El Negre de la Riba
«Compte amb el que fas o se t’emportarà el Negre de la Riba!» Així espantaven els nens entremaliats de la Barceloneta entre finals del segle XIX i principis del XX. No existia al barri ningú tan ferotge i temible com ell: ni el Papu, ni el llop, ni l’home del sac. Però el Negre de la Riba ja fa temps que va deixar d’exercir d’espantanens i va passar a convertir-se en un veí més del popular barri de la Barceloneta.
Trobar-lo és senzill sempre que es demani per ell a algú del barri. Efectivament, al final del carrer d’Andrea Dòria, com si volgués passar desapercebut, just al darrere de l’església i molt a prop del mercat, el Negre de la Riba observa des de la façana d’un edifici l’anar i venir de la gent.
El Negre de la Riba
Inclinat cap endavant, com solcant el vent, el pit bombat, la cama esquerra flexionada i l’únic braç que li queda inclinat cap enrere, sempre mirant endavant, valent. No pot negar el seu passat de llop de mar. Doncs sí, el Negre de la Riba és un mascaró de proa. «Procedeix d’un bergantí no identificat que segons sembla va cremar al port a mitjan segle XIX i va ser desballestat», explica Enric García, cap del centre de documentació del Museu Marítim. Entre el 1860 i el 1870 va estar col·locat a la façana d’una puda —una taverna de mariners— de la Riba (avui el moll de la Marina) que va pertànyer a Francisco Bonjoch. Aquest la va llegar als seus hereus, que van seguir col·locant el Negre com a reclam a l’entrada dels diferents locals que van regentar, un d’ells es trobava a l’antic passeig del Cementiri, avui avinguda d’Icària. En 1887 va ser adquirit per un comerciant de vi que el va instal·lar al seu magatzem del carrer de Castillejos, fins que el 1900 va tornar al barri: l’industrial José Moragas el va comprar i va fer construir una fornícula per exhibir-lo. Però Moragas es va fer una casa al Carmel i es va endur el Negre per col·locar-lo a la seva façana. «Diuen que els veïns de la Barceloneta anaven fins allà per veure’l», apunta García com a anècdota que reflecteix el sentiment de la gent del barri envers el Negre.
Els hereus de Moragas van cedir la figura a l’Institut Nàutic de la Mediterrània el 1934, i el 1936 va passar al Museu Marítim de Catalunya, que a partir de 1939 va esdevenir Museu Marítim de Barcelona. «Té el número d’inventari 874, així que és una de les peces que fa més temps que és al Marítim», confirma García. Va estar exposat allà fins que a començament dels anys noranta, un estudi en va revelar un important detall: el Negre de la Riba no era africà sinó un indi americà, un iroquès. «A la investigació es va arribar a apuntar la possibilitat que el mascaró procedís d’un bergantí-goleta anomenat Indio», afegeix García. El fet és que el Marítim, amb l’estudi a la mà, va emprendre la restauració de la figura original entre el 1992 i el 1997. El resultat? El Negre va perdre fins i tot el color que li havia donat nom i es va convertir en un indi policromat. Ni ell era ell, ni el barri el sentia seu.
Tot i això, el vell llop de mar es resistia a caure en l’oblit. El 2003, amb motiu del 250è aniversari de la Barceloneta, David Castillo i Óscar Pérez, al seu taller de Constructors de Fantasies (Pescadors, 28), van tornar al barri la figura tal com es va donar a conèixer en aquella puda. «N’havia sentit a parlar fa un piló d’anys a un responsable de cultura tradicional del Palau de la Virreina», explica Castillo. «Vam investigar, vam anar al Marítim i en vam fer una rèplica en fibra de vidre a partir de les fitxes i la documentació que vam trobar». El Negre va tornar a ser el fals negre que va ser i es va instal·lar al carrer d’Andrea Dòria. «Pertany al barri. La idea és que qualsevol persona o entitat del barri que ho sol·liciti el pot despenjar per a actes, cercaviles, demanant els permisos necessaris...», explica Pérez.
