Papa Francesc
La força
de la vocació
La vida consagrada avui
Una conversa
amb Fernando Prado, CMF
Editorial Claret és membre de
Claret Publishing Group
Bangalore • Barcelona • Buenos Aires • Chennai
Colombo • Dar es Salaam • Lagos • Macau • Madrid
Manila • Owerri • São Paulo • Varsòvia • Yaoundé
Primera edició en llibre electrònic (epub): desembre de 2018
Títol original: La fuerza de la vocación. La vida consagrada hoy
© Fernando Prado Ayuso, 2018
© Publicaciones Claretianas (Madrid), 2018
© de la traducció: Joaquim Puigdemont, 2018
© de la fotografia de la coberta: Shutterstock.com
© d’aquesta edició:
Editorial Claret, slu, 2018
Roger de Llúria, 5 – 08010 Barcelona
www.editorialclaret.cat – editorial@claret.cat
“Conversión a libro electrónico: El Taller del Llibre, S. L.”
Fragmento de: Andrea Tornielli. “De viatge”. iBooks.
ISBN: 978-84-9136-184-8
«Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser efectuada amb l’autorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 917 021 970 / 932 720 447)».
Tots els drets reservats.
Índex
Introducció
La força de la vocació
Una vida consagrada que fa pensar
I. Mirar al passat amb gratitud
El camí de la renovació postconciliar
Un providencial i estimulant reconeixement
Relacionant-nos millor
Una vida consagrada amb un nou rostre
Allò que hem après en el camí
II. Viure el present amb passió
Grans reptes… forces escasses
La vocació: un relat d’Aliança
La vida consagrada: exposició profètica
Una fidelitat a prova
Quan l’ars moriendi mata el carisma
Preguntar al Senyor
El triomf de Jesús: la Creu
Formar-se per servir el poble sant i fidel de Déu
Portar bé els límits
El camí del diàleg
Compte amb la mundanitat
La vida en comunitat
El servei de l’autoritat
Viure la pobresa amb alegria
La fecunditat en la vida consagrada
III. Mirar cap al futur amb esperança
Freqüentar el futur
Discernir amb els pastors
La vigència de la missió Ad gentes
Missió compartida
La frontera de l’educació
Servei sí, servitud no
Laudato si’
«La vida només pot ser compresa mirant enrere,
però ha de ser viscuda mirant endavant».
Søren Kierkegaard
Als meus germans de comunitat
i als qui comparteixen amb mi
el treball i la il·lusió
a l’editorial claretiana.
Introducció
Fa temps que Francesc va perdre la por a ser entrevistat. Francesca Ambrogetti1 va ser qui li va obrir els ulls i va fer que es convencés que les seves paraules podien fer més bé que no pas el seu silenci. Des que va arribar a la Seu de Sant Pere, Francesc ha concedit diverses entrevistes. De fet, no gaires, si no tenim en compte aquells moments en què el papa se sotmet «al descobert» a les preguntes que li formulen els periodistes durant els vols dels viatges apostòlics. En aquestes circumstàncies en què la resposta espontània es fa necessària, Francesc assumeix un alt grau de vulnerabilitat. Aquest risc el viu com a part de la seva tasca com a pastor. Per la seva banda, els periodistes ho agraeixen, ja que, en el fons, saben que és també una manera sincera d’agrair l’esforç que fan.
Francesc és conscient que els mitjans amplifiquen les seves paraules i, per tant, entén les preguntes dels periodistes i les entrevistes –segons diu–, com a «part de la comunicació del meu ministeri».2 Les entrevistes tenen per a Francesc un valor netament pastoral i sap que, més enllà de la necessària prudència, per tal de fer el bé amb la seva paraula, cal córrer el risc d’obrir-se a la confiança.
Les trobades amb la premsa i les entrevistes són per a ell una manera d’inserir-se en les converses dels homes, a l’estil de Jesús amb els deixebles d’Emmaús. En les entrevistes i converses amb el papa apareix el diàleg de l’Església amb els homes d’avui.
La meva relació amb el papa Francesc ve a través del món editorial. Va començar pocs mesos després que el papa assumís la seva «nova diòcesi», quan vaig anar a presentar-li les edicions espanyoles d’alguns dels seus llibres publicats anteriorment a l’Editorial Claretiana de Buenos Aires. Després van venir unes altres trobades i, a mesura que la relació es va anar estrenyent, va anar naixent en mi la idea de demanar-li una cita per entrevistar-lo. Més que una entrevista, m’imaginava més aviat una conversa en la qual sortís a la llum la seva ànima de consagrat. La seva paraula seria útil per a milers de persones que seguim Jesús d’aquesta manera tan peculiar.
Amb motiu de la celebració de l’Any de la Vida Consagrada, Francesc va escriure una Carta als consagrats que començava dient:
«Us escric com a successor de Pere, a qui el Senyor Jesús va confiar la tasca de confirmar els seus germans en la fe, i em dirigeixo a vosaltres com a germà vostre, consagrat a Déu com vosaltres».3
Aquesta era, precisament, la intuïció: que l’entrevista servís perquè aflorés aquesta dimensió del ministeri de Francesc com a successor de Pere parlant als seus germans.
