Barcino –la Colonia Iulia Augusta Faventia Paterno Barcino– va ser fundada cap al 14 aC per l’emperador August damunt d’un turonet, el Tàber, allà on ja hi havia una ciutat ibera, Barkeno.
Al principi era una ciutat menuda envoltada de muralles amb torres i quatre portes. Tenia dos carrers principals –el decumanus maximus i el cardus maximus– i carrers secundaris –decumani i cardines minores. De primer, pocs habitants, uns dos mil, amb un espai públic –fòrum i temple– que la faran important com a centre administratiu d’una àrea més gran.
La dada
Alguns autors diuen que el mot Barkeno significa «indret de bons conreus».
Barcino va creixent i esdevé una ciutat viva amb molta activitat. Per ambientar-nos podem baixar a la ciutat romana de la plaça del Rei o visitar les domus de Sant Honorat o del carrer d’Avinyó.
Diuen les cròniques que Barcino tenia una qualitat: l’abundant presència de lliberts treballant per fer-se un nom i d’estrangers, que eren molt ben rebuts. Això la va convertir en una ciutat oberta i dinàmica.
El detall.
Al carrer del Paradís, davant la seu del Centre Excursionista de Catalunya, una placa assenyala el cim del Tàber. Hi diu: Mont Tàber, 16,9 metres. (No n’és gaire, d’alt.)
La societat romana és patriarcal, de manera que una dona sempre està sota la tutela d’un home de la família. Quan es casa, a partir dels 13 anys, deixa de formar part de la seva família per passar a formar-ne de la del marit i assolir la classe social d’ell. Si el marit mor, un tutor, habitualment un familiar o un home escollit per ella, passa a tenir autoritat sobre la dona igual que si fos la seva filla.
La dona que ha nascut lliure mana sobre la casa, els fills i els esclaus i se li té un gran respecte. Participa en la vida del seu marit i l’aconsella en els negocis i la política. Si bé no pot tenir cap càrrec polític ni votar, una aristòcrata sí que pot tenir negocis i propietats i administrar-los, fer préstecs, transaccions comercials, gestionar empreses...
La dona romana es pot divorciar i tornar a casar. La dona lliberta, l’esclava alliberada, es pot casar amb una persona de qualsevol classe social menys les dues més altes. Si és esclava no es pot casar, ho té prohibit.
Com van vestides, les dones romanes? Doncs a sota hi porten una mena de calces, les subligar o subligaculum –és bo aquest nom! –, que és una faixa cenyida als malucs, i una banda per aguantar el pit, la fascia pectoralis, mammilare o strophium. Al damunt, la túnica, que és com una camisola sense mànigues i sense coll, amb diferències segons si és per sortir o per estar per casa i segons la classe social, i de variada llargada i amplada.
El vestit nacional romà per excel·lència és la toga, que va al damunt de la túnica, agafada amb un fermall o fíbula i que és per sortir de casa. Si bé en els primers temps vestien toga homes i dones, en època republicana era mal vist que una dona vestís toga; és quan apareix la stola, una versió femenina de la toga que empren sobretot les matrones, les dones casades. L’estola és ampla i llarga fins als peus i cau tot formant plecs, i duu mànigues com a mínim fins als colzes. És de llana o de lli i es tenyeix de diversos colors segons la capacitat adquisitiva de cadascú. Al voltant del coll porta un brodat, el patagium, i va cenyida a la cintura amb un cinturó. Damunt de tot, la palla, com un gran xal que es posa la matrona quan surt al carrer i que serveix per cobrir-se el cap (símbol de dona casada).
S’ha trobat roba interior feta de cuir i pintures que representen dones vestides amb una mena de biquini avant la lettre que sembla que porten per fer esport.
Quatre tipus de calçat bàsics: espardenyes (soleae), sandàlies (sandalia), socs (socci) i sabates (calcei). Entre el calçat i el peu, res; si cal (en cas de fred o de malaltia) s’embenen peus i cames.
Els cabells, sempre llargs. Però per sortir es duen recollits més o menys elaborats segons la classe social, amb agulles, passadors, cintes, joies... Les dones es tenyeixen els cabells de tots colors –ros daurat, blau...−, és un senyal de bon to. Vermell, no, que és el color de cabells que han de portar les prostitutes.
Els agraden les termes, on es fan relacions socials i molts tipus d’activitats, a més de massatges amb olis, perfums, essències i tota mena de productes embellidors.
Ara coneixerem algunes dones de Barcino.