«De fet, el 2003 va passejar pels carrers del barri pel 250è aniversari i algun altre any també s’ha despenjat per la festa major i per la rua del Carnestoltes de la ciutat. La darrera vegada que es va despenjar va ser fa uns tres o quatre anys», recorda Pérez. Potser és que el Negre de la Riba, cansat d’anar durant tant de temps amunt i avall, ha decidit posar seny i arrels. Carrer avall, ressona el crit: «Que ve el Negre de la Riba!». I aquest cop, ha vingut per quedar-se, però d’espantar els nens, que se n’ocupi un altre…
Ni rastre. Res en el brillant edifici dissenyat per Enric Miralles i Benedetta Tagliabue que allotja la seu central de Gas Natural, al barri de la Barceloneta, revela la història que amaguen els terrenys sobre el quals s’aixeca orgullós i gegantí. Poc o gens s’imagina la papallona taronja del logotip de la multinacional catalana que temps enrere potser hauria voletejat entre sang, suor i sorra, i a ritme de pasdoble. I és que sobre aquests mateixos terrenys es va aixecar El Torín, la primera plaça de braus de Barcelona.
El Torín, la primera plaça de braus de Barcelona es va inaugurar el 26 de juliol de 1834.
Costa de creure però Barcelona, la primera ciutat que es va declarar antitaurina l’any 2004, i que va tancar per sempre la temporada taurina el 25 de setembre del 2011, es va rendir anys enrere, amb gran fervor i passió, a aquesta festa. Tant és així que, paradoxes de la vida, Barcelona ha estat l’única ciutat amb tres places de braus.
El Torín, obra de l’arquitecte Josep Fontseré i Domènech per encàrrec de la Casa de la Caritat, es va inaugurar el 26 de juliol de 1834. Va ser la primera plaça de braus construïda a base de mamposteria, encara que segons l’historiador Ventura Bagües, «per trobar-se la plaça dintre de la zona militar, a prop del fortí de la Ciutadella, es va limitar l’obra de fàbrica al pis de la graderia coberta. La resta fins a la cornisa es va fer d’entramat de fusta». L’arena mesurava uns 60 metres de diàmetre, va costar uns 48.000 duros ––l’equivalent a uns 1.400 euros actuals–– i tenia capacitat per a unes 13.000 persones. La plaça va viure quatre reformes: el 1857, el 1871, el 1875 i, la més important, el 1879, quan es va substituir tota la fusta per maons.
Un any després de la seva inauguració, el 25 de juliol de 1835, El Torín va ser escenari d’un motí. L’espectacle dels braus navarresos de Zaldueno que es van lidiar aquell dia no va ser del gust dels espectadors, que van llançar tot tipus d’objectes a l’arena de la plaça. Immediatament, molts dels amotinats van sortir al carrer i es van dirigir a La Rambla. A poc a poc, el grup es va anar fent més nombrós i s’hi van anar afegint descontents de tot tipus, no solament taurins. Oradors improvisats van anar incitant la gent contra l’Església. I el que en un primer moment va començar com una protesta per una dolenta cursa de braus va esdevenir una protesta anticlerical. Tant és així que, en arribar a La Rambla, els convents dels agustins i franciscans van començar a rebre pedrades. Més tard, les flames van substituir les pedres i es van apoderar dels convents dels dominics de Santa Caterina, el dels franciscans, el dels trinitaris descalços, el dels agustins, el de Sant Josep i el dels carmelites. Aquella nit van morir una desena de frares.
El resultat d’aquells incidents va ser el tancament del Torín fins a finals de 1841 i una cançó popular que diu així: «El dia de Sant Jaume / de l’any trenta-cinc / hi va haver gran broma / dintre del Torín; / van sortir set toros, / tots van ser dolents, / això va ser la causa / de cremar els convents». Però la relació del Torín amb la música va més enllà del festeig popular. De fet, en aquesta plaça va sonar per primera vegada música per acompanyar les passes de muleta i va ser en honor de Rafael Molina, Lagartijo el Grande, un cordovès ídol de l’afició catalana. Aquí també va prendre l’alternativa Pedro Aixelà Peroy, el primer torero català en fer-ho.
