Daniel Closa
Salvador Macip
Daniel Closa i Autet (Barcelona, 1961) és doctor en biologia i investigador del CSIC. Actualment dirigeix un grup de recerca a l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Barcelona. El 1994 va guanyar el Premi de Novel·la Científica amb la novel·la Tots som parents. També és autor d’obres de ficció, com Setembre de passió, El secret de l’almogàver i El camí de la pesta, i de divulgació científica, com Blocs de ciència, 100 enigmes que la ciència (encara) no ha resolt i 100 curiositats de la medicina.
Salvador Macip i Maresma (Blanes, 1970) és metge, investigador i escriptor. Va estudiar Medicina a la Universitat de Barcelona, on també es va doctorar en Genètica Molecular i Fisiologia Humana. Després de treballar nou anys a l’Hospital Mount Sinai de Nova York, des del 2008 dirigeix el Mechanisms of Cancer and Ageing Lab a la Universitat de Leicester, Regne Unit, on investiga sobre el càncer i l’envelliment cel·lular. Ha publicat nou novel·les, nou llibres infantils i juvenils, un recull de contes, set llibres de divulgació científica i col·labora regularment amb diversos mitjans. Ha guanyat premis com el Joaquim Ruyra, el Carlemany, el Ramon Muntaner i Premi Europeu de Divulgació Científica.
El càncer és, amb tota seguretat, una de les malalties més conegudes i temudes. Però què en sabem realment? Quants tipus diferents de càncer hi ha? Quan s’origina? Què passa exactament dins una cèl·lula cancerosa? En què consisteix la quimioteràpia? I les noves teràpies dirigides? Hi ha remeis naturals contra el càncer? Afecta per igual a tothom? Quan es pot dir que un càncer s’ha curat? Des de les primeres descripcions històriques fins a les estratègies més recents per prevenir-lo i tractar-lo, aquest llibre vol respondre cent preguntes essencials per entendre aquesta malaltia. Està pensat perquè serveixi de referència tant per a malalts com per a familiars que vulguin saber-ne més, però també per a tothom que tingui curiositat sobre un dels enigmes biològics més complexos i fascinants que existeixen.
• Col·lecció De Cent en Cent – 48 •
Mites i realitats d’una malaltia que ens pot afectar a tots
Daniel Closa
Salvador Macip
Primera edició: març del 2018
© Daniel Closa, 2018
© Salvador Macip, 2018 (Autor representat per Asterisc Agents)
Correcció: Esperança Sierra i Serra
© de l’edició:
9 Grup Editorial
Cossetània Edicions
C/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls
Tel. 977 60 25 91
cossetania@cossetania.com
www.cossetania.com
Disseny i composició: 3 x Tres
Producció de l'ebook: booqlab.com
ISBN: 978-84-9034-737-9
Prefaci
La malaltia
1. Què és el càncer?
2. Hem de tenir por de dir-li pel seu nom?
3. Per què s’associa el càncer a un cranc?
4. El càncer és una malaltia moderna?
5. Estan augmentant els casos de càncer?
6. Els animals i les plantes poden tenir càncer?
7. Hi ha animals que no tinguin càncer?
8. Quants tipus de càncer hi ha?
9. Com es classifiquen els càncers?
10. És el mateix un càncer que un tumor?
