Agraïments
Voldria agrair als meus pares i als meus sogres la seva tasca tan meravellosa com a pares, que ara s’estén als seus nets. També al meu germà i als meus cunyats, oncles, avis i cosins, ja que tots ells configuren aquesta tribu que fa falta per criar un nen.
No vull deixar de mostrar el meu agraïment més sincer i el meu reconeixement a tots els mestres que de manera incansable donen suport al desenvolupament dels nens en cada racó del planeta. No imagino una feina més important en una societat que la que fan aquells que cuiden el tresor més gran per al present i que impulsen la també més gran promesa per al futur. La seva experiència troba el millor de cada nen allà on els pares anem més perduts, la seva il·lusió desperta el desig d’aprendre allí on els pares no arribem i la seva paciència i tendresa abraça els nostres fills quan els pares no hi som. Molt especialment vull expressar el meu agraïment als mestres dels meus fills: Amaya, Ana Belén, Elena, Jesús i Sonia, i als meus darrers mestres: la Rosa, la Marili i en Javier.
I, no cal dir-ho, a la meva esposa Paloma, i als meus tres fills meravellosos, en Diego, la Leire i la Lucía. Tot i que des de fa una colla d’anys m’he dedicat a estudiar el cervell humà, tots quatre han estat els que han donat sentit al meu coneixement i m’han ensenyat tot el que sé d’aquest món fantàstic que és el cervell del nen.
1.
Principis per a un desenvolupament cerebral ple
«Les persones intel·ligents es guien per plans; les sàvies, per principis.»
RAHEEL FAROOQ
Un principi és una condició universal i necessària que ens permet explicar i entendre el món que ens envolta. La llei de la gravetat és un principi bàsic de l’astronomia, la higiene és un principi bàsic de la salut i, per exemple, la confiança mútua és un principi bàsic de l’amistat. Com passa en qualsevol de les tasques a les quals es lliura l’ésser humà, en l’educació del nen també hi ha uns principis bàsics que poden permetre a qualsevol pare o mare saber el que ha de fer en la majoria de les situacions, i acudir-hi per sospesar les alternatives que se li plantegin en la seva educació i criança.
Com tots els pares, t’has hagut d’enfrontar –i t’enfrontaràs encara més– a un munt de dilemes al llarg del procés de maduració dels teus fills. Poden ser qüestions concretes i pràctiques, com haver d’escollir entre enfadar-se o ser pacient, o decidir si esperes que s’acabi tot el menjar del plat o li permets que se’n deixi una mica. Però també poden ser qüestions més àmplies i gairebé filosòfiques, com triar el tipus d’escola on volem matricular-los, decidir si els apuntem a activitats extraescolars o prendre una posició respecte al temps que passen davant del televisor o amb els jocs del mòbil. En realitat, totes les decisions, les filosòfiques i les aparentment intranscendents, condicionaran el desenvolupament del cervell del nostres fills i, per tant, és bo assentar-les en uns principis clars, pràctics i sòlids.
En aquesta primera part del llibre et presentaré els principis bàsics sobre el desenvolupament del cervell del nen que tots els pares haurien de conèixer. Són quatre idees molt senzilles que entendràs i recordaràs a la perfecció. Però, sobretot, són quatre línies mestres sobre les quals podràs construir la tasca d’educar el cervell intel·lectual i emocional del teu fill. Es tracta dels principis sobre els quals s’ha fonamentat la criança dels meus fills i que em guien quan m’enfronto a qualsevol decisió sobre la seva educació. Estic segur que si diàriament mantens aquests principis en el teu cap i també hi recorres quan se’t plantegin dubtes sobre l’educació i la criança dels teus fills, encertaràs en la teva decisió.
2.
El teu fill és com un arbre
«Si acabes sent diferent de com realment pots arribar a ser, segurament només arribaràs a ser infeliç.»
