reading

Els llibres d’estil són una eina de treball imprescindible per al bon periodisme, un manual de respostes per fer el millor ús de la llengua i fins i tot un embolcall per protegir l’idioma. El periodisme i les llengües evolucionen amb el temps, els canvis o les tecnologies. I incorporen noves expressions, noves paraules i també nous continguts. Però és fonamental anar destriant el gra de la palla, el que ens és útil del que és superflu, el que resulta una moda passatgera del que ha vingut per quedar-se. No es tracta de convertir el llibre d’estil en una mena de cuirassa que limiti la creativitat o la imaginació dels professionals, sinó de transformar-lo en una espasa per desbrossar les influències negatives d’altres cultures més potents i obrir-se camí en un món globalitzat on les paraules acaben perdent el seu sentit.

Els diaris continuen sent elements clau per a la vertebració d’una societat. I La Vanguardia, amb l’edició en català, que es va començar a imprimir el 3 de maig del 2011, ha contribuït no només a difondre la llengua catalana, sinó a actualitzar-la, perquè l’equip d’edició ha sabut donar resposta a nous problemes, resultat dels canvis constants a què estan sotmeses les societats contemporànies. Som el primer rotatiu en nombre d’exemplars en llengua catalana, i continuem sent un diari de qualitat, amb una vintena de corresponsals distribuïts pel món que ens donen una visió pròpia dels esdeveniments. Josep Pla va escriure: “Un periòdic de qualitat no vol dir que els seus lectors formin part d’una minoria insignificant, encara que molt cultivada. Un periòdic s’ha de dirigir a un públic molt variat, a una suma vastíssima de minories. La seva qualitat no prové de les notícies que dona, sinó de la manera com són exposades i tractades”. Doncs bé, aquest és el nostre repte diari, malgrat la complexitat del moment que ens toca viure.

La Vanguardia aplega en les seves planes bona part dels autors més rellevants en llengua catalana, la qual cosa ens ajuda a mantenir viu l’estil del diari. Seria llarg esmentar-los a tots, però alguns del que escriuen més sovint –Quim Monzó, Sergi Pàmies, Pilar Rahola, Màrius Serra, Llucia Ramis...– figuren entre els més llegits del país.

Quan vam posar en marxa l’edició en català de La Vanguardia ho vam fer amb la intenció de disposar de dos diaris amb ànima pròpia, perquè els lectors de les dues edicions se les sentissin seves, no com una traducció de l’altra. Penso que ho hem aconseguit gràcies a la implicació dels periodistes i a l’entusiasme dels lectors. I d’un finíssim equip d’editors que vetllen per l’idioma. Ens hi ajuda una traductora automàtica, la Lucy, que hem anat alimentant d’informació durant aquests anys, i que en aquests temps digitals podríem dir que la percebem com una més a la redacció.

Aquest llibre d’estil és el resultat de molts esforços per fer un periodisme digne de la nostra llengua. De fet, a la llengua li passa allò que Manuel Ibàñez Escofet deia de la memòria, que és una mica com aquell cistell en què les cireres van sortint a mesura que les treus del vímet i s’entortolliguen les unes amb les altres per les cues. Diàriament apareixen nous problemes als quals cal donar noves respostes. Més o menys com li passa al periodisme. Per això són tan necessaris aquests manuals, per aquest motiu resulta una satisfacció poder-los posar a l’abast de tothom.

Màrius Carol

Director de La Vanguardia