Nota de l’edició
Pròleg el catalanisme no cap en un sol partit
Mai hem sigut un sol poble
Albert Aixalà
Reconstruir el catalanisme
Joaquim Albareda
El catalanisme i el moment de la veritat
Jordi Alberich
Una mutació i un repte
Francesc-Marc Álvaro
Vells catalanismes
Jordi Amat
El catalanisme reconsiderat
Xavier Arbós
Vigència i límits del catalanisme
Astrid Barrio
Discutim com ho fem, però no qui som
Oriol Bartomeus
Un catalanisme útil
Lluís Bassets
Notes disperses
Albert Batlle
Pi
Afra Blanco
El catalanisme, un antídot contra les trinxeres
Laia Bonet
Repensar el catalanisme del segle XXI
Josep Ramon Bosch
El catalanisme un segle després
Joan Botella
Referèndum de lliure associació
Xavier Bru de Sala
Catalanistes, per fer què?
Victòria Camps
Catalanisme i independentisme
Josep Maria Carbonell
La cohesión social, eje vertebrador del catalanismo
Matías Carnero
Catalanisme polític, ferit de mort?
Jordi Casas
Una mirada social al «procés» estroncat
Francesc Castellana
El catalanisme davan la sacsejada de l'independentisme
Antoni Castells
Del nacionalisme al sobiranisme: el sostre de la independència
Carles Castro
El meu catalanisme
Andreu Claret
Els ponts del catalanisme
Gabriel Colomé
Temps de reconstrucció
Joan Coscubiela
La herida moral del nacionalismo
Manuel Cruz
L’independentisme, és catalanista?
Mª Eugenia Cuenca
El catalanisme com a sistema de valors
Josep Antoni Duran i Lleida
Catalanisme polític, negacionisme i laïcitat
Ramon Espasa
El catalanisme, avui
Francesc Esteva
El catalanisme integrador: el camí cap a la normalització política
Ignasi Farreres
Un catalanisme nou
Daniel Fernández
Quo Usque
Ricard Fernández Deu
Catalanisme i transversalitat
Lluís Foix
Un sol poble, no dos
Jordi Font
Pensar el futur
Enric Fossas i Espadaler
El catalanisme
Joan Fuster-Sobrepere
Orígens i realitat
Eugeni Gay
Catalanisme: el remei contra la unilateralitat
Leopoldo Gay
El retorn a un catalanisme reconciliador
Francesc Granell
Catalanisme, igualtat i democràcia
Joan Herrera
La segona laïcitat
Rafael Jorba
El catalanisme del segle XXI
Jordi de Juan
Catalanisme i cohesió social
Jaume Lanaspa
Quatre vectors del catalanisme
Joaquim Llimona
Un cop d’ull al passat medieval
Rosa Lluch i Bramon
La batalla de l’estar
Juanjo López Burniol
El catalanisme que hem conegut és difícilment ressuscitable
Josep López de Lerma
El repte del catalanisme
Carlos Losada
El catalanisme d’avui: Catalunya
Pere Macias
El catalanisme, avui (Un dodecàleg personal)
Joan Majó
Catalanisme i transversalitat
Joan Marcet
El catalanisme, avui
Margarita Mauri
L’Europa de les ciutats
Andreu Mayayo
Les presses, sempre les presses
Jordi Menéndez
El catalanisme del «postprocés»
Juan Milián
Realitat i reconstrucció del catalanisme. Què fer?
Josep Miró Ardèvol
La radicalitat del catalanisme
Marc Miró
Afrontar la divisió del país
Andreu Missé
Els reptes del catalanisme en les properes dècades
Roger Montañola
Catalanisme és governar
José Montilla
El catalanisme polític com a catalanisme cultural
José Juan Moreso
La naturalesa del catalanisme
Joaquim Nadal i Farreras
Catalanisme, crisi, identitats
Raimon Obiols
Confluència política i social del catalanisme
Javier Pacheco
La funció social del catalanisme: una mirada local
Alfredo Pastor
Pot ressuscitar el catalanisme polític?
Josep Piqué
Poble, catalanisme, ciutadania
Rafael Pradas
Catalanisme en quart minvant
Valentí Puig
El retrobament
Antoni pPuigverd
El catalanisme del segle XXI
Lluís Rabell
Reescrivint el relat del catalanisme
Ignasi Rafel
El catalanisme i la pertinença múltiple
Josep Maria Rañé
Reformular les bases del catalanisme
Lluís Recoder
Catalanisme?
Mª. Dolors Renau
El catalanisme com a solució
Fèlix Riera
Fer-ho com sempre!
Miquel Roca
El catalanisme com a espai de trobada
Mario Romeo
Un contracte social i polític nou
Camil Ros
Té futur el catalanisme?
Fernando Sánchez Costa
Un catalanisme polític per la concòrdia
Lídia Santos
Algunes reflexions sobre les terceres vies i el catalanisme
Enrique Senabre
Catalanisme polític: punt i seguit
Isabel Sierra
En quin moment se’n va anar tot en orris
Albert Solé
Els errors del catalanisme
Joan Tàpia
Divagacions i equívocs sobre el catalanisme
Josep M. Vallès
Catalanisme mestís
Carme Valls
Patriotisme i progrés
Santi Vila
El compendi d’articles que tenen a les mans és el producte d’una pregunta: Com hem d’entendre avui el catalanisme per tal que esdevingui factor de canvi de la nostra societat? Una pregunta que la plataforma de debat polític Portes Obertes del Catalanisme porta formulant-se des de la seva creació. Una pregunta que, al seu torn, permet afrontar i enfocar altres reptes que el catalanisme té oberts, com ara orientar la direcció de la seva aportació política, social i cultural. Un projecte ambiciós, els límits del qual encara no estan acotats perquè Catalanisme és una invitació a que altres veus puguin incorporar-s’hi per ampliar, encara més i en tota la seva pluralitat política, el caràcter coral d’aquesta iniciativa.
