1001 curiositats de l’Empordà
Gabriel Martín Roig
© 2017, L’Arca, Redbook Ediciones, s. l., Barcelona
© 2017, Gabriel Martín Roig
Disseny de coberta: Regina Richling
Disseny d’interior: Amanda Martínez
ISBN:978-84-9917-460-0
«Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat excepció prevista per la llei. Cal dirigir-se a CEDRO (Centre de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessita fotocopiar o escanejar algún fragment d’aquesta obra.»
Índex
1001 curiositats de l’Empordà
Introducció
1. El sentiment de comarca
El país dels indigets
La colònia d’Emporion
El comtat d’Empúries
L’Ampurdà!
La tramuntana
La frontera entre l’Alt i el Baix Empordà
L’Empordanet de Pla
El cas de Sant Feliu i la vall d’Aro
Els empordanesos segons Rosa Regàs
Ni catalans ni francesos, empordanesos!
El pastor i la sirena
Un símbol musical
«L’Empordà», de Sopa de Cabra
2. Morfologia de la costa empordanesa
El cap de Creus
Les roques faunístiques del cap de Creus
Un prodigiós realisme
Llançà
El Port de la Selva
Cadaqués, la vila blanca
L’església de Santa Maria de Cadaqués
El camí de ronda fins al far de cala Nans
El cap Nofeu
Roses, el port de l’Alt Empordà
L’Escala
La costa del Montgrí
Cala Montgó
Les illes Medes
Reserva marina
La fortificació de les Medes
Les illes Formigues
Les batalles de les Formigues
Peixos amb les quatre barres pintades a la cua
Begur i les seves torres
Els «curaiadors» de Begur
La «curaiera»
Les cales de Begur
El desdoblament de les viles litorals
Les cales de Palafrugell
Sant Sebastià de la Guarda
Calella, esperit mariner
Sa Perola
Els jardins de Cap Roig
Aigua Xelida, un paradís
Sa Roncadora
Els ports del sud de l’Empordà
Palamós, el port de Girona
El Museu de la Pesca
La punta del Molí de Palamós
Els camins de ronda
La costa verge i la platja de Castell
Cala s’Alguer, un racó de postal
El camí de ronda de Calonge a Platja d’Aro
El Cavall Bernat de Platja d’Aro
Paisatge de dunes
El racó de llevant de Sant Feliu de Guíxols
El bateig de la Costa Brava
3. La muntanya empordanesa
L’Empordà pirinenc, la seva vegetació
El massís de les Salines
El santuari de les Salines
Maçanet de Cabrenys, un poble de muntanya
Els molins de Maçanet
Agullana, bressol de la indústria surera
L’embassament de Boadella
Sant Llorenç de la Muga
La serra de l’Albera
El coll de Panissars
La batalla del coll de Panissars
La serra de Rodes
Les terrasses de pedra seca
L’ermita de Sant Onofre
El massís de les Gavarres
Terra de suredes
El paratge de Fitor
El crim del rector de Fitor
El bandolerisme a la muntanya empordanesa
Bartomeu Camps, saltejador de camins
Josep de Margarit, contrari a Felip IV
Els bandolers a les Gavarres
En «Boquica», el bandoler més temut de l’Alt Empordà
El massís del Montgrí
La vall de Santa Caterina
L’ermita de Santa Caterina
El massís de l’Ardenya i Solius
Un monestir del Cister
Els Carcaixells d’en Dalmau
4. La plana de l’Empordà
Els rius de la plana
La Muga
El Fluvià
El Ter
L’agricultura del Baix Ter
El Ridaura
El Daró
El pont de Gualta
Figueres, capital de la plana de l’Alt Empordà
Figueres, capital dels museus
El Far d’Empordà
L’estany de Castelló
L’estany d’Ullastret
Els aiguamolls de l’Empordà
Els cultius de la plana
El conreu de l’arròs de Pals
El molí de Pals
La Bisbal, capital de la plana baix empordanesa
El mercat de la plana agrícola de la Bisbal
La ceràmica de la Bisbal
El Museu Terracotta de la Bisbal
Les Voltes de la Bisbal
5. La memòria de les pedres: megalitisme i litolatria
El paleolític
Els primers pobladors de l’Empordà
El cau del Duc de Torroella de Montgrí
El cau del Duc d’Ullà
El cau de les Guilles o de la Guineu
El neolític
El poblat neolític de Ca n’Isach
L’Empordà, terra de dòlmens i menhirs
Monuments megalítics de l’Albera
Itinerari megalític dels Estanys de la Jonquera
El cromlec del Mas Baleta
La pedra Gentil de Sant Climent Sescebes
Els dòlmens del cap de Creus
Dolmen de la Creu d’en Cobertella
Dolmen del Llit de la Generala
Roques amb inscultures al cap de Creus
Ruta dels dòlmens de Fitor
El dolmen de la cova d’en Daina de Romanyà
La llegenda de la Daina
El dolmen del mas Bousarenys a Santa Cristina d’Aro
El menhir de la Murtra
L’edat dels metalls
La necròpolis de Can Bech
La Fonollera a Torroella de Montgrí
Les coves de ses Falugues
Les pedres basculants
Pedra dels sacrificis de Capmany
La pedra oscil·lant de Pedralta
Els ibers indigets
Poblat iber del mas Castellar
El centre polític del món indiget
On era la ciutat d’Indika?
