En una trinxera en algun lloc als voltants del poble de Belchite, divendres 3 de setembre de 1937. Carta d’en Miquel Alsina a la Mercè Capdevila
Mercè,
Quan llegeixis aquestes ratlles, si és que mai t’arriben, és probable que jo ja sigui mort, i que aquesta sigui l’última carta que t’escric. Aquest matí de dissabte hi ha per fi un moment de tranquil·litat després de quatre dies de trets i morts. Fins i tot sembla que m’ha passat el mal de cap. Aquesta guerra… això no va gens bé. En pressentir que el final s’acosta he decidit tornar-te a escriure. Passi el que passi, vull que sàpigues que els meus darrers pensaments hauran estat per tu. Des que vàrem sortir d’Osca per anar cap a Casp que la situació no ha fet més que anar a pitjor. Recordes que et vaig explicar que a Osca la nostra companyia va quedar envoltada de tropes nacionals i que vam estar dos dies atrinxerats al cementiri, al costat de les tombes dels capitans García i Galán? Des d’aquella carnisseria que encara no hi sento bé. Un soroll agut com un xiulet, persistent i feixuc, em recorda que sóc viu de miracle. Després que només d’arribar a la ciutat una bomba de morter esbudellés al meu costat en Joan Masdéu, vaig acabar de prendre consciència que l’horror té forma, nom i cognom. Fins fa sis mesos mai no havia vist una persona morta i ara la mort ha esdevingut un fet quotidià. Mengem amb la mort, dormim amb la mort, hi convivim. I el més greu de tot plegat és que t’hi acabes familiaritzant, fins agafar-hi pell morta.
He vist coses Mercè que ni en tres vides m’hagués pogut imaginar. Si mai tinc la sort de tornar-te a veure, potser no em podràs perdonar. He hagut de matar. Ho he fet perquè es tractava de matar o morir. Compartir-ho amb tu, confessar-t’ho, m’alliberà en part d’un pes que m’oprimeix el pit des de fa setmanes. Vaig veure l’home al que li acabava de disparar caure a cent cinquanta metres al meu davant després del meu tret que li va esberlar el cap. Ho vaig haver de fer. Era o ell o jo. Portava una bomba de mà i ja n’havia tret l’anella de seguretat. Després del meu tret, la bomba li va caure al damunt i el va acabar de rebentar. Encara sóc viu, aquesta vegada he tingut sort, si és que d’això se’n pot dir tenir sort. No entenc gaire res d’aquesta maleïda guerra, però tinc prou llums com per veure que el nostre bàndol és com una casa de barrets, i això que suposadament som els bons o això no paren de repetir-nos els comandaments. Aquí tothom dona ordres i ningú no creu. Hi ha els del PSUC, els milicians del POUM, els soldats de lleva com jo, els capitans professionals de l’Exèrcit Republicà, els comissaris polítics —que tot lo dia parlen de la sagrada Revolució Russa— i per acabar-ho d’adobar els de les Brigades Internacionals, que aquí els diuen els British i els Lincoln… Un pastifer.
No cal ser un gran militar ni un gran estrateg per entendre que això hauria de canviar molt o ens enterraran a tots aquí. Quan érem a Mediana, deien que havíem de prendre Saragossa, que era qüestió de pocs dies. I ja ho veus, estem en una trinxera, envoltats de desert, amb una calor que estavella les pedres, passant gana i set i empassant pols i pólvora i sentint els trets d’artilleria que tinc ficats al cervell i a les oïdes. He vist morir al meu davant a dotzenes de nois de la meva edat. Aquests dies torno a resar. Dono gràcies a Déu per despertar-me viu cada dia. Ahir mateix va morir al meu costat aquell noi de Lleida del que t’havia escrit en la meva darrera carta, en Pep Guilló. Una bala explosiva li va rebentar un pulmó a tres pams del meu costat. Podia haver estat jo. He sentit l’odi d’uns soldats que ens insultaven des de l’altre costat de la trinxera, i que ens demanaven que desertéssim…Els enemics, que ho són perquè ens ho han dit els nostres comandaments, semblen tenir-ho clar. Però per a mi, el pitjor és que per més que m’escolti el nostre comissari, en Josep Manassanch, no acabo d’entendre què caram hi estem fent aquí. Jo només voldria tornar a Palamós.
