reading

(Camprodon, 1968) De jove anava per a poeta però es va curar. És llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Sempre ha treballat en el sector editorial, sobretot en el fascinant món dels fascicles. Aquesta és la seva primera novel·la, perquè les d’abans se li van fer malbé.

(Lleida, 1982) De jove anava per a periodista però no es va curar mai. És llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona. Sempre ha treballat d’això, sobretot en el sonor món de la ràdio. Aquesta és la seva segona novel·la, perquè després de l’1 ve el 2.

Enric Cazeneuve torna a Barcelona el maig de 1909 per establir-se al carrer Balmes número 6. Seductor, bon vivant i cosmopolita, retrobarà el seu amic de joventut, Cinto Brescó, redactor de La Vanguardia, amb qui haurà d’investigar una sèrie d’assassinats misteriosos i despietats, aparentment inconnexos. També comptaran amb l’ajut de la Filo, una peculiar minyona d’idees avançades.

La ciutat, convulsa uns mesos abans de l’esclat de la Setmana Tràgica, és l’escenari d’uns crims que afecten tots els estaments socials i per als quals la policia de l’època no està preparada.

La novel·la que recupera Enric Cazeneuve, personatge històric que va obrir una agència de detectius a Barcelona a principis del segle XX.

CAZENEUVE

© 9 Grup Editorial, per l’edició
Capital Books
c. Muntaner, 200, àtic 8a • 08036 Barcelona
T. 93 363 08 23
info@capitalbooks.cat
www.capitalbooks.cat

Primera edició: febrer de 2018
ISBN: 978-84-946777-9-3
Producció de l'ebook: booqlab.com

CAZENEUVE

Als equips de cardiologia i de cirurgia cardíaca
de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau,
per salvar la vida a un dels autors.
I per si mai l’altre els ha de menester.

També volem dedicar aquest llibre
a la memòria d’Enric Cazeneuve,
que va obrir la primera agència
de detectius a Barcelona l’any 1910
i que va divulgar la tasca d’investigador privat
en programes de ràdio i en un llibre.

EL CARNISSER

Just en el moment en què algú li endinsava la fulla del ganivet a la boca de l’estómac i feia el gest perquè l’arma li travessés el cor, el carnisser va obrir els ulls de bat a bat per buscar entre la foscor de la cambra el motiu d’aquell dolor tan intens. No va veure res ni ningú, ni tampoc va poder moure’s gens. Només va notar com la sang començava a sortir-li a glopades, seguint el ritme de les palpitacions, cada vegada més cabaloses, més lentes, fins que es van aturar del tot.

Aquell dia el carnisser havia tancat tard. Des de l’anonimat d’un dels bancs de la plaça algú havia vist com l’entretenien unes romegueres d’última hora que no paraven d’explicar-se receptes per a l’estofat. Ell les mirava sense escoltar-les. Quan van ser fora, havia endreçat les peces de xai i de vedella que quedaven a la cambra de glaç, i netejat tota la botiga. Com cada dia: treure la sang del piló i dels taulells; rentar els ganxos buits; llençar la bossa de les sobres; escombrar i fregar; afilar els ganivets, amb paciència i professionalitat, per tenir-los llestos per a l’endemà. Abans, totes aquestes feines les solia fer amb la Carmen. Mentre ella fregava, ell esmolava. I així en feien més via. Però la Carmen feia uns dies que no era a casa.

Després havia encès el llum del menjador i havia tancat els porticons de la finestra que donaven a la plaça. Probablement s’havia amanit una trista fulla d’enciam mentre, a la paella, aprofitava la punta d’un cap de llom de porc que no hauria venut mai per massa eixarreït. I com que no tenia res més a fer, havia pujat a dormir. En silenci. Sense dir bona nit a ningú perquè no hi havia ningú a qui dir res.

Quan feia estona que la casa era fosca i silenciosa algú s’havia esmunyit per la porta petita de la rebotiga, que sovint quedava oberta; havia agafat un dels ganivets acabats d’esmolar de darrere del taulell, el més llarg i fi, i creuat el menjador mirant de no topar amb cap cadira. Havia pujat les escales cap al dormitori, procurant no fer gens de soroll per no despertar el carnisser, que dormia panxa enlaire.

És perillós dormir panxa enlaire perquè és més fàcil que un ganivet et travessi el cor. Dormia esbufegant, movent compassadament la gran panxa. I dormia sol, com tantes altres nits des que la seva dona havia anat a passar unes setmanes al poble, a casa la seva germana. «Per airejar-me una mica», havia explicat a les veïnes i clientes dies abans de la partida. Però totes sabien que la pobra noia tornava a necessitar una temporadeta lluny de les actituds maldestres d’un marit que mai no l’havia estimada de la manera que ella somiava de joveneta que l’estimaria el seu home.

La sang va començar a regalimar del matalàs fins a terra, espessa i llefiscosa. Qui havia endinsat el ganivet en el cos del carnisser amb la precisió d’un cirurgià es va quedar uns minuts mirant-lo en la foscor, sense mostrar cap mena de compassió i sense adonar-se que la sang començava a vorejar-li el contorn d’una de les sabates. Al cap d’uns moments, va marxar per on havia entrat.

Abans de sortir, però, va obrir el calaix de dalt del moble del menjador i va agafar els diners de la setmana de negoci. Els donaria anònimament a la Maternitat o a la Casa de la Caritat.

BALMES 6, PRINCIPAL

Quan el tren havia començat a moure’s l’home que l’Enric tenia assegut al davant s’havia senyat un parell de vegades i encomanat a Déu Nostre Senyor en veu baixa, movent imperceptiblement els llavis, que s’amagaven entre una barba blanca, perfectament retallada, i uns bigotis allargassats, acabats en punta i que s’estiraven perpendiculars al nas, perfecte com el d’una estàtua grega.

Tot i que vestia de civil, tenia un inequívoc aire militar i elegant. La roba que duia era impecable. Cap arruga fora de lloc, cap plec del llaç, nuat a la moda, desentonava sota l’agulla d’or que l’aguantava. Un mocador blanc sobresortia lleument de la butxaca del pit de la jaqueta tres quarts, que mantenia descordada i lleugerament oberta. Tot un cavaller.