11. Què hi ha dins un tumor?
12. Quant triga a formar-se un càncer?
13. Com progressa un tumor?
14. Què són les metàstasis?
15. Què vol dir que els tumors són heterogenis?
16. Per quins estadis passa un càncer?
17. Per on viatgen les cèl·lules tumorals?
18. Hi ha diferències entre homes i dones pel que fa al càncer?
19. Com és que els nens tenen càncer?
20. Què passa quan es diagnostica un càncer a una embarassada?
21. Per què mata, el càncer?
Gens, cèl·lules i teixits
22. Què és una mutació?
23. Què pot causar les mutacions?
24. Quantes mutacions calen per desencadenar un càncer?
25. Què són els oncogens?
26. Què són els supressors de tumors?
27. Què ha de passar perquè una cèl·lula es torni maligna?
28. Quins són els poders de les cèl·lules canceroses?
29. Què vol dir que el genoma de la cèl·lula cancerosa és inestable?
30. Què és el suïcidi cel·lular?
31. Què té a veure l’epigenètica amb el càncer?
32. Què té de diferent el metabolisme del càncer?
33. Les hormones afecten el càncer?
34. Què tenen a veure la inflamació i el càncer?
35. Què tenen a veure la immunitat i el càncer?
Els principals tipus de càncer
36. Quines són les característiques del càncer de còlon?
37. Quines són les característiques del càncer de mama?
38. Quines són les característiques del càncer de pròstata?
39. Quines són les característiques del càncer de pell?
40. Per què és tan agressiu el càncer de pàncrees?
41. Quines són les característiques del càncer de tiroide?
42. Quines són les característiques dels càncers de pulmó?
43. Existeix el càncer de cor?
44. Quines són les característiques del càncer de cervell?
45. Per què és especial el càncer de fetge?
46. Quina diferència hi ha entre un limfoma i una leucèmia?
47. Quins són els càncers menys freqüents?
Causes i factors de risc
48. Quins són els principals factors de risc per desenvolupar un càncer?
49. El càncer s’hereta?
50. Es pot contagiar el càncer?
51. Hi ha microbis que causen càncer?
52. Algú encara dubta que el tabac causa càncer?
53. Beure alcohol pot causar càncer?
54. Quina relació hi ha entre obesitat i càncer?
55. Com hem d’interpretar les llistes de l’OMS?
56. Menjar carn pot causar càncer?
57. L’estrès pot causar càncer?
58. L’estat anímic afecta el càncer?
59. Quins són els càncers relacionats amb la feina?
60. La contaminació causa càncer?
61. Els mòbils, els microones o el wifi causen càncer?
62. Fins a quin punt tenir càncer és una qüestió de mala sort?
Tractaments contra el càncer
63. Quins professionals formen l’equip per tractar el càncer?
64. Com funciona la quimioteràpia?
65. Què és la radioteràpia?
66. Quina eficàcia té la cirurgia contra el càncer?
67. Què són les teràpies dirigides?
68. Què és la teràpia hormonal?
69. Què és la immunoteràpia?
70. De què serveixen les vacunes contra el càncer?
71. És veritat que hi ha virus que poden matar el càncer?
72. Que són els antiangiògens?
73. Què són els tractaments personalitzats?
74. Què és i per què apareix la resistència?
75. Quin potencial té la nanoteràpia?
76. Quan podem dir que un càncer s’ha curat?
77. Val la pena cronificar el càncer?
78. Com seran les teràpies del futur?
Veritats, mitges veritats i mentides
79. Quina mena d’informació sobre el càncer es pot trobar a internet?
80. Per què es diu tan sovint que s’ha trobat una nova cura per al càncer?
81. Hi ha alguna cosa que no curi el càncer?
82. Quin paper juguen les farmacèutiques en el tractament del càncer?
83. Serveixen d’alguna cosa les teràpies alternatives?
84. Quin efecte pot tenir una infusió?
85. Serveixen d’alguna cosa els antioxidants, contra el càncer?
86. El cànnabis pot curar el càncer?
87. Es pot descodificar un càncer?
88. Es pot curar el càncer canviant la dieta?
89. Quin efecte té la dieta alcalina en el càncer?
90. Existeixen les curacions miraculoses?
Val més curar-se en salut
91. Com es pot prevenir el càncer?
92. La fibra pot prevenir el càncer?
93. Quina relació hi ha entre càncer i esport?
94. Què és la quimioprevenció?
95. Com es diagnostica un càncer?
96. Què són els marcadors tumorals?
97. Quins problemes ha de resoldre el diagnòstic precoç?
98. Què és el gangli sentinella?
99. Què és la biòpsia líquida?
100. Es podrà curar mai el càncer?
Tothom ha sentit a parlar del càncer. Per desgràcia, és una malaltia tan freqüent que, d’una manera o una altra, segur que ens ha tocat de prop. Però malgrat això, encara ens costa mencionar-lo obertament i fins i tot anomenar-lo pel seu nom. La culpa probablement la té la inèrcia acumulada al llarg de dècades d’haver-nos d’enfrontar a una malaltia que no tenia cura.
La bona notícia és que les coses han canviat molt i el càncer ja no és una sentència de mort ineludible. És cert que encara continua sent un dels principals problemes sanitaris arreu del món, però més de la meitat de persones afectades avui en dia aconseguiran superar-lo. I aquest és un percentatge que augmenta cada any. Dècades de recerca ens han permès descobrir els secrets de les cèl·lules malignes i dissenyar tractaments i proves diagnòstiques que cada cop són més efectius. Encara ens queda un llarg camí per poder dir que hem solucionat el problema del tot, però avancem amb pas ferm.
Els científics i els metges fem la nostra part en la lluita contra el càncer, però és important que tothom hi col·labori. Cal tenir present que la prevenció i el diagnòstic precoç —dues eines imprescindibles— són a l’abast de tothom. És per això que la millor manera d’enfrontar-se al càncer és entenent què és i per què passa. Només així sabrem com hem d’actuar en cada moment.
