EL PERQUÈ DE TOT
PLEGAT
QUADERNS CREMA
BARCELONA 2018
CONTINGUT
L’HONESTEDAT
L’AMOR
VIDA MATRIMONIAL
LA SUBMISSIÓ
EL CICLE MENSTRUAL
LA INÒPIA
LA FE
PIGMALIÓ
LA IMMOLACIÓ
L’ENTENIMENT
EL DETERMINI
L’ADMIRACIÓ
¿PER QUÈ LES BUSQUES DELS RELLOTGES GIREN EN EL SENTIT DE LES BUSQUES DELS RELLOTGES?
LA GELOSIA
AMB EL COR A LA MÀ
LA INESTABILITAT
SANT VALENTÍ
L’EUFÒRIA DELS TROIANS
QUARTS D’UNA
L’AFANY DE SUPERACIÓ
EL JURAMENT HIPOCRÀTIC
LA MICOLOGIA
EL GRIPAU
LA BELLA DORMENT
LA MONARQUIA
LA FAUNA
LA FORÇA DE VOLUNTAT
LA FISONOMIA
LA DIVINA PROVIDÈNCIA
EL CONTE
©
Sir,—Jean Giraudoux (in Siegfried et le Limousin, Chapter 2) raised the interesting question of how, sometimes, minor mysteries in one’s life are suddenly if belatedly explained. He adds:
Je ne désespère pas de voir se résoudre un jour, en Océanie ou à Mexico, quelques autres énigmes de mon passé; un noeud finit toujours par se défaire du simple dégoût d’être un noeud. La seule d’ailleurs qui me préoccupe vraiment est l’énigme Tornielli; cet ambassadeur en exercice, que je voyais pour la première fois à la distribution des prix du concours général, me fit signe d’aller à lui et me glissa dans la main un oeuf dur.
My intensive research on the Tornielli Enigma has so far yielded only the information that Count Giuseppe Tornielli Brusati di Vergano (1836-1908) was Italian Ambassador in Paris from 1895 to 1908. The obvious unanswered questions are: was Giradoux actually handed a harboiled egg by the ambassador of a foreign Power? or did he play on the reader the French trick of dissociating «le narrateur» from «l’auteur»? If the former, did Giradoux die without elucidating the Tornielli Enigma? Or has someone else cleared it up?
I wonder if any of your readers knows the answers.
MARQUÈS DE TAMARÓN, carta al director publicada al Times Litterary Supplement el 28 de gener del 1983
Empenyent un carret amb una safata on hi ha un got d’aigua, un pot de càpsules, un termòmetre i una carpeta, la infermera entra a l’habitació 93, diu «bona tarda» i s’acosta al llit del malalt, que jeu amb els ulls tancats. El mira sense un interès excessiu, consulta el portapapers que penja als peus del llit i on hi ha les indicacions del que cal fer, treu una càpsula del pot que du al carret i, mentre agafa el got d’aigua, diu:
—Senyor Rdz, és l’hora de la càpsula.
El senyor Rdz no mou ni una parpella. La infermera li toca el braç.
—Vinga, senyor Rdz.
Amb els més negres pressentiments, la infermera agafa el canell del malalt per pendre-li el pols. No en té. És mort.
Guarda la càpsula dins del pot, arracona el carret contra la paret i surt de l’habitació. Va corrent cap al taulell de control d’aquella ala de l’hospital (la D) i anuncia a la infermera en cap que el malalt de l’habitació 93 s’ha mort.
La infermera en cap mira el rellotge. No li va gens bé, que se li hagi mort un malalt en aquell moment. Falta un quart per plegar i avui més que mai li interessa sortir a l’hora perquè per fi ha aconseguit que el nòvio de la seva millor amiga li digui per sortir, amb l’excusa de parlar, justament, de la seva amiga. Tot i que ella sap (precisament per les confessions d’aquesta seva amiga) que és un home que no està gaire per romanços, que el que menys li interessa en el món és parlar, i que no hi ha cap mena de dubte que si l’ha convidada a sopar a casa és per empalar-la al cap de pocs minuts, damunt mateix de la taula, enmig de les espelmes i dels plats d’espaguetis, si és que ha preparat espaguetis per sopar, com (ho sap per l’amiga) fa gairebé sempre. I ho espera amb deler. Per això, si anuncia que el malalt de l’habitació 93 s’ha mort, vulgues no vulgues s’haurà de quedar força estona més, encara que ja hagi arribat el torn següent, aquest que comença just un quart més tard. Les morts porten paperassa. No són coses que se solucionin de seguida. I això vol dir arribar tard a la cita. És clar que pot trucar al nòvio de la seva amiga, explicar-li què passa i proposar-li de veure’s més tard, o un altre dia. Però l’experiència li ha ensenyat que els ajornaments de les primeres cites acostumen a ser fatídics. Que, quan s’ajorna una primera cita per un motiu, el cop següent s’ajorna per un altre. I, ara per una cosa ara per una altra, l’ajornament es converteix en definitiu. A més, ha estat un dia terrible, i té unes ganes boges de plegar, anar a casa d’ell i deixar-se fer.