Suposo que ja us haurà arribat, perquè les males notícies es propaguen com la pesta. Al cementiri d’Osca no només va morir en Joan. En Pitu, en Manel i Jaume també hi van deixar la pell. Fixa’t que n’és de cruel el destí. La guerra ha delmat la nostra colla de cacera. Quatre dels vuit joves de la colla han mort en menys d’un mes. Si en tens ocasió i t’hi veus amb cor, digues als pares de tots que van morir amb dignitat, com herois, encara que entre tu i jo, la mort els va enganxar per sorpresa i els va caure al damunt. En aquesta maleïda guerra la mort t’atrapa de forma més aviat poc èpica, t’ho ben asseguro. No hi ha herois, només supervivents. Sobreviure cada dia és la més gran de les heroïcitats.
Des d’Osca que em continuo despertant cada nit amb les imatges del constant foc d’artilleria i de metralladores. És gairebé un miracle que segueixi viu. Aquest matí, a trenc d’alba els Nacionals hi han tornat. No sé per què caram els anomenem “Nacionals” a ells, com si nosaltres fóssim estrangers. I a nosaltres ens diuen “rojos”, com si tots reséssim a la maleïda revolució soviètica. En fi, Mercè, hi ha tantes i tantes coses que no entenc, i que per més que les pregunti al capità o al comissari em queden sense resposta… Com t’explicava, els Nacionals han tornat a atacar. Sembla que no se’ls acabi mai l’energia a aquells. I quan els trets s’aturen, des de la seva trinxera només fan que cridar que ens rendim o que ens passem al seu costat. Diuen que ens respectaran la vida. I un bé negre! Les històries que s’expliquen dels que s’han rendit no són pas així.
I ara que escric d’això, vull que sàpigues que en Mingo Sansó em sembla que en porta alguna de cap. Diria que té ganes de desertar. Sé que t’ha escrit perquè el vaig enxampar fa uns dies i no va tenir més remei que confessar-me que la carta era per tu. No es que darrerament fóssim gaire amics, ho saps prou bé, però s vegades les desgràcies uneixen els companys de viatge. En fi, estic segur que a Osca ja se’n volia anar, però el comissari que és gat vell no li treia els ulls del cim, a ell i a alguns d’altres també sospitosos de no ser prou “fidels” a la causa. Aquí a Belchite és diferent perquè la línia de front és molt gran i a la nit no es pot vigilar tot. Doncs bé, en Mingo deia que tenia parents a Saragossa i que ja n’estava tip d’aquesta guerra. Com si fos l’únic! Qui sap, potser ell ho aconseguirà i a mi m’enterraran aquí. No li vull cap mal. Desitjo que tingui sort perquè si fot el camp i l’enxampen, el capità i el comissari li faran un judici d’estar per casa i li fotran un parell de trets al clatell sense cap contemplació. Per aquestes latituds la deserció és pecat mortal. Torno a sentir trets de morter. Ara he de tornar a la primera línia. Tots els de la meva Companyia saben que si caic han d’agafar aquesta carta i com sigui, fer-te-la arribar. Tinc la sort de ser cuiner i com a tal sóc una persona popular, o sigui que ningú no em negaria un favor com aquest. En el fons de la meva ànima però, espero que no l’hagis de llegir mai i que una vegada conquerim Saragossa, si és que mai ho fem, ens donin uns quants dies de permís i al menys ens puguem veure a Barcelona.
T’estimo i penso en tu cada dia.
Palamós, Juny de l’any 2001
Mai no vaig conèixer els meus avis materns ni el meu avi patern i aquesta circumstància em va generar una mena de buit que em va neguitejar durant molt de temps. Els pares de la meva mare van morir en un accident de trànsit quan jo encara no tenia ús de raó. I del pare del meu pare només en tinc records borrosos. Va morir després d’una llarga malaltia quan jo tenia cinc anys. He viscut des que tinc consciència amb l’àvia Mercè i el meu pare Mingo. La meva mare i el meu pare es van separar quan jo era petit. I no he tingut la sort de tenir cap germà o germana. La mare se’n va anar a viure a l’altra punta de món, i malgrat que de tant en tant em truca, m’envia felicitacions per Nadal i es recorda del meu aniversari, l’àvia i el pare són la meva família. El pare no té germans, o sigui que tampoc no tinc cosins. Som una família curta.