Aquest llibre vol respondre una sèrie de preguntes sobre el càncer que molta gent segurament s’ha fet. Les hem dividit en set parts temàtiques, però els capítols es poden llegir en qualsevol ordre. No pretén ser un manual exhaustiu, sinó que està pensat perquè serveixi de referència tant a malalts com a familiars que volen saber més sobre la malaltia, però també a qualsevol que tingui curiositat per entendre millor un dels enigmes biològics més complexos i fascinants que existeixen. Per això, cadascú hi pot aprofundir fins al nivell que més li interessi: amb el llibre hem intentat satisfer tant qui busca explicacions clares sobre els grans temes com qui vol saber-ne els detalls moleculars i cel·lulars.
De vegades pot semblar que el coneixement científic està molt allunyat de la rutina diària. Els autors, un metge i un biòleg, coneixem el càncer per la nostra trajectòria professional, però també l’hem viscut de manera més propera, quan ha afectat amics o familiars. Per això no hem deixat de banda la dimensió més humana de la malaltia, el seu aspecte emocional i social.
Cal deixar clar que aquest és un llibre per explicar el que sabem sobre el càncer, i no pretén, en cap cas, ser una guia de consells sobre com cal actuar quan algú en pateix. En aquests casos, l’única recomanació que ens permetríem donar és «faci cas al seu metge», perquè els professionals de la salut són els únics que tenen tota la informació i saben què és millor per tractar cada cas. Però confiem que llegir aquest text sí que ajudarà a entendre millor com ho fan.
Esperem contribuir d’aquesta manera a esvair els dubtes i les pors que genera el desconeixement i puguem veure el càncer d’una altra manera. Serà així com, entre tots, aconseguirem derrotar-lo.
Hi ha mots que estan associats a tot un món d’implicacions i, sovint, de malentesos. Un dels més representatius és la paraula càncer. No pot ser d’altra manera, ja que els humans portem lluitant contra aquesta malaltia des de sempre, i això ha enfortit molt la seva associació a la mort. Objectivament és comprensible, ja que al món occidental el càncer és encara la segona causa de mortalitat, després de les malalties cardiovasculars, un fet que pot amagar els enormes avenços aconseguits en les darreres dècades en la lluita contra aquest formidable enemic. De fet, si el càncer s’ha convertit en un problema de salut tan important a partir de principis del segle XX és simplement perquè abans les malalties infeccioses eliminaven els humans amb molta més eficàcia. Però a mesura que l’esperança de vida s’allargava, la probabilitat de patir un càncer anava creixent.
Si pensem que provenim d’un simple òvul fecundat per un espermatozoide, ens adonarem de quantes coses han passat durant el nostre desenvolupament i fins a convertir-nos en un organisme adult. Comencem sent un grup de cèl·lules aproximadament iguals, sense res especial que les distingeixi, però de mica a mica algunes d’aquestes cèl·lules van adquirint característiques que les fan diferents de la resta. Per això diem que durant el creixement d’un embrió hi ha un procés de diferenciació: les cèl·lules idèntiques del principi es diferencien en una sèrie de tipus específics.
Una de les característiques de les cèl·lules diferenciades és que ja no es multipliquen, o ho fan molt poc. És lògic. Les cèl·lules van multiplicant-se fins a formar, per exemple, un fetge sencer, però un cop fet, ja no en calen més, tan sols cal mantenir un ritme de recanvi mínim per restituir les cèl·lules que es van morint. Durant l’aparició del càncer, aquesta característica de repòs que tenen la majoria de les cèl·lules es perd. Es tornen a multiplicar, aquest cop sense cap control, i poden acabar donant lloc a un tumor, que no és altra cosa que un grumoll de cèl·lules atapeïdes creixent les unes sobre les altres.
Aquest procés que porta a l’embogiment de les cèl·lules és molt lent. No ens n’adonem, però normalment tarda dècades. Sovint sembla que un càncer hagi sortit del no-res i de seguida causi problemes de salut greus, però la realitat és que aquell càncer pot portar vint, trenta o quaranta anys gestant-se lentament en un racó del cos sense que ningú se n’hagi adonat. Només quan ha arribat a una certa mida i agressivitat, ha tret el cap i ha donat senyals. Això també permet entendre que la majoria de càncers es vegin a partir dels 50 o 60 anys. No apareixen abans perquè no tindrien temps de completar totes les fases del seu desenvolupament.
Hem dit ja unes quantes característiques essencials que defineixen tots els càncers: són cèl·lules que es multipliquen sense control i que necessiten superar una sèrie d’etapes, cosa que normalment requereix uns quants anys. Què més tenen en comú? Principalment, que un càncer sempre està fet de cèl·lules que no s’estan quietes: envaeixen els teixits que tenen al voltant i, en un moment o altre, viatgen a òrgans llunyans, on poden formar càncers secundaris, anomenats metàstasis. Si les cèl·lules no tenen aquesta capacitat de viatjar diem que el tumor és benigne. A partir del moment que poden fer-ho, el tumor passa a ser maligne, que és el que coneixem com a càncer.
