Dijous 26 de juny del 1958. Juan S., de vint-i-sis anys, ha sortit a sopar i a prendre unes copes amb un amic. Ara, tot i que ja és de matinada, ha d’emprendre un viatge a Madrid per carretera amb l’objectiu de fer-hi unes gestions que li ha ordenat el seu pare. Està molt animat: els negocis familiars van bé i albira un futur brillant. El pare va emigrar d’un petit poble de Lleida a Barcelona i amb anys d’esforç i algunes complicitats poc confessables ha començat a bastir una gran empresa de construcció. Les promocions a barris perifèrics són un filó i la família no el pensa desaprofitar. Tot just ara estan immersos en la construcció d’uns blocs de pisos a un barri del nord de la ciutat que s’ha pogut tirar endavant malgrat els molts entrebancs administratius que han anat sorgint. Entre pensament i pensament somriu, perquè creu que tot és prou bo si acaba bé i que sovint en el món dels negocis cal traspassar algunes fronteres morals per poder triomfar.
Són les dues de la matinada quan recull el cotxe del garatge on l’havia deixat perquè en reparessin l’eixugaparabrises. S’emprenya quan veu que no ho han solucionat, però decideix agafar el vehicle igualment. Li agrada prémer l’accelerador del seu Renault Fregate d’importació, encara que de tant en tant això li comporti algun disgust: en poc temps ja acumula tres conflictes amb la policia per accidents de trànsit de poca importància. Tanca els ulls i s’imagina que és Michel Piccoli a Rafles sur la ville, una pel·lícula francesa d’aquell mateix any. Li queden més de sis-cents quilòmetres al davant.
En un altre punt de la ciutat un grup de quatre joves es disposa a iniciar el compliment d’una promesa. Tot just aquesta setmana han acabat els exàmens finals de dret i ja poden considerar-se llicenciats. Van prometre que si acabaven la carrera aquest mes de juny pujarien a peu a Montserrat per agrair la culminació dels estudis a la Moreneta. Surten dels seus domicilis, a la part alta de la ciutat, força més enllà de mitjanit. A un quart de tres de la matinada enfilen la carretera de Madrid caminant pel voral.
Quan Juan S. deixa enrere els límits de Barcelona i pren la carretera de Madrid comença a accelerar. Ha plogut força i hi ha una mica de boira, però considera que això no ha de ser obstacle per gaudir de la velocitat. Just quan està a punt de deixar enrere Esplugues i entrar a Sant Just Desvern veu al davant unes ombres que es desplacen lentament, massa a prop: frena amb tota l’ànima, però com que el paviment està humit el cotxe patina fins que topa amb les ombres, que ara veu que són uns caminants. L’impacte fa que els cossos surtin projectats cap a la cuneta. Juan baixa del cotxe en estat de xoc i comprova el desastre. Els quatre cossos, els quatre nois que pujaven a peu a Montserrat per complir una promesa, han quedat estesos sobre un bassal de sang. Juan torna a pujar al cotxe de manera precipitada i intenta fugir per camins veïnals, però de seguida s’adona que no el porten enlloc i opta per tornar a la carretera principal. Fuig definitivament del lloc dels fets.
Quan duu uns quants quilòmetres de trajecte decideix que s’aturarà al poble del pare, allà un oncle seu hi té un taller mecànic i podrà amagar-hi el cotxe. Dit i fet, a la província de Lleida abandona la carretera nacional per dirigir-se a Palau d’Anglesola, al Pla d’Urgell. És de matinada, però no dubta a despertar el familiar per explicar-li que ha topat contra un arbre i que necessita que li arregli els desperfectes del vehicle. En acabat, agafa el cotxe de l’oncle i se’n va a l’estació, on espera el següent tren en direcció a Madrid. Un cop a la capital d’Espanya dedica tot el divendres a fer les gestions que li havia encomanat el seu pare, mirant de no pensar en els esdeveniments de la matinada anterior.
Mentrestant, la policia ha estat alertada i ha iniciat les investigacions. Al lloc de l’accident troben escampades algunes peces del vehicle que es van desprendre en el moment de l’impacte, gràcies a les quals no triguen a esbrinar el model del cotxe. És un model atípic, no n’hi ha gaires, a Barcelona. Dissabte al matí la premsa ja parla de l’accident i Juan encara és a Madrid. A primera hora baixa a comprar el diari i el fulleja mentre esmorza. Es queda glaçat quan es troba davant dels nassos la notícia de l’atropellament que ell mateix ha causat. Però la seva sorpresa es converteix en pànic quan descobreix que va atropellar i matar Enrique Godó Muntañola, fill del comte de Godó, propietari de La Vanguardia.
Diumenge les investigacions de la policia han avançat molt, han aconseguit la matrícula del cotxe i a partir d’aquí tot va molt ràpid. Es presenten al domicili del pare de Juan i li expliquen el que ha succeït. El pare els informa que el seu fill és a Madrid en viatge de negocis i, en acabat, li truca per dir-li que torni com més aviat millor a Barcelona i s’entregui a comissaria. Tan bon punt torna de Madrid és detingut i empresonat. L’opinió pública ha quedat molt commoguda des del mateix moment en què es va fer pública la notícia de l’atropellament, però encara queda més impressionada quan se sap que el conductor del vehicle agressor és ni més ni menys que Juan Sanahuja Pons, fill de Román Sanahuja Bosch, un dels constructors més importants de Barcelona. El balanç final de l’accident és de dos morts (Enrique Godó Muntañola i José Luis Mir Andreu) i dos ferits (Ramón Sardà Pérez-Bofill i Javier Carrasco Nadal).
Un any més tard, se celebra el judici i Juan Sanahuja és condemnat a sis anys de presó per imprudència temerària i omissió d’auxili, a banda d’altres sancions administratives. En el judici el seu advocat és Miguel Rodés, membre d’una important nissaga de notaris i advocats de Barcelona.