Corria el segle iii i prop de Barcino, a la vila de Sirriano –Sarrià− hi viu una noieta, l’Eulàlia, que encara no ho sap però serà santa. Tenia cura de les oques de casa i era cristiana (mala cosa en aquells temps). Diu que baixava a Barcino a aprendre costura.
Quan tenia 13 anys va patir la persecució contra els cristians orquestrada pel prefecte Decià per ordre de l’emperador Dioclecià. Apressada, no la poden fer abjurar de la seva fe i li fan patir tretze turments espantosos, tants com anys té: la fan rodolar tretze cops –per allà on ara es diu baixada de Santa Eulàlia− dins una bota plena de claus i de vidres, l’assoten amb un fuet, la tanquen a la presó amb tot de puces –diu que la presó era a la volta de Santa Eulàlia−, li estripen la pell amb ganxos, la cremen amb ferros roents, la pentinen amb pues de ferro, li tallen els pits, li freguen les nafres amb pedra tosca, li tiren oli bullent a les ferides, la ruixen amb plom fos, la llencen a una bassa de calç, la cremen a la foguera –diu que les flames s’apartaven d’ella per anar contra els seus botxins. I com que se’n surt miraculosament de tots aquests turments, al final la crucifiquen: claven la nena, nua, en una creu amb forma d’aspa –forma que es dirà creu de Santa Eulàlia o de Sant Andreu. Per miracle, perquè ningú no la veiés nua, en aquell instant li creixen els cabells i la tapen del tot; també es conta que no van ser els cabells els que la van tapar sinó que va començar a nevar intensament fins que va quedar tota colgada de neu. I, deien els que hi eren que, quan l’Eulàlia va morir, del seu últim alè en va sortir un colom blanc que tothom va saber que era l’animeta de la nena que pujava al cel. Això passava al pla de la Boqueria o a la plaça del Pedró, no se sap ben bé.
Si voleu veure una imatge de la santa, és molt bonica la que hi ha a la façana antiga de la Casa de la Ciutat, del segle xvi. El seu sepulcre, del xiv, és a la cripta de la catedral.
L’Eulàlia va morir el 12 de febrer i, per això, aquell dia les puces són més grosses i piquen més. Antigament, aquest dia i per commemorar el turment de la bota, els fidels baixaven i pujaven per la baixada de Santa Eulàlia tretze vegades.
Santa Eulàlia, patrona dels boters, va ser la patrona principal de Barcelona fins al 1563, que va compartir aquest honor amb santa Madrona. El 1637 se’ls afegí la Mare de Déu de la Mercè.
Hem vist que hi ha molts indrets a la ciutat vella que recorden la màrtir Eulàlia: l’arc de Santa Eulàlia, on conten que va ser empresonada; la baixada de Santa Eulàlia, on va patir turment; el pla de la Boqueria, on va ser martiritzada; la plaça del Pedró, on diuen que la van penjar a la creu. Però també n’hi ha a Sarrià, Gràcia i Nou Barris: el passeig de Santa Eulàlia, el passatge de Santa Eulàlia i la plaça de Santa Eulàlia, respectivament.
La nostra matrona podria haver existit i viscut en algunes de les domus trobades d’Avinyó o de Sant Honorat. Li hem posat Quadrònia Lívia Prima perquè és la filla gran –Prima− de Quadroni Livi. Sabem almenys d’una Quadrònia, a Barcino: la mare de Luci Minici Natal Quadroni Ver, ciutadà preeminent.
A casa, la Quadrònia Lívia és la domina, la senyora, la mestressa absoluta. Dirigeix la purificació de la casa tres cops al mes i fa ritus diaris davant de cada tasca domèstica. És una matrona i figura essencial en els festivals que se celebren dedicats a la dona; ocupa un lloc central en la vida religiosa de la societat i de casa seva.
El detall.
Diuen que el nom autèntic de la dona romana era secret i que només el sabia la seva família. I que tan sols ells el podien pronunciar, perquè es pensava que el nom anava lligat al cos i que pronunciar-lo era com un contacte físic.
La Quadrònia Lívia és una dona del segle i dC, un segle prou obert i modern. Es va casar als 14 anys amb l’home que havia designat el seu pare, però sense perdre el seu nom, que ha passat als seus fills. Si no li hagués agradat el marit triat l’hauria pogut rebutjar. Té les seves pròpies terres i les administra i, si cal, per defensar els seus interessos, pot comparèixer als tribunals. També ha redactat el seu testament amb total llibertat. Algunes amigues seves, aristòcrates com ella, són propietàries o gestores d’empreses de transport o de fàbriques de maons.