Avui en dia el càncer segueix sent un adversari perillós, d’això no n’hi ha cap dubte. Però cal tenir molt present que ja no és invencible ni devastador com fa només poques dècades. I com que cada dia que passa en sabem més coses, no parem d’aprendre noves maneres de tractar-lo o prevenir-lo.
A la novel·la El nom del vent, de Patrick Rothfuss, el protagonista és un mag que domina el poder de la nominació, la capacitat màgica de controlar i manipular l’energia oculta de les coses a través de conèixer el seu autèntic nom. Això del poder del nom de les coses és una creença arrelada en moltes cultures. Hi ha interpretacions d’algunes religions que consideren que no s’ha de pronunciar el nom de Déu, mentre que altres fan llistes amb els seus diversos noms. El poder suposadament màgic dels mots és present en moltes tradicions, per exemple, quan es consultava els mags per triar el nom dels nadons. Potser per això, en el cas del càncer, durant molt temps i encara avui, s’intenta evitar pronunciar el seu nom i se substitueix per eufemismes, com el clàssic que apareix regularment a la premsa: «Una llarga malaltia.»
Naturalment, les paraules només tenen el poder que nosaltres els vulguem donar, perquè la manera com ens prenem les coses és el que realment té efectes psicològics sobre les persones. Per això, fa uns anys, i amb motiu del Dia Mundial del Càncer, diferents associacions de metges, periodistes i malalts van emetre un comunicat on es proposava deixar d’amagar la realitat sota paraules alternatives. El títol del comunicat era ben clar: «Diguem les coses pel seu nom. No és una llarga i penosa malaltia, és càncer.»
Hi ha temes que són molt personals, ja que cadascú viu les coses de manera diferent. Però sembla obvi que tractar amb tanta por fins i tot el mateix nom de la malaltia fa que sembli encara més greu del que és, i això fàcilment pot augmentar l’angoixa que s’experimenta quan toca fer-hi front. És un sentiment que podia ser comprensible fa un parell de generacions, quan gairebé no hi havia alternatives terapèutiques, però ara només és un llegat del passat. Afrontar el tractament del càncer és un repte que demana tots els recursos físics i anímics que es tinguin a l’abast, però en això no és diferent de moltes altres malalties. I en aquest aspecte, segurament no ajuda gaire el fet de seguir fent servir unes expressions que només transmeten pessimisme.
Un altre aspecte de la manera de dir les coses és la crítica que es fa a expressions com «lluitar contra el càncer» o la «batalla contra el càncer», en referència a la persona que està afrontant el tractament. S’argumenta que això afegeix una pressió innecessària, ja que imposaria als pacients una nova obligació, i si el tractament no va prou bé els assenyalaria com a culpables per no estar lluitant amb prou ganes. Es recorda que els afectats pel càncer són malalts, no guerrers.
Probablement aquesta és una interpretació massa extrema de les coses. És cert que hi ha actituds que poden culpabilitzar subtilment el pacient per no posar-hi prou de la seva part, una conseqüència perversa de la idea (tremendament exagerada) de l’efecte positiu de l’actitud sobre la progressió de la malaltia. Però això, que és un error que cal evitar, difícilment està relacionat amb el fet de parlar de «lluitar contra el càncer». De nou, s’intueix la tendència a donar un poder gairebé màgic a les paraules.
En tot cas, cal tenir present que cada persona és un món. Per a alguns resultarà evident que el càncer és una malaltia que cal combatre i eliminar del cos. Afrontar-ho com un repte o una lluita pot resultar motivador. Altres persones s’ho prendran d’una altra manera i només voldran sentir-se cuidades i recolzades. No hi ha res criticable en cap de les dues actituds. De fet, la mateixa persona es pot sentir en un o altre estat anímic al llarg de diferents moments de la malaltia.
Resulta interessant observar que aquestes reticències es limiten gairebé exclusivament al cas del càncer. Hi ha moltes altres malalties igual de dures o fins i tot amb un pronòstic pitjor que no arrosseguen aquesta càrrega psicològica o que la van tenir en el seu moment, però ja l’han deixat enrere. Potser ja ha arribat l’hora de fer el mateix i tractar el càncer com una malaltia greu, però curable en molts casos, sense més connotacions.
Moltes vegades el mot que fem servir per referir-nos a una malaltia ens dona pistes d’algunes de les seves característiques, de la història del seu descobriment o de l’estat de la medicina en el moment en què es va descriure. En aquest sentit, el càncer és un cas curiós, ja que el nom, originàriament, volia dir cranc. És per això que moltes vegades es fa servir aquest animal en la representació de coses relacionades amb el càncer.
