La col·lecció Emaús vol oferir llibres

de lectura assequible que ajudin

a viure el camí cristià en el moment actual.

Per això porta el nom d'aquell poble

cap a on anaven dos deixebles desesperançats

quan es van trobar amb Jesús,

que es va posar a caminar al costat seu,

i els va fer entendre i viure

la novetat de l'Evangeli.

Bernabé Dalmau

Vora el sepulcre de sant Pau

Col·lecció Emaús 142

Centre de Pastoral Litúrgica

Director de la col·lecció Emaús: Josep Lligadas

Disseny de la coberta: Mercè Solé

© Edita: CENTRE DE PASTORAL LITÚRGICA

Nàpols 346, 1 – 08025 Barcelona

Tel. (+34) 933 022 235

cpl@cpl.es – www.cpl.es

Edició digital: juny de 2017

ISBN: 978-84-9165-034-8

Printed in UE

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si us cal fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

Proemi

No és freqüent tenir la sort de passar, prop d’un mes, a tocar de la tomba de sant Pau. Les tombes dels apòstols sempre han fruït de gran veneració. De tots aquests deixebles il·lustres de primera hora se’n veneren relíquies, amb més o menys (més aviat menys) probabilitats d’autenticitat. És podria dir singularment d’algun sepulcre tan venerat com el de sant Jaume el Major, que des de l’Edat Mitjana ha donat lloc a un camí extraordinari de devoció, amb grans ramals culturals i, ¿per què no?, amb abundants fruits espirituals que mantenen tota la seva actualitat.

Els casos dels apòstols Pere i Pau, corifeus que sempre han estat venerats conjuntament, sobrepassen les proporcions de grandesa fins a fer de la seu de Roma un pilar fonamental de la unitat catòlica. Afegim-hi que, als segles XX i XXI respectivament, les recerques arqueològiques en els sepulcres de Pere i de Pau donen dades valuosíssimes que, com a mínim, fan pensar molt.

Viure a tocar del sepulcre de sant Pau, pregant-hi cada dia, és una experiència que augmenta les ganes de conèixer la gran personalitat de l’apòstol i d’acollir-ne les dades que el Nou Testament ens ofereix.

Les pàgines que vénen a continuació no són altra cosa que voler posar a l’abast dels fidels una iniciació planera, no tècnica, d’aquell que ens acompanya constantment amb els textos que l’Església ha considerat inspirats i que ens parlen de Jesús tal com el visqué la primera generació cristiana. La divulgació d’aquest coneixement dóna per suposada la familiaritat amb tot allò que és el nostre pa cristià de cada dia (de cada diumenge, per a molts) i que estalvia de carregar aquí, amb feixugues numeracions, les referències a textos de Pau o sobre Pau.

No és secundari que aquest estar vora el sepulcre de l’apòstol dels pagans hagi coincidit amb les darreres setmanes de l’Any Sant de la Misericòrdia. Al capdavall, sant Pau fou, per damunt de tot, testimoni i predicador de la generositat de Déu. Les cartes paulines demostren tota la riquesa i la complexitat del seu autor, que en les variades situacions de la seva vida, no sempre privades de dificultat, es va sentir guiat per la misericòrdia divina per tal que experimentés una fe cada vegada més madura.

De fet, el corpus paulí ens mostra en aquesta línia expressions d’una profunditat considerable. Recordem aquí l’afirmació de la Primera Carta a Timoteu: “Déu s’apiadà de mi perquè Jesucrist demostrés primerament en mi tota la seva paciència, convertint-me en un exemple dels qui creurien en ell i tindrien així vida eterna”. O aquella als Efesis que donà lloc a tota una encíclica de sant Joan Pau II: “Déu, que és ric en misericòrdia, ens ha estimat amb un amor tan gran...”. L’Apòstol no parla doncs en abstracte, sinó com a prova d’una experiència de la seva relació personal amb Déu, semblant a la de Moisès quan rep del Senyor la seva proximitat.