Si es volgués divorciar, en tindria prou amb marxar de casa i, automàticament, recuperaria el dot. Divorciar-se no és cap vergonya; com a molt es comentarà uns mesos i ja està, no passarà de tafaneria. Divorciada o vídua, si vol es pot tornar a casar; i diverses vegades. Viu prou tranquil·la: la violència domèstica està prohibida.
Està casada per sine manu, en què el pare conserva la patria potestas sobre la filla; és la forma de matrimoni més corrent en aquesta època. Això li dona una certa independència perquè el dot que ha aportat al matrimoni és elevat i el seu espòs fa el que pot per no contrariar-la i no perdre-la amb un divorci...
Ha tingut tres fills però no els ha alletat, per a això hi ha les dides. Una dona de la seva classe es dedica als fills sobretot per educar-los i que tinguin bones perspectives de futur.
Cada dia surt de casa, dalt d’una llitera, per anar a les termes –que són a la vora del port–, on es troba amb les amigues. A les termes es fa molta vida social, ofereixen activitats recreatives i una àmplia gamma de serveis, entre els quals el sexe. No es perd cap espectacle ni cap sopar fora de casa, on pot expressar les seves opinions sense problemes.
La dada
Al carrer del Regomir 9 hi ha el Palau Vilana Perles i en la seva reforma ha estat descobert el cos de la piscina d’aigua freda emprada per dones, segur, perquè s’hi ha trobat tot d’acus crinales, agulles del cabell, que deurien perdre mentre es banyaven. Forma part, la piscina, de les termes femenines situades des de la fundació deBarcino a banda i banda de la Porta de Mar.
Quan surt, es maquilla mirant que la pell li quedi ben blanca amb ajuda de guix o d’arsènic; a les galtes, coloret fet de plom o de Corema album; els ulls els ressalta amb plom. Va tenyida de ros, la Quadrònia Lívia, i li plau que la pentinadora li faci recollits espectaculars, però també li agraden les perruques; en té unes quantes. Quan surt, es posa les túniques més riques, les que porten joies cosides. Fa goig.
És del tipus ideal que agrada als romans: de pits petits i malucs amples, plena i amb panxeta. Abans de tenir fills es feia massatges als pits amb cicuta i se’ls estrenyia amb l’strophium, ben fort, perquè no li pengessin ni li creixessin gaire. El metge li ha recomanat que, si es vol mantenir jove i gaudir de bona salut, ha de jugar a pilota, caminar, nedar i viatjar per diversió.
Ah! Les dones nascudes lliures, com ella, eren les ingenuae.
Cada 1 de març a les ciutats romanes se celebrava la Matronalia, les festes matronals, en honor de la deessa Juno Lucina. En aquesta celebració les dones rebien regals dels marits, les noies, dels pretendents i les matrones feien regals a les seves esclaves. Eren unes festes importantíssimes, gairebé al nivell de la Saturnalia (l’antecedent del nostre Nadal).
Com que no és un personatge real no podem saber per què es vol divorciar, l’Albina Servília, no en sabem el motiu (no deu ser per adulteri del marit si aquest no l’ha comès a la ciutat on hi ha el domicili conjugal; si ha sigut tan ase de perpetrar-lo aquí, a Barcino, sí que és causa de divorci). Però sí que coneixem la llei: si vol el divorci ha de presentar una raó de pes davant de set testimonis. Hi ha dos tipus de divorci, l’stricto sensu, o de mutu acord, i el repudium, quan només es vol divorciar un dels dos cònjuges.
També és causa específica de divorci la manca d’affectio maritalis en un dels cònjuges o en tots dos. Quan no hi ha afecte marital el vincle matrimonial es dissol i la parella ja no pot ser considerada com a marit i muller.
I és que en aquesta època romana els cònjuges no poden obligar-se per contracte a no divorciar-se: el matrimoni és considerat en essència dissoluble.
Els romans no concebien que hi hagués solters. El matrimoni s’acordava entre les famílies per perpetuar un llinatge, l’amor no hi tenia res a veure. La finalitat era que hi hagués fills legítims mascles per assegurar la pervivència de la família. Si la parella no podia tenir fills, els adoptava.
Per poder casar-se els nuvis necessitaven el consentiment patern i ser ciutadans, disposar del dret al matrimoni o ius connubii. Si aquests requisits no es tenien hi havia altres formes legals d’unió, però els únics fills legítims i, per tant, amb drets, eren els nascuts dins del matrimoni.