Una de les primeres referències al càncer que es coneixen es troba en un dels tractats que va escriure al segle IV aC el gran metge grec Hipòcrates. En la seva classificació de les malalties considerava que tots els tumors tenien un origen inflamatori, i els dividia en diferents tipus. Uns els va anomenar καρκίνος [karkinos], que és la paraula grega per a cranc. La resta podien ser úlceres o zones inflamades. De fet, en llatí, tumor només vol dir inflat, i pot fer referència a moltes altres coses, no només a un càncer. També és per això que es fa servir històricament el prefix onco- per parlar de coses referents al càncer (la ciència que estudia el càncer és l’oncologia), ja que inflat en grec és γκος [onkos].
La tria de la paraula podria explicar-se per la duresa dels tumors o, més probablement, per les extensions que apareixien al voltant del nucli central, que, segons com, poden recordar les potes d’un cranc de mar. En la descripció que fa d’un càncer de mama, Hipòcrates explica que «es produeixen unes tumoracions dures, de mida més o menys gran, que no supuren i que es van endurint cada vegada més; després els creixen uns càncers (crancs), primer ocults, que, pel fet que es desenvoluparan com càncers (crancs), tenen la boca rabiosa i s’ho mengen tot amb ràbia».
El cert és que la imatge d’un tumor no recorda gaire un cranc, per molta imaginació que hi posis. Però si en aquell temps van fer intents de cirurgia per extreure’ls, devien notar la presència de vasos sanguinis i fibres que mantenien el nucli del tumor enganxat al teixit que l’envoltava. Fer referència a les potes d’un cranc aferrant-se a les roques podia ser una manera pràctica d’explicar el que veien.
Amb el pas del temps, la paraula va evolucionar de dues maneres diferents. Per nomenar l’animal es va passar de karkinos a cranc, mentre que la forma càncer es va restringir al tumor característic d’una malaltia i posteriorment a la malaltia en si. De fet, com que la referència a la malaltia era una paraula d’ús menys comú, es va mantenir molt similar en la majoria de llengües, mentre que per als crancs, cada idioma va tenir la seva evolució (cangrejo, crabe, crab, krab, krabben, cangrexo…). És curiós notar que una excepció a aquesta evolució és el nom del signe zodiacal, que s’ha mantingut amb la forma càncer tot i que no té res a veure amb la malaltia. El seu origen és la constel·lació de Càncer, anomenada així en referència al cranc gegant amb què va haver de lluitar Hèrcules. El tròpic de Càncer també es diu així pel mateix motiu.
Durant molts segles, les classificacions fetes per Hipòcrates es van mantenir. Com que sota la classificació de càncer s’hi barrejaven coses diferents, de vegades resulta difícil esbrinar de quines malalties parlaven en temps passats. Qualsevol inflamació era esmentada com un tumor, i podien aparèixer referències als crancs amb molt poca precisió. Així doncs, càncer és una paraula triada fa vint-i-cinc segles per un metge que volia descriure el que estava veient, i que encara fem servir avui en dia.
De vegades pot semblar que el càncer és una malaltia relativament recent, però no és així. Possiblement ha estat amb nosaltres des del principi. La mostra de càncer més antiga que s’ha trobat correspon a l’esquelet d’un home que es va localitzar en una tomba al Sudan. Va morir fa uns tres mil dos-cents anys i les restes mostraven senyals de metàstasi. Com que el càncer original va aparèixer en un teixit tou i només en queda l’esquelet, no podem saber quin tipus concret en va ser el desencadenant, però sí que sabem que va progressar fins a escampar-se per diferents ossos.
Tenim restes encara molt més antigues de càncer que afecta els ossos, en aquest cas, els d’uns parents nostres: els neandertals. En un esquelet trobat a Croàcia, de més de cent vint mil anys d’antiguitat, es va detectar un càncer a la mandíbula. D’altra banda, els metges de l’antiguitat ja havien observat casos de càncer i havien fet els primers intents, infructuosos, de combatre’l. L’any 1862 l’egiptòleg Edwin Smith va comprar uns fragments de papirs a la ciutat egípcia de Luxor. Quan els van traduir es van adonar que eren un recull de casos clínics, descrits amb raonable precisió, de les característiques i els tractaments que es van aplicar. El papir d’Edwin Smith, datat cap al 1600 aC, es considera el document mèdic més antic de la història, i allà ja hi apareixen descrits alguns casos de càncer, uns tumors al pit que es van intentar cauteritzar, sense èxit. El document especifica que per a aquella condició no hi havia tractament. Més referències al càncer es troben al papir d’Ebers, una mica posterior, i que descriu casos de càncer de mama i d’úter.
Degut a la seva complexitat, és normal que el tema del càncer estigués lluny de l’abast de la medicina que es feia en l’antiguitat, per això es limitaven a descriure’l. Només podien constatar l’aparició d’un tumor, però n’ignoraven totalment les causes i la relació amb la fisiologia de l’organisme.