Em dic Miquel Sansó Oliver. Bé, si més no, això és el que diu la meva partida de naixement i el meu DNI, però començo a tenir fundades sospites que això no hauria de ser ben bé així. Vull dir que em penso que hi ha alguna cosa d’amagat en el meu passat, o més ben dit, en el passat de la meva família i m’he proposat acabar-ho de descabdellar. Malgrat que res que pugui esbrinar del passat segurament no canviarà la meva vida, aquí comença la història que vull explicar. Estudio primer de batxillerat a l’Institut de Palamós i encara que sóc bon estudiant i m’agraden totes les assignatures, podríem dir que em decanto més aviat per les lletres i una de les meves grans afeccions és la història. Aquest Segle Vint que acabem de deixar enrerre em té fascinat. Sembla que hagin passat més coses en cent anys que en la resta de la història de la humanitat. I de fet, en termes pràctics així ha estat. Potser la manca de germans m’ha fet una mica tímid i malgrat que no em porto malament amb els meus companys de l’insti, no tenia, fins fa molt poc, allò que es podria dir cap amic íntim. Molts companys de classe i coneguts, però allò que es diu amics, amics, no n’havia tingut mai cap. M’estimo més la companyia d’un bon llibre d’història.
Potser perquè a casa el meu pare sempre parla de ciència i del passat no se n’ha parlat mai gaire. Pel que m’ha explicat l’àvia Mercè, l’avi Mingo va anar a la guerra i l’avi Pitu, el seu consogre, també hi va haver d’anar. Quan penso que fa poc més de seixanta anys els meus dos avis van estar cridats a files per a combatre per la República, se’m fa difícil de creure. L’avi Mingo va lluitar al front d’Aragó. L’avi Pitu, que era més jove, de l’any vint, va ser dels darrers mobilitzats i va anar a petar a les trinxeres del front de l’Ebre, l’any trenta-vuit. Em costa de creure que dos nois de la seva edat poguessin aguantar tots aquells despropòsits i horrors. A part d’aquestes vaguetats, dels avis en sé ben poc. Tot el que he pogut conèixer de l’avi Mingo és que va ser un important industrial del suro. De fet procedia d’un llinatge de surers que havien començat els negocis a Darnius, a l’Alt Empordà, a tocar de la frontera francesa, i que a primers de Segle, per una major abundància de suro a les Gavarres s’havien traslladat a Palamós atrets per reclam que suposava el nou moll comercial, que es va fer el 1912 per a poder acollir els nous vaixells de vapor, que tenien molt més calat que les barques de vela, i que facilitava l’exportació dels taps. Pel que sembla, l’àvia Mercè va treballar molts anys a la fàbrica de suro dels Sansó abans que s’enamoressin i es casessin. Quan ho van fer, acabada la guerra, l’àvia no va treballar més a la fàbrica com a operària i es va dedicar primer en exclusiva a cuidar el pare i després també a portar l’administració dels negocis.
Dels avis Oliver encara en sé menys, donat que entre que la mare va marxar quan jo era petit i ells són morts des de fa anys, ningú no me’n va explicar mai gaire res. Amb prou feines sé que l’avi era pescador, que va treballar durant molts anys a sou embarcat en una de les més grans barques d’arrossegament del poble. I l’àvia venia peix al pòsit en una parada després de la subhasta de cada dia. En aquelles èpoques, al menys a Palamós, les famílies solien especialitzar-se en una activitat econòmica. Tothom participava en el negoci familiar, fóra gran o petit, propi o de tercers. Així doncs puc afirmar que, al menys des d’un punt de vista econòmic, sóc genuïnament palamosí. A Palamós, i encara que ara ja no és gens així, durant molts anys —ben bé fins al naixement del fenomen turístic— gairebé la meitat de la població treballava en el suro i l’altra meitat es dedicava a la pesca.