El 23 de setembre de 1923, el torero Nacional Chico, va protagonitzar l’última cursa de braus del Torín. Però la plaça no fou derruïda fins a l’any 1946. «Durant els anys 1944 i 1945 vaig tenir la possibilitat de recórrer la seva façana ennegrida, que formava un polígon de 40 costats, i comptar les seves 24 portes exteriors i 24 finestres de la planta baixa, 40 a la graderia coberta i 40 més a la part corresponent a les seves llotges», recorda encara Fernando del Arco de Izco, soci fundador del Círculo Taurino Amigos de la Dinastía Bienvenida de Barcelona. L’any 1954, els terrenys van passar a ser propietat de Catalana de Gas, que els va reconvertir en un camp de futbol per als seus treballadors. Avui, la papallona taronja de la multinacional catalana voleteja sobre l’edifici de Gas Natural, inaugurat el 25 de gener del 2008, aliena a les passions taurines que es van vessar als seus peus, a l’arena del Torín.
Com passa a totes les ciutats que arrosseguen un passat mil·lenari, Barcelona mira de treure l’aigua clara sobre quina és la casa més antiga. És una competició de regles ambigües, ja que el concepte de casa no sempre és el mateix per uns i altres. Sembla que, ara per ara, aquest títol el té una casa del carrer Sant Domènec del Call, que hauria estat habitada ja al segle XII.
El carrer de la Mercè pot presumir de comptar amb la casa guanyadora en una altra categoria: la de les que feien constar la data de construcció. La trobarem al número 28, fent cantonada amb el carrer de La Plata. A la façana podrem llegir, no sense dificultat, la data en números romans. I si no fos per un petit focus, aquest gravat quedaria totalment amagat sota un balconet de ceràmica i ferro rovellat, i els curiosos marxarien, en el millor dels casos, ben servits amb alguna de les tapes de l’històric bar La Plata.
Al carrer de la Mercè trobem la casa més antiga de Barcelona.
Per si no en tinguéssim prou amb l’absoluta discreció del gravat, que el fa gairebé invisible, l’erosió natural de la data ha donat peu a algunes confusions. Al seu cèlebre Històries i llegendes de Barcelona, l’historiador Joan Amades assigna a aquesta finca la data de 1548, tot i que a continuació reconeix, en una nota a peu de pàgina, que la data s’endevina més que no pas es llegeix. Analitzant la imatge amb detall, el cert és que la inscripció en números romans diu clarament «ANY MDCXLVIII», és a dir, 1648. Al Catàleg Municipal de Patrimoni Arquitectònic de Barcelona trobarem un bon grapat d’edificis anteriors a aquesta data. Ara bé, això ens torna a portar a la pregunta inicial: podem parlar de «cases»?
Segurament hi heu passat per davant moltes vegades, i molt probablement no en sou conscients. A la Rambla Santa Mònica, just davant del Museu de Cera. Tan bella i elegant com discreta, amb el seu posat subtil de dama respectable, assisteix des de finals del segle XIX a l’anar i venir de la gent passejant per les Rambles... És la font Wallace, una de les fonts més desconegudes de Barcelona i gairebé la supervivent d’una espècie en extinció.
La font rep el seu nom del filantrop anglès sir Richard Wallace (1818-1890), qui va encarregar el 1872 a l’escultor francès Charles A. Lebourg el disseny d’una font que simbolitzés la fraternitat entre els pobles. Hi ha qui diu, segons explica Lluís Permanyer, que la inspiració no va ser fruit d’una ostentació gloriosa de creativitat poètica de sir Wallace, sinó més aviat fruit de la set que va patir durant un viatge per Orient Mitjà. En qualsevol cas va ser una gran idea d’aquest famós col·leccionista d’art pensada per alleujar la set dels vianants, però no de qualsevol ciutat, sinó en concret de les capitals o de les que havien estat seu de l’Exposició Universal.
Així s’explica que sir Wallace decidís regalar-ne a qui fou l’alcalde de Barcelona en aquells moments, Rius i Taulet, 12 unitats amb motiu de l’Exposició Universal de 1888. Val a dir, això sí, que Barcelona va ser la ciutat que va rebre més originals d’aquesta font, després de París, on se’n van instal·lar 106 d’aquest model.
La idea de fraternitat va ser finalment glosada per Lebourg en una font de ferro colat on quatre cariàtides (totes elles diferents entre si) sostenen un templet amb el regust de l’estil Segon Imperi i rematat per quatre peixos. Però més enllà del seu significat, la font en qüestió va destacar en el seu moment per un tret que la distingia de les habituals fonts en ús: la seva incomoditat. I és que, per a sorpresa de l’usuari, l’aigua brollava des del centre de la cúpula, i l’estret espai que quedava entre les cariàtides dificultava l’accés dels usuaris al líquid element. Tant és així que, per resoldre el problema, es va col·locar a cada una de les fonts Wallace de la ciutat un got metàl·lic lligat amb una cadeneta.
No el busqueu, però, perquè aquest gotet ja no existeix. Amb la Gran Grip de 1918 es van retirar els gots per un motiu d’higiene i posteriorment es va substituir aquesta solució rudimentària per la col·locació d’un brollador en forma de petxina a la part baixa de la font.
Però ni tan sols aquesta fórmula ha pogut evitar que les fonts Wallace caiguessin en oblit. A diferència de París, on s’han conservat perfectament les més de cent unitats, a Barcelona ja només hi queden cinc fonts. Cinc exemplars d’una espècie en extinció.
Ningú posa en qüestió que la font instal·lada a la Rambla de Santa Mònica és un dels 12 originals regalats a la ciutat i que té una germana bessona a la Gran Via amb passeig de Gràcia, al costat del cine Comèdia, i una altra, solitària, a una illeta a l’encreuament de Diagonal amb València. Ara bé, a la Rambla dels Caputxins en trobem una quarta, davant de l’hotel Orient, que sembla més aviat una còpia de l’original, ja que si s’observa detalladament les cariàtides, les proporcions no són les mateixes i la subtilesa dels plecs de la tela dels seus vestits s’han perdut pel camí. El darrer exemplar, restaurat el 2010, es troba al parc de la Ciutadella, encara que, tot s’ha de dir, és un model ben diferent: quatre àngels substitueixen les cariàtides…
El 1872 es va construir la font de sir Richard Wallace perquè simbolitzés la fraternitat entre els pobles.
De tots els passatges que s’amaguen a Barcelona, n’hi ha pocs que apleguin tants atractius i tan variats com el passatge de la Pau. Malgrat estar situat en una de les zones més turístiques de la ciutat —entre les Rambles i la basílica de la Mercè—, aquest passatge fosc i encisador aconsegueix sobreviure a recer de les mirades. El passatge va ser obert l’any 1875, i només cal veure les fotografies de principis de segle per adonar-se que al llarg de tots aquests anys ha conservat la seva essència. Recórrer lentament aquest passatge és una bona manera de fer un viatge a la història de Barcelona. De seguida veureu el perquè. La millor manera d’endinsar-s’hi és per l’entrada del carrer Ample. Des de l’estreta vorera que aguanta el trànsit de turistes, són pocs els que decideixen interrompre la seva frenètica marxa per respirar el mateix que predica el nom del passatge: pau. Silenci. Els comerços encara conserven els marcs, les llindes i les bigues de fusta, tan vells i erosionats que reclamen una restauració. De sobte, ens trobem a cobert: el passatge ens ha absorbit. Les parets encara conserven motius decoratius que enlluernarien els barcelonins del segle XIX, i l’espectacle continua quan aixequem el cap i descobrim nous elements ornamentals. Uns i altres pateixen el pas del temps, accentuant així l’aire decadent i alhora romàntic del passatge. Però la malenconia i la tristesa queda ràpidament enrere quan arribem al final del trajecte cobert: davant de nosaltres s’obre l’espai, i l’eco de les nostres passes és eclipsat per un bullici tímid i prudent. Som just a sota de la fantàstica porta d’entrada —o de sortida, com en el nostre cas— del tram cobert del passatge, coronada per un arc i una inscripció que ens trasllada a altres èpoques. «Pasage de la Paz», es pot llegir en lletres majúscules. Tot el conjunt es troba ara reconegut al Catàleg de Patrimoni Arquitectònic de Barcelona. Aquesta altra part del passatge ens permet fer un salt endavant en el temps. Aquí hi va haver un dels bordells més coneguts de la vella Barcelona, el conegut com a Xalet del Moro, que va ser clausurat als anys cinquanta pel franquisme. Avui dia és un CAP.
Passatge de la Pau obert l’any 1875. Un oasi de tranquil·litat a pocs metres de les Rambles.