El poblat iber del puig de Sant Andreu d’Ullastret
Els temples
Les muralles d’Ullastret
Les cisternes
Els cranis enclavats
Poblat iber de Sant Sebastià de la Guarda
Poblat iber de Castell
El poblat iber de la Plana Basarda
6. El llegat dels grecs i dels romans
Les ruïnes d’Empúries
Palaiàpolis, la primera colònia
La neàpolis
Què es pot veure a la ciutat grega?
L’Asclepi d’Empúries, déu de la medicina
El moll grec
Les monedes d’Empúries
La Rhode grega
El barri hel·lenístic de Roses
Esplendor i decadència de Rhode
La ciutat mítica de Cypsela
Els romans arriben a Emporion
El puig Rom
La batalla d’Empúries
Juli Cèsar i el castell de Vila-romà
El campament romà es transforma en ciutat
L’Emporiae imperial romana
Les domus
Les ruïnes romanes de la ciutadella de Roses
Llafranc romà
Els trofeus de Pompeu
El temple de Venus
La situació del temple
Els Clots de Sant Julià
El Tron de la Reina
Les vil·les romanes, centres d’explotació agrícola
La vil·la de Vilarenys
Viladamat i el seu ric llegat iberoromà
La vil·la romana de Palol
El mausoleu funerari de Malvet
La vil·la romana del Collet a Calonge
La bòvila del Collet
7. L’Empordà medieval
L’Empordà, entre l’islam i els carolingis
El bisbat d’Empúries
Carlemany nomena el comte d’Empúries
La flota d’Ermenguer I d’Empúries
Les ràtzies musulmanes
La ràtzia d’Ibn Abi Hamama, als anys 934-935
El saqueig del monestir d’Ullà l’any 1178
La fundació de Sant Feliu de Guíxols
El llegat medieval
El monestir de Santa Maria de Roses
Les restes del monestir
L’abadia benedictina de Sant Quirze de Colera
El conjunt monumental de l’abadia
El monestir de Sant Pere de Rodes
La visita al monestir
El poblat de Santa Creu
Les pintures romàniques de Torroella de Fluvià
Figueres medieval
Les portes com a trofeu
La torre Gorgot
Santa Maria de Vilabertran
La creu de Vilabertran
La visita al monestir
La Schubertíada a Vilabertran
Castelló d’Empúries a l’alta edat mitjana
El nucli històric de Castelló
El comtat d’Empúries contra la corona
La catedral de l’Empordà
La presó d’Empúries
Monestir de Sant Feliu de Cadins, un cenobi oblidat
El claustre de Sant Domènec de Peralada
La Tallada d’Empordà
L’església de Sant Genís de Torroella de Montgrí
El palau reial de Torroella
El molí de Gualta
La portalada de Santa Maria de Palamós
L’església vella de Fenals
El monestir de Sant Feliu de Guíxols
La porta ferrada
Les comunitats jueves a l’Empordà
Els jueus de Figueres
Els jueus de Castelló d’Empúries
El jueus de la Bisbal
Petja jueva a Torroella de Montgrí i a Sant Feliu de Guíxols
La guerra civil catalana a l’Empordà
La defensa de Torroella de Montgrí
El recinte murallat de Torroella de Montgrí
La presa de la Bisbal
Pont Vell de La Bisbal
Les cases del rei de Viladamat
La Toscana empordanesa
Pals, cases i terres empedrats
Peratallada
El mercat de Monells
Bellcaire d’Empordà
Vulpellac
Palau-sator i Sant Julià de Boada
Cruïlles i el seu monestir
Els Cruïlles
Els empordanesos exporten l’article salat a Mallorca
8. Terra de castells
Els castells roquers
El castell de Rocabertí
El castell de Cabrera
El castell de Requesens
El castell de Mont-roig de Darnius
La batalla de Mont-roig
El castell de les Escaules
El castell de Quermançó
El castell de Verdera, per gaudir del panorama
El castell de Solius
Els castells de la plana
El castell de Peralada, de fortí a casino
El Festival de Peralada
El castell de Sant Mori
La fortalesa de Sant Ferran de Figueres
El castell de Llers
El castell de Bellcaire
Enfrontaments entre Bellcaire i Torroella