Durant l’època medieval es van anar fent intents per eliminar «quirúrgicament» els tumors externs, els que eren més fàcils de veure. Si tenim en compte com era de rudimentari el que s’anomenava cirurgia en aquells temps, és comprensible que els casos amb èxit fossin més que escassos, i, per descomptat, ni es plantejaven res en el cas dels tumors interns.
Fins al segle XV no es van començar a estudiar en profunditat les causes de les malalties, i durant un parell de segles es va anar avançant lentament en el funcionament del nostre cos. Però no va ser fins a la invenció del microscopi que es van poder analitzar a fons els primers tumors. Abans havien pensat que podia ser una malaltia contagiosa, que estava causada per desequilibris en els «humors» interns, que la causava una degradació de la limfa… A mesura que anaven millorant els coneixements, s’estrenyia el cercle al voltant d’aquella malaltia incurable relacionada amb uns tumors que podien sorgir en qualsevol indret del cos.
Va ser al segle XIX quan un gran metge alemany, Rudolf Virchow, va proposar que el procés era causat per alguna alteració a l’interior de les cèl·lules, i que per trobar un tractament calia identificar els errors que tenien lloc a nivell cel·lular. A partir d’aquell moment la cerca de la teràpia contra el càncer va quedar encarrilada i, amb encerts i errors, amb cops de sort i amb girs inesperats, els diferents tractaments per aturar-ne la progressió van anar obrint-se pas.
És una frase que es pot sentir amb una certa freqüència: «Cada vegada hi ha més casos de càncer.» Això acostuma a anar seguit d’un discurs contra la contaminació, contra l’estil de vida, contra la indústria farmacèutica o, alternativament, una exposició de qualsevol teoria conspiranoica. Però realment és així? És més freqüent el càncer ara que abans?
Tots tenim coneguts, amics o saludats que han patit un o un altre tipus de càncer. Però només amb l’experiència personal no hi ha manera de comparar-ho amb el que succeïa abans. A mesura que passen els anys, és normal que anem topant amb més gent que té càncer, però per una simple qüestió de probabilitats. També amb més gent que s’ha casat, que ha tingut fills o que l’han fet fora de la feina. Simplement, amb el temps, les experiències, bones o dolentes, es van acumulant.
Com que la percepció individual no serveix per treure conclusions, cal mirar les dades dels sistemes de salut. Quan es fa, es pot veure que sembla que sí, que el càncer és més freqüent ara que fa unes quantes dècades. I, per descomptat, molt més freqüent que fa un segle. Hi ha diferents causes que ho expliquen. La primera i més senzilla és que ara vivim més anys que abans. L’esperança de vida ha anat augmentant sense parar, de manera que hi ha molta més població que arriba als seixanta o setanta anys, quan la incidència del càncer és més elevada. És el mateix problema que ja està començant a passar amb les malalties neurodegeneratives, com l’Alzheimer. A mesura que l’esperança de vida s’allarga, les malalties associades a edats més avançades es fan més freqüents.
Un altre motiu que explica que ara hi hagi més casos de càncer està relacionat amb les millores en el diagnòstic. En realitat, ara es «descobreixen» més casos de càncer que abans. Tan bon punt va quedar clar que per a l’èxit dels tractaments era millor detectar el càncer en les etapes inicials, es van posar en marxa programes de detecció precoç. Ja no esperem l’aparició de símptomes per diagnosticar-lo, sinó que busquem càncers en persones aparentment sanes. Fa unes quantes dècades que es van començar a fer mamografies, colonoscòpies, campanyes de prevenció que alertaven la població sobre les pigues… El resultat va ser que es diagnostiquessin molts càncers que abans haurien passat desapercebuts i no haurien comptat en el nombre total.
A part d’això, és cert que alguns tipus de càncer han augmentat per culpa de costums socials. Per exemple, la moda de prendre el sol a l’estiu va disparar el nombre de melanomes. O el càncer de pulmó, que va començar a augmentar en les dones així que la població femenina va posar-se a fumar massivament. Alguns estan associats a altres malalties, com el sarcoma de Kaposi, un tipus rar de càncer que es va estendre a mesura que l’epidèmia de sida anava avançant.
Sempre hi ha el dubte de si la presència de contaminants ambientals està relacionada amb l’augment en el nombre de casos de càncer. Aquest és un risc ben real, de manera que s’espera que les autoritats treballin per mantenir un medi ambient lliure d’agents cancerígens. En alguns països, especialment els que encara estan en desenvolupament, és clar que la mala qualitat de l’aire i la nul·la política ambiental estan relacionades amb l’aparició de molts casos de càncer. Però, en general, podem dir que és poc probable que els factors ambientals associats a la vida moderna siguin la causa principal de l’augment de casos d’aquesta malaltia que estem veient.
