reading

El pare i la mare del nen-nena

El govern m’inventaria com a Georges Dissevelt, però tothom m’anomena Jojó. A dotze anys era un nen molt bo, intel·ligent, aplicat a classe. En conseqüència, els altres alumnes em deien nena. Mai els ho he retret. D’alguna manera s’han de desfogar els mediocres: mentre no em tapin el paisatge, endavant. Només un dia se’m van desfogar més enllà de la rutina ordinària. No goso lamentar-me’n gaire, però: més tard jo els vaig superar amb una vilesa de tal refinament que fins i tot la meva mare, tan exigent, l’hauria apreciada en el seu just valor. Quan hagi de tractar d’aquests dos episodis estalviaré els detalls més crus del correctiu que em van infligir els companys, però seré generós a l’hora de descriure el meu acte sublim. No es tracta d’una qüestió d’hipocresia sinó de pudor, en el primer cas, i d’orejar la fossa sèptica íntima, en el segon.

Anava a l’escola St. Pancrace, la millor per a nens blancs de tot Inongo, l’aprimorada ciutat portuària de la riba del llac Leopold II, al Congo Belga. Mon pare, en Pierre Dissevelt, treballava d’enginyer aeronàutic. Com el d’en Jo i la Zete, els personatges d’Hergé, el creador del meu adorat Tintín, bé que jo, com la majoria de la meva classe, tirava més cap al reporter del tupè. Només quatre desgraciats seguien l’Spirou, una cosota massa d’esquerres. Que mon pare compartís professió amb un dels herois concebuts pel gran artista nacional m’omplia d’orgull patriòtic.

Al meu envaniment, no li faltaven motius. La natura havia premiat l’home amb una bellesa nòrdica —alt, ros, ulls glaucs de mirada amable, complexió atlètica— que li hauria permès de protagonitzar qualsevol film de muntanya d’Arnold Frank, al costat d’una Leni Riefenstahl jove i intrèpida, abans de convertir-se en l’única directora del Tercer Reich de qui es poden alabar les excel·lències sense aixecar gaires sospites ideològiques. A aquelles qualitats físiques, s’hi afegia una intel·ligència desperta i una generositat gens apegalosa. Gràcies a un bon ús d’aquesta matèria primera, es va convertir en un ciutadà educat i elegant. A casa no es va treure mai la corbata, ni quan aquest costum es va relaxar, per antiquat. Aquest seguit de virtuts se les va treballar a consciència. Quin exemple de civilitat! Només se li coneixia el vici de fumar en pipa. Tota una coqueteria. Sempre he mancat de tolerància pels fumadors de cigars i cigarretes. En canvi, el tabac de pipa no tan sols l’admeto. M’agrada. Tot allò que al fum de la cigarreta o el cigar trobo de brut, al de pipa se m’afigura net, fins a la purificació. En qualsevol cas, l’aroma de Troost, la marca de picadura holandesa favorita del pare, s’escampa pels records més dolços de la meva infància igual que un llençol de seda d’Osaka damunt la nívia pell de la princesa Fujiwara No Sadako.

El 1933, quan feia no res que s’afaitava, el van fitxar per a la Farley Aviation Company. L’empresa s’havia instal·lat a Gosselies, a uns seixanta quilòmetres de Brussel·les, just d’on proveníem els Dissevelt. El 1938 ja treballava a l’equip d’Alfred Renard. El pare el va ajudar a dissenyar el Renard 35, el primer avió estratosfèric belga. El giny es va estavellar durant el vol inaugural, enmig d’un mar de caparrons embarretats, solcat per ones de banderetes. Ell no en va tenir la culpa. Els nostres historiadors s’ho han fet venir bé per trasmudar aquell desastre en una fita dins els annals de la nostra nació. D’això, el pare tampoc no la’n té, la culpa.

Mentre va durar l’ocupació, la fàbrica va col·laborar sense manies amb els alemanys —com tothom—, amb la producció d’uns esplèndids aparells tan profitosos per a la Luftwaffe com per als fabricants de taüts londinencs.

A les darreries de la Pax Nazi, en Pierre va conèixer la Marie Maclote amb qui, si només es tingués en compte el seu atractiu físic, el color de cabells, d’ulls i la família, també de Brussel·les, formaria una parella conjuntada. Aquí, però, acabaven les afinitats. Començant per la seva alçada menuda i acabant pel seu dogmatisme altíssim, els seus objectius vitals circulaven per vies d’amplada desigual. Llavors això no ho devien palesar. En conseqüència, no van trigar a casar-se. Poc després, tan ràpidament com ho permetia el calendari de la decència pública, em van tenir a mi. La sensació que el món es podia acabar d’improvís, en qualsevol moment, esperonava els nuvis europeus a enllestir aquestes coses tan aviat com fos possible.