ABRAHAM MASLOW
Possiblement alguna vegada deus haver contemplat un poltre o un cervatell acabat de néixer intentant sostenir-se sobre les quatre potes. Al cap d’uns minuts, és capaç de mantenir-se dret i, encara tremolós, fer les primeres passes darrere la mare. Per a l’ésser humà, les cries del qual triguen més o menys un any a fer els primers passos –i, en alguns casos, quaranta a emancipar-se de casa els pares–, contemplar aquest espectacle de la natura pot resultar fascinant. La necessitat de protecció de l’ésser humà nounat és absoluta. Cap altre mamífer necessita tanta protecció com el nadó humà. Això fa que en la ment de molts pares el fill es dibuixi com un ésser fràgil i dependent. Encara que això és així durant el primer any de vida –i en alguns sentits pràctics durant els anys següents–, m’agradaria que en acabar aquest capítol et quedessis amb la idea que el teu fill és essencialment igual que el cervatell, la zebra o el poltre que vas veure com es posava dret al cap de poca estona de néixer.
És cert que el nadó no és capaç de seguir les passes de la mare quan surt de l’hospital on ha donat a llum. Tanmateix, és capaç de fer una cosa igualment fascinant. Si just després de néixer es col·loca el nadó sobre la panxa de la mare, el menut, en comptes de quedar-se tranquil, comença a enfilar-se fins que intueix la taca fosca del mugró de la mare i continua escalant fins que aconsegueix enganxar-s’hi. Si has tingut el privilegi de presenciar aquesta escena, coincidiràs amb mi que és un espectacle increïble per a qualsevol pare. Tanmateix, és totalment natural. Cada ésser humà està programat amb l’empenta necessària per conquerir la seva autonomia i felicitat.
El concepte que l’ésser humà té una tendència natural a desenvolupar-se plenament és una premissa molt estesa i acceptada en els mons de la psicologia i la pedagogia. També és un principi bàsic de la biologia: tots els éssers vius tenen una tendència natural a créixer i desenvolupar-se plenament. En terra fèrtil i amb un mínim de llum i aigua, una llavor de roure creixerà de manera imparable, engrossint i estirant el tronc, desplegant les branques i obrint les fulles fins a assolir la mida i la majestuositat d’un roure adult. De la mateixa manera, un ocell desenvoluparà el plomatge, la força a les ales i l’habilitat del bec per volar, caçar cucs i crear el seu propi niu, i una balena blava creixerà fins a convertir-se en l’ésser més descomunal del nostre planeta. Si no hi ha res que ho impedeixi, tots els éssers de la natura tenen una tendència natural a assolir tot el seu potencial. El teu fill també.
Els primers que se’n van adonar, d’aquest principi, foren els psicòlegs de l’anomenat «corrent humanista», cap a mitjan segle XX. En aquells temps, la psicologia es debatia entre dues grans escoles: la psicoanàlisi, que defensava principalment que l’ésser humà estava condicionat per desitjos i necessitats inconscients, i el conductisme, que destacava el paper de les recompenses i els càstigs en la determinació de les nostres conductes i de la nostra felicitat. Abraham Maslow, pare de la psicologia humanista, defensava la tesi que l’ésser humà, com també altres éssers vius, tenia una tendència natural al desenvolupament ple. En el cas del cirerer, aquest desenvolupament ple es tradueix en la florida de cada abril i en oferir fruits dolços i deliciosos; en el cas del guepard, desenvolupar-se plenament vol dir córrer més ràpid que cap altre animal terrestre, i en el cas de l’esquirol, significa ser capaç de tenir un cau i omplir-lo de fruita seca per passar-hi l’hivern.