En aquells llunyans anys cinquanta en què es va produir l’accident ja estava en marxa la construcció dels pisos del Turó de la Peira de Barcelona, obra de Román Sanahuja Bosch, pare de Juan. Els blocs del Turó de la Peira, destinats a famílies humils procedents dels nuclis de barraques, faran saltar totes les alarmes molts anys després, quan l’ús d’un ciment d’assecament ràpid es revelarà com a inapropiat per a aquest tipus d’edificació. Efectivament, els pisos del Turó de la Peira de Barcelona, al districte de Nou Barris, van acabar sent una promoció emblemàtica d’entre les moltes que va executar la família Sanahuja: paradigma de la construcció a corre-cuita, de la legalitat a mida i, sobretot, víctima del ciment aluminós utilitzat a les dècades dels cinquanta i seixanta. Qui més qui menys recorda l’ensorrament dels pisos del número 33 del carrer Cadí el fatídic dia 11 de l’ 11 del 1990, en què va morir una veïna, hi va haver dos ferits greus i una trentena de famílies van haver de ser desallotjades.
La clau de volta de l’esfondrament, com dèiem, va ser el ciment aluminós fabricat per Cementos Molins, que, tot i que era totalment legal, no estava permès per a determinats usos com ara la construcció de bigues. L’atractiu d’aquest ciment era el seu assecament ultraràpid, que permetia fer avançar una obra de manera accelerada respecte del clàssic pòrtland, però tenia falles ben conegudes, com ara que es deteriorava amb la humitat i els canvis de temperatura. Arran del cas del Turó de la Peira, la premsa va encunyar un neologisme que faria fortuna per referir-se als blocs de pisos fets amb ciment aluminós: «malalts d’aluminosi». Ja l’any 1989 els informes de l’Ajuntament parlaven d’un envelliment prematur de les estructures d’aquella promoció de Nou Barris, que afectava prop de la meitat dels 3.700 habitatges construïts pels Sanahuja. Es tractava d’una obra molt lucrativa per a aquesta família de promotors, que entre el 1954 i el 1961 van aixecar 196 blocs de pisos, o el que és el mateix, la totalitat del barri del Turó de la Peira.
L’ensorrament va arribar aviat als tribunals, però el 1993 la justícia va tancar el cas sense trobar-hi culpables. Tant les administracions públiques com Cementos Molins i els mateixos Sanahuja van bastir arguments per escapolir-se de la justícia, que no va trobar la manera de fer-los pagar.
Així doncs, els Sanahuja van continuar fent negocis a Barcelona i a la rodalia durant dècades, no debades són els promotors d’algunes de les operacions urbanístiques més rellevants que s’han dut a terme en els últims anys. Ja com a Sacresa (Sociedad Anónima de Construcciones Reunidas Sanahuja) han estat al darrere de la construcció de L’illa Diagonal, de la demolició de l’Estadi de Sarrià per fer-hi pisos, del pla Caufec i de la reforma de la plaça de toros de Les Arenes, entre d’altres.
El 2 de desembre del 1993, es va inaugurar el complex L’illa Diagonal, després d’una inversió de 36.000 milions de pessetes (216 milions d’euros), que combinava els conceptes de centre comercial, edifici d’oficines, centre de convencions i hotel. El líder del projecte va ser l’extinta companyia asseguradora suïssa Winterthur, que hi havia aportat 20.000 milions (120 milions d’euros), més de la meitat, acompanyada de la família Sanahuja i del Banc d’Europa, en mans encara de Carles Ferrer Salat. En els terrenys en què es va realitzar el projecte hi havia, entre d’altres, la històrica sala de festes Bikini, que incloïa un minigolf, un joc força popular entre els barcelonins fins a començaments dels vuitanta. L’obra es va encarregar a dos arquitectes de prestigi, Rafael Moneo i Manuel de Solà-Morales, que van concebre l’edifici com un gratacel estirat a terra, atesa la gran llargària de la parcel·la, de prop de 350 metres. Inicialment, Winterthur hi va ubicar una part dels seus serveis centrals (l’altra part va continuar als edificis del número 10 de Francesc Macià i de Via Augusta amb Muntaner), però amb els anys, i ja sota la denominació d’Axa, acabaria marxant fora dels límits de la ciutat de Barcelona. Els que van fer el camí invers van ser, precisament, els laboratoris Ferrer, de la família Ferrer-Salat, que van deixar les oficines de les Torres Trade, de la Gran Via de Carles III, per anar a ocupar un bon grapat de metres de L’illa Diagonal.
Dèiem que el 1993 el Banc d’Europa encara era propietat de Carles Ferrer Salat perquè justament uns mesos després s’iniciaria el desembarcament de La Caixa de Josep Vilarasau Salat —cosí seu— en l’entitat bancària, amb la intenció de treure-la d’una situació financera força compromesa.
La tarda del 20 de setembre del 1997, setanta-vuit quilos d’explosius van posar punt final als gairebé setanta-cinc anys d’història de l’Estadi de Sarrià, el domicili del Real Club Deportivo Español des del 1923. L’endeutament que escanyava el club perico va obligar els gestors de l’entitat a prendre una decisió tan desagradable com la de capitalitzar el valor de les cobejades parcel·les sobre les quals s’estenia el terreny de joc i anar a buscar aixopluc a una muntanya de Montjuïc ben inhòspita i freda. Al darrere de la compra del buit immens que deixava aquell camp de futbol reduït a pols hi havia també la família Sanahuja, disposada a transformar-lo en pisos d’alt standing i treure’n uns bons beneficis. Els Sanahuja lideraven el projecte amb el 55 % de la inversió i estaven acompanyats per l’entitat financera Argentaria (20 %), el mateix RCD Español (16 %) i la constructora OCP, de Florentino Pérez (9 %). Vist amb ulls d’avui, els aproximadament 60 milions d’euros que va percebre el club blanc-i-blau semblen ben poca cosa. Si haguessin sabut que la bombolla immobiliària tot just començava a inflar-se, potser la decisió d’enderrocar l’estadi s’hauria demorat.