El dia del casament era un dels més importants en la vida d’un ciutadà i es triava amb moltíssima cura consultant els auspicis.
Les dues famílies ja s’han posat d’acord i ara celebraran les sposalia, esposalles. La boda. El dia abans la núvia s’ha desfet de totes aquelles coses pròpies de la infantesa i les ofereix als déus. Casa seva, la casa del seu pare, estarà tota guarnida amb flors i garlandes.
La vestiran amb una túnica recta i blanca cenyida per un cinturó de llana amb doble nus, el cingulum herculeum, i a sobre una palla, o gran xal, de color safrà, a joc amb les sandàlies. Al coll, un collaret de metall. El pentinat serà un recollit de sis rodets fets amb trenes i postissos nuats amb cintes –el pentinat que porten les vestals. El cap, cobert amb el flammeum, un vel de color safrà, amb una corona feta de marduix i berbena o de tarongina i murta.
Quan estigui a punt –de bon matí−, rebrà el nuvi, la seva família i els convidats. Tots junts aniran a un santuari proper o a l’atrium de casa per fer un sacrifici als déus −un be, de vegades un bou però gairebé sempre un porc. Calen uns deu testimonis, triats per les famílies, que posaran el seus segells al contracte matrimonial. Tindran, és imprescindible, un auspex –un auspiciador– que és un home de màxima confiança de les famílies i fa funcions de sacerdot encara que no ho és; sense ell, el matrimoni no és vàlid. Ell examinarà les entranyes de l’animal sacrificat i transmetrà els bons auguris a la parella, perquè si no són bons vol dir que els déus no beneeixen la unió i el matrimoni no es pot celebrar.
Com que tot sortirà bé i els auguris seran bons, els nuvis intercanviaran el seu consentiment mutu amb aquesta fórmula: Ubi tu Gaius, ego Gaia, on tu hi siguis jo hi seré. I ajuntaran les seves mans dretes, la conjunctio dextrarum, el moment més important. Ara és quan tots els convidats aclamaran els nuvis amb un Feliciter! I començarà la festa, que acabarà al vespre. Llavors, la núvia serà arrabassada dels braços de sa mare i arrossegada a casa del seu marit (tot molt teatral). Una cort de flautistes i uns quants homes amb torxes obriran la comitiva, que serà molt alegre, i aniran ballant i cantant cançons picants. Poc abans d’arribar, els més petits els tiraran nous –amb closca–, que faran soroll en caure damunt l’empedrat del carrer, i això voldrà dir fortuna i felicitat per a la nova parella.
Quan seran molt a prop de la nova casa, tres amics del nuvi s’atansaran. El padrí d’honor porta la torxa nupcial feta d’arç blanc; els altres dos agafaran la núvia a coll i la faran passar, sense que toqui el terra, pel llindar de la nova llar, que estarà guarnit amb branques verdes i cintes blanques. (És que si, en entrar, la núvia caigués seria un mal auguri terrible.)
Tres dames d’honor portaran un bastidor i un fus, signes de les seves virtuts i habilitats domèstiques. El nuvi oferirà a la núvia aigua i foc i les claus de casa. Després, la primera dama d’honor portarà la núvia al llit nupcial, li traurà la palla, li deslligarà el cinturó i li prepararà un bany. Ara els convidats marxaran sense fer soroll i discretament.
Heu vist que ens hem inventat alguns noms de romanes, però en tenim de reals: són en algunes de les làpides que hi ha a la Via Sepulcral de la plaça de la Villa de Madrid. S’hi pot llegir: «...a Terència Fuscula de la seva filla Flàvia Criside...», «...a Cornèlia Cosme del seu espòs...», «...a Flàvia Teodota del seu hereu...».
A l’època romana les prostitutes no estaven mal vistes. Això sí, se les havia de diferenciar: era obligatori que vestissin d’una manera determinada i es tenyissin els cabells de vermell o bé portessin una perruca roja.
Hi havia un nom per a cada tipus de feina: les que treballaven al carrer eren les ambulatarae; les que ho feien en un local eren les prostibulae; les que estaven especialitzades en senadors i patricis eren les delicatae, i les bustuariae eren les putes de cementiri. Hi havia també les famosae, esposes o filles de bona família que s’hi dedicaven per plaer; les dorae, que anaven sempre nues; les lupae, que treballaven sempre sota els arcs i els ponts; les noctilidae, que només treballaven de nit, i les copae, que treballaven a les tavernes.