Quan era més petit, alguna tarda d’hivern, l’àvia Mercè m’ensenyava fotografies, m’explicava coses d’aquells temps i em llegia algunes de les cartes que l’avi Mingo li havia enviat des de la guerra. Però quan jo vaig tenir edat per entendre més les coses, i —amb una tafaneria genètica heretada de la meva mare— no parava de preguntar, l’àvia va anar-se fent-se pregar cada cop més, fins que de sobte, un bon dia, sense solta ni volta, va dir-me que no em llegiria cap més carta i que no volia parlar més de la guerra, que ja l’havia patit prou, i que no volia tornar a recordar aquells temps. Tot i que per fi he anat lligant aquest canvi d’actitud per part de l’àvia i les circumstàncies en què va tenir lloc, aleshores no vaig entendre res i vam estar molt de temps mig enfadats. Més aviat era jo que li feia morros i quan això passava a ella la cara se li omplia de tristor.
Després, com qui no vol, les coses van anar tornant a la normalitat, però mai més em va parlar de la guerra o de l’avi Mingo, ni d’aquells temps. Només em vaig posar al cap que l’àvia no volia parlar perquè amagava alguna mena de secret. I és clar, això, combinat amb el “mètode científic” del que sempre parla el pare, em va despertar la curiositat.
D’aquestes històries de guerra i del passat el pare tampoc no n’ha volgut saber mai res. Potser perquè el passat li recorda que la meva mare ens va deixar i li provoca malsons. O tal vegada perquè és enginyer i diu que la història no ajuda a construir res. La seva definició d’història és que es tracta “d’un conjunt de fets del passat que ja han passat i prou i que el mateix fet segons qui l’expliqui pot anar del blanc al negre”. En paraules seves, el passat no aporta “valor afegit”. Em fa gràcia el pare amb el seu cartesianisme. Tot allò que no sigui una relació causa-efecte que es pugui mesurar i que porti a algun resultat empíric, “mesurable”, com ell afirma, diu que no té cap mena d’utilitat. Com si en aquesta vida tot hagués de ser útil.
Si alguna vegada li faig alguna pregunta de les que ell considera apropiades, com per exemple com funciona un motor d’explosió o què és L’HTML, aleshores se li il·lumina la cara i és capaç de passar-se més d’una hora fent-me explicacions i si s’escau dibuixos i gràfics sobre un full de paper. En fi, formem una unitat familiar, com es diu ara, una mica peculiar. No és que m’hagi de queixar perquè tan l’àvia com el pare són excel·lents persones i no tinc cap motiu seriós de retret ni mai no m’ha faltat de res. M’agradaria però tenir una família més normal i tenir germans i anar de vacances plegats…, però això no es pot triar i al final hom s’hi acaba acostumant.
Molts dies, en tornar de l’insti, especialment a l’hivern, quan bufa la tramuntana i es fa fosc aviat, m’agrada passar-me llargues estones llegint llibres de tota mena, però sobre tot d’història. Com que als prestatges de casa hi ha molts llibres de ciència i això no em fa gaire peça, sovint agafo llibres de les biblioteca de Palamós, anomenada Lluís Barceló Bou, en memòria d’un prohom de la vila. Em sembla que dec ser un dels seus principals clients, perquè a part dels avis que hi trobo jugant a escacs i els que hi van a llegir el diari, hi trobo ben poca gent. Als darrers temps, coincidint amb el que el profe d’història ens està ensenyant aquest curs, he començat a llegir molt sobre la història contemporània espanyola i les circumstàncies que van portar aquest país a les turbulències de la Segona República i a la posterior Guerra Civil. Això m’ha fet interessar-me pels llibres que parlen de la preguerra i la guerra i també per com es va viure la guerra al nostre voltant.
Com que a la biblioteca de Palamós, no hi vaig trobar cap llibre que parlés de la guerra ni del Palamós d’aleshores, vaig pensar que potser a la biblioteca del museu de la pesca, l’anomenat Cau de la Costa Brava, en ser una institució que data dels anys vint, hi trobaria més informació. I malgrat la decepció inicial, així va ser. Tot va començar doncs una tarda en aquesta biblioteca vella de Palamós, situada al darrere del Carrer Major, en un edifici mig destartalat, quan feia uns quants dies que hi anava i em vaig començar a fer amic del cuidador, el senyor Robert, tota una institució, un jubilat entranyable de gairebé setanta-cinc anys. El senyor Robert era un vell pescador que tenia dues grans passions, no cal dir que tot allò que tingués a veure amb el mar, i en segon lloc qualsevol cosa relacionada amb Palamós.