Tenia les cames creuades i els dits, secs i llargaruts, s’entortolligaven deixant reposar les mans sobre el genoll. L’home es mirava l’Enric amb posat seriós, però amb uns ulls plens de vida que, tot i l’edat, es mantenien humits d’il·lusió.

Tots dos compartien un exclusiu reservat de primera classe del tren que havia sortit de Portbou de bon matí. Com l’Enric, havia estat viatjant tota la nit des de París, però la casualitat no els havia portat a coincidir fins aquell darrer trajecte. Feia mitja hora llarga que circulaven i tots dos es fitaven sense haver-se dit ni mitja paraula, fins que l’Enric va decidir que ja n’hi havia prou de tanta xafarderia i tan poca conversa.

—El senyor va a Barcelona? —li va gosar demanar en el to més galant i polit que va poder.

—¡Perdóneme usted! Creía que hablaba catalán —va respondre mig avergonyit.

—Bueno, solo en la intimidad, ante mi confesor —va justificar-se amb tota naturalitat—, y nunca jamás antes de haber sido debidamente presentado.

—Enric Cazeneuve i Cortès, per servir-lo —va afegir aquest per resoldre el conflicte diplomàtic.

—Encantat. Claudio Bonifacio Antonio López del Piélago y Bru, segon marquès de Comillas.

L’Enric es va quedar garratibat, sense saber què dir. Tenia davant mateix un dels grans d’Espanya: aristòcrata, empresari, filantrop, catòlic i apostòlic fins a la medul·la. Per sort, l’experiència adquirida durant el temps que va fer de majordom a Alemanya li va permetre trobar el to exacte per continuar la conversa.

—Sí. Uns assumptes d’última hora de la naviliera m’han entretingut a París més del que voldria i no tenia el meu transport privat disponible, així que el meu secretari m’ha organitzat aquest viatge entre la gent normal.

A l’Enric li va sorprendre aquell normal dit amb un cert to de superioritat.

—Encara que soc de París, a casa la maman em parlava català perquè era filla de Barcelona... Pobreta... va morir fa gairebé un any.

L’Enric li va explicar que setze anys abans ja hi havia estat. Havia viscut, al capdavall del carrer de Balmes. No pas per voluntat pròpia sinó perquè la mare l’hi havia fet anar.

«A passar una temporadeta amb els avis —va recordar, sense explicar-ho al seu interlocutor— per allunyar-te de la ganduleria parisenca que portes a sobre i de les contínues discussions amb ton pare. T’anirà bé. Ja veuràs!» —repetia mentre li feia la maleta que l’havia acompanyat tota la vida i que aleshores encara portava entre els embalums de l’equipatge.

Però ara era diferent. Venia per quedar-s’hi. El pis dels avis era buit des que tots dos, un darrere l’altre, com pollets que no saben viure sols, van morir amb tres setmanes de diferència. Ara, als trenta-dos anys, se sentia desemparat per primer cop a la vida; perquè del pare... millor no parlar-ne, del pare. Justament la mare l’havia fet venir per primera vegada a Barcelona per fugir d’ell, de les males maneres i dels cops. «Abans no tinguéssim un disgust», havia dit. I ara ho recordava mentre s’amanyagava el genoll adolorit, que massa sovint el transportava a una d’aquelles escenes tan llastimoses o sentia, entre els seus records més amagats, el so metàl·lic d’un ganivet rebotant sobre les rajoles de la cuina.

Aquesta solitud només va alleugerir-se una mica quan l’advocat de la mare el va citar al bufet del Boulevard Haussmann, on li va llegir el testament, segons el qual el feia hereu universal dels seus pocs diners i del pis que la família tenia al carrer de Balmes, entre Pelai i ronda Universitat.

La conversa amb el marquès es va anar allargassant durant tot el viatge fins a Barcelona, amb estones de silenci que l’Enric aprofitava per pensar en les seves coses, el passat i la vida que l’esperava a la nova ciutat que a partir d’aleshores seria casa seva. I això li feia certa il·lusió, però poca cosa més. Durant els anys que havien anat de l’adolescència a la maduresa no havia fet gaire res de profit. Havia viscut a molts llocs diferents: París, Londres, Roma, Stuttgart... Havia buscat moltes i diferents maneres de guanyar-se la vida: de jovenet, per exemple, havia fet de camàlic per París o d’ajudant d’un herbolari del segon arrondissement. Ja de més gran, de passant per a un advocat gandul d’Old Bailey, a Londres; de secretari d’un polític; de majordom d’un noble vingut a menys o d’acompanyant, gràcies a la seva galanteria i bona presència, de moltes senyores riques. La cultura i l’educació formal que li va donar la mare, la facilitat per les llengües i el posat de bon xicot li havien permès espavilar-se. Però ara era el moment de fer un pensament i establir-se. «Un ha de fer créixer les pròpies arrels», hauria dit l’avi amb posat sever però bonhomiós. De totes maneres, mentre els assistents del revisor començaven a obrir les portes dels compartiments, ell encara no sabia què havia de fer per guanyar-se la vida. Els diners de la mare no durarien sempre, per molt que ara, com a mínim, tingués un lloc on anar a dormir sense haver de pagar estada.

A dos quarts de dotze del migdia del dilluns 24 de maig de 1909 el tren entrà per la via 2 de l’estació de França deixant rere seu un solc de fum negre que s’anava barrejant suaument amb els núvols densos que cobrien la ciutat en aquell dilluns tapat i xafogós de primavera. Els frens de la màquina van començar a xisclar mentre d’entre les rodes metàl·liques començava a sortir vapor d’aigua, blanc i humit, fins que el comboi es va aturar definitivament, a pocs centímetres del topall del final de l’andana.

—A veure si coincidim en algun moment —li va dir l’aristòcrata mentre s’acomiadaven i deixava que el secretari, que l’estava esperant a l’andana mateix, es fes càrrec d’organitzar l’equipatge.

—Ha estat un plaer, senyor marquès. Estaré encantat de tornar a saludar-lo —va respondre el francès, encara des del vagó.