A inicis de l’any 2000 es va saber que un promotor barceloní havia adquirit uns terrenys a Esplugues de Llobregat per rellançar un projecte que feia uns quants anys que estava encallat. Els terrenys eren els de Finestrelles —molt a prop del punt on la Diagonal es transforma en l’autopista B-23—, el projecte era el Caufec i el promotor era, no cal dir-ho, Sanahuja a través de la firma Sacresa. El pla inicial l’havia traçat la companyia elèctrica Fecsa, propietària dels terrenys, en consorci amb el grup francès Cauval, i s’havia gestat a començaments dels noranta. Però la manca de finançament i l’oposició veïnal havien dut el projecte a un carreró sense sortida, fins l’aparició providencial de Sanahuja i els seus diners. Va comprar les quaranta hectàrees de sòl —entre el peu de Sant Pere Màrtir i l’autopista— per 20.000 milions de pessetes (120 milions d’euros) amb la idea de fer-hi pisos, oficines i, fins i tot, un centre comercial. Es va procedir a rebatejar la promoció com a Porta de Barcelona, i es van començar a moure terres per igualar-ne les parcel·les. També s’hi va instal·lar una oficina de vendes i un bon grapat de fanals. Però una dècada després d’aquestes primeres obres tot continua igual, l’esclat de la bombolla va deixar en suspens el projecte per a alleujament dels veïns, que en aquells moments es van mostrar molt actius en les seves campanyes.
L’última de les promocions emblemàtiques de Sacresa que hem esmentat és la del centre comercial Arenas de Barcelona, inaugurat el 2011 després d’haver-se remodelat totalment l’antiga plaça de toros del mateix nom. La instal·lació original, del 1900, obra de l’arquitecte August Font Carreras i finançada pel banquer Josep Marsans, havia estat abandonada l’any 1977, quan tota l’activitat taurina de la ciutat es va concentrar a La Monumental. L’any 1999, amb l’edifici en un estat molt avançat de deteriorament, amb dubtes sobre si enderrocar-lo o no, és quan apareix Román Sanahuja amb el talonari i posa 2.000 milions de pessetes (12 milions d’euros) sobre la taula per adquirir-lo amb la idea de transformar-lo en un centre comercial. La inversió total prevista ascendia a 10.000 milions de pessetes (60 milions d’euros). L’acompanyaven en l’aventura l’ACS, de Florentino Pérez (15 %), i una societat de la família Lara (30 %). Un cop més, Sacresa liderava el projecte amb el 55 % de la inversió. Les obres van començar el 2003 i, a grans trets, la reforma va consistir a respectar la façana neomudèjar, buidar tot l’edifici i rematar-lo amb una cúpula que cobria tot el perímetre. Les dificultats financeres producte de la crisi encetada el 2008 van dilatar molt el projecte, que no es va enllestir i va poder obrir les portes fins al març del 2011, vuit anys després de les primeres obres.
Retrocedim lleugerament en el temps, fins el 2006. Estava a punt d’esclatar la bombolla i els Sanahuja gaudien del seu moment més dolç en la trajectòria que havien emprès com a promotors immobiliaris. Aquell mateix 2006 apareixien com a tercera fortuna d’Espanya, amb un patrimoni de 5.265 milions d’euros, només per darrere d’Amancio Ortega i de Rafael del Pino y Calvo- Sotelo, propietari de Ferrovial. Com a prova de la seva fortalesa financera, l’any 2007 van adquirir la seu central del gegant de la banca HSBC a Londres, per la qual van pagar una xifra lleugerament per sobre dels 1.000 milions de lliures esterlines (uns 1.500 milions d’euros). Però, a més, des del 2006 lliuraven una batalla milionària per fer-se amb una de les peces més emblemàtiques del mercat espanyol, la immobiliària Metrovacesa, anteriorment en mans del BBVA. Tot havia començat tres anys abans, el 2003, quan l’amic de la família Joaquín Rivero, propietari de Bami, va apoderar-se de Metrovacesa amb la seva col·laboració. L’ajut dels Sanahuja va consistir a acumular posicions en la companyia comprada per fer front a l’OPA (oferta pública d’adquisició) hostil que havia presentat un grup italià. Sense gaire múscul financer per exhibir, Rivero va necessitar el suport dels Sanahuja, que es van fer amb el 24,3 % del capital. El que havia començat com un favor a un empresari amic es transformaria al cap de només tres anys en una guerra sense precedents pel control d’una firma que acabaria entrant en ebullició dins del mercat borsari. Però anem a pams. Al març del 2006 s’inicia la guerra quan Sanahuja presenta una OPA sorpresa sobre el 20 % del capital de Metrovacesa, que, en cas de triomfar, els proporcionaria una participació del 44,3 % en la companyia. El qualificatiu sorpresa no només és aplicable a la percepció que en van tenir els mercats financers, sinó que sobretot fa referència a Joaquín Rivero, el president i, fins aleshores, amic dels amos de Sacresa. En altres paraules, el veterà promotor barceloní havia aprofitat que Rivero li havia obert la porta de casa seva, per instal·lar-s’hi i fer-lo fora. La reacció de l’altre costat no es va fer esperar: si l’oferta de Sanahuja pagava a 78 € l’acció (un 25 % més de la cotització del moment), Rivero va fer pública una contra-OPA a 80 € pel 26 % del capital. Però només uns minuts després que aquesta contra-OPA quedés registrada i pendent d’aprovació pel regulador, els Sanahuja van fer arribar a aquest organisme una millora de la seva oferta que passava dels 78 euros inicials, a 82, i que ja no era pel 20 %, sinó pel 26 %. Després d’analitzar aquesta maniobra d’última hora, la CNMV va decidir no validar la millora de l’oferta. La situació no era fàcil per a Sacresa, atès que segons la legislació del moment, si un accionista superava el 50 % del capital d’una societat estava obligat a llançar una OPA pel 100 %. Com que Rivero havia estès la contra-OPA al 26 % del capital, qualsevol millora dels Sanahuja implicava superar el 50 % (recordem que inicialment posseïen un 24,3 %, que sumat al 26 % dona un 50,3 %), la qual cosa els obligava a llançar una OPA pel 100 %, que suposava un desemborsament colossal. Com que no era possible vendre’s aquest 0,3 % tan molest, perquè durant les ofertes públiques d’adquisició es produeix un bloqueig dels títols, van proposar regalar-lo a diverses ONG. Una sortida estrambòtica que no va tenir resposta per part del regulador perquè entre disputes i retrets s’havien plantat al mes d’agost i a l’Administració central les vacances són sagrades.