Al passatge de la Pau hi trobarem també la seu d’EMBT, la prestigiosa firma d’arquitectura de Miralles i Tagliabue, que projecta el nom de Barcelona pels cinc continents. I per si algú pensava que aquest carreró mig amagat no tenia prou glamur, el passatge allotja també una prestigiosa escola de cinema. Així que ja ho veieu: aquí hi trobarem l’empremta de la Barcelona decimonònica, els vestigis d’una època de restriccions i les apostes de present i futur de la ciutat cap a l’exterior. Tot això en un oasi de tranquil·litat a pocs metres de les Rambles. Es pot demanar més?
Podria passar desapercebut, camuflat sota l’injust tel de l’abandó. Però el seu aspecte regit i imponent obliga com a mínim a mirar-lo de cua d’ull en passar-hi per davant. El pas dels segles s’atura a les portes de l’edifici neoclàssic de finals del segle XVII, situat al número 2 de la Rambla de Santa Mònica, «a tocar de mar i al davant de l’hort dels franciscans», detalla la ressenya del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Barcelona, on figura inscrit sota el curiós epígraf d’Antiga Foneria de Canons.
De canons, sí, no és cap error. Les dues figures de marbre blanc que custodien la porta principal de l’edifici semblen totalment alienes a l’olor de la pólvora; són només dues delicades al·legories del comerç i de la indústria i no tenen res a veure amb l’artilleria pesant, però guarden els secrets dels tres segles d’història que pesen sobre els ciments de l’edifici, tot i ser bastant més joves. Anem a pams i descobrirem la curiosa història d’un edifici on van tronar els canons, van repicar les campanes, van anar i venir els militars, i els diners van entrar a dojo tan ràpid com es van esfumar.
Construït entre 1680 i 1700, aquest edifici va servir com a ampliació de la Real Fundición de Artillería y Refino de Metales, una foneria dedicada a l’armament i, en especial, a la fabricació de canons. Coneguda a l’època com La Refino, estava situada a la part dreta de La Rambla (mirant des del monument de Colom).
Cal dir, però, que Barcelona va tenir una llarga tradició artillera que venia ja de més antic. «L’any 1463 es féu famós per l’ambiciós i desgraciat experiment de Bartomeu Ferran. Precisament en el camp on hi ha la Rambla de Santa Mònica, va ser construïda la llombarda Santa Eulàlia, de 161 quintars, que rebentà en ser provada», explica Alexandre Cirici al seu llibre Barcelona pam a pam (ed. Teide, 1979). Més endavant, en temps de Carles V, en un altre lloc de La Rambla, arran de l’Estudi, es van fabricar altres peces molt estimades a l’època, les colobrines de bronze. «D’aquestes en van ser regalades dotze, dites els Apòstols, a l’emperador l’any 1533», recorda Cirici.
Però això va ser abans que la foneria de canons es traslladés a l’edifici de la Boqueria i d’aquí a l’edifici que ha arribat als nostres dies («al carrer del Mur Vell, darrere la muralla, que, en desaparèixer aquesta, quedà confós amb la Rambla de Santa Mònica», descriu Cirici). Aquí es van fabricar durant el setge de 1714 uns canons de poc calibre però molt eficaços.
Amb la victòria del bàndol borbònic, començà una nova època i Felip V prohibí que Barcelona continués fabricant artilleria. Aleshores, de la foneria es va passar a la fabricació de les campanes. I vet aquí que el 1758 va sortir d’aquest edifici la campana més gran que hi ha a la catedral de Barcelona, la popular Tomasa. «Su tono grave y solemne preside siempre los albores de las grandes solemnidades y según viejas crónicas, para ponderar su tamaño se contaba que debajo del arco que forma su boca podían cobijarse cómodamente siete zapateros sentados en sus taburetes y alrededor de un velador; y decían zapateros porque éstos contribuyeron a su adquisición e impusieron ciertas prerrogativas, entre ellas la de poderse guarecer debajo de la Tomasa en caso de lluvia», descriu Carmen Perarnau de Bruse a la publicació Blanco y Negro (n. 2639, Madrid 01/12/1962). Doncs bé: aquesta enorme campana va substituir l’original —col·locada el 1589— dos mesos després de trencar-se al maig de 1758. Per la seva fabricació es va fondre i tornar a buidar el bronze de la campana original, que va recuperar la «veuassa» de baríton amb què delectava els ciutadans.