Volem ressaltar la diversitat de mirades que veuen el catalanisme com un camp, més o menys fèrtil, per redefinir l’espai polític a Catalunya. Això ens permet llegir l’enfocament d’aquesta obra: un conjunt nodrit de personalitats dibuixen el passat, el present i el futur de Catalunya i fan visible que, per tal que el catalanisme segueixi viu, ha d’estar sempre qüestionat, alerta als canvis i disposat a ser redefinit.
L’encàrrec de realització dels articles es va iniciar al juny, i la recepció d’originals es va tancar a mitjans d’octubre de 2018. Si observem les dates en què s’han dut a terme el procés d’escriptura i la recepció dels textos, podem destacar que la gran majoria, encara que puguin referir-se a aspectes de l’actualitat política, busquen sobrevolar la conjuntura i les urgències per definir un espai de diàleg que transcendeixi l’actualitat.
Finalment, agrair a totes les persones que han participat en Catalanisme la dedicació, el rigor i la implicació en el projecte.
Moltes gràcies.
Jordi Menéndez i Fèlix Riera
Aquest llibre vol ser un clam. Vol ser l’expressió, a viva veu, de l’existència al nostre país d’un corrent polític transversal que coneixem amb el nom de catalanisme polític. Per alguns, la seva persistència pot semblar una obvietat. Però és una evidència que, en els darrers temps, el catalanisme s’ha vist sotmès a un foc creuat entre l’independentisme, d’una banda, i els partidaris del pur manteniment de l’statu quo o del retrocés, de l’altra. Per això, no han estat poques les veus que han proclamat la seva defunció: en aquest joc de passar pantalles, tan de moda en els nostres dies, han considerat que aquesta ja estava, efectivament, superada.
Què és avui, el catalanisme? És un mer exercici de nostàlgia? És un record històric que s’esgota per l’eclosió de l’independentisme? Té sentit, en les circumstàncies polítiques actuals, parlar de catalanisme? És un espai vigent, motiu d’esperança? Té sentit la cultura del catalanisme per a les generacions postransició? Segueix essent un espai central a la vida política catalana? Quins són els seus contorns, els seus reptes?... I, el més important, què han de fer els catalanistes, en plural, per ser útils en aquests moments de confusió i bloqueig institucional?
Aquests interrogants no tenen resposta fàcil. Ni tenen una resposta única. Precisament, la necessitat de reflexionar sobre la qüestió va estar en la base de la creació de la plataforma Portes Obertes del Catalanisme.
Portes Obertes, doncs, es va constituir el novembre de 2016 per vindicar el llegat del catalanisme i proclamar-ne la utilitat. En la declaració fundacional expliquem que, per nosaltres, el catalanisme no és una finalitat en si mateixa sinó un espai compartit que permet «plantejar i articular la diversitat d’aspiracions de la societat catalana, amb voluntat de cívica convivència amb la resta dels pobles d’Espanya i de presència i participació activa en la governabilitat de l’Estat». Diem, igualment, que l’espai del catalanisme hauria de permetre cohesionar la societat catalana des de la democràcia i el compromís de bastir ponts sense exclusions, i sobre la base del diàleg, la negociació i el pacte.
Nosaltres, sense voler representar la totalitat d’aquest espai, hem aventurat una definició del catalanisme a partir de tres compromisos:
En primer lloc, un compromís amb el desenvolupament del país, el benestar dels seus habitants i la preservació de la identitat col·lectiva, per mitjà de l’exercici de l’autogovern que es deriva de la seva condició de nació.
En segon lloc, un compromís amb una idea d’Espanya entesa com un projecte compartit, basat en el reconeixement de la diversitat, en la lleialtat institucional, en l’impuls de les reformes necessàries en cada moment històric i en la voluntat de liderar-les.
I, en tercer lloc, un compromís amb la construcció del projecte europeu, del qual volem sentir-nos partícips i protagonistes.
I és en aquest marc de reflexió que vàrem posar en marxa el projecte Mirades sobre el catalanisme, convertit ara ja en el llibre que teniu a les mans, que és, en realitat, una obra col·lectiva.
No espereu en aquest recull de textos «una» resposta als interrogants que hem plantejat. Ni tampoc la fórmula màgica per sortir d’aquest mal pas en què entre tots hem situat el país. Hi trobareu, això sí, respostes. Diferents, contradictòries, complementàries... Hi trobareu, també, més preguntes, àcides, dolgudes, preocupades...
I és que hi ha molts catalanismes. Uns més interessats a vindicar la història i la llengua, d’altres més avesats a vincular progrés nacional amb progrés social. De fet, podem afirmar sense embuts que el catalanisme no cap en un sol partit, atesos els seus contorns amplis i les diverses visions de la vida, l’economia, la cultura i la política.
En tot cas, el conjunt de textos que conformen aquest llibre constitueixen una visió calidoscòpica que confereix dimensió a una nova resposta catalanista.
Aquí trobareu perspectives ben diferents proposades des de l’espai catalanista compartit. Unes més crítiques amb el paper que el catalanisme ha jugat en la nostra història contemporània i en el temps present. D’altres, més escèptiques respecte del paper que pot representar en una societat tensionada que es mira de reüll i que bascula entre el temor de la fractura i l’esglai de la confusió. També hi trobareu mirades més entusiastes, que consideren que, precisament per la gravetat i la complexitat del moment, el catalanisme pot oferir una pista d’aterratge a tots aquells que volen compartir solucions. En tot cas, mirades complementàries que poden dibuixar un camí, un pont o una porta oberta que ens acosti a una sortida per garantir la convivència, la pluralitat, la democràcia i la vocació dels catalans d’autogovernar-nos.