Al setembre va tornar la guerra entre magnats amb fets propis d’una pel·lícula, com ara que el president de Metrovacesa, Joaquín Rivero, va revelar que havia estat espiat i que en diverses ocasions algú va intentar col·locar-li un micròfon al cotxe. Quan va vèncer el termini que tenien els minoritaris per triar quina OPA preferien —si és que es decantaven per alguna de les dues— el resultat no va aclarir gaire les coses, ja que els Sanahuja van aconseguir un 15,3 % addicional, que els deixava amb una participació total del 39,6 %, mentre que Rivero va aconseguir el 24,1 %, que amb el 12,1 % del qual partia sumava el 36,2 %.
La disputa pel control de la societat va tenir un reflex directe en la cotització, que a l’inici de la festa, al març del 2006, estava al voltant dels 62 € i que a l’octubre d’aquell mateix any ja superava els 125 € i al desembre se situava als 135 €. La situació d’incertesa es va prolongar fins al febrer de l’any següent, quan Sacresa va comunicar que tan aviat com acabés el termini legal durant el qual els que han presentat una OPA no poden comprar accions (sis mesos des que es fa efectiva, per tant de setembre a març en aquest cas), tornarien a la càrrega. Havien aconseguit un finançament addicional de 2.100 milions d’euros per part d’un consorci de bancs espanyols, circumstància que els permetia atiar el foc de la batalla que tenien oberta. L’embriaguesa provocada per un finançament que fluïa de manera torrencial des dels bancs cap a qualsevol operació que se’ls plantegés, per absurda que fos, havia dut la guerra pel control de Metrovacesa a uns límits insostenibles. Però quan els accionistes minoritaris esperaven un desenllaç de la situació encara més lucratiu per a ells, va arribar l’acord entre els contendents, i el valor de l’acció es va desinflar en poques setmanes fins als 85 €. La sang no havia arribat al riu, o almenys no del tot. Rivero i Sanahuja van preferir dividir la societat en dues parts proporcionals a la seva participació i posar fi al conflicte. Però ja era massa tard. El nivell d’endeutament que havien assumit —no només, però sí una part important, arran de la guerra que acabem d’explicar— seria una trampa mortal quan només al cap d’un any el mercat immobiliari s’aturés sobtadament.
Al març del 2010, després d’una agonia de dos anys, Sacresa es declarava insolvent amb un passiu de 1.620 milions d’euros. Tres mesos més tard va presentar concurs de creditors i poc després el deute s’enfilava a 2.635 milions, 1.000 més del que s’havia previst inicialment. El 2012 Sacresa va aconseguir sortir de la situació concursal, però els problemes amb la justícia dels Sanahuja no havien acabat. Un any més tard es va fer públic que estaven implicats en un cas de corrupció política a Palma, i el 2014 van ser acusats de frau fiscal per un import de 15,4 milions d’euros, amb una petició de quatre anys de presó per part de la fiscalia. Per cert, el seu antic rival Joaquín Rivero va ser condemnat l’any 2015 a quatre anys de presó per diversos delictes societaris comesos a França, però no els arribaria a complir perquè moriria al setembre del 2016.
Si entrem a Barcelona per l’avinguda Meridiana, quan arribem al punt en què es deixa enrere el barri de Sant Andreu i s’entra a la Sagrera, és fàcil que ens cridin l’atenció dos grans blocs d’habitatges de maó vermell alineats en paral·lel a la banda esquerra de l’avinguda, l’un en primera línia i l’altre més enretirat. Encara que ho sembli, no són clònics, perquè l’un és una mica més alt que l’altre, però sí que són molt similars, amb una alçària d’uns quinze pisos. Es tracta d’un conjunt de 1.180 habitatges construït a mitjan anys setanta i que es complementa amb tres torres d’oficines i dos grans centres comercials ocupats avui dia per El Corte Inglés. És el que es coneix com a complex Meridià Zero. El que poca gent sap és que la totalitat dels pisos d’aquells dos blocs són en règim de lloguer i que pertanyen a una única immobiliària que, a més, està controlada per una única família, els Vaqué. Però l’origen de la fortuna dels Vaqué no es troba al sector immobiliari, sinó que procedeix de la creació l’any 1953 de la firma d’estilogràfiques —i posteriorment bolígrafs— Inoxcrom. Els bons contactes del patriarca, Manuel Vaqué Ferrandis (1914-2003), al règim franquista van permetre que la família adquirís uns terrenys annexos a l’avinguda Meridiana que l’any 1908 havien servit perquè Damià Mateu hi instal·lés la fàbrica d’automòbils La Hispano Suïssa i posteriorment, l’any 1946, perquè s’hi establís l’empresa pública Enasa (Empresa Nacional de Autocamiones), propietària de la marca Pegaso. A la parcel·la, s’hi van edificar els 1.180 pisos que acabem d’esmentar, a més dels altres equipaments destinats a negocis. Per gestionar tot això, Vaqué va crear la societat Compañía Española de Viviendas en Alquiler (Cevasa), que avui en dia continua sent la propietària del complex i està en mans dels seus fills i la seva dona. Del matrimoni de Manuel Vaqué amb Maria Boix, en van sortir quatre fills: Empar (que ha generat la branca Pellissa Vaqué), Maria (branca Víctor Vaqué), Eulàlia (branca Bofill Vaqué) i Manuel. El 2005, després d’una llarga disputa amb les seves germanes Empar i Eulàlia, Manuel Vaqué Boix va desvincular-se de la societat mitjançant la venda del seu paquet accionarial (el 13,4 %) a la promotora immobiliària Restaura. Va percebre uns 35 milions d’euros per la transacció, fet que va permetre valorar l’empresa en aquell moment en uns 270 milions d’euros. L’any 2015 la facturació del grup, que inclou altres promocions a més de la de Meridiana, es va enfilar als 19 milions d’euros i els beneficis, als 17 milions. Si fem cas de la cotització de l’acció al mercat borsari, on és present des dels anys setanta, el valor global de la companyia és d’uns 200 milions d’euros, però segurament aquesta xifra no reflecteix el valor real, atès que el mercat de corros és molt poc líquid. Cal aclarir que el mercat de corros és el sistema de compravenda de valors a borsa que funciona mitjançant la negociació a «viva veu» —aquella imatge arquetípica de senyors ben vestits oferint a crits accions o diners—, un mecanisme gairebé extingit al mercat espanyol des de la introducció de la negociació electrònica.