En Walter Graham havia passat les vacances a Palamós des que tenia consciència. Quan era petit hi anava amb els seus avis materns, que s’hi instal·laven des que el nen acabava el curs escolar a Londres, fins pràcticament la darrera setmana d’agost. Els seus avis materns, en Manuel i la Eileen havien comprat a primers dels anys 70 una caseta a la platja de La Fosca, una zona de nou desenvolupament turístic de Palamós, per cent cinquanta mil pessetes quan el fenomen turístic arrencava amb una força que semblava tenir capacitat de transformar des del paisatge fins a l’economia dels habitants de la zona. Només cal veure alguna fotografia del finals dels anys 60 i de l’actualitat per adonar-se de com allò va ser veritat.
L’avi d’en Walter era un jubilat amb qui el nen —el seu únic nét— sempre s’havia sentit molt unit. Quan ell va néixer l’avi ja era gran i ja era jubilat. En Walter sempre el recordaria amb la seva barba blanca i les seves immenses mans. Als Nadals de la seva infantesa, vestit de Santa Claus, tot de vermell, feia una fila impressionant baixant per la teulada i entrant per una finestra que el seu pare havia deixat prèviament oberta. En Manuel s’havia instal·lat a Londres acabada la Guerra Mundial i des d’aleshores, havia treballat de mecànic en una gran empresa que feia motors d’aviació per a Rolls Royce i allí es va estar fins que es va jubilar. A Londres es va casar amb la seva àvia i van instal·lar-hi la residència.
La seva àvia també estava jubilada. Nascuda a Clifden —un remot poblet de pescadors i pagesos de l’oest d’Irlanda— havia emigrat a Londres amb els seus pares quan ella era molt petita. D’Irlanda havia conservat la seva hospitalitat, tossuderia i una immensa capacitat de treball. Va estudiar infermeria de nit mentre treballava despatxant verdures a una botiga durant el dia. En esclatar la guerra va ser de les que es va presentar voluntària a l’Exèrcit Britànic i va ser una del primeres dones a desembarcar a Normandia amb una companyia mèdica a mitjans de juny de 1944, quan les posicions aliades a les platges normandes ja estaven consolidades. Allà s’havien conegut amb el que més tard esdevindria el seu marit. Després de la Guerra havia començat a treballar d’infermera a l’hospital de Saint Thomas, al centre de Londres i allí va treballar fins que es va jubilar. L’avi era un veterà de la Segona Guerra Mundial que malgrat no ser ciutadà britànic havia obtingut unes quantes medalles al mèrit per accions de guerra a la campanya del desembarcament de Normandia entre el juny i el setembre del 44 i gràcies a això quan es va jubilar va tenir un complement de pensió que afegit als estalvis acumulats de molts anys d’austeritat els van permetre de comprar la casa a Palamós.
En Walter s’havia preguntat més d’una vegada i de dues per què els avis havien decidit comprar una casa a Palamós, si segons el seu passaport ell era del Sud de França, de la comarca del Rosselló. El noi hagués trobat més lògic comprar una casa on l’avi havia passat la infantesa, a Canet, molt a prop de Perpinyà. Quan el noi li havia preguntat —curiós de mena com l’àvia Eileen i a qui no agradaven les respostes que no l’acabessin de convèncer— en Manuel deia que a Espanya els preus eren molt més assequibles que a França, que hi feia més sol, que les platges eren més boniques i la gent més acollidora. Segurament deuria de ser com deien, tot i que el nét es repetia que havia un no sé què… que feia que no estigués convençut que aquelles fossin totes les raons i que no hi hagués alguna cosa més. El noi però havia acabat per acceptar les explicacions de l’avi i al cap d’un temps es va oblidar completament de l’afer.
Així que s’acabaven les classes a finals de juny els avis s’instal·laven amb ell a Palamós. Hi eren tots tres sols fins que els pares del noi hi arribaven a primers d’agost. En Walter es coneixia doncs el poble i els seus voltants com el palmell de la seva mà, i hi tenia molts dels bons records bàsics associats a la seva infantesa: allí havia après a caminar quan tenia una mica més d’un any; allí, a les aigües poc profundes de la platja de La Fosca, l’avi Manuel l’havia ensenyat a nedar; al passeig de La Fosca havia fet les primeres pedalejades al cim d’una bicicleta.