Aquesta pluralitat de perspectives, que reforça la capacitat d’un catalanisme que vulgui ser útil, ens esperona a exigir coratge a les organitzacions polítiques per fer front a les reformes necessàries en l’organització territorial d’Espanya. És imprescindible, creiem, anar al moll de l’os de la qüestió: calen reformes de fons en el marc jurídic i constitucional, no per assolir el dret a l’autodeterminació —inexistent en cap constitució de les democràcies que ens serveixen de referent— sinó per dissenyar una redistribució del poder a Espanya que doni més joc als territoris. Perquè això va, finalment, de com distribuir la capacitat de decisió i el marge per l’exercici de l’acció política i de govern.
Creiem que Espanya és reformable. De fet, si som justos amb la nostra història contemporània comuna, hem de constatar que ho ha estat. Ara, el que cal és visionar amb lucidesa quines són les reformes necessàries... i quines les aliances per fer-les possibles.
També caldrà coratge, especialment a Espanya, per acceptar la pluralitat nacional, lingüística i cultural i treure’n conseqüències en el pla polític i institucional.
Coratge, tanmateix, per part de les formacions independentistes per dir la veritat. Per explicar als ciutadans i les ciutadanes el que es diu en privat però no s’afirma en les declaracions i proclames públiques. Per reconèixer els gravíssims errors comesos que han situat el nostre país en un atzucac.
La resposta positiva que ha obtingut el projecte Mirades ens esperona a empènyer aquesta reflexió col·lectiva, que considerem necessària i urgent, i a aportar el nostre gra de sorra. Aspirem, doncs, a eixamplar el diàleg sobre el catalanisme entre els catalanistes i més enllà d’aquests. I és que el debat profitós és el que es fa entre els qui pensen diferent, entre els qui introdueixen matisos i fins i tot contradiccions.
El risc que avui viu Catalunya és que la discussió sobre les solucions necessàries pel progrés del país es faci entre els qui pensen igual, cadascú en el seu racó de les certeses. Per la via del debat intern entre cada certesa només construirem dos mons paral·lels, confrontats, sense ni conèixer, ni comprendre ni respectar la posició de l’altre.
Hi ha encara un risc pitjor: el de qualificar els uns o els altres, segons que participin d’unes certeses o d’unes altres, de mals ciutadans i pitjors catalans. Així, creiem, no es construeix ni pàtria ni nació. I és que, efectivament, Catalunya ha de ser nació de tots i no només causa d’alguns.
Mario Romeo
President de Portes Obertes del Catalanisme
Novembre de 2018
El catalanisme, com deia Josep Pla, «casa amb tot». I és per això que podríem pensar que ara és més necessari que mai. O més ben dit, tan necessari com ho va ser entre els anys cinquanta i setanta del segle passat. Necessari per casar espais enfrontats, per recosir el país, per redreçar-lo.
Ara bé, primer cal preguntar-se: què cal casar? Encara podem casar el catalanisme amb l’independentisme? I el catalanisme amb l’antiindependentisme?
¿Com es pot casar el poble català autoorganitzat que es va mobilitzar l’1 d’octubre de 2017, i que ara penja i pinta llaços grocs reivindicatius, amb els col·lectius —també autoorganitzats— que es van manifestar el 8 d’octubre i que ara es dediquen a treure o a repintar els llaços grocs de l’espai públic?
El 21 de desembre de 2017 els catalans van votar massivament. Però no ho van fer per forces polítiques que apostaven per la «reconciliació», sinó que van votar molt majoritàriament per les opcions polítiques que han polaritzat l’escenari polític català. Per tant, què en podem esperar d’aquest electorat en el futur?
Per repensar el catalanisme cal tenir present la profunda fractura que avui hi ha a la societat catalana. La fractura és severa i no existeix només entre la Catalunya interior i la Catalunya metropolitana. És present a totes i cadascuna de les ciutats catalanes, grans, petites i mitjanes, sigui a Terrassa, Sabadell, Manresa o Igualada. A totes s’ha obert una esquerda territorial evident entre el centre i el barris, o entre els barris dels anys seixanta i setanta del segle passat i els barris «nous».
També a cada un dels districtes de Barcelona —i fins i tot a l’interior d’alguns barris— es pot copsar aquesta fractura. Dels resultats de les darreres votacions a nivell de secció electoral se n’obtenen unes radiografies incòmodes però molt reals. Reflecteixen l’existència de petits mons separats per tan sols uns centenars de metres i que reprodueixen, a petita escala, la gran fractura catalana.
Com han sorgit aquests mons separats? es pregunten alguns. Potser sempre hi han sigut però no els volíem veure. El catalanisme —com l’europeisme a l’Europa dels anys vuitanta i noranta— es donava per descomptat. Formava part del que en política europea es va anomenar consens permissiu. El consens permissiu al voltant del catalanisme també s’ha acabat.
Mai vam ser un sol poble. Aquesta és una veritat incòmoda per al catalanisme. L’eslògan «som un sol poble» era propi del voluntarisme dels anys setanta i vuitanta, però mai no ho hem estat un sol poble, i la llengua n’és l’exemple principal. Tots els membres de la meva generació vam anar a l’escola en català però la majoria seguim parlant prioritàriament la llengua dels nostres pares, que ara transmetem als nostres fills. I la llengua comporta, majoritàriament, una determinada identificació nacional: només un 10 % dels votants independentistes són castellanoparlants i només un 10 % dels votants no independentistes som catalanoparlants.
L’emergència de Ciutadans, una força política aliena al catalanisme i nascuda el 2006 a l’empara de la crisi estatutària, no és altra cosa que una conseqüència del fracàs del catalanisme. Fracàs per no haver sabut representar els catalans que no se senten nacionalment catalans. Fracàs d’una classe política que no ha sabut aglutinar bé la pluralitat social i nacional del país.