Així doncs, el motiu pel qual cada cop hi ha més càncers no és que l’entorn sigui més tòxic, sinó sobretot que tenim més temps per desenvolupar-lo perquè vivim més. Si poguéssim arribar als cent cinquanta anys, probablement tots acabaríem afectats per un o altre tipus de càncer. Però cal no perdre de vista un fet important: tot i que actualment les estadístiques diuen que una de cada tres persones patirà un càncer al llarg de la seva vida, això no vol dir que la mortalitat hagi augmentat. Al contrari: encara que en veiem més, cada cop hi ha més curacions i més supervivents.
Com que gairebé sempre en parlem només des del punt de vista d’una malaltia nostra, que ens afecta o ens pot afectar, podria semblar que el càncer és un problema exclusiu dels humans, però això no és cert, ja que també en trobem en altres organismes. De fet, qualsevol ésser viu fet de més d’una cèl·lula (el que anomenem tècnicament pluricel·lulars) pot acabar desenvolupant un càncer. De totes maneres, els humans som una excepció, ja que en la resta d’organismes el càncer no és un procés gaire freqüent, per diversos motius.
Si hi pensem una mica, és fàcil entendre que la majoria d’espècies d’animals no viuen prou temps perquè el càncer pugui formar-se. A la natura, el més normal és morir abans d’arribar a la vellesa, i això també fa que no hi hagi temps suficient per arribar a desenvolupar un càncer. Tinguem en compte que per als animals salvatges la lluita per la supervivència és dura, i la majoria d’individus acaben sent víctimes de depredadors o de malalties infeccioses. Quan els humans vam trobar la manera de sobreviure a aquests dos perills, vam allargar la vida prou per donar temps al càncer a aparèixer.
En el cas dels animals domèstics, que viuen més anys dels que seria previsible a la natura, les coses són diferents. El pollastre, per exemple: malgrat que té una esperança de vida d’entre 6 i 11 anys, no és estrany que desenvolupi sarcomes i altres càncers en captivitat. També és comú en gossos: si passen dels 10 anys de vida, la meitat patiran algun tipus de càncer.
Fins i tot les plantes pateixen càncer, encara que els tumors són menys freqüents i no donen tants problemes. No tenen, per exemple, metàstasis, perquè les cèl·lules vegetals són molt més rígides i no poden moure’s. D’altra banda, els seus sistemes interns per protegir-se contra el càncer són semblants als nostres, però molt més efectius a l’hora de frenar el creixement descontrolat de les cèl·lules.
Fa un temps es va descobrir una mena especial de càncer que es veu en animals: els càncers contagiosos. Només se’n coneixen tres o quatre tipus. El més estudiat és el que afecta els diables de Tasmània (Sarcophilus harrisii), uns petits marsupials australians. Va començar a veure’s als anys 90. És un tumor que aquests animals desenvolupen al morro i que es transmet de l’un a l’altre sobretot a través de les mossegades i baralles habituals. La causa és que aquests animals són genèticament molt similars entre ells i el seu sistema immunitari no reconeix les cèl·lules tumorals d’altres diables com a alienes. No són tumors en principi gaire agressius, però com que es van fent grossos, arriba un moment que dificulten que l’animal s’alimenti i acaba morint d’inanició. Des que va aparèixer per primer cop, un 80% de la població dels diables de Tasmània ha mort, i ara són animals en perill d’extinció.
Un càncer semblant el pateixen els gossos. En aquest cas és un tumor veneri que es transmet per via sexual. El més sorprenent és que tots els càncers d’aquest tipus que s’han vist en gossos provenen d’un únic tumor primigeni que s’ha anat propagant per tot el món. Gràcies a anàlisis genètiques s’ha sabut que segurament la cadena va començar fa mil·lennis. L’altre cas de càncer contagiós en animals que es coneix és el de les cloïsses. Tenen una mena de leucèmia que també prové d’un únic càncer original que s’han anat passant de l’una a l’altra. Altres «parents», com els musclos, també en podrien tenir un de semblant.
Dit això, és un perill menjar organismes que tenen un càncer? És difícil reconèixer els tumors en animals si són petits, per tant, és possible que arribin a la dieta més sovint del que ens pensem. En principi no sembla que hagi de ser dolent, ja que quan digerim el menjar les cèl·lules canceroses seran destruïdes a l’estómac. En tot cas, no s’han vist mai casos de càncers que hagin passat del menjar a les persones, per tant, podem dir que probablement és impossible que succeeixi.
La rata talp nua (Heterocephalus glaber) és, amb tota seguretat, un dels mamífers més lletjos que hi ha. Però per als investigadors tenia un atractiu irresistible, relacionat amb un parell de característiques que la feien única. La primera, la seva insensibilitat al dolor. Però el més destacat era que semblava que no patia mai càncer. Per això es va guanyar un lloc a les notícies amb titulars del tipus «L’únic animal invulnerable al càncer». L’interès era perfectament comprensible, ja que si aconseguíem esbrinar com s’ho feia per evitar el càncer, tindríem una bona clau per dissenyar noves maneres de curar o prevenir la malaltia.