Des dels anys del concili Vaticà II, en què el decret Perfectae caritatis va marcar l’inici d’un procés obert d’actualització, «la vida consagrada, seguint les directrius del magisteri de l’Església, havia recorregut un camí fecund de renovació».4 Aquest és el balanç del camí postconciliar que feia sant Joan Pau II pocs mesos abans de la seva mort. Les congregacions han volgut caminar tots aquests anys sortint al pas de les noves urgències: el divers escenari mundial, els desafiaments de la globalització, la interculturalitat de la pròpia vida consagrada, la necessitat d’una correcta inculturació del carisma, la formació de les noves generacions, la missió compartida, els processos de reestructuració…
Segurament, la vida consagrada no l’ha encertada sempre en el camí del «renovellament adequat […] a les variades condicions dels temps»,5 tal com havia indicat el Concili. Sens dubte, molts germans i germanes haurien pogut ser més flexibles davant els conflictes amb alguns pastors i haver afavorit la comunió. En canvi, moltes altres vegades sí que la van encertar. I, tanmateix, no van faltar els qui anunciaven «funerals col·lectius» ni «profetes de calamitats», com sàviament advertia Benet XVI.6
Així, a mitjan mes de maig em vaig aventurar i vaig demanar al papa Francesc de trobar-me amb ell. El plantejament va ser clar des del principi: l’entrevista seria, exclusivament, per parlar de la vida consagrada. Li vaig proposar que, si podia ser, la trobada tingués lloc durant el mes d’agost. Vaig tenir la grata sorpresa que el papa em va contestar en menys de quaranta-vuit hores acceptant i proposant-me una data i una hora concreta.
Francesc no em va demanar que li enviés les preguntes amb anterioritat. Per això, vaig entendre que preferia que dialoguéssim obertament, de tu a tu, mirant-nos als ulls. La conversa tindria així, sens dubte, un caràcter més viu. A Francesc no li agraden les fórmules rígides, i per això busca respondre d’una manera espontània i intel·ligible, més enllà de la lliçó o la classe magistral. Això li permet mantenir aquest to pastoral, senzill i planer que a ell –i al públic– li agrada.
Durant els mesos previs a l’entrevista, a l’editorial vàrem buscar, per aquí i per allà, tots els textos, discursos i al·locucions que Francesc havia adreçat a la vida consagrada des del començament del seu Pontificat. Jo havia seguit tot el que ell ens anava dient en diferents ocasions als consagrats, però necessitava estudiar i rellegir aquests textos per preparar bé la trobada.
Vaig arribar a la casa de Santa Marta amb una bateria de preguntes que vaig anar reformulant i adaptant al fil del que anava sortint en el diàleg. Al final, n’ha quedat aquesta conversa amable i fraterna, en la qual Francesc apareix en essència pura, amb tota la seva profunditat, sense perdre la seva espontaneïtat i proximitat. Evidentment, en una conversa d’aquest tipus surten moltes més coses de les que he estat capaç de reflectir amb les paraules. No és fàcil transmetre al lector les seves mirades, els seus gestos o els èmfasis que ell fa amb la seva veu durant la conversa. No és fàcil reflectir la seva agilitat mental, la seva tendresa quan valora les persones o de quina manera et fa sentir una certa complicitat des de la seva proximitat.
En Francesc se’ns mostra una personalitat complexa, polièdrica, creïble i autèntica al mateix temps. En aquestes pàgines Francesc es mostra com a germà i company de camí, però, sobretot, com a pare savi que, des de les seves arrels carismàtiques pròpies, convida a caminar, sense por, mirant cap al futur. Espero que qui llegeixi aquest llibre pugui descobrir al llarg de les seves pàgines el que jo vaig percebre: darrere de les seves paraules, qui parla és Pere que confirma els seus germans.
1. Francesca Ambrogetti, amb Sergio Rubín, van entrevistar durant un any i mig l’aleshores cardenal Bergoglio. El fruit d’aquelles trobades va sortir a la llum en un llibre-entrevista amb el títol El jesuita (Ed. Vergara, Buenos Aires, 2010).
2. Francesco (con A. Spadaro), Adesso fate le vostre domande. Conversazioni sulla Chiesa e sul mondo di domani, Rizzoli, Milà, 2017.
3. Francesc, Carta apostòlica als Consagrats en l’inici de l’Any de la Vida Consagrada, Ed. Claret, Barcelona, 2014.
4. Joan Pau II, Missatge en la Jornada de la Vida Consagrada, 2 de febrer de 2005.
5. Cf. Perfectae caritatis, 2.
6. «No us ajunteu amb els profetes de mals averanys que proclamen el final o l’absurd de la vida consagrada en l’Església dels nostres dies; més aviat revestiu-vos de Jesucrist i de l’armadura de la llum –tal com exhorta sant Pau (cf. Rm 13, 11-14)–, mantenint-vos desperts i vigilants» (Benet XVI, Homilia durant l’Eucaristia de la Jornada Mundial de la Vida Consagrada, 2 de febrer de 2013).