Si hi hagués més confiança, li podria dir (a la infermera que ha trobat el malalt mort) que fes com si no se n’hagués adonat. Així, seria una de les infermeres del torn de més tard qui el descobriria, i de les complicacions posteriors se n’encarregaria la següent infermera en cap. A les del torn de més tard tant els és. Tot just hauran començat a treballar, i trobar un mort no els desbarata la jornada. D’aquesta manera ella es deslliuraria de l’afer i arribaria puntual a la cita. Però no té gens de confiança en la infermera. És nova i fins i tot hi ha el perill que estigui afectada per aquesta certa devoció a l’ètica que de vegades té la gent novella. A més, pot ser que no n’estigui afectada però s’apunti el fet i, un dia, quan li convingui, ho faci servir en benefici propi.
La infermera en cap torna a mirar el rellotge. Cada cop es posa més nerviosa. Les busques avancen inexorables cap a l’hora de sortida, cap a la cita que no es vol perdre per res del món. ¿Què ha de fer? Ha de pendre una decisió ràpida, perquè la infermera que ha descobert el mort comença a mirar-la amb cara de no entendre per què s’està quieta, bocabadada i sense decidir res. Li diu que ja se n’encarrega ella i que continuï amb la ruta.
Tampoc no pot demanar-li el favor a la infermera en cap del torn següent. No perquè la dona tingui vel·leïtats ètiques, sinó perquè, lamentablement per la resolució del tràngol en què es troba, hi ha un odi mutu que dura des del mateix dia que es van conèixer.
Si no troba cap solució, ¿s’estarà de braços plegats i renunciarà a la cita? Per res del món. Però el neguit no la deixa pensar amb claredat. Cada cop ho veu tot més negre.
Just en el moment pitjor, quan les cabòries estan a punt de no deixar-li trobar cap sortida, veu la solució entrant per la porta: el metge nou, que fa poc que treballa a l’hospital i que sempre li somriu, amb un somriure entre insinuador i interrogatiu. És l’única possibilitat. S’acostarà al metge jove, li explicarà que té un compromís ineludible i li demanarà que li faci un favor: encarregar-se’n ell, del mort. Tot i que sap que, a canvi d’aquell favor, els somriures insinuadors es convertiran en propostes concretes. ¿Li ve de gust, però, accedir a les propostes concretes d’aquell metge? Mai no hi ha pensat seriosament. D’entrada hauria dit que no. Però, després de fer-se la composició de lloc i mirar-se’l un cop més, ¿per què no? A més, si realment no li vingués gens de gust fins i tot podria dir-li que no. Un favor es fa a canvi de res. Si un favor es paga ja no és un favor.
Però com més hi pensa menys de gust li ve dir-li que no. De fet, li ve de gust dir-li que sí. És més: té moltes ganes que li faci propostes. Tantes ganes que cada cop pensa menys en l’home amb qui ha quedat citada més tard i a qui imagina empalant-la sobre la taula, entre els espaguetis.
Se li acosta, obre la boca i s’esforça per no quedar muda. Els llavis del metge la trastornen. Són molsuts, tersos. Els mossegaria allà mateix. Per comptes d’això li demana el favor. El metge li somriu, li diu que no es preocupi i que se’n vagi tranquil·la: ell se n’encarregarà. La infermera en cap se’n va pel passadís i, abans d’entrar al vestidor, es gira un últim cop per mirar-lo i comprovar que, efectivament, ell també l’ha estat mirant; la mira encara, se somriuen i ella entra al vestidor. Es canvia de pressa: ja passen deu minuts de l’hora que hauria hagut de plegar! Surt al carrer. Alça un braç per parar un taxi, però s’hi repensa, l’abaixa i es queda palplantada un instant. Després comença a caminar, busca una cabina telefònica i, mentre truca al nòvio de l’amiga per mussitar-li una excusa poc creïble, calcula quant de temps trigarà el metge nou a fer-li propostes, i com s’ho farà per incitar-lo, si veu que triga gaire a fer-n’hi.
L’arxivera és una dona alta, guapa, amb trets facials grans i vius. És intel·ligent, divertida, i té allò que la gent en diu caràcter. El futbolista és un home alt, guapo, amb trets facials grans i vius. És intel·ligent, divertit, i té allò que la gent en diu caràcter.
L’arxivera tracta amb menyspreu el futbolista. S’hi mostra eixuta, displicent. De tant en tant, quan ell li truca (és sempre ell qui li truca; ella mai no li truca a ell), encara que no tingui res a fer li diu que aquell dia no li va bé que es vegin. Fa veure que té altres amants, perquè el futbolista no es cregui amb cap dret. De vegades hi ha rumiat (tampoc no gaire, no fos cas que s’adonés que actua de manera equivocada) i ha arribat a la conclusió que el tracta amb menyspreu perquè en el fons l’estima molt i li fa por que, si no el tractés amb menyspreu, cauria en la trampa i s’enamoraria d’ell tant com ell està enamorat d’ella. Cada vegada que l’arxivera decideix que es fiquin al llit, el futbolista es posa tan content que no acaba de creure-s’ho i plora d’alegria, com amb cap altra dona. ¿Per què? No ho sap, però creu que el menyspreu amb què l’arxivera el tracta no ho és tot. No és, de cap manera, el factor decisori. Sap que en el fons ella l’estima, i sap que si fa veure que és dura és per no caure en la trampa, per no enamorar-se d’ell tant com ell està enamorat d’ella.