Un cop esvanits els darrers fums del conflicte, el pare es va deslliurar de les represàlies que sofrien els col·laboracionistes que no s’espavilaven a aconseguir el vital Certificat de civisme (certificat de patriota, de bon ciutadà). Els Dissevelt tenien connexions. Preciso: la majoria de la població belga en devia tenir, de connexions. Xocava la relativa desocupació de les presons nacionals. Cert. Tanmateix, s’han d’evitar les conclusions precipitades. No es pot empresonar tot un país. Hi ha despeses que cal estalviar. I més després d’una guerra.

El taller de Gosselies, com tants altres objectius militars, havia rebut el correctiu de bombardejos aeris habitual per part dels aliats. Amb el que quedava dret no es podien muntar ni avionets de paper. La pau i el pla Marshall, però, van proporcionar capital per a la reconstrucció de les instal·lacions. La vella roda, destruir, construir, no havia perdut greix.

Tan bon punt les noves naus flairaven a maquinària i pintura verges, el pare va rebre l’encàrrec de supervisar una planta de muntatge que l’empresa pretenia alçar a Banningville, a la regió de Kwango, a la part oest del Congo. La proposta arribava en un moment incert. La nostra situació, a tots nivells, practicava funambulisme damunt un cable amb un final que es perdia en la boira. Abocar-se a mirar què passava fora de casa no animava gaire, tampoc. Mentre Europa agonitzava, el Congo encara mantenia la imatge de gran paradís lucratiu, envejat per totes les altres potències. Al final, gràcies a la fermesa de la mare, va prendre la decisió: ells dos i jo —un bebè encara—, deixaríem Bèlgica, a la recerca d’una nova vida al cor del continent negre. Els canvis que comportava mudar-se a un lloc tan aïllat encongien el cor urbà del pare. Però no hi veia cap més sortida. La companyia es va encarregar de tota la paperassa i dels passatges. Una setmana després ja volàvem en direcció cap al nou domicili.

A l’arribada, els presagis més pessimistes se li van confirmar. Només de sortir per la porteta de l’avió, vam rebre el batzac d’una bafarada insuportable. Allò no podia ser la Terra. Ens havíem equivocat de planeta i acabàvem d’aterrar a Mercuri. Però no. La fortor de fulles podrides, cuites al bany maria, aplegava una massa compacta de partícules d’una ardència indefugible.

La cortina d’aire bullent que s’alçava de l’asfalt feia ballar la dansa del ventre a tot el que hi havia al darrere. La neteja de cutis al vapor més severa empal·lidia al costat del martiri que suposava travessar la pista de l’aeroport a peu. Habituat a la gerdor belga, va témer que en aquell infern tant ell com jo no duraríem ni una setmana. La seva dona, en canvi, avançava a través d’aquella caldera a l’aire lliure immune a la xafogor.

El Congo era la seva terra nativa. Els seus pares s’hi havien aventurat abans que fos una colònia belga, en l’època que pertanyia privadament al rei Leopold II. El jardí del rei. Fosques eventualitats havien obligat la família a tornar de nou a Brussel·les. La mare només comptava onze anys quan va ensumar la brisa salabrosa del mar del Nord per primer cop. Aquell dia encara ignorava que se n’amararia al llarg de molts anys. D’aleshores ençà somniaria secretament el retrobament del paisatge de la seva infantesa. No voldria que semblés que la mare odiava Bèlgica. De cap manera. Aquella dona era —és encara— una patriota de pedra picada. Molt més que el pare. Estimava Bèlgica pel damunt de tot. Més, fins i tot, que al seu fill. No encoratjava el seu home a fer aquell pas només per nostàlgia, a la recerca del paradís perdut, per un egoisme banal. Estava convençuda que des d’aquell indret remot ell podria fer molt per la nació. Leopold III havia proclamat que en aquella hora difícil calia que tots els belgues se sacrifiquessin per reconstruir el país i retornar-li l’esplendor d’abans de la conflagració. Val a dir, també, que molts compatriotes l’escoltaven amb la prevenció que hom pren amb un gran traïdor. Durant l’ocupació, aquell homenot s’havia doblegat davant la voluntat del Führer, i havia oficiat de titella. La mare això no li ho tenia en compte. Qualsevol paraula del monarca li produïa l’efecte de la gelea reial. Formava part d’aquell grup d’il·luminats que encara veien el rei dels belgues com a un déu d’opinió infal·lible. Hauria estat una japonesa perfecta.

La tranquil·litat va passar fugaç com un bes de compromís entre dos enemics. El mateix dia que ens donaven les claus de la casa on havíem de viure, vam rebre un telegrama en què ens comunicaven la cancel·lació del projecte. La barrumbada d’excuses amuntegades entre STOP i STOP no va poder evitar el cop de mall que va demolir el pare. Canviar de vida i de país per a res.