En el mateix moment en què l’Enric, des del llindar de la porta, just enfront dels graons metàl·lics, aixecava la mà per demanar a un dels camàlics que traginaven per l’andana que s’ocupés del bagul i de les maletes de l’equipatge, va ensumar la flaire d’un perfum. Una olor que sortia dels lòbuls d’una senyora que s’amagaven sota un barret aristocràtic d’ala ampla, plomalls a la moda i gasa transparent. Un perfum tan evocador que el va transportar de nou a la seva primera estada a la ciutat, al Liceu de la Barcelona de 1892.

Aquell any feia d’acomodador al gran teatre operístic gràcies a la intercessió de l’avi Ricardo, que, ja jubilat, n’havia estat un dels administradors. D’aquesta manera l’adolescent, idealista i espavilat Enric Cazeneuve tenia quatre cèntims a la butxaca per a les despeses.

Aquell perfum que just acabava de flairar li va recordar el que havia sentit per primera vegada a la sessió inaugural del Liceu. Mentre les notes inicials ressonaven a platea, ell, des d’una de les portes laterals del passadís circular, sentia l’olor intensa, càlida, sensual que havia deixat aquella joveneta de la tercera llotja que va passar de bracet d’un senyor gran, que va voler suposar que era el seu pare. I aquella olor va perdurar durant totes les representacions: Lohengrin, Der fliegende Holländer, La sonnambula, Aida, i al final se sentia trist perquè es pensava que ella no es fixaria mai en un noi com ell.

Va passar tot l’estiu següent somiant amb la noia i, a la nit solemne d’inauguració de la nova temporada, el 7 de novembre de 1893, ella va tornar a passar per davant seu, acompanyant el mateix senyor. Amb posat servicial, els va conduir a la llotja, va tancar la porta i es va quedar al passadís. Faltaven pocs minuts perquè s’aixequés el teló. Tothom anava entrant i els acomodadors feien la feina que els pertocava. Al cap d’uns instants, ella va sortir i li va demanar que el seguís. Ho va fer amb posat tímid però prou convincent perquè ell, sense pensar-s’ho, deixés les seves obligacions. El va portar fins a una porta que donava a un petit quartet de servei. S’hi va aturar al davant i li va fer el gest perquè l’obrís. Ell, que no acabava d’entendre res, la va obeir i la va deixar passar.

En el quartet s’hi guardaven unes poques cadires que calia entapissar de nou, alguns respatllers trencats i trossos de teles de vellut que havien sobrat de reparacions anteriors. Feia l’olor càlida de la fusta, que quan es barreja amb la roba dona sensació de tranquil·litat, com de casa bona. Li va ordenar que tanqués la porta i en el moment que ell anava a encendre el llum d’oli, el va agafar de la mà i li va dir que se li havien fet molt llargs tots aquells mesos sense veure’l.

Aquell dia feien Guillaume Tell de Rossini i fou aleshores quan el perfum de la noia se li va quedar impregnat per sempre més a la memòria. Mentre ressonaven les trompetes en els primers compassos èpics de la representació, els seus cors bategaven com quan després dels violins apareixen les tubes, els trombons i tota la secció de vent en ple per acabar en un final apoteòsic de platets i timbals.

Després del començament del segon acte, quan acabada l’ària de Matilde la soprano i el tenor cantaven el duo següent, de sobte es va sentir el gran terrabastall. Un soroll ensordidor que ho va paralitzar tot. Fum, molt fum. I crits, molts crits. I corredisses. I ella va fugir. I mai més no va tornar a saber res de la joveneta. Les nits en què no podia dormir, fos on fos, pensava en ella. Es preguntava si seria feliç; si s’hauria casat; si ella també l’enyorava... I en aquell mateix instant, al llindar de la porta del vagó després de sentir el perfum, a punt de tornar a posar els peus a Barcelona, la noia del Liceu se li havia tornat a fer present.

—On vol que li portem les coses? —va demanar-li un dels nois que havia aconseguit l’equipatge.

L’havien disposat sobre un gros carretó de dues rodes. Un dels vailets esperava recolzat sobre el bagul, amb la gorra en una mà mentre amb l’altra s’eixugava la suor del front amb un mocador llardós, del mateix color indefinit que la seva bata. L’altre xicot es distreia amb la punta de l’espardenya, picant una de les corretges que subjectaven l’equipatge.

—Balmes 6, principal —va dir l’Enric amb seguretat, mentre els donava unes monedes—. Aneu tirant que jo ja vinc. Deixeu-ho tot al replà de l’escala.

Vista des d’allà, l’andana era plena de barrets. Barrets d’ala petita, bombins a l’anglesa, grans barrets de senyora enfarfegats amb tuls i plomalls, gorres brutes de traginers, gorres de plat d’agutzils i de caps d’estació; algun canotier de palla rígida, com el que lluïa l’Enric gairebé tot l’any, d’aquells de copa recta, plans i d’ala curta que es porten amb una cinta de color; gorres castellanes posades mig de gairell, segons la fatxenderia del portador; algun casquet de policia escadusser, mocadors de cap, boines negres i, fins i tot, alguna barretina lila. La senyora del perfum havia desaparegut entre tots aquells barrets. L’Enric va buscar-la entre la munió, però ja no se la veia. Evidentment, no podia assegurar que fos la noia del Liceu, només el perfum n’hi va tornar el record. Res més. Potser ara, de nou a Barcelona, l’atzar els faria coincidir. Si fos així, es preguntava si ella es recordaria del jove acomodador. Probablement, no. «Ja deu ser casada. Deu vorejar la trentena i de ben segur que la seva família la deu haver casat amb algun hereu de casa bona. Quina llàstima», va lamentar. Durant tots aquells anys havia pensat sovint en ella. Sobretot quan alguna de les senyores riques a qui acompanyava li demanava si mai s’havia enamorat. Aleshores els explicava la història del Liceu, i elles ho trobaven deliciosament romàntic, perquè sempre havia sabut la manera de rendir-les a la situació que més li interessava.