Durant molts anys es va dir que el catalanisme havia de ser una «fàbrica de catalanistes». I és cert que, probablement, durant un temps es va assolir aquest objectiu. Però a partir d’un moment indeterminat el nacionalisme català va esdevenir, també, una «fàbrica d’espanyolistes» entre bona part dels catalans que tenen el castellà com a primera llengua i que, progressivament, s’han anat sentint més espanyols. Primer de manera imperceptible, fins i tot per a ells mateixos, i després sense complexos: les celebracions per les victòries de la selecció espanyola de futbol a l’Eurocopa de 2008 i al Mundial de 2010 en van ser la primera mostra. Mai s’havien vist tantes banderes espanyoles als carrers de les ciutats catalanes. Aquella actitud sense complexos també va influir en el nou independentisme català: «si no reaccionàvem seríem assimilats». En aquells anys, entre 2006 i 2012, es va posar la llavor del que vindria tot seguit.
I ara, què? Hi ha solució? O ens encaminem cap a una Catalunya «a la belga» amb dues comunitats nacionals i lingüístiques que es donen l’esquena? Amb l’agreujant de que aquí compartim el territori.
L’única via per reconstruir la fragmentada societat catalana és recuperar el concepte de ciutadania. Només podrem superar la divisòria entre els qui se senten «poble català» i els qui no si retornem als principis tarradellistes de l’any 1977: «Ciutadans de Catalunya».
El que ens defineix com a catalans és la ciutadania, el veïnatge català, que ens atorga uns drets i uns deures en relació a les institucions de govern de Catalunya. Uns drets de ciutadania que ens uneixen més enllà de la nostra llengua d’ús principal, la nostra identificació nacional i els nostres orígens.
Només des del reconeixement d’aquests drets, que ens fan a tots igualment catalans, podrem aprendre de nou a gestionar i a respectar la pluralitat i la diversitat de la societat catalana. El catalanisme, per tant, hauria d’abanderar el concepte de ciutadania —i la defensa del pluralisme polític i social— si vol tornar a ser un instrument per recosir la societat catalana.
Albert Aixalà (Barcelona, 1979) és llicenciat en ciències polítiques i màster en integració europea. Ha sigut director de la Fundació Rafael Campalans (2005-2013) i professor associat de ciència política a la UAB (2008-2009) i a la UPF (2015-2018). Actualment és funcionari de l’Ajuntament de Barcelona.
No és fàcil, avui, enmig del desconcert regnant, en uns temps en què la política virtual s’imposa sobre la real i amb la polarització política que hi ha a Catalunya, parlar de catalanisme. I encara és més difícil mirar de reconstruir-lo per tal que recuperi la centralitat política i sigui capaç d’oferir un projecte col·lectiu de futur que pugui ser compartit per la majoria dels catalans, amb un veritable contingut social per construir una societat més justa.
Per molts dels qui han abraçat la causa de l’independentisme això és «una pantalla passada», com els agrada dir. O encara pitjor: d’altres consideren que el catalanisme va ser nefast perquè va adormir els catalans i va frenar les ànsies de sobirania. Evidentment, aquest judici no diu gaire a favor dels qui el sostenen perquè demostra certa ignorància tant històrica com política. De fet, aquesta ignorància (o menyspreu de la realitat), acompanyada d’una notable dosi d’irresponsabilitat, ha estat un dels trets que ha caracteritzat la direcció del «procés» i el discurs dels seus divulgadors en els mitjans de comunicació públics catalans.
Ara bé, situem el problema històricament. L’estat-nació espanyol (que, com tots els estats-nació forjats en el segle xix, pressuposava l’existència d’una sola nació) està format per pobles diferents que han intentat que la seva personalitat, negada durant segles, fos reconeguda. Josep Fontana, en el seu excel·lent llibre La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, ha interpretat la identitat dels catalans com el resultat d’una combinació de factors, fruit d’una llarga existència compartida i no pas com un producte de la terra o de la sang: unes lleis pròpies assumides per la col·lectivitat (les Constitucions), uns trets culturals en el sentit més ampli, una economia especialitzada i en desenvolupament que culminà amb la industrialització (que alhora accentuà el caràcter diferencial dels catalans dins d’Espanya) i una societat vigorosa i prou oberta malgrat els conflictes socials i polítics. Aquests trets que conformen la nostra identitat han de constituir la base del catalanisme, el qual ha de tenir una voluntat inclusiva clara.
El sentiment identitari —i la idea del reconeixement nacional de Catalunya— es va estendre i va esdevenir un consens ampli durant el franquisme i la transició gràcies, sobretot, al PSUC i també al PSC, que van aconseguir que els nouvinguts se’n sentissin partícips. El reconeixement polític d’aquest anhel va assolir una fita important amb l’Estatut d’Autonomia de 1978 i amb el nou Estatut de 2006, que fou impugnat pel PP al Tribunal Constitucional. Com sabem, la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 i la negativa sistemàtica de Rajoy a buscar solucions, a negociar, han alimentat l’opció independentista perquè amb prou feines no n’hi ha hagut d’altra (en la mesura que el federalisme del PSOE no ha quallat, fins ara, com una opció real).
Urgeix recuperar, per tant, un catalanisme transversal que pugui aplegar sensibilitats distintes: des dels autonomistes als partidaris de l’opció d’un referèndum acordat per decidir el vincle que Catalunya ha de tenir amb Espanya.
Un catalanisme no excloent, que no diferenciï entre bons i mals catalans en funció de si són o no independentistes o de si pengen o no l’estelada.
Un catalanisme fraternal. És una paradoxa que aquells que estan invocant constantment la República oblidin que la fraternitat és un dels valors principals del republicanisme des dels seus orígens a les ciutats medievals italianes.
Un catalanisme que situï les aspiracions polítiques en l’àmbit de la racionalitat i no de les emocions. Un catalanisme arrelat a la realitat, no de caràcter virtual.