L’entrada de Restaura al capital de Cevasa l’any 2005 va significar que per primer cop la família Vaqué deixava de controlar de manera absoluta aquesta empresa. Per causa de la crisi immobiliària, el titular actual de la participació de Restaura és el Banco Popular, que se la va adjudicar com a creditor d’aquesta promotora quan el 2011 va fer suspensió de pagaments. En l’actualitat el capital està repartit de la següent manera: el Banco Popular té el 22,9 %, Maria Boix Gacia (vídua del fundador) té una mica més del 12 %, mentre que les tres branques de segona i tercera generació acumulen entre el 17 % i el 20 % cadascuna, de tal manera que els Vaqué són titulars de manera agregada d’aproximadament el 53 % del capital.
Els problemes al si del Consell d’Administració de Cevasa no van acabar amb la marxa de Manuel Vaqué l’any 2005, sinó que set anys més tard es van reproduir, aquest cop a través d’un enfrontament entre Restaura i les germanes Maria i Empar. Resulta que els responsables de Restaura van descobrir que les dues havien venut d’amagat accions de Cevasa que tenien en cartera a la mateixa immobiliària, a un preu fixat per elles i que va suposar un cost total de 8,6 milions d’euros per a l’empresa. La transacció s’havia fet l’any 2011, però no va ser descoberta fins el Nadal de l’any següent, moment en què va esclatar la crisi interna. Poques setmanes després, Cevasa anunciava que Maria Vaqué deixava de ser consellera delegada «amb motiu de la seva jubilació».
L’any 2013 el diari El Mundo, en el seu rànquing de fortunes espanyoles, ubicava els Vaqué a la posició número 57 d’entre els patrimonis a borsa (recordem que Cevasa és una empresa cotitzada, tot i que ho faci a corros, per tant d’una manera simbòlica). Els atorgaven un patrimoni de 101,4 milions d’euros. Al cap de tres anys, el 2016, havien baixat fins al lloc 64 (el novè de Catalunya) amb un patrimoni de «només» 72 milions d’euros. Cal dir, no obstant això, que la riquesa personal de la família ha de ser molt més elevada, gràcies a la reinversió dels dividends que han rebut de Cevasa de manera gairebé contínua en els últims quaranta anys.
Però fins no fa gaire, aquest imperi no consistia només en el lloguer de pisos, sinó que, com hem avançat, també incloïa el fabricant de material d’oficina Inoxcrom. El que havia estat un líder en el món dels bolígrafs va entrar en declivi després de la mort del fundador l’any 2003. En aquell moment era la primera marca d’Espanya i una de les deu més importants del món, amb una producció de 150 milions de bolígrafs anuals. Però el 2009, amb un deute difícilment assumible, van optar per vendre l’empresa per només un euro a un empresari que s’havia proposat reflotar-la. L’aventura va durar tres anys, perquè el 2012 va arribar la fallida definitiva i posterior liquidació. En l’actualitat, un grup d’extreballadors constituïts en cooperativa intenta rellançar la marca, dissenyant i distribuint des de Barcelona i fabricant a la Xina.
L’any 2007, quan la bombolla immobiliària estava al seu màxim esplendor, el consum de ciment a Espanya era equivalent al de França i Alemanya sumats. Una de les empreses més beneficiades d’aquesta «exuberància irracional» era la catalana Cementos Molins, que superava anualment els 100 milions d’euros de benefici net. Al darrere d’aquesta empresa amb seu a Sant Vicenç dels Horts hi ha la família Molins, que en són els propietaris únics. Arran de la crisi econòmica que va començar el 2008 amb l’esclat de la bombolla immobiliària, les xifres ja no han tornat a ser tan espectaculars com les que hem portat a col·lació unes línies més amunt, però, sens dubte, aquesta família continua sent una de les més riques i més ben relacionades del país. Si fem una anàlisi de les seves tres branques principals, els Molins Amat, els Molins López-Rodó i els Molins Gil, trobem personatges ben coneguts pel gran públic.