A més a més, com que la seva família era com una mena de torre de Babel, en Walter havia aprofitat les vacances a Palamós primer per aprendre i més tard dominar el català. Com si fossin suïssos, a casa seva s’hi parlaven tres llengües amb tota naturalitat. Els avis parlaven entre ells en francès, ja que amb aquest idioma s’havien conegut als fronts francesos durant la Guerra Mundial. El seu pare, escriptor de viatges, i malgrat dir-se Graham, també era nascut a França, així que el seu pare i la seva mare es parlaven també en francès, però a ell el pare li parlava en anglès i la mare en francès. Per acabar-ho d’adobar, l’àvia li parlava en el seu anglès tancat i farcit de paraules en gaèlic de la Irlanda profunda i l’avi en català.
Així doncs, amb un garbuix lingüístic que en Walter havia assimilat com a normal, el noi s’havia familiaritzat de ben petit amb els tres idiomes. Quan eren a Palamós, l’avi li ensenyava gramàtica i ortografia catalanes i més endavant, va començar a ensenyar-li el castellà, llengua que en Manuel també dominava. Les tardes del mes de juliol després de la migdiada, avi i nét s’aposentaven a la terrassa de la casa i feien un parell d’hores de pràctiques de llengua i d’història. En Manuel sempre deia que malgrat que ells parlessin el que esdevindria de ben segur l’idioma de referència en el món als propers anys, gràcies a la potència creixent dels Estats Units, era imprescindible conèixer, com a mínim un parell de llengües més. En Walter pensava en tot allò aquella tarda del mes de juliol que volava des de Gatwick cap a l’aeroport de Girona-Costa Brava amb l’àvia Eileen en un vol xàrter farcit de compatriotes panxuts, cridaners i busca raons amb destinació final a Lloret de Mar que els feia avergonyir-se a tots dos de la seva condició de ciutadans de Sa Majestat.
Aquell era per en Walter —però també i sobre tot per la seva àvia— un viatge especial. No només perquè era la primera vegada que tornaven a Palamós des de la mort de l’avi ara feia una mica més d’un any, sinó també pel darrer encàrrec que havien de complir. Àvia i nét tornaven a Palamós amb la missió d’executar la darrera voluntat de l’avi Manuel. El noi hi rumiava en tot plegat. En acostar-se a la destinació, ja al damunt dels Pirineus, el pensament li corria entossudit cap a tot allò que havia viscut amb l’avi, a tot el que li havia ensenyat, al seu testament… en el que li llegava la casa de La Fosca, cosa que l’omplia d’orgull i no pas precisament pel fet d’heretar una propietat, sinó pel que aquella casa significava de record dels moments més màgics de la seva vida.
En pensar-ho serenament s’adonava que, essent fill únic —i nét únic— havia tingut el privilegi de gaudir de tota l’atenció i tot el carinyo dels seus avis, però especialment de l’avi Manuel, que semblava sentir una devoció especial pel nét, per ensenyar-li tot allò que ell havia après de la vida, especialment el que els llibres no li podien ensenyar, un immens respecte per la vida i una veritable passió per la família. Havia estat una mort inesperada per a tothom, fins i tot pels metges. A part de la sordesa en una oïda que arrossegava del temps de la guerra heretada de l’explosió d’una bomba molt propera a les trinxeres de Sword Beach el 6 de juny del 44 i una coixesa també provocada per un bombardeig que havia patit a la campanya de les Ardenes —i que havia suposat per a ell l’acabament de la Guerra Mundial— no patia de cap malaltia malgrat els seus vuitanta-cinc anys.
Quan l’avi ja feia plans per l’estiu a Palamós, va començar a trobar-se malament. Sentia punxades al costat, deia. Al Saint Thomas Hospital, gràcies a les influències que l’Eileen encara hi tenia, li van fer proves i més proves sense arribar a cap conclusió, més enllà que tenia el cor molt desgastat. La tarda abans de morir, com si tingués la premonició que la vida se li escapava de les mans, va cridar la seva dona i el nét, amb qui els unia una complicitat difícil d’explicar. En Manuel es va acomiadar i els va transmetre a tots dos la seva darrera voluntat. Els va dir que no volia ser enterrat, sinó que desitjava que quan es morís, fos quan fos, el seu cos fóra incinerat i que les cendres fossin escampades a l’estiu a La Fosca. Amb llàgrimes als ulls, en Walter li va prometre que així seria.