A la sortida de l’estació, amb el canotier lleugerament enrere i fent servir el paraigua a manera de bastó, perquè la humitat del dia li havia reviscolat la molèstia del genoll que patia de feia temps, va adonar-se que el marquès s’havia entretingut parlant amb algú. Aleshores va veure que un vailet topava amb ell i, dissimuladament, li ficava la mà a la butxaca de l’infern de l’americana. El típic gest d’un pispa espavilat. Instintivament, l’Enric va allargar el paraigua, de manera que el mànec arrodonit s’enganxés amb el turmell del lladregot, i només va haver de fer un lleu moviment enrere per fer que caigués a terra. La cartera se li va esmunyir de les mans i va anar a parar als peus de l’aristòcrata.

—Gràcies, amic meu —va respondre aquest, sense entendre gaire res del que estava passant i mostrant un somriure d’agraïment que li va fer alçar lleugerament les puntes del bigoti.

L’Enric va aixecar el vailet per la camisa i se’l va posar a l’alçada dels ulls. Era un nen gitanet d’uns dotze o tretze d’anys, de rínxols diminuts impossibles de clenxinar i cara bruta com la d’un carboner. Els peus no li tocaven a terra. Estava espantat, molt espantat.

—No hi tornis! M’has sentit? No et vull tornar a veure mai més. Si t’enxampo una altra vegada pispant una cartera o un rellotge et portaré a la policia —el va amenaçar mentre li clavava una puntada al cul i el vailet iniciava una carrera frenètica tot esquivant la gentada.

El marquès ja havia pujat al carruatge i el va saludar des de la finestreta mentre s’allunyava. L’Enric es va espolsar la roba amb posat satisfet i va tornar a agafar el paraigua per reprendre el camí com tot un senyor de capital, amb la sensació que havia fet la primera bona obra del dia. Va agafar el passeig de la Duana en direcció a les Rambles. El dia era gris i tapat però, tot i el maleït genoll, tenia ganes de caminar una estona fins a casa, per reconèixer els racons de la ciutat que feia temps que no contemplava. Una brisa suau de llevant entrava pel port. «Aquesta tarda plourà», va pensar.

Barcelona era una ciutat que bullia de gent que anava i venia. A peu, en bicicleta, entre els tramvies, les tartanes i els carros de traginers carregats amb botes i bocois, i els landós i altres carruatges per a senyors. Gent amb carretons, minyones amb còfia i davantal blanc, nens amb els morros bruts i policies amb les mans al darrere. Tot això barrejat amb els cops secs i rítmics de les ferradures dels animals repicant contra les llambordes i la mateixa pudor de merda de cavall que feia París.

Va arribar al peu del mirador de Colom, al portal de la Pau, i des d’allà va reconèixer les Rambles, per on tantes vegades havia passejat, amunt i avall, abans no comencés el torn de feina al Liceu. El passeig més popular de la ciutat seguia gairebé com l’havia deixat per tornar precipitadament a París, obeint ordres de la mare, després que esclatés la bomba. Encara hi havia el senyor del manubri que feia voltar incansablement la maneta per fer sonar pasdobles i tangos. Encara les mateixes tonades i els mateixos crits dels venedors de rellotges al capdavall de les Rambles i aquells inoblidables «Hola, guapo, que vols passar una bona estona?» que se sentien des de la foscor d’algun portal i que tant el trasbalsaven de jovenet. Era la mateixa Barcelona que havia deixat feia setze anys. Poques coses havien canviat, tret d’algun automòbil que de tant en tant s’interposava perillosament entre les bicicletes, la gent que anava a peu i els tramvies que feien dringar les campanetes d’avís amb més insistència. Ara, però, calia anar més amb compte per no ser atropellat.

A mitja Rambla, pujant a mà dreta i a l’alçada de la plaça Reial, va reconèixer el cafè Suís, que solien freqüentar els acomodadors abans no obrissin les portes per a la sessió. Recordava que els deixaven ocupar un racó de la barra per no molestar la selecta clientela. Ara, en aquella hora del migdia, era ple de senyors que hi anaven a fer un vermut. Va asseure’s discretament en una de les taules rectangulars del lateral, prop de les columnes rodones que sostenien l’estructura del sostre, engalanat a l’estil neoclàssic i amb les modernes bombetes elèctriques, ara apagades.

Un cambrer amb llacet negre i davantal blanc i llarg, gairebé fins als peus, va acostar-se-li.

—Un aniset rebaixat amb aigua —va demanar-li, mentre agafava de sobre la taula un exemplar de La Vanguardia.

Les vuit pàgines, plegades i sense relligar, eren atapeïdes de lletra petita i pocs anunciants. La primera, plena d’esqueles; la segona i la tercera parlaven d’un homenatge que el diumenge, sota un radiant i calorós sol primaveral, la ciutat havia fet a l’Àngel Guimerà, insigne poeta i dramaturg. Tot Barcelona, totes les institucions, corporacions, personalitats, associacions, partits polítics de totes les tendències, corals i fins i tot colles de Sant Medir de Gràcia, van desfilar davant el poeta per retre-li homenatge amb motiu del seu seixantè aniversari. Dues pàgines enumerant les processons de ciutadans i d’autoritats que van anar passant per la plaça de Catalunya. «I mira que encara no és mort», va pensar l’Enric. «Prou li degué recordar al pobre poeta el multitudinari enterrament d’en Verdaguer de feia uns anys, còpia dels funerals d’Estat a Victor Hugo que es van fer a París. Ja les té, Barcelona, aquestes coses; aquestes còpies i aquestes exageracions multitudinàries», anava remugant mentre girava full i es posava l’aniset als llavis.

A la pàgina quatre, ja a la secció de successos locals, es va fixar en una petita nota a la tercera columna:

A primera hora de la mañana de ayer hallaron muerto en su domicilio, sito en la plaza Ibiza del antiguo municipio de Horta, don Emiliano Carrasco, de profesión carnicero, que regentaba un establecimiento en la misma dirección. Al parecer uno o varios ladrones entraron de madrugada en la casa, robaron la recaudación semanal del negocio y asestaron una cuchillada de carácter mortal al pobre carnicero causándole, según informan las autoridades competentes, la muerte en el acto. E.P.D.