L’advocat Pau Molins Amat (1962) ha estat el lletrat de la infanta Cristina durant el judici pel cas d’Iñaki Urdangarin, en representació del despatx Roca Junyent, on treballa des de la fusió de la seva pròpia firma (Molins & Silva) amb el despatx de l’expolític català. La infanta no és pas el primer client mediàtic que assumeix Molins, que entre el 2009 i el 2010 va defensar Fèlix Millet en el procés per l’escàndol del Palau de la Música. Quan va renunciar a la defensa de Millet, aquest va contractar els serveis del despatx de Piqué Vidal, precisament el lloc on Molins havia començat la seva carrera professional. Per cert, l’advocat Joan Piqué Vidal (1933) va saltar a les planes dels diaris catalans als anys noranta, quan va ser condemnat, juntament amb el jutge Luis Pascual Estevill, per haver extorsionat empresaris importants de Barcelona. Molins també va ser l’advocat de l’exconseller Ignasi Farreres quan va ser processat per una possible implicació en el cas Treball, que esquitxava directament Unió Democràtica de Catalunya. L’any 2009, després d’un procés molt llarg, Ignasi Farreres va ser absolt. Finalment, un altre dels seus clients destacats va ser l’empresari Josep Puigneró, que el 1995 va tenir el dubtós honor de convertir-se en el primer industrial empresonat per delicte ecològic. Quatre anys més tard, el 1999, tornaria a ser condemnat pel mateix delicte, els vessaments que la seva empresa Hilados y Tejidos Puigneró SA feia a la riera de Sorreigs, un curs d’aigua afluent del Ter que es troba a la comarca d’Osona. A les eleccions a la presidència del FC Barcelona del 2010, un grup de socis encapçalats per Josep Maria Minguella i Jordi Medina van proposar a Molins ser el seu candidat a president, però aquest va rebutjar l’oferiment al·legant motius professionals. A les eleccions a les quals sí que va concórrer van ser les del Real Club de Tenis Barcelona del 2008, en la candidatura d’Albert, Beto, Agustí García- Navarro, que s’enfrontava a Sixte Cambra, curiosament candidat a la presidència del FC Barcelona el 1989. El vencedor de les eleccions al club de tennis va ser Albert Agustí, que més tard repetiria mandat. A la seva candidatura, a més de Pau Molins com a secretari, hi havia altres noms pertanyents a les grans famílies, com Javier Faus Santasusana, Juan Ignacio Soler-Cabot Serra, Miquel Suqué Mateu i Manuel Pich-Aguilera Baurier.
Un dels germans grans de Pau Molins —és el petit d’onze— és Joaquim Molins Amat (1945), que als anys vuitanta i noranta va ser un dels rostres més coneguts de Convergència Democràtica de Catalunya per la seva condició de diputat a les Corts de Madrid i també al Parlament de Catalunya. Durant set anys va ser conseller dels governs de Jordi Pujol, primer de Comerç i Turisme (1986-1988) i després de Política Territorial i Obres Públiques (1988-1993), i més tard (1995) recolliria el testimoni de Miquel Roca Junyent com a portaveu del grup català al Congrés. Per tant, va participar activament en les negociacions del pacte del Majestic, en virtut del qual els diputats de Convergència i Unió van donar suport a José María Aznar després de la victòria del Partit Popular per majoria relativa a les eleccions espanyoles del 1996. Un dels seus últims actes en l’àmbit de la política es va produir l’any 1999, quan es va presentar a les eleccions per escollir l’alcalde de la ciutat de Barcelona, en les quals va perdre davant del socialista Joan Clos Matheu. Finalment, va deixar la política el 2001.
El petit dels Molins no és l’únic de la família que ha tingut com a client un membre de la família reial espanyola, perquè un cosí germà seu, el doctor Laureano Molins López-Rodó, va ser el cirurgià que va operar el rei Joan Carles quan l’any 2010 li van descobrir un nòdul al pulmó. Aquest metge és el cap de cirurgia toràcica de l’Hospital Clínic de Barcelona i s’ha format en alguns dels centres més elitistes del planeta, com la Clínica Mayo, de Rochester, i la Harvard Medical School, a Boston, entre d’altres. L’Hospital Clínic és un centre de referència pel que fa a investigació i va ser fundat l’any 1906 pel doctor Valentí Carulla Margenat (1864-1923), avi del prestigiós cardiòleg Valentí Fuster Carulla (1943), amb la intenció de dispensar tractaments a les persones sense recursos. En la promoció inicial de metges que hi van treballar, trobem noms com August Pi Sunyer, Miquel Arcàngel Fargas Roca (pare de la ginecologia catalana i avi matern de Ramon Trias Fargas) i Rossend Carrasco Formiguera (germà de Manuel, el polític d’Unió Democràtica de Catalunya afusellat pel franquisme). Un dels germans de Laureano Molins, Joaquín, va presentar l’any 2005 la seva candidatura a rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, però va sortir derrotat davant de Lluís Ferrer Caubet. I per endinsar-nos una mica més en la teranyina de relacions de la família, val la pena destacar que una germana de Laureano i Joaquín, Regina Molins López-Rodó, està casada amb Enrique Pich-Aguilera Baurier, d’una nissaga molt important del tèxtil català amb forts vincles amb l’Opus Dei. Els Pich-Aguilera van fundar una empresa de fabricació de seda l’any 1886 i avui en dia continua generant substanciosos beneficis com si fos immune a les nombroses crisis que ha vist desfilar al llarg de la seva història.
La tercera de les branques familiars que hem esmentat és la dels Molins Gil, igualment relacionats amb les altres línies familiars. Cal dir que els germans Molins Amat són fills de Joan Molins Ribot (1911-1986), mentre que els Molins López-Rodó ho són del seu germà Casimiro (1920), l’etern president de l’empresa familiar Cementos Molins. El pare dels dos germans i, per tant, veritable patriarca de la nissaga va ser Joaquim Molins Figueras (1890-1976), casat en primeres núpcies amb Anna Ribot Duran (1890-1950). El segon matrimoni, amb Juana Gil Santos (1921-2016), donaria lloc a la branca Molins Gil, amb Joaquim, Jacky, (1961) i Marta Molins Gil com a exponents. Joaquim Molins Figueras va ser un apassionat de la velocitat, afició que va desenvolupar a través de la mítica Penya Rhin, que ell mateix va ajudar a fundar el 1916. Des d’aquesta associació van fomentar les curses automobilístiques i van impulsar la creació del circuit de Pedralbes, on un dia Juan Manuel Fangio es proclamaria campió del món de Fórmula 1. El cognom López-Rodó va entrar a la família arran del casament de Casimiro Molins amb Dolores López Rodó, germana de Laureano López Rodó (1920-2000), advocat barceloní que va ocupar diversos ministeris durant la dictadura franquista. Se’l recorda especialment perquè va ser la cara visible dels Planes de Estabilización y Desarrollo, que el franquisme va posar en marxa a partir del 1959 i que estaven liderats pels anomenats «tecnòcrates de l’Opus Dei», entitat de la qual era membre des del 1941.