El castell de Montgrí
El castell palau de la Bisbal d’Empordà
El castell de Peratallada
El castell de Cruïlles
El castell d’Esclanyà
El castell de Foixà
La creu del rei Joan I
El castell de Púbol
El castell de Gala i Dalí
Els castells del litoral
El castell de Querroig de Portbou
La ciutadella i el castell de la Trinitat de Roses
El castell dels Cinc Claus
El castell de Begur
El castell de Vila-romà
El castell de Sant Esteve de Mar
El castell de Calonge
El castell de Benedormiens a Castell d’Aro
Saquejat pels remences
9. Supersticions i bruixeria
La processó de la Tramuntana
Ocells de mal averany
La dona que quedà cega per no senyar-se
Marededéus trobades
La Mare de Déu de l’Om de Ventalló
Trobades sota un arbre
Portada per les ones a Llançà
Els pobles de bruixotes de l’Empordà
Com saber si una dona era bruixa
Les bruixes de Llers
Bruixes i el campanar de Figueres
Les bruixes de la Vajol
La beata i la visitant nocturna
La Savanna de Cadaqués
La bruixa «Piratona» de l’Escala
Els aplecs de bruixes a l’Empordà
Aplecs de bruixes a les Gavarres
Aplecs de bruixes a l’Alt Empordà
Trapelleries de les bruixes
L’atac al campanar de Figueres
Terrades, terreny prohibit per a les bruixes
Els caus del dimoni
El gorg dels Dimonis de Vilanant
10. Festes i gastronomia
El ball dels Confits de Castelló d’Empúries
La processó de Verges i la dansa de la Mort
La festa de la Sal de l’Escala
Plantada i sega tradicional de l’arròs a Pals
Els carnavals de l’Empordà
Carnavals del Baix Empordà
Carnavals de l’Alt Empordà
La festa de la Xuia d’Agullana
La sardana
Pep Ventura, reformador de la sardana
Miquel Pardàs i la coreografia de la sardana
De dansa llarga a dansa nacional de Catalunya
La Principal de la Bisbal
La cobla Els Montgrins
Les havaneres
La cantada d’havaneres de Calella
Gastronomia i productes de qualitat
Les pomes farcides de Vilafant
Les anxoves de l’Escala
L’arròs de Pals
La gamba de Palamós
Es niu de Palafrugell
Les garoines, un bocí de mar
El suquet de peix
L’Espai del Peix, l’aula gastronòmica
Els brunyols de l’Empordà
El recuit de drap de Fonteta
Les galetes Graupera de la Bisbal
El rus i el bisbalenc
Les vinyes d’abans
L’assot de la fil·loxera, la fi de la vinya autòctona
La DO Empordà, el vi de la tramuntana
11. De la industrialització al boom turístic
Efectes de la industrialització a Figueres
Una nova Figueres
La indústria surera
L’arribada de les màquines
Sant Feliu de Guíxols, de vila a ciutat industrial
El Casino dels Nois
La capital administrativa
El tren petit
L’estació de Portbou
Empordanesos a Amèrica
Les cases dels indians
Indians de Begur
Els cubanos de Cadaqués
Indians a la Bisbal
Els primers turistes
Els banys de Sant Elm
S’Agaró, la urbanització noucentista arran de mar
Impacte del turisme a l’Empordà
Empuriabrava, la Venècia de l’Empordà
El parador de turisme d’Aiguablava
Palamós, paradís de la vela
Platja d’Aro, turístic i comercial
El Baix Empordà, plató de cinema
El castell de l’actriu Madeleine Carroll
Nikolai Woevowski i el castell de Cap Roig
El Festival de Cap Roig
Carmen Amaya i Begur
Truman Capote a Palamós
12. Personatges i cultura
Cresques Elies (segle xiv)
La Sibil·la de Fortià (vers 1350-1406)
Domènec Rovira el jove (???-1689)
Anselm Viola i Valentí (1738-1798)
Narcís Monturiol (1819-1885)
Josep Pella i Forgas (1852-1918)
Caterina Albert (1869-1966)
Francesc Cambó (1876-1947)
Josep Irla (1876-1958)
Frederic Pujulà (1877-1963)
El memorial de Walter Benjamin a Portbou (1892-1940)
Josep Pla (1897-1981)
