Ingmar Bergman
PERSONA
Prólogo de Jonás Trueba
Traducción de Carmen Montes Cano
Ingmar Bergman (Uppsala, 1918 - Fårö, Gotland, 2007). Cineasta, guionista y escritor sueco. Considerado uno de los directores de cine clave de la segunda mitad del siglo XX, es para muchos una de las personalidades más eminentes de la cinematografía mundial.
En su obra se hace patente la influencia de dos dramaturgos: Henrik Ibsen y, sobre todo, August Strindberg, que le introdujeron en un mundo donde se manifestaban los grandes temas que tanto le atraerían, cargados de una atmósfera dramática, agobiante y desesperanzada. Entre los numerosos galardones que recibió, habría que destacar el Oso de Oro del Festival de Berlín en 1958 por Fresas Salvajes, el Óscar a la mejor película extranjera en 1961, 1962 y 1983 por El manantial de la doncella, Como en un espejo, y Fanny y Alexander, respectivamente; la Placa de Oro de la Academia Sueca, en 1958; el premio Erasmus, en Holanda, en 1965, y en 1975 el doctorado honorífico en Filosofía de la Universidad de Estocolmo.
En Nórdica hemos publicado Persona y Cuaderno de trabajo.
Título original: Persona
Publicado originalmente por Norstedts, Suecia, 1966
Publicado por acuerdo con Norstedts Agency
© Del prólogo: Jonás Trueba
© De la traducción: Carmen Montes Cano
© De la traducción: Isabel Hernández
Edición en ebook: junio de 2018
© Nórdica Libros, S.L.
C/ Fuerte de Navidad, 11, 1.º B
28044 Madrid (España)
www.nordicalibros.com
ISBN: 978-84-17281-66-3
Diseño de colección: Filo Estudio
Corrección ortotipográfica: Victoria Parra y Ana Patrón
Composición digital: Leer en digital
Cualquier forma de reproducción, distribución, comunicación pública o transformación de esta obra solo puede ser realizada con la autorización de sus titulares, salvo excepción prevista por la ley. Diríjase a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necesita fotocopiar o escanear algún fragmento de esta obra.
PERSONA
La actriz Elisabet Vogler se encuentra en un hospital, después de perder la voz mientras interpretaba Electra en el teatro, y los doctores no encuentran causa aparente de su silencio. Encargarán su cuidado a una enfermera llamada Alma, con quien Elisabet comienza una estrecha relación.
Persona es una de las obras maestras del séptimo arte y en este libro Bergman nos muestra su enorme potencia literaria. Como señala el propio autor, no se trata de un guion cinematográfico, sino que «se asemeja más al tema de una melodía».
Índice
PORTADA
PERSONA
PRÓLOGO DE JONÁS TRUEBA
TENTATIVA DE PROLOGAR
PERSONA
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23
24
25
PROMOCIÓN
SOBRE ESTE LIBRO
SOBRE INGMAR BERGMAN
CRÉDITOS
ÍNDICE
CONTRAPORTADA
Si te ha gustado
Persona
te queremos recomendar
Tània Claravall
de María Parr
La Tània gairebé fa un salt
mortal amb els esquís
A Claravall, les tardes fredes de febrer són silencioses. No se sent la remor del riu perquè està ben gelat, i els ocells no canten perquè han marxat cap al sud. Ni tan sols se senten belar les ovelles, ja que les tanquen totes als estables perquè no es morin de fred. Només hi ha neu blanca, avets foscos i unes muntanyes immenses que callen, doncs.
Però, al mig de tota aquella calma hivernal, hi ha un puntet negre que no trigarà a posar-se a fer soroll. Ara mateix el puntet és ben amunt, al peu del pic de la Monjoia, just allà on s’acaba un rastre de marques d’esquís més aviat llarg i sinuós. El puntet es diu Tània Claravall; el seu pare fa de pagès a la granja de Claravall, on viuen, i la mare és biòloga marina i fa recerca a la costa. El puntet que és la Tània té una cabellera pèl-roja i esbullada com la d’un lleó. Per Pasqua farà deu anys i pensa celebrar-ho amb una festassa; de tanta gresca, les muntanyes tremolaran.
En Klaus Hagen, l’amo del càmping a qui no agraden els nens, en realitat, hauria d’estar content. A Claravall només n’hi ha una, de nena. Qualsevol hauria de ser capaç d’aguantar una nena. Una i prou. Però resulta que en Klaus Hagen no pot. A més, la Tània és la mena de criatura que menys suporta algú com ell. Hi ha alguna cosa en ella que fa que, només de veure-la, els hostes d’en Klaus Hagen s’adonin que, per molt que s’allotgin al càmping, qui mana en aquella vall és ella. Per sort, a la petita emperadriu de Claravall li encanten els forasters.
—Hauries de dur la paraula «Benvinguts» escrita al front, tu, Tània —li va dir una vegada la tia Idun.
A l’hivern, els esquís i les botes de la Tània no paren de dibuixar línies i giragonses a la neu que cobreix la vall.
—La veig marxar cada matí i llavors creuo els dits perquè torni cap al vespre— diu el pare, en Sigurd, quan alguna visita li pregunta on para la Tània. A Claravall, tothom pregunta sempre per ella. «El petit terratrèmol de Claravall», l’anomenen tots.
Ara les puntes dels esquís de la Tània miren cap al Penyalet. Ha sortit més aviat de l’escola perquè és l’últim divendres abans de les vacances d’hivern, i, tot i que aquí dalt es fa fosc ben aviat, encara hi ha llum de dia.
—Les vacances d’hivern són el millor que hi ha —diu la Tània, que ara parla sola—. Les vacances d’hivern i les baixades, és clar!