En una finca situada a la falda de Montjuïc hi vivia la Madrona. En quedar òrfena, l’oncle se la va endur a Roma, on es va convertir al cristianisme. Això passa al segle iii, època de la Gran Persecució.
La Madrona té quinze anys i és detinguda, per cristiana, i venuda com a esclava a una dona de Tessalònica. La seva mestressa vol corregir la fe de la noia i la fueteja molt sovint, i la lliga, però, quan això passa, un àngel la deslliga perquè la jove pugui anar a missa. Un dia, en tornar de missa, la mestressa, irada, la mata a bastonades. I per evitar que el cos de la noia sigui venerat pels cristians de la ciutat, el ven a uns comerciants marsellesos que són a punt de salpar.
La nau, quan és davant les costes de Barcino, es veu atrapada en una tempesta. Enmig del brogit, unes orenetes xisclen avisant els mariners que es poden arrecerar a Montjuïc. Així ho fan. Quan el mar s’encalma, el vaixell mira de seguir el seu camí, però tan bon punt ho intenta es desferma una terrible tempesta. I així moltes vegades, fins que desembarquen el cos de la Madrona a Montjuïc i poden partir sense entrebancs.
Era un avís del cel! Els vilatans, per aixoplugar el cos de la nena, trien l’ermita de Sant Fruitós, que d’ara endavant es dirà de Santa Madrona. I la santeta és declarada, al cap dels anys, patrona de Barcelona al costat de santa Eulàlia. Des del 1871 té una església pròpia, la de Santa Madrona, al Poble-sec.
La Madrona va ser una santa de gran devoció a Barcelona i moltes noies es deien així. Cada 15 de març, les dones que havien invocat els favors de la santa sortien en processó, amb el trasllat de les relíquies des de Montjuïc fins a la catedral, d’anada i de tornada. Anaven vestides de pelegrines, amb un barret ample amb una petxina cosida, una túnica llarga, també amb petxines i lligada amb un cordó, i una gaiata amb una carabassa. Amb els anys, aquesta processó va esdevenir un acte social on les solteres que buscaven marit s’abillaven de luxoses pelegrines.
Santa Madrona era invocada contra les febres malignes, com a protectora dels navegants i en temps de sequera. Sovint se la representa amb un vaixell a les mans.
Diu una llegenda que el diable, fart de la devoció que la Madrona tenia a Barcelona, va decidir destruir Montjuïc i la ciutat. Invocant diables d’arreu del món, van començar a obrir una forat a la muntanya perquè s’ensorrés i caigués sobre Barcelona. Però santa Madrona va eixir de la seva ermita i va fer fora els diables. El forat va romandre: era el Forat del Diable. És on hi ha ara el Teatre Grec.
Així es coneix la darrera i més violenta persecució dels cristians de l’imperi Romà per tal d’evitar que la nova religió s’escampés. Per dur-la a terme es van publicar quatre edictes que abolien els drets dels cristians i ordenaven que tots els habitants de l’Imperi fessin sacrificis als déus tradicionals. Tres mil cristians de tot l’Imperi, entre els quals es compten les santes barcelonines Eulàlia i Madrona, van ser apressats i morts i molts van ser torturats o empresonats.
Perquè els cristians eren considerats un perill per a Roma: es negaven a practicar el culte a l’emperador, rebutjaven les festes tradicionals, no volien ocupar càrrecs públics i clamaven pel carrer contra la religió oficial.
Va ser l’emperador Dioclecià qui va ordenar aquesta Gran Persecució al segle iii de la nostra era i no va aconseguir els seus propòsits: el cristianisme va acabar imposant-se quan, al segle iv, l’emperador Constantí s’hi va convertir i la va proclamar fe oficial.
Quan naixia una nena la llevadora l’examinava per certificar la seva salut. Si estava bé, el pare –el pater familias− havia de decidir si la família l’acceptava o no: la nena era dipositada al terra, nueta, i, si el pare la volia, l’agafava a coll i la reconeixia com a filla davant la deessa Levana, protectora dels nadons. Al cap de vuit dies –dies lustricus− se li posava nom.
La nena era alletada per una dida, si la família s’ho podia permetre, i, en alguns casos, tenia una mena de mare adoptiva, la mamma o mammula.
Quan tenia la primera regla se celebrava vestint-la amb una túnica, la sororiculata, i la nena era posada sota la protecció de la deessa de la menstruació, Ména.