Salvador Dalí (1904-1989)
L’escola surrealista empordanesa
Antoni Pichot i Soler (1934-2015)
Museu Dalí de Figueres
Marcel Duchamp i Cadaqués (1887-1968)
La fundació Vila Casas
L’Espai Carmen Thyssen
Romanyà i Mercè Rodoreda (1908-1983)
Lluís Llach (1948)
Bibliografia
Introducció
L’Empordà és un territori que presenta una gran personalitat, un entorn privilegiat, forjat de mites, llegendes i elements folklòrics singulars com la sardana o agents meteorològics tan distintius com la tramuntana.
Aquest espai físic ofereix un clima i una situació excepcionals. Les seves cales són tímides, protegides per espadats rocallosos; les badies, àmplies, gentils i amb una arena amorosida per les ones, fidels companyes d’una plana fèrtil closa per les muntanyes dels Pirineus, l’Albera, el Montgrí, Begur, les Gavarres i l’Ardenya. Aquesta planícia ofereix un corredor natural, una via practicable que sense gaires entrebancs creua la comarca de nord a sud, convertint-se en un eix de comunicació, de pas obligat per a tots el pobles i civilitzacions que al llarg dels segles ens han visitat.
La terra empordanesa va ser testimoni de l’arribada dels primers pobladors, que es refugiaren en avencs i coves; de l’assentament del ibers i les seves comunitats en turons que els permetien un bon control del territori; de les gestes dels navegants fenicis i grecs, que buscaven nous mercats, i dels romans, que escolliren l’Empordà com la porta principal d’entrada a la península Ibèrica, des d’on van iniciar la romanització. Segles més tard, l’Empordà va continuar sent una terra cobejada i disputada per musulmans andalusins, carolingis, genovesos, sarraïns, turcs, francesos, anglesos i italians. Totes aquestes civilitzacions, amb una variada cultura i religió, van contribuir a convertir l’Empordà en un escenari de batalles i bressol de llegendes.
Tot i que avui l’Empordà es troba dividit en dues comarques, els mateixos empordanesos poques vegades fan distinció entre l’Alt i el Baix Empordà, perquè al marge d’algunes qüestions puntuals, aquests dos territoris formen una unitat social, històrica i geogràfica. Es poden entendre com un país petit, com un espai territorial posseïdor d’unes característiques comunes, tant físiques com humanes, i que les diferencia d’altres comarques veïnes.
Alguns d’aquests trets fins i tot s’han convertit en veritables símbols, com és el cas de la rondalla singular dels amors de la sirena i el pastor, que és, també, un cant a la nostra terra, a la muntanya, a la plana i al mar, que confereixen un encant especial a una de les comarques més emblemàtiques del nostre país, l’Empordà, considerada, a més, el bressol de la sardana. Un ball ancestral, amb un origen que es perd en la nit dels temps i que amb l’arribada de la Renaixença es va importar arreu del Principat, fet que va convertir-la en la dansa nacional de Catalunya.
1. El sentiment de comarca
És difícil determinar quins són els trets que configuren la personalitat particular de l’empordanès, però hom diu que les seves arrels, els orígens del sentiment de comarca, es remunten a temps molt antics, uns antecedents que si bé no determinen la creació de l’Empordà actual, de ben segur devien suposar un primer pas per configurar i determinar el tret diferencial de la naturalesa de la seva gent.
En aquest primer apartat repassarem alguns antecedents que, si bé no determinen l’existència de la comarca en el sentit modern, van significar un primer pas per a configurar i cohesionar aquest territori.