Així doncs, a l’equipatge de l’Eileen, a més a més de tot allò que se suposa que un ha de portar quan se’n va de vacances, hi havia una petita urna amb les cendres d’en Manuel Dalmau, ciutadà francès, natural de Canet de Rosselló, al Sud de França, a tocar de la frontera amb Espanya. En Walter hi pensava mentre sentia el soroll del tren d’aterratge que es desplegava, anunciant la imminència de l’aterratge a l’aeroport de Girona-Costa Brava —un petit aeroport de tercera que només funcionava amb companyies aèries que operaven vols xàrters de maig a octubre— entre crits i rialles de passatgers que havien abusat de l’alcohol. Pensava en que l’endemà, quan arribessin els seus pares, tots quatre ferien una estranya cerimònia de llogar una barca i llançar les cendres del seu avi al bell mig de la platja de La Fosca. Pensava i no acabava d’entendre com un ciutadà francès desitjava que llancessin les seves cendres cent quilòmetres al sud del poble on suposadament havia nascut i on hi hauria de tenir les arrels. Pensava i no acabava d’entendre com era possible —ara que hi pensava fredament— que l’avi mai no li hagués parlat de la seva infantesa, ni li hagués parlat de cap dels seus familiars francesos, ni pràcticament de Canet, ni de la seva joventut. Semblava que la vida de l’avi hagués començat en acabar la Segona Guerra Mundial perquè ni de la guerra li havia parlat mai gaire.
En Walter va decidir que segurament aquell era el darrer estiu que passava a Palamós. Volia començar a gaudir dels estius de Londres amb els seus companys d’escola. A Palamós no hi havia fet amics locals —pràcticament no coneixia ningú— ni de la nombrosa comunitat britànica de La Fosca, on pràcticament no hi havia nois de la seva edat. A més a més, sense el seu avi aquell poble deixava de tenir sentit perquè cada racó, des de Cap Gros a Cala Estreta, el poblat Ibèric de Castell, Cala S’Alguer, el far, el pòsit de pescadors i la subhasta de peix, les postes de sol a la punta del moll nou amb l’avi parlant-li de l’Emmanuel Kant i la seves màximes…, li recordaria permanentment l’avi, la seva inesgotable vitalitat i el seu sentit de la llibertat i de la justícia. També va decidir però, que hi havia quelcom en el passat de l’avi que no li acabava d’encaixar i que cada instant que passava tenia més ganes de trobar els secrets que —n’estava segur— el passat de l’avi amagava i per això què millor que aprofitar els dies de les darreres vacances a Palamós per a fer unes quantes preguntes pel poble. En Walter va decidir que l’endemà de la cerimònia de comiat de l’avi endegaria una petita investigació.
Ara que el curs escolar s’havia acabat i tenia més temps lliure, m’havia proposat de conèixer com era la vida a Palamós abans i durant la Guerra Civil. Volia també saber més sobre el reclutaments dels meus dos avis i sense saber ben bé per on començar havia decidit de cercar llibres d’escriptors locals i diaris de l’època de pre guerra i de la guerra per a situar-me en el seu context. I com que el meu avi Pitu era pescador vaig pensar que potser el museu del mar de Palamós, l’anomenat “Cau de la Costa Brava” era un bon lloc per començar. I va resultar que al Cau de la Costa Brava —simplement “el Cau” pels pocs que el freqüentaven— hi vaig trobar un petit tresor d’informació ja que custodiava tots els documents antics del poble, tant els de l’Ajuntament con els de l’església parroquial de Santa Maria del Mar. Poc després de la seva fundació, una mica abans que esclatés la Guerra Civil, des de l’església s’hi van traslladar tots els documents, fins i tot els de eclesiàstics, custodiats per la Comunitat de Preveres de Santa Maria i aquell fons documental va constituir l’embrió de l’arxiu municipal de Palamós.