Val a dir que totes les branques de la família, no només els López-Rodó, tenen molta vinculació amb l’Opus Dei i l’IESE, l’escola de negocis vinculada a la prelatura. El matrimoni entre Joan Molins Ribot i Glòria Amat n’és una bona mostra, amb els seus onze fills.
La creació de Cementos Molins la van dur a terme Joaquim Molins Figueras i el seu pare, Joan Molins Parera, l’any 1928. Van bastir els fonaments del que anys més tard es transformaria en un gegant dels àrids. Avui en dia l’empresa la controla gairebé en solitari la família Molins, ja que gràcies a la compra el 2004 del 41 % que estava en mans de la francesa Lafarge atresoren aproximadament el 90 % del capital. Els paquets de control els tenen distribuïts en quatre societats de cartera, Noumea, que té el 32 % del capital i està representada per Pau Molins Amat; Cartera de Inversiones CM, amb el 24 % i encapçalada per Joaquim Molins Gil; Inversora Pedralbes, amb el 17 % i representada per Ana María Molins López-Rodó, i, finalment, Otinix, que posseeix el 16 % i té com a responsable Casimiro Molins. En el Consell d’Administració s’hi asseuen dotze persones, la majoria membres de la família:
Durant l’exercici del 2014, els dotze membres del Consell es van repartir una retribució d’1 milió d’euros en total. Entre els noms esmentats destaca el d’Eusebio Díaz-Morera Puig-Sureda, un clàssic de les finances de la burgesia de Barcelona i gestor de confiança de la família Molins. Com dèiem a l’inici, la cimentera dels Molins es va habituar a generar beneficis anuals superiors als 100 milions d’euros, però l’arribada de la crisi ho va canviar tot i els va caldre redreçar el rumb del negoci. Si el 2007 el 62 % de les vendes tenien el mercat espanyol com a destinació, el 2012 només el 19 % del seu producte es venia al mercat estatal. L’expansió al mercat exterior és fruit d’una intensa campanya d’internacionalització feta a partir de la compra de plantes de producció a altres països, especialment a Llatinoamèrica. Això els va permetre redreçar les xifres de facturació i tornar-les a situar prop dels 1.000 milions d’euros anuals, com les d’abans de la crisi. Aquesta veritable màquina de fer diners els ha permès acumular al llarg dels anys una fortuna colossal, que els situa, segons les classificacions anuals que elabora el diari El Mundo, com a 22a fortuna espanyola d’entre els patrimonis cotitzats a borsa (Cementos Molins és una empresa cotitzada, tot i que amb escassa liquiditat), i la cinquena de Catalunya, amb un patrimoni de 475 milions d’euros (2016).
Les societats en què inverteixen els Molins són diverses; algunes d’aquestes serveixen per canalitzar les accions de l’empresa familiar —com les empreses de què formen part alguns membres del Consell d’Administració—, mentre que d’altres estan pensades per diversificar les inversions. Entre les primeres hi ha Otinix, domiciliada al passeig de Gràcia, els màxims accionistes de la qual són el matrimoni de Casimiro, l’inamovible president de Cementos Molins, i María Dolores López Rodó (40 %), seguits pels seus descendents. Té uns actius de 30 milions d’euros i inverteix en accions de la cimentera, però també en alguns actius immobiliaris. També hem vist la societat Noumea, que està domiciliada al barri de Pedralbes de Barcelona i pertany als germans Molins Amat i als seus descendents. Té un patrimoni de 48 milions d’euros. Una altra societat a través de la qual la família canalitza les seves inversions a la cimentera és Cartera de Inversiones CM, domiciliada igualment al passeig de Gràcia i amb uns actius de 72 milions d’euros, els accionistes principals de la qual són els Molins Gil i que té inversions més enllà de l’empresa familiar, enfocades a àmbits financers, immobiliaris i de capital risc. Finalment, la quarta societat és Inversora Pedralbes, també al passeig de Gràcia, que va estar activa fins ben avançat el 2015 amb un patrimoni de 34 milions d’euros. L’octubre del 2015 va ser absorbida per Otinix.
Fora del negoci dels àrids, els Molins participen en la SICAV Compañía General de Inversiones, un vehicle inversor dotat d’uns 14 milions d’euros en què hi ha diversos accionistes, però entre els quals sobresurt Jacky Molins Gil. No és sobrer recordar que una SICAV és, literalment, una societat d’inversió de capital variable, i funciona d’una manera molt semblant a un fons d’inversió però amb la diferència que és de caràcter privat. També hi consta com a accionista, però minoritari, l’antic propietari de Gaesco, Pere Perelló Pons. Aquesta firma era una de les poques cases de borsa independents que tenia seu a Barcelona, i arran d’una crisi financera va passar a mans del matrimoni format per Joan Hortalà Arau i Maria Àngels Vallvé Ribera, que eren els titulars d’una companyia de la competència, GVC. L’empresa resultant va ser batejada com a GVC Gaesco. Precisament, Vallvé va ser la primera dona agent de canvi i borsa (una oposició molt elitista, avui en dia extinta), circumstància que va permetre que Joan Hortalà anés pel món dient que «era l’únic home capaç de ficar-se al llit amb un agent de canvi i borsa». Per acabar aquest incís val la pena comentar que Vallvé és la neboda de l’industrial del metall i polític Andreu Ribera Rovira (1919-2002), peça clau de les relacions entre els empresaris catalans i el règim franquista, i gran amic de Laureano López Rodó.
Altres interessos de la família Molins estan vinculats a la gestora de patrimonis Gesiuris, que dirigeix Jordi Viladot Pou (gestor de confiança d’altres famílies, com els Serra de Catalana Occident i els Núñez de Núñez y Navarro), i a la Unión Española de Inversiones, una SICAV gestionada per Eusebio Díaz-Morera Puig-Sureda, en la qual comparteixen inversions amb altres clans de la burgesia, com els Rodés, els Ventós, els Figueras i els Suñol.