Les nenes estudiaven fins als 12 anys, com els nens, i aprenien a llegir, escriure i comptar. Si després volien seguir estudiant havien de tenir l’autorització del pare o del marit, i les ensenyava un preceptor.
No sabem si a Barcino hi havia una Columna Lactaria, però segurament sí, perquè les ciutats es feien a imatge de Roma, i allà en tenien.
Algunes mares hi portaven els seus nadons, bé per superstició, per pobresa o perquè no el volien, i els deixaven allà exposats, en una mena de quartet que hi havia. Sembla que les dones benestants hi anaven molt sovint a socórrer alguns dels pobrets nadons abandonats per criar-los a casa seva. Els que no recollia ningú depenien de la bona voluntat dels que hi passaven.
A Barcino no hi havia vestals, només a Roma. Eren sacerdotesses responsables de mantenir encès el foc sagrat del temple de Vesta, deessa del foc i de la llar. Era una feina importantíssima perquè creien que si el foc sagrat s’apagava Roma patiria grans desgràcies i mals. També s’ocupaven de preparar els ingredients necessaris per als sacrificis. En actiu solia haver-hi sis vestals.
La dada
El terme «immolar» ve d’immolatio, que consistia a escampar el mola salsa −una coca salada feta amb farina de blat i aigua de mar molt pura que preparaven les vestals− damunt el cap de les víctimes del sacrificis. Era imprescindible per santificar els sacrificis.
Per ser vestal calia ser de bona família, de pare i mare coneguts i honestos, i que mai no haguessin estat esclaus, tenir entre 6 i 10 anys i ser molt bonica. Com que era un gran honor, sempre hi havia famílies que oferien les seves nenes com a candidates a vestal.
Un cop una candidata era triada, se la separava dels seus, se l’emportaven al temple, li tallaven els cabells i se la penjava d’un arbre uns dies perquè tingués clar que ja no depenia de la família.
Una vestal ho era durant trenta anys. Els primers deu eren de formació, els segons deu participava en les cerimònies, i els últims deu instruïa les noves vestals. Feia vot de castedat, cosa que la deslliurava de tenir fills i de dependre de cap home. Podia dedicar-se a estudiar i disposar lliurement dels seus béns. Quan acabava el seu servei, la vestal quedava lliure i, si ho volia, es podia casar.
Anaven vestides de blanc amb un vel al cap. I si fallaven en les seves obligacions o cometien cap falta –des que se’ls apagués el foc fins a tenir relacions sexuals− podien ser fuetejades, lapidades o enterrades en vida. Per a la resta de la gent, la persona de la vestal era sagrada i qualsevol que la ferís patia pena de mort. No es podia vessar la sang d’una vestal, encara que fos castigada, ni tocar-la.
I tenien una consideració alta, com la d’un home, i molt de prestigi.
Quan els romans arriben aquí, Barcino es diu Barkeno i és una ciutat laietana, ibera. Els seus habitants es dediquen a l’agricultura, la ramaderia, el comerç, la manufactura... Són un poble culte i evolucionat en el qual les dones tenen un rol propi. No estan sotmeses als homes sinó que la seva importància depèn de la classe social.
Les dones de l’aristocràcia ostentaven el poder sobre els seus béns i l’exercien en pla d’igualtat amb els homes. Les treballadores desenvolupaven les seves tasques també com a iguals dels homes i es feien càrrec de tot en temps de guerra.
Les iberes portaven túniques llargues de lli o de llana guarnides amb sanefes, teixides o pintades, de colors. De vegades, sobre aquesta túnica portaven una mena de davantal. Per sortir de casa es tapaven el cap amb un xal gran. Eren presumides i els agradaven les diademes, arracades, collarets, braçalets, anells, penjolls... Es maquillaven i empraven perfums i cremes.
Es deien Betinin, Nisunin, Bastogaunin, Neitin, Aretaunin, Sergeton, Bileseton, Urkeatin... I es van tornar romanes.
El poble ras havia de treballar. Els documents que ens han arribat parlen de les feines de les dones humils: són opifices, dones que treballen en un taller; tabernarii, que fan de botigueres, taverneres, hostaleres, i mercenarii, que fan de porteres o altres serveis públics. També son pentinadores, llevadores, cosidores, netejadores, cuineres, filadores... Les dones humils lliures treballaven al costat de les esclaves i les llibertes i els sous que guanyaven eren minsos.