Que ofereixi un diàleg franc als representants de l’Estat per mirar d’assolir, d’una vegada, una col·laboració sincera. Que contribueixi, alhora, a reforçar la qualitat de la democràcia a Espanya i a enfortir el govern d’Europa i les polítiques progressistes.
Que sigui capaç de negociar millores de l’autogovern que repercuteixin, de manera efectiva, en el benestar dels catalans, així com la fórmula acordada per decidir el vincle de Catalunya amb Espanya.
Que permeti contrarestar l’espanyolisme creixent —a vegades matusser i violent— avui alimentat per la pressió que exerceix l’independentisme en la societat catalana.
Vet ací un bon repte per a la nostra societat canviant, trinxada pels efectes de la crisi econòmica, dividida pel «procés» i assetjada pels populismes de signe divers.
Joaquim Albareda (Manlleu, 1957) és historiador, autor de La guerra de Sucesión de España (2010), editor del volum Del patriotisme al catalanisme (segles xvi-xix) (2001) i director de l’obra col·lectiva Catalunya, nació d’Europa, 1714-2014 (2013).
El catalanisme s’ha vingut entenent com l’expressió política d’una comunitat cohesionada que, amb trets identitaris singulars i compartits per la gran majoria dels seus ciutadans, vol projectar-se de manera col·lectiva cap al futur. Un plantejament que ve de lluny i que, de sempre, s’ha orientat especialment a repensar l’articulació de Catalunya dins el conjunt d’Espanya. Atenent a la conjuntura política que vivim, es podria pensar que, més que mai, aquesta qüestió hauria d’aglutinar totes les energies del que va anomenar-se catalanisme. No ho veig així.
No cal ni dir que s’ha de cercar una sortida a l’atzucac en què ens trobem. Però, tot i que durant els propers anys costarà situar el debat polític més enllà del «procés» i de les seves conseqüències de tota mena, el catalanisme ha de centrar-se de manera molt prioritària en aquelles qüestions que determinen directament el benestar dels ciutadans. Del que es tracta, en definitiva, no és tant de discutir el marc competencial com d’exercir aquelles competències de què ja es disposa. El debat no pot estar determinat exclusivament per les circumstàncies polítiques del moment, per greus que siguin, ni tampoc pot refugiar-se en un discurs que ve de lluny i que fou conformat en unes circumstàncies radicalment diferents a les d’avui. Cal trencar aquest mirar endarrere melancòlic, aquest voler retrobar uns temps perduts que, per cert, mai foren tan positius com els nostres dies.
Políticament, Catalunya és avui una comunitat amb un grau d’autonomia notable i plenament integrada a la Unió Europea, un espai al qual els estats han cedit poder de decisió en qüestions tan fonamentals pel concepte tradicional de sobirania com les fronteres, la moneda i, en bona mesura, la defensa. La societat és ben diferent d’aquella que veia néixer el catalanisme. En les dècades de 1960 i 1970 Catalunya va rebre una quantitat extraordinària de persones immigrants provinents de diversos indrets d’Espanya, mentre que, en dècades més recents, l’onada migratòria, provinent d’arreu del món, no ha estat d’intensitat menor. Econòmicament, ens trobem en un moment de confusió notable, sortint d’una crisi molt greu i desorientats respecte de com fer front als efectes no buscats d’un procés accelerat de globalització i revolució tecnològica. Però també és un moment en què un país de les dimensions i característiques de Catalunya pot trobar el seu espai en aquest món que es va dibuixant.
Com qualsevol altra societat occidental, ens trobem davant de desafiaments d’una dimensió extraordinària. Als més rellevants només s’hi pot fer front des d’espais supranacionals com és, en el nostre cas, la Unió Europea. Sols amb polítiques d’abast europeu es podrà aconduir de manera justa i eficient una economia global i, en bona part, desregulada. En les circumstàncies actuals es fa difícil veure com es pot assolir més Europa, però sí que podem aspirar a anar bastint, pas a pas, una Europa millor.
En aquest marc, el catalanisme sí que, per un moment, ha d’emmirallar-se en el passat i recuperar aquella triple vocació que li donà els seus millors anys: la d’estar present a Europa, i no cal anar molt lluny per trobar períodes en què Catalunya era reconeguda a la Unió Europea; la d’incidir directament en la política espanyola, ben al contrari del què passa ara, en que els disset diputats d’Esquerra i el PDeCAT són més coneguts per les seves piulades que per la seva influència; i, el més rellevant, la de gestionar el notable nivell d’autonomia del què es disposa. Dels propis catalans depenen, entre d’altres, qüestions tan fonamentals com l’educació, la sanitat, la seguretat ciutadana i, en bona mesura, l’economia i l’exercici de la democràcia.
En un món tan globalitzat, la ciutadania aspira a trobar empara en l’entorn més proper i, per milions de catalans, aquest espai és Catalunya i les seves institucions. I el què entenem per catalanisme donarà sortida a aquesta aspiració si és capaç de ser a Europa, d’influir a Madrid i de gestionar amb eficiència les institucions autonòmiques i els ajuntaments. Perquè aquesta globalització es va definint, en bona mesura, al voltant de les metròpolis i, sens dubte, Barcelona, abans de la deriva política dels darrers temps, va ser capaç de situar-se entre les més reconegudes del món.
En els propers anys al catalanisme li arribarà el moment de la veritat, el de decidir si projectar-se amb força cap al futur o bé enriquir la seva tendència a la melangia al voltant dels fets de l’1 d’octubre.
Jordi Alberich (Barcelona, 1958) és llicenciat en ciències empresarials per l’ESADE. Fou director general del Círculo de Economía entre 1998 i 2018. Col·labora en diferents mitjans, com El Periódico o Crónica Global.