Per a l’ésser humà, assolir el potencial té connotacions que impliquen una evolució més gran que la de les plantes o els animals, tot i que el principi del desenvolupament és el mateix. Atès que el teu fill té un cervell complex, que li permet sentir i pensar, desenvolupar relacions socials i assolir fites, la seva naturalesa li demana una miqueta més que a un ocell. El cervell humà mostra una tendència natural a sentir-se bé amb ell mateix i amb altres persones, a buscar la felicitat i a trobar sentit a l’existència. Els psicòlegs anomenem aquesta finalitat última de tots els éssers humans «autorealització», i sabem que cada persona, si es reuneixen les condicions necessàries, hi tendeix. El mateix Steven Pinker, un dels neurocientífics que més ha estudiat l’evolució del nostre cervell, assegura que la lluita per la vida, el desig de llibertat i la cerca de la felicitat pròpia formen part del nostre ADN. D’acord amb Maslow, assolir el potencial vol dir per a l’ésser humà sentir-se bé amb altres persones, sentir-se bé amb si mateix i arribar a assolir un estat d’harmonia i satisfacció plena. En aquest sentit, Maslow va il·lustrar aquesta tendència al desenvolupament amb una piràmide de necessitats bàsiques que segur que ja coneixes, però que he volgut compartir amb tu en aquesta versió dirigida a les necessitats dels més menuts.
Com bé il·lustra la imatge, de la mateixa manera que un arbre necessita unes condicions mínimes per créixer i desenvolupar-se –bàsicament, una mica de terra adobada, aigua, llum del sol i espai per créixer–, el cervell del teu fill també demana uns quants requisits bàsics. En l’ésser humà, la terra adobada, el primer nivell, equivaldria a la seguretat física que li proporciona el fet de créixer amb les necessitats bàsiques d’alimentació, descans i higiene cobertes, com també un entorn de seguretat a casa lliure d’amenaces o maltractaments, que correspon al segon nivell. El tercer nivell, l’aigua amb què es rega el cervell, no és sinó l’afecte d’uns pares amorosos que protegeixen i nodreixen emocionalment el nen i faciliten que assoleixi una bona autoestima. En quart lloc, de la mateixa manera que l’arbre necessita espai per desenvolupar-se, el nen necessita la confiança i la llibertat dels pares, ja que, si no, el talent i el desig d’explorar pot acabar ofegat per la inseguretat i la falta d’espai que li transmeten els pares. Finalment, així com les branques de l’arbre s’allarguen per atènyer els rajos del sol, el cervell del nen busca de manera natural estímuls que li permetin explorar, jugar, experimentar i descobrir el món dels objectes i de les persones que l’envolten sempre a la recerca d’un desenvolupament ple.
En diversos capítols d’aquest llibre explorarem aquestes quatre condicions bàsiques, però imprescindibles, per a un desenvolupament cerebral ple. Tanmateix, en aquest capítol vull remarcar la importància que té la confiança. Recorda que el teu fill és com un arbre programat per créixer i desenvolupar-se plenament. Ni els mestres, ni els pares ni ell mateix no sabeu quina mena d’arbre serà. Amb els anys, descobriràs si el teu fill és una sequoia imponent, un pollancre solitari, un cirerer farcit de fruits, una palmera molt resistent o un majestuós roure. En el que sí que pots confiar és que el cervell del teu fill està programat per desenvolupar-se plenament i assolir tot el potencial. En molts casos, la teva única comesa serà precisament aquesta: confiar.
3.
Gaudeix del moment
«La veritable generositat envers el futur és donar-ho tot en el present.»