Vestien amb túniques senzilles, generalment de llana i sense tenyir, dels colors naturals del teixit, terrosos o foscos. Les que podien duien sabates. I anaven netes perquè els banys públics eren molt assequibles i era costum prendre un bany al dia.
Vivien en blocs –insulae− de pisos petits i fets amb materials no gaire resistents.
Les dones de Barcino de classe mitjana es poden guanyar bé la vida fent de majordomes, grangeres, artesanes o mestresses d’un obrador, filadores, llaneres, costureres, pentinadores, marxants de robes, fabricants d’estopa, bataneres, treballadores de lli, venedores de tot tipus d’articles, sabateres, fabricants de totxos, teules, calç o vidre, ceramistes, fabricants de fulles d’or, rostidores, forneres, peixateres, cansaladeres, cuineres, taverneres, comerciants, armadores, empresàries, negociants, fabricants de corones, administradores o tresoreres d’alguna família notable, propietàries d’immobles o d’esclaus, llevadores, metgesses, farmacèutiques, dides, educadores, massatgistes, depiladores, criades, acompanyants, porteres, cambreres, prostitutes, magues, endevines, cantants, ballarines, actrius, músiques, filòsofes, pintores...
Els romans eren molt supersticiosos. Oficialment la màgia estava prohibida. Es diferenciava entre màgia bona, o blanca, que és la que practicaven els homes, i era considerada pròxima a la saviesa i relacionada amb els déus i que sabia interpretar els signes astrals i endevinar el futur; i la màgia dolenta, o negra, més terrenal, que adora ídols estranys, que conjura éssers de l’inframón, es fa fora de la llei i es practica en secret, empra herbes i entranyes i invoca els morts, i que la practiquen les dones, sobretot, dones velles. Aquestes fan por, als romans. Però les necessiten. Perquè els verins de les magues els servien per aconseguir un èxit personal o desbaratar el d’algú.
Es pensava que si una dona era sagae, ho era només per fer mal. Deien que es podien transformar en qualsevol animal, i que a més d’herbes empraven ingredients repugnants per fer els beuratges, com ara entranyes de cadàvers. Que dominaven els astres, els esperits, els déus, els fenòmens atmosfèrics i les bèsties. Que podien manipular el més ferm. Que podien modificar els moviments de la lluna i provocar eclipsis.
Les magues invocaven Hècate –deessa de la mort i d’on ve la paraula «hecatombe», que vol dir desastre colossal– com a reina de la nit que enviava als humans els terrors nocturns, presidia les aparicions dels fantasmes i era protectora de les magues i mestra d’encanteris. Quan es feia fosc els seus poders eren temibles.
Les magues feien els ritus clandestinament i de nit, perquè la fosca protegia els practicants. La llum del dia es considerava perjudicial per als filtres i l’única llum que els afavoria era la de la lluna i la de les torxes. Els colors habituals que empraven les sagae eren el blanc de la llum de la lluna –una bona maga havia de ser pàl·lida−; el vermell, que simbolitza la sang i la força –el ritual té més èxit si hi intervé la sang−, i el negre, que representa la fosca i la nit –el sacrifici d’animals negres afavoria l’encanteri.
La feina de maga no estava ben pagada, i sovint moltes demanaven almoina o robaven per aconseguir diners per proveir-se del material necessari per fer els ritus. No era estrany que furguessin als cementiris buscant els ingredients escassos i exòtics que es venien caríssims als mercats de productes vinguts de l’Orient o de l’Àfrica. El preu que cobraven pels sortilegis era alt, tenint en compte que la matèria primera era cara i que la pràctica era clandestina. Les pràctiques més cares eren la nigromància –l’ús dels morts per als encanteris− i els maleficis.
Entre els remeis més emprats pels romans n’hi havia dos de molt utilitzats. Un era la ruda: les matrones romanes sortien de casa portant sempre un ramet de ruda a la mà per defensar-se de contagis i com a mesura afavoridora perquè els desitjos es fessin realitat, a més protegia contra la màgia negra i els mals esperits.
L’altre remei era un beuratge, l’hipomanes, que es preparava per activar el desig sexual i es feia amb un substància extreta del front dels poltres.
Els romans de Barcino, com tots els altres, tenien diversos models d’habitatge segons el poder adquisitiu de cadascú. A Barcino, a la ciutat estricta, hi havia insulae i domus; als afores, villae.
La gent del carrer vivia a les insulae, cases de pisos, majoritàriament de lloguer. Els lloguers solien ser carets i era habitual que el llogater rellogués habitacions per ajudar a pagar les despeses. Les insulae solien ser de mala qualitat, de diverses plantes d’alçada, i els pisos, petits i foscos. No tenien aigua corrent ni lavabos, les habitacions eren menudes i no s’hi solia cuinar, en aquests pisets, per por dels incendis. Quan es va fundar Barcino, August, l’emperador, havia prohibit que les insulae tinguessin més de set pisos perquè no fossin tan perilloses; eren habituals els ensorraments dels edificis.
Els més benestants vivien en una domus, una casa senyorívola d’una planta habitada per una sola família i els esclaus. (Si feu una visita a les domus d’Avinyó i de Sant Honorat us será molt útil per veure com eren.)
L’entrada de la domus estava una mica elevada sobre el nivell del carrer i la porta emmarcada per dues pilastres. A l’interior s’hi accedia per un corredor, vestibulum. A continuació, l’atrium, un pati, que era el centre neuràlgic de l’habitatge. L’obertura superior era l’impluvium i estava decorada amb tendals o teules; a nivell de terra, el compluvium, una fonteta amb un estany que recollia l’aigua de pluja. A l’atrium eren rebudes les visites, s’hi celebraven les cerimònies de culte als avantpassats o els matrimonis. Al voltant, s’obrien les diferents dependències de la casa: tablinum o despatx del pater familias, cubicula o habitacions –n’hi podia haver d’hivern i d’estiu i estaven molt decorades−, triclinium o menjador, que solia ser l’estança més gran, la cuina, termes, solàrium, santuari... Darrere la domus hi havia un hort , hortus, o de vegades unjardí o perystilum, la part més tranquil·la i aïllada de la casa. Lluny de l’atrium hi havia les latrines o lavatrina.
I fora del nucli urbà de Barcino, les villae, les vil·les, residències rurals. Els seus propietaris solien tenir casa dins la ciutat, i a la vil·la hi passaven llargues temporades, que el clima aquí és amable i fa de bon estar.
A les villae hi havia la zona reservada a la família, que solia estar ricament posada, i la vil·la rústica, la part dedicada a l’explotació econòmica –les nostres villae es dedicaven a l’agricultura en general, la vinya i el vi i la ceràmica−, els estables amb el bestiar, les dependències dels treballadors i del servei, els cellers, els magatzems, etc.
Ni les domus ni les villae tenien massa mobles: armaris, cofres, taules, miralls, llits... Els llits de les cases benestants tenien matalassos de plomes o fulles i coixins. A les finestres, tapissos i cortines. Les parets, intensament decorades segons la capacitat econòmica del propietari.
Quan cau l’imperi Romà Barcino s’erigeix al segle v en capital del regne visigot, territori que havia comandat Tarraco. I va passar de dir-se Barcino a dir-se Barcinona. Per què la trien, els visigots? Doncs perquè estava situada més a prop de la Gàl·lia, d’on es va exiliar aquest poble got –visigot vol dir got del sud– quan va ser derrotat pels francs. A més, la ciutat té una muralla potent.
La Barcinona que coneixerem a través de les seves dones és una ciutat dinàmica i en moviment. Envoltada per la muralla romana i arraulida al voltant del barri episcopal i del palau comtal, va creixent i es creen nous barris, les viles noves. En uns dos-cents anys, la ciutat es multiplica per quatre. Cal una nova línia defensiva, que s’aixeca entre els segles xiii i xiv.
Muralla endins, els carrers són estrets i un munt de gent va amunt i avall. Barcinona bull d’activitat. És un dels principals ports d’Europa.
Per ambientar-nos podem anar, amb el cos o amb la ment, fins a la plaça del Rei o al Born, per exemple.
L’edat mitjana és una època molt llarga –va del segle v al segle xv– de la qual sempre hem sentit a dir que va ser un període obscur, d’endarreriment i supersticions.
Doncs no és ben bé així; de fet, té mala premsa: va ser un període brillant i molt dinàmic.
L’edat mitjana se sol dividir entre alta (els primers 500 anys) i baixa (els darrers 500 anys), I al contrari del que s’imagina, als segles de l’alta edat mitjana, quan la majoria de la gent viu al camp, la situació de la dona és de relativa paritat; mentre que a la baixa edat mitjana, quan es despleguen les ciutats i la vida a l’urbs, la situació de les dones és més precària.
Segons l’estament a què pertanyia, la vida d’una dona era ben diferent.