«¿Una cuchillada? Un coup de couteau? Seulement?», va pensar l’Enric mentre li sortien expressions franceses que hauria de començar a aprendre a evitar. «Només una? Carai, quins lladres més fins que hi ha en aquesta ciutat! Normalment si entren a robar i no els enxampen, no maten ningú. Són lladres, no pas assassins. I si els enxampen, hi sol haver merder, soroll, plats trencats, cops de puny... Si cal matar algú per solucionar el problema, amb una ganivetada no n’hi ha pas prou. C’est pas facile, matar algú en plena baralla!»

Sempre l’havien fascinat totes aquelles coses relacionades amb assassinats i misteris. Li agradava fixar-se en els detalls que llegia al diari i fer-ne disquisicions. El poc temps que va fer de passant per al senyor Smith, l’advocat penalista londinenc, va ser una de les èpoques més emocionants i divertides de la seva variada experiència laboral i, a més, va aprendre moltes coses que després feia servir per distreure’s mentre llegia les informacions de successos. Mai, però, havia tingut l’oportunitat de dedicar-s’hi professionalment.

Mentre divagava, va veure que la nota periodística anava signada per Jacinto Brescó, de la secció de successos del mateix diari. Jacinto Brescó. L’havia sentit tantes vegades aquell nom, abans! Quan els joves acomodadors anaven a l’administració per cobrar la setmanada, la secretària, que tenia una veu aguda i cridanera, gairebé una octava per sobre d’una soprano de categoria, els cridava per ordre alfabètic i els anava donant els sobres. Cada cop que l’Enric sentia «Jacinto Brescó», el nom del seu amic inseparable, que tothom anomenava Cinto, sabia que després venia ell: Enrique Cazeneuve.

En Cinto era un xicot un any més jove que ell, viu, rebel i més valent que assenyat. Estava fet un pinxo. Més agosarat que l’Enric i sempre amb més empenta, havien voltat plegats tot el barri de Drassanes, sense que l’avi ho hagués sospitat mai.

En Cinto havia vingut de Lleida amb els seus pares, seguint les dots artístiques de la mare, una dona encantadora amb una veu de soprano excel·lent, que havien contractat per al cor del Liceu. Van ser companys de fatigues durant tota l’estada a Barcelona. També era al teatre aquella nit fatídica. Ell sí que es va comportar com tot un heroi, ajudant a treure ferits; no com l’Enric, que es va cagar a les calces. De fet, va ser en Cinto qui va trobar la segona bomba, que no va arribar a esclatar, i la va mostrar a la policia. En Cinto sí que no tenia mai por: feia sempre el que calia fer, sense acoquinar-se davant de ningú; no com ell, que tenia la sensació —i aquest era un sentiment que mai no havia gosat explicar— que a l’hora de la veritat no havia sabut actuar per defensar a qui estimava.

No l’havia tornat a veure més, però no s’havien perdut mai la pista. Sabia que l’espavilat del Cinto feia la carrera periodística i exercia en un dels principals diaris de Barcelona. S’havien escrit cada vegada que l’Enric havia canviat de feina o de ciutat, i cada vegada que en Cinto havia prosperat al diari. Després del Liceu va entrar de bidell a La Vanguardia i pocs anys després ja feia d’ajudant de caixista a la linotípia. De mica en mica va anar ficant el nas a la redacció, fins que li van deixar escriure alguna necrològica. La darrera vegada que s’havien cartejat, poc després de la mort de la mare, ja redactava petites notes locals.

«Quan m’hagi instal·lat —va pensar— l’aniré a veure. S’endurà una bona sorpresa.» Estava content de tenir l’oportunitat de retrobar l’amic. Encara no feia dues hores que era a la ciutat i ja li havien tornat al cap la noia del Liceu i l’eixerit d’en Cinto. Els seus temors de solitud i d’avorriment s’anaven dissipant com el fum de la màquina de tren.

Rambla amunt, en poc minuts va arribar al portal de la finca. Carrer Balmes 6. Es conservava tal com l’havia recordat tots aquells anys: de pedra clara i arc arrodonit, del mateix estil que seguien totes les cases del segle passat, amb una porta de ferro forjat que sempre era oberta i vidres transparents que la portera mantenia nets com una patena.

L’entresol tenia uns balcons petits i ajustats a la façana, com si els fes vergonya treure el cap al carrer. Els del principal, en canvi, eren més senyors i ufanosos. Ocupaven tots els finestrals i, com si no en tinguessin prou, els dos centrals disposaven d’un balcó compartit que s’eixamplava uns metres sobre la vorera, tapant el sol del pis inferior, com recordant-li la seva condició més modesta.

L’escala, prou ampla i clara per a una casa del centre, era massa estreta per a una mansió burgesa. Ara s’adonava que la finca de casa els avis s’ajustava a la situació social de la família: prou sòlida i confortable, però sense les estridències d’aquells que tenien més possibles.

Mentre ficava la clau al pany del principal es va adonar que tenia molts records per recuperar i molta gent per retrobar en aquella ciutat que a partir de llavors seria casa seva. Fins i tot, si feia cas de la nota del Cinto al diari, l’esperava algun d’aquells misteris sobre els quals li agradava tafanejar.

El pis era fred, humit i ple de pols. Una forta olor de resclosit surava a l’ambient. Va obrir els finestrals i els porticons que donaven al carrer Balmes i va treure els llençols de sobre el mobiliari. La pols que hi havia es va barrejar amb la claror que entrava per les finestres i va provocar una boira fina de partícules de colors que es van anar dipositant sobre la superfície de les coses. «De poca cosa havia servit tenir-ho tot tapat durant aquells anys», va pensar, pragmàtic.

Presidia el menjador un imponent bufet de formes arrodonides amb detalls botànics, calaixos, armariets i vitrines per a la vaixella. No era un moble exagerat dels que el modernisme actual imposava a les cases bones, però sí que respirava una certa modernitat. Aquell moble li va fer estrany, perquè no el recordava gens de la seva primera estada. «Els avis el degueren comprar després.»