El país dels indigets
Entre els segles vi i ii aC el territori que avui correspon a l’Empordà era conegut amb el nom d’Indika, hàbitat natural de la tribu dels indigets, també anomenats indigets o indiketes. Coneixem els indigets gràcies a les cròniques d’autors clàssics com Plini el Vell i Estrabó. Segons aquests cronistes, aquest col·lectiu era posseïdor d’una lleugera particularitat racial i pintoresca respecte de les altres tribus veïnes. La seva zona d’ocupació coincideix bastant amb els límits de les dues comarques empordaneses. Al nord s’estenien per la plana de l’Empordà, més enllà dels Pirineus, fins a Port Vendres. Al sud s’endinsaven una mica en la comarca de la Selva, arribaven gairebé fins a Blanes, tot i que aquesta localitat era poblada per laietans. Més difícil resulta determinar els límits del país dels indigets en les terres de l’interior de la comarca, tot i que molts especialistes creuen que s’estenien ben bé fins a les portes de Girona, els límits del Pla de l’Estany i de la Garrotxa.
La colònia d’Emporion
Alguns historiadors sostenen que el sentiment de comarca comença a cobrar sentit amb l’arribada dels hel·lens, amb la fundació de les ciutats gregues d’Emporion (Empúries), a principis del segle vi aC, i Rhode (Roses), a finals del segle v aC. Totes dues van contribuir decisivament al gran desenvolupament cultural, econòmic i tecnològic dels pobles ibers indigets. L’antiga Empúries està situada al centre geogràfic de l’Empordà. Les dues comarques actuals, al nord i al sud, van ser l’àrea d’influència econòmica, comercial i cultural més immediata de la ciutat grega d’Emporion. Per aquesta raó als empordanesos se’ls coneix pel sobrenom dels grecs de Catalunya. Aquesta influència es va mantenir amb la dominació romana, amb la nova civitas Emporiae, que va tenir una intensa influència sobre el territori proper.
La dada Quan els grecs van arribar a la nostra costa van fundar Emporion, que es pot traduir com empori o mercat. Segles més tard, els romans van construir una nova ciutat annexa a la grega ja existent. Va ser llavors quan va passar a ser anomenada Emporiae, és a dir, Empúries, en plural, per significar que hi havia dues ciutats reunides.
|
El comtat d’Empúries
La formació del comtat d’Empúries, sens dubte, també va cohesionar aquest territori. Es va constituir al segle ix, dins de l’àmbit de la marca hispànica, i va tenir com a primer comte Ermenguer I. En el seu moment de màxima extensió anava des de la serra de l’Albera fins les terres situades al sud del Ter. Tot i que en cap moment va arribar a tenir l’extensió de les actuals comarques empordaneses, sí que estigueren sota del seu domini part de les terres que en formen el nucli essencial. Durant segles, aquest feu va tenir una idiosincràsia pròpia i va gaudir de certa autonomia respecte de la corona.
L’Ampurdà!
No va ser fins al segle xv que va aparèixer el nom popular de l’Ampurdà per referir-se al territori actual. Aquest nom es troba en uns documents relatius a la guerra dels Remences per descriure la petita regió envoltada de muntanyes que s’estenia de nord a sud des del Pirineu fins a la part baixa dels rius Fluvià i Ter, i d’est a oest des de la marina fins ben a prop de Girona i Besalú. També apareixien nomenats els Ampurdanesos com els seus pobladors naturals. Fins i tot, hi apareix una curiosa diferenciació entre l’Ampurdà Demunt, que anava del Pertús a Bàscara, i l’Ampurdà d’Avall, des del riu Fluvià fins al mar, sense precisar-ne ni límits ni contorns. L’aparició d’aquesta denominació popular representa una presa de consciencia col·lectiva dels seus habitants de pertànyer a un territori comú.
La tramuntana
L’eminent escriptor Josep Pla va assenyalar la tramuntana com un element d’unificació comarcal. Aquest accident meteorològic és la peculiaritat dinàmica més coneguda i associada a l’Empordà. Es tracta d’un vent sec, fred i violent que es fa palès sobretot a l’hivern i a l’inici de la primavera. Se n’ha parlat molt dels efectes de la tramuntana sobre els habitants de l’Empordà, una fredor que tiba la pell de la cara i promou cert mal de cap a qui s’hi exposa una llarga estona. Es dóna el cas que l’efecte de la tramuntana es fa sentir des de Portbou fins a Sant Feliu de Guíxols, i més enllà de l’Empordà el seus efectes s’esvaeixen.
