia una cigarreta de tabac d’embolicar sense filtre.
Es feia un silenci etern. I ella, sense dir ni hola, li servia el beure amb tres glaçons i, d’amagat, hi afegia una salivada.
—Aquí el tens. L’especial de la casa. Avui, com sempre, l’he preparat amb molta passió… —comentava més que satisfeta.