La mutació del vell catalanisme polític en el nou independentisme és un fet que s’ha produït amb rapidesa d’ençà de l’any 2010, en un context afectat per la crisi econòmica, per la crisi de la Unió Europea i per la crisi del sistema institucional forjat durant la transició espanyola. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’autonomia que s’havia aprovat en referèndum va ser l’element extern que va activar una transformació política que és, sobretot, un canvi cultural i de mentalitat. Un canvi que, en contra del que han dit alguns polítics i comentaristes, no és fruit del suposat adoctrinament de l’escola catalana i els mitjans de la Generalitat. En una societat oberta és obligat pensar que els ciutadans fan les seves tries, ens agradin més o menys, a partir de la seva llibertat, de les seves percepcions i de la seva experiència. Això val tant per als qui són partidaris de la independència de Catalunya com per als qui voten un o altre partit.
La meitat de la societat catalana que vol la independència no s’ha tornat boja, no és seriós abordar la qüestió amb simplificacions d’aquesta mena. Si més de dos milions de persones, al voltant del 48 % dels votants, pensen que una Catalunya independent és la solució, deu ser perquè les altres vies són considerades inútils i obsoletes, començant per la continuïtat autonòmica. L’autonomia falla i, aleshores, la independència —que havia estat una hipòtesi minoritària i marginal— esdevé un horitzó possible per milers de persones que sempre havien acceptat el marc espanyol com una realitat indiscutible. La seqüència correcta és aquesta i no pas, com expliquen alguns, que la dèria independentista posa en crisi l’autonomia per caprici.
Feu memòria: a partir de l’any 2000, quan Aznar assoleix la majoria absoluta a les eleccions generals, comença una recentralització territorial a gran escala d’acord amb les doctrines que havia anat elaborant la FAES durant anys. L’objectiu era clar: reforçar la capitalitat de Madrid i que l’Administració central recuperés el màxim possible de competències cedides a les autonomies. La dreta, quan es va veure forta, va voler rearmar la idea de nació espanyola i buidar de contingut qualsevol assaig de plurinacionalitat. El PP ho portava a l’ADN i l’aznarisme no va fer res més que reescriure un relat que servia per fixar en el poder una nova generació. Catalunya havia de ser sacrificada per fer créixer els vots populars a la resta de l’Estat.
El PSOE no va tenir ni tremp ni voluntat de desmarcar-se d’aquesta onada recentralitzadora. El PSC ho va pagar car, en pèrdua de sufragis, influència i poder institucional. A partir del 2012, com és sabut, l’acceleració política va desembocar en un nou paradigma basat en la centralitat de l’independentisme i la reconfiguració dels espais socioelectorals. La desaparició de Convergència Democràtica de Catalunya serveix com a metàfora del terratrèmol polític viscut en aquest país en menys d’una dècada. També és simptomàtic el fort creixement d’un partit com Ciutadans, que va ser fundat —molt abans del «procés»— per combatre les bases del catalanisme i explotar un nou lerrouxisme, amb gran perill per a la cohesió civil.
El vell catalanisme aspirava a mantenir la personalitat nacional de Catalunya dins l’estat espanyol mitjançant una obra reformista permanent, que era acollida per Madrid en virtut del joc de majories i minories parlamentàries. Jordi Pujol i Pasqual Maragall van ser els últims sacerdots d’aquesta religió, que va ser anorreada per la voluntat d’Aznar d’esborrar el que considerava «l’anomalia catalana». El disseny era i és fer de Catalunya una nova València, sotmesa al dictat i als interessos del Madrid de les elits.
El nou independentisme va rebel·lar-se contra això i va exigir respecte. Avui, malgrat els seus errors, ha aconseguit articular un relat atractiu basat en l’extensió de la democràcia i en la mobilització pacífica i transversal. Però aquest èxit comunicatiu queda frenat i afeblit per dues realitats que se solapen: la repressió que el Govern espanyol va posar en mans dels estaments judicials i les discrepàncies internes del bloc independentista, que són agudes i omnipresents. El fracàs polític de la primera etapa del «procés» —concretada en una declaració unilateral d’independència que no es va aplicar però que ha tingut conseqüències penals— sembla que hauria de portar el moviment, mancat de lideratges clars, a definir un nou discurs i una nova estratègia a llarg termini. Però aquesta tasca no serà fàcil, perquè l’existència de presos i exiliats bloqueja la revisió del camí recorregut i alimenta els plantejaments tàctics i purament reactius.
D’altra banda, mentre els polítics de Madrid no assumeixin que la crisi catalana només es resoldrà a partir d’un referèndum pactat, viurem una situació cada cop més enquistada. Sigui com sigui, el vell catalanisme que volia reformar Espanya fent-se perdonar a Madrid no ressuscitarà, encara que alguns el reivindiquin moguts més per la nostàlgia que per la raó. L’independentisme ha arribat per quedar-se. El seu repte principal és no oblidar mai la gran lliçó del catalanisme clàssic: cal saber sumar per poder avançar.
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967) és periodista i escriptor, columnista de La Vanguardia i professor de periodisme a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la URL.
En un dels seus llibres de retrats, el periodista Jaume Miravitlles, que la sabia molt llarga, imaginava una escena que sempre m’ha semblat suggeridora. El vell republicà explicava que durant la dictadura franquista havia conegut tres persones que cada nit, abans d’anar a dormir, s’aturaven davant del mirall, es contemplaven i, perseverants, es repetien un desig: «un dia seré president de la Generalitat». Eren Josep Tarradellas, Josep Benet i Jordi Pujol. Fa pocs mesos vaig recrear aquesta estampa xerrant amb els amics de La Unió a Vilanova i la Geltrú. Els qui m’escoltaven van mossegar l’ham. Van proposar que, tal vegada, valdria la pena organitzar una taula rodona posant en relació Pujol, Benet i Tarradellas. L’objectiu? Fixar quina havia estat l’aportació de cada un d’aquests homenots a la construcció de la Catalunya contemporània després de l’enfonsament. Ens hi vam posar amb els periodistes Manuel Cuyàs i Josep Maria Ràfols. En Francesc-Marc Álvaro, que hi era, em va suggerir que ho posés per escrit. Li faig cas.