El futbolista voldria que l’arxivera el tractés sense desdeny o, com a mínim, amb menys. Perquè així veuria, per una banda, que aquesta no és l’única mena de relació possible entre tots dos i, per l’altra, que no ha de tenir cap por d’enamorar-se d’ell. Perquè ell estimaria la tendresa de l’arxivera, aquesta tendresa que ara li fa por mostrar.
De vegades el futbolista va amb altres dones. Perquè li sembla haver arribat al límit, perquè decideix que ja no suporta més que el tracti com un gerro, que gairebé ni el miri, que s’hi raspalli i després l’ignori.
Però sempre hi torna. No és que les altres no li interessin prou. Ben al contrari: són noies esplèndides, intel·ligents, guapes i considerades. Però cap no li dóna el gust que li dóna ella.
Un dia (una tarda, mentre l’arxivera fuma i observa com ell es desvesteix), el futbolista agafa coratge i li parla. Li diu que no hauria de ser tan eixuta, tan esquerpa, que ell l’estima tant que no li ha de fer por mostrar-se tal com és. Que no s’aprofitarà de cap feblesa d’ella. Que si és tendra (i ell ho sap, que ho és, i sap que fa veure que no) ell encara l’estimarà més. Irada, li diu que qui s’ha pensat que és, per dir-li què ha de fer i què no ha de fer; el fa ajeure i li bufeteja la cara. Aquella tarda, el futbolista disfruta més que mai.
Però, un altre dia que queden, de manera inopinada ella no és tan malcarada com d’habitud. El futbolista se’n sorprèn. Potser s’ho ha rumiat i, sense dir-li res, ha començat a fer-li cas. L’endemà és fins i tot tendra. El futbolista se n’alegra molt. Per fi ha entès que no havia de tenir por. Que mostrar-se tal com en el fons és no li ha de dur cap mal. Són al llit. El futbolista està tan emocionat que es trasbalsa amb cada gest, amb cada carícia. Troba un plaer especial en cada moixaina. És tanta la tendresa que no té ganes ni de cardar: abraçant-se i dient-se que s’estimen (ella l’hi diu, ara, tothora) ja en tenen prou.
L’arxivera no el torna a tractar mai més amb menyspreu. Està tan enamorada del futbolista que l’hi diu al matí, a la tarda, a la nit. Li regala camises, llibres. Se li dóna sempre que vol. És ella qui li truca, cada cop més, per veure’s cada dia. I un vespre li proposa d’anar a viure plegats.
El futbolista l’observa fredament, amb la mirada vidriosa. Fins no fa gaire hauria donat el braç dret perquè li proposés el que li acaba de proposar.
Per tal de firmar uns documents, el Zgdt i la Bst (casats des de fa vuit anys) han d’anar a una ciutat llunyana. Hi arriben a mitja tarda. Com que fins l’endemà no podran resoldre l’afer, busquen un hotel on passar la nit. Els donen una habitació amb dos llits individuals, dues tauletes de nit, una taula per escriure (hi ha sobres i paper de carta amb la capçalera de l’hotel, en una carpeta), una cadira i un minibar amb un televisor al damunt. Sopen, passegen pel costat del riu i, quan tornen a l’hotel, cadascun es fica al seu llit i treu un llibre.
Pocs minuts més tard senten que a l’habitació del costat carden. Senten clarament el grinyol del somier, els gemecs de la dona i, més fluix, els esbufecs de l’home. El Zgdt i la Bst es miren, somriuen, fan algun comentari de broma, es desitgen bona nit i apaguen el llum. El Zgdt, calent per la cardada que encara sent a través de la paret, pensa a dir-li alguna cosa a la Bst. Potser ella s’ha posat tan calenta com ell. Podria acostar-s’hi, asseure’s al llit, fer broma sobre els veïns d’habitació i, com aquell qui res, acariciar-li primer els cabells i la cara i, tot seguit, els pits. Molt probablement, la Bst s’hi apuntaria de seguida. Però ¿i si no s’hi apunta? ¿I si li enretira la mà i fa petar la llengua o, pitjor encara, li diu: «No en tinc ganes»? Fa anys no hauria dubtat. Hauria sabut, just abans d’apagar el llum, si la Bst en tenia ganes, si els gemecs de l’habitació del costat l’havien encès o no. Però ara, amb tants anys de teranyines al damunt, res no és clar. El Zgdt es gira de costat i es masturba procurant no fer gens de fressa.