El detall. Aquesta expressió tan empordanesa d’estar «tocat per la tramuntana» s’associa a un punt de bogeria, irracionalitat i rauxa molt present en alguns habitants de la comarca. |
La frontera entre l’Alt i el Baix Empordà
La delimitació entre les dues comarques existeix, és natural i física. Quan la Generalitat va aprovar l’actual divisió comarcal l’any 1936, va prendre com a fita divisòria el massís del Montgrí, precisament perquè s’alça al bell mig de la plana empordanesa. És l’únic accident geogràfic remarcable que pot dibuixar una certa separació natural entre la plana banyada per la Muga i el Fluvià i la regada pel Ter i el Daró. Aquesta partició es completa amb les petites serres que hi ha entre les valls del Fluvià i del Ter. Però també hi ha una justificació històrica que subratlla aquesta divisió. Les terres de l’Alt Empordà durant la baixa edat mitjana van estar, majoritàriament, sota el domini dels comtes d’Empúries, mentre que les del Baix Empordà eren feudatàries del comte de Barcelona i del bisbe de Girona.
La dada Els actuals límits de l’Empordà van quedar fixats en un decret de la Generalitat de Catalunya de l’any 1936, que tingué vigència fins a la fi de la Guerra Civil el 1939, quan va ser suprimit pel franquisme. Posteriorment, el 1987, la Generalitat va adoptar l’antiga divisió comarcal republicana que s’ha mantingut fins a l’actualitat. |
L’Empordanet de Pla
De nou, l’insigne escriptor Josep Pla va utilitzar el nom de Petit Empordà o L’Empordanet per definir la subcomarca que s’estén entorn del seu Palafrugell natal en contraposició a les gran extensions de la plana de l’Alt Empordà. Va fer servir aquest nom per atorgar una peculiaritat més domèstica a les terres que van des de Pals i Llofriu fins a Calonge. Avui en dia l’Empordanet s’empra de manera més extensa que l’expressada per Josep Pla: com a sinònim de Baix Empordà i com a complement per definir la particular cuina i gastronomia del sud de l’Empordà.
La cuina de l’Empordanet
És el nom del col·lectiu que aplega un ample grup de professionals de la cuina i de la restauració que, des de l’any 1995, treballa amb l’objectiu de promocionar la qualitat gastronòmica del territori, i en identificar l’Empordà, com una destinació gastronòmica de primera magnitud.
El cas de Sant Feliu i la vall d’Aro
L’Empordà d’avui té uns límits ben precisos amb les comarques veïnes. Però al sud del Baix Empordà hi ha zones de fricció que han generat diferents interpretacions al llarg del temps. Hi ha hagut estudiosos que han mantingut que l’Empordà havia d’acabar a les Gavarres; d’altres que havia de seguir la divisòria del Ridaura, de manera que bona part de la vall d’Aro i Sant Feliu de Guíxols en quedarien exclosos. El mateix Josep Pla era un ferm defensor d’aquesta idea, deia que l’Empordà s’acabava al terme de Calonge.
Cal dir que la ciutat de Sant Feliu sempre ha estat a cavall de l’Empordà i la Selva; els seus lligams han estat tradicionalment molt ferms amb l’interior de la província i la ciutat de Girona. Aquest afany de pertinença a la Selva també ve reforçat pel fet que la vall d’Aro és la sortida natural al mar de bona part del nord de la comarca de la Selva. Però, malgrat tot això, el comerç marítim de cabotatge, els factors climatològics i humans sempre han estat favorables a la tesi empordanesa.
Els empordanesos segons Rosa Regàs
L’escriptora Rosa Regàs (1933), premi Planeta del 2001, defineix els empordanesos com «animosos, fantasiosos com la gent de mar, són al mateix temps reservats i conservadors com els de terra endins; afables, socarrencs i curiosos, els agraden els contrastos: mengen pollastre amb llagosta, oca amb naps i cireres, porc amb prunes i botifarres dolces; alternen disbauxats carnavals amb protocol·làries cerimònies religioses; són lliberals per tradició i, per tradició també, conservadors; de naturalesa escèptica i una mica desconfiats, guarden les distàncies sempre, però quan així ho senten, atorguen amb la mirada i la paraula escassa una amistat de tal solvència que ni els anys ni les absències li podran treure ni una gota de solidesa. Van segurs per la vida i no temen la mort perquè saben que tant si hi ha un altre món com si no, en aquest almenys els ha tocat viure en un dels llocs més bells i pròspers de la terra».