—Tant és, Pierre. El trasbals gros ja l’hem travessat i jo ara ja no em moc d’aquí. Si el projecte no tira endavant, pitjor per a ells. En aquest país hi ha un munt de coses a fer. Quedem-nos-hi i tu busca un altre càrrec. On sigui! Situa’t! No et costarà gens. Valent tant com vals, no trobaràs competència.

De nou, la fortalesa de la mare va conduir a la decisió final de no tornar a Bèlgica i romandre a la colònia. Abans de perdre temps per a entendre els motius de la seva dona, el pare va trobar un bon lloc com a supervisor tècnic a l’aeroport de joguina d’Inongo.

Aquesta ciutat era més mal comunicada que Banningville. Només s’hi podia accedir per via fluvial, aèria o obrint pas amb un matxet a través de la jungla. Distava uns 600 quilòmetres de Léopoldville, la capital, tot enfilant riu Congo amunt. Llavors devia aplegar uns 30.000 habitants. Com tantes viles africanes, tenia una manca de serveis i equipaments esparverant. Per la banda oest s’estenia al llarg de l’inacabable llac Leopold II. Per l’est, la jungla començava en sec. El veïnatge el formaven una esquitxadissa de poblets, aïllats els uns dels altres, que mantenien un sistema de vida primitiu. En alguns hi vivien els famosos pigmeus, els homenets de la selva, orgullosos dels seus costums mil·lenaris.

Plantada en una de les zones més planes de la Terra, amb la seva quadrícula de carrers on es disseminaven habitatges de tova i palla, barrim-barram, Inongo retirava a ciutat asteca mancada de piràmide. A canvi, hi havia florit un pomell de missions catòliques i protestants que es disputaven la salvació de les ànimes negres, a cops de salacot si calia. Entre les esglésies, la catedral catòlica de St. Albert es destacava com a vedet indiscutible.

Tot i el llast de la pobresa en altres àmbits, a Inongo es podia pecar i resar a balquena. La indústria de mala fama conformava l’altre grup important de locals on es congregaven els parroquians. A la vila no hi faltaven llocs on anar a pecar i, després, on purificar els pecats. Els mals del cos, però, costaven molt més d’eradicar: l’Hospital d’Inongo tenia unes greus deficiències que sovint obligaven a prendre solucions dràstiques, impensables a Europa. En qualsevol cas, els blancs sempre viurien una existència, si no regalada, amb unes condicions més humanes. Dels mosquits, els autèntics preservadors de la democràcia més genuïna, però, no n’escapava ningú.

El 1956, ja feia onze anys que hi residíem. A les fotos d’aquella època, ens hi veiem feliços. No ens mancava res. Posseíem una gran casa, enclavada al bell mig de Le Plateau, el barri residencial, on tots els negres que hi pillardejaven lluïen una policroma gamma d’uniformes de servei, sense excepció.

El pare s’havia guanyat una posició social i econòmica envejable, per mèrit propi. Era un home honrat, un gran exemple. No va fer mai cap mal a ningú. Tinc dret a emocionar-me quan hi penso.

La mare, si ho hagués volgut, s’hauria pogut delectar amb els capritxos més cars. El nostre luxe, però, no va passar mai de la ratlla que la posició del pare obligava. La mare detestava la frivolitat, la mol·lície. Educada en el catolicisme més granític, tendia cap a un ideal d’austeritat que al pare i a mi ens costava de seguir. A més, des de l’arribada al Congo s’havia tornat encara més estricta amb els altres i, sobretot, amb ella mateixa. L’únic tret que en suavitzava la severitat era el seu sentit de la justícia: no feia un pas sense haver-ne considerat amb detall l’equitat.

El cel va premiar tant d’esforç amb un bon fill. Li vaig sortir fàcil d’educar. Sovint criticava els meus companys d’escola, tots blancs, fills de famílies riques com la seva, per malcriats. S’esplaiava davant meu sobre la pena que li produïen. Cada nou discurs refermava la meva convicció que els altres nens no valien res. Gràcies, mare.

Mens sana in corpore sano

Trobar la fórmula del perfum ideal pot consumir una vida sencera. Cal provar totes les combinacions potencials entre les distintes essències: suavitzar amb ginebre l’excés d’amargor, rebaixar el sucre amb fulles de verdolaga... Fins llavors jo havia romàs tancat al laboratori que abandonaria només quan, en dessegellar el meu flascó, n’emanés una fragància molt específica. El procés s’hauria allargat encara uns quants anys si certs esdeveniments imprevistos no l’haguessin accelerat. L’oportuna troballa d’un conillet d’índies dòcil em va permetre de verificar per mi mateix els guanys immediats i els efectes secundaris de tot el que havia après en l’art de la suprema pestilència colonial.