Aquesta va ser l’obra més destacada de l’etapa de l’edifici en aquesta nova activitat fins que cap a meitat del segle XIX va canviar les campanes pels diners, convertint-se en la seu del Banc de Barcelona. L’entitat, nascuda el 1845 sota la tutela de Manuel Girona —un dels empresaris més importants i influents de la societat barcelonesa de l’època—, fou el primer banc privat espanyol. L’aventura, però, va durar poc, atès que el 1920 l’entitat va fer fallida en un cas que va esdevenir un gran escàndol, fins al punt d’ésser considerat com el gran fracàs de la burgesia catalana. L’experiència va sacsejar l’edifici per dintre i per fora, ja que va quedar «notablement desfigurat respecte de la primitiva planta —una tercera part més gran— a conseqüència de l’adaptació com a entitat bancària, portada a terme per Josep Oriol Mestres el 1858, que la retallà pel nord, al costat de la façana», segons descriu el Catálogo de Patrimonio.
Efectivament, Mestres va afegir un pis més a l’edifici, el va redissenyar segons criteris classicistes —com demostren les dobles pilastres jòniques, els balcons rematats amb frontons i el coronament amb balustrada— i, ja posats, va col·locar sobre la porta principal un grup escultòric amb dues figuracions del comerç i la indústria, obra primerenca dels germans Vallmitjana, del 1853-1859, que munten guàrdia des d’aleshores. Això sí, en aquella època cap escut s’interposava entre les dues escultures.
L’escut que subjecta l’al·legòrica parella, com si haguessin nascut amb ell entre les mans, no es va col·locar aquí fins després de la Guerra Civil, quan l’edifici va passar a ser propietat del Ministeri de Defensa, que el va utilitzar com a dependències militars. És clar que abans, durant la revolució de 1934 i l’inici de la guerra, l’edifici va allotjar la Comandància General del Somatén, l’organització parapolicial formada per civils que tenia com a objectiu la defensa dels interessos dels terratinents i propietaris i repel·lir els atacs dels moviments extremistes. Les al·legories de la indústria i el comerç no ho diuen i les seves mirades serenes no ho deixen veure, però van haver de passar por en aquella època, ja que a l’interior d’aquest edifici, traspassada la porta que custodien avui, s’atrinxerava el repressiu i conservador cos del Somatén per repel·lir els atacs de les milícies anarquistes i comunistes.
Però tornem a avançar fins després de la Guerra Civil, quan va passar al Ministeri de Defensa. A partir d’aquell moment, l’edifici va allotjar els jutjats castrenses, diverses oficines i fins i tot una farmàcia militar. En aquesta època es va aprofitar també per fer alguna esmena a la façana, al marge de l’escut ja esmentat. Així, com l’alpinista que clava la bandera quan fa el cim d’una muntanya, els militars van substituir el rellotge que coronava l’edifici per un gegantí escut preconstitucional amb l’àliga de sant Joan. El 1990, ja immers en l’abandó, i aprofitant les obres de la ciutat amb motiu del Jocs Olímpics, es va restaurar la façana, i l’antic escut va desaparèixer per cedir el lloc conquerit a l’actual rellotge, que va restituir el que havia estat destruït durant la Guerra Civil. No us hi capfiqueu, no marca l’hora bona, les seves agulles s’han detingut com en un intent de parar el temps, el temps d’un edifici totalment abandonat que ha viscut marcat a cop de canó, a toc de campana, a cop de talonari i a toc de trompeta...
Edifici neoclàssic de finals del segle XVII situat al número 2 de la Rambla de Santa Mònica, on van tronar els canons, van repicar les campanes, van anar i venir els militars i els diners van entrar a dojo tan ràpid com es van esfumar.
Rambles avall en direcció al Moll de la Fusta és un itinerari típic que acostuma a acabar, inevitablement, a l’arxiconeguda estàtua de Colom. Turistes de vacances, autòctons amb esperit tafaner, pispacarteres i altres espècies hi conflueixen en aquest punt. Els estímuls visuals i els atractius turístics són tants i tan diversos que és normal no fixar-se en un altre monument, molt més discret, situat a només 50 metres de la famosa estàtua. Es tracta d’un monòlit de pedra amb una escultura simbòlica de bronze. Allunyat de les zones de pas, passa totalment desapercebut. I, com veurem tot seguit, és trist que sigui així.