Que no s’haguessin descrit casos de càncer en les rates talp nues podia voler dir que no en tenen mai o, simplement, que les havíem estudiat massa poc. I sembla que la cosa va per aquí, perquè al final es van trobar un parell d’animals d’aquests, un al Zoo de Washington i l’altre, al Brookfield Zoo d’Illinois, que sí que n’havien desenvolupat. La primera rata talp patia un carcinoma neuroendocrí gàstric, un tipus de càncer d’estómac, i la segona tenia un adenocarcinoma a l’aixella, d’origen mamari o, potser, de les glàndules salivals. La conclusió és que, tot i que probablement tenen més resistència de l’habitual, el càncer també les afecta.
¿Això vol dir que s’esvaeix del tot una esperança en la lluita contra el càncer? Tampoc cal ser exagerats. Segueixen sent uns animals molt interessants per la seva longevitat i la seva poca incidència cancerígena. És veritat que «poca incidència» no és «absència», però no deixa de ser un fet digne d’estudi del qual en podrem aprendre molt. Ara mateix s’estan estudiant les característiques de la seva microbiota (els microbis que viuen dins el seu cos), se n’ha llegit el genoma i es va repassant per trobar quins canvis poden ser els que tenen la clau de la resistència. Potser no fan càncers gairebé mai. Potser els fan però els eliminen immediatament. Potser els fan però s’autodestrueixen tots sols. Sigui quin sigui el mecanisme o la combinació de mecanismes que li donen aquesta resistència, tan bon punt es descobreixi es podrà buscar la manera d’aplicar la mateixa estratègia a les nostres cèl·lules.
Això de «l’animal que no pot tenir càncer» és una etiqueta que també s’ha penjat a altres éssers vius. Va passar fa anys amb els taurons. I, de nou, era una idea errònia: els taurons també en tenen. En aquest cas, però, el mite era alimentat pel negoci de vendre cartílag de tauró com a gran eina per evitar el càncer. Però no: els taurons tenen tumors i el seu cartílag no s’ha vist mai que protegeixi contra res.
Un altre animal del qual s’ha dit (erròniament, altra vegada) que no té càncer és l’elefant. És veritat que els elefants tenen molts menys càncers del que se’n podria esperar. Al cap i a la fi, són molt grossos, cosa que vol dir que estan fets de moltes cèl·lules, i viuen vides força llargues. Estadísticament haurien de desenvolupar molts tumors. Però no és així. I en aquest cas, els científics han descobert el perquè. Al genoma dels elefants hi han trobat vint còpies d’un gen, anomenat TP53, que protegeix contra el càncer. Nosaltres també el tenim, però al genoma humà només n’hi ha dues còpies. Això vol dir que l’elefant en té deu vegades més i, per tant, aquesta manera de protegir-se contra les cèl·lules canceroses és com a mínim deu vegades més efectiva que la nostra. Això podria explicar el misteri.
En el cas de les rates talp, potser ja no podem dir que no tenen càncer, però igual que en el cas dels elefants, alguna cosa tenen que les fa molt resistents. Caldrà seguir investigant per esbrinar quin és el seu truc. Qui ho sap? Potser el secret de la cura del càncer s’amaga a l’interior d’uns dels animals més lletjos que hi ha. Si fos així, segur que el començaríem a mirar amb uns altres ulls.
Si algú parla d’una «malaltia infecciosa», la primera pregunta que farem és de quina infecció en concret es tracta. El refredat comú, la tuberculosi, la sífilis, la sida, l’hepatitis, la malària o la pesta bubònica són totes malalties infeccioses, però cada una és diferent. Algunes tan sols provoquen molèsties, mentre que altres són mortals. Només tenen en comú el fet d’estar causades per microbis i de propagar-se de persona a persona. Per això, dir «tinc una infecció» és dir molt poca cosa. Encara que no ens ho sembli, amb el càncer passa exactament el mateix.
La paraula càncer fa referència a un grup nombrós de malalties, més de dues-centes, que tenen en comú el fet que una colla de cèl·lules han començat a multiplicar-se de manera descontrolada. Però, com passa amb els microbis, les coses poden ser molt diferents en funció del tipus de cèl·lules que hi estiguin implicades. No és el mateix un càncer de pàncrees que una leucèmia, un càncer de mama o un melanoma. La manera com es presentaran, els problemes que donaran, la velocitat a què la malaltia progressarà o el tipus de tractaments disponibles seran completament diferents segons el tipus de càncer.
microcíticno microcític