Tot continuava com ho recordava: mobles pràctics i casolans que anaven del senzill i humil balancí de reixeta a la chaise longue d’estil romàntic, on encara hi veia l’àvia mig estirada fent mitja. La taula gran i imponent, estil imperi, amb les cadires a joc que aparentaven més del que en realitat eren. I a mà dreta, un canterano fals barroc, amb un gerro buit a la lleixa superior. Vaja, l’eclecticisme típic de tota casa barcelonina de l’Eixample, amb prou diners per permetre’s certes comoditats però sense cap alegria més del compte.

Va entrar les seves coses i les va portar a la cambra que havia estat el seu dormitori de jovenet. No gosava fer servir l’habitació de matrimoni dels avis. Trigaria molt de temps abans no es fes seu tot el pis.

La cuina, endreçada. Les cassoles de fang i de metall, les paelles, la vaixella de cada dia, tot estava ben posat als armaris, com si algú hagués vingut a desar-ho abans de tancar el pis. No hi havia res que es pogués fer malbé. El saler era buit, i la sucrera i el setrill de l’oli, també. Definitivament s’havia fet neteja.

Necessitaria ajuda. Una minyona que s’ocupés de comprar, cuinar, fer la bugada i tenir la casa polida. Ja en trobaria una, segur. Era tard. Encara no havia dinat i tenia gana.

—M’acosto a la redacció de La Vanguardia a veure si trobo en Cinto i dinem plegats —es va dir a si mateix en veu alta, conscient que ningú no l’escoltava.

En el moment que va obrir la porta del pis per marxar, palplantada al replà, hi havia donya Maria, la portera de tota la vida. Com la casa, estava com l’havia deixat el 1893. Ni més vella ni més jove. Era una d’aquelles senyores grans que sempre són grans. D’aquelles que de ben segur ja van néixer arrugades i un xic geperudes, però no pas caducades. Donya Maria desprenia la mateixa sensació d’energia i vitalitat de feia setze anys. Encara duia la mateixa bata i somreia amb el mateix posat, sense cap arruga de més, sota els ulls vius i xafarders.

—Els traginers m’han dit que vindria i veig que no m’han enredat. Imagino que vostè és l’Enric. El senyoret Enric. Si que ha crescut en aquests anys! Ara ja és tot un senyor. Entenc que ve a estar-se a casa del senyor Ricardo, Déu l’hagi perdonat. Era tan bon home, el seu avi! I la seva mare, com està la seva mare? Fa molts anys que no en sé res. Ve només per una temporadeta o s’establirà aquí? També m’hauria pogut escriure per anunciar-me quin dia arribaria, i així l’hauria pogut rebre com es mereix. Però no, aquí ningú no informa de res la Maria. Aquestes coses, una portera com cal, les ha de saber, sap? Una necessita conèixer els moviments dels propietaris de la finca per poder donar-los bon servei. Perquè és clar, tothom es pensa que les porteres ho fem per xafardejar, però no. Ho fem perquè forma part de la nostra feina. Així què? No m’ha contestat. S’hi estarà gaire?

—Hola, donya Maria. Com està? —li va respondre en el moment just que ella va aturar el discurs i va permetre a l’Enric saludar-la, mentre s’ajupia lleugerament per fer-li un petó a la galta com quan tenia setze anys.

—No me les faci, aquestes coses, que ja no és un vailet, senyoret Enric —va rondinar.

—Sí, vinc a viure a casa els avis. La mare va morir fa gairebé un any i m’ha deixat el pis. De manera que m’establiré aquí.

—Veig que algú va endreçar la casa. Ara necessitaré una minyona que em vagi a comprar, cuini, netegi la roba i tingui cura de tot una mica.

—La meva filla, la Filo, i jo vam netejar i tancar el pis l’endemà mateix que vam enterrar la seva àvia Joaquima, al cel sia —i es va tornar a senyar—. La nena ja té vint anyets i li he ensenyat a fer totes aquestes coses, de manera que, si vostè vol, ella li podrà fer de minyona.

—Molt bé. Perfecte. Contractada —va sentenciar, mentre li allargava uns bitllets i començava a baixar les escales de dos en dos—. Que vagi a comprar i que tregui la pols del menjador. Aquest vespre vindré a sopar! —va acabar cridant des del replà de l’entresol.

LA VANGUARDIA

La redacció del diari era molt a prop de la nova casa de l’Enric; gairebé davant de la intersecció entre Balmes i Pelai, a l’altre cantó del carrer. Amb quatre gambades s’hi va palplantar. La porta giratòria no parava de donar tombs, engolint i expulsant vianants amb barrets i cigarretes, gairebé tots tallats pel mateix patró: jaquetes llargues o americanes grises amb armilla, camisa blanca i capell americà. Alguns duien llacet i la majoria, ulleres rodones. La feina va ser seva per col·locar-se en aquella maleïda roda i endinsar-se al vestíbul de La Vanguardia.

—Bon dia tingui. Busco el senyor Cinto Brescó —va demanar sol·lícit a un home amb bata blava i ulls amagats rere un parell de culs de got.

—Ah! Vostè busca en Jacint, el que pica «De Provincias». Esperi’s un moment.

Al fons del rebedor, més enllà d’uns seients per a les visites i un parell de taules baixes amb exemplars escampats del diari, hi havia una porta de doble batent amb dues finestretes rodones, com si fos d’un vaixell. L’Enric va pensar que aquella porta separava la redacció de la resta del món.

Al cap d’un moment, un mosso rialler i amb una bata calcada a la del recepcionista se li va apropar i amb un gest tímid de coll, gairebé imperceptible, li va indicar que el seguís. El noi, però, en lloc d’empènyer la porta del vaixell va enfilar unes escales amples que hi havia a mà dreta.

—Aquí baix —el va informar quan va veure que l’Enric dubtava— només hi ha la secció de necrològiques i els anuncis. La redacció del «De Provincias» i les notes locals són al segon pis.

L’Enric va assentir i va seguir el mosso escales amunt. A mesura que pujaven es recolzava en la fredor de la barana de marbre, que a partir del primer replà es convertia en un passamà de fusta i ferro, de mida i estètica més discretes.