Quan ens hi acostem, de seguida veiem que al bloc de pedra hi ha una llarga llista de noms gravats; de fet, és tan extensa que no caben en una sola cara del monòlit, així que n’ocupa dos. L’ex-plicació de tot plegat la trobem en una inscripció en anglès, mig rovellada, al mateix bloc de pedra. Diu el següent:
«En memòria dels membres de la US Navy i dels Cossos de Marines dels Estats Units que servien al USS Guam i al USS Trenton, que van morir a aquest port el 17 de gener de 1977, i en gratitud als ciutadans, oficials i equips de rescat de Barcelona per la seva cooperació amb les Forces dels Estats Units». Al costat del text veurem el símbol de l’àguila, la bola del món i l’àncora, que representen la US Navy dels Estats Units. Ara bé, què va passar aquell 17 de gener de 1977? Doncs que va tenir lloc un dels accidents més tràgics de la història de l’Armada dels Estats Units. I Barcelona va ser-ne l’escenari.
El 17 de gener de 1977, prop de 2.500 marines dels vaixells Trenton i Guam eren a Barcelona amb permís per gaudir de la ciutat durant unes hores. Com era —i segueix sent— tradició, un nodrit grup de soldats van aprofitar per recórrer l’animada nit de la ciutat. De matinada, els marines s’anaven reincorporant, i per a fer-ho utilitzaven les conegudes com a llanxes de la llibertat. Eren les 2.30 de la matinada i la temperatura a Barcelona era d’1º C, però els darrers marines, animats per la gresca i escalfats per l’alcohol, gaudien de l’ambient festiu.
La darrera llanxa era en realitat una barcassa de 25 metres d’eslora; unes dimensions considerables… però insuficients per allotjar els 140 marines que hi van pujar, que amb prou feines trobaven espai. La llanxa va emprendre a tota velocitat el camí cap al vaixell però, en arribar a un extrem del moll sense bona visibilitat, es va creuar en el camí d’un vaixell comercial basc, l’Urlea, que cobria la línia Barcelona-Balears. Malgrat el viratge de l’últim moment, la llanxa no va poder evitar el xoc i es va acabar enfonsant. I aquí va començar la tragèdia: alguns van aconseguir arribar nedant fins al port; d’altres van ser rescatats pels pescadors, i alguns altres pels seus propis companys.
Els minuts van anar passant en mig de la confusió, i després les hores. Els submarinistes americans es van llançar a l’aigua a la recerca de cossos, i s’hi van sumar també els bussos dels Bombers i del club CRIS. El degoteig de víctimes mortals anava en augment, fins que es va fixar la xifra oficial: 49 morts. Tots ells tenen el seu petit homenatge al monument de pedra i bronze del Moll de les Drassanes.
L’accident dels marines americans va impressionar la ciutat de Barcelona, on els diaris n’anaven plens. Però, com acostuma a passar, el temps va anar diluint el record de les víctimes. Tot i que el record de l’accident no és gaire conegut entre els ciutadans de Barcelona, circulen tot un seguit d’històries sobre els mariners americans, algunes més creïbles que d’altres. Entre les més versemblants, es va publicar l’anècdota d’un tal Johnny, un dels marines americans, que es va quedar tancat accidentalment a dins d’un bar, i gràcies a això no va poder agafar la llanxa accidentada. D’altres, potser menys fiables, diuen que un dels supervivents va decidir celebrar la seva salvació amb una festassa memorable de tres dies non-stop.
I del vaixell Urlea, què se’n va fer? Nosaltres hem seguit el rastre d’aquest vaixell, i ves per on, hem pogut comprovar que el destí li tenia reservada una de les seves iròniques jugades. L’any 1984, set anys després de l’accident de Barcelona, el vaixell va córrer la mateixa sort que la llanxa americana, ja que es va enfonsar a prop de Finisterre. En aquest accident va morir una persona, i el capità —Ricardo Saleta— se’n va sortir. Però uns anys més tard, Saleta moriria en un fatídic accident, atropellat per un carretó de mercaderies… al port de Barcelona.
Ara que l’accident pertany al regne de les hemeroteques, almenys les seves famílies disposen d’aquest monòlit en record de les víctimes. Discret, sobri i solitari, però homenatge al cap i a la fi.