ALBERT CAMUS
Fa aproximadament cinc anys caminava apressat cap a l’estació per agafar el tren que cada dia em porta a la feina quan em vaig trobar amb el carnisser. L’home, molt somrient, em va dir: «Bon dia! Com te’n surts?». En aquella època jo feia pocs dies que havia començat a dur el meu fill a la guarderia cada matí. Em llevava una hora més d’hora de l’habitual per tenir temps d’arreglar-me abans que ell es despertés. Encara que sempre havia somiat tenir una família i m’encantaven els nens, la veritat és que, com els passa a molts pares al començament de tenir fills, em sentia desbordat per les noves responsabilitats i per la pèrdua de llibertat. En aquell moment, l’esforç equivalia a despertar-se dos cops, vestir-se dos cops, esmorzar dos cops i anar a la feina dos cops. Era un canvi dràstic respecte de la meva vida prèvia, en la qual únicament havia d’ocupar-me de mi. Estava cansat, em sentia fora de lloc i, d’alguna manera, em considerava desafortunat. Per tant, vaig respondre al carnisser queixant-me del meu cansament i lamentant la falta de temps. Ell, un home gran i, com a tal, més savi que jo, em va donar un consell que mai no oblidaré: «Amb els fills, el temps passa, i només passa una vegada. El que ara deixis de fer, no tornarà. Ho perdràs per sempre més». En aquell moment, d’alguna manera, el cervell em va fer clic. Vaig despertar.
Gaudir la paternitat
Ser pare o mare és molt més que una responsabilitat. És un privilegi. Sovint sento pares que, com jo aquell tercer dia de guarderia, viuen la paternitat com una càrrega. Pensen una vegada i una altra en la seva pèrdua de llibertat, en el cansament o en la frustració que suposa criar un fill, i sembla que oblidin el gaudi que pot proporcionar la paternitat. Ser pare o mare vol dir, indubtablement, renunciar a moltes coses o bé endarrerir-les. El temps lliure, els viatges, la carrera professional o el descans passen a un segon pla. Qualsevol pare sap que tenir un fill significa renunciar a viure despreocupat per passar a viure molt molt ocupat. Des del meu punt de vista, tota aquesta renúncia només té sentit si et compensa per una altra banda, i amb els nens la compensació més gran és el gaudi.
Si acostumes a angoixar-te per la responsabilitat que representa l’atenció als teus fills, vull que miris de redirigir-la cap a alguna cosa més positiva. Quan el cervell canvia el focus d’atenció, és capaç de veure les coses de manera totalment diferent. Fixa’t en aquest dibuix.
Va ser fet l’any 1915 i representa una esposa i una sogra (el títol original és La meva dona i la meva sogra, de W. E. Hill). Ets capaç de veure-les totes dues? El curiós del dibuix és que, depenent del lloc de la làmina on fixis l’atenció, la imatge et semblarà una noia jove o bé una vella. Si et fixes en la part del dibuix en què les dues solapes de l’abric estan a punt d’ajuntar-se, veuràs una barbeta prominent i el dibuix et semblarà la representació d’una dona gran. Ara bé, si fixes l’atenció sobre la part de la cara que hi ha just a sota del barret, veuràs la silueta d’una noia amb el cap de costat, lleugerament de perfil. Dona gran o dona jove. Sogra o esposa. La realitat és que totes dues existeixen simultàniament en el dibuix, però no podem veure-les a la vegada. D’alguna manera, l’experiència de criar un fill és similar a aquest quadre. Pots passar tota la vida parant atenció a la cara amarga que suposa el sacrifici o bé posar el focus d’atenció en la bellesa de veure créixer els fills.
Quan portes el teu fill adormit al llit, la seva tranquil·litat significa que se sent plenament segur entre els teus braços. Arribar tard a la feina perquè us heu parat a collir pinyons quan anàveu cap a l’escola significa que aquest matí has pogut assaborir un moment màgic al costat de la teva filla. Passar una nit en blanc perquè al menut de la família li estan sortint les dents significa ser al seu costat quan ell ho passa malament, i renunciar a un dia de feina per anar a veure la funció escolar significa ser present en els moments importants de la seva vida. No ho dubtis: hi haurà moments durs. Però si vols anar més enllà de la supervivència i tenir una experiència plena i satisfactòria com a pare o mare, et recomano que dirigeixis la teva atenció al costat bonic de la paternitat i el gaudeixis amb totes les teves forces.
Aprofita el moment
Tal com diu la citació de Maria Montessori en la introducció d’aquest llibre, els primers sis anys són els més importants a la vida d’un nen. Durant aquests anys les persones adquirim la seguretat en nosaltres mateixos i en el món que ens envolta i desenvolupem el llenguatge. A més, assentem la manera d’aprendre i establim les bases que en el futur ens permetran resoldre problemes i prendre decisions.
En aquest sentit és molt important que aprofitis els primers anys de la vida del teu fill per estar amb ell i ajudar-lo a desenvolupar les capacitats cognitives i emocionals. No es tracta que el portis a complexos programes d’estimulació per a nens petits ni que el duguis a la millor escola infantil de la comarca. En cada joc, en cada plor, en cada passeig i en cada biberó hi ha una oportunitat per educar i potenciar el desenvolupament cerebral del teu fill. Lluny de l’escola i més lluny encara de les classes extraescolars, sabem que durant aquests primers anys de vida els pares i els germans són els que més influència tindran en el desenvolupament i la maduració. Els valors, les normes, la perspicàcia, la memòria i la capacitat per afrontar problemes es transmeten a través del llenguatge, els jocs, els gestos grans i petits i tots els altres detalls –petits en aparença– que configuren l’educació. Tot aquest llibre tracta, precisament, de donar-te eines i estratègies que pots aplicar a la vostra vida diària i que permetran que el teu fill aprengui sense pressions, sinó més aviat a través del joc i la diversió. D’una manera natural que ajudi a construir una relació satisfactòria i duradora entre vosaltres.
Gaudeix del moment
Si per a aquelles persones que estan decidides a treure tot el suc a la vida hi ha una màxima que diu «Aprofita el moment» (Carpe diem), per a aquells que volem ajudar els nostres fills a desenvolupar tot el potencial, la màxima hauria de ser: «Gaudeix el moment». Passar-ho bé ha de ser una part fonamental del desenvolupament del nen. La raó és ben senzilla: els adults percebem el món en forma d’idees, de paraules i raonaments, però t’has parat mai a pensar com perceben els teus fills el món?
No tots els éssers vius percebem el món que ens envolta de la mateixa manera. Per exemple, el cervell del gos percep el món en forma d’olors; el dels ratpenats, en forma de sorolls que impacten amb el sonar, i el de les abelles, a través d’impulsos electromagnètics. De la mateixa manera, el nen, sobretot durant els primers anys de vida, percep el món d’una manera completament diferent de la teva. El nen percep el món sobretot a través de les emocions, el joc i l’afecte.
En aquest sentit, jugar és la clau per recolzar el desenvolupament intel·lectual i emocional del nen. És evident que el nen també pot aprendre coses encara que tingui uns pares poc o gens juganers, però és important remarcar que el joc ofereix molts avantatges. El cervell del nen està dissenyat per aprendre a través del joc. Quan juguem amb ell, el nen entra en mode aprenentatge. Tots els sentits se centren en l’activitat, és capaç d’estar concentrat, de fixar-se en els teus gestos i en les teves paraules i de recordar-les molt millor que quan l’alliçonem o li ordenem que faci coses. Quan juguem amb el nen, entrem en contacte emocional amb ell. El mateix joc desperta les seves emocions, però també el contacte físic amb el pare o la mare, que el sostenen, l’abracen o li fan petites mossegadetes com a part de la diversió. Quan un nen juga és capaç d’interpretar papers diferents, de posar-se en el lloc d’un altre i de pensar en el futur. Quan un nen juga és capaç de pensar i d’actuar amb més intel·ligència i maduresa que les pròpies de la seva edat, perquè el joc expandeix la seva ment com cap altra activitat. Si vols endinsar-te en el món del teu fill i treballar des de la seva perspectiva, et recomano que t’asseguis o t’estiris a terra i et posis al seu nivell. No hi ha una manera millor de captar l’atenció d’un nen. Et puc assegurar que, sense dir ni una paraula, qualsevol nen que hi hagi a l’habitació se t’acostarà amb ganes de jugar, content perquè t’has apropat al seu món d’emocions i de joc.
Et convido que seguis a la primera fila de la vida del teu fill. I per això et recomano ara –i ho continuaré fent al llarg de tot el llibre– que t’asseguis a la catifa i que utilitzis el joc i la diversió com a instruments d’educació. Des d’un lloc tan baix com el terra de casa teva, tindràs la plataforma més privilegiada des de la qual observar i participar en el desenvolupament cerebral del nen. Gaudeix-lo.
4.
L’ABC del cervell per als pares
«La inversió en coneixement paga l’interès més alt.»
BENJAMIN FRANKLIN
Sé del cert que tenir uns quants coneixements bàsics sobre com funciona i es desenvolupa el cervell pot resultar molt pràctic a l’hora de guiar els pares en l’educació dels fills. No cal ser un neurocientífic. Amb quatre pinzellades n’hi ha prou perquè puguis entendre algunes idees fonamentals que t’ajudaran a prendre decisions i guiar el procés d’educació dels teus fills. Al llarg de tot el llibre trobaràs informació útil i pràctica per ajudar el teu fill a desenvolupar tot el potencial. En aquest capítol obrirem les portes del desconegut món del cervell amb l’objectiu que n’entenguis l’ABC, és a dir, el que els pares haurien de saber per començar a ajudar el fill a desenvolupar tot el potencial. Són tres idees senzilles, que comprendràs i recordaràs sense cap dificultat.
Connexió
El nadó en el moment de néixer ja disposa de gairebé la totalitat de les cent mil neurones que tindrà quan sigui gran. La diferència principal entre el cervell del nen i el de l’adult és que aquestes neurones amb el temps desenvoluparan trilions de connexions, anomenades «sinapsis». Perquè et facis una idea de la increïble capacitat d’interconnexió cerebral, has de tenir en compte que aquestes connexions poden crear-se en tan sols dos segons i que algunes neurones poden arribar a connectar-se amb d’altres cinc-centes mil neurones veïnes.
Més interessant que aquestes xifres, però, és el fet que cadascuna d’aquestes connexions pot traduir-se en un aprenentatge que ha fet el cervell del nen. La posició, la força i la direcció del dit polze a l’hora d’agafar el seu dinosaure favorit queden reflectides en el cervell del nen en diferents connexions neuronals i també en la sensació que quan es concentra aconsegueix el que vol. Quan parles amb el teu fill, quan li fas petons o simplement quan t’observa, el cervell del nen estableix connexions que l’ajudaran a afrontar la vida com a adult. En aquest llibre t’ensenyaré a connectar amb el teu fill perquè ell pugui realitzar connexions valuoses que li permetin aconseguir les seves fites i sentir-se bé amb ell mateix. Dedicarem un capítol sencer a aquest tema, perquè aprenguis com pots ajudar el teu fill a crear connexions valuoses amb més eficàcia. De moment, només et diré que recordis que cada cosa que li ensenyes queda gravada en forma de connexió, que, possiblement, l’acompanyarà al llarg de tota la vida.
Raó i intuïció
La lletra be en aquest ABC del cervell per a pares et serà útil per ampliar la teva concepció de la intel·ligència del teu fill i per ajudar-lo a augmentar la confiança en ell mateix. La part més externa del cervell, anomenada «còrtex cerebral», està dividida en dos hemisferis: l’esquerre i el dret. L’hemisferi esquerre controla els moviments de la mà dreta i és el dominant en la majoria de les persones. Dins de les funcions pròpies d’aquest hemisferi hi ha la capacitat de parlar, de llegir o d’escriure, de recordar els noms de les persones, d’exercir el control o de mostrar-nos proactius i optimistes davant la vida. Podríem dir que aquest hemisferi té un caràcter racional, lògic, positiu i controlador. L’hemisferi dret pren el control de la mà esquerra i, igual com succeeix amb aquesta mà, la seva activitat cerebral acostuma a passar més desapercebuda, encara que, com veuràs de mica en mica, les seves funcions són igualment importants. Aquest hemisferi representa i interpreta el llenguatge no verbal, crea impressions ràpides i generals, té visió de conjunt i és capaç de detectar els petits errors i corregir-los sobre la marxa. El seu caràcter és més intuïtiu, artístic i emocional.
Amb aquesta diferenciació no vull dir que els esquerrans siguin més intuïtius i els dretans, més lògics (aquesta mena de diferències no s’han trobat). Tampoc no vull donar a entendre que els nens puguin ser intuïtius o racionals. En realitat, sabem que totes les persones necessiten les dues funcions de tots dos hemisferis per tenir un desenvolupament cerebral ple. Un pintor requereix disposar d’una bona visió de conjunt –hemisferi dret–, però també necessita tenir un bon control de cada un dels traços –hemisferi esquerre–. De la mateixa manera, un advocat necessita recordar moltes lleis escrites –hemisferi esquerre–, però també ha de defensar el sentit general que les fa valdre –hemisferi dret–. A la darrera part d’aquest llibre podràs aprendre a estimular el desenvolupament cerebral de les diverses parts representades a tots dos hemisferis, però també seràs capaç d’entendre com influeix cadascun d’ells en el desenvolupament emocional del nen.
Tres cervells en un de sol
Possiblement, la dada més útil que qualsevol pare pot saber sobre el cervell dels seus fills és el que tot seguit t’explicaré. El cervell humà ha evolucionat durant milions d’anys des de les formes de vida més primitives fins a convertir-se en l’obra més complexa de la creació. Molta gent pensa que el fruit d’aquesta evolució és un cervell que ens permet raonar millor. Tanmateix, la realitat difereix d’aquesta percepció del cervell com un òrgan fred i calculador. Al llarg d’aquests milions d’anys el cervell ha creat estructures que li han permès trobar aliment, evitar perills, buscar seguretat i, per últim, comunicar-se i resoldre problemes complexos de manera eficaç. Tota aquesta evolució ha quedat plasmada en un cervell que, en comptes de transformar-se de mica en mica en una cosa diferent del que va ser en un principi, s’ha actualitzat i ha incorporat noves habilitats i eines, a més a més de les que ja tenia. Els diferents passos d’aquesta evolució han quedat reflectits en la mateixa configuració del cervell, cosa que ens permet diferenciar entre unes estructures més antigues, altament especialitzades a processar emocions, i d’altres més modernes, capaces de dur a terme complexes operacions intel·lectuals. Des del meu punt de vista, no és possible educar sense parar atenció a l’educació dels diferents nivells o esglaons que configuren el cervell del nen.
Una metàfora que ajuda molt a entendre les diferents etapes i estructures que configuren el cervell humà és la imatge mental que tenim tres cervells en un de sol.
El cervell reptilià és el més primitiu de tots tres i es troba a la part inferior. És el cervell que compartim amb els rèptils i el que ens permet lluitar per la nostra supervivència. En aquest cervell hi ha estructures que fan bategar el cor i ens permeten respirar i d’altres que regulen els estats d’alerta (estar desperts o adormits), detecten els canvis de temperatura i la sensació de fam.
En un segon nivell tenim una sèrie d’estructures a les quals anomenem cervell emocional. Aquest cervell va ser desenvolupat pels primers mamífers i basa el funcionament en la capacitat de distingir emocions agradables i desagradables. Així, s’activa per evitar sensacions que no ens agraden (perills, amenaces i situacions que ens produeixen por) i per buscar i perseguir emocions que sí que ens agraden, com ara alimentar-nos, estar amb persones que ens fan sentir segurs o que ens donen afecte.
A l’últim nivell, el més evolucionat, trobem el cervell racional o superior. És aquell que distingeix els humans dels altres animals i que ens permet tenir consciència de nosaltres mateixos, comunicar-nos, raonar, posar-nos en el lloc de l’altre o prendre decisions basades en un pensament més lògic o intuïtiu.
Com pots veure, lluny de ser únicament un òrgan fred i racional, el cervell humà és un òrgan de raó, sentiments i emocions. De fet, en el nen els cervells que dominen són el reptilià i l’emocional. Fins a l’any de vida, els pares han d’interaccionar principalment amb el cervell primitiu del nen. En aquest nivell, no serveix de res (o de ben poc) raonar amb un nadó que se sent molest o està afamat, ja que no és la part racional del cervell allò que pot solucionar el problema. L’única sortida és satisfer les seves necessitats i reconfortar-lo quan té gana, fred o son. A partir del primer any de vida, la part emocional del cervell conviu amb la reptiliana, i els pares es veuen obligats a fer servir diferents estratègies per ser capaços de dialogar tant amb els instints més primitius del nen com amb les seves necessitats emocionals d’amor i seguretat. En aquest nivell, els límits, l’empatia i, sobretot, l’afecte són les estratègies més útils per a qualsevol pare. Una mica més endavant, cap als tres anys, el cervell racional adquireix un gran protagonisme en la vida del nen. És capaç de controlar els instints bàsics i deixar-se guiar per la raó, la intuïció i la voluntat. Malgrat tot, encara necessita grans dosis d’afecte i comprensió per aconseguir dominar el cervell emocional i, quan està cansat, té son o gana (sobretot a les darreres hores del dia), el cervell reptilià encara pot prendre el control sobre el seu comportament. En aquests casos, el plor del nen és un plor que difícilment troba consol en les paraules de l’adult, i només busca, igual que el nadó, que se satisfacin les seves necessitats més primàries, és a dir, que se l’alimenti o se’l deixi dormir. A continuació t’he preparat una taula que pot ser-te útil per saber com pots lidiar amb cada nivell del processament cerebral.
|
Part del cervell
|
Experiència del nen
|
Estratègies efectives
|
|
Cervell reptilià
|
Té gana, son, dolor. Plora desconsoladament.
|
Satisfer la seva necessitat. Calmar la molèstia.
|
|
Cervell emocional
|
Se sent il·lusionat, espantat, frustrat, rabiós, vol aconseguir alguna cosa.
|
Ajudar-lo a aconseguir el que vol, a conformar-se amb el que té, empatitzar. Donar-li seguretat i afecte.
|
|
Cervell racional
|
Recorda fets rellevants, vol traçar un pla per aconseguir alguna cosa, vol concentrar-se. Se sent insatisfet o preocupat.
|
Ajudar-lo a pensar, a concentrar-se o a recordar. Ajudar-lo a connectar amb el cervell emocional.
|
El pare o la mare intel·ligents són capaços d’establir un diàleg amb cadascuna de les parts del cervell del nen en el moment en què porten la veu cantant. Així, la mare d’un nen que està disgustat perquè el mestre no l’ha escollit per ser l’encarregat de la classe podrà parlar amb ell i ajudar-lo a comprendre tant els seus desitjos com els seus sentiments. El pare d’un nen que es mostra alegre i amb ganes de jugar s’estirarà a terra per jugar amb ell, i la mare del nen que està frustrat i enfadat perquè és molt tard decidirà canviar el sopar per un got de llet per facilitar que el menut tingui el descans que tant necessita.
Tenir en compte aquests tres nivells de processament cerebral pot ser de gran utilitat per ajudar el nen a calmar-se i avançar en tot tipus de situacions del dia a dia. Al llarg dels pròxims capítols aprofundirem en estratègies que faran que siguis capaç de connectar amb els diferents nivells de processament cerebral i, el que és més important, que t’ajudaran també a ensenyar el teu fill a dialogar amb totes les parts del cervell.