Al bell mig de la carretera del Garraf, la que uneix Castelldefels amb Sitges a través d’un dels trajectes més sinuosos i espectaculars del país, hi trobem les instal·lacions de Vallcarca, propietat de la cimentera Uniland. A més de l’explotació pròpiament dita, s’hi inclou una estació de tren —ara en desús— i un port marítim per embarcar el producte acabat i enviar-lo mar enllà. Antigament hi havia, fins i tot, una colònia on vivien els treballadors. Ara aquesta marca pertany a Portland Valderrivas, filial de Fomento de Construcciones y Contratas, però durant molts anys va ser una empresa familiar catalana molt reeixida.
La venda d’Uniland a mans alienes es va dur a terme en dues fases: en un primer moment (finals del 2005), les accions de la família Rumeu de Delàs, que era propietària del 26 % del capital, van passar a l’empresa irlandesa CRH a canvi de 300 milions d’euros. Aquesta venda va provocar un conflicte important amb els altres accionistes, els Fradera Butsems, perquè consideraven que no havien tingut opció preferent d’adquirir el paquet d’accions com sembla que tenien pactat en cas que es donessin situacions com aquesta. Però pocs mesos més tard, ja al 2006, van ser els mateixos Fradera Butsems els que es van desprendre de la seva inversió a la cimentera (eren titulars del 74 % restant) venent-la a la madrilenya Portland Valderrivas, una firma del grup FCC (Fomento de Construcciones y Contratas), propietat de les germanes Alicia i Esther Koplowitz. El preu d’aquest segon paquet que va canviar de mans es va enfilar fins als 2.000 milions d’euros, és a dir, aquests nous compradors havien valorat l’empresa en aproximadament el doble del que ho van fer els irlandesos quan van adquirir el paquet dels Rumeu de Delàs (una quarta part de l’empresa havia estat valorada en 300 milions, de manera que es podia inferir que l’altre 75 % valia 900 milions, molt per sota dels 2.000 que va abonar FCC). Fos per casualitat o per una gran capacitat d’anticipació, el cert és que les dues famílies van fer un gran negoci desprenent-se de la fàbrica de ciment molt poc abans que esclatés la bombolla immobiliària i que la producció d’àrids caigués a mínims històrics. Bé, potser els Rumeu no tenien tan clar el que havia de venir perquè al cap d’un parell d’anys van invertir uns 30 milions d’euros en l’adquisició del 6,75 % de la immobiliària Aisa, que no trigaria gaire temps a declarar concurs de creditors, enmig d’un desgavell de grans dimensions. Aquell mateix 2007 ja va donar pèrdues i el 2008 la meitat del Consell d’Administració va plegar perquè albiraven el que els havia de caure al damunt. D’allà a l’ensulsiada no va passar gaire temps. La història d’aquesta companyia és interessant de resseguir, perquè les ha vist de tots colors.
Als anys noranta estava en mans de l’asseguradora Agrupació Mútua, que temps després acabaria intervinguda per les autoritats arran del forat que li havien generat uns negocis immobiliaris poc reeixits. Però abans, l’any 1999, va fer una operació ben estrambòtica: aprofitant que la inversió en borsa estava de moda entre els particulars, que majoritàriament veien aquest mercat com una fàbrica de diners fàcils, va efectuar una OPV (operació pública de venda) de bona part de les accions d’Aisa que tenia en cartera, amb la intenció de col·locar-la entre els seus mutualistes. L’operació va ser un èxit per a Agrupació Mútua perquè es van cobrir els 3.000 milions de pessetes (18 milions d’euros) que es van oferir als clients, però no ho va ser tant per als nous inversors, que en molts casos desconeixien que es tractava d’unes accions que no cotitzaven al mercat electrònic, sinó al fossilitzat mercat de corros, que era extremadament il·líquid. Quan molts d’ells van intentar recuperar els seus diners van comprovar que era impossible, perquè simplement no hi havia demanda. Després de l’etapa com a filial immobiliària d’Agrupació, Aisa va passar a mans de l’inversor Genís Marfà Pons, l’advocat de l’Estat més jove d’Espanya en el seu moment, i membre d’una nissaga del tèxtil amb arrels al segle XVII. Als anys vuitanta va treballar com a advocat al despatx de Joan Piqué Vidal fins a establir-se pel seu compte a inicis dels noranta. Convé recordar que era el despatx on Pau Molins, el lletrat de la infanta Cristina pel cas d’Iñaki Urdangarin, havia començat la seva carrera professional. I també el que es va encarregar de la defensa de Fèlix Millet per l’escàndol del Palau de la Música després, precisament, que Pau Molins renunciés a la defensa. Amb el canvi de segle, Marfà va optar per deixar el món de les lleis i llançar-se als negocis empresarials. Durant l’etapa com a gestor d’Aisa va intentar, amb cert èxit, atraure inversors de renom per donar prestigi a la firma; així, va aconseguir que hi invertissin, a banda dels Rumeu, Albert Costafreda Jo (expropietari de Panrico), Ramón Ruiz de Alda Iturria (fundador de Bocatta, que va passar més tard a mans d’Agrolimen), Josep Martínez-Rovira Vidal (accionista de la Media Planning dels Rodés i candidat la presidència del FC Barcelona l’any 2003), Enric Masó Vázquez (exalcalde de Barcelona i inversor) i Josep Mestre Fernández (director general de Tercat, que el 2014 seria condemnat a dotze anys de presó per tràfic de drogues), entre d’altres. Tots ells van confiar diners seus a Marfà creient a ulls clucs en els seus dons de gestor, però ben aviat veurien que les expectatives no es complirien en absolut.
Això sí, abans d’estavellar-se, Aisa va tenir temps de fer un rècord històric: al desembre del 2007 van vendre els locals comercials del número 30 del passeig de Gràcia (al xamfrà amb Diputació) per 52 milions d’euros, o el que és el mateix, 26.000 euros per metre quadrat, la qual cosa la va convertir, en aquell moment, en l’operació tancada a un preu més alt en la història d’Espanya, una xifra del tot inversemblant, que va abonar la firma madrilenya Nergosa. L’edifici en qüestió havia estat l’aportació que havia fet Enric Masó per poder entrar al selecte grup de grans d’inversors d’Aisa.