Ni catalans ni francesos, empordanesos!
El empordanesos sempre han estat molt orgullosos de la seva identitat, del seu tret diferencial, imbuïts per una mena de xovinisme complaent. Entre la gent de l’Empordà hi ha un fort sentiment de comarca, un orgull de ser empordanès com de ser català. L’empordanès sempre serà empordanès per damunt de tot, encara que les circumstàncies de la vida el portin a viure lluny de casa. Al segle xix, arreu dels casinos, ateneus i cercles lliberals empordanesos es deia sovint: «Ni catalans ni francesos, empordanesos!». Una frase que defineix clarament aquesta actitud.
El pastor i la sirena
Explica una vella rondalla empordanesa que a la platja de Pals, les nits de lluna plena, les sirenes que viuen a les profunditats de les illes Formigues i les illes Medes s’acosten a la platja i es desprenen del seu mantell blau per dansar sota la llum de la lluna. Els pescadors de la zona saben que si no s’hi acosten les sirenes s’esvaeixen com per art de màgia. Un any va succeir que la mateixa reina de les sirenes va voler acudir a la platja per iniciar aquest ritual, per encetar el ball mentre la llum de la lluna exhibia la seva exuberant bellesa. Aquell dia havia baixat un pastoret de les muntanyes que no sabia que no es podia acostar a la platja. En sentir les cantúries encisadores de les sirenes es va amagar entre les dunes per gaudir d’aquell espectacle. El pastor i la sirena es van enamorar, però com que cap dels dos volia anar a viure ni a la muntanya ni al mar, van decidir establir la seva llar a la plana. Aquesta contalla ha convertit la imatge del pastor i la sirena en un símbol de l’Empordà, una terra on es fonen el mar, la muntanya i la plana.
La rondalla descrita per Joan Maragall
L’escriptor i poeta català va conèixer la contalla del pastor i la sirena i va creure que seria una bona ocurrència escriure’n uns versets:
A dalt de la muntanya hi ha un pastor,
a dintre de la mar hi ha una sirena;
ell canta al dematí que el sol hi és bo,
ella canta a les nits de lluna plena.
Ella canta: Pastor me fas neguit.
Canta el pastor: Me fas neguit sirena.
Si sabessis el mar com és bonic!
Si veiessis la llum de la carena!
Si hi baixessis series mon marit.
Si hi pugessis ma joia fóra plena.
La sirena se’n feu un xic ençà
i un xic ençà el pastor de la muntanya,
fins que es trobaren al bell mig del pla
i de l’amor plantaren la cabanya…
Fou l’Empordà.
Un símbol musical
El poema de Joan Maragall va ser musicat el 1908 per Enric Morera amb el títol de «L’Empordà» una de les sardanes més conegudes arreu de Catalunya. Morera la va compondre a petició del cor Amics Tintorers de Barcelona per fer un present a la Societat Coral Erato de Figueres. Amb els anys aquesta composició ha fet història. A més a més d’una sardana cantada és, també, un símbol musical, com ho són «Els segadors», «La santa espina» o «El cant de la senyera» i, en certa manera, s’ha convertit en l’himne oficial de la comarca. La seva primera estrofa és recordada per tothom:
Cap a la part del Pirineu,
vora els serrats i arran del mar
s’obre una plana riallera,
n’és l’Empordà !
«L’Empordà», de Sopa de Cabra
És una cançó de rock català composta per Josep Thió i lletrada per Jaume Rufí, que va popularitzar el grup Sopa de Cabra amb Gerard Quintana com a cantant. Des que es va publicar el 1989, el pas del temps l’ha convertit no només en una de les més conegudes i corejades del grup sinó també en un referent, en un símbol musical entre una nova generació d’empordanesos que no poden evitar sentir-se estremits cada cop que escolten els seus primers acords. La lletra de la cançó té com a protagonista en Siset, un personatge que no té ganes de morir i que s’aferra a la bellesa de l’Empordà.
El detall. La cançó «L’Empordà», interpretada pels Sopa de Cabra, està inspirada en la cançó «I’m going down», de Bruce Springsteen. Només cal escoltar l’inici de la cançó de Springsteen per trobar les coincidències. |
2. Morfologia de la costa empordanesa