—En aquest primer pis hi ha l’administració i els despatxos dels amos —va informar el nano mentre enfilava els graons de dos en dos cap al segon.

A mitja escala es van començar a sentir els sons propis d’un lloc amb gent atrafegada. Es van creuar amb un parell de mossos més que baixaven a la velocitat pròpia de qui es coneix els graons de fer-los mil vegades cada dia.

Al segon pis van travessar una porta idèntica a la de la planta baixa i l’Enric es va trobar en una gran sala oberta amb dues rengleres de columnes, i envoltada de despatxos tancats amb portes de vidres opacs. Hi havia una vintena de taules col·locades en tres fileres, entre les columnes, com si d’una aula d’escola es tractés. A cada taula, un munt de paperassa s’escampava en un desordre que només devia entendre el propietari. Papers, diaris, llibres, revistes, planells que es mantenien en equilibri entre els cendrers plens de burilles, els tinters, les plomes i, de tant en tant, alguna màquina d’escriure.

Al fons de la sala, rere una taula alta que feia pendent, un senyor amb camisa blanca, visera i mànigues postisses de color negre corregia papers sota la llum d’una làmpada que tenia a tocar de l’orella.

—S’asseu allí —va dir l’ajudant de bidell tot assenyalant una taula buida—. Suposo que no trigarà gaire. Ara és l’hora del consell de redacció.

—L’espero, doncs —li va respondre mentre el mosso es quedava palplantat, com esperant alguna cosa—. No necessito res més, gràcies.

El noi va esborrar el somriure. Va girar cua i anava a desaparèixer just en el mateix moment que, des de l’altra punta de la redacció, un home alt com un sant Pau li va reclamar que pugés la correspondència d’una punyetera vegada.

Ja que hi era, l’Enric va acomodar-se a l’escriptori, que suposava en usdefruit del seu vell amic. La paperassa era immensa, amuntegada sobre la taula de fusta massissa. Diaris vells, quadernets, papers amb gargots i tot un munt d’objectes d’una futilesa inexplicable.

Després d’escrutar amb la mirada tot el que l’envoltava i, per què no dir-ho, de potinejar discretament algun calaix, un so com de vaga obrera va envair l’atmosfera de boira rància. De cop, es va obrir la porta d’un dels despatxos i una desena d’homes elegants però descamisats van sortir en envestida, remugant i fent riallades. L’Enric va estirar el coll per intentar divisar el seu antic amic, però no va ser capaç de diferenciar-lo de la resta. Em dec haver equivocat, va pensar. I va ser llavors, mentre tornava a escarxofar-se a la cadira, quan una veu ronca el va interpel·lar:

Va girar-se, entre content i espantat. Era ell. Feia la mateixa pinta de sempre, amb els seus cabells indòmits, més llargs del compte, que no faria mansuets ni el barber més expert de Montparnasse. I aquell perfil magre que té qui no li aprofita el dinar per massa belluguet.

—No em coneix, senyor journaliste? —va preguntar l’Enric, sec i misteriós.

L’altre es va parar un instant, li va posar la mà a l’espatlla i va estirar el braç, agafant la distància necessària per ampliar el camp de visió i enfocar-li bé la cara, mentre amb l’altra es gratava la closca com si volgués recordar.

—No és que t’aguanti la mirada per fer-me l’interessant —va dir-li el periodista mentre mig aclucava els ulls—. És que no hi veig gaire, saps?

Va fer servir la mà, que encara el grapejava, per donar l’impuls necessari perquè aquelles extremitats de filet de pobre l’envoltessin en una abraçada de germà. L’Enric amb prou feines va poder reaccionar.

—Oh, là, là! Jo també t’he trobat a faltar molt, Cinto! —va exagerar el francès.

—Quan has tornat? Fins quan? La mare que em va matricular! Això ho hem de celebrar! Anem a dinar i et quedaràs a dormir a casa! És un petit cau, però ja t’hi faré un forat. Has vingut sol, oi? Repunyeta d’Enric, que guapo que estàs! M’hauries hagut d’avisar a la darrera carta.

Els dos amics havien canviat, però no tant, malgrat l’inexorable pas del temps. Eren, en la profunditat de les seves incipients marques dels trenta, els vailets que s’havien fet carn i ungla acomodant senyors rics a l’òpera. Seguien, en essència, essent els cul i merda d’en Cinto i l’Enric, els joves acomodadors.

—Te’n recordes, nen? —va preguntar el periodista, buscant aquells espais i temps comuns que converteixen accidentalment dues persones en una sort de familiars putatius.

—Mon Dieu! Com per oblidar-ho! I si et soc sincer, no em trec del cap ni la nit de la bomba ni aquella noia que em tenia el cor robat... Recordes?

La seva veu trencada va quedar oculta per uns crits llunyans que provenien de l’altre extrem de la sala. Era l’homenot d’abans, que gesticulava tot reclamant a en Cinto que s’encarregués d’una informació sobre una fàbrica tèxtil de Mataró.

—És un de la troica dels directors —va xiuxiuejar el periodista—. Es diu senyor Miquel, però tothom el coneix com el Boc, pels bocs balears. Un cabró autòcton de ses Illes. És morrut i tossut com ells. I quan s’emprenya, envesteix com els mascles de les cabres. Un mallorquí cap de fava que sempre està fotent crits i improperis en el seu accent. Deu tenir la tensió pels núvols. Ara m’emprenya tot el dia amb una maleïda investigació d’una fàbrica de Mataró que vol que conclogui. Una murga que m’ha portat de corcoll tots aquests mesos. Sempre penso que deu esmorzar vinagre —li va fer broma en Cinto.

—No m’agradaria destorbar-te. Si vols torno més tard... —va fer el compliment, sense gaire fortuna.

—Ni parlar-ne. Ara és hora de dinar. Ja li faré cas aquesta tarda —va respondre el periodista, mentre feia voltar una mà indicant al senyor Miquel que ja en parlarien després, i amb l’altra aprofitava per agafar la jaqueta que tenia penjada al respatller de la cadira.