És llavors que l’Apòstol se sent fort per a donar consells, com fa als Corintis: “Us dono el meu parer, com a home que, per la misericòrdia del Senyor, és digne de confiança”. I així, en una altra ocasió, qualsevol recomanació, fins i tot qualsevol manament, Pau s’atreveix a fer-los perquè sap quin és el comportament de Déu: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, Pare entranyable i Déu de tot consol. Ell ens conforta en totes les nostres adversitats, perquè nosaltres mateixos, gràcies al consol que rebem de Déu, sapiguem confortar els qui passen alguna pena”.

L’amor entranyable, el consol que ve de Déu, la misericòrdia, són mostres no sols d’una gran generositat sinó de gratuïtat. Aquest serà el fonament de tot un tema –indefugible quan es parla de Pau–, el que tracta de la justificació, de la gràcia: “Per la fe en Jesucrist, Déu dóna la seva justícia a tots els qui creuen, sense fer cap distinció, ja que tots havien pecat i vivien privats de la glòria de Déu. Ara, però, ell els fa justos purament per gràcia, en virtut de la redempció realitzada per Jesucrist”.

Aquest Pau ens ho diu amb vigor al cap de dos mil anys. Ens sentim interpel·lats per ell. Però també amb la confiança que ens mereix, ens acostem reverencialment al seu sepulcre. Ens hi quedem al costat, meditant el seu llegat.

El sepulcre

La basílica romana de Sant Pau extramurs és un gran estoig que fa convergir totes les mirades vers el peu de l’altar major. A 1,37 m sota l’altar papal, una llosa de marbre (2,12 m x 1,27 m) composta de quatre trossos irregulars porta la inscripció “Paulo Apostolo Mart”, i ens ha arribat de la basílica que vers el 320 Constantí construí a suggeriment del papa Silvestre. Cobreix un sarcòfag massís, de 2,55 m de llargada per 1,25 m d’amplada i 0,97 d’alçada, sobre el qual s’han construït els successius “altars de la Confessió”. Recentment s’hi ha obert una ampla finestra que permet als fidels veure la tomba de l’Apòstol. ¿Quina fiabilitat té aquest culte de tants segles?

Des dels inicis del cristianisme, la fe en Jesucrist es difongué cap a la capital de l’Imperi. Malgrat la tradició reportada per Ireneu, no es pot considerar la comunitat romana com una fundació ni de Pere ni de Pau, sinó més aviat de judeocristians desconeguts. En canvi, sí que és important el fet que Pau escrigui als romans tan aviat, vers el 57-58, i que vers el 96 (I Carta de Climent) la comunitat romana intervingui en ocasió de discòrdies sorgides en la de Corint.

Els Fets dels Apòstols acaben amb l’esment del captiveri de dos anys de Pau a Roma, després del qual potser reprengué l’activitat missionera. En aquest moment és quan es podria situar l’eventual vinguda a la capital de la Hispània citerior, Tàrraco, d’acord amb el desig expressat a Romans 15,24. El cert és que pel seu epistolari sabem que fundà les comunitats de Colosses i de Laodicea i, per la carta a Titus (1,5), que evangelitzà Creta. L’esmentada I Carta de Climent confirma la tradició romana antiga que Pau morí durant la persecució de Neró (64 o 67). El lloc d’execució de la sentència de decapitació (així eren condemnats els ciutadans romans) és conegut avui amb el nom de Tre Fontane, però el seu cos fou dipositat a dues milles del lloc del martiri, en l’àrea sepulcral del camí al port romà d’Òstia. Aquesta àrea ha arribat a tenir unes cinc mil sepultures, sota el paviment de l’actual basílica.

La seva tomba esdevingué ràpidament objecte de veneració, i ja al final del segle II la coneix el prevere Gaius (Hist. eccl. 2,25,6-7). Hi ha atestació, de l’any 258, de la festa de sant Pere i sant Pau el 29 de juny, encara que això no significa que morissin el mateix dia. Però el fet que el culte i la iconografia uneixin tan aviat els dos apòstols plasma allò que escrivia Pau als gàlates: “Déu mateix, que amb el seu poder va fer de Pere l’apòstol dels circumcisos, va fer també de mi l’apòstol dels pagans” (2,8).

Excavacions recents permeteren que el papa Benet XVI clogués l’Any paulí amb unes paraules entusiastes: