Obertura en tres temps i un elogi

1. Una carta que no vaig contestar

El fill d’un meu amic es va contagiar de sida en els anys en què aquesta malaltia causava una mort segura i era percebuda com una plaga bíblica. L’havia conegut anys abans, en un sopar que va organitzar el seu pare. Era un jove aficionat a la literatura. De tant en tant, precisament a través del pare, que també era un lector voraç, ens intercanviàvem llibres i opinions crítiques. El noi se’n va anar a viure lluny, i quan vaig saber que estava malalt, li vaig enviar una nota interessant-me pel seu estat. Al cap de poc, em va escriure una carta. Encara la malaltia no li havia ensenyat les urpes: niava a la sang, m’explicava: “amagada, en estat potencial”. Es trobava bé i estava prou en forma. Podia fer vida normal. Però sentia el pes de l’amenaça: la malaltia, en estat latent, podia masegar-lo per dins un dia qualsevol, sense avisar. Se sentia com un condemnat a mort. Es rendia: no trobava sentit a l’espera sense esperança. No es veia amb cor de lluitar. Compartia la vida amb la sida com qui comparteix habitació amb un tigre adormit. Sabia que quan el tigre es despertés, el destrossaria brutalment. Haver d’esperar aquest turment segur li provocava un desfici tan incurable com la malaltia:

“No saps què és haver d’estar cada dos mesos pendent de les anàlisis i haver d’escoltar els resultats notant que el metge t’esquiva la mirada perquè, de tant insegur, no sap què dir-te. No saps què és haver d’acceptar que només li queden unes quantes paraules buides i la terrible ambigüitat que se’n desprèn. La incertesa”.

El noi va morir fa quinze anys, i la carta, que no està datada, és un parell d’anys més antiga. Per sort, les coses han canviat moltíssim, però, aleshores, la sida era gairebé un misteri i els metges estaven desbordats. Es desesperaven tant o més que els malalts. “Diàriament sento la invasió de la por. De sobte, em suen les mans, les cames em tremolen i el cor retruny esperitat”.

L’impacte social de la malaltia agreujava, per postres, el patiment del jove. També, en aquest punt, les coses han canviat. Tenir la sida, en aquells anys, era gairebé una declaració pública d’homosexualitat. “A tot arreu he de fer veure que estic bé, per no sentir-me entre la gent com un leprós. Haver de dissimular a la feina, com si no em passés res, m’obliga a fer un esforç immens, que em desgasta i em tortura, un esforç inexplicable.”

La crueltat de la malaltia, d’altra banda, progressava a l’entorn del noi, ramificant-se: “No parlem ja dels amics. N’hi ha tants que es moren! Un rere l’altre. Se’n van molt a poc a poc. Tot està durant massa. El final és massa lent. Sempre lent, absolutament insuportable, repugnant”.

La carta destil·lava una desolació infinita, una tristesa sense fissures. Tot i això, acabava amb una confessió d’enamorat. Per a aquest noi trist, empresonat amb el tigre de la malaltia incurable, condemnat a mort, no hi havia cap sofriment més insuportable que l’amor: “Em sembla que pateixo encara més per culpa de l’amor. L’amor és més intens que el dolor que em posseeix. Es podria pensar que no hi ha cap experiència més inclement que la d’aquesta malaltia, que no hi ha dolor més cruel que la por d’una mort lenta. Però no: encara és més dur l’amor. Només si has perdut alguna vegada l’amor, podràs entendre’m. Jo estava enamorat i vaig patir força més del que ara pateixo. Sé que la malaltia serà molt sàdica, sé que serà horrorós sentir com em podreixo per dins en vida, però no crec que això pugui ser més dur que veure emmalaltir el meu amic. Mentre ell agonitzava, vaig desitjar molt més intensament que ara la meva mort: una mort ràpida i neta. Quan ja no hi ha camins, només desitges la mort. Tinc ganes de morir-me d’ençà que ell va morir. Penso sempre en el suïcidi. Des del primer dia. El problema és com fer-ho. Suposo que ha de ser terrible per a tu llegir això. No vull espantar-te”.

Em va espantar. No li vaig contestar la carta. Vaig escriure i estripar unes quantes quartilles: totes les paraules que escrivia em semblaven buides o estúpides, del tot inútils. Fins aleshores havia cregut en la possibilitat d’inocular sentit i força a les meves paraules. Han passat anys i cada vegada que llegeixo una notícia sobre la sida, em persegueix el fantasma d’aquell noi desconsolat i em veig a mi mateix tancat a la presó de la covardia i la incapacitat. No vaig saber trobar per a ell ni una sola paraula autèntica. No sé si per a vostès en sabré trobar cap.

2. ‘Carmina invenient iter’

Són molts els clàssics que, des d’Hesíode, han escrit sobre el sentit orbital de la vida i del temps. El cercle que forma l’any, la metàfora de la roda del temps, el simbolisme de les estacions. Quan era jove, la lectura de tres clàssics catalans va determinar la meva manera d’observar el dia, l’any i la vida natural. Joan Maragall, a El pas de l’any; Josep Pla, a Les hores (i a molts altres llibres seus com, naturalment, El quadern gris); Josep Carner a Els fruits saborosos, un deliciós poemari que associa l’experiència de les diverses etapes de la vida a les característiques de la fruita més representativa de cada moment de l’any.

El llibre que tenen a les mans és la meva traducció personal de la roda de l’any. A molts dels meus articles –ara a La Vanguardia i abans a d’altres diaris– he observat el trànsit de les estacions, especialment en aquells en què he gosat deslliurar-me d’allò que Milan Kundera, a L’art de la novel·la, descriu com “les forces de la tècnica, de la política, de la història”. Forces que, segons el novel·lista, “avantatgen, sobrepassen i posseeixen” l’ésser humà, però que a l’escriptor de diari poden arribar a encegar-lo, a esclafar-lo. De tant en tant, al mateix diari que explica les guerres, la política, el vaivé borsari i els gols del dia, tinc l’atreviment (tot i la por a fer el ridícul) d’escriure sobre l’olor picant de la mimosa, el fulgor de la ginesta o el color, com de vi molt aigualit, de les tardes d’hivern.

Hi ha molts textos originals, en aquest llibre, però també n’hi ha que provenen dels meus articles. Purgats, això sí, de la seva contingència periodística. Retallats, reescrits, filtrats de qualsevol al·lusió als calendaris originals. Reelaborats pensant en la coherència, per bé que fragmentària, del conjunt. Fusionant articles vells, notes de dietaris, fragments de llibres inacabats i retalls de quaderns abandonats he intentat elaborar un cercle anual que condensa tota una època. L’època que m’ha tocat de viure, de la qual em sento, alhora, exponent i fractura. El cercle anual que resulta de la reescriptura i depuració dels textos és gairebé abstracte, tot i els implícits encreuaments d’anys diversos. És un cercle que vol retratar el pas de les estacions, rescatar records, lectures o viatges i deixar constància de la meva vacil·lant experiència vital, de la meva perplexa visió de les coses.

El problema de la metàfora de la roda del temps és que ja no és creïble, per al lector contemporani, com ho era, per exemple, en temps del poeta Carles Riba. Va ser una època molt més tràgica que l’actual, però, paradoxalment, encara l’esperança era un bon agafador, aleshores. L’esperança era versemblant. Carles Riba i la seva esposa Clementina Arderiu (poeta, també: clara i musical) se’n van anar de Barcelona cap a l’exili amb el mateix cotxe que Antonio Machado i la seva mare. Esgotadíssim, com tothom sap, Machado no va arribar gaire lluny. Va ser enterrat a Cotlliure, un poble costaner, ple de llum, de la Catalunya francesa. El matrimoni Riba i Arderiu va aconseguir arribar al nord de França i, amb el suport del PEN Club Internacional, es va instal·lar a l’Alta Normandia, a Bierville. Allà, aclaparat pel fracàs col·lectiu i havent perdut totes les seves expectatives personals, Riba va escriure el seu llibre més pur. Les elegies de Bierville, que s’oposa a la tràgica fatalitat del destí tot aferrant-se a una versió estoica, seca, descarnada, de l’esperança. La que resumeix l’epígraf de Sèneca que encapçala el llibre: “Carmina invenient iter”. Els versos trobaran el camí.

Just sota l’epígraf de Sèneca, i a mena d’introducció, Riba escriu una tanka, un petit poema de forma japonesa, sobre el final. “Tristes banderes / del crepuscle!”, exclama. “Contra elles / sóc porpra viva”. I conclou: “Seré un cor dins la fosca; / porpra de nou amb l’alba”. La sang de la posta de sol, ens explica Riba, és la mateixa que renaixerà quan el nou dia despunti. Riba va escriure aquests versos d’esperança en el moment més desolat de la seva existència, segada del tot la seva vida anterior, amputat el seu prestigiós periple professional, obligat a l’estrangeria. Si per a molts espanyols republicans, l’exili era una extirpació, per a un escriptor en català, a més, significava l’extinció de l’espai cultural i lingüístic propi. Malgrat tot, Carles Riba creia que la naturalesa ens mostra la veritat essencial precisament en el moment del fracàs, quan arriben la mort i les tenebres nocturnes. La vida continuarà rodant i la llum tornarà a sortir al capdamunt de la nit. La porpra del final és idèntica a la del principi.

Avui dia, tanmateix, fins i tot aquesta visió estoica de l’esperança sembla que s’hagi fet vella. En el nostre temps líquid, res no perdura. Tot flota sobre les ones, però en forma d’escombraries irreciclables. Com el mocador de paper que una vegada utilitzat es llença, tot perd el sentit en el nostre temps. Persones, idees, objectes, tot es rebutja. La roda del temps ja no funciona com solia. En la nostra època, l’únic destí és la paperera. El que avui mor sembla que ja no serveixi per alimentar el demà.

“Reinventa’t!”, “Cada instant és únic!, “Cada dia és nou!”, “Viu una experiència irrepetible!” recomanen els publicistes. Semblen proclames alegres i despreocupades, però no són sinó disfresses: infinites i canviants disfresses per ocultar el rostre de la tristesa. L’alegre tristesa del món actual. Avui entenem la vida com un espectacle constant, com un incessant dispendi, com una festa infinita. Llum, sempre llum i diversió per tot arreu. Per enganyar la tenebrosa falta de sentit?

3. Paleta de la nostàlgia

Apel·lar a una època daurada, perduda entre les boires del passat, és una trampa de la imaginació. Una trampa que, quan el present es fa insuportable, consola. La nostàlgia, essent deliciosa, pot fer mal. Funciona com un certificat de defunció: el nostàlgic accepta la derrota de les seves idees, de la seva visió de les coses. Accepta fins i tot la seva irrellevància. La nostàlgia és el premi que es concedeix a si mateix el derrotat. Cedeix el pas; i s’aïlla.

I, tanmateix, hi ha una forma creativa de nostàlgia. La vaig descobrir quan era petit. Quan vaig fer 8 anys, per raons que més endavant esbossaré, em va tocar passar un curs i mig allunyat de la meva família i de l’Empordà natal, en una pensió de la plaça Lesseps de Barcelona que regentava una vídua amb bata negra i dues dents d’or. Si les places i els carrers de la Bisbal, als quals jo estava habituat, servien per jugar, els de Barcelona, dominats per cotxes i tramvies, plens de gent anònima i indiferent, em semblaven un laberint fumejant i perillós. Si els adults que jo coneixia em tenien sempre reservada una broma o unes paraules cordials, els que vaig descobrir a Barcelona o bé em tractaven amb indiferència o bé, al contrari, em controlaven obsessivament imbuïts d’una rara severitat. Tal era el cas de la meva professora de piano, una soltera endolada que es barallava amb un gran entusiasme contra la meva pobra mà esquerra, francament incompetent amb el teclat. Dues vegades vaig veure contenta la meva professora de piano: el dia en què la televisió en blanc i negre va transmetre la fumata bianca que proclamava Joan XXIII com a nou Papa; i el diumenge en què ella em va convidar a conèixer la mort. Vam anar a visitar el cadàver d’un sacerdot que havia finat el dia abans. “Toca’l –em va dir, sincerament afectuosa–, ja veuràs que fred que és”.

No sempre ho vaig passar malament. Al pati de La Salle dels Josepets, els meus nous companys deixaven sovint la pilota de bàsquet (un esport aleshores del tot desconegut a la Bisbal) per divertir-se fent burla d’un nen que, quan se sentia assetjat, bramava com un garrí quan l’escorxen. Refugiat en un racó del pati, plorant, aquell nen es posava les mans al cap i tot seguit ens les ensenyava: plenes de flocs de cabells que li havien caigut. No sempre ho vaig passar malament. La senyora Mercè, la vídua que regentava la pensió, em va delegar la seva tortuga. Em passava hores en un trist balcó interior, mirant com la tortuga menjava fulles d’enciam i daus de tomata.

La meva experiència barcelonina no es pot dir que fos divertida. Entretenia les llargues hores de soledat mirant per la finestra d’aquell entresòl de la plaça Lesseps, veient com s’encenien i s’apagaven els neons del cinema Roxy i evocant el meu poble perdut: l’escubidú de les meves germanes, les carícies de la mare, els guisats de l’àvia, els carrers sense asfaltar per on transitaven cotxes i tartanes amb lents cavalls.

Va ser llavors que vaig aprendre a reconvertir l’enyorança en amenitat. Durant les primeres setmanes d’estada a la pensió, digeria molt tristament el records. Però al cap d’un mes o dos, els records es van transformar en pel·lícules que jo mateix dirigia i filmava. Vaig descobrir la manera d’utilitzar la càmera lenta, de rebobinar escenes i de repetir les jugades molt abans que la televisió popularitzés aquell gran invent de la moviola. En resum: vaig descobrir que, si manipulava els records, em comptes de provocar-me àcida enyorança, podia convertir-los en dolços passatemps. De seguida, a més, vaig aprendre a introduir-hi la fantasia, el desig, la invenció. Tot barrejant episodis realment viscuts i aventures imaginades, vaig aprendre a construir-me un món a mida.

És fàcil d’entendre per què, amb els anys, aquest mecanisme pot convertir-se en un vici solitari. Si quan tens vuit anys aprens a construir-te una cabana de records, inevitablement, quan assoleixis la maduresa, et convertiràs en un modest paleta de la nostàlgia. Un indigne, però aplicat, parent llunyà d’aquell fabulós urbanista dels records que va ser Marcel Proust.

Elogi de la discreció

Abdicar. La discreció és percebuda sovint com un valor moral. Però Pierre Zaoui, a La discrétion (Les Grands Mots, 2013), la descriu simplement com un gest vital: el gest de l’abdicació. El discret abdica de la voluntat personal d’imperar.

La modernitat hipermediàtica, dominada per l’obligació de la visibilitat i per la cursa de la celebritat, ens empeny a exhibir-nos. Tothom se sent impel·lit a comunicar per Twitter, WhatsApp, e-mail o Facebook els pensaments personals més íntims o secrets a tothom (no solament als amics i coneguts, també als saludats i als desconeguts). Aquesta pressió posa en valor l’actitud contrària: el plaer de la contenció, la gràcia del retraïment, l’alleujament de cedir la paraula.

Si tothom pugna per vessar sobre els altres un diluvi narcisista d’imatges i paraules, Zaoui proposa aturar-se de tant en tant per assajar el plaer de no parlar sempre d’un mateix, de no imposar el criteri propi, de recular. El discret no recula per cortesia, sinó perquè ha descobert el benefici íntim de reduir l’esmalt personal. Es descoloreix. Més que bondadós o deferent, el discret experimenta “un benestar comparable al del nen a qui el mestre no crida a la pissarra i que pot quedar-se al fons de l’aula, somiejant al costat del radiador, mentre contempla els companys”.

Apaivagada l’afirmació egocèntrica que internet li reclama constantment, el discret es proposa cultivar una ecologia del jo viatjant en lents vagons de segona o de tercera, per vies secundàries.

La discreció no és, per tant, un valor sinó una ecologia. No és una virtut, sinó un gaudi. El discret no desapareix de la plaça pública, però abandona l’obsessió de presidir-la o de bombardejar-la amb una presència sonora i pugnaç. El discret s’enretira. Recula. Per fer lloc als altres, certament, però sobretot, per poder veure millor com apareixen els altres.

Mirar per la finestra i observar, admirar, meravellar-se. Mirar per la finestra rere les cortines, no pas per amagar-se, ni per ocultar cap secret, sinó pel plaer de no haver d’actuar de manera explícita o teatral, pel plaer de no haver de pujar a l’escenari (i en el cas que les circumstàncies l’hi portin, prova de situar-se en un racó lateral per tenir-hi un paper borrós, indefinit).

Mirar per la finestra pel gust d’estar a la part ombrejada de la plaça pública, lluny del bullici. Les cortines deixen passar la llum i la visió, però dilueixen, velen, protegeixen el jo íntim de les mirades dels de fora, de la mateixa manera que emparen els de fora de les inquisitives mirades del que mira per la finestra.

Suspensió. En llatí, discretio volia dir separació, distinció, diferència, és a dir: suspensió de les formes de relació i de visibilitat convencionals. Ara bé, no cal pas fer-se ermità o exiliar-se. N’hi ha prou amb una desaparició lleugera, matisada. Es tracta de contenir la necessitat d’aparèixer sempre despullat i de mostrar les interioritats a tothom.

La distància que la discreció afavoreix no separa del món. Ben al contrari, permet veure més bé el món. La discreció és un temps d’espera: atura el desig d’afirmar-se sorollosament. Frena o modula la tendència a l’impacte o a la extravagància a què tothom sembla tendir, ara, per tal de ser reconegut. Tothom pugna per ser vist. Per tal de ser aplaudit o reconegut, tothom tendeix a fer cops de colze a la xarxa. El discret, però, coneix fins a quin punt és enervant, costosa i exigent aquesta exigència de protagonisme. És per això, que n’abdica.

Desert. Qui fuig del món cap al desert real o metafòric no és un discret, és un fugitiu.

‘Flâneur’. Segons Walter Benjamin, el fundador de la discreció moderna és Charles Baudelaire, que observa l’exterior per desplegar-se interiorment. A la gran ciutat, entre la multitud, el discret contemporani experimenta el sabor de l’incògnit, el sentit d’allò que Baudelaire anomena la flânerie: el pensament erràtic, l’ociositat i el vagabundeig d’aquell que observa el món sense tocar-lo del tot i sense necessitat d’imposar-s’hi.

‘Selfie’. Si la paraula de moda és selfie (autoretrat fotogràfic), la fotografia més suggestiva és la que surt borrosa o, encara millor, la que esborres: no cal que sempre tots sàpiguen exactament què faig i on sóc. Si tothom pugna per escriure el tuit més estrident, més sorprenent o enlluernador, al discret li agrada més aquest haiku de Matsuo Basho:

Contra la porta

fulles de te, caigudes,

que el vent instiga.

Aspirina. En la societat de l’exhibicionisme, no hi ha res tan extravagant com la contenció. Quan tothom despulla sentiments i creences, no hi ha res més provocatiu que el pudor. En l’era de l’striptease, no hi ha res tan estrany com vestir-se. Quan tothom tendeix a convertir la vida pròpia en espectacle públic, recuperar el sentit de la intimitat és gairebé una transgressió.

La discreció era una virtut antiga, però en el món del soroll, la hiperconnexió i el Niàgara informatiu, no és sinó una aspirina.

Índex

Obertura en tres temps i un elogi