Els dos amics van sortir al brogit del carrer Pelai. La gana va fer roncar els budells de l’Enric. No havia menjat res des que a primera hora va escapar-se al vagó restaurant del tren per esmorzar una mica.

—No. Tria tu, si us plau, que deu fer molt temps que no surts a dinar per Barcelona.

Potser perquè va pensar que en Cinto tenia raó, a l’Enric li va venir al cap un restaurant que hi havia entre la plaça Reial i el passatge Madoz, on preparaven un dels plats preferits de l’avi. El recordava perquè a vegades l’hi portava d’amagatotis de l’àvia: «Com si els homes de casa estiguéssim fent una entremaliadura», li deia tot il·lusionat. I aquell dia, que acabava d’obrir el pis com qui obre una capsa de records, va pensar que la millor manera d’honrar-lo seria anant-hi a menjar un plat de canelons a la Rossini.

—Fet —va acceptar tot il·lusionat el periodista—. Però pagues tu que és car!

Quan hi anaven amb l’avi, el Pompidor era un dels restaurants de moda. La sala, encara que no fos de les més grans de Barcelona, era impressionant, o almenys així l’hi semblava en aquella època, amb detalls modernistes però sense resultar enfarfegats: de parets enrajolades a mitja alçada i estucades de blanc a la part superior, farcides de quadres.

Es van asseure en una de les taules arrambades a la paret. L’Enric feia estona que sabia què menjaria:

—Uns altres per a mi —va afegir en Cinto—. I una ampolla de vi per acompanyar-los.

—Els senyors no voldran pas un segon? —va fer el cambrer amb cortesia—. Tenim unes Perdreaux à la Périgueux excepcionals —va proposar-los.

—Per mi alguna cosa lleugera, que faci tirar avall els canelons. Una Salade à la Dominicaine, per exemple —va demanar l’Enric.

—Jo faré el mateix —va afegir en Cinto per cortesia cap a qui pagaria l’àpat—. Veig que mantens el costum francès de menjar-te l’enciam al final —va fer broma.

—Sí. Però avui no vull que un segon m’enfarfegui el record dels canelons. Són sublims, ja veuràs.

Al Pompidor preparaven els canelons a la Rossini amb fetge gras i molta beixamel. Eren tan bons que si els hagués tastat el compositor italià n’hauria fet una òpera molt millor que Il barbiere di Siviglia, li explicava sempre l’avi mentre esperaven que els servissin.

«L’avi tenia raó», pensava just en el moment en què els tornava a tastar tants anys després. Calents, rostits amb el formatge gratinat per sobre, que feia una pàtina daurada que s’anava trencant a mesura que hi enfonsava la forquilla. La salsa suau, sense cap grumoll, i la pasta del caneló fina, en el seu punt exacte de cocció, a la manera italiana i no com la solien preparar les cuineres catalanes, massa bullida. I la carn. Quina delícia! Carn d’olla amb molta vedella i el punt just de fetge gras, passada per la màquina de picar tantes vegades com fes falta fins a aconseguir la textura exacta que combinés perfectament amb la suavitat de la beixamel.

—Digues, què hi ha de nou? —va demanar el periodista a l’amic retrobat—. Quants dies et quedes? I després on aniràs per aquests mons de Déu a fer mal?

—Doncs em penso que em quedaré una temporadeta. Com et vaig dir a l’última carta, la mare és morta i ara em trobo que el pis dels avis és buit. He vingut a estar-m’hi un quant temps i, si m’agrada i trobo una ocupació professional que em plagui, potser hi faré niu.

—Gran notícia —va dir tot content en Cinto—, els intrèpids acomodadors del Liceu altre cop junts a la ciutat!

—No et pensis, que ja passem dels trenta, company —va mirar de frenar l’eufòria del periodista.

En Cinto sempre era el desbocat i l’Enric el caut. Un alegre, l’altre callat. Un, el valent, i l’altre l’assenyat. Però s’entenien i es complementaven a la perfecció.

En Cinto li va explicar que oficialment estava assignat a la secció de notícies provincials i que no li agradava gens, perquè la feina consistia a rellegir i redactar els esborranys que enviaven els corresponsals; però que de tant en tant, quan l’hi permetien, escrivia sobre el que l’apassionava de veritat: els successos, actualment inscrits a «Notas locales». La secció del diari on hi havia veritablement l’acció.

Amb el temps li agradaria treballar-hi en exclusiva i, si el deixessin, la modificaria de dalt a baix. Primer li canviaria el nom. Això de «Notas locales» tant podia ser un homicidi com una missa concelebrada. Amb aquell nom no anaven enlloc. I, després, faria que fos una pàgina on només s’expliquessin crims, robatoris i tota mena de delictes que s’anessin cometent a la ciutat. Aquella era la seva passió i pencaria com un negre per aconseguir-ho.

—Precisament, he llegit la teva nota sobre l’assassinat d’aquell pobre carnisser d’Horta. M’ha fet gràcia que signessis Jacinto.

—Això és cosa del Boc. Què hi farem —va lamentar el periodista—. Vaig ser-hi, saps?

—A l’escenari del crim —va contestar rotund en Cinto—. És una mort molt, molt estranya i la policia no ha posat gens d’atenció en la investigació. Bé, és que qui ho porta és en Donato, un penques de tres parells de nassos... i per postres un inútil de cal Déu!

L’inepte del qual parlava era l’inspector Donato González, cap de secció del Cos de Vigilància de la Policia Governativa; un professional amb mètodes de l’antiga escola, i un home que l’Enric també acabaria coneixent i patint massa, en un futur no gaire llunyà.

—Mira, Enric, entre tu i jo, el Boc em deixa escórrer algun bitllet a l’inspector de tant en tant perquè ens doni prioritat. Doncs ahir mateix em van explicar que van trobar un carnisser apunyalat a Horta i, sense encomanar-me a Déu ni al diable, ja em tens a la casa del pobre desgraciat observant com li van enfonsar un ganivet de pam a l’alçada de la freixura.

CAZENEUVE

CAZENEUVE

EL CARNISSER

I

BALMES 6, PRINCIPAL

II

LA VANGUARDIA