Per entendre la singularitat de cada un dels tres personatges, d’entrada, potser seria útil reconèixer els moments crítics que van determinar quin creien que era l’objectiu més útil per als ciutadans del seu país.
Per a Tarradellas, que era un pragmàtic i que ja havia estat conseller amb Macià, el fracàs del 6 d’octubre havia estat alliçonador, com va documentar l’historiador Joan Esculies en un petit gran llibre. Aquells fets el van vacunar contra el maximalisme (el tot o res que el catalanisme sempre paga caríssim). Tarradellas va entendre que el Govern de la Generalitat no havia de subsumir la seva acció a la política espanyola, com havia fet Companys, alhora que la unitat dels catalans era un bé a preservar per poder consolidar una política pròpia. A Benet, per la seva banda, l’obsessionava la fractura fatal —principalment social— que havien patit els catalans durant la Guerra Civil: odis enquistats havien desembocat en una violència brutal a la rereguarda, provocant una ruptura interna que caldria suturar fent una feina lenta i profunda per salvar la nació. Crec que ell ho diria amb aquestes paraules i crec que pot dir-se amb aquestes paraules. Per a Pujol, en canvi, que era d’una generació posterior, pura postguerra, el seu enfrontament amb el règim al consell de guerra i el temps de presó esdevingueren experiències performatives: va assumir que la salvació nacional exigia una reconstrucció del poder perdut per combatre el poder repressiu. Poder en tots els camps possibles. Primer poder econòmic. Amb aquest propòsit, fregant la trentena, impulsà Banca Catalana.
La interiorització d’aquests tres moments —els fets d’octubre, la Guerra Civil i els fets del Palau— explica els eixos de les seves respectives biografies polítiques.
Tarradellas va creure que la pàtria dels catalans només es mantindria si s’aconseguia preservar la institució. El problema de fons no era ni monarquia ni república. No importava el règim. D’entrada, tampoc les competències. Podríem dir que, a diferència dels voluntaristes, el seu era un plantejament estatista. La condició necessària per bastir l’edifici de l’autogovern era, primer de tot i abans que res, la institucionalització de la Generalitat en virtut d’un pacte amb Espanya. Res a veure amb la idea de Benet. No pensava com a home d’estat sinó, complementant-lo, com a patriarca nacional. Sense una reconciliació prèvia, creia, la nació es mantindria esqueixada. Aquesta reconciliació en una societat complexa, que havia d’apaivagar el conflicte social i el que podia provocar la immigració miseriosa, implicava substanciar una proposta inclusiva de catalanitat que es va concretar en la idea d’«un sol poble», assumida des de Montserrat fins a Comissions Obreres. Pujol, que es pensava a ell mateix com a líder nacional, sabia que el catalanisme havia de crear una nova elit i, des d’aquest nou poder efectiu, actuar d’una manera sistemàtica per articular políticament la nació amb plena consciència de la solidesa de l’Estat.
Podríem dir que tots tres personatges, malgrat les fortes rivalitats que van existir entre ells (n’hi va haver i fortes, com era inevitable perquè, naturalment, volien manar), van assolir els seus propòsits. Ho sintetitzo amb la fórmula que diria que els connecta: institució, reconciliació, poder. Els seus èxits d’un temps i d’uns país, que foren possibles gràcies a una pila d’actors però que són impensables sense l’acció ideada i endegada per ells tres, han fonamentat el període d’autogovern democràtic més llarg de la Catalunya moderna. Pensar-hi avui —quan la institució ha estat intervinguda amb el 155, la polarització tensa la convivència i el poder es va perdent afectant a bona part de la societat— no pretén ser una invitació a la nostàlgia estèril, perquè això no serveix de res, però potser permetria immunitzar-nos contra els discursos que canten les absoltes dels vells catalanismes. Dels vells i dels presents.
Durant un segle llarg el catalanisme ha estat el moviment polític i cultural entorn del qual el gruix de la ciutadania, quan ha pogut, s’ha sentit representada. No és només passat. Tant de bo que qui ara es contempli davant del mirall per ser elegit president de la Generalitat sàpiga fer-se digne d’aquest llegat.
Jordi Amat (Barcelona, 1978) és filòleg i escriptor. Col·labora al diari La Vanguardia i dirigeix el quinzenal El món de demà. És autor, entre d’altres, de la biografia Com una pàtria. Vida de Josep Benet, de la crònica La confabulació dels irresponsables i de l’assaig Largo proceso, amargo sueño.
«Hem fet Itàlia; ara cal fer els italians». La frase, que formula un problema que ens afecta, s’atribueix a Massimo d’Azeglio. Aquest polític torinès sabia de la importància de forjar una consciència nacional comuna un cop creat el Regne d’Itàlia. Per a ell, el problema era fer néixer una identitat vinculada al nou estat. O, si es vol dir d’una altra manera, creia necessària una societat italiana sobre la que pogués arrelar fermament la nova comunitat política. Ara i aquí, alguns invertirien el sentit de la frase. Consideren que ja existeix la societat catalana i que és necessari «fer Catalunya» com els D’Azeglio van fer Itàlia: assolint un estat. En aquesta línia, el catalanisme els sembla massa ambigu i un projecte confús.
Des de la seva perspectiva, tenen raó. El catalanisme ha sigut plural, però si abans l’hegemonia política la tenia l’autonomisme, ara la té l’independentisme, que té un objectiu molt més clar: la creació d’un estat nou. L’autonomisme, en canvi, no ha fixat un «programa de màxims». Però els independentistes que raonen així s’equivoquen en suposar que poden edificar un estat sobre una identitat comuna cohesionada. No em refereixo al fet de que no han aconseguit, fins ara, la majoria de vots a favor de la secessió. Vull dir que la societat catalana està dividida i polaritzada. Vista la impossibilitat demostrada de crear un estat per una via unilateral, ens hauríem de donar un temps per pensar en el que som i a on volem anar.
Comencem pel que som. La polarització política actual reposa sobre un pluralisme d’identitats que fan més difícil definir-nos que abans. El catalanisme ha volgut explicitar políticament un sentiment d’identitat col·lectiva i ha assolit un èxit fonamental: Catalunya és un àmbit de poder institucionalitzat. Es pot voler eliminar, rebaixar-ne la graduació o, al contrari, reforçar-lo o fer-lo sobirà. Però no es pot ignorar. D’altra banda, el catalanisme, en la mesura en què ha arribat a disposar dels instruments necessaris, ha pretès també preservar i reproduir els elements sobre els quals reposa el sentiment de pertinença: llengua, cultura i institucions. Ho ha fet sobre la base d’un consens històric, on han coexistit des de l’adhesió militant a algun projecte col·lectiu català dels que s’han presentat i es presenten, fins la mera acceptació passiva de l’autogovern.
Potser aquí hi hagi un error d’anàlisi; si es vol, un excés d’optimisme. El sentiment de pertinença coexisteix, i no s’hi identifica necessàriament, amb una o alguna de les diverses identitats que qualsevol persona té. Si ens basem en el sentiment de pertinença i seguim aplicant l’idea de D’Azeglio, podem concloure que Catalunya «s’ha fet». La seva institucionalització no és la d’un estat, i els independentistes diran que no s’ha fet del tot. La qüestió és si hi ha una ciutadania catalana que tingui l’amplitud i la convicció suficients per servir de palanca per a la creació unilateral de la República catalana. No hi ha prou catalans republicans per a això, almenys per ara. Alhora, és clar que l’opció independentista és majoritària en el catalanisme, a qui li manca un projecte compartit.
I això afecta el projecte de futur: on volem anar? La primera persona del plural és aquí problemàtica, perquè sembla impossible, en una societat plural i políticament polaritzada com la nostra, trobar un comú denominador. No hi ha consens possible entre l’immobilisme i el canvi, en el sentit que sigui, i ningú no pot atribuir-se la representació d’una unanimitat popular inexistent. Tot es veu més complicat davant els certificats de defunció del catalanisme que alguns han emès. Com en el cas de la socialdemocràcia, es considera que la seva existència ja no té sentit perquè els seus objectius ja formen part de l’statu quo. Que s’ha acabat perquè, davant d’aquesta suposada evidència, cal formular nous projectes sense perdre el temps en intentar revifar els antics.
Aquest plantejament porta a menystenir allò que al meu parer és el problema principal: la trama que relliga la societat catalana es troba en risc degut a la polarització. Considerar obsolet el catalanisme és arraconar una possible força de cohesió, però el catalanisme també s’ha de fer valdre i acreditar que encara pot fer un servei a la societat. Per això, no n’ha de tenir prou en reivindicar els mèrits passats. Hauria de començar per recomptar-se i, tot seguit, redefinir-se. I serà aquest diàleg el que refaci els vincles ara afeblits.
Recomptar-se significa que cal saber quines són avui les forces polítiques que accepten ser considerades catalanistes. No es tracta d’atorgar certificacions, perquè ningú no té el patró de mesurar. Encara menys és qüestió de fer judicis morals: ser o no ser catalanista no fa a ningú millor o pitjor. Només es tracta de prendre nota de qui assumeix aquesta condició. Qui faci un balanç positiu de les experiències d’autogovern, sense renunciar a les crítiques d’alguna de les seves línies d’actuació, probablement s’hi trobarà a gust. Qui, legítimament, pensi que han estat un error històric, les rebutjarà. Saber quines forces polítiques són, en aquests termes, catalanistes, ens donarà una pista: les persones que les voten assumeixen el catalanisme o, com a mínim, l’accepten.
Són els catalanistes els qui han de tornar a definir el catalanisme. Una redefinició, perquè, encara que tothom pugui opinar sobre què pensa que és, cal una nova formulació del que avui pot significar el terme. Si més no, val la pena intentar-ho. El catalanisme ha estat encapsulat en projectes polítics i li aniria bé prendre l’aire en debats no condicionats per la competició electoral. Després d’aquestes discussions, ara i aquí, podrem disposar de l’autoretrat contemporani d’allò que va néixer a finals del segle xix. Sabrem si les notícies sobre la mort del catalanisme són precipitades, i podria ser que donés una imatge de vida capaç de perllongar-se algunes generacions més.
No ens precipitem, però. Un cop el catalanisme ha determinat què és, el seu futur depèn que encerti en el què vol ser. Aquí només és possible apuntar idees, perquè en cap cas un punt de vista individual ha de predeterminar el resultat. Una de les que proposo és la següent: cal buscar el punt de coincidència entre els autonomistes i els independentistes. És una tasca impossible en el pla polític, perquè són adversaris radicals, però és viable en la societat. Segur que hi ha independentistes interessats en aprofitar el marc autonòmic i autonomistes interessats en apujar-ne el sostre, i aquest és un punt de coincidència possible. I des d’aquest punt de coincidència, cal intentar eixamplar el consens mitjançant el diàleg. Un diàleg en el que aquells que hagin arribat a una coincidència assumeixin com a tasca pròpia la de convèncer aquells que els són més propers.
Es tracta de buscar coincidències en els objectius, perquè en les estratègies hi haurà, com és natural, una competència partidista intensa. Des dels extrems de l’espectre polític es voldrà fer impracticable aquest àmbit de discussió compartida, si mai arriba a existir: els qui hi participin seran titllats d’oportunistes i de coses pitjors. També hi hauria intents de recuperar les conclusions per part d’alguns partits polítics, però això seria un bon senyal, perquè el catalanisme necessita una projecció política per arribar a fer realitat algun